Corrien els anys 1978-1979 durant l’època de mossèn Francesc Vives, com a rector de la parròquia de Guimerà, que l’ermita de la Bovera era assetjada sovint per robatoris i actes vandàlics.

La casa adjunta a l’ermita tenia un aspecte d’abandonament i l’hort del seu costat, darrere d’una porta de fusta vella i atrotinada, deixava veure l’interior ple d’esbarzers i runa.

Un Dilluns de Pasqua el doctor Josep Maria Andreu (Cal Salla) va voler parlar amb Xavier Bonet (Ca la Paula) sobre actes que hi succeïen a l’ermita i que era necessari prendre algunes mesures per tal de fer un canvi radical important a tot l’espai.

Una de les primeres accions seria crear un patronat per vetllar d’aquest patrimoni.

Poc temps després Xavier Bonet i Joan Pons van anar a Tarragona a parlar amb mossèn Josep Martí, que era vicari general de l’arquebisbat, el qual coneixia molt bé la Bovera, ja que havia estat rector de Guimerà durant els anys 1964-1970 i que li tenia una gran estima.

El tema anava agafant forma i aviat redactaren uns estatuts en què el Sr. Bisbe de Tarragona  Josep Pont i Gol (1970-1983) seria nomenat president.

Poc després va tenir lloc una reunió a la sala de l’antic ajuntament, ubicat a la plaça major en aquell temps, d’allí va sortir una junta que posaria en marxa les accions a prendre. Aquesta junta estava formada per mossèn Francesc Vives, J.M. Andreu, Fermí Tàpies, J.M. Rosich, Enric Prats i Xavier Bonet.

En aquell temps no calgué fer socis perquè amb les col·lectes que es recollien ja eren suficients per començar a fer reformes comptant sobretot, amb dies de jova de la gent del poble i una rebaixa dels honoraris del paleta Josep Brugal (Ca la Mariàngela), per voluntat pròpia.

Amb mossèn Armant Puig entre 1981 i 1987 començaren les primeres obres.

Amb mossèn Joan Curieses entre 1987 i 1996 es van construir les barbacoes, que ell mateix va dissenyar i s’arreglaren les parcel·les de bosc de l’entorn.

També en aquest període va arribar la llum a la Bovera, concretament l’any 1994, fet que canviaria radicalment la fisonomia d’aquell indret.

Josep Maria Minguell (Cal Forn) intervingué en l’assessorament tècnic de la revisió de tres pressupostos existents per tal de fer l’arribada de la llum a la Bovera d’una manera més efectiva i econòmica.

Manel Bosch (Ulldebou) s’encarregaria de fer la resta de la il·luminació de baixa tensió a partir del transformador d’alta tensió.

El dia 7 d’agost de 1994  connectaren la llum a la xarxa de FECSA i uns dies després, al capvespre, va tenir lloc l’encesa oficial de la llum de tot el recinte amb un acte religiós, un sopar i parlaments de Xavier Bonet i del Sr. Esquerrer, president del Consell Comarcal, que va fer una donació d’1.000.000 de pessetes.

Amb aquesta aportació s’arreglaria el terra de la sala de la cisterna i s’habilitaria el claustre intern, entre altres obres.

Amb mossèn Josep Moreno (Pep) entre 1996 i 2003 es va fer la teulada nova i obres a l’exterior, també va ser pintat el sostre de l’església.

Amb mossèn Francesc Amigó 2003-2011 es van pintar, al fresc, les pintures de l’absis a càrrec del pintor targarí Josep Minguell.

L’indret ja estava en condicions de rebre visites, de fer reserves a grups i treure un rendiment econòmic de les instal·lacions. El Sr. Ramon Busquets va començar a gestionar les reserves i atendre a les persones que les volien utilitzar.

Miquel i Dolors de cal Bayona van transformar l’exterior i l’interior de l’ermita, fent una atenció diària al recinte durant una colla d’anys.

Més tard Xavier Bonet s’encarregà del manteniment de les instal·lacions, fins avui amb Francesc Prats i una extensa llista de col·laboradors.

El lloguer d’una antena, que no es va instal·lar mai, per part de France Télécom i Orange, va suposar un ingrés anual de 12.000 € durant anys.

Entre tot plegat la Bovera va disposar d’unes entrades que podien fer front a reformes i arranjaments que encara avui es continuen fent.

Actualment, la Bovera té un aspecte saludable, d’ordre, neteja, confort i serveis molt exquisits i gaudeix d’una bona salut econòmica gràcies a les aportacions de la utilització de les instal·lacions per part de guimeranecs i de gent de la comarca.

Vull agrair a Xavier Bonet i a Enric Prats la narració dels fets que permetran deixar constància de la CREACIÓ DEL PATRONAT DE LA BOVERA.

 

Francesc Xavier Busquets Pagès

En la darrera entrada parlàvem SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA I DEL PONT DE GUIMERÀ, a inicis del segle XX.

Avui ens fem ressò d’un article publicat a La Segarra, el 6 de febrer de 1932, on es fa referència de la perillositat de la carretera de Guimerà a Santa Coloma i d’un punt molt concret, el Retomb de la Mort prop del lloc conegut com la Rasa del Llop.

 

RECLAMACIÓ URGENT

La carretera de Guimerà a Santa Coloma de Queralt, ha constituït de sempre un seriós perill pels que forçosament hi han de transitar. L’alçària sobre el riu a que fou construïda, el sobtat dels viratges, la manca de visibilitat que aquests tenen i els ponts, quasi amagats, en que molts d’ells terminen fan que hom hi circuli amb esglai continuat.

És certament extraordinari que una tal carretera es construís sense cap mitjà de protecció i encara ho és més que donat la gran quantitat de vehicles que durant l’estiu hi passen, no s’hagi fet cap reclamació demanant-ne, i que als Srs. Enginyers que han estat encarregats de la mateixa no se’ls hi hagi acudit la urgent necessitat d’evitar les desgràcies que forçosament s’hi han de produir i que dissortadament s’hi produeixen.

Darrerament, el dia 20 del passat mes, en el viratge anomenat Retomb de la Mort (degut a les desgràcies ocorregudes en un dels extrems del mateix), s’hi estimbà l’automòbil del nostre volgut subscriptor Llorenç Miquel, resultant aquest, lesionat d’importància i amb ferides o contusions els altres quatre ocupants; en poc temps, altres tres vehicles han estat a punt de prendre mal. Aquest viratge, situat al kilòmetre 14, hectòmetre 5, en l’indret conegut per Rasa del Llop, és un conjunt de 4 corbes, dues a cada part d’un pont est ret i de males entrades i s’hi han produït ja dos moris i vuit o deu ferits sense que s’hagi pres cap altra mesura de protecció que col·locar-hi un ridícul pal indicador del R.A.C.C.

Creiem que ja n’hi ha prou i massa i per- aquest motiu, amb tota correcció, però amb tota energia, i disposats a no deixar aquest assumpte fins a obtenir ser atesos, ens dirigim al Sr. Enginyer Cap d’Obres Públiques, denunciant-li el tristament cèlebre i perillós viratge i demanant que urgentment es prenguin les mesures pertinents per tal d’evitar noves desgràcies, no solament en aquell lloc sinó en tota la carretera, tan abandonada en aquest aspecte. Per a quan els murs de protecció, els malecons i les xarxes metàl·liques?

No dubtem de veure’ns complaguts.

 

Afegim l’enllaç al document original publicat LA SEGARRA

 

Miquel Àngel Farré Targa

Jordi Sender i Beleta

 

 

El temps, i el quefer de cada dia, ens donen referències amb relació als esdeveniments viscuts, fins al punt que podem tenir la convicció de què allò que forma part de la nostra quotidianitat, potser perquè ho veiem cada dia, hi és des de sempre, i que es manté com a referència inalterable amb relació a altres coses que han canviat.

I malgrat que la carretera pugui semblar vella i gastada, no hi ha estat sempre. Va tenir un moment inicial, que no és pas massa llunyà, i que poden situar el començament del segle vint. Aquesta és la convicció a què arribo després de remenar calaixos per casa i trobar un full d’apreci, en un expedient d’expropiació forçosa, “per a la construcció de la carretera de tercer ordre de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt” (“trozo 1º”), finca núm. 50, que correspon a un tros de la partida dels Palaus que, des de temps immemorials, ha cultivat la meva família, que porta data de 30 d’agost de 1915, lliurada per la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona.

La construcció de la carretera comporta l’ocupació i expropiació de vuit àrees i 82 centiàrees (882 m²) de la finca dels Palaus, i també l’enderrocament d’un mur de 118,95 metres, que tancava la finca.

La finca dels Palaus està situada a mà dreta i a un nivell superior al de la carretera, i, l’enderrocament del mur es diu que la carretera es va fer aprofitant i ampliant el camí que hi havia, i seguint el seu mateix traçat. Per això podem dir que, com en altres ocasions, la carretera s’ha construït damunt d’un antic camí i palesa la modernitat i el progrés.

El document esmentat també ens informa que l’obra es gestiona des de la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona i, malgrat que es descriu com a carretera de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt”, sembla que la finalitat última és millorar les comunicacions viàries de Sta. Coloma, ja que si no fos així, si hom volia millorar les comunicacions de Guimerà, s’hauria gestionat de les oficines administratives de Lleida. També cal tenir en compte que, sortint des de Santa Coloma, la majoria dels pobles pel que passa la carretera son a la província de Tarragona, i, només des del riu Seniol, més avall del Molí de la Cadena, al capdamunt de la partida dels Palaus, estem en territori assignat, administrativament, a Lleida.

Ras i, curt, podem dir que gràcies a la projecció del poble de Sta. Coloma de Queralt, a principis del segle XX Guimerà no va quedar en un cul-de-sac viari, i disposa d’una carretera que transita des de les planes interiors cap a les capçaleres dels rius que baixen directament al mar de Tarragona.

I parlant de la carretera de Guimerà, també cal fer un esment al pont que, sota la torre del castell, de l’església, i de les cases esgraonades, passa del marge dret del riu Corb a l’esquerre, per tornar a traspassar-lo sota el poble d’Albió, després de deixar enrere el Balneari de Vallfogona, per continuar per aquesta banda fins a veure la font (que forma un aiguamoll) on neix el riu, davant del poble de Rauric.

El pont que hi ha avui a Guimerà, no és pas el que es va construir amb la carretera a principis del segle XX. És relativament nou, data de 1943, tal com consta a la placa que ara, després de la neteja i restauració feta aquest any, es pot veure clarament en el pilar més proper al poble, marge dret, a la part de dalt (llevant).

El pont que hi havia al camí, després carretera, per passar el riu a Guimerà, era de pedra i sense baranes, tal com podem veure en algunes fotografies antigues. Estava situat uns centímetres més avall de l’actual, com es pot veure, encara avui, per les pedres que el sustentaven a una banda i l’altra, i travessava el riu fent un angle de noranta graus, des de davant de cal Batiste, per a continuar pel carrer Sant Jordi amunt, i girar a l’esquerra després de passar la séquia dels Alamanys per anar a trobar la Creu de Sant Jordi i, després de passar el sifó, continuar amunt per la carretera que coneixem.

Dit d’una altra manera, el pont actual és nou, com també els metres de carretera que hi ha fins al sifó. I això és així perquè, a les acaballes de la guerra civil, gener de 1939, en la retirada de l’exèrcit, i amb la finalitat d’evitar, o de dificultar, l’avanç dels franquistes, hom va decidir volar amb dinamita el vell pont de pedra.

La voladura del pont i l’explosió de la dinamita causaren un gran impacte a les persones que ho veien, com m’ha explicat el Sebastià Armengol, de Cal Ponet, llavors encara nen, i recorda que l’explosió va impulsar una gran pedra fins al carrer dels Estudis, a la part més alta del poble.

Des de 1943, el pont traça una lleugera diagonal per a passar el riu a Guimerà, i després la carretera continua amunt sense fer grans corbes de canvis de direcció, mentre el carrer de Sant Jordi ha deixat de ser carretera.

Acabada la guerra civil, la tramitació de l’expedient administratiu per a la construcció del pont actual també es va fer a la delegació del ministeri de Tarragona, seguint la inèrcia procedimental iniciada amb la construcció de la carretera. Això és, riu amunt, som a la circumscripció administrativa de Lleida, però aquesta administració només contempla fins al poble mateix, les vies de comunicació amb els pobles de la capçalera del riu, correspon sembla que són competència de la circumscripció administrativa de Tarragona, i així també ho hem vist altres vegades, com quan s’ha renovat l’asfalt de la via.

A la Vall del Corb, el riu i la carretera, juntament amb els pobles, formen un conjunt que no es pot contemplar separadament, perquè configuren la identitat d’un biosistema unitari.

 

Josep Corbella i Duch

Joan Duch Mas

Piet Mondrian

Joan Duch Mas sempre s’havia caracteritzat pels seus dibuixos en blanc i negre, però arran de la pandèmia (2021-2022) i de les “PORTES TANCADES” de l’església de Santa Maria de Guimerà (Per motius estructurals), sent excel·lent coneixedor de les obres de Josep Maria Jujol i Ramon de Mur, del seu interior, sorgeix la descoberta d’un pintor de segle XX que concorda i continua l’obra de Jujol per la seva semblança en la utilització dels colors primaris.

Segons Joan Duch, les obres de Piet Mondrian (1872 Amersfoort, Països Baixos-1944 Nova York, Estats Units) expressen la recerca de l’equilibri i essència de la realitat a través de formes.

La tècnica de Piet Mondrian busca representar el quadro en dues dimensions i evitar la il·lusió de profunditat, per això evita qualsevol línia corba o en diagonal, perquè aquestes representen la perspectiva.

Piet Mondrian utilitza els colors primaris, vermell, blau i groc, disposats d’una manera que suggereixen moviment i energia. Desenvolupa l’art abstracte per la via del “cubisme” que avui es coneix com el “Neoplasticisme”.

Per què aquests tres colors?

Aquests tres colors som bàsics, és a dir, que combinant-los entre ells es pot crear un altre color. Crear aquests tres colors bàsics és impossible perquè són colors individuals, per això es diuen colors primaris.

I què hi ha amb el blanc i negre?

Com ja es coneix, sense el color blanc i negre és impossible aclarir o enfosquir els colors. Si observem les línies negres aconseguim una organització del dibuix limitant espais grans, petits, alts, baixos amples o estrets.

Els espais en blanc fan l’efecte de buit, llum i aire.

Les eines per dibuixar són: el paper blanc, retolador negre o llapis de carbó i pintura a l’oli.

Del silenci del temps de pandèmia i encara amb les “PORTES TANCADES” de l’església gòtica de santa Maria de Guimerà, amb tot el seu patrimoni cultural i heretat, ha fet desenvolupar aquest nou estil de dibuixar a l’artista Joan Duch Mas.

 

Francesc Xavier Busquets i Pagès

cv

Per segona vegada en 10 anys, farem una aturada temporal, ja que durant els mesos vinents estarem preparant un nou llibre d’històries de Guimerà.

No sabem encara quantes triarem finalment, sense dubte en tenim un bon grapat de prou interessants.

Tornarem aviat!

 

Tanquem la sèrie dedicada la “història gràfica” de Guimerà, amb aquesta petita ruta, ara fora del poble, cobrint els monestirs de Vallsanta i La Bovera.

En aquesta darrera ocasió podrem veure l’estat del Monestir de Vallsanta, no fa massa anys, abans de les darreres intervencions d’arranjament. I també les restes de la figura jacent de Bernat de Boixadors que es troba en l’actualitat, restaurada, al Museu de La Cort del Batlle. Pel que fa a La Bovera, combinem algunes imatges força antigues amb d’altres que formen part d’un passat molt més recent, però que malauradament, en aquests temps de temperatures anormalment elevades, sembla difícil que es tornin a donar. Esperem que no esdevinguin un record irrepetible.

 

 

1 – Vallsanta (des de la carretera)

 

2 – Vallsanta (exterior església)

 

3 – Vallsanta (interior església)

 

4 – La figura Jacent de Bernat de Boixadors

 

 

 

5 – El turó de la Bovera

 

6 – El turó de la Bovera nevat

 

7 – La Bovera (exterior)

 

8 – Vistes des de la Bovera

 

9 – La Bovera (església)

 

 

Com a cloenda d’aquesta sèrie d’articles, aquí teniu els enllaços a les 4 entrades que cobreixen la història gràfica de Guimerà.

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (IV). VALLSANTA I LA BOVERA

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (III). L’ESGLÉSIA I EL CASTELL

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (II). EL RIU CORB

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ. EL NUCLI MEDIEVAL

També recomanem que entreu a l’apartat de Fotos d’ahir i d’avui de la nostra web, on podreu comparar de forma interactiva els canvis en diferents indrets de Guimerà,

I finalment a la carpeta de Fotos Antigues, de l’Arxiu fotogràfic de Guimerà dins l’apartat de Memòria gràfica i escrita, trobareu tot el contingut gràfic disponible de Guimerà.

 

Jordi Sender i Beleta

Ho havia intentat de totes les maneres. A peu sortint des de Guimerà, també des de la Pobla de Ferran. Des de casa, navegant amb el Google Earth, amb el visor de l’Institut Cartogràfic de Catalunya… Sense cap mena d’èxit. I quan ja pensava que la recerca de la torre de Ravinagre era un impossible (veieu l’entrada LA TORRE DE RAVINAGRE)… un fil de connexions ha fet que finalment la troballa sigui una realitat!

Després de no pocs intents fallits, ja no sabia que pensar: estarien amagades o inaccessibles les restes sota l’espessa vegetació? S’hauria acabat de destruir, per causes naturals o humanes i ja no quedava cap resta per trobar? Anava totalment errat en la zona on buscava?

Però bé, qui cerca, troba. Com l’esperança mai no es perd, vaig fer un nou intent, llançant un repte entre els companys de feina, on hi ha força gent aficionada a les activitats a l’aire lliure. A veure si els engrescava a afegir-se a la recerca i tenien més sort que jo.

I va ser un d’ells, l’Edu Amela, qui, abans de fer cap excursió sobre el terreny, em va apuntar que havia trobat una fotografia força recent de la torre, del 2019. La fotografia era publicada a la pàgina web elscastellscatalants.cat, per cert, una pàgina web altament recomanable, amb un extensíssim catàleg fotogràfic classificat per comarques.

MUNTDESSÓ torre de o de Ravinagre -medieval sense dades- a la vall de Ravinagre. Amb agraïment a Jaume Piqué, de gran cor (GUIMERÀ) 03-09-2019

Ràpidament, em vaig posar en contacte amb l’autor de la pàgina web (que és també qui surt a la fotografia), l’Antoni Escudero, qui em va fer cinc cèntims de com havia trobat la torre. Ell havia tingut ajuda, al seu torn, com diu en el peu de fotografia, d’en Jaume Piqué de Guimerà, qui el va portar a la ubicació exacta i va ajudar-lo a fer net de tota la vegetació que ja ho cobria tot.

També em va dir com arribar-hi, ja que tant les indicacions que explicaven el recorregut fins a la torre, com les coordenades publicades en diversos medis, i algun mapa també disponible, han resultat ser tots incorrectes.

Ara sí, amb les noves indicacions, em vaig posar de nou en marxa. També amb dubtes, ja que mirant les fotografies aèries de diferents anys (en visible, en infraroig), no s’intuïa cap element circular que el pogués identificar com la torre en la zona en qüestió. Però bé, la fotografia del 2019 era una prova irrefutable. Tant se val, vaig pensar, si no la trobem, haurem aprofitat per fer una excursió prou interessant. I ja havíem acordat que si no teníem èxit, podríem quedar i l’Antoni m’hi portaria personalment.

Però no ha fet falta!

Tal com vam fer amb els petròglifs de la Vall dels Pous…

…i amb el dolmen del camí Parés…

També hem donat amb les restes de la torre. Aquí les proves!

 

Afegeixo també una recreació de com podia haver estat la torre de Ravinagre o Muntdessó.

 

Jordi Sender i Beleta

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959)

Destacat etnòleg, folklorista i escriptor català, amb un immens llegat,  més de 400 llibres, i amb una obra cabdal “El costumari català”.  Amades és un referent, un puntal de la cultura catalana.

Joan Amades al carrer de la Capella

Un dia d’agost, Joan Amades i Joan Tomàs, van visitar Guimerà.

Una visita emmarcada dins de l’anomenada “Missió 53”; era una de les 66 missions que Rafael Patxot i l’Orfeó Català van encarregar a més d’una trentena de personalitats amb experiència i capacitat musical, literària i folklòrica suficients per portar a terme l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Es tractava a més de cançons, d’aplegar danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs i instruments musicals.

Tan immens treball es va produir entre 1922 i 1936;  amb un fons total de més de 40.000 documents obtinguts, entre els quals més de 5.000 fotografies.

Joan Amades transcrivint i Joan Tomàs al darrere. (Balaguer, 1929)

23 missions va fer Joan Tomàs, mestre i gran coneixedor del món musical català, en 11 d’aquestes va anar-hi acompanyat d’Amades i la seva inseparable màquina d’escriure. Cal dir que el cançoner popular de Joan Amades, no seria sense les transcripcions del seu amic Tomàs. A les missions acostumaven a anar dues persones, una amb coneixements musicals i l’altre amb coneixements literaris.

El viatge/missió que avui ens ocupa va ser la número 53.

Va començar el 19 de juliol i va acabar l’11 de setembre de l’any 1932, resseguint multitud de poblacions de la frontera catalana d’Aragó, la ribera del Segre, les Garrigues i la Baixa Segarra. Sta. Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Ciutadilla, Verdú, Nalec, St. Martí de Maldà, Belianes per citar alguns dels més propers, fins a Mequinensa, Fraga, Benavarri i molts d’altres.

El resultat, 548 cançons, anotacions i documents diversos entre els quals més de 200 fotografies de les dites comarques. Encara que hi trobem fotografies dels pobles i monuments, el gruix d’imatges són de persones, de la gent dels pobles, els “informadors” de les tradicions, dels costums, de les cançons, la gent que oferia la seva saviesa cantaire, els seus records.

El dia triat per visitar Guimerà va ser el 29 d’agost de 1932. En tenim coneixement i anotacions del fet, i una imatge d’una d’aquestes persones que van parlar i cantar per Amades i Tomàs.

Gabriel Rosell

Tot seguit, les paraules que va anotar Joan Amades de la seva estada a Guimerà.

Volum XV de Materials. Memòries de Missions de recerca.  Pàgs. 153 i 154.

L’endemà 29 anem a Guimerà. El senyor vicari, que és músic, va interessar-se en gran manera pel nostre afer, però ens digué que ell mai havia no sentit cantar res popular i que dubtava de l’èxit que puguem obtenir. Amb tot, es disposa a acompanyar-nos a les cases on vivia gent vella i on al seu criteri podia ésser més fàcil trobar cantaires. Emprenguérem una llarga peregrinació per la població, molt típica i pintoresca, plena de bonics i escaients racons. Després de molt voltar per drets i costeruts carrers i de visitar unes quantes cases, vàrem anar a parar a una reunió de dones que feinejaven al carrer. No cal dir que, en demanar-los cançons, la cosa esclatà en rialles, però aviat caigué l’afer en terreny seriós i s’esforçaren per servir-nos, però res en poguérem treure.

Ens varen ponderar com a gran cantaire el vell Biel. L’anaren a cercar al corral. Ens rebé molt bé i ens digué que en tot un dia no podríem apuntar tot el que ell ens cantaria, però resulta que sols sabia rondenyes en mal castellà, decadents i sense cap valor. Intentà cantar altres cançons, però no en recordava la tornada. Li apuntàrem tan sols el text d’una interessant variant d’Els romeus de Montserrat, de la qual no sabia la tornada. Una seva neboda s’esforçà per cantar-nos quelcom, però les escasses cançons que amb molt d’esforç aconseguí recordar eren de tornades ja conegudes, per la qual cosa res de profit en vàrem poder treure. El bon home es diu Gabriel Rossell, fill de Llorac i veí de Guimerà, on es dedica a tractar en bestiar i vendre carn.

Tres de les tretze fotografies que van fer Joan Amades i Joan Tomàs al poble. La totalitat de les imatges, les 13 fotografies, les trobareu al blog GUIMERÀ RECORDA.

Portal de Ponent.

Creu de terme.

Cal Minguella.

La totalitat de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya es propietat de l’Abadia de Montserrat, consta de 21 Volums sota el nom de Materials; publicats gràcies a la tasca del Pare Massot.

Consultable a gencat.cat i a la Biblioteca de Catalunya.

 

Josep M. Minguell Llorens

El passat mes d’abril, gairebé 200 persones de l’equip rodatge de la segona temporada de la sèrie de televisió nord-americana “Dr. Death“, que s’estrenarà cap a finals d’any, van desembarcar a Guimerà.

L’acció, però, no se situa a Guimerà sinó a la Toscana. En paraules del cap de localitzacions del rodatge “Estàvem buscant un poble que se suposa que és la Toscana. Aquest és fenomenal perquè està molt verge, encara. No hi ha elements moderns i és molt tranquil”. En fi, un poble de pel·lícula.

En aquesta entrada del blog ens preguntem si Guimerà realment s’assembla als pobles de la Toscana. La resposta la trobareu en aquest recull d’imatges on comparem Guimerà amb diferents pobles d’aquesta regió italiana.

Jutgeu vosaltres mateixos!

Bé, que en penseu, doncs? Fins i tot vaig trobar les “versions” de La Bovera i Vallsanta situades a la Toscana.

També trobem paisatges prou semblants.

Ara bé, per molt que he buscat, no he trobat res que s’assembli als Aubalços i les Escorones, dos elements realment únics i diferenciadors de Guimerà!

 

Afegim a continuació l’enllaç a la notícia de l’hemeroteca, que inclou també un recull de fotografies del dia de les filmacions:

Guimerà a la sèrie Doctor Dead

 

Jordi Sender i Beleta