Publicàvem el darrer mes uns fets que vam trobar en el libre HISTORIA DE LAS ESCUADRAS DE CATALUÑA. Su origen, sus proezas, sus vicisitudes. Intercalada con la vida y hechos de los más célebres ladrones y bandoleros, de D. José Ortega y Espinós. En el primer volum d’aquesta obra, hem trobat una altra història on un dels protagonistes és nascut a Guimerà.
Ha volgut la casualitat que aquest mateix mes, el 7 de març, és el Dia Internacional oficial en Memòria dels Policies Caiguts en acte de servei. Què hi té a veure aquest fet? Llegiu la història i ho sabreu!
En aquest cas, la història és molt llarga, i força enrevessada, i com en la resta d’aquest llibre, en la dramatització dels fets, no sabem quan hi ha de realitat i quan d’invenció per part de l’autor. Fem doncs un resum i si voleu, podeu llegir tota la història en aquest ENLLAÇ. La historia comença cap al final de la pàgina 11 del llibre, amb el títol HISTORIA DEL BANDIDO CLAUDIO EL MOLINERO.
Ens parla de la història del famós bandit Claudi “el Moliner”. L’acció arranca prop d’Alcover, el desembre de 1714. En Claudi i el seu grup de bandolers, entre els quals es troben els seus servidors, el Pepus i el Barbasa que com veureu tindran una participació clau en els fets que es relaten, es queixen que els mossos d’Esquadra no els deixen fer res “de profit” i recorden quan en el passat, podien fer i desfer com els venia de gust. Si poguessin capturar un d’aquests mossos i especialment en Veciana, el seu comandant… Una bruixa, “l’òliba”, els havia dit que en Veciana tenia un pacte amb un dimoni anomenat Bial, que el feia invencible a ell i el seu grup de mossos, fet que creava molta angoixa als bandolers, que tret del Claudi, eren tots molt supersticiosos.
El grup passaria el Nadal a casa de la Teresa, lloc impenetrable en mig de les muntanyes, prop de Farena, fora de l’abast dels mossos. La Teresa li explica al Claudi que té una hoste anomenada Júlia, orfe, que ve de Barcelona i a la que s’estima com una filla. Els bandits sospiten, que la noia de 19 anys, és una espia dels mossos d’esquadra. El Claudi vol treure la confessió de la noia, amenaçant-la amb un ganivet. La Júlia el reconeix de Barcelona, quan sota el nom d’Ernest Grau va combatre durant el setge de les tropes borbòniques. La noia es guanya el cor del Claudi i l’atracció és mútua.
Passats uns dies, se senten sorolls a l’exterior que anuncien l’arribada dels mossos. En Claudi decideix marxar per a no posar en perill als habitants de la casa i la mateixa Júlia. Aquesta li demana que torni tan aviat com pugui. Poc després arriben els mossos a la casa i tot seguit surten en persecució del Claudi i la resta de bandolers, però la distància és ja massa gran per poder atrapar-los.
Més endavant se’ls presenta l’oportunitat de segrestar prop de Manresa, a Joan Francesc Veciana, germà petit de l’odiat Pere Antoni Veciana, fundador i cap de les Esquadres de Valls. I així ho fan i retornen cap a les terres properes a Valls.
Arriba al Veciana la notícia del segrest del seu germà i també de l’Agnès, filla del governador de Manresa. Aquest darrer rep instruccions de no perseguir els bandolers per no posar en risc la vida de la seva filla. Li demanen un rescat, a través d’un ermità… que no és sinó un dels bandits disfressat, en Barbasa, que infla la quantitat a 4000 duros, pensant a fer negoci per la seva banda d’amagat del Claudi, que n’havia demanat 2000. Aquest serà un detall important que marcarà l’esdevenir dels fets.
En Veciana, gat vell, no s’ho empassa i decideix fer una visita a aquest ermità, al davant d’una petita partida de mossos, de la que també en forma part Francesc Boleda, natural de Guimerà.
L’interroguen i finalment el desemmascaren. Se l’emporten captiu, i deixen al seu lloc un dels mossos disfressat amb les robes del fingit ermità. És el Francesc Boleda, que es queda sol en companyia del gos del bandit. Passats uns dies i pensant que el gos ja estava resignat, el Francesc el deslliga. Error fatal, ja que aquest fuig immediatament i el mosso res pot fer per evitar-ho. El gos, mitjançant l’olfacte, arriba on són la resta de bandits. Això posa en alerta al Claudi. Decideix enviar una dona gran amb l’excusa d’anar a fer una consulta de salut, la qual confirma que ja no és el Barbasa qui està fent el paper d’ermità.
Això capgira els plans per a cobrar el rescat, que havia de fer el Barbasa en el seu paper d’ermità, i el Claudi li fa escriure a l’Agnès, filla del governador, una carta on indica un nou punt d’encontre i la quantitat de 2000 duros acordats. El governador, en llegir la carta i veure que li demanen 2000 duros i no els 4000 que li havia dit prèviament en Barbasa, sospita que tot és un engany i fa detenir al missatger. Com aquest no torna en el temps acordat, el Claudi s’ensuma a la vegada que les coses no van pel bon camí i decideix de traslladar els 2 captius a un nou emplaçament més allunyat. Els preparatius pel pagament del rescat s’havien complicat sobremanera. Potser per això o per venjança pel que li havia ocorregut al Barbasa, el Claudi dona ordre al Pepus d’assaltar l’ermita. Així ho fa amb un grup de 12 bandolers. El Francesc Boleda ofereix una resistència heroica i es defensa sol contra els bandits per espai de diverses hores.
El santuari cau finalment en poder del Pepus, i l’infeliç mosso, cosit a punyalades, és penjat en el pati de l’ermita. Poques hores després arriba en Veciana amb els seus, que portaven pres en Barbosa. El valent mosso anomenat Francesc Boleda, natural de Guimerà penjava cadàver. El mosso és enterrat i en el seu lloc és penjat l’infame Barbosa. La seva vida criminal el feu creditor de la mort que va rebre, per a escarment de tots els altres.
Un cop entesa la participació del Francesc Boleda en tots aquests fets, resumim ja de forma molt ràpida el desenllaç d’aquesta història.
El Claudi juga al gat i la rata amb els mossos, amagant els segrestats en diferents llocs. També compleix la promesa de tornar a veure a la Júlia, que li demana que deixi la vida de bandoler que porta, si vol que puguin estar junts. Li demana que alliberi sense cap condició els dos segrestats. El Claudi així ho fa. Més tard, mitjançant la Júlia, fa arribar al comandant Veciana una petició d’indult. El comandant molt agraït pel fet d’haver alliberat als segrestats sense haver posat cap condició, tramita la petició d’indult al Capità General…
I com acaba aquesta història?
Sorprenentment, tot i haver comès delictes de sang, el Claudi és indultat. Es casa amb la Júlia i s’embarquen al port de Barcelona. La Teresa rep una carta de la Júlia amb data 2 de setembre de 1717, des de Manila on viu feliç amb el Claudi i ténen una filla. Se’ls ha afegit el Pepus que també s’ha transformat en un home de bé, honrat i cristià.
Fins aquí aquesta història on juga un paper destacat, per bé que tràgic, un guimeranenc. Al final del llibre, es fa un recull de les diferents partides dels mossos d’esquadra que es troben en servei. Trobem un altre membre nascut a Guimerà.
RELACIÓ dels mossos de l’esquadra de Pere Antoni Veciana, de la vila de Valls, a data de 10 d’agost de 1721:
Damià Coll, de Valls. Joan Ricart, de Vila-rodona. Francesc Farré, de Valls. Joan Vilanova, de Valls. Francesc Martí, de Valls. Joan Silvestre, de Valls. Pau Ricart, de Vila-rodona. Josep Boleda, de Guimerà. Josep Cosi, de Torlanda. Francesc Guardias, de Valls. Josep Vicheto, de Rocafort. Andreu Subidos, de Valls.
Jordi Sender i Beleta
Molt interessant aquest relat !