S’anomena dovella, bàsicament, a cadascuna de les peces que conformen un arc, encara que a vegades les dovelles es disposen en línia recta, formant el que es coneix com a llinda adovellada o a nivell.

Aquest és el cas que ens ocupa. A Guimerà és tota una raresa.

Es tracta d’una solució arquitectònica molt utilitzada a l’època renaixentista; una raresa que trobem integrada en un portal de Guimerà, poble medieval per excel·lència.

Conegut a Catalunya com adovellat a saltacavall i com dintel engatillado a l’estat espanyol, és un sistema constructiu on les dovelles munten una damunt de l’altre formant una mena de encoixinat.

Un recurs ja conegut des de l’imperi romà, molt útil per evitar que les dovelles es despengin, un fet, lamentablement, habitual en els tradicionals arcs medievals de mig punt.

A part d’una funció pràctica, suposava també, un canvi estètic, una “moda”; l’arribada del renaixement marcava un salt de l’època medieval a l’època moderna.

A Guimerà hi ha una bona mostra d’arquitectura renaixentista; quasi sempre finestrals incorporats a façanes originàriament medievals, cases modestes guarnides de noblesa. Potser ornaments de l’antic castell?

El portal motiu d’aquest article porta gravada la data de 1681, potser una mica fora del pur renaixement que molts historiadors situen entre els segles XV-XVI; així i tot, és un clar exemple dels canvis constructius que s’estaven produint.

Aquesta mostra, potser única a Guimerà, es troba al carrer Cendra a Cala Elisabet (abans Cal Barbos), entre Cal Colom i Cala Munda, pel damunt de la bassa del molí.

Als portals de Guimerà són molt freqüents, a part dels bells arcs de mig punt,

les llindes d’una sola peça, d’una sola pedra.

El que no és gens habitual és una llinda adovellada en línia recta. Certament, un treball molt bonic i en un molt bon estat de conservació Així doncs, aquesta casa, aquesta façana, tot passejant, bé es mereix una visita.

Josep M. Minguell Llorens

Ara fa just 140 anys (juny de 1885), un fotògraf va plantar la seva càmera a Guimerà i va realitzar la que és la fotografia panoràmica més antiga que tenim constància.

Si mireu bé, s’hi poden veure força diferències aquí i allà en comparació amb l’actualitat. Potser la més remarcable la trobarem si ens fixen en les restes del castell, ja malmès després dels fets de la primera guerra Carlina (vegeu l’entrada 1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ). S’hi pot veure la torre, encara sencera i també “es pot observar la que podria ser part de la façana del castell que mirava al poble i que podria tenir algunes restes gòtiques en alguna finestra i uns aparents contraforts de la paret feta amb treballats carreus” (El castell de Guimerà, pàg. 186).

Ampliem la part on es veu el Castell. I també un dibuix corresponent a la dita fotografia, del Joan Duch.

I si fa no fa, fins on heu llegit, era la idea i contingut inicial d’aquest article, fent una crida a tothom que tingués informació extra al respecte, que ens ho fes saber a través dels comentaris. Qui la va fer? Des d’on es va fer? On és l’original, si és que encara existeix?…

El fet és que a mesura que anava preparant aquesta entrada al blog, he pogut recopilar informació addicional (gràcies a tots!) molt interessant, que comparteixo, en l’ordre cronològic segons va anar sorgint.

Parlem primer de qui va ser l’autor d’aquesta fotografia. En Josep Giribet de Tàrrega, autor d’una Gigafoto de Guimerà, amb qui estem preparant un article que publicarem aviat, ens ha aportat el que podria ser una revelació sobre la primera panoràmica de Guimerà.

Possiblement, l’original era placa de vidre i la còpia feta sobre paper amb la tècnica de l’albúmina, molt estesa durant la segona meitat del segle XIX, però especialment delicada i sensible al pas del temps, produint-se un progressiu esvaïment de la imatge. Malauradament, no en tenim cap, per tant, el que exposem a continuació entra en el terreny de l’especulació i encara que és difícil de demostrar, en tot cas, és força versemblant.

Anys enrere, en Josep va trobar en unes golfes una panoràmica de Tàrrega del 1880, segurament una de les primeres que se’n va fer. Per sort, en ser l’original, al darrere portava un segell que deia J. Sagrista, Igualada.

Estirant aquest fil va descobrir que el fotògraf barceloní Josep Sagristà i Creus es va instal·lar a Igualada cap al 1880 i segons explica la REVISTA D’IGUALADA: Aquest fotògraf, per tal de fer valer la seva condició de fotògraf professional, s’anunciava al diari amb una clara referència als fotògrafs que no eren professionals: “El que ofrena sus servicios al público no es ningún pintor de brocha gorda…” Amb l’ajut d’un corresponsal, Sagristà va anar a tots els pobles de la comarca, per tal de poder retratar totes les persones que ho desitgessin sense haver de desplaçar-se a Igualada, i al mateix temps sembla que feia una vista del poble que regalava a l’Ajuntament.

Evidentment, sense l’original de la panoràmica de Guimerà no podem saber si aquesta és una de les fotografies d’en Josep Sagrista, però en tot cas sembla probable. Caldrà continuar investigant.

Si comparem les fotografies de Tàrrega i de Guimerà, podem veure que tenen les mateixes proporcions i també en els dos casos, la panoràmica en paper està feta unint dues fotografies per poder abastar així el camp visual necessari.  Com diu en Josep, “un indici més”.

Bé, si algú tingués un original de la fotografia amb el segell de l’autor, serviria per corroborar aquesta afirmació.

I un cop hem posat una mica de llum al tema del fotògraf, vaig començar a mirar si podíem esbrinar des d’on s’havia fet la fotografia, en la que es pot llegir:

Preguntant on es troba la Costa del Canó, el Sebastià de Cal Sebastianet va indicar que és el nom que al poble es dona al tram de camí que va de l’era Belleta a l’entrador del Xalet del Cobo, o sigui a l’altura de la font Cirera.

I millor encara, el Francesc de Cal Catxó ja havia estat mirant aquest tema, i fet una estimació d’aquesta ubicació. A continuació, les seves explicacions:

Atès que la foto feta des del mateix camí no queda amb el mateix enquadrament que l’original, ens disposem a buscar, no massa lluny, el punt que es podria considerar òptim. Hem intentat triangular la posició del fotògraf a partir de diferents punts de referència que es poden veure a la foto original.

Primer intentem definir l’alçada des d’on es va fer la foto. Ens serveix de guia la part solana de darrere del poble que es pot veure a la foto, respecte als punts més alts visibles de la torre i el campanar.

Partim tot seguit de les parts visibles dels carrers Migdia, les Piques i de la Font (costa del Barri) que s’aprecien a la foto de 1885, que són espais que actualment es conserven molt semblants a com eren fa 140 anys. Des d’aquests espais podem traçar, sobre el plànol del poble actual, una línia recta en direcció al punt de l’obaga on podia estar situat el fotògraf.

Si tracem aquestes tres línies, des del carrer de la Font (cal Moretes), des del carrer Migdia (entre ca la Mília i cal Caragol) i des del carrer de les Piques (carreró d’accés al Casal), es creuen en un punt de l’obaga del poble. Per sobre de cal Garrell i uns metres a l’est.

Obertura visible del carrer Migdia a la cantonada entre cal Caragol i ca la Mília Vell.

 

És en aquest darrer punt on es va fer la foto següent:

 

I ja posats en aquest tema, per la meva banda també havia pensat un altre mètode per a calcular la posició des d’on s’havia fet la fotografia.

Es basa en les amplades relatives amb la que es veuen les 2 cares de diferents edificacions. Emprant càlculs trigonomètrics, es pot determinar l’angle des del qual s’ha fet la fotografia, respecte a aquella edificació. Ho fem primer pel campanar de l’església i ho repetim de nou amb una casa prou allunyada.

Si projectem les línies amb l’angle corresponent, des de la cara frontal de cadascun dels edificis triats, i tenim en compte la seva orientació en el mapa, en la intersecció d’aquestes línies, trobarem el punt (aproximat) on es va situar la càmera fotogràfica ara fa 140 anys. Si bé el procediment matemàtic és precís, cal tenir en compte els errors que podem haver comès en les mesures fetes sobre la fotografia. Una petita desviació de 0.5 graus en l’angle calculat, projectada a la distància aproximada de 400 metres al lloc on estava la camera, es transforma en una imprecisió d’entre 3 i 4 metres.

Amb els dos mètodes obtenim resultats molt semblants! No devem anar gaire desencaminats.

Fins aquí les recerques fetes, que no han estat poques, respecte a aquesta antiga fotografia.

I de nou, demanem que si algú té més informació, si us plau, feu-nos-la arribar!

 

Jordi Sender i Beleta, Francesc Castanyer Minguell, Josep Giribet Torrelles

 

Guimerà a finals de segle XIX tenia una població al voltant de 1.400 habitants, era un poble viu amb un bon nombre de projectes sobre la taula que l’havien d’impulsar cap al nou segle amb il·lusió, uns que es van materialitzar i d’altres que haurien d’esperar.

L’Ajuntament de Guimerà evidentment estava al darrere de tots aquests projectes i procurava fer-los realitat en la mesura que li era possible. Així l’any 1887 el consistori va acordar arranjar els carrers i places de la vila pel seu mal estat i per a fer-ho s’utilitzaren pedres procedents del castell. L’any 1894 es va enllestir el tram de la carretera de Guimerà fins a enllaçar amb la general de Montblanc a Artesa de Segre, una via que facilitaria el trànsit de persones i mercaderies.

Altres projectes en els que l’ajuntament i els vilatans havien posat molts esforços per desgràcia no van fructificar. Aquest va ser el cas de l’arribada del ferrocarril, projecte que s’arrossegava des de finals de segle XIX i que finalment es va desestimar en iniciar-se la dècada dels anys trenta.

Les necessitats bàsiques de la població s’havien de cobrir sense dilació, però la seva resolució no arribaria fins a ja entrat el segle XX: l’aigua potable, la llum, el telèfon, el nou cementiri, les escoles…

Certament, la manca d’aigua potable devia ser una de les principals preocupacions dels ajuntaments de Guimerà de finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que sovint va ser motiu de debat en els plens municipals tal com s’evidencia en el redactat de les actes.

El maig de 1897 es va plantejar la conducció d’aigües des de la font del Cha, Montargull, Cornet i Sangola fins a un dipòsit que facilités l’aigua a la població. L’estudi no va anar més enllà i l’abastiment d’aigua al poble va continuar sent un problema difícil de resoldre. Finalment, però, l’any 1910 es va començar a posar fil a l’agulla. Es redacta un nou projecte i en la sessió municipal de 5 de juny s’acorda la conducció de l’aigua potable des de la font de la Sangola, que brolla de la partida dels Rats, fins a Guimerà amb la conformitat dels propietaris per on han de passar les canonades.

En la villa de Guimerá a cinco junio de mil novecientos diez. Reunidos en la sala capitular los Sres del Ayuntamiento que al margen se expresan con asistencia ademas de los propietarios siguientes: D. Francisco Pont Bergada, D. Francisco Sans Saperes, D. Ramon Duch Minguell, D. Juan Llort Amenós D. Antonio Roig Duch, D. Francisco Armengol Duch, D. Antonio Bergadá Bergadá. D. Francisco Boleda Pedró, D. José Armengol Pijoan, D. José Antonio Docon Sierra, D. José Minguella Bordes, D. Manuel Bonet Prous, D. Sebastian Domenech Nadal, D. Francisco de P. Esteve Bagés, D. Salvador Civit Timoneda, D. Francisco Rosich Minguell, D. Sebastian Bosch Porta, D. Antonio Miró Alba y Herederos de Ramon Puigdeval; previamente invitados por el Sr. Alcalde Presidente D. José Prous Farran al objeto de tratar de la traïda de aguas potables a esta población de la fuente que mana en la partida Rats y denominada Sangola, desde cuyo punto la tuberia de conducción deberá atravesar los terrenos que el ingeniero indicarà y al efecto, los citados propietarios que se hallan conformes en que dicha tuberia atraviese las fincas sin expropiación alguna para ellos, forman la presente con los demàs tres concejales concurrentes de que certifico.

El Alcalde José Prous

Concejales: José Pedro, José Minguella, Francisco Minguella, Antonio Ramon, Francisco Rosich, Jaime Cortasans

Propietarios: Francisco Pont, Juan Llort, José Minguella

A ruego de Antonio Roig y Francisco Armengol Duch, José Minguell

Siguen las firmas

 

El projecte doncs va tirar endavant i finalment el 17 d’abril de 1911, coincidint amb Dilluns de Pasqua, s’inaugurava la portada d’aigües al poble enmig d’una gran multitud en una diada molt festiva.

Guimerà i la font d’aigua potable l’any 1915

En la festa que es va organitzar hi va participar el cor de Preixana i el poble va obsequiar els diputats presents, autoritats i convidats amb un gran banquet que va ser amenitzat per la banda de música targarina la Familiar Tarragense. Posteriorment, tothom es va dirigir a la plaça on es va descobrir una làpida commemorativa de la inauguració de les fonts, en honor del Sr. José Matheu Ferrer, diputat a Corts per Cervera, enmig de l’entusiasme dels guimeranencs. Seguidament, hi va haver parlaments del mateix Sr. Matheu, dels diputats provincials Sr. Riu Vendrell i Sr. Florensa, del Sr. Jové, del Sr. Josep Prous Farran, alcalde de Guimerà, i també del rector, tots ells molt aplaudits.

Els detalls de la festa els coneixem a partir de la descripció que fa el 29 d’abril de 1911 el corresponsal de Guimerà de la revista El Ciervo, publicació periòdica cerverina. Us deixem la crònica de l’esdeveniment:

Desde Guimerá con motivo de celebrarse la fiesta de la virgen de la Bobera, que ha coincidido este año con la inauguración de la traída de aguas potables al pueblo de Guimerá, ayer se congregó en el santuario de la virgen enorme gentío de los pueblos de la Sagarra y de Urgel que acudieron á presenciar las fiestas.

A cosa de las diez y media de la mañana llegaron a Guimerá en automóvil el diputado á cortes por Cervera D. José Matheu y los diputados provinciales Sres. Riu y Florensa, organizándose la comitiva en marcha al santuario de la virgen entre aplausos estruendosos y vivas al señor Matheu y diputados provinciales por aquel distrito.

Los divinos oficios, solemnísimos, y el sermón, a cargo del Rdo. D. Miguel Piera, muy  sentido y elocuente.

Cantaron los coros de Preixana, muy bien dirigidos, con verdadero arte, varias de las composiciones de su repertorio, se celebró el esplendido banquete con que á los diputados obsequiaba el pueblo de Guimerá, amenizando la comida la banda de música Familiar Tarragense al descorcharse el champagne e Rdo. D. Miguel Piera y el alcalde, expresaron en nombre del pueblo de Guimerá la profunda gratitud que siente por lo mucho que hace por ellos el diputado D. José Matheu. Leyéronse luego poesías alusivas al acto, encomiásticas del Sr. Matheu.

Organizase inmediatamente corridas a pié, disparo de morteretes y tracas etc, etc. y se dirigieron todos á la plaza al acto de descubrir la lápida conmemorativa que por acuerdo del Ayuntamiento de Guimerá y en honor al Sr. Matheu se ha construido y que dice: Al diputado de cortes D. José Matheu Ferrer, el pueblo de Guimerá agradecido, acordó construir esta lápida en 17 abril 1911. Fué una explosión de entusiasmo delirante, de vitores á Matheu á Florensa, a Riu que se repetian sin cesar, pidieron que les dirigiese la palabra el diputado provincial señor Florensa y nuestro amigo, con aquella palabra cálida y elocuente que tanto admiramos, pronunció un discurso que era de inmensa gratitud por las repetidas atenciones que de Guimerá ha recibido, y que me obligan decía á ser siempre un ardiente defensor de vuestros intereses. Aludió a la última campaña electoral y, dijo, vuestros aplausos, vuestra simpatía, es el más precioso obsequio que podía apetecer, porqué en la desproporción entre los que yo soy y lo que vuestro cariño quiere, hallo nuevo motivo de agradecimiento.

Terminó su discurso con un ¡Viva Guimerá!

Siguióle el Sr. Riu Vendrell que fue relatando la serie de trabajos finalizados en favor del distrito por D. José Matheu, diciendo que con hechos, con realidades, es como se demuestra al país que se es digno de representarlo. Fue muy aplaudido.

El Sr. Jove abundó en las ideas de sus compañeros, manifestando á si mismo la profunda gratitud que el país debe al Sr. Matheu por sus desvelos. También fue muy aplaudido, así como el Sr. Alcalde y cura párroco en sus discursos.

El Sr. Matheu dio gracias á todos en breves y elocuentes frases y manifestó que seguiría siempre la labor que se impuso al representar en Cortes al distrito de Cervera, de trabajar constantemente por la prosperidad del país. Una ovación delirante acojía sus palabras.

Luego fueron todos á ver las fuentes que al pueblo de Guimerá ha regalado el Sr. Matheu y en el automóvil marcharon otra vez los diputados, mientras los acordes de la música y el batir de palmas ahogaba las voces de ¡viva el Sr. Matheu! ¡viva el Sr. Florensa!

EL CORRESPONSAL

Detall de la font del pont

D’aquesta manera tan festiva es va celebrar una gran fita pels guimeranencs, l’arribada de l’aigua potable a la població.

Miquel Àngel Farré Targa

00Tots som conscients que els canvis se succeeixen ràpidament, potser algú pensarà que massa ràpid i tot, en el món actual. En contraposició, podem pensar que tot allò que és antic, ha restat immutable al llarg de segles i segles d’història.

L’església de Santa Maria pot ser un d’aquests casos. Va ser construïda tal com la veiem ara? Si no és així, com ha anat evolucionant al llarg del temps? En aquest article intentarem visualitzar, de forma molt breu i visual, els canvis principals. Si voleu informació més detallada, visiteu l’apartat L’església de Santa Maria.

Guerau Alemany i la seva esposa, Guevara de Rocabertí, senyors de Guimerà de 1325 al 1343, obren una època de millores amb la formació i tancament de la vila closa i també amb el començament de la construcció de l’església gòtica.

L’església no tenia absis i una paret llisa tancava la nau.

En el segle XV es va instal·lar en aquesta paret el Retaule de Ramon de Mur.  Trobem una disposició similar a l’església de Rubió, que pot ajudar a fer-nos una idea de com podia ser l’Església de Guimerà durant els primers temps.

I també en aquesta imatge simulada de l’església.

En una segona fase s’acabà el campanar i les capelles, I més tard, la restauració de la capella de Sant Joan (1440), capella de Sant Joan, la construcció de les obres de la nova capella de sant Sebastià (1782) I finalment, al segle XIX, es fan obres importants amb l’ampliació i acabament de l’absis, nou presbiteri. I l’ampliació de la capella del Sagrat Cor (1882).

Finalment, al segle XX, es construeix el nou retaule de Josep M. Jujol.

 

Jordi Sender i Beleta

Actualment, és molt probable que el terme “blauet” ens remeti a un bonic ocell de ribera.

En temps passats el blauet “famós” era un altre; estem parlant d’un pigment blau fet a partir del cobalt i que degudament barrejat amb calç, donava com a resultat aquell característic tint.

Conegut també com a blau anyil, blavet, matablanc, azulete i blau de Prússia (fent referència l’uniforme de l’exèrcit prussià).

Aquest pigment blau fou sintetitzat l’any 1704 a Berlín pel pintor alemany Heinrich Diesbach en el seu estudi i d’una manera totalment accidental; fins llavors el blau s’obtenia del mineral lapislàtzuli i era més car que l’or.

Molt utilitzat en tintures i en bugaderia per treure la grogor, emblanquir i donar lluminositat a la roba blanca, amic dels llençols i un indispensable en els safaretjos d’arreu del país.  Posteriorment fet servir com pintura a les cases.

El fet d’emblanquinar les façanes amb calç sola, ha estat una tècnica mil·lenària, molt utilitzada i ben estesa per tots els pobles del Mediterrani.

El blauet, aquesta barreja feta de calç i pigment blau, s’aplicava a les llindes, ampits de portes i finestres, façanes, patis, parets interiors i fins i tot, en sostres sencers de les cases.

Amb la pràctica de la pedra vista ja no és tan visible el rastre del blauet.

 A Guimerà encara es pot veure en alguns racons i en interiors d’algunes cases.

Aplicat bàsicament amb finalitats higièniques (espantar mosques i mosquits), i per donar llum i claror a les cases; però també amb la ferma creença d’allunyar bruixes i mals esperits.

Eren temps d’un blau omnipresent, quasi podríem dir que eren temps en què el poble era blau.

En els seus magnífics quadres el pintor vallesà Joan Vila-Puig, així ens ho mostra.

La feina d’emblanquinar amb blauet era tot un ofici; un treball que al poble feien la Roser de Ca la Paula amb l’ajuda de la “Tuies” de Cal Colom i a vegades d’una senyora de Ca la Genoveva.

Trobareu més detalls referent a les emblanquinadores de Guimerà a l’article: DARRERS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ.

Josep M. Minguell Llorens

Corrien els anys 1978-1979 durant l’època de mossèn Francesc Vives, com a rector de la parròquia de Guimerà, que l’ermita de la Bovera era assetjada sovint per robatoris i actes vandàlics.

La casa adjunta a l’ermita tenia un aspecte d’abandonament i l’hort del seu costat, darrere d’una porta de fusta vella i atrotinada, deixava veure l’interior ple d’esbarzers i runa.

Un Dilluns de Pasqua el doctor Josep Maria Andreu (Cal Salla) va voler parlar amb Xavier Bonet (Ca la Paula) sobre actes que hi succeïen a l’ermita i que era necessari prendre algunes mesures per tal de fer un canvi radical important a tot l’espai.

Una de les primeres accions seria crear un patronat per vetllar d’aquest patrimoni.

Poc temps després Xavier Bonet i Joan Pons van anar a Tarragona a parlar amb mossèn Josep Martí, que era vicari general de l’arquebisbat, el qual coneixia molt bé la Bovera, ja que havia estat rector de Guimerà durant els anys 1964-1970 i que li tenia una gran estima.

El tema anava agafant forma i aviat redactaren uns estatuts en què el Sr. Bisbe de Tarragona  Josep Pont i Gol (1970-1983) seria nomenat president.

Poc després va tenir lloc una reunió a la sala de l’antic ajuntament, ubicat a la plaça major en aquell temps, d’allí va sortir una junta que posaria en marxa les accions a prendre. Aquesta junta estava formada per mossèn Francesc Vives, J.M. Andreu, Fermí Tàpies, J.M. Rosich, Enric Prats i Xavier Bonet.

En aquell temps no calgué fer socis perquè amb les col·lectes que es recollien ja eren suficients per començar a fer reformes comptant sobretot, amb dies de jova de la gent del poble i una rebaixa dels honoraris del paleta Josep Brugal (Ca la Mariàngela), per voluntat pròpia.

Amb mossèn Armant Puig entre 1981 i 1987 començaren les primeres obres.

Amb mossèn Joan Curieses entre 1987 i 1996 es van construir les barbacoes, que ell mateix va dissenyar i s’arreglaren les parcel·les de bosc de l’entorn.

També en aquest període va arribar la llum a la Bovera, concretament l’any 1994, fet que canviaria radicalment la fisonomia d’aquell indret.

Josep Maria Minguell (Cal Forn) intervingué en l’assessorament tècnic de la revisió de tres pressupostos existents per tal de fer l’arribada de la llum a la Bovera d’una manera més efectiva i econòmica.

Manel Bosch (Ulldebou) s’encarregaria de fer la resta de la il·luminació de baixa tensió a partir del transformador d’alta tensió.

El dia 7 d’agost de 1994  connectaren la llum a la xarxa de FECSA i uns dies després, al capvespre, va tenir lloc l’encesa oficial de la llum de tot el recinte amb un acte religiós, un sopar i parlaments de Xavier Bonet i del Sr. Esquerrer, president del Consell Comarcal, que va fer una donació d’1.000.000 de pessetes.

Amb aquesta aportació s’arreglaria el terra de la sala de la cisterna i s’habilitaria el claustre intern, entre altres obres.

Amb mossèn Josep Moreno (Pep) entre 1996 i 2003 es va fer la teulada nova i obres a l’exterior, també va ser pintat el sostre de l’església.

Amb mossèn Francesc Amigó 2003-2011 es van pintar, al fresc, les pintures de l’absis a càrrec del pintor targarí Josep Minguell.

L’indret ja estava en condicions de rebre visites, de fer reserves a grups i treure un rendiment econòmic de les instal·lacions. El Sr. Ramon Busquets va començar a gestionar les reserves i atendre a les persones que les volien utilitzar.

Miquel i Dolors de cal Bayona van transformar l’exterior i l’interior de l’ermita, fent una atenció diària al recinte durant una colla d’anys.

Més tard Xavier Bonet s’encarregà del manteniment de les instal·lacions, fins avui amb Francesc Prats i una extensa llista de col·laboradors.

El lloguer d’una antena, que no es va instal·lar mai, per part de France Télécom i Orange, va suposar un ingrés anual de 12.000 € durant anys.

Entre tot plegat la Bovera va disposar d’unes entrades que podien fer front a reformes i arranjaments que encara avui es continuen fent.

Actualment, la Bovera té un aspecte saludable, d’ordre, neteja, confort i serveis molt exquisits i gaudeix d’una bona salut econòmica gràcies a les aportacions de la utilització de les instal·lacions per part de guimeranecs i de gent de la comarca.

Vull agrair a Xavier Bonet i a Enric Prats la narració dels fets que permetran deixar constància de la CREACIÓ DEL PATRONAT DE LA BOVERA.

 

Francesc Xavier Busquets Pagès

En la darrera entrada parlàvem SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA I DEL PONT DE GUIMERÀ, a inicis del segle XX.

Avui ens fem ressò d’un article publicat a La Segarra, el 6 de febrer de 1932, on es fa referència de la perillositat de la carretera de Guimerà a Santa Coloma i d’un punt molt concret, el Retomb de la Mort prop del lloc conegut com la Rasa del Llop.

 

RECLAMACIÓ URGENT

La carretera de Guimerà a Santa Coloma de Queralt, ha constituït de sempre un seriós perill pels que forçosament hi han de transitar. L’alçària sobre el riu a que fou construïda, el sobtat dels viratges, la manca de visibilitat que aquests tenen i els ponts, quasi amagats, en que molts d’ells terminen fan que hom hi circuli amb esglai continuat.

És certament extraordinari que una tal carretera es construís sense cap mitjà de protecció i encara ho és més que donat la gran quantitat de vehicles que durant l’estiu hi passen, no s’hagi fet cap reclamació demanant-ne, i que als Srs. Enginyers que han estat encarregats de la mateixa no se’ls hi hagi acudit la urgent necessitat d’evitar les desgràcies que forçosament s’hi han de produir i que dissortadament s’hi produeixen.

Darrerament, el dia 20 del passat mes, en el viratge anomenat Retomb de la Mort (degut a les desgràcies ocorregudes en un dels extrems del mateix), s’hi estimbà l’automòbil del nostre volgut subscriptor Llorenç Miquel, resultant aquest, lesionat d’importància i amb ferides o contusions els altres quatre ocupants; en poc temps, altres tres vehicles han estat a punt de prendre mal. Aquest viratge, situat al kilòmetre 14, hectòmetre 5, en l’indret conegut per Rasa del Llop, és un conjunt de 4 corbes, dues a cada part d’un pont est ret i de males entrades i s’hi han produït ja dos moris i vuit o deu ferits sense que s’hagi pres cap altra mesura de protecció que col·locar-hi un ridícul pal indicador del R.A.C.C.

Creiem que ja n’hi ha prou i massa i per- aquest motiu, amb tota correcció, però amb tota energia, i disposats a no deixar aquest assumpte fins a obtenir ser atesos, ens dirigim al Sr. Enginyer Cap d’Obres Públiques, denunciant-li el tristament cèlebre i perillós viratge i demanant que urgentment es prenguin les mesures pertinents per tal d’evitar noves desgràcies, no solament en aquell lloc sinó en tota la carretera, tan abandonada en aquest aspecte. Per a quan els murs de protecció, els malecons i les xarxes metàl·liques?

No dubtem de veure’ns complaguts.

 

Afegim l’enllaç al document original publicat LA SEGARRA

 

Miquel Àngel Farré Targa

Jordi Sender i Beleta

 

 

El temps, i el quefer de cada dia, ens donen referències amb relació als esdeveniments viscuts, fins al punt que podem tenir la convicció de què allò que forma part de la nostra quotidianitat, potser perquè ho veiem cada dia, hi és des de sempre, i que es manté com a referència inalterable amb relació a altres coses que han canviat.

I malgrat que la carretera pugui semblar vella i gastada, no hi ha estat sempre. Va tenir un moment inicial, que no és pas massa llunyà, i que poden situar el començament del segle vint. Aquesta és la convicció a què arribo després de remenar calaixos per casa i trobar un full d’apreci, en un expedient d’expropiació forçosa, “per a la construcció de la carretera de tercer ordre de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt” (“trozo 1º”), finca núm. 50, que correspon a un tros de la partida dels Palaus que, des de temps immemorials, ha cultivat la meva família, que porta data de 30 d’agost de 1915, lliurada per la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona.

La construcció de la carretera comporta l’ocupació i expropiació de vuit àrees i 82 centiàrees (882 m²) de la finca dels Palaus, i també l’enderrocament d’un mur de 118,95 metres, que tancava la finca.

La finca dels Palaus està situada a mà dreta i a un nivell superior al de la carretera, i, l’enderrocament del mur es diu que la carretera es va fer aprofitant i ampliant el camí que hi havia, i seguint el seu mateix traçat. Per això podem dir que, com en altres ocasions, la carretera s’ha construït damunt d’un antic camí i palesa la modernitat i el progrés.

El document esmentat també ens informa que l’obra es gestiona des de la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona i, malgrat que es descriu com a carretera de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt”, sembla que la finalitat última és millorar les comunicacions viàries de Sta. Coloma, ja que si no fos així, si hom volia millorar les comunicacions de Guimerà, s’hauria gestionat de les oficines administratives de Lleida. També cal tenir en compte que, sortint des de Santa Coloma, la majoria dels pobles pel que passa la carretera son a la província de Tarragona, i, només des del riu Seniol, més avall del Molí de la Cadena, al capdamunt de la partida dels Palaus, estem en territori assignat, administrativament, a Lleida.

Ras i, curt, podem dir que gràcies a la projecció del poble de Sta. Coloma de Queralt, a principis del segle XX Guimerà no va quedar en un cul-de-sac viari, i disposa d’una carretera que transita des de les planes interiors cap a les capçaleres dels rius que baixen directament al mar de Tarragona.

I parlant de la carretera de Guimerà, també cal fer un esment al pont que, sota la torre del castell, de l’església, i de les cases esgraonades, passa del marge dret del riu Corb a l’esquerre, per tornar a traspassar-lo sota el poble d’Albió, després de deixar enrere el Balneari de Vallfogona, per continuar per aquesta banda fins a veure la font (que forma un aiguamoll) on neix el riu, davant del poble de Rauric.

El pont que hi ha avui a Guimerà, no és pas el que es va construir amb la carretera a principis del segle XX. És relativament nou, data de 1943, tal com consta a la placa que ara, després de la neteja i restauració feta aquest any, es pot veure clarament en el pilar més proper al poble, marge dret, a la part de dalt (llevant).

El pont que hi havia al camí, després carretera, per passar el riu a Guimerà, era de pedra i sense baranes, tal com podem veure en algunes fotografies antigues. Estava situat uns centímetres més avall de l’actual, com es pot veure, encara avui, per les pedres que el sustentaven a una banda i l’altra, i travessava el riu fent un angle de noranta graus, des de davant de cal Batiste, per a continuar pel carrer Sant Jordi amunt, i girar a l’esquerra després de passar la séquia dels Alamanys per anar a trobar la Creu de Sant Jordi i, després de passar el sifó, continuar amunt per la carretera que coneixem.

Dit d’una altra manera, el pont actual és nou, com també els metres de carretera que hi ha fins al sifó. I això és així perquè, a les acaballes de la guerra civil, gener de 1939, en la retirada de l’exèrcit, i amb la finalitat d’evitar, o de dificultar, l’avanç dels franquistes, hom va decidir volar amb dinamita el vell pont de pedra.

La voladura del pont i l’explosió de la dinamita causaren un gran impacte a les persones que ho veien, com m’ha explicat el Sebastià Armengol, de Cal Ponet, llavors encara nen, i recorda que l’explosió va impulsar una gran pedra fins al carrer dels Estudis, a la part més alta del poble.

Des de 1943, el pont traça una lleugera diagonal per a passar el riu a Guimerà, i després la carretera continua amunt sense fer grans corbes de canvis de direcció, mentre el carrer de Sant Jordi ha deixat de ser carretera.

Acabada la guerra civil, la tramitació de l’expedient administratiu per a la construcció del pont actual també es va fer a la delegació del ministeri de Tarragona, seguint la inèrcia procedimental iniciada amb la construcció de la carretera. Això és, riu amunt, som a la circumscripció administrativa de Lleida, però aquesta administració només contempla fins al poble mateix, les vies de comunicació amb els pobles de la capçalera del riu, correspon sembla que són competència de la circumscripció administrativa de Tarragona, i així també ho hem vist altres vegades, com quan s’ha renovat l’asfalt de la via.

A la Vall del Corb, el riu i la carretera, juntament amb els pobles, formen un conjunt que no es pot contemplar separadament, perquè configuren la identitat d’un biosistema unitari.

 

Josep Corbella i Duch

Joan Duch Mas

Piet Mondrian

Joan Duch Mas sempre s’havia caracteritzat pels seus dibuixos en blanc i negre, però arran de la pandèmia (2021-2022) i de les “PORTES TANCADES” de l’església de Santa Maria de Guimerà (Per motius estructurals), sent excel·lent coneixedor de les obres de Josep Maria Jujol i Ramon de Mur, del seu interior, sorgeix la descoberta d’un pintor de segle XX que concorda i continua l’obra de Jujol per la seva semblança en la utilització dels colors primaris.

Segons Joan Duch, les obres de Piet Mondrian (1872 Amersfoort, Països Baixos-1944 Nova York, Estats Units) expressen la recerca de l’equilibri i essència de la realitat a través de formes.

La tècnica de Piet Mondrian busca representar el quadro en dues dimensions i evitar la il·lusió de profunditat, per això evita qualsevol línia corba o en diagonal, perquè aquestes representen la perspectiva.

Piet Mondrian utilitza els colors primaris, vermell, blau i groc, disposats d’una manera que suggereixen moviment i energia. Desenvolupa l’art abstracte per la via del “cubisme” que avui es coneix com el “Neoplasticisme”.

Per què aquests tres colors?

Aquests tres colors som bàsics, és a dir, que combinant-los entre ells es pot crear un altre color. Crear aquests tres colors bàsics és impossible perquè són colors individuals, per això es diuen colors primaris.

I què hi ha amb el blanc i negre?

Com ja es coneix, sense el color blanc i negre és impossible aclarir o enfosquir els colors. Si observem les línies negres aconseguim una organització del dibuix limitant espais grans, petits, alts, baixos amples o estrets.

Els espais en blanc fan l’efecte de buit, llum i aire.

Les eines per dibuixar són: el paper blanc, retolador negre o llapis de carbó i pintura a l’oli.

Del silenci del temps de pandèmia i encara amb les “PORTES TANCADES” de l’església gòtica de santa Maria de Guimerà, amb tot el seu patrimoni cultural i heretat, ha fet desenvolupar aquest nou estil de dibuixar a l’artista Joan Duch Mas.

 

Francesc Xavier Busquets i Pagès