El 29 d’abril d’aquest any 2026 es compleixen 420 anys (una xifra “rodona”) de la concòrdia signada el 29 d’abril de 1606, entre el comte de Guimerà, Gaspar Galceran de Castre, de Pinós i de So, d’una banda, i la universitat, el poble de Guimerà, representat pel seu batlle (Bajulus) i els Jurats de la vila, juntament amb un total de 117 vilatans, d’altra banda, davant notari públic (Rafael Joan Montaner, de Cervera), en el clos del castell de Guimerà (l’escriptura diu: congregati in aula castri de Guimerano).

És important assenyalar que, respecte dels habitants de Guimerà, l’escriptura fa constar que són “homes lliures, convocats i congregats en Assemblea General que celebren com a universitat de la Vila”.

Aquesta Concòrdia, o acord entre el poble i el comte, generalment coneguda com a Concòrdia sobre el delme de les olives, malgrat que també inclou pactes sobre altres matèries, marca una fita important en el desenvolupament de les relacions entre el comte, com a titular del domini directe sobre les finques del terme de Guimerà, l’ajuntament i els vilatans que les conreaven, com a titulars del domini útil sobre les mateixes. I per això, comentar el contingut del document, sembla que pot ser una bona manera de commemorar-ne l’aniversari.

En primer lloc, cal fer una breu referència als protagonistes de la Concòrdia. D’una banda, tenim el Comte de Guimerà, Gaspar Galceran de Castre de Pinós i de So, nascut a Barcelona el 15 de novembre de 1584, i mort a Saragossa el 13 d’agost de 1638, que tenia 21 anys en la data que signa la Concòrdia amb el poble de Guimerà, i és possible que, després de l’acord i de la signatura del document, no hagi tornat mai més a Guimerà, atès que residia a Saragossa, i passava els estius al palau que la família tenia a la vila de Fréscano, on, per entretenir el temps de manera divertida, i també profitosa, el 1608 constituïa, juntament amb amics i parents de confiança, una acadèmia amb el nom de “Pítima contra la ociosidad”, que organitzava competicions literàries, i admetien composicions redactades en català, respectant així l’idioma que emprava cada membre.

El títol comtal li fou concedit pel rei Felip III el 18 de juliol de 1599 (llavors tenia 15 anys). Fou conegut com a erudit i col·leccionista aficionat a les antiguitats i l’arqueologia. Reuní una important biblioteca, i va deixar escrites obres de recerca. Havent mort sense descendència, les seves propietats i títols, passaren, per testament, a la seva cosina, Francisca Garceran de Pinós i de Fenollet, vídua del Duc D’Hijar, i, és així com el comtat de Guimerà s’incorpora a la casa d’Hijar.

D’altra banda, tenim l’Ajuntament, format pel Batlle (actualment seria l’alcalde), els jurats, i els cap de casa del poble de Guimerà. A l’escriptura es mencionen un total de 117 persones que signen la Concòrdia. El batlle tenia per nom Jacobus Ferrer. Els jurats eren Jacobus Finestres, Jacobus Pellisser, i, Joannes Armengol.

Si repassem els cognoms dels vilatans de Guimerà que signen la Concòrdia, ens adonarem que alguns, bastants, han perdurat (Armengol, Boleda, Minguella, Rosselló, Busquets, Canela, Roig, Bergadà, Sans), altres han desaparegut (Reixachs, Tarroja, Artiga, Gibert, Sicart, Aymerich), la qual cosa acredita la vitalitat del poble.

Diguem que el nom propi, o de pila, de les persones figura escrit en llatí, o en forma llatinitzada (Joannes, Domenicus, Jacobus, Jacobi, Franciscus, Petrus, Antonius, Bartholomeus). Dubto que aquesta fos la dicció normal del nom en el llenguatge col·loquial, però el llatí és la llengua en què consten els actes importants i solemnes, i la Concòrdia ho era.

La còpia de la Concòrdia que es conserva a l’Arxiu Municipal de Guimerà (avui dipositat en l’Arxiu Comarcal de l’Urgell), fou feta pel notari de Madrid, Francisco Gaona Loeches, a instància de l’arxiver de la casa del Duc d’Hijar, el 30 d’abril de 1849 (segurament per a presentar-la en un plet a Cervera reclamant el pagament d’un laudemi). L’any 1849, el notari transcriu i testimonia una còpia de la Concòrdia feta per tres notaris de Tàrrega el 20 de gener de 1740, cosa que fa pensar que el text original s’ha perdut, o traspaperat en els arxius, atès que si no fos així s’hauria copiat i testimoniat de l’original.

L’encapçalament del text, i la part formulària final, estan escrits en llatí, mentre que la part central, en la que es relacionen els pactes i avinences, està redactada en català.

L’acord fou signat, de manera successiva, davant notari i testimonis, en tres dates diferents. Primerament, el 29 d’abril de 1606, pel comte, el batlle, els jurats, i la majoria de guimeranencs. Altres ho van fer el 30 d’abril, i, els onze darrers, l’u de maig.

Del contingut de la Concòrdia constatem que, per una banda, el comte havia presentat una demanda a la Reial Audiència de Catalunya contra el poble de Guimerà, reclamant el pagament del delme de les olives, i altres obligacions, i, per altra banda, el poble (la universitat de Guimerà) també havia presentat demandes contra el comte a la mateixa Reial Audiència amb la petició de què es declari que no han de pagar el delme de les olives, i reclamant altres drets relacionats amb la partida de Baxaró pel que sembla, un indret sobre el que existien controvèrsies (en l’arxiu de la Casa d’Hijar es conserven documents relacionats amb les desavinences amb els habitants de la Pobla de Ferran sobre la pertinença i aprofitament de les herbes i pastures d’aquesta partida).

Són demandes contraposades que ocasionen despeses importants a les dues parts, com també generen angoixes i d’incerteses, motius suficients, tal com diu el document, perquè, moguts pel desig de tenir i conservar bona pau, són vinguts a la transacció, concòrdia i avinença en els punts que, seguidament, i pel mateix ordre, es relacionen seguidament:

Primer.- Les parts renuncien als litigis i causes, a la continuació dels processos que tenen a la Reial Audiència, que cancel·len i anul·len, ni a presentar cap més reclamació.

Segon.- Es regula el delme de les olives, establint, en primer lloc, que el compte té dret al delme, i se’n pacta el seu import “per a evitar tots gastos”, que es concreta de la manera següent:

De les olives que es colliran al terme de Guimerà se’n faran 40 parts, i tres parts, integres i franques, seran pel comte i llurs successors, i, les 37 parts restants, pels singulars i habitants de la vila i llurs successors.

Recordem que un delme o dècima, és un cens, inicialment equivalent al deu per cent de les collites, que pagaven els pagesos posseïdors del domini útil de la terra al senyor titular del domini directe, en reconeixement de llurs drets dominicals.

En aquell temps no existien encara grans plantacions d’olives arbequines, portades en temps del rei Carles III pel duc de Medinaceli, però el rendiment dels olivers seria important per a generar el desig del compte d’imposar un delme sobre la collita, tal com ho havien fet altres senyors.

Tercer.- El Comte i llurs successors no demanaran als habitants de la Vila de Guimerà ni a sos successors, del sobre les llegums que cullin al terme.

La renúncia a cobrar un delme sobre llegums, fa pensar que també existia, i, segurament, els guimeranencs no estaven gaire d’acord amb el seu pagament.

Quart.– S’acorda nomenar àrbitres per a què, en quinze dies, decideixen sobre el pagament de les multes pel boxaro.

Cinquè.- Els Jurats de Guimerà podran convocar i celebrar Consell General sempre que vulguin, però demanant llicència al batlle, sotsbatlle o ministre del compte.

Sisè.- El dia de Sant Esteve, quan siguin elegits els Jurats de la Vila, demanaran autorització al batlle i/o oficial del comte, per a poder sancionar (multar) els infractors dels bans.

Setè.- Regulació del lluïsme o laudemi per la transmissió de les finques que conreaven els vilatans que, en aquella data era d’un terç en les alienacions a títol onerós, i mig terç en les lucratives.

S’acorda una modificació important del lluïsme establint en la Concòrdia: “reducio lo dit ters á lluhisme real que es real per lliura y lo mitg ters á mig lluhisme co es que de les transportacions no pugue rebre sino lluhisme o mitg lluhisme respectivament del mateix modo forma y manera sobredits respect. es á saber de alienacions a titol oneros un real per lliura y de alienacions a titol lucratiu un sou per lliura ó, per vendes a carta de gracia un sou per lliura y en les permutes ó concambis de la quantitat que la una part refará a la altra real per lliura restant a dit Sor. Compte la fadiga en sa forssa y vigor”.

El lluïsme és el dret que té el senyor, titular del domini directe, de rebre una part del valor de la cosa (posada en emfiteusi) per cada transmissió que faci el titular del domini útil (el pagès o conreador), reconeixent així el dret de propietat del senyor.

Passats els anys, el comte reclamava el pagament del lluïsme o laudemi a una persona de Guimerà que no estava d’acord amb el percentatge aplicat, presentant una reclamació judicial que fou decidida mitjançant sentència del Tribunal Suprem de 7 de març de 1866.

El lluïsme o laudemi és un dret feudal que, amb moltes modificacions, perdura i és vigent en el dret català actual, que el limita a un màxim del 10% del preu o valor.

La fadiga és el dret preferent, o prelació, que té el senyor, titular del domini directe de la cosa, per adquirir la cosa pel mateix preu quan el titular del domini útil la traspassa a títol onerós. En aquest cas, podem veure com el comte reclama i manté el dret de fadiga en tota la seva integritat.

El cobrament de censos i lluïsmes constituïa la font que generava ingressos econòmics als senyors, nobles i propietaris eclesiàstics, amb els quals es mantenien. En aquest cas, el comte de Guimerà podia dedicar-se a l’estudi gràcies a les rendes que li arribaven de Guimerà i d’altres llocs on ostentava drets senyorials.

Vuitè.- El comte remet i deixa sense efecte l’obligació que tenia el poble de Guimerà de fer tragí i carruatge dels mobles, posar els llits i la roba, cada vegada que feia estada al castell. És a dir, el comte renuncia a un significatiu dret senyorial.

Aquest acord reforça la creença de què el comte ja tenia decidit no fer vida a Guimerà, i que establia llur residència a Saragossa. Malgrat això, podem constatar que en els escrits i documents s’identifica sempre com a comte de Guimerà, amb la qual cosa lliga la seva persona amb el poble.

En el mateix pacte, el comte deixa sense efecte l’obligació del poble de donar-li 13 quarteres i 4 quartans de civada per alimentar un cavall destinat a vigilar el terme. I, els vilatans remeten al comte l’obligació de tenir el cavall.

Novè.- Acorda deixar sense efecte el terç pels bans (multes), i que sia reduït a lluïsme de ral per lliura. Això és, de deu diners, un per al senyor comte.

Desè.- S’acorda capbrevar i reconèixer al compte el domini alodial i directe de les propietats, terres, honors, i possessions rústiques i urbanes, i de tots els rèdits, censos, i de totes altres coses que són tingudes com del dit senyor comte.

El compte es fa càrrec de les despeses d’aquest primer capbreu.

Aquest és un pacte molt important, perquè amb el capbreu, els guimeranencs feien confessió i reconeixement públic dels drets emfitèutics del comte, com a titular del domini directe sobre les finques i altres coses, i el comte tenia una relació actualitzada dels béns sobre els que s’imposaven tributs.

El capbreveu s’acostumava a atorgar davant notari públic. El podem veure com un antecedent dels actuals registres de la propietat, els titulars del domini útil sobre les coses (finques) feien una relació detallada dels béns, amb indicació de llur situació, superfície, afrontacions, drets dominicals, prestacions i pagaments de lluïsmes. En aquest cas, el capbreu quedà fet i enllestit el 18 d’abril de1608.

El domini alodial que menciona l’acord, és el domini complet i absolut sobre una cosa. És el domini ple, i franc, sense cap limitació.

Onzè.- El comte fa gràcia (perdona), els terços deguts fins a la data per raó de les transaccions fetes, entenent que des d’ara hauran de pagar els lluïsmes en la forma establerta.

Dotzè.- Remet i perdona els delictes comesos fins a la data, en un clar gest de concòrdia.

Tretze.- Cas que en algun temps, les plantes de les olives (els olivers) venien a preterir (morir) pel fred o per qualsevol esdeveniment del temps, la Concòrdia i totes les coses contingudes en la mateixa quedaran sense efecte, i es tornarà a l’estat i situació anterior.

Aquesta ve a ser una clàusula de prudència davant la incertesa del temps i del futur, i que podem considerar com d’estil, i no consta que hagi estat aplicada.

La Concòrdia de 1606, dita de les olives, acabant amb els plets encreuats entre el comte de Guimerà i el poble, estableix les normes que sustentaran les futures relacions entre les parts que, malgrat tot, continuaran enfrontades, i a cada renovació del capbreu faran modificacions i aclariments a les mateixes. És un exemple de la cultura del pacte i de la convivència, potser imposada per la realitat en comprovar que imposar i mantenir plets és car, trasbalsa i genera malestar.

1. Corbella i Duch

Bibliografia consultada:

• Testimonio de la Concórdia entre el Conde de Guimerà y la Universidad y particulares, en 1606 (Arxiu Municipal de Guimerà)
• Pedro Moreno Meyerhoff.- Ell primer comte de Guimerà: Notes bibliogràfiques, genealògiques i heràldiques. Publicat a la revista “Paratge” de la Societat Catalana de Genealogia, núm. 14, pàgs. 15-30 (2002)
• Joan Duch Mas – La baronia i el comtat de Guimerà; Urtx 83
• Miquel A. Farré Targa – L’Arxiu ducal d’Hixar: Una aproximació a la documentació senyorial de Guimerà (segles XIII-XX).
• Miquel A. Farré Targa – Els orígens i l’expansió de l’olivera a l’Urgell i les Garrigues als s. XVI i XVII; Urtx 10

Fa més de dos anys que ho anunciàvem a l’apartat de notícies (ECLIPSIS A GUIMERÀ). Ara, finalment, el gran dia és a punt d’arribar.

Avui parlem d’eclipsis, i per tant de la Terra, la Lluna i el Sol. Però també de bàsquet i tennis, de pobles propers i llunyans, de trens espacials i, fins i tot, de conspiracions esbojarrades . I també una reflexió al final de tot… Què hi té a veure tot això? Llegiu aquesta història i ho sabreu. Comencem!

El 12 d’agost de 2026 podrem gaudir si la metereologia acompanya, a Guimerà, d’un eclipsi solar (gairebé) total, fet que no es produïa a Catalunya des de 1905. A causa de l’hora en què es produirà (inici a les 19:34, màxim a les 20:29 i final ja sota l’horitzó, amb la posta de sol a les 20:59), l’altura del Sol serà molt baixa, a només 4,7° sobre l’horitzó. Per aquesta raó, la Bovera serà una talaia natural ideal en aquesta ocasió, amb un horitzó oest perfecte, ja que ofereix una panoràmica excel·lent i garanteix que cap muntanya ni edifici tapi la posta de sol eclipsada.

En aquesta imatge podem veure quina alçada tindrà el Sol en el moment de màxima ocultació, en una fotografia presa des de la Bovera. I també mostra com els núvols ens poden acabar fent la guitza. Creuem els dits i esperem que no sigui el cas!

Es podrà observar un percentatge d’ocultació del 99,96%. Si volem assolir el 100% d’ocultació i durant una durada superior, ens hauriem de moure cap el sudoest.

Per veure un eclipsi solar de manera segura, és imprescindible utilitzar ulleres certificades amb la norma ISO 12312-2:2015. Mirar el Sol directament sense la protecció adequada pot causar danys greus i permanents a la retina. Fins i tot amb aquesta protecció, no es recomana mirar el Sol de manera continuada. És millor alternar la visió directa durant pocs segons amb moments de descans. També es poden fer servir mètodes indirectes d’observació, que trobareu explicats a internet, però assegureu-vos sempre de consultar fonts fiables, com ara associacions astronòmiques. Amb la vista, més val no jugar-se-la.

Aprofitem per compartir un seguit d’informació que esperem que ajudi a entendre millor aquest fenomen astronòmic. Revisem, a tall de curiositat, algunes analogies i escales visuals que, en aquest cas, ajuden més a entendre i recordar el que expliquem que no pas un conjunt de dades numèriques que sovint s’escapen de l’escala humana i que, probablement, oblidaríem ràpidament. Les ubiquem a Guimerà per fer-les encara més fàcils d’interpretar i de recordar.

Un eclipsi solar es produeix quan la lluna s’interposa entre el sol i la terra, com podem veure en aquesta seqüència de fotografies i el diagrama explicatiu.

Ara bé, aquest tipus de diagrames estan força distorsionats per facilitar-ne la visualització del concepte, però poden induir a error en la percepció de mides i distàncies.

Ara bé, com la casualitat fa que la Lluna es trobi aproximadament 400 vegades més a prop, el resultat és que la mida percebuda per un observador sigui gairebé la mateixa.

Aquesta casualitat improbable, és font de no poques teories conspiranoiques que apunten a un origen extraterrestre de la Lluna, a la Lluna buida, a la Lluna com una astronau, a la Terra plana (aquesta no podia faltar a la cerimònia dels disbarats!), i a partir d’aquí derivades com que mai hem anat a la Lluna i va ser el director de cinema Stanley Kubrick qui ho va filmar tot en un plató cinematogràfic… en fi, com que l’esforç necessari per refutar informació falsa o disbarats és d’un ordre de magnitud superior al que cal per produir-los, no hi perdrem el temps i seguirem cenyint-nos als fets.

Aquests diagrames també poden enganyar-nos pel que fa a la mida i la distància respecte de la Terra. Sovint es tendeix a pensar que la Lluna és més gran i més propera, però la realitat és que es troba a una distància enorme; per això és tan difícil d’arribar-hi. Podem visualitzar fàcilment les mides relatives amb un model a escala. Si la Terra és de la mida d’una pilota de bàsquet, la Lluna seria aleshores com una de tennis.

Pel que fa a la distància Terra–Lluna, en aquest model a escala, si situem la Terra al centre de la plaça Major de Guimerà, la Lluna es trobaria davant la porta de Cal Francesc. Doncs renoi, sí que és lluny!

Si hi anéssim en tren en línia recta a 300 km/h, sense aturar-nos en cap moment, trigaríem aproximadament 55 dies arribar.

En aquest model, per a situar el el Sol, caldria fer una bona caminada i arribar-nos a la Pobla de Ferran, i seria tan alt com un edifici de 8 plantes. El tren d’abans, tardaria 57 anys a arribar al Sol.

I ja per acabar, com a curiositat… en aquest model a escala, on posaríeu Plutó? En aquest cas, ja no hi anirem caminant sinó millor agafem el cotxe, i enfilem la C-14 cap al nord fins a…  Andorra la Vella!  Esperem que això  serveixi per visualitzar la immensitat del que estem parlant… i que, alhora, és ridículament petita quan ho comparem amb les distàncies interestel·lars.

Aquests conceptes ja eren coneguts pels antics científics grecs fa uns 2.500 anys, que realitzaven càlculs astronòmics impressionants sense telescopis. Ho feien amb el convenciment que els fenòmens naturals no responen als capricis dels déus, sinó que el món és un cosmos ordenat per lleis naturals i demostrables, i que l’ésser humà té la capacitat intel·lectual de comprendre-les a través de la raó i l’observació. Sabien que la Terra i altres astres són esfèrics, que el Sol és una mena d’astre incandescent, mentre que la Lluna reflecteix la llum del Sol. També van mesurar amb gran precisió la mida de la Terra utilitzant únicament dos instruments (un pal i l’enginy). Igualment, van calcular la mida de la Lluna, del Sol i les distàncies entre aquests astres. Tot i que els càlculs eren matemàticament correctes, els seus instruments de mesura eren força rudimentaris i van provocar errors considerables. Amb tot, les seves estimacions ja posaven de manifest la immensitat de les distàncies entre els astres.  També van ser els primers a proposar que la Terra orbita al voltant del Sol, basant-se en càlculs geomètrics que evidenciaven que el Sol és molt més gran que la Terra, concloent que no és coherent que un cos molt més gran giri al voltant d’un de menor. També van ser capaços de fer la primera predicció precisa d’un eclipsi abans que succeís. Això va ser el 28 de maig de 585 aC.

Però aquesta no és la primera referència documentada d’un eclipsi. El 30 de novembre de 3340 aC, un eclipsi solar va ser visible a tota Irlanda. Els seus habitants el van registrar en una roca, on s’hi representen el Sol i la Lluna.

I després, al llarg de la història, trobem nombrosos testimonis gràfics en què els artistes deixaven constància d’allò que havien vist, com en el Llibre dels miracles d’Augsburg, de 1550.

El coneixement de quan es produira un eclipsi ha estat utilitzat com a eina de poder al llarg de la història: els maies el feien servir per reforçar l’autoritat de les seves elits, a Grècia un eclipsi (el que hem comentat del 585 aC) va aturar una batalla i va forçar la pau, i Cristòfor Colom el va utilitzar per intimidar els indígenes i aconseguir provisions.

I tornant finalment als nostres dies…

Si l’anterior eclipsi total de Sol va ser el 1905, vol dir això que haurem d’esperar més de cent anys per veure’n el següent? Doncs no! Ben aviat, el 26 de gener de 2028 tindrem una nova oportunitat. Aquesta vegada, la Lluna estarà una mica més allunyada de la Terra i no arribarà a produir-se una ocultació total del Sol, sinó que quedarà un petit anell visible: és el que s’anomena un eclipsi anular de Sol. De nou, serà a la tarda, a prop de la posta de sol, com mostra l’animació

Creuem els dits i esperem tenir una bona visibiliat el dia 12, sense núvols ni boirines prop de l’horitzó!

Cal aprofitar aquests 2 anys, ja que el proper eclipsi anular a les nostres terres no serà fins el 2082 i caldrà esperar al 2180 per un de total.

Un apunt final

Durant el procés de documentació d’aquesta història vaig topar amb una dada curiosa que té poc a veure amb Guimerà, però que, si heu arribat fins aquí, ara podreu visualitzar i entendre molt millor.

Cap a finals de 2026, la sonda Voyager 1 —llançada el 1977,  l’objecte construït per l’ésser humà que ha arribat més lluny— assolirà la distància aproximada d’un dia llum del Sol. Dit d’una altra manera: els senyals de ràdio que envia tardaran exactament un dia a arribar fins a la Terra.

La Voyager 1 és la nostra ambaixada física a l’espai. A bord hi porta el famós Disc d’Or, un missatge destinat a eventuals civilitzacions extraterrestres, amb informació sobre la Terra, la humanitat i un mapa per localitzar el Sistema Solar. El projecte va comptar amb la participació de científics de prestigi com Carl Sagan.

No tothom, però, compartia aquesta visió. El físic Stephen Hawking advertia que revelar la nostra ubicació a possibles civilitzacions desconegudes podia comportar riscos, recordant que els contactes entre civilitzacions tecnològicament desiguals sovint no han tingut un final feliç al llarg de la història humana.

Però tornem a la nostra escala de referència: la Terra com una pilota de bàsquet situada al centre de la plaça Major. En aquest model, la Lluna quedava a uns 7 metres, el Sol a la Pobla de Ferran i Plutó a Andorra la Vella. Doncs bé, la Voyager 1 és molt més lluny encara. Per trobar-la hauríem de recórrer gairebé 490 quilòmetres, aproximadament la distància fins a Valladolid. I continua avançant a prop de 60.000 km/h que, en la nostra maqueta a escala, equivaldrien a tan sols 1 mil·límetre cada 3 segons.

I, per acabar de posar les coses en perspectiva, la Estació Espacial Internacional (ISS), que sovint imaginem molt llunyana, es trobaria en aquest mateix model a només 7 mil·límetres de la superfície de la pilota de bàsquet. Probablement, molt més a prop del que us pensàveu. Tan a tocar que, per no caure, ha de moure’s a gran velocitat i completar unes 16 òrbites al nostre planeta cada dia.

A aquesta escala, la part de l’atmosfera que sustenta el clima i tota la vida del planeta tindria només 0,3 mil·límetres de gruix, tan fina com un protector de pantalla. Els oceans, encara menys: 0,07 mil·límetres, l’equivalent al gruix d’un cabell. I és en aquestes capes extraordinàriament fines, on concentrem tots els residus i contaminants de la nostra activitat…

Jordi Sender i Beleta

En un article publicat a la revista URTX l’any 1996, l’historiador Josep Maria Grau Pujol es fixava en un fons documental curiós relacionat amb l’Urgell i ubicat a Tarragona. El titulava “Un petit fons documental relacionat amb l’Urgell a Tarragona”. En aquest hi ha un apartat final amb una menció a Guimerà.

Hagués pogut ser menys curiós si s’hagués tractat de documentació relacionada amb l’Església, ja que Guimerà forma part de l’arxidiòcesi de Tarragona; però no es tractava d’això. Aquests eren uns documents notarials i la seva ubicació a Tarragona al costat de documents relacionats amb viles del Camp de Tarragona resultaven sorprenents.

Grau Pujol posava la lupa en uns documents notarials de I’Urgell conservats a l’Arxiu Històric de Tarragona que són en un manual notarial de Reus del 1780, és a dir, en temps del regnat de Carles III.

En concret, es tracta d’un manual de Ramon Prim Gasol, notari públic de Reus per autoritat reial que treballava a la capital del Baix Camp des del 1779 al 1800.

D’ell es conserven onze llibres indexats. Els clients que atenia aquest notari eren sobretot de Reus, la seva ciutat, tot i tenir-ne de pobles veïns com la Selva del Camp, Constantí, Vila-seca, la Canonja, Maspujols o Cambrils.

Ramon Prim i Gasol residia i treballava a Reus, però era fill de Cal Prim de Verdú i es va formar en Lleis a la Universitat de Cervera.

Ramon Prim també seria l’avi del destacat general i polític Joan Prim i Prats, que seria president del Consell de Ministres d’Espanya del juny de 1869 fins al desembre de 1870, al morir assassinat.

El pare del general, Pau Prim, continuà la tasca del seu pare com a notari a Reus i també fou un destacat militar durant la Guerra del Francès, arribant a ser tinent-coronel.

En aquella època els notaris eren figures rellevants de la comunitat, formant part d’una capa benestant de la societat. El fet de saber llegir, escriure i estar formats acadèmicament, els donava un nivell alt al mig d’una societat encara mig-analfabeta o totalment analfabeta. Això els feia peces clau de la vida dels pobles, alhora que eren els responsables de la redacció de les escriptures de tot ordre.

Amb la desfeta militar, política i social del 1714, el procés de centralització política que va tirar endavant la monarquia borbònica, organitzada al voltant dels Decrets de Nova Planta, va comportar també que les designacions de notaris es fessin per poder reial des de la cort de Madrid. S’imposaria el sistema imperant a Castella, tant en les designacions com en els documents, sistematitzant-los.

Aquest nou sistema seria una fórmula d’exclusió de classe social, ja que per obtenir el càrrec calia pagar unes taxes que no tothom es podia permetre, després de costejar ja una formació a la qual no podia aspirar qualsevol. De la mateixa manera, també fou un ascensor social per fills de famílies benestants que veien que la sortida dels seus cabalers ja no era directament fer-se capellans, sinó que amb estudis i pagant, podien tenir una bona sortida laboral.

Això es produiria ja en el regnat de Ferran VI, en l’etapa coneguda com del Reformisme Borbònic (la historiografia espanyola anomena així aquest període; però en podem dir “Formisme” Borbònic, perquè ells van donar forma al nou estat centralitzat i estructurat a la francesa o a la castellana): un intervencionisme d’Estat enfocat a estructurar, ordenar i centralitzar el conjunt del regne.

Tornant a l’any 1780: trobem el notari Ramon Prim (avi del general) exercint excepcionalment el seu ofici a Guimerà durant un parell de jornades: el 31 de gener i l’1 de febrer.

En aquell començament de l’any, el poble no devia tenir notari exercint, tot i el creixement de la població i de l’economia de la vila pròpia de la segona meitat del segle XVIII. Aleshores a Guimerà ja hi vivien més de mil persones, una xifra que s’aguantarà amunt i avall fins als anys 50 del segle XX, arribant al sostre més alt als anys 50 del segle XIX. Aquest augment demogràfic, i alhora econòmic, va fer que el poble comptés amb un notari, que exercia també per viles veïnes amb menys població.

Però justament a l’inici de 1780 no en devien tenir i qui sap quants mesos feia que no comptaven amb un de designat. I aleshores, durant dos dies, el notari Prim aprofita per a dur a terme tretze actes, principalment compra-vendes i actes censals, però també algun capítol matrimonial i algun testament.

Aquest trasllat del reusenc a finals de gener va ser merament conjuntural. Com analitzava el recordat historiador verdurí Ramon Boleda (també a la revista URTX, “El general Prim i Verdú”), el notari Prim devia ser a Verdú aquells dies per celebrar amb la seva família la Festa Major de Sant Flavià. Boleda subratllava que els Prim tenien molta devoció al sant. Passada la festa patronal, i com que encara seguiria a Verdú, va aprofitar per anar un parell de dies a Guimerà per dur a terme algunes actes notarials.

És molt probable, a més, que les relacions de veïnatge comercials i socials entre el poble de Verdú i Guimerà fossin ben vives i que els Prim es relacionessin amb més d’una família del Guimerà de l’època.

Així, el notari Prim es va trobar que a Guimerà hi havia labor notarial acumulada i en dos dies va despatxar força feina:

El 31 de gener del 1780 va signar:

– Venda d’un paller i d’una era que realitzen Baltasar i Antoni Minguell, pare i fill pagesos, a Josep Barberà, mestre de cases; tots de Guimerà.

– Venda d’una peça de terra per part de Ramon i Jeroni Ferrer, pagesos, a Joan Bosch, ferrer; tots de Guimerà.

– Venda d’un hort que realitzen Felip i Joan Bosch, pare i fill, ferrers, a Eloi Garriga, serraller; tots de Guimerà.

– Testament de Mossèn Magí Roset, prevere i beneficiat de Guimerà, filI de Magí Roset, pagès, i de Maria Àngela Bergadà.

– Testament de Maria Rovirosa, filla de Ramon, pagès de CalafelI, i d’Isabel. Es va casar en primeres núpcies amb Francesc Nicasi, pagès, i en segones amb Jeroni Copons, manescal; tots de Guimerà.

– Venda d’un hort per part de Pau i Josep Copons, manescals, pare i fill, a Francesc Tort, pagès; tots de Guimerà.

I l’1 de febrer del 1780:

– Venda d’un pati per a edificar que realitza Francesc Castanyer a Antoni Rosich; pagesos de Guimerà.

– Censal d’Antoni Rosich a favor de Francesc Castanyer.

– Venda d’un pati per a edificar que realitza Francesc Castanyer a Joan Cornet; pagesos de Guimerà.

– Censal de Joan Cornet a Francesc Castanyer.

– Venda d’un pati per a edificar que realitza Francesc Castanyer a Antoni Roig; pagesos de Guimerà.

– Censal d’Antoni Roig a Francesc Castanyer.

– Capítols matrimonials entre Ventura Tort Busquets, pagès, filI de Ventura i Teresa, i Francesca Padró Oliver, filla de Francesc, pagès, i de Maria. Tots de Guimerà.

Podem fixar-nos en l’activitat comercial d’aquest Francesc Castanyer, que ven tres parcel·les edificables a tercers. Són transaccions significatives, ja que ens trobem en aquest període de creixement demogràfic i econòmic i, també, urbanístic. Pot ser que les parcel·les fossin després cases de nova construcció en la fase de creixement del poble: al Carrer Jussà o al nou “raval”.

També podem observar el cas de Mn. Magí Roset, que devia ser vicari de Guimerà, essent rector del poble en aquella època Mossèn Anton Civit. Pels cognoms, podia ben ser que fos fill del poble o de progenitors de la contrada.

I, finalment, podem observar també com molts dels cognoms que consten en aquests documents notarials de Ramon Prim són molt propis i comuns de la vila de Guimerà a finals del segle XVIII i fins als nostres dies, encara que algun altre va desaparèixer en el temps.

Roger Rosich

A dia d’avui no coneixem amb total exactitud l’any de construcció ni sabem la durada de l’obra; són dades que no tenim. Afortunadament, sí que disposem d’alguns testimonis i d’abundant documentació gràfica, fotografies de diferents èpoques, que ben segur ens ajudaran a saber més coses del pou i a fer-ne una datació aproximada.

Fons Salvany 1916. Aspecte de la Plaça Major de Guimerà, en una de les fotografies més antigues d’aquest indret.

Davant els períodes de sequera, un recurs habitual per obtenir aigua fou obrir el que es coneixia com a fontanelles, es tractava de practicar un forat al llit del riu, d’uns 3 m de diàmetre i amb una fondària indeterminada, a més sequera, més fons. Tenim testimonis de dues d’aquestes obres, una davant el carrer de la Font, al costat del pont vell, el que ara seria davant de Cal Moretes i un altre davant de Cal Ponet, darrere de la bàscula vella, parlem dels anys 30.

En aquestes fontanelles s’hi podia baixar per agafar l’aigua per unes escales degudament deixades a les parets interiors.

Tot plegat era una solució temporal.

Poder abastir d’aigua a la població i el bestiar era assumpte de primera necessitat; la possibilitat d’obrir un pou que fos sempre útil es presentava com la millor solució. El lloc triat fou la Plaça Major, punt neuràlgic del poble. Disposar d’aigua al bell mig del poble, a l’abast de tothom i on s’hi podia arribar fins i tot amb els carros, era el millor pla.

Tasca difícil, es tractava d’arribar a la capa freàtica del riu, uns 15 m aprox. a contar des del nivell de la plaça.

Ens ha explicat en Joan de Cala Carme que el seu padrí per part de mare, hi havia treballat, que la perforació del pou es va fer a jova on els treballadors, la gent del poble, hi entraven per torns. Un treball dur, un treball de pic i pala, corrioles, cabassos i terra amunt. La idea inicial era anar a la fondària del riu, però van tenir una sorpresa; un dia en un dels descansos per anar a dinar, van deixar, com sempre feien, les eines al fons, en tornar tot era colgat d’aigua; no sap a quina fondària es trobaven, però no havien arribat al nivell del riu, es veu que l’aigua trobada era fruit d’una veta o mina que travessava per sota la plaça de nord a sud i que era aigua dolça, més pura que la del riu i que de tots era sabut que aquesta aigua agradava especialment al bestiar.

Així doncs, el pou estava fet.

S’ha pogut determinar, com veurem més endavant, que l’obra es va realitzar a mitjans dels anys 40.

Ens servirem d’una selecció de fotografies per anar fent un seguiment cronològic.

Postal Foto Calafell, primers anys 40, el pou encara no hi apareix.

Pintura d’Alfons Guber, any 1948.

La presència de l’abeurador ens indica que el pou ja existia.

Arxiu Cuyàs, aprox. 1950

Tenim el pou amb el seu torricó, una obra de maons de terrissa cuita i amb coberta a quatre vents feta de lloses de pedra. No hi apareix a la fotografia, però a la paret sud hi havia una petita porta de fusta per accedir a l’interior. La part interna era tota revestida de maons massissos i hi havia una escala de ferro fins al fons.

Postal Cal Francesc 1960

Són molt il·lustratives les imatges descobertes en diferents filmacions dels primers anys 70 on es veuen canvis en la seva fesomia.

Fragment del curtmetratge SOLO de Ramón Monfà, 1971.

La coberta a quatre vents ha donat pas a una petita teulada amb caiguda al vessant nord.

El pintor Antoni Garcia Lamolla passejant pel poble durant la seva estada els anys 70.

Pintura de Lamolla.

1976, tot just reformada la plaça; encara es veu el plafó informatiu de les obres.

Cal recordar alguns fets importants; l’any 1953 es van fer cinc fonts al poble, totes iguals i ben distribuïdes des de la placeta d’en Rossich fins a l’Arrabal; aquestes fonts eren alimentades amb aigua d’uns dipòsits situats al carrer de la Goleta; els primers anys era aigua arribada de la font de la Sangola, però posteriorment, a començaments dels anys 70, dits dipòsits s’omplien amb aigua del pou, s’hi va posar una bomba elèctrica; va ser en Manel de Cal Ulldebou l’encarregat de la instal·lació i posterior manteniment.

La manovella (manivela) que tants anys havia servit per bombar l’aigua va deixar de fer el seu servei i va passar a ser un ferro testimonial sense altre ús que fer de gronxador per la canalla. La reforma de la plaça de 1976 va acabar amb tot rastre del pou.

Per cert, la bomba encara descansa al fons.

Funcionament del pou de manovella:

Amb funcionament similar trobem els pous de palanca, de roda o de manovella.

Amb un senzill, i efectiu, mecanisme de biela i manovella (parts externes) es genera el moviment del pistó o èmbol (part interna submergida) que mitjançant l’alternança d’obertura i tancament de vàlvules produeix la succió i posterior pressió que fan pujar l’aigua a la superfície.

Josep M. Minguell Llorens

Publicàvem el darrer mes uns fets que vam trobar en el libre HISTORIA DE LAS ESCUADRAS DE CATALUÑA. Su origen, sus proezas, sus vicisitudes. Intercalada con la vida y hechos de los más célebres ladrones y bandoleros, de D. José Ortega y Espinós. En el primer volum d’aquesta obra, hem trobat una altra història on un dels protagonistes és nascut a Guimerà.

Ha volgut la casualitat que aquest mateix mes, el 7 de març, és el Dia Internacional oficial en Memòria dels Policies Caiguts en acte de servei. Què hi té a veure aquest fet? Llegiu la història i ho sabreu!

En aquest cas, la història és molt llarga, i força enrevessada, i com en la resta d’aquest llibre, en la dramatització dels fets, no sabem quan hi ha de realitat i quan d’invenció per part de l’autor. Fem doncs un resum i si voleu, podeu llegir tota la història en aquest ENLLAÇ. La historia comença cap al final de la pàgina 11 del llibre, amb el títol HISTORIA DEL BANDIDO CLAUDIO EL MOLINERO.

Ens parla de la història del famós bandit Claudi “el Moliner”. L’acció arranca prop d’Alcover, el desembre de 1714. En Claudi i el seu grup de bandolers, entre els quals es troben els seus servidors, el Pepus i el Barbasa que com veureu tindran una participació clau en els fets que es relaten, es queixen que els mossos d’Esquadra no els deixen fer res “de profit” i recorden quan en el passat, podien fer i desfer com els venia de gust. Si poguessin capturar un d’aquests mossos i especialment en Veciana, el seu comandant… Una bruixa, “l’òliba”, els havia dit que en Veciana tenia un pacte amb un dimoni anomenat Bial, que el feia invencible a ell i el seu grup de mossos, fet que creava molta angoixa als bandolers, que tret del Claudi, eren tots molt supersticiosos.

El grup passaria el Nadal a casa de la Teresa, lloc impenetrable en mig de les muntanyes, prop de Farena, fora de l’abast dels mossos. La Teresa li explica al Claudi que té una hoste anomenada Júlia, orfe, que ve de Barcelona i a la que s’estima com una filla. Els bandits sospiten, que la noia de 19 anys, és una espia dels mossos d’esquadra. El Claudi vol treure la confessió de la noia, amenaçant-la amb un ganivet. La Júlia el reconeix de Barcelona, quan sota el nom d’Ernest Grau va combatre durant el setge de les tropes borbòniques. La noia es guanya el cor del Claudi i l’atracció és mútua.

Passats uns dies, se senten sorolls a l’exterior que anuncien l’arribada dels mossos. En Claudi decideix marxar per a no posar en perill als habitants de la casa i la mateixa Júlia. Aquesta li demana que torni tan aviat com pugui. Poc després arriben els mossos a la casa i tot seguit surten en persecució del Claudi i la resta de bandolers, però la distància és ja massa gran per poder atrapar-los.

Més endavant se’ls presenta l’oportunitat de segrestar prop de Manresa, a Joan Francesc Veciana, germà petit de l’odiat Pere Antoni Veciana, fundador i cap de les Esquadres de Valls. I així ho fan i retornen cap a les terres properes a Valls.

Arriba al Veciana la notícia del segrest del seu germà i també de l’Agnès, filla del governador de Manresa. Aquest darrer rep instruccions de no perseguir els bandolers per no posar en risc la vida de la seva filla. Li demanen un rescat, a través d’un ermità… que no és sinó un dels bandits disfressat, en Barbasa, que infla la quantitat a 4000 duros, pensant a fer negoci per la seva banda d’amagat del Claudi, que n’havia demanat 2000. Aquest serà un detall important que marcarà l’esdevenir dels fets.

En Veciana, gat vell, no s’ho empassa i decideix fer una visita a aquest ermità, al davant d’una petita partida de mossos, de la que també en forma part Francesc Boleda, natural de Guimerà.

L’interroguen i finalment el desemmascaren. Se l’emporten captiu, i deixen al seu lloc un dels mossos disfressat amb les robes del fingit ermità. És el Francesc Boleda, que es queda sol en companyia del gos del bandit. Passats uns dies i pensant que el gos ja estava resignat, el Francesc el deslliga. Error fatal, ja que aquest fuig immediatament i el mosso res pot fer per evitar-ho. El gos, mitjançant l’olfacte, arriba on són la resta de bandits. Això posa en alerta al Claudi. Decideix enviar una dona gran amb l’excusa d’anar a fer una consulta de salut, la qual confirma que ja no és el Barbasa qui està fent el paper d’ermità.

Això capgira els plans per a cobrar el rescat, que havia de fer el Barbasa en el seu paper d’ermità, i el Claudi li fa escriure a l’Agnès, filla del governador, una carta on indica un nou punt d’encontre i la quantitat de 2000 duros acordats. El governador, en llegir la carta i veure que li demanen 2000 duros i no els 4000 que li havia dit prèviament en Barbasa, sospita que tot és un engany i fa detenir al missatger. Com aquest no torna en el temps acordat, el Claudi s’ensuma a la vegada que les coses no van pel bon camí i decideix de traslladar els 2 captius a un nou emplaçament més allunyat. Els preparatius pel pagament del rescat s’havien complicat sobremanera. Potser per això o per venjança pel que li havia ocorregut al Barbasa, el Claudi dona ordre al Pepus d’assaltar l’ermita. Així ho fa amb un grup de 12 bandolers. El Francesc Boleda ofereix una resistència heroica i es defensa sol contra els bandits per espai de diverses hores.

El santuari cau finalment en poder del Pepus, i l’infeliç mosso, cosit a punyalades, és penjat en el pati de l’ermita. Poques hores després arriba en Veciana amb els seus, que portaven pres en Barbosa. El valent mosso anomenat Francesc Boleda, natural de Guimerà penjava cadàver. El mosso és enterrat i en el seu lloc és penjat l’infame Barbosa. La seva vida criminal el feu creditor de la mort que va rebre, per a escarment de tots els altres.

Un cop entesa la participació del Francesc Boleda en tots aquests fets, resumim ja de forma molt ràpida el desenllaç d’aquesta història.

El Claudi juga al gat i la rata amb els mossos, amagant els segrestats en diferents llocs. També compleix la promesa de tornar a veure a la Júlia, que li demana que deixi la vida de bandoler que porta, si vol que puguin estar junts. Li demana que alliberi sense cap condició els dos segrestats. El Claudi així ho fa. Més tard, mitjançant la Júlia, fa arribar al comandant Veciana una petició d’indult. El comandant molt agraït pel fet d’haver alliberat als segrestats sense haver posat cap condició, tramita la petició d’indult al Capità General…

I com acaba aquesta història?

Sorprenentment, tot i haver comès delictes de sang, el Claudi és indultat. Es casa amb la Júlia i s’embarquen al port de Barcelona. La Teresa rep una carta de la Júlia amb data 2 de setembre de 1717, des de Manila on viu feliç amb el Claudi i ténen una filla. Se’ls ha afegit el Pepus que també s’ha transformat en un home de bé, honrat i cristià.

Fins aquí aquesta història on juga un paper destacat, per bé que tràgic, un guimeranenc. Al final del llibre, es fa un recull de les diferents partides dels mossos d’esquadra que es troben en servei. Trobem un altre membre nascut a Guimerà.

RELACIÓ dels mossos de l’esquadra de Pere Antoni Veciana, de la vila de Valls, a data de 10 d’agost de 1721:

Damià Coll, de Valls. Joan Ricart, de Vila-rodona. Francesc Farré, de Valls. Joan Vilanova, de Valls. Francesc Martí, de Valls. Joan Silvestre, de Valls. Pau Ricart, de Vila-rodona. Josep Boleda, de Guimerà. Josep Cosi, de Torlanda. Francesc Guardias, de Valls. Josep Vicheto, de Rocafort. Andreu Subidos, de Valls.

Jordi Sender i Beleta

L’any 2023, Guimerà va esdevenir escenari fictici (2023, COM LA TOSCANA) d’una sèrie de televisió Doctor Death del gènere que anomenem en l’actualitat true crime, on s’examina un crim real i es detallen les accions de les persones implicades. És allò que sempre havíem conegut amb el nom de ‘crònica negra’. Els més grans recordaran diaris dedicats a aquesta temàtica, l’emblemàtic El Caso, o programes molt més recents i d’actualitat a la televisió com Crims.

Doncs bé, fa més de 170 anys, Guimerà va esdevenir també escenari, aquest cop real, d’uns fets força escabrosos.

L’Antonio Gilabert de ca l’Aiguadé, va trobar la noticia d’aquests fets en el llibre HISTORIA DE LAS ESCUADRAS DE CATALUÑA. Su origen, sus proezas, sus vicisitudes. Intercalada con la vida y hechos de los más célebres ladrones y bandoleros, de D. José Ortega y Espinós.

La idea inicial era la de resumir la història en aquesta entrada, però segons anava llegint, vaig quedar completament atrapat per la narrativa dels fets, així que prefereixo posar a continuació l’article complet.

Queda clar que eren altres temps i això de deixar el misteri fins al final, els girs de guió… encara no es portava. En el títol, l’autor ens fa espòiler de tot el que va passar, no deixa res a la imaginació: SECUESTRO Y ASESINATO DE D. JOSÉ FERRÉ, VECINO DE BELLTALL, CUYO CADÁVER FUÉ DEVORADO POR LAS FIERAS.

Queda clar, oi? Això sí, val la pena llegir aquesta història per saber com es van desenvolupar aquests esdeveniments macabres.

Hem intercalat diversa informació que hem recopilat, com el lloc on es va produir dit segrest, el Muró, en el trajecte entre Verdú i la Portella. I també una especulació sobre quina podria ser la ‘cova’ en una zona boscosa de Guimerà, que es menciona en el relat.

Jordi Sender, Antoni Gilabert

SECUESTRO Y ASESINATO DE D. JOSÉ FERRÉ, VECINO DE BELLTALL, CUYO CADÁVER FUÉ DEVORADO POR LAS FIERAS.

I

Francisco Roselló (a) Cabalé, natural de Guimerá, era un sujeto de unos treinta cinco años en la época de los sucesos que vamos a referir (1848). Vivía en el mismo pueblo de su naturaleza, en donde gozaba de la mayor reputación y buena fama. Era devoto y caritativo, acompañaba siempre el santo Viático, frecuentaba todos los días el templo del Señor, en donde se le veía arrodillado orando muy compungido y devoto. El día 26 de setiembre, nuestro devoto, tenía en su casa unos amigos, cuyos nombres eran el terror y espanto del país. Habían entrado de noche por una puerta falsa que comunicaba con el campo. Oigamos su conversación, y nos convenceremos de que el tal Roselló no era más que un hombre vil y asesino, que quería cubrir sus maldades con la capa de la hipocresía más refinada.

── Os digo, decía Roselló, que positivamente sé que podremos cogerle el día dos de octubre a su regreso de Verdú.

── ¿Cómo has podido averiguar eso?

── Pues ¿acaso no soy yo conocido de José Ferré y de toda su familia? Me hallaba presente en el pueblo de Belltall en el momento en que Ferré se despedía de su familia para marcharse a Verdú, y pude muy bien enterarme del día fijo de su regreso.

── Vamos, que eres un hombre de mucho provecho para nuestro oficio. Quedamos todos citados para dicho día dos, en el punto llamado el Muro, termino de Verdú.

Muró, ubicació al municipi de Verdú

── No faltaremos, dijeron los demás amigos de Roselló.

He ahí los nombres de dichos amigos: Ramon Costa (a) Corona, capitán de ladrones, Antonio Sans (a) Cano, natural de Guimera, Francisco Mata, Antonio Monné (a) Pardalet, Roque Solé (a) Boté, Pablo Isern, Antonio Bernat (a) Gravat de Vallbona y Juan Chinchó. Todos esos pertenecían a la cuadrilla de malhechores capitaneada por el expresado Corona. Roselló era también individuo de la misma, con la particularidad, que después de haber preparado y tomado parte en los robos y asesinatos de la cuadrilla, se volvía a su pueblo, en donde con su hipocresía y fingidos actos de devoción, encubría sus maldades y delitos. Realmente el hipócrita Rosello. no se había equivocado en lo que había dicho respecto al regreso del desgraciado Ferré. El día dos de octubre del expresado año 1848, a la caída de la tarde, Roselló regresaba con su ganado desde Verdú en dirección a Belltall. Al llegar al punto llamado el Muro, le pareció que oía el murmullo de algunas voces humanas que salían de un bosquecillo muy inmediato al camino. No se equivocaba, era el bandido Corona que, como capitán de la cuadrilla, daba sus últimas disposiciones, cuyas consecuencias tan fatales debían ser para el desgraciado Ferré.

── Seguidme, decía, vosotros dos, Cano y Mata pues para coger a un hombre somos de sobras. Vosotros quedaos aquí prevenidos por lo que pudiese suceder.

Entre tanto Ferré había llegado a la parte del camino que linda con dicho bosquecillo, estando por lo mismo a cuatro pasos de los bandidos. Saltan de improviso los tres ladrones ya citados y se arrojan sobre el indefenso Ferré, lo derriban en el suelo y le aturden con algunos golpes. En seguida le apuntan sus carabinas, intimándole que iba a morir al menor movimiento que hiciera. ¿Qué resistencia podía oponer un hombre solo desarmado contra tres decididos y armados? La víctima fue atada y conducida a un bosque muy sombrío, situado en el término de Guimerá. Allí se le hizo escribir una carta a su familia, en la cual se pedían ciento cincuenta onzas en oro para su rescate, amenazándola con la muerte del preso, caso que dicha cantidad no fuese entregada en el día, hora y lugar que en la misma se designaba. Después hicieron entrar al cautivo en una cueva húmeda y fría, teniéndole siempre atado y amenazándole con la muerte a cada momento. La familia de Ferré no era tan acomodada, que tuviese a la mano la cantidad que le pedían, así es, que dijeron a los portadores de la carta, que lo fueron el mismo Roselló y Roque Solé, que harían lodo lo posible para reunir dicha cantidad, que interín les suplicaban que se interesasen con los bandidos a fin de que no maltratasen al preso, y esperasen el resultado de sus activas diligencias. En esto el sub-cabo de la subdivisión de San Martin de Maldá, D. Juan Martí, después cabo de la ESCUADRA de Arbós, habiendo tenido noticia de tan desagradable suceso, se había puesto en movimiento con Ios mozos de su mando, con aquel celo y actividad que tanto les distingue. Los bandidos sabían que dicho sub-cabo tenía mucho prestigio en el país, que contaba en el con numerosísimos confidentes, y por consiguiente, temieron que si no precipitaban el negocio, sería fácil que fuesen descubiertos y rescatado el preso antes de pagar la cantidad. Como por otra parte algunos de la cuadrilla a más de Roselló, no eran tenidos por bandidos, sino que vivían en sus casas, confundidos con los demás vecinos honrados, así es, que a estos, les pesaba mucho el tener el negocio pendiente, puesto que les obligaba a ocuparse de la custodia del preso, y de las gestiones para el cobro de la cantidad pedida por su rescate. En esto Rosello sugirió la idea de matar al preso, y proseguir las gestiones con la familia como si realmente aquel existiera.

En el document CONTRIBUCIÓ AL CATÀLEG ESPELEOLÒGIC DE L ÚRGELL (Gener Aymamí – Jordi de Valles) es fa un inventari de 21 cavitats de la comarca. N’hi ha 3 properes a Guimerà, una a tocar del lloc on es van produir els fets. Però com l’autor ens indica que la dita cova era dins el municipi de Guimerà, hem seleccionat la número 7 com la més probable. Això sí, volem deixar clar que estem especulant a partir de la poca informació disponible.

── De este modo, añadió, lograremos nuestro objeto sin exponernos a perderlo todo. Porque no debiendo guardar al preso, cada uno se dirigirá a su lugar, quedando dos solamente para vigilar el punto en que se nos debe entregar el dinero.

── Tiene razón, dijeron los otros, quedando desde aquel momento decretada la muerte del infeliz Ferré.

Cuatro días habían transcurrido desde el día en que este desgraciado había caído en manos de aquellos hombres sin entrañas ni corazón. Abatido por la falta de alimentos, castigos y amenazas que se le hacían a todas horas, estaba el infeliz acurrucado en un rincón de la cueva, cuando Corona le tocó por el hombro y le dijo:

── Levántate, que debemos partir.

── Debo deciros que estoy tan débil y extenuado que no me siento con fuerzas para seguiros si la jornada ha de ser algo larga.

── No tengas cuidado: debemos andar poco y luego ya descansarás para siempre.

── ¿Me queréis matar?

── Sigue, y lo verás.

── Por Dios, tened piedad de mí y de mi desgraciada familia.

── Sigue, y acabemos de una vez.

Entonces el desgraciado Ferré se levantó con bastante trabajo, ayudado por sus mismos verdugos, y siguió conducido en medio de ellos fuertemente atado. Solamente Corona y otro bandido le acompañaban. Caminaron por espacio de una hora, cuando el preso sintió que sus fuerzas le abandonaban enteramente.

── No puedo andar más, dijo suspirando.

── Lo mismo da, dijo Corona, tan espeso y sombrío es el bosque en este punto como a poca distancia más.

Diciendo esto dio un silbido, que luego fue contestado por otro. Silbó otra vez, y a poco se les reunieron los demás bandidos. Ferré se había apoyado al tronco de una robusta encina. Los bandidos conferenciaron un momento entre sí, y luego dirigiéndose al preso le dijo Corona:

── Debes morir…

── ¡¡Piedad!!… Ya mi familia pagará el dinero.

── Es tarde: no hay remedio, debes morir.

── ¡Tened compasión de mi esposa, de mis hijos!…

── No hay piedad ni compasión.

── ¡¡Fuego!!…

Dos bandidos dispararon a quema-ropa sus pistolas en el pecho y cabeza del desgraciado Ferré. Cayo éste medio muerto, y entonces casi todos los de la cuadrilla se cebaron en la víctima, cosiéndola a puñaladas. Antes de consumar su delito, habían obligado a Ferré a escribir una carta a su familia, cuyo contenido se reducía a encargarles con toda eficacia el que enviasen las ciento cincuenta onzas cuanto antes en el punto indicado en las anteriores y con las prevenciones que en las mismas se les hacían. A esta carta hicieron poner una fecha adelantada. El cadáver de Ferré quedó allí insepulto y abandonado. Los bandidos se dispersaron quedando dos encargados de hacer entregar la ultima carta de Ferré a la familia, caso que no hubiese entregado el dinero en el día de la fecha de la carta, y otros dos se encargaron de pasar a recoger la cantidad.

II

LAS FIERAS DEL BOSQUE DEVORAN EL CADÁVER: CASTIGO DE LOS MALVADOS

Han pasado once días, después de la horrorosa escena que acabamos de referir. La familia Ferré acaba de reunir, haciendo grandes sacrificios, las ciento cincuenta onzas de oro, que deben servir para rescatar a la cabeza de la misma, al padre querido, al esposo idolatrado. Era la tarde del día 16 de octubre del año 1848. Una mujer con un pañuelo negro en la cabeza y otro blanco en la mano, llevando a más un cesto bastante pesado debajo del brazo, sale del pueblo de Belltall en direccional punto llamado el Muro, término de Verdú. En dicho punto, y escondidos dentro de unas matas, veíanse dos hombres sentados en tierra, devorando con sus miradas todo el trecho de camino que podían en dirección a Belltall. Cualquiera que viniendo por aquella parte hubiese chocado con la mirada de aquellos cuatro ojos que, cual carbunclos, relucían por entre las malezas, hubiera retrocedido, pensando que eran dos fieras feroces y hambrientas que le acechaban para devorarle. Entre tanto la mujer seguía su camino, agitando de cuando en cuando, con mucho disimulo, el pañuelo que llevaba en la mano. Al llegar a un cuarto de hora de distancia del punto donde estaban atisbando los dos hombres, se detiene, pone la pesada cesta en tierra, se quita el pañuelo de la cabeza y coloca en la misma el otro pañuelo negro que llevaban en la mano. En esto uno de los dos hombres escondidos le dice al otro:

── ¿No ves, si es la que esperamos?

── Realmente, no puede ser otra, y confieso que tienes mejor vista que yo.

── Levantémonos y hagamos la contraseña convenida.

── Detente… ¿No ves un hombre que va corriendo como un galgo, hacia la mujer?

── Efectivamente.

── ¿Qué importa? Salgamos, somos dos, tenemos nuestros puñales y pistolas…

── Tienes razón; pero calla… me parece que es un mozo de las ESCUADRAS disfrazado.

── Estamos perdidos si realmente es así.

── Ya está cerca de la mujer… Ya la habla…

── Y ella se marcha con él…

── Embistamos…

── No, que es un mozo, y nos tendrán tendida una emboscada.

── Tienes razón. Huyamos. Todo se ha perdido. ¡Que lástima! !Ahora que casi lo tocábamos!…

He aquí lo que había sucedido. En aquel mismo día el alcalde y ayuntamiento de Guimerá habían recibido aviso por medio de un cazador de que en el bosque yacía el cadáver de un hombre horriblemente mutilado y devorado por las fieras. Dicho alcalde y ayuntamiento se habían trasladado en el punto indicado, acompañados de varios vecinos de Guimerá, entre ellos el hipócrita Roselló. Al llegar a dicho punto ¡qué horror! Se presentó a su vista el cadáver de un ser humano horrorosamente mutilado.

── ¡Las fieras lo han devorado! dijo Roselló.

Mas habiéndole examinado cuidadosamente, hubieron de advertir que realmente aquel hombre había sido devorado por las fieras, especialmente por los lobos muy abundantes en aquel bosque, pero que antes había sido asesinado por otros lobos, de pistola y puñal. Después examinando los restos de sus rasgados vestidos exclamaron todos:

── ¡Es el cadáver del desgraciado Ferrer!

── ¡Qué infamia!, exclamó entonces el fingido Roselló. ¡Qué pecado tan horrendo e imperdonable!… Y ¿cómo la tierra no se traga a unos monstruos semejantes?

En esto había llegado allí el valiente sub-cabo ya expresado Juan Martí, quien sin hacer caso de las exclamaciones de Roselló, lo primero que hizo fue mandar dos mozos a la familia de Ferrer para prevenirles del caso, a fin de que suspendiesen toda sugestión con los bandidos. Dichos mozos llegaron volando a la casa. Enteraron a la familia de lo que pasaba, pero ya había salido la mujer con las ciento cincuenta onzas para entregarlas a la canalla, según lo convenido. Entonces, uno de los mozos, muy ligero y andarín, cambió sus vestidos para no llamar la atención, y salió volando al encuentro de la mujer a fin de salvar, a lo menos, el dinero, ya que desgraciadamente no se había podido salvar a la persona. Ya han visto nuestros lectores como se fue en un tris el que la cantidad no hubiese pasado a manos de los malvados. Entre tanto la justicia de Guimerá había trasladado los restos mortales de Ferrer a dicho pueblo, y había dispuesto que se celebrasen los funerales para el eterno descanso de su alma. Roselló asistió a dichos funerales, distribuyendo candelas y orando con suma devoción, pero a pesar de esto el sub-cabo y los mozos ya recelaban y lo tenían en mal concepto.

Pero como era tan astuto y precavido, y por otra parte con su fingida devoción había adquirido y gozaba de tan gran fama de hombre de bien, que era muy arriesgado el prenderle sin tener alguna prueba de sus crímenes y delitos. Mas como las Escuadras son tan constantes y tenaces en la persecución de los malvados y en el descubrimiento de los delincuentes, el dicho cabo en el año 1850, determinó practicar un registro en la casa de dicho Roselló. ¡Oh providencia divina! en dicho registro se encontró una cuerda ensangrentada.

── ¿Ves esa cuerda? Es la en que teníais atado al infeliz Ferrer! Por ella he venido, veo que no me han engañado.

A pesar de su descarado cinismo e hipocresía, Roselló no tuvo bastante serenidad para resistir una prueba tan manifiesta y evidente. Por su declaración se supo el nombre de los demás autores de aquel delito. Roselló fue condenado a presidio perpetuo. Ramon Costa (a) Corona, que como hemos visto, era el capitán de la cuadrilla, después de haberse frustrado el cobro de las ciento cincuenta onzas, y temiendo la persecución de los mozos, se dirigió a Tarragona. Era un hombre intrépido y emprendedor. Había servido en el ejército de Isabel II durante la guerra de los siete años, pero había desertado: después fue cogido y condenado a muerte por el consejo de guerra. Mas Costa había tenido bastante arrojo y fortuna para escaparse de en medio de su escolta que le conducía al patíbulo. Una vez llegado a Tarragona, después del delito que dejamos referido, había tenido maña e influjo para ingresar en la guardia municipal de dicha ciudad. En ella servía en 1850, y acompañaba al inspector de instrucción primaria en la visita que estaba pasando en aquella provincia, cuando fue preso por el sub-cabo Juan Martí, y entregado a los tribunales que le condenaron a cadena perpetua. Otro de aquellos asesinos lo era Antonio Sans (a) Cano. Este se había refugiado a Barcelona, en cuya ciudad había logrado una plaza de loquero en el Hospital de Santa Cruz. Pero el celoso brigadier D. José Vivé comandante en aquel entonces de las Escuadras, hacía tiempo que lo buscaba, y como las Escuadras tarde o temprano dan con los malvados que buscan, así fue que dicho Sans fue cogido por el comandante y entregado a los tribunales, que le condenaron a cadena perpetua. Francisco Mata, cogido también por los mozos, fue condenado a 17 años de presidio. Antonio Monné (a) Pardalet, que era el dueño del terreno en que estaba situada la cueva en que tenían a Ferrer, fue preso también por los mozos y condenado por el tribunal a 17 años de presidio. A Roque Solé (a) Boté, se le encontró, en el acto de prenderle, el pantalón ensangrentado del infeliz Ferrer. También fueron capturados por las incansables Escuadras los demás cómplices y autores, a saber: Pablo Isern, Antonio Bernat y Juan Chinchó, que fueron condenados a 17 años de presidio.

Uniformes dels Mossos d’Esquadra al llarg del segle XIX

Un fet insòlit es va produir a Guimerà el 20 d’abril de l’any 1934 en el transcurs de la festa major petita, el dia de Sant Sebastianet. Ni més ni menys que el Sr. Rector va ser empresonat!

Abans de conèixer els fets i el context en que es van produir, aprofundirem en els orígens de la devoció a Sant Sebastià, patró de Guimerà, i la festivitat de Sant Sebastianet.

El culte i la devoció a Sant Sebastià té el seu origen en la creença que el sant hauria preservat a la vila de les pestes que van afectar el territori català a finals de segle XVI. Els documents que es conserven de la parròquia confirmen l’existència d’una confraria dedicada a Sant Sebastià des de l’any 1648, tot i que es creu que la devoció ja era present molts anys enrere en la vida religiosa del poble. Tanmateix, s’hauria invocat al sant en la pesta que va afectar Catalunya entre els anys 1648 i 1654, en plena guerra dels Segadors.

La festa de Sant Sebastianet però no apareix documentada fins a l’any 1751. Dos anys després es va fundar la confraria de Sant Esteve que va aplegar els fadrins que organitzaven la festa religiosa. En la celebració era habitual oficiar una missa al matí i una processó a la tarda. Amb el temps la festa de Sant Sebastianet es va anar consolidant i es va adoptar com a festa votada del poble en honor al sant, considerat com a guaridor de les malalties. Així, l’any 1883 l’ajuntament va decidir repetir-la anualment cada 20 d’abril i instaurar definitivament la festivitat de Sant Sebastianet com la festa major petita, donada la coincidència temporal de les dues grans festes del poble del mes de gener, Sant Sebastià, la festa major, i Sant Antoni, una celebració de gran tradició popular. Finalment, l’any 2001, l’ajuntament va acordar traslladar la festa major de Sant Sebastianet, que avui se celebra amb un caràcter ja més lúdic, al cap de setmana més proper al 20 d’abril.

Anem ara als fets i al context en que es van produir. En la dècada dels anys trenta del segle XX hi havia una creixent tensió i crispació en la societat catalana que també es feia evident en la vida diària dels pobles del nostre entorn. Se sortia de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i poc després, el 14 d’abril de 1931, el president Macià proclamava la República Catalana.

La divergència dels pronunciaments polítics provocava tibantor i desavinences entre els partidaris de la república i els conservadors, i entre els afins a l’església i els que no, els no-creients. Aquestes divergències sovint apareixien quan s’havien de celebrar processons o manifestacions religioses al carrer. Exemples de situacions d’aquesta mena les trobem l’any 1932 a Tàrrega. En aquell any fins i tot els actes religiosos de la festa major de maig van quedar exclosos del programa festiu. Dos mesos després durant les festes del barri del Carme la confrontació es va fer evident. Els veïns van demanar fer la processó tradicional i en primera instància l’alcalde la va autoritzar. Però quan la sol·licitud va arribar a la taula del governador civil aquest la va prohibir per evitar alteracions de l’ordre públic. Al final la processó es va fer dins l’església amb gran devoció dels fidels mentre que a fora se celebrava al mateix temps un concert de la banda municipal amb l’alegria de l’altra part de la ciutadania.

Un ambient semblant es devia viure a Guimerà aquells anys. Les discrepàncies polítiques i de creences marcaven el dia a dia de la gent. La societat s’anava dividint fins al punt que els partidaris d’uns anaven a un cafè i els altres a un altre.

Per aquelles dates Mn. Francesc X. Camí era el rector de la parròquia. Recordem que Mn. Camí va regir la rectoria de Guimerà durant molts anys, concretament des del 17 de desembre de 1930 fins al 12 de febrer de l’any 1962, dia en que va morir. La personalitat del rector així com l’estima que li tenia la gent es fa evident en la publicació que el poble de Guimerà li va dedicar l’any 1983: Mossèn Francesc X. Camí, rector de Guimerà (1871-1962). Les seves floretes Guimerà, Patronat de la Mare de Déu de la Bovera.

Mn. Camí, rector de Guimerà (arxiu guimera.info)

Els fets que van succeir durant la processó de Sant Sebastianet a Guimerà el 20 d’abril de l’any 1934 van ser un clar exemple d’aquesta dicotomia.

La crònica dels fets va ser publicada el 28 d’abril en el setmanari targarí Acció Comarcal, portaveu de la dreta regionalista, monàrquica i catòlica. Empresonament del Sr. Rector Acció Comarcal 28 d’abril de 1934

Segons la visió del setmanari els fets es van produir de la següent manera. Com era tradició per Sant Sebastianet els membres de la confraria de Sant Esteve organitzaven una processó que sortia de l’església i discorria pels carrers del poble. Aquell any la manifestació religiosa pels carrers de Guimerà va quedar prohibida, però finalment es va portar a terme per voluntat del poble. En el transcurs de la mateixa un grup de gent, segons els testimonis alguns partidaris d’esquerres, va començar a cridar i a insultar als eclesiàstics i a la gent que anava a la processó. Diuen que hi va haver certs moments de tensió i algun que altre aldarull i corredissa. Malgrat haver-hi certs moments d’incertesa sembla que la cosa no va anar a més gràcies a l’enteresa que van mostrar els que conformaven el seguici.

Processó de Sant Sebastià als anys 60 (arxiu guimera.info)

Detall d’una altra processó de la mateixa època (arxiu guimera.info)

Però la cosa no es va quedar aquí, algú va denunciar a les autoritats de Lleida que a Guimerà s’estaven produint greus disturbis a conseqüència d’una processó il·legal. Tot seguit van ser enviades unes patrulles de la Guàrdia Civil amb l’ordre de detenció del Sr. Rector. Com a conseqüència, Mn. Francesc X. Camí fou detingut en plena celebració religiosa i traslladat a la presó de Cervera on va quedar retingut tota la nit. Finalment, l’endemà fou alliberat i retornat al poble on va ser rebut amb grans mostres d’afecte per part de la població.

Mossèn Concordi Bonet Roselló va viure en primera persona els fets quan era un nen i en va deixar testimoni en el llibre que el poble de Guimerà li va dedicar a Mn. Camí l’any 1983:

La processó de sant Sebastianet de l’any 1934 no podia fer-se perquè era il·legal. Va fer-se contra el parer de Mossèn Camí. Greus aldarulls al Portal, interrompuda la processó. Mossèn Domingo [Vives], el vicari, fa entrar la canalla a l’entrada d’una casa per seguretat i per no sentir disbarats. El senyor Rector és endut cap a la presó de Cervera.

És un record punyent del dia de la meva primera comunió.

Mn. Concordi Bonet, fill de Guimerà de cal Moliné, va ser rector d’unes quantes parròquies del bisbat de Tarragona, entre elles Sarral, Rocafort de Queralt, I’Espluga Calba, Albinyana i Roda de Berà, on va morir l’any 2001.

El fet de conèixer aquesta història ens ajuda si més no a copsar el clima polític i social que vivia el poble de Guimerà i la societat catalana i espanyola dels anys trenta i d’alguna manera entendre el que passaria anys després amb l’esclat de la Guerra Civil.

Miquel Àngel Farré Targa

El Josep de cal Biel era l’onzè de dotze germans. Els jubilats del poble encara el recorden per alguna de les seves múltiples facetes culturals: era un ferm defensor de la llengua catalana, li agradava llegir, havia fet teatre d’aficionats, va escriure tretze llibres –dotze dels quals, de poesia–, etc. Era, sobretot, un home de missa. De fet, fins i tot es va plantejar fer-se capellà. Però tot això ara no importa; el que és rellevant és el seu record de la Guerra Civil i les pàgines que va deixar escrites.

Quan va esclatar el conflicte, el Josep de cal Biel –mon pare– tenia dotze anys. Molts anys després, el 2000, escriuria el llibre Desestimada, una mena d’autobiografia que presentaria al programa Explica’ns la teva vida, que s’estava gestant a TV3. De les prop de 700 obres presentades, només una trentena van passar la selecció final del jurat. La resta van ser desestimades, motiu pel qual en Josep Rossell i Farré va decidir autoeditar un volum. Criden especialment l’atenció les pàgines dedicades als afers succeïts durant la Guerra Civil a Guimerà, que ell havia viscut i vist en primera persona, tot i que amb ulls d’adolescent.

Copio íntegrament el capítol Justícia a un Comitè (p. 25 i 26): «El meu germà Joan era, quan començà la guerra, el president de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i jo era el president dels avantguardistes. Això sol, en aquells dies, ja era prou motiu per ésser afusellats tots els de casa, però a Guimerà tinguérem la sort de tenir un comitè amb molt de seny, principalment el president Josep Capdevila.

»Els primers dies vingué a casa i ens va dir: “No tingueu por, que aquí no ha de passar res. Abans de matar ningú, m’haurien de matar a mi”. Vingué, però, el dia de Sant Jaume i es presentà una allau de milicians i milicianes sortits de no sé on, que volien passar-ho tot a sang i foc.

»Aleshores ens feren avisar que ens amaguéssim perquè allò no ho podien deturar. Jo, en lloc d’amagar-me, vaig voler ésser present en tot, tant com pogués.

»Després d’entrar a beure, la riuada de forasters que havia vingut va pujar a cremar l’església gran. Tragueren les imatges a la placeta i hi calaren foc. Després baixaren a la capella, una esglesiola que hi havia al mig del poble. Clavat a la porta hi havia un rètol que començava així: “Respecteu aquest edifici que és del poble”, i continuava amb alguna advertència que ara no recordo.

»Un dels milicians, quan va llegir aquell rètol, cridant i blasfemant, digué: “Que teniu un comitè feixista en aquest poble? Porteu una bomba, porteu un perpal…” Un perpal li portaren tot seguit; de bombes, els pagesos del meu poble no en tenien. En aquestes circumstàncies arribà el president del comitè i encarant-s’hi li digué: “Companys, calmeu-vos. Aquí davant hi ha la casa d’un amic, al costat hi ha casa meva i, fins que ens en puguem fer una de nova, volem conservar la que tenim. Traurem les imatges, les portarem al riu i allí hi calarem foc; si voleu marxar, ja podeu fer-ho. Aquesta feina queda per a nosaltres”.

»Després, pensant que anirien a cremar l’ermita de la Bovera, tres homes s’avançaren per salvar de les flames la Mare de Déu. Aquests homes eren el Joan Prous (Blanc), i els altres no ho sé del cert, però em sembla que foren Pere Prous (Gatneu) i Pasqual Prous (Pinxo). Quan arribaren els piromaniàtics, la Mare de Déu ja era amagada a la faixa del Joan del Blanc.

»Durant el mandat d’aquest comitè, que fou gairebé d’un any, no passà res greu en el poble. Feren pagar uns diners a les famílies més riques, solament. Hi havia unes despeses extraordinàries i s’havien de recollir diners, també, de forma extraordinària».

Factures de guerra

Va ser una factura cara per a cal Biel, una casa que tenia carnisseria. Les raons eren òbvies, com s’explica al capítol Providència? Sort?: «A causa de no haver anat a l’exèrcit republicà els meus germans [grans], ens prengueren el ramat de pastura, cabres i ovelles, uns cent cinquanta caps i més de dues-centes bèsties de corral: porcs, conills, gallines, etc. Ens retiraren també la targeta de racionament i encara, com a càstig, ens portaren dos refugiats voluntaris del front d’Aragó que, en sentir les castanyes com petaven, se’n van apartar. Després d’aquests dos, quan ja se n’havien anat, un comissari polític i dos més dels grossos.

»Guardo uns comunicats que ens enviaven de tant en tant des de l’ajuntament, que transcric a continuació:

»”Tiquet de leche a favor del refugiado Federico González por la ración de medio litro de leche diario, advirtiendo que no debe faltarle por ser su único alimento. Guimerá, 8 de Enero de 1938. Alcalde Ramon Bellart. Valedero por 8 días.”

»”L’ajuntament, en sessió d’aquesta data, acorda acceptar el donatiu que oferiu espontàniament de 500 pessetes d’ajut per a despeses de guerra, avisant-vos que la dita quantitat la fareu efectiva fins avui a les sis de la tarda i podreu continuar la vostra indústria. En cas contrari es donarà compte a Ordre Públic que sou enemic del règim, perquè teniu un fill emboscat i heu fet algunes manifestacions que us condemnen. Guimerà, 24 de març de 1938. Alcalde Ramon Roca”». I, com aquests, el pare va publicar tres comunicats més.

A les memòries de Josep Rossell hi ha tretze pàgines dedicades a la Guerra Civil, una contesa que va concloure quan el pare ja tenia quinze anys. «El poble estava tan cansat de la guerra que fins i tot algunes persones d’esquerra compromeses amb el règim exclamaven: “Que vinguin ja d’una vegada i que s’acabi tot això”. Els més intel·lectuals catalanistes temien, però, la persecució que cauria sobre Catalunya.

»Havent entrat les tropes de Franco al poble, el meu pare i altres homes d’Acció Catòlica digueren a les autoritats: “A Guimerà, no hem de matar ni empresonar ningú. Ells respectaren la vida i la presó. Respectem-ho també nosaltres”.»

El Josep Rossell i Farré, de cal Biel, de gran.

Política i fe

Altres temes tractats al llibre Desestimada són l’excursió a Tarragona que els escolans del poble i els avantguardistes van fer amb el vicari quan ja es temia l’inici del conflicte; el bombardeig a un magatzem d’armament de Tàrrega; el degoteig de refugiats republicans que van acollir a cal Biel, etc. El que més crida l’atenció és fins a quin punt era determinat la fe religiosa perquè et situessin en un bàndol o l’altre. I, si no ho creieu, llegiu aquest fragment:

«No ho sé del cert, però crec que devia ser l’any 1932 que es formà a Guimerà la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual fou president el meu germà Joan; el segon, el Jaume Busquets; i el tercer fins a la seva desfeta el juliol del 1936, també el meu germà Joan.

»Al cap de poc es constituí el grup d’avantguardistes del qual vaig ser elegit president, tot i que era un dels més joves de la colla, i vaig ser reelegit cada any fins al 1936.

»Tot i que la Federació estava al marge de tot partit polític, alguns dels joves formaven part de la Lliga Catalana, considerada de dretes. Jo era, doncs, considerat el cap dels nens de dretes».

Segur que mon pare va ser de dretes perquè, de petit, l’havien assenyalat com a tal. Ell es va desentendre de la política de ben jove, fora de Guimerà sempre va treballar com a obrer ras, mai va simpatitzar amb la monarquia i en tot moment va defensar la llengua i la cultura catalana. Amb aquest perfil, podria haver-se sentit còmode en qualsevol altra esfera. De fet, a Cal Biel, eren només de gent de missa i pacifistes i, com tants, no volien saber res de conflictes armats. Prova d’això és que els dos germans grans de la casa, el Joan i el Domingo, van intentar travessar els Pirineus en diverses ocasions. A un li va tocar estar a un bàndol i a l’altre al bàndol contrari. El Joan mai va tornar de la guerra ni mai més se’n va tenir notícia.

Fills de Josep Rossell van comprar aquesta casa del carrer de l’Hospital el 1997 i li van posar el nom de cal Josep del Biel.

Recuperar la memòria escrita d’aquells anys

L’objectiu d’aquest post és recuperar la memòria escrita de la Guerra Civil a Guimerà. Potser a casa vostra encara conserveu retalls de premsa, correspondència, comunicats i altres materials que esperen sortir de la foscor d’aquella època i de la por i del silenci posteriors. Si aconseguim reunir força escrits, qui sap què en pot sortir? Un altre article per a aquest web, un bon reportatge que podria publicar-se a la premsa comarcal, un llibre que podria editar aquesta associació… Qui ho sap?! En qualsevol cas, us encoratjo a obrir calaixos, buidar capses i remenar papers antics. Tant de bo en puguem continuar parlant.

Albert Rossell i Farré

Ca les Orenetes

En l’entrada 1885, LA PRIMERA FOTOGRAFIA PANORÀMICA DE GUIMERÀ, parlàvem d’aquesta primera fotografia panoràmica del poble, investigant qui l’havia fet, des d’on s’havia realitzat…

Fem ara un salt de més de 120 anys fins al gener de 2007 per parlar d’una altra fotografia, de nou una panoràmica. Aquesta vegada, sí que tenim tota la informació. Es tracta de la gigafoto feta per en Josep Giribet, un dels pioners d’introduir aquesta tècnica al nostre país (2006), i que amablement ens ha compartit. Aquest va ser un encàrrec de la Generalitat de Catalunya (Direcció General del Patrimoni cultural) per documentar i compartir el patrimoni cultural de Catalunya.

Per crear aquest tipus d’imatges es fa servir un sistema de composició de mosaics ajuntant un gran nombre de fotografies digitals d’alta resolució. En aquest cas, ens ho explica directament en Josep Giribet: “vaig utilitzar una càmera Canon EOS 5D MkII amb un objectiu Canon 70-200mm. El control del mosaic de fotos va ser fet amb el ‘robot’ Gigapan Epic Pro (desenvolupat en un projecte de recerca a la Carnegie Mellon University, amb la participació del Josep Giribet). Es van fer un total de 70 fotos per unir-les amb una sola imatge de 17541×5432 píxels posteriorment retallada a 14173 x 5244 pix (a 72dpi). Es podria imprimir una imatge en paper d’uns 5 metres (a 72dpi).”

El procés en detall per a la creació de la gigafoto aplicat a la pintura mural, que és la mateixa tècnica per fer la d’espais naturals o monumentals, com el cas de Guimerà, el trobareu en el següent article LA FOTOGRAFIA DE MOLT ALTA RESOLUCIÓ APLICADA A LA PINTURA, Josep Giribet.

De forma molt resumida, podem dir que en el lloc triat per a fer la fotografia, es va situar el trípode i la càmera, amb una òptica de 200 mm,16 i es va procedir a fer el mosaic de fotos, amb files i columnes, tot solapant les imatges entre un 20% i 30% entre cadascuna d’elles. El mosaic d’imatges va ser processat posteriorment unint totes les imatges per a generar un únic fitxer i finalment s’aplica un procés de correcció del color.

En aquesta part ampliada del campanar de l’església, podeu veure el nivell de detall i nitidesa aconseguit amb aquest procés. En la imatge inferior podem veure la torre partida per a comparar la gigafoto, amb una fotografia de qualitat estàndard i a més a més, feta des de menys distància. Com més amplieu la imatge, més notòries es fan les diferències. Mai més ben dit, una imatge val més que mil paraules!

Podeu accedir a la imatge a màxima resolució en aquest ENLLAÇ al portal Gigapan.

Finalment, per a completar la documentació d’aquest article, li vam preguntar al Josep, des de quin punt s’havia fet la fotografia, però no recordava el lloc exacte. Així que hem emprat de nou la tècnica d’anàlisi de la imatge, tal com vam fer amb la primera fotografia panoràmica. A partir de les amplades relatives amb la que es veuen les 2 cares de diferents edificacions i emprant càlculs trigonomètrics, es pot determinar l’angle des del qual s’ha fet la fotografia, respecte a aquella edificació.

Projectant aquesta visual i repetint el procés des de diferents edificis, la intersecció d’aquestes línies ens porta, de nou, a un punt molt proper a la Font Cirera. Això sí, en aquest cas el procés ha estat força més senzill, ja que l’alt nivell de detall de la imatge permet de treure mesures molt més precises.

I bé, només apuntem que aquesta no és l’única gigafoto que en Josep Giribet ha fet per a documentar el patrimoni cultural de Guimerà. Però això, ja és una altra història…

Josep Giribet, Jordi Sender