Orson Welles, un dels més grans cineastes, es féu un lloc en la història dels mitjans de comunicació, gràcies al que sens dubte és el programa de ràdio més famós de tots els temps.
El 30 d’octubre de 1938 va dramatitzar la novel·la La Guerra dels Mons de l’escriptor H.G. Wells, que narra una invasió alienígena a Anglaterra. Fet amb gran realisme, com si es tractés d’un noticiari en directe, amb connexions amb els enviats especials allà on suposadament succeïen els fets, aquesta vegada als mateixos Estats Units. Molts dels oients es van espantar, pensant que aquells fets estaven succeint veritablement, generant-se una veritable ona de pànic, amb gent intentant fugir de les ciutats i assaltant supermercats per aconseguir queviures.
Molts han intentat, des d’aleshores, repetir aquesta exitosa fórmula. També aquest any 2021!
I el blog d’Històries de la Història de guimera.info n’ha estat l’involuntari protagonista, per no dir-ne la víctima.
El mes de juliol de 2020 publicaven en aquest blog, l’article ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA escrit per Miquel Àngel Farré Targa. Descriu els fets lligats amb psicofonies associats a aquest indret, que van arribar congregar un gran nombre de gent del poble i van ser tema de conversa durant diversos estius.
Fa poc, ens vam assabentar que aquest article, havia estat també “dramatitzat” (no se’ns ocorre una altra forma de descriure-ho) en un programa de ràdio. Va ser el passat el 18 de juny de 2021 a Onda Cero, LA CIUTAT LLEIDA, en la seva secció MISTERIS SOTA ZERO, on es tracten temes de caràcter paranormal.
Aquesta vegada, la ficció no era en format noticiari com en el cas d’Orson Welles, sinó d’entrevista, on un “investigador” d’aquests fets, anava reproduint, com si fossin aportacions seves originals, fil per randa, paraula per paraula, l’escrit del Miquel Àngel.
Suposem que el programa va tenir cert ressò, com ho veiem reflectit en la llista “LO MAS” d’aquesta cadena, on apareix en primera posició.
Bé, tot i la confusió creada per la retransmissió d’Orson Welles, cal esmentar que com a bon professional, havia avisat a l’inici, que tot plegat es tractava d’una adaptació de Ciència-ficció, citant les fonts, la novel·la La Guerra dels Mons i el seu autor, el H.G. Wells.
A ONDA CERO, només podem dir que no van tenir aquest detall.
Associació Guimera.info
A continuació teniu l’enllaç a l’àudio del programa i també el nostre article, on en vermell podeu trobar aquelles frases que es reprodueixen textualment durant el programa de ràdio.
ANYS 70, EL MISTERI DEL TOLL DE LA DONA MORTA
Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.
Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.
El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.
Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.
La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”
No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.
El topònim ‘Dona Morta’ apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.
Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.
Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.
Us en recordeu? Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?
Ens agradaria que ens ho comentéssiu!
Miquel Àngel Farré Targa