Durant el setge de Sarajevo (1992-1996).  Investigacions i testimonis recents han tret a la llum l’existència d’un macabre “safari humà”, on suposadament persones adinerades estrangeres pagaven grans sumes de diners per disparar contra civils com a passatemps

M’explicaven que l’entrada massiva a Ceuta havia estat planificada per la mateixa “ empresa “ que venia places per practicar la caça MAJÚSCULA, i que d’aleshores ençà, ha “ comercialitzat, i comercialitza- els seus serveis a Gaza, Cisjordània, el Líban, Iran,…,

Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid, 29 de febrero de 1972) els xafava el negoci, i això irritava i molt a Trump, Netanyahu, Mohamed VI,.., i als col·laboradors “ locals” que no esmentaré perquè no en tinc proves fefaents, i només així funciona la exceptio veritatis

En aquesta ocasió els aiatol·là  i els muftí es posaven d’acord i  la fàtua està proclamada:

En el nom de Déu,

Som de Déu i a Déu tornarem.

Estic informant a tots els valents musulmans del món,  Mohamed VI , Benjamín Netanyahum, Donald Trump i els seus acòlits al REINO DE ESPAÑA,  han dut a terme accions  contra l’Islam, el Profeta de l’Islam i l’Alcorà, per quina raó , estan condemnats a mort. Faig una crida a tots els musulmans valents, on sigui que es trobin al món, perquè els matin sense demora, perquè ningú s’atreveixi a insultar les creences sagrades dels musulmans en endavant. Qui mori per aquesta causa serà màrtir, si Déu vol. Mentrestant, si algú té accés als  autors però,  és incapaç de dur a terme l’execució, heu d’informar la gent perquè sigui castigat per les seves accions.

Que la pau i les benediccions d’Al·là estiguin amb vosaltres

 

 

 

Exulta, Catalunya Fèlix, terra de mar i muntanya,

els teus fills no moriran a la guerra de l’Àfrica llunyana.

Els sortien malament els plans als covards que cremen el país,

per governar damunt de cendres, amb un somriure fals i gris.

No hi hagué genocidi a Ceuta, ni sang innocent vessada,

només rumors de por i mentida, per la gent més enganyada.

Lloada sia la Mare de Déu, que guarda el nostre destí,

i ens allibera de la guerra, i ens porta pau al camí.

Catalunya, terra noble, de seny i de cor valent,

no et deixis dur per la por, ni pel crit del més potent.

Els teus fills són llum i vida, esperança del demà,

i cap tirà amb foc i ferro el teu futur robarà.

Que la pau sigui el teu escut, i la justícia el teu guia,

i que mai cap mare hagi de plorar un fill que no hi seria.

Exulta, Catalunya Fèlix, amb el cap ben alt i dret,

perquè el teu poble és lliure, i el seu cor mai serà vençut

L’Evangeli d’avui ens posa davant dels ulls un miracle de solidaritat: cinc pans i dos peixos, compartits, donen vida a milers. La realitat, però, ens escup una altra litúrgia: la de les bombes, els desnonaments, els genocidis,  les fams provocades, els incendis ,..,  i els negocis criminals  que prosperen mentre els  cossos s’apilen a Gaza, Palestina, Ucraïna, Sudan, Líban, Veneçuela i tants altres llocs. Sembla, efectivament, que els seguidors del Leviatan —el poder que devora, l’Estat-monstre, el capital sense rostre— guanyen més partides que els seguidors de Jesús.

La multiplicació dels pans no és màgia: és un gest radical de redistribució. Jesús no treu menjar del no-res; agafa el que hi ha, ho beneeix, ho parteix i ho reparteix fins que tothom en tingui prou. El miracle no està en la quantitat, sinó en la lògica: allò que sembla insuficient, compartit, esdevé abundant.

En canvi, la lògica del Leviatan és la inversa: concentrar, blindar, especular, bombardejar, desplaçar, empobrir. El resultat no és que tothom en tingui prou, sinó que uns quants en tinguin massa i massa poder, mentre la majoria s’ofega en la manca.

Els pans d’avui no són només cereals: són terres confiscades, aigües bloquejades, ajudes humanitàries retingudes, infraestructures destruïdes, poblacions sotmeses a setge. A Gaza i Palestina, el “miracle” que es repeteix no és el de Jesús, sinó el de la despossessió sistemàtica: més assentaments, més murs, més bombardejos, més fam imposada. Al Líban, al Sudan, a Ucraïna, la mateixa dinàmica: la guerra com a mecanisme de reordenament territorial i econòmic, amb civilitzacions senceres convertides en carn de canó.

I a Veneçuela, Cuba , i en tantes perifèries del món, la fam no és un accident: és un efecte col·lateral calculat de polítiques, sancions, bloquejos i saquejos. Els pans, avui, es multipliquen només per als que tenen accés als magatzems, als ports, als mercats negres, als contractes d’armes.

El Leviatan bíblic és la bestia del caos, del poder desmesurat, de l’Estat que esdevé ídol. Hobbes el va fer servir per pensar l’ordre, però la tradició jueva i cristiana el veu com allò que Déu ha de dominar: el poder que es creu déu. Avui, els seus seguidors no necessiten creure en res: només en l’eficàcia de la força, la impunitat, la narrativa que converteix víctimes en amenaces i botxins en salvadors.

Mentre Jesús diu “doneu-los vosaltres de menjar”, el Leviatan diu “que es busquin la vida, o que es morin”. I sembla que, estructuralment, el segon té més recorregut: exèrcits, mitjans, think tanks, fons d’inversió, governs sencers treballen perquè aquesta lògica es mantingui.

Jesús no és a les sales on es reparteixen els contractes d’armes, ni a les taules on es decideixen els bloquejos. És a les cues per pa, a les trinxeres, a les cases bombardejades, a les pasteres que s’enfonsen, a les presons plenes de cossos oblidats. I, sobretot, és en la pregunta que ens hauria de cremar: si hi ha prou per a tothom, per què hi ha tanta gent passant gana?

 

La resposta crua és que el sistema no falla: funciona exactament com ha de funcionar. La fam, la guerra, la despossessió no són errors: són mecanismes de govern. I mentre això sigui així, els seguidors del Leviatan guanyaran més partides.

No hi ha consol fàcil. La fe que no es pregunta per què hi ha tanta fam en un món que produeix en excés és una fe còmplice. I la política que no es fa càrrec d’aquesta pregunta és una política de botxins.

L’Evangeli no ens demana que siguem ingenus: ens demana que siguem lúcids. Que veiem el miracle possible —la redistribució, la comunió, la resistència compartida— i que, alhora, reconeguem la força del monstre. I que, malgrat tot, seguim partint pans on calgui, encara que sembli poc, encara que el Leviatan sembli invencible.

Perquè al final, la pregunta no és qui guanya més partides avui, sinó quin món volem deixar demà. I en això, els seguidors de Jesús tenen una única avantatge: saben que el futur no es decideix només amb forces visibles, sinó també amb gestos petits, compartits, obstinats.

Senyor de les arrels i de les llavors,

escolta el clam del bosc reduït a carbó.

La muntanya que un dia va ser verd,

ara és cicatriu negra sota el cel.

 

Maleïts siguin els que calen foc amb malícia,

els que transformen el verd en cendra per especular.

Que la seva ombra no trobi arbre on reposar,

ni aigua que apagui la set de la seva cobdícia.

 

Maleïts els que juguen amb el foc per imprudència,

cigarreta llançada, barbacoa descontrolada,

màquina sense protecció, crema no autoritzada.

Que cada arbre mort sigui un testimoni contra ells.

 

Maleïts els governs que retallen la prevenció,

els que deixen les pistes forestals abandonades,

els que no netegen franges perimetrals obligatòries.

Que la memòria de la seva inacció els persegueixi.

 

Maleïts els propietaris que no netegen les seves finques,

els que ignoren els 25 metres de franja exigida per llei.

Que la terra que no van cuidar els negui el descans.

 

Maleïts els que prioritzen el vot sobre el bosc,

els que abandonen el món rural i permeten l’abandonament.

Que la història escrigui els seus noms amb lletra de foc.

 

Beneïts siguin els bombers, herois anònims,

que cada estiu arrisquen la vida per salvar el que resta.

Que la terra els reconegui com a guardians de la memòria viva.

 

Beneïts els pobles que llegeixin i respectin aquest salm

els que exigeixen justícia ecològica i responsabilitat.

Que cap incendi quedi impune, ni per acció ni per omissió.

 

Que aquest salm sigui llegit en cada ajuntament,

en cada assemblea veïnal, en cada escola.

 

Que els boscos cremats de Catalunya —del Montseny al Ports,

del Pirineu a Collserola— siguin testimonis muts però acusadors.

 

Ni un incendi més. Ni un criminal impune.

Ni una omissió sense càstig.

Que la justícia ecològica floreixi sobre les cendres.

 

 

 

Pedro José Ynaraja Díaz (Pozaldez (Valladolid) el dia 16 de març de 1933 + Granollers el dia 2 de novembre de 2024 )  escrivia “Si el Senyor tornés, potser…”, del que me’n obsequiava un exemplar.

A la semblança d’aquell llibre , tenia coneixement d’una situació que considero clarament delictiva, i que de ben segur  es podria  titular  la  Paràbola del notari i la casa del dolor

Parla d’una dona gran  que feia poc havia enterrat la seva única filla, morta als 56 anys,  a la que li quedava nomes  un germà, ara estirat en un llit d’hospital després d’una operació que li havia deixat el cos ple de cicatrius i la vida en un fil.

Un matí, aquesta persona va arribar a la notaria acompanyada d’un home que es feia dir “el taxista”. “Vull donar-lo la casa i la plaça d’aparcament”, va dir la persona gran, amb veu trencada. Però els seus ulls no miraven el notari; miraven el terra, com si busqués alguna cosa que ja no hi era.

El notari, home de lleis i de silencis, va notar les vacil·lacions. Va veure com la mà tremolava abans de tocar la ploma. Va escoltar com les respostes esquivaven el sentit, com si la ment fos un ocell espantat que no troba el niu. I llavors va recordar el seu deure de cura —aquell principi que no és només paper, sinó protecció viva: el deber de cuidado.

No va signar. No va autoritzar. En lloc d’això, va dir: “Necessito saber si aquest desig és realment teu. Necessito un informe mèdic que em digui si la teva voluntat és lliure, si la teva ment entén el que estàs donant. I si no puc estar-ne segur, hauré d’ajornar, o fins i tot negar-me a atorgar l’escriptura de donació,  i posar-ho en coneixement de l’Autoritat.”

El taxista va fer un   posat de cara agre,  de mala maror, i va al·legar molta  pressa.

La persona gran, però, va aixecar la mirada. I en aquell instant, potser va entendre que algú —finalment— la protegia, no de la pèrdua, sinó de la manipulació.

Fins aquí la paràbola,  en la que el notari era un home recte ,  just, i temorós de Déu;  el notari real, signava la donació, que s’havia preparat de forma precipitada, i ho feia  quan la dona gran es trobava sota una medicació intensíssima per  suportar el dolors , i quan les cendres de la filla desprenien encara escalfor, i el germà maldava per sobreviure.

De la història real en tenen coneixement a la Fiscalia, al Col·legi de Notaris ,… ,  tot està en mans de justícia

La dona de la història afectada d’un mal estrany –  podria ser però, el resultat d’un emmetzinament–  es troba en una residència on intentaran  recuperar-la en un termini màxim de 2 o 3 mesos, desprès només Déu sap que li succeirà.

Vivim sota una vigilància urbana exhaustiva, i alhora  abandonem amb una deixadesa gairebé criminal el patrimoni agrari i forestal, com si la perifèria del país fos una zona de sacrifici. Protegim fins a l’extrem la façana de l’ordre, mentre deixem la pell del territori exposada a la rapinya, al foc i a la impunitat. I després, quan les flames devoren camps, marges, boscos i feina pagesa, ens fem els sorpresos amb la mateixa hipocresia de sempre.

Un bomber em deia que, en més d’un incendi, havia vist vehicles voltant per la zona amb una insistència massa calculada per ser casual. No portaven cap inscripció, naturalment; els professionals de la foscor no solen anunciar-se. Però la seva sospita era clara: hi havia presències que no hi eren per ajudar, sinó per mesurar, observar o aprofitar-se del desastre. I ho deia amb aquella ironia amarga dels qui han vist massa i massa sovint han estat obligats a callar.

M’insistia en la seva certesa de que tenien relació amb els incendis, i em deia amb sornegueria , si m’equivoco que desapareguin el PP i VOX .

Aquest país ha normalitzat un model pervers: urbanisme de control, camp de desprotecció. Es destinen recursos a vigilar allò visible i rendible, però es deixen sense defensa els espais que sostenen la vida material, el paisatge, l’aliment i la continuïtat històrica. D’aquesta asimetria se’n beneficien els piròmans, els lladres de metall, els depredadors de la terra i tots els que converteixen la destrucció en oportunitat.

I mentre el món rural crema o s’esllangueix, encara hi ha qui vol reduir tot això a soroll polític, com si la destrucció del territori fos una anècdota i no un símptoma. La veritat és més dura: quan es desprotegeix el camp, no només es perd bosc o collita; es trenca un país. Es destrueix la seva memòria, la seva economia i la seva dignitat. I el pitjor és que, massa sovint, aquesta desprotecció no és accidental: és una forma de governar per omissió, per cinisme o per menyspreu.