cv

Per segona vegada en 10 anys, farem una aturada temporal, ja que durant els mesos vinents estarem preparant un nou llibre d’històries de Guimerà.

No sabem encara quantes triarem finalment, sense dubte en tenim un bon grapat de prou interessants.

Tornarem aviat!

 

Tanquem la sèrie dedicada la “història gràfica” de Guimerà, amb aquesta petita ruta, ara fora del poble, cobrint els monestirs de Vallsanta i La Bovera.

En aquesta darrera ocasió podrem veure l’estat del Monestir de Vallsanta, no fa massa anys, abans de les darreres intervencions d’arranjament. I també les restes de la figura jacent de Bernat de Boixadors que es troba en l’actualitat, restaurada, al Museu de La Cort del Batlle. Pel que fa a La Bovera, combinem algunes imatges força antigues amb d’altres que formen part d’un passat molt més recent, però que malauradament, en aquests temps de temperatures anormalment elevades, sembla difícil que es tornin a donar. Esperem que no esdevinguin un record irrepetible.

 

 

1 – Vallsanta (des de la carretera)

 

2 – Vallsanta (exterior església)

 

3 – Vallsanta (interior església)

 

4 – La figura Jacent de Bernat de Boixadors

 

 

 

5 – El turó de la Bovera

 

6 – El turó de la Bovera nevat

 

7 – La Bovera (exterior)

 

8 – Vistes des de la Bovera

 

9 – La Bovera (església)

 

 

Com a cloenda d’aquesta sèrie d’articles, aquí teniu els enllaços a les 4 entrades que cobreixen la història gràfica de Guimerà.

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (IV). VALLSANTA I LA BOVERA

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (III). L’ESGLÉSIA I EL CASTELL

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ (II). EL RIU CORB

MEMÒRIA GRÀFICA DE GUIMERÀ. EL NUCLI MEDIEVAL

També recomanem que entreu a l’apartat de Fotos d’ahir i d’avui de la nostra web, on podreu comparar de forma interactiva els canvis en diferents indrets de Guimerà,

I finalment a la carpeta de Fotos Antigues, de l’Arxiu fotogràfic de Guimerà dins l’apartat de Memòria gràfica i escrita, trobareu tot el contingut gràfic disponible de Guimerà.

 

Jordi Sender i Beleta

Ho havia intentat de totes les maneres. A peu sortint des de Guimerà, també des de la Pobla de Ferran. Des de casa, navegant amb el Google Earth, amb el visor de l’Institut Cartogràfic de Catalunya… Sense cap mena d’èxit. I quan ja pensava que la recerca de la torre de Ravinagre era un impossible (veieu l’entrada LA TORRE DE RAVINAGRE)… un fil de connexions ha fet que finalment la troballa sigui una realitat!

Després de no pocs intents fallits, ja no sabia que pensar: estarien amagades o inaccessibles les restes sota l’espessa vegetació? S’hauria acabat de destruir, per causes naturals o humanes i ja no quedava cap resta per trobar? Anava totalment errat en la zona on buscava?

Però bé, qui cerca, troba. Com l’esperança mai no es perd, vaig fer un nou intent, llançant un repte entre els companys de feina, on hi ha força gent aficionada a les activitats a l’aire lliure. A veure si els engrescava a afegir-se a la recerca i tenien més sort que jo.

I va ser un d’ells, l’Edu Amela, qui, abans de fer cap excursió sobre el terreny, em va apuntar que havia trobat una fotografia força recent de la torre, del 2019. La fotografia era publicada a la pàgina web elscastellscatalants.cat, per cert, una pàgina web altament recomanable, amb un extensíssim catàleg fotogràfic classificat per comarques.

MUNTDESSÓ torre de o de Ravinagre -medieval sense dades- a la vall de Ravinagre. Amb agraïment a Jaume Piqué, de gran cor (GUIMERÀ) 03-09-2019

Ràpidament, em vaig posar en contacte amb l’autor de la pàgina web (que és també qui surt a la fotografia), l’Antoni Escudero, qui em va fer cinc cèntims de com havia trobat la torre. Ell havia tingut ajuda, al seu torn, com diu en el peu de fotografia, d’en Jaume Piqué de Guimerà, qui el va portar a la ubicació exacta i va ajudar-lo a fer net de tota la vegetació que ja ho cobria tot.

També em va dir com arribar-hi, ja que tant les indicacions que explicaven el recorregut fins a la torre, com les coordenades publicades en diversos medis, i algun mapa també disponible, han resultat ser tots incorrectes.

Ara sí, amb les noves indicacions, em vaig posar de nou en marxa. També amb dubtes, ja que mirant les fotografies aèries de diferents anys (en visible, en infraroig), no s’intuïa cap element circular que el pogués identificar com la torre en la zona en qüestió. Però bé, la fotografia del 2019 era una prova irrefutable. Tant se val, vaig pensar, si no la trobem, haurem aprofitat per fer una excursió prou interessant. I ja havíem acordat que si no teníem èxit, podríem quedar i l’Antoni m’hi portaria personalment.

Però no ha fet falta!

Tal com vam fer amb els petròglifs de la Vall dels Pous…

…i amb el dolmen del camí Parés…

També hem donat amb les restes de la torre. Aquí les proves!

 

Afegeixo també una recreació de com podia haver estat la torre de Ravinagre o Muntdessó.

 

Jordi Sender i Beleta

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959)

Destacat etnòleg, folklorista i escriptor català, amb un immens llegat,  més de 400 llibres, i amb una obra cabdal “El costumari català”.  Amades és un referent, un puntal de la cultura catalana.

Joan Amades al carrer de la Capella

Un dia d’agost, Joan Amades i Joan Tomàs, van visitar Guimerà.

Una visita emmarcada dins de l’anomenada “Missió 53”; era una de les 66 missions que Rafael Patxot i l’Orfeó Català van encarregar a més d’una trentena de personalitats amb experiència i capacitat musical, literària i folklòrica suficients per portar a terme l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Es tractava a més de cançons, d’aplegar danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs i instruments musicals.

Tan immens treball es va produir entre 1922 i 1936;  amb un fons total de més de 40.000 documents obtinguts, entre els quals més de 5.000 fotografies.

Joan Amades transcrivint i Joan Tomàs al darrere. (Balaguer, 1929)

23 missions va fer Joan Tomàs, mestre i gran coneixedor del món musical català, en 11 d’aquestes va anar-hi acompanyat d’Amades i la seva inseparable màquina d’escriure. Cal dir que el cançoner popular de Joan Amades, no seria sense les transcripcions del seu amic Tomàs. A les missions acostumaven a anar dues persones, una amb coneixements musicals i l’altre amb coneixements literaris.

El viatge/missió que avui ens ocupa va ser la número 53.

Va començar el 19 de juliol i va acabar l’11 de setembre de l’any 1932, resseguint multitud de poblacions de la frontera catalana d’Aragó, la ribera del Segre, les Garrigues i la Baixa Segarra. Sta. Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb, Guimerà, Ciutadilla, Verdú, Nalec, St. Martí de Maldà, Belianes per citar alguns dels més propers, fins a Mequinensa, Fraga, Benavarri i molts d’altres.

El resultat, 548 cançons, anotacions i documents diversos entre els quals més de 200 fotografies de les dites comarques. Encara que hi trobem fotografies dels pobles i monuments, el gruix d’imatges són de persones, de la gent dels pobles, els “informadors” de les tradicions, dels costums, de les cançons, la gent que oferia la seva saviesa cantaire, els seus records.

El dia triat per visitar Guimerà va ser el 29 d’agost de 1932. En tenim coneixement i anotacions del fet, i una imatge d’una d’aquestes persones que van parlar i cantar per Amades i Tomàs.

Gabriel Rosell

Tot seguit, les paraules que va anotar Joan Amades de la seva estada a Guimerà.

Volum XV de Materials. Memòries de Missions de recerca.  Pàgs. 153 i 154.

L’endemà 29 anem a Guimerà. El senyor vicari, que és músic, va interessar-se en gran manera pel nostre afer, però ens digué que ell mai havia no sentit cantar res popular i que dubtava de l’èxit que puguem obtenir. Amb tot, es disposa a acompanyar-nos a les cases on vivia gent vella i on al seu criteri podia ésser més fàcil trobar cantaires. Emprenguérem una llarga peregrinació per la població, molt típica i pintoresca, plena de bonics i escaients racons. Després de molt voltar per drets i costeruts carrers i de visitar unes quantes cases, vàrem anar a parar a una reunió de dones que feinejaven al carrer. No cal dir que, en demanar-los cançons, la cosa esclatà en rialles, però aviat caigué l’afer en terreny seriós i s’esforçaren per servir-nos, però res en poguérem treure.

Ens varen ponderar com a gran cantaire el vell Biel. L’anaren a cercar al corral. Ens rebé molt bé i ens digué que en tot un dia no podríem apuntar tot el que ell ens cantaria, però resulta que sols sabia rondenyes en mal castellà, decadents i sense cap valor. Intentà cantar altres cançons, però no en recordava la tornada. Li apuntàrem tan sols el text d’una interessant variant d’Els romeus de Montserrat, de la qual no sabia la tornada. Una seva neboda s’esforçà per cantar-nos quelcom, però les escasses cançons que amb molt d’esforç aconseguí recordar eren de tornades ja conegudes, per la qual cosa res de profit en vàrem poder treure. El bon home es diu Gabriel Rossell, fill de Llorac i veí de Guimerà, on es dedica a tractar en bestiar i vendre carn.

Tres de les tretze fotografies que van fer Joan Amades i Joan Tomàs al poble. La totalitat de les imatges, les 13 fotografies, les trobareu al blog GUIMERÀ RECORDA.

Portal de Ponent.

Creu de terme.

Cal Minguella.

La totalitat de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya es propietat de l’Abadia de Montserrat, consta de 21 Volums sota el nom de Materials; publicats gràcies a la tasca del Pare Massot.

Consultable a gencat.cat i a la Biblioteca de Catalunya.

 

Josep M. Minguell Llorens

El passat mes d’abril, gairebé 200 persones de l’equip rodatge de la segona temporada de la sèrie de televisió nord-americana “Dr. Death“, que s’estrenarà cap a finals d’any, van desembarcar a Guimerà.

L’acció, però, no se situa a Guimerà sinó a la Toscana. En paraules del cap de localitzacions del rodatge “Estàvem buscant un poble que se suposa que és la Toscana. Aquest és fenomenal perquè està molt verge, encara. No hi ha elements moderns i és molt tranquil”. En fi, un poble de pel·lícula.

En aquesta entrada del blog ens preguntem si Guimerà realment s’assembla als pobles de la Toscana. La resposta la trobareu en aquest recull d’imatges on comparem Guimerà amb diferents pobles d’aquesta regió italiana.

Jutgeu vosaltres mateixos!

Bé, que en penseu, doncs? Fins i tot vaig trobar les “versions” de La Bovera i Vallsanta situades a la Toscana.

També trobem paisatges prou semblants.

Ara bé, per molt que he buscat, no he trobat res que s’assembli als Aubalços i les Escorones, dos elements realment únics i diferenciadors de Guimerà!

 

Afegim a continuació l’enllaç a la notícia de l’hemeroteca, que inclou també un recull de fotografies del dia de les filmacions:

Guimerà a la sèrie Doctor Dead

 

Jordi Sender i Beleta

Recordem que la vila de Guimerà, encara manté les portes tancades de l’església gòtica.

Avui, el poble de Guimerà, està obligat a tenir les portes tancades de l’església gòtica de Santa Maria, deixant sense poder admirar els retaules de Ramon de Mur, segle XV i el de Josep Maria Jujol del segle XX, són avui els testimonis callats per poder ser observats, visitats i admirats i haurien de tenir, per possibles perills de manteniment, les portes obertes.

 

Antoni Gaudí                                               Josep Maria Jujol

Recordem, que es podia llegir aquesta pregunta formulada per Maria Garganté Lloses, historiadora, doctora en geografia i història de l’art, per la Universitat de Barcelona – 2003- , tutora de la  Universitat de Cervera i vinculada amb Sanahuja de Segarra i que va deixar escrita i publicada una pregunta molt concreta a contestar:

Què tenen avui, en comú Guimerà i Palma, a Mallorca?

Primer de tot, cal recordar pels conceptes encardinats, la vila medieval de Guimerà, era i és, una parròquia de l’arquebisbat de Tarragona des de l’any 1214 i encara avui les peces del retaule original de Ramon de Mur són al Museu diocesà de Vic.

L’any 2021 una exposició a Barcelona sobre Gaudí al Museu Nacional d’Art de Catalunya estava present i exposat el sagrari de Guimerà, obra de Josep Maria Jujol, mostra d’una obra modernista, dissenyada, pintada i decorada pel mateix arquitecte Jujol, obra integral complerta en un taller de Tarragona l’any 1944.

Sagrari de Santa Maria de Guimerà, obra de Josep Maria Jujol

 

Consta que un altre sagrari que estava a l’altar major de l’església de la Colònia Güell, també obrat i projectat per Jujol, fou desmuntat el 1936. L’actual  sagrari és de Peter Hardem.

Entre els 650 objectes que s’hi podien trobar exposats en la dita mostra i motiu d’homenatge a Gaudí, era present una de les millors obres, ja sigui per la seva integritat de colors mostrats per detalls de plena policromia amb el revolucionari estil, fet i dissenyat per JUJOL, observat amb la creació de daurats i colorit propi, pintat per l’arquitecte.

Seguirem l’obra del citat con a binomi format per Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol que arribaren a Palma (Mallorca) amb les noves aportacions socials i artístiques del Modernisme.

Què va passar a Mallorca?

 

Després de certs fets artístics i socials aportats a la Seu de Palma amb la presència de Gaudí i Jujol, que fou tot un moviment artístic, social i arquitectònic del modernisme europeu i molt importat a Catalunya especialment liderat per Gaudí a Barcelona i pel que fa a Jujol, serà també a Lleida molt significades les obres del retaule tridimensional de Guimerà (1945) en plens aires del ja citat Modernisme i molt valorat a Catalunya.

Podem seguir  certs fets, ja sigui per desenvolupar treballs sobre les relacions mostrades entre el professor i l’alumne i molt especialment en les obres de la catedral de Mallorca.

Així doncs, podem parlar del “Binomi Cultural” que va poder oferir la possibilitat d’entrar en aquells espais on es parlarà i practicarà sobre el nou estil del Modernisme, fets que marcaran els trets referencials de l’art i l’arquitectura a noves i futures generacions.

Cal citar a l’historiador Leonardo Fernández, que tot valorant els importants fets d’arquitectes, dissenyadors, escultors i pintors de l’art modernista, caldria poder concretar al títol de la publicació “El binomi Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol (21-10-2018) per descobrir les seves característiques”.

Amb el temps, podem dir que el binomi format per Gaudí i Jujol va preparar, formar i encaminar als capdavanters del modernisme a Catalunya, on es formaren els arquitectes del futur.

Les trobades de personalitats ompliran les pàgines de l’art en una bona part del segle XX, permeten preguntar de com i quan es van iniciar les col·laboracions ja com arquitectes.

Ens referirem a la història: Tenim dades en la que Josep Maria Jujol començà a col·laborar amb Antoni Gaudí i que algunes datacions apunten en moments entre 1903-1904, però la majoria es pot creure que foren durant el 1906.

Si partim, doncs, de 1906 com la data certa resulta que en aquells moments Gaudí tenia 54 anys i Jujol 27, un bon contrast  generacional i que foren experiències i estils que determinaren una història de vida i amb avenços en diferents branques de l’art i sobretot en l’arquitectura.

Totalment format l’equip  seran més de quatre anys per observar com Gaudí i Jujol obren nous camins a l’Arquitectura, pintura i altres variacions artístiques.

Del citat autor i llibre: “Cabe decir que Jujol mantenia, ciertamente, una clara relación de discípulo ejecutor durante cuatro años en los que forma parte del equipo de Gaudí, éste último ya era más que solvente en reconocimiento y prestigio mientras que Jujol, 27 años menor, era un joven arquitecto desconocido y entusiasta que sentia una profunda admiración por el maestro, però tambien tenia un talento especial, así como una mentalidad diferente si se quiere más, desinhibida, intuïtiva y expontánea lo que determino siendo un elemento diferenciador y un argumento más que válido para obtener todo el margen de libertad creativa, tal y como queda demostrado en sus aportes a la obra de Gaudí y tanto más a los trabajos que desde entonces realitzarà como arquitecto independiente”.

Amb tot ho podem resumir i comentar amb els tres més característics de Gaudí i Jujol, ja format com un cert binomi amb molta personalitat i que podem dictar i on podem llegir i de forma resumida sobre Gaudí: “En su juventud era descrito como una persona arrogante y empeñada en el éxito professional, de carácter perfeccionista e incisivo, pero que con el tiempo i la profunda observancia de su fé religiosa, devino en moderación sin perder el talante severo, autoexigente y vertical en su profesión.”

Ara observem com es presentava i mostrava el perfil de Jujol.

Totalment, molt diferenciat renovador i genial, llegim uns trets de la seva biografia:

“Por su parte Jujol se describe  como un ser humilde, que en general vivió una vida austera, pese a sus extraordinarias cualidades artísitcas.

Destaca también al hecho  cuanto de que sus clientes fueron mucho más modestos y de pequeñas provincias a diferencia de Gaudí, que sin menoscabo de su genialidad, tuvo la oportunidad de ser convidado por clientes de renombre, entre los que se cuentan altas autoridades del clero, o grandes empresarios de la urbe.”

Avui tot citant a Ignasi De Solá-Morales al llibre: “Jujol 1991”. Las intervencions jujolianas en la obra de Gaudí en algunos casos no són fáciles de identificar. Pero al identificarlas es evidente que aportan al racionamismo experimental de Gaudí, una especial imaginación decorativa y pictòrica provocando incluso el período más gozosamente colorista y más libremente ornamental de la producción gaudinina.

Caldria ampliar la nota sobre La Catedral de Palma (Mallorca), doncs s´hi fa constar que: “Entre Gaudí i el cabildo de la localidad que termino por interrumpir abruptamente la participación de ambos en la obra, Jujol estuvo a cargo de la decoración de un tramo de la silleria del coro de las paredes laterales del presbitério y otras piezas del interior, ventanes y fachadas.

Tenim aquest relat d’uns fets i que es poden valorar, mesurar i comentar, aquest testimoni del citat membre del cabildo, que va deixar escrit i que la seva redacció podria facilitar el comentari d’uns fets cabdals a la història de la catedral, important patrimoni artístic i religiós de Palma (Mallorca).

Entre moltes coses podem descriure alguns dels punts comentats del citat canonge, del primers problemes sobre uns pots de pintura… doncs sembla ser que Jujol “Estaba metiendo pintura, no con bote, però si con una brocha que a veces chorreaba”, sense comentaris, sembla que fou tot un espectacle per certs treballs observats pel canonge i fidels.

Les obres quedaren sense acabar i que al seu moment ho podrem comentar per la seva importància per descobrir, passats uns anys amb l’arribada de Jujol a Guimerà, quan en 1945 ja hi tindrem el retaule tridimensional implantat per Josep Maria Jujol, a l’església gòtica de Santa Maria de Guimerà i quedaran en els records aquells mals moments.

Fou tot una bona parada de reflexions i de certs motius de l’acomiadament dels arquitectes i tot deixant l’obra per acabar.

L’art del modernisme, a pesar de tot, seguirà endavant i Jujol esperarà la seva arribada, molt ben rebuda i celebrada quan el gener de 1945 obrirà les seves portes al retaule tridimensional de Guimerà.

Com a complement de l’article “Que tenen en comú Guimerà i la Catedral de Mallorca” caldrà fer una extensa explicació sobre el Binomi Antonio Gaudí, Josep Maria Jujol i la Catedral de Mallorca que es podrà seguir mitjançant els enllacós adjunts, sobre els diferents temes relacionats en aquest esdeveniment històric.

TEXTOS HISTÒRICS, RECORDAR RAMON DE MUR A GUIMERÀ

ELS RETAULES HISTÒRICS I DESCOBERTS. GAUDÍ, JUJOL, MALLORCA. JUJOL UN MÓN OBERT A L’ART, LA SEVA OBRA

SIMBIOSIS ENTRE L’ART GÒTIC I EL MODERNISME. DEFINICIÓ DEL MODERNISME

JUJOL I EL MODERNISME, NOTES, CITES. GAUDÍ I JUJOL A LA CATEDRAL DE MALLORCA, PRIMERA DÈCADA DEL SEGLE XX. PROBLEMES ENTRE EL BINOMI GAUDÍ, JUJOL I EL BISBE DE MALLORCA

 

Joan Duch i Mas

Francesc Xavier Busquets i Pagès

Continuem la sèrie dedicada la “història gràfica” de Guimerà, amb aquesta petita ruta per la part alta del poble, al voltant de l’església i el castell.

En aquesta ocasió podrem veure el castell abans de la restauració, amb la torre esberlada i les restes de la paret nord encara dempeus. La reconstrucció “virtual” de l’interior de l’església mostra com podria haver estat el seu interior a partir del s. XV, amb el retaule de Ramon de Mur instal·lat darrere l’altar, “en una paret llisa molt alta i emmarcada, amb l’arc ogival corresponent a la nau. Tot fa pensar que el recinte podria tenir un finestral o rosassa en la part alta” (GUIMERÀ I EL RETAULE DE RAMON DE MUR, pàg. 63).

1 – Plaça de l’església

 

2 – L’església

 

3 – El retaule

 

4 – Portal d’Évol

 

5 – Castell

 

6 – Castell

 

7 – Torre de guaita

 

8 – Teulades

Hem afegit al final d’aquesta galeria, un retall de la fotogràfica més antiga que es conserva de Guimerà, de l’any 1885. S’hi poden veure les restes del castell, ja malmès després dels fets de la Primera Guerra Carlina. Però amb diferències notables respecte a l’estat actual. La torre, encara sencera i també “la que podria ser part de la façana del castell que mirava al poble i que podria tenir algunes restes gòtiques en alguna finestra i uns aparents contraforts de la paret feta amb treballats carreus” (EL CASTELL DE GUIMERÀ, pàg. 186). A partir d’aquesta fotografia, el Joan Duch va fer l’esbós que incloem també. Fent un exercici d’imaginació podem visualitzar la grandiositat del castell de Guimerà abans de la seva destrucció.

 

Jordi Sender i Beleta

El museu de Guimerà es coneix com La Cort del Batlle des que es va inaugurar l’11 d’agost de 2006 en els actes d’obertura del XII Mercat Medieval, museu que des d’aleshores ha tingut una notable activitat cultural.

La determinació de donar-li aquest nom es va prendre en una reunió de l’associació la primavera d’aquell any, uns mesos abans de la seva inauguració. Així, entre altres acords, es va proposar i anomenar el museu com La Cort del Batlle, nom que posava a la llum el valor històric de la institució i de la casa que l’acollia.

La raó d’aquesta designació es fonamenta en la història de la casa. Des de l’edat mitjana i fins a començaments de segle XIX la part baixa de l’edifici era la seu de la Cort del Batlle, el lloc on el batlle com a representant del senyor feudal exercia les seves funcions. La part superior però, era de la Universitat de Guimerà, institució predecessora de l’ajuntament. Allí la universitat celebrava les seves reunions i consells on es debatien les qüestions i els problemes que afectaven la vila i es prenien els acords per a resoldre’ls.

L’evolució històrica de l’edifici en els segles XIX i XX s’explica en funció de les obres i reformes que s’hi van fer. La desamortització va suposar que la casa passés a mans dels majors propietaris de la vila i aquests la varen cedir per a que fos la seu de l’ajuntament. Cap a finals de segle XIX l’edifici presentava un estat deplorable segons es constata en una reunió feta el 31 de juliol de 1881 entre l’ajuntament i els majors contribuents de la vila. En aquesta s’acordava refer totalment la casa donat el seu estat precari i condicionar-la amb les dependències que precisava l’ajuntament i el jutjat municipal. L’acta municipal d’aquell dia diu que les obres s’havien de sufragar amb el producte de la venda del castell “arruïnat” i l’arrendament dels camins comunals i fems. Acabades les obres la part superior de la casa es va destinar a ajuntament i jutjat municipal, i els baixos a escorxador.

A començaments dels anys setanta del segle XX es va rehabilitar de nou l’edifici i el seu entorn recuperant els porxos, les antigues carnisseries i l’antic escorxador. Però no és fins a començaments dels anys noranta, moment que es projecta la rehabilitació de cal Salla com a nou edifici municipal i la construcció del nou escorxador, quan es planteja per primera vegada que l’antic ajuntament sigui el futur museu del poble. Els primers passos per fer-ho realitat es fan l’any 1994 encara que la veritable gestació del museu s’inicia l’any 2004 tal com es pot resseguir en aquesta altra història  2006, el museu de Guimerà.

 

Imatge i logotip del museu (arxiu guimera.info)

La finalitat d’aquesta història és donar a conèixer la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, com estava organitzada, de qui depenia, quines eren les seves funcions i el llegat que ha perdurat fins a dia d’avui.

Per arribar a entendre la institució de la Cort del Batlle és necessari conèixer que eren els batlles i quines eren les seves funcions. Avui en dia encara s’acostuma a anomenar erròniament batlles els actuals alcaldes amb la idea que aquest era el títol que ostentava el càrrec abans de la Nova Planta imposada per Felip V el 1716. La realitat però és ben diferent, el batlle era un ofici públic d’origen medieval de caire senyorial que va perviure amb la Nova Planta i va coexistir amb la figura de l’alcalde fins a l’abolició del feudalisme a partir de les Corts de Cadis. Era el representant del senyor a la vila, l’encarregat de vetllar i gestionar el seu patrimoni i alhora administrar la justícia en el seu nom. D’altra part, la batllia era el territori on tenia potestat d’actuar el batlle. Si bé el seu àmbit sovint era local no era part de l’organització municipal sinó que es situava enfront d’ella formant part del poder senyorial.

En l’Antic Règim les atribucions del batlle abraçaven l’àmbit legislatiu, executiu i judicial. Podia dictar bans o disposicions dins la seva jurisdicció territorial, amb penes als infractors, que ell mateix jutjava i feia executar. Alhora era el que vetllava pel cobrament dels drets econòmics i feudals del senyor (censos, delmes, primícies, mals usos, i joves entre altres). El batlle també era l’encarregat de la concessió dels monopolis senyorials locals com la taverna, el forn de pa, l’hostal o la ferreria. En l’àmbit judicial sabem que en l’edat moderna es feia càrrec de les causes civils i que a partir de la segona meitat del segle XVII tenia la potestat fins i tot de penar amb assots els casos de robatori de fruits o el travessar i malmetre un camp sembrat aliè. L’execució d’aquestes penes es solia fer a la plaça pública en un costell o pal on es lligava al condemnat, fet que servia de vergonya i escarni del penat i exemple per a la resta de la població.

A l’edat moderna el batlle feia acte de presència en els consells de la Universitat de Guimerà en representació del senyor jurisdiccional. El control senyorial sobre la universitat s’accentua a partir de l’any 1610 amb l’obligació d’enregistrar de mà d’un notari les deliberacions dels consells en un llibre de resolucions.

En la vessant judicial el batlle de Guimerà dirimia les causes civils i criminals de la jurisdicció del seu senyoriu i ho feia els dimarts i divendres segons consta en els capbreus del segle XVII i XVIII. En aquell temps el senyor de Guimerà tenia el domini i exercia la jurisdicció sobre la vila i terme de Guimerà i les quadres de Vallsanta i Ferran. Per exercir el control sobre aquests territoris podia nomenar més d’un batlle davant la necessitat de tenir cura de la seva jurisdicció. Exemple d’aquest fet el trobem en el capbreu de 1608 on es posa de manifest que Gaspar Galceran de Castre-Pinós, comte de Guimerà, tenia a disposició tres batlles que vetllaven pels seus interessos: Jaume Ferrer, a la vila i terme de Guimerà, Joan Vendrell, a la quadra de Vallsanta, i Pere Canela, a la quadra de Ferran.

El senyor jurisdiccional escollia els batlles de forma arbitrària entre els vilatans i en funció dels seus propis interessos, i els podia nomenar i destituir segons la seva conveniència. A Guimerà aquest privilegi era potestat dels barons, els vescomtes o els comtes en funció de l’època que ens trobem.

L’estructura de la institució estava ben definida. El batlle tenia a la seva disposició una cort, cúria o tribunal propi integrat per un seguit d’oficials de menor rang que es coneixia com la cort del batlle. Estava formada pel sotsbatlle, el nunci, l’escrivà de la cort, el procurador fiscal i un assessor extern.

En primer lloc hi havia el sotsbatlle o lloctinent que substituïa al batlle en cas d’absència o malaltia i actuava també en determinades causes, com per exemple en els danys produïts per ramats en terres de tercers. Sota d’aquest oficial estava el nunci o corredor públic jurat, que feia les crides en els llocs acostumats i entregava les citacions i manaments. També era l’encarregat d’executar les resolucions judicials, tant si es tractava d’embargaments de béns i subhastes públiques com de penes de presó o càstigs corporals. L’escrivà de la cort, que alhora era el notari públic de la vila, era l’encarregat d’escriure els llibres de la batllia i redactar els comunicats. Un altre oficial era el procurador fiscal, que efectuava l’acusació pública en els judicis. En última instància hi havia la figura de l’assessor, un doctor en drets civil i canònic, generalment resident a Barcelona, que es personava a la vila quan era requerit.

 

En els baixos de l’antic ajuntament es trobava la Cort del Batlle, lloc on el batlle administrava justícia en nom del senyor jurisdiccional.Imatge de la casa als anys cinquanta del segle passat (arxiu guimera.info).

 

De la institució de la Cort del Batlle ens ha arribat un llegat digne de conèixer i valorar. A banda d’haver-se preservat la casa on el batlle va exercir les seves funcions, el que és avui el museu de Guimerà, som hereus d’un valuós llegat documental que dona testimoni de l’activitat de la institució en els segles que va existir.

La documentació senyorial de Guimerà que ens ha arribat fins als nostres dies es troba bàsicament en el fons d’Híxar, a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. A més, una part singular de la documentació de la Cort del Batlle va aparèixer barrejada entre la del fons de l’Ajuntament de Guimerà que avui es conserva a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell. Entre aquesta documentació destaca el registre més antic del fons de la Batllia de Guimerà, el Llibre de la Cort del Batlle (1581-1586), manuscrit que l’any 2020 l’Arxiu Comarcal de l’Urgell va procedir a la seva restauració un cop valorada la seva singularitat i l’important valor històric pel patrimoni documental de Guimerà.

 

El llibre de la Cort del Batlle, un cop restaurat (Arxiu Comarcal de l’Urgell)

 

El llibre de la Cort del Batlle (1581-1586) va ser restaurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya de la mà de Rita Udina, reconeguda especialista en conservació i restauració. Ara l’Arxiu Comarcal de l’Urgell l’ha digitalitzat, fet que facilitarà la consulta pública i la preservació del document per a la posteritat.

Fruit de l’estudi de la documentació conservada de Guimerà hem pogut documentar un bon nombre de batlles i sotsbatlles des del segle XV al XIX, que són part de la llarga història de la institució i que ara us relacionem.

 

Relació de Batlles i sotsbatlles de la vila i terme de Guimerà (segles XV-XIX)

Anys	Batlles	Sotsbatlles
1436	Pere Giner
1463	Joan Corbella
1559	Joan Domènech
1581-1585	Joan Pellicer
1585-1590	Bartomeu Ferrer
1593	Jaume Roche
1608-1609	Jaume Ferrer
1611-1612	Onofre Domènech
1616 i 1624	Montserrat Arbó

1630-1631	Bernat Roig
1685-1686	Josep Capdevila
1695	Josep Capdevila
1697	Marc Roig
1712	Magí Minguell
1721	Pere Minguell
1729-1730	Joan Padró / Josep Prat	Josep Pont
1736-1738	Marcos Armengol	Miquel Orrich
1747-1748	Miquel Domènec	Jaume Ruet
1749-1750	Francesc Minguell	Francesc Roig

1762	Francesc Rosich
1770	Francesc Minguell
1771	Antoni Minguella
1773	Miquel Busquets
1780-1781	Jaume Rouchet
1781-1782	Joan Batista Roselló	Joan Soler
1783	Francesc Castañé
1783-1784	Magí Boleda
1785-1786	Joan Nicasi
1787-1788	Josep Codina

1789-1790	Francesc Minguell
1791-1792	Joan Batista Roselló	Miquel Ruet
1793-1794	Josep Sans
1795-1796	Antoni Minguell
1797-1798	Joan Nicasi	Pau Porta
1799-1800	Manuel Poblet	Miquel Ruet
1801-1802	Josep Sans
1801-1802	Antoni Minguell Arnaldo	Josep Fabregat Rosa
1803-1804	Antoni Minguell
1805	Josep Sans

1808	Francesc Rosich
1811	Josep Roselló
1814	Francesc Rosich

 

En aquesta història, doncs, hem volgut posar en valor la institució de la Cort del Batlle de Guimerà, una institució del tot desconeguda. Una història que és una petita mostra de les moltes pàgines del passat de Guimerà i que resten per descobrir.

Miquel Àngel Farré Targa

Títol: “Ruinas”

Aquarel·la de 49 x 63.

Autor: Ceferí Olivé Cabré (Reus 1907 – Barcelona 1995)

 

Algunes notes sobre el pintor i la seva obra:

La pintura “Ruinas”, fou posada a subhasta a Madrid el mes de juny del 2016, a un preu de sortida de 300 €, quedà deserta i el seu propietari retirar l’obra.

Per raons de confidencialitat ha estat impossible saber-ne el nom i on es troba actualment aquesta aquarel·la.

Ceferí Olivé signava les seves obres amb el seu nom i a sota hi posava la data en números romans. Malauradament en aquesta imatge hi veien la signatura, però la data surt retallada, només s’intueix.

Què ens està dient aquest quadre? Què és aquesta corriola? És ben sabut que a Guimerà sempre ha calgut pedra. Potser aquesta politja va ser posada per aquest menester, potser va ser un treball puntual i breu.

El pintor es va trobar en aquell moment oportú, i afortunadament ens ha arribat a nosaltres aquest testimoni del fet. A vegades on no hi arriba una fotografia, hi arriba una pintura. Podem ben dir que el quadre ens parla.

Aquesta petita construcció, possiblement, era un element de fortificació del castell.

Quedava integrada dins la paret posterior de l’antic cementiri; on en l’actualitat aparquen els cotxes, al costat del Portal del Nord o d’Évol.

Ceferí Olivé Cabré, un dels grans aquarel·listes. va venir diverses vegades a Guimerà i se’n coneixen dos quadres més fets al poble. Un d’ells amb data de 1986; el pintor tenia 79 anys.

Els trobareu al blog “Guimerà Recorda” (LINK)

Josep M. Minguell Llorens