FEIJÓO ÉS UN TROL DINS DEL PP?.

 

Que el PP es dediqui a “dinamitar-se” des de dins és, al final, un problema menor: el veritable drama és que, mentre es barallen, utilitzen els pressupostos públics i les institucions com si fossin patrimoni privat, i converteixen els drets en moneda de canvi electoral.

El missatge que rep la ciutadania és que hi ha milions per a eleccions anticipades, contractes tecnològics i aparells de partit, però no n’hi ha per reduir llistes d’espera, garantir un diagnòstic oncològic a temps o blindar l’educació pública.

Quan la gent vegi que aquests avenços electorals deixen la mateixa o pitjor realitat social, quedarà encara més clara la naturalesa d’uns partits que prioritzen càlculs interns per sobre de la vida quotidiana de la majoria

Les dretes que governen aquests territoris han assumit com a programa l’afebliment de l’Estat del benestar: retallades, externalitzacions i opacitat mentre es multipliquen els diners per a contractes a empreses amigues i campanyes.

Una part significativa de la socialdemocràcia ha estat còmplice d’aquest procés, inaugurant retallades que després la dreta accelera fins a convertir-les en nou “sentit comú”.

Aquesta connivència crea el que anomenes, amb encert, “partits antidemocràtics” de facto: respecten el ritual electoral mentre buiden de contingut els drets socials que donen sentit real a la democracia

El mirall andalús: un avís clar;  A Andalusia, anys de polítiques de retallades, externalitzacions i privatització progressiva han portat a una sanitat pública en col·lapse, amb escàndols greus com el del cribatge de càncer de mama, on milers de dones s’han vist afectades per mamografies sense informar i sistemes desbordats.

Sindicats i moviments com la Marea Blanca descriuen un “desmantellament” planificat del sistema públic, amb falta de personal, tecnologia obsoleta i llistes d’espera invisibilitzades.

Dir quer  malalts /es de càncer   d’Extremadura , l’Aragó, Galicia, ..  “ja tremolen” davant el model andalús, no és exageració: és exactament el que passa quan els governs decideixen que el negoci i l’estalvi pressupostar

En territoris on la sanitat, l’educació i les polítiques socials arrosseguen dèficits estructurals, dedicar milions addicionals a un caprici electoral és moralment indefensable.

Les mateixes forces que proclamen “responsabilitat fiscal” accepten sense parpellejar que 5 milions extres a Aragó o 4,2 milions extres a Extremadura no vagin a hospitals, escoles o dependència, sinó a propaganda i logística electoral inflada.

Quan es retallen plantilles, es precaritzen professionals i s’externalitzen serveis, qualsevol euro desviat cap a un avanç electoral és, de facto, una retallada encoberta en drets socials.

Això no és només mala gestió; és una opció ideològica: s’accepta que el patiment social és un “mal menor” mentre els partits asseguren la seva aritmètica parlamentària

Les eleccions anticipades a Extremadura i Aragó són una obscenitat política i pressupostària disfressada de “normalitat democràtica”

Extremadura passa de 2,8 milions el 2023 a 7 milions d’euros, un increment del 60% perquè ara la Junta assumeix sola el cost que abans compartia amb l’Estat.

A Aragó, el 8-F suposa uns 10 milions d’euros, el doble que el 2023, amb 5 milions extres atribuïts exclusivament a l’avenç electoral decidit per Azcón.

Bona part d’aquests diners van a grans empreses tecnològiques (Indra concentra al voltant de la meitat del pressupost a Aragó pel tractament i transmissió de dades) mentre es retallen o s’ofeguen serveis essencials.

 

DEMOCRÀCIA?

A l’Aragó de l’any 2026, la democràcia era un animal dissecat exhibit cada quatre anys al Palau del Pilar, on els ciutadans acudien devotament a contemplar-la, fer-li una foto i marxar a casa amb la sensació d’haver participat en alguna cosa històrica. Només els més escèptics notaven que el cadàver feia olor.

 

Aquell any, el Govern havia decretat una petita novetat: cap càmera, cap mòbil, cap testimoni audiovisual durant el recompte. “Per preservar la sacralitat del vot”, explicà solemnement el portaveu, com si aquell vot fos una relíquia mariana. Els periodistes van protestar, és clar, però se’ls va respondre amb el somriure beatífic dels qui ja tenen el poder assegurat.

 

A la matinada del recompte, les taules electorals van començar a enviar resultats “inspiradors”: per cada mil electors, n’hi havia un que afirmava haver votat Agustina Saragossa Domènech, coneguda pels vells llibres d’història com Agustina d’Aragó. Al principi semblà un acudit patriòtic, però en poques hores el seu nom superava el dels partits en competició.

 

Els rumors es van escampar com el fum d’una canonada: s’havia inserit un vot fantasma en memòria de la heroïna, com a “gest simbòlic de reconeixement històric”. Però ningú sabia d’on sortia ni qui l’havia programat. Alguns asseguraven que els fitxers electrònics havien estat alterats per un funcionari aficionat al napoleònic vintage; altres, més místics, juraven haver vist l’esperit d’Agustina cavalcant per Saragossa sobre un canó de comptes, disparant bits de democràcia corrompuda.

 

El recompte s’allargà fins a l’alba i, per art d’encanteri aritmètic, la major part dels escons foren atribuïts al Partit de la Resiliència Espanyola, que prometia “reconstruir la glòria nacional des de l’interior”.

 

L’acta final consignava un detall menut: 10 milions d’euros de despesa electoral, extrets —com ja era tradició secular— de les partides destinades a serveis socials, sanitat i educació. Les famílies més pobres van rebre una carta: “El vostre sacrifici ajudarà a mantenir viva la flama democràtica.”

 

Quan els ciutadans protestaren, la Junta Electoral emeté un comunicat tranquil·litzador: “Cap frau detectat. Tot en ordre. Fins i tot Agustina ha votat —i ho ha fet pel país.”

 

Aquella nit, la lluna sobre el Pilar es tenyí d’un vermell de pólvora. Alguns testimonis oculars van assegurar haver sentit un crit de dona, sec i furiós, retrunyint pels carrers buits:

“Miserables! Ni el meu canó era tan trampós com vosaltres!”

REFLEXIÓ NECESSÀRIA SOBRE LES DIFICULTATS DELS SUD-AMERICANS PER APRENDE I ENRAONAR LA LLENGUA CATALANA

Hi ha sud-americans que, quan senten el català per primera vegada, perceben alguna cosa molt més fonda que una llengua nova. Hi ha en el seu gest d’aprendre-la un record antic, una vibració de la veu que reconeix un eco de la seva pròpia història callada. Com si, en cada paraula catalana, hi bategués també la llengua dels seus avis, aquells que van ser forçats  – en massa ocasions fins a la mort a la plaça pública – a callar-la davant la imposició del castellà —aquella llengua que el poder va vestir d’uniforme i  en va fer bandera.

 

Molts no ho saben, però dins seu hi ha gravada la por ancestral del càstig per parlar com els seus avantpassats. Quan volen dir bon dia, una punta de vergonya o de resistència els travessa la gola, com si una veu invisible els digués: “No diguis això, que no és la llengua dels vencedors.” Però alguns d’ells  – pocs dissortadament encara – , tossudament, continuen. Repeteixen, practiquen, s’equivoquen i riuen, perquè intueixen que el català no només és una eina de convivència: és una manera d’honorar els que, segles enrere, van ser condemnats per parlar diferent.

 

A poc a poc descobreixen que aprendre català no és substituir una llengua per una altra, sinó rescatar el dret a pensar amb paraules pròpies. Alguns senten, aleshores, que és el mateix esperit indòmit que va resistir a les reduccions jesuïtes o als virregnats imperials el que ara els empeny a resistir de nou, però amb llibres, paraules i amistats noves.

 

Així, cada cop que un llatinoamericà diu “estimo aquesta terra”, sense por ni vergonya, trenca el fil antic del silenci imposat. I en aquell instant —encara que no ho sàpiga—, retroba la veu dels seus morts i la transforma en futur.

COPAGANDA. PELIS DE POLIS

La proliferació de sèries i pel·lícules que “humanitzen” i glorifiquen policies conviu obscenament amb informacions constants sobre brutalitat, tortura i impunitat policial arreu del món; aquesta fractura no és casual, és estructural i funcional al poder

Les ficcions policials no només expliquen històries, sinó que fabriquen sentit comú: presenten la policia com a única barrera entre l’ordre i el caos, naturalitzen la violència “necessària” i desplacen l’empatia cap a l’agent armat i no cap a qui pateix l’abús. En aquest esquema, la por al crim justifica la por a la policia: qualsevol excés es disculpa perquè “algú ho ha de fer”, i l’espectador acaba acceptant que cal mentir, colpejar o saltar-se la llei per salvar la societat. Aquest fenomen ja té nom: copaganda, propaganda destinada a millorar la imatge policial i desactivar la crítica, fins i tot quan els mateixos mitjans informen d’escàndols de corrupció, racisme o homicidis comesos per agents.

Mentre una part de la programació televisiva mostra policies sensibles, pares i mares abnegats, que ploren i pateixen per “protegir-nos”, els informatius parlen de persones assassinades o greument ferides en operatius “legals”. En el cas del Marroc, per exemple, les protestes juvenils per serveis bàsics i contra la corrupció s’han saldat amb manifestants morts i centenars de detinguts; la violència ha estat denunciada per organitzacions de drets humans, malgrat el relat oficial  “d’ordre públic”. En l’àmbit migratori, les actuacions d’agents de l’ICE als Estats Units han estat enregistrades mostrant detencions agressives, vulneracions flagrants de drets i un ús de la força que desmenteix qualsevol narrativa de “servei humanitari”. I, tanmateix, la maquinària audiovisual continua oferint policies valents i sacrificats, un bàlsam simbòlic per tapar una realitat que supura violència institucional sistemàtica

La major part d’aquestes obres centren la mirada en el “bon policia aïllat”, amb dilemes morals individuals, com si el problema fos només de pomes podrides i no d’un sistema de control social construït sobre desigualtat, racisme i impunitat. Això despolititza la repressió: converteix conflictes socials, protesta juvenil o migració en “problemes d’ordre” que requereixen múscul policial, mai transformacions estructurals. Quan la policia marroquina reprimeix joves que demanen serveis bàsics, o quan cossos especialitzats en fronteres colpegen i expulsen migrants, la pregunta no és “què passa a la societat?”, sinó “com contenim aquesta amenaça?”. La ficció, reproduint aquest esquema, serveix com a pedagogia de la resignació: ensenya a no qüestionar qui té el monopoli de la violència, només a confiar que, al final, algú “dins del sistema” farà el correcte.

El fet que, a la mateixa graella televisiva, convisquin sèries que veneren la policia amb notícies sobre la seva brutalitat no és un accident, és un mecanisme de gestió de la contradicció. D’una banda, els fets nus —protestes reprimides al Marroc, actuacions ferotges de l’ICE, atropellaments o trets en contextos de protesta a països com l’Iran— erosionen la legitimitat dels cossos; de l’altra, la ficció la reconstrueix constantment, mostrant agents tan humans i sacrificats que l’espectador preferirà creure que allò que veu al telenotícies és “un error” i no la norma. Aquesta convivència entre relat amable i realitat violenta crea una mena de dissonància cognitiva protectora: és més fàcil pensar que el món és com a la sèrie que assumir que l’Estat pot ser l’agressor sistemàtic dels seus propis ciutadans. En aquest sentit, cada capítol de “policies bons” funciona com una injecció simbòlica que permet suportar —i, al límit, justificar— els cops, les morts i les vexacions que veiem en vídeos filtrats o informes d’ONG

Davant d’aquesta maquinària, el mínim acte de dignitat és mirar amb sospita qualsevol producte cultural que posi una pistola a les mans d’un personatge i ens demani estimar-lo sense qüestionar per a qui treballa. No es tracta de negar l’existència d’agents que intenten fer la seva feina amb decència, sinó de recordar que la qüestió central no és la bondat individual, sinó l’ús polític de la violència organitzada. Quan el relat hegemònic insisteix a presentar policies com a salvadors mentre la realitat mostra cossos que maten manifestants, migrants o dissidents, l’única resposta responsable és assumir una posició radicalment crítica i exigir que el focus es desplaci: menys llàgrimes de policia de ficció, més atenció a les víctimes reals. Potser el veritable gir narratiu que falta no és una nova sèrie de policies “més humans”, sinó imaginar societats que necessitin molta menys policia i molta més justícia

ESPANYA ENS ROBA

La manca d’inversió de l’Estat a Catalunya no és un fenomen nou, sinó un patró persistent que s’ha anat consolidant al llarg de dècades. Els pressupostos generals sovint projecten grans anuncis sobre infraestructures i serveis, però l’execució real d’aquestes inversions queda sistemàticament per sota del que correspondria al pes econòmic i demogràfic del país. Les dades oficials del mateix Ministeri d’Hisenda mostren que, mentre Catalunya aporta al voltant del 19% del PIB estatal, rep menys del 13% de la inversió executada.

 

Aquesta desproporció es veu de manera especialment greu en sectors clau per a la igualtat i la qualitat de vida. Els transports públics acumulen dècades de retard: Rodalies, les connexions ferroviàries de mercaderies, o el corredor mediterrani són exemples flagrants d’una desídia institucional que frena la competitivitat i genera incomoditat diària a centenars de milers de persones. A la sanitat, la insuficiència d’aportacions de l’Estat pressiona un sistema autonòmic ja tensionat, mentre els serveis socials i l’habitatge públic viuen amb pressupostos que mai arriben on caldria.

 

El resultat és una societat que veu com les seves aportacions fiscals no es tradueixen en oportunitats ni en benestar equivalents. No és, doncs, només una qüestió econòmica, sinó també de dignitat i autogovern. Catalunya no reclama privilegis, sinó justícia i equitat.

La conclusió, per molts ciutadans, és tan evident com dolorosa: la solidaritat imposada sense retorn, sense respecte ni proporcionalitat, deixa de ser solidaritat per convertir-se en espoli. O, com s’ha dit tantes vegades amb contundència i ironia: Espanya ens roba.

ELS GENOCIDES NEIXEN O ES FAN ?

 

El Joan Antoni Blaze Archs, al llarg  dels  anys ha estat una  bona “ font informativa “ , al mateix més d’octubre de 2023, començava a obrir-se camí la tesis que darrera d’aquest atac hi ha Benjamin Netanyahu, que hauria disposat la “ relaxació” dels sistemes d’intel·ligència per permetre’l, i àdhuc que hauria infiltrat a les files de Hamas, als mateixos organitzadors.

EL DIABLE ES VESTEIX DE NETANYAHU

En la seva follia Benjamin Netanyahu,  ha sacrificat – i sacrificarà – tantes vides com calgui – menys la seva -, i  posa en risc, no tants sols als palestins de Gaza, sinó clarament a la Comunitat Internacional, que s’ha posicionat, a favor i en contra.

Diversos informes han descrit com l’ocupació israeliana que reconeix més de 71.000 víctimes per atacs, i cap però, per manca d’aliments , medecines,…,   ha passat d’explotar el territori a destruir-lo per redissenyar-lo demogràficament i econòmicament, parlant ja d’una “economia de genocidi”. Alhora, ministres israelians han arribat a presentar la devastació de Gaza com una “bonança immobiliària”, insinuant projectes de reconversió urbana un cop expulsada o reduïda la població palestina. Fins i tot es discuteix obertament com aprofitar els jaciments de gas de Gaza per finançar la reconstrucció, convertint la ruïna d’un poble en una oportunitat de negoci energètic regional.

Res d’això seria possible sense la complicitat activa de potències que continuen enviant armes, cobertura diplomàtica i projectes econòmics, fins i tot mentre les seves pròpies instàncies jurídiques parlen de risc de genocidi. Quan ministres i dirigents parlen de Gaza com d’un futur ressort, d’un espai a reurbanitzar, o d’un “problema” que cal “resoldre definitivament”, legitimen una imaginació política que tracta els palestins com un obstacle material a retirar, no com a éssers humans.

Bezalel Yoel Smotrich (en hebreu: בְּצַלְאֵל יוֹאֵל סְמוֹטְרִיץ׳‎) (Haspin, Alts del Golan, 29 de desembre de 1980) és un polític d’extrema dreta israelià que exerceix com a ministre de Finances des del 2022.  Va descriure Gaza literalment com un “negoci/bonança immobiliària” i una “mina de oro Inmobiliaria” que “es paga sola”, un cop destruïda. Ho va fer en conferències immobiliàries a Tel-Aviv, davant d’inversors, i no en un context militar o de seguretat

Davant d’aquesta combinació de massacre reconeguda, discurs deshumanitzador i interessos econòmics sobre la terra devastada, parlar de “guerra” o “conflicte” és un eufemisme covard.

Cal dir-ho clar: és una empresa de destrucció i reordenació colonial que assumeix la mort massiva com a condició d’èxit, i això s’aproxima perillosament al cor mateix del concepte de genocidi tal com el defineixen juristes i relators de l’ONU.

Tota reflexió ètica que no gosi posar aquest nom damunt la taula –i exigir responsabilitats penals personals als dirigents que l’orquestren– forma ja part del problema, no de la solució

No ens agrada, ni això, ni les morts  per càncer evitables provocades per la Junta de Andalusia, ni la situació de rodalies Catalunya, provocada per la “ desviació” dels diners pressupostats tant per part de governs del PP, com del PSOE, ni les cues de l’Ap7, tampoc, tampoc les morts “ evitables “  d’Adamuz,..,  i molt menys encara les de la sanitat pública provocades per desviar  els seus recursos i els dels Serveis Socials per afavorir capricis privats.  Diguem no!!!!. Dissortadament però, ara com ara, no n’hi cap altre de món, oi?.

QUI POSARÀ LLUM A LA FOSCOR ?

Quan hi ha un accident, el relat institucional oscil·la entre la causa tècnica puntual (una soldadura, un mur, una vibració) i la garantia que “s’havien fet totes les inspeccions”, com si el sistema fos correcte i només hi hagués hagut mala sort. Però la responsabilitat real es difumina: l’Administració diu que complia protocols, les concessionàries i UTES exhibeixen contractes i informes, i la cadena de subcontractació converteix el conjunt en un laberint on és molt difícil arribar al cervell que decideix, però molt fàcil trobar caps de turc tècnics o intermedis. Mentrestant, la ciutadania paga dues vegades: primer, amb peatges o rendes de concessió; després, amb morts, lesions, talls d’infraestructura i diners públics per reparar allò que s’ha gestionat buscant rendibilitat abans que seguretat

Que “sempre siguin els mateixos” no és només una sensació moral, sinó la constatació d’un ecosistema on grans constructores, empreses d’enginyeria i concessionàries formen un nucli dur al voltant de l’Estat, que els adjudica obres, concessions, manteniments i consultories. Els escàndols recurrents d’adjudicacions opaques o d’empreses vinculades a trames polítiques no són aberracions puntuals, sinó el revers inevitable d’un sistema que converteix serveis essencials en oportunitats de rendes garantides, mentre la seguretat i l’interès general són, massa sovint, variables d’ajust.

A Adamuz, tot apunta a una combinació de fallada en la via i d’obra recentment executada per UTEs i subcontractes especialitzats, on una empresa de soldadura concreta ha quedat al centre del focus judicial, dins un contracte milionari adjudicat per Adif a un grup d’empreses de l’obra civil que ja operen habitualment en aquest sector.

A Gelida, el mur que cau sobre la línia de Rodalies depenia formalment de Carreteres des que va caducar la concessió de l’AP-7, però fins a tres inspeccions oficials no hi havien detectat cap risc, de manera que l’Estat reconeix que el mur és seu i haurà – haurem – de respondre  per una herència d’obres i decisions preses en el període concessionat.

RODALIES DE CATALUNYA “ LA COVA “ . CONTE

Diuen que al cor del país hi ha una xarxa subterrània de túnels que uneix pobles i ciutats, com un organisme viu que batega lentament sota l’asfalt. Els savis del lloc l’anomenen Rodalies, però els viatgers més vells en diuen simplement la Cova.

Cada dia, milers de persones hi baixen com si entressin en una litúrgia sense pregàries. Allí s’hi obren portes metàl·liques que grinyolen com cofres antics. Hi entra gent de tota mena: estudiants, treballadors, avis cansats i somiadors que encara creuen que el tren arriba puntual. Dins la Cova hi fa olor de ferro, de pressa i de promeses incomplertes.

Conta la llegenda que fa molts anys, un home cridat Ali Babà va descobrir un passadís secret on quaranta lladres amagaven tresors,  a la versió catalana de la història  però,  el passadís no guarda or ni pedres precioses, sinó minuts robats, paciència gastada i vides en espera. Els lladres, diuen, no duen turbant sinó corbata; i el tresor que custodien són pressupostos i excuses invisibles.

Els viatgers murmuren fórmules màgiques: “Obre’t, Sèsam!”, esperant que les portes del tren s’obrin quan toca. Però sovint la Cova respon amb una veu metàl·lica: “Endarreriment indefinit”. Llavors tots sospiren, perquè saben que la màgia, com els horaris, ja no és del poble.

Un jove ferroviari —que alguns anomenen Alí, potser per burla— intenta cada matí reparar les vies. Sap que la Cova té vida pròpia i que cada cargol mal posat és un vers d’un poema antic sobre l’oblit. Ell somnia que un dia la gent torni a cridar “Obre’t, Sèsam!” i les portes s’obrin sense por, perquè la cova haurà deixat de ser presó per convertir-se en camí.

Aquell dia, diuen, el tren arribarà a l’hora. I potser, per fi, la Cova deixarà de riure a l’ombra dels seus lladres.

EL SENYOR MANEL I EN QUISSO

El Sr. Manel tenia un gosset, en Quisso. Sempre anaven junts, tant junts que van agafar la mateixa malaltia. Era un virus que feia gotejar el nas. El senyor  Manel va portar a en Quisso al veterinari. El veterinari li va receptar unes pastilles: Goterol 3 mg. En Quisso es va curar. Després el senyor  Manel va anar al metge. El metge va diagnosticar que era una malaltia rara i el va hospitalitzar. Al senyor  Manel li van fer anàlisis de sang, orina i també van analitzar el líquid que gotejava del nas. Els resultats van trigar en arribar una setmana. Mentrestant el senyor  Manel des de la finestra de l’habitació de l’hospital mirava a en Quisso que l’esperava en un racó discret a l’entrada de l’hospital. En Quisso mirava a la finestra del senyor  Manel esperant que l’anés a buscar per passejar. Els dos es llençaven mirades d’enyor. Finalment el metge va receptar al senyor  Manel unes pastilles: Goterol 3 mg. Al dia següent el senyor  Manel i el seu Quisso van tornar a passejar junts.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la fidelitat d’un gos és la millor medicina per la solitud. 

Francesc Estival Vilardell

 

VOLEM CATALANS, MAQUINISTES, METGES,…

Fa molts anys  a les places plenes de paraigües i d’esperança, les veus s’enfilaven com pregàries: “Volem bisbes catalans!”. Era una altra època —de sotanes i silencis imposats—, en què la llengua i la fe caminaven juntes, perseguides però vives. Els avis ho explicaven amb una lluïssor d’indignació als ulls, convençuts que el país començava per la dignitat de la paraula i de l’altar.

Ara, a les mateixes places, ja no hi ressonen càntics ni campanes; hi ressonen anuncis de feina i pancartes que demanen maquinistes,  metges, infermeres.  mestres, , “Volem mans, cervells i cors que vulguin viure aquí, compartir la llengua, cuidar aquesta terra”. Els temps han canviat: ja no ens falta només representació a l’Església o a la política, ens falta gent. Gent arrelada, present, compromesa amb el demà.

Potser en el fons el clam és el mateix: estimar el lloc on som i voler-lo ple de vida. Abans ho demanàvem als bisbes, esperant que guiessin el poble; ara ho demanem a veïns, companys i ciutadans, esperant que tots plegats el fem avançar. El desig és idèntic, només ha canviat l’altar on el confessem —de la catedral a l’estació, del púlpit al quiròfan, del sermó al silenci humà del servei compartit.

I potser encara algun dia tornarem a cridar, no per reclamar títols ni oficis, sinó per celebrar que el país s’omple, finalment, de persones que no només hi són, sinó que hi volen ser.