2026, L’ECLIPSI SOLAR

Avui parlem d’eclipses, i per tant de la Terra, la Lluna i el Sol. Però també de bàsquet i tennis, de pobles propers i llunyans, de trens espacials i, fins i tot, de conspiracions esbojarrades . Què hi té a veure tot això? Llegiu aquesta història i ho sabreu. Comencem!

El 12 d’agost de 2026 podrem gaudir si la metereologia acompanya, a Guimerà, d’un eclipsi solar total, fet que no es produïa a Catalunya des de 1905. A causa de l’hora en què es produirà (inici a les 19:34, màxim a les 20:29 i final ja sota l’horitzó, amb la posta de sol a les 20:59), l’altura del Sol serà molt baixa, a només 4,7° sobre l’horitzó. Per aquesta raó, la Bovera serà una talaia natural ideal en aquesta ocasió, amb un horitzó oest perfecte, ja que ofereix una panoràmica excel·lent i garanteix que cap muntanya ni edifici tapi la posta de sol eclipsada.

En aquesta imatge podem veure quina alçada tindrà el Sol en el moment de màxima ocultació, en una fotografia presa des de la Bovera. I també mostra com els núvols ens poden acabar fent la guitza. Creuem els dits i esperem que no sigui el cas!

Es podrà observar un percentatge d’ocultació del 99,96%, quedant-se a tan sols unes quantes desenes de metres de la foscor absoluta. Si volem assolir el 100% d’ocultació i durant una durada superior, ens hauriem de moure cap el sudoest (els pobles més propers, Ciutadilla,  Nalec..).

Per veure un eclipsi solar de manera segura, és imprescindible utilitzar ulleres certificades amb la norma ISO 12312-2:2015. Mirar el Sol directament sense la protecció adequada pot causar danys greus i permanents a la retina. Fins i tot amb aquesta protecció, no es recomana mirar el Sol de manera continuada. És millor alternar la visió directa durant pocs segons amb moments de descans. També es poden fer servir mètodes indirectes d’observació, que trobareu explicats a internet, però assegureu-vos sempre de consultar fonts fiables, com ara associacions astronòmiques. Amb la vista, més val no jugar-se-la.

Aprofitem per compartir un seguit d’informació que esperem que ajudi a entendre millor aquest fenomen astronòmic. Revisem, a tall de curiositat, algunes analogies i escales visuals que, en aquest cas, ajuden més a entendre i recordar el que expliquem que no pas un conjunt de dades numèriques que sovint s’escapen de l’escala humana i que, probablement, oblidaríem ràpidament. Les ubiquem a Guimerà per fer-les encara més fàcils d’interpretar i de recordar.

Un eclipsi solar es produeix quan la lluna s’interposa entre el sol i la terra, com podem veure en aquesta seqüència de fotografies i el diagrama explicatiu.

Ara bé, aquest tipus de diagrames estan força distorsionats per facilitar-ne la visualització del concepte, però poden induir a error en la percepció de mides i distàncies.

Ara bé, com la casualitat fa que la Lluna es trobi aproximadament 400 vegades més a prop, el resultat és que la mida percebuda per un observador sigui gairebé la mateixa.

Aquesta casualitat improbable, és font de no poques teories conspiranoiques que apunten a un origen extraterrestre de la Lluna, a la Lluna buida, a la Lluna com una astronau, a la Terra plana (aquesta no podia faltar a la cerimònia dels disbarats!), i a partir d’aquí derivades com que mai hem anat a la Lluna i va ser el director de cinema Stanley Kubrick qui ho va filmar tot en un plató cinematogràfic… en fi, com que l’esforç necessari per refutar informació falsa o disbarats és d’un ordre de magnitud superior al que cal per produir-los, no hi perdrem el temps i seguirem cenyint-nos als fets.

Aquests diagrames també poden enganyar-nos pel que fa a la mida i la distància respecte de la Terra. Sovint es tendeix a pensar que la Lluna és més gran i més propera, però la realitat és que es troba a una distància enorme; per això és tan difícil d’arribar-hi. Podem visualitzar fàcilment les mides relatives amb un model a escala. Si la Terra és de la mida d’una pilota de bàsquet, la Lluna seria aleshores com una de tennis.

Pel que fa a la distància Terra–Lluna, en aquest model a escala, si situem la Terra al centre de la plaça Major de Guimerà, la Lluna es trobaria davant la porta de Cal Francesc. Doncs renoi, sí que és lluny!

Si hi anéssim en tren en línia recta a 300 km/h, sense aturar-nos en cap moment, trigaríem aproximadament 55 dies arribar.

En aquest model, per a situar el el Sol, caldria fer una bona caminada i arribar-nos a la Pobla de Ferran, i seria tan alt com un edifici de 8 plantes. El tren d’abans, tardaria 57 anys a arribar al Sol.

I ja per acabar, com a curiositat… en aquest model a escala, on posaríeu Plutó? En aquest cas, ja no hi anirem caminant sinó millor agafem el cotxe, i enfilem la C-14 cap al nord fins a…  Andorra la Vella!  Esperem que això  serveixi per visualitzar la immensitat del que estem parlant… i que, alhora, és ridículament petita quan ho comparem amb les distàncies interestel·lars.

Aquests conceptes ja eren coneguts pels antics científics grecs fa uns 2.500 anys, que realitzaven càlculs astronòmics impressionants sense telescopis. Ho feien amb el convenciment que els fenòmens naturals no responen als capricis dels déus, sinó que el món és un cosmos ordenat per lleis naturals i demostrables, i que l’ésser humà té la capacitat intel·lectual de comprendre-les a través de la raó i l’observació. Sabien que la Terra i altres astres són esfèrics, que el Sol és una mena d’astre incandescent, mentre que la Lluna reflecteix la llum del Sol. També van mesurar amb gran precisió la mida de la Terra utilitzant únicament dos instruments (un pal i l’enginy). Igualment, van calcular la mida de la Lluna, del Sol i les distàncies entre aquests astres. Tot i que els càlculs eren matemàticament correctes, els seus instruments de mesura eren força rudimentaris i van provocar errors considerables. Amb tot, les seves estimacions ja posaven de manifest la immensitat de les distàncies entre els astres.  També van ser els primers a proposar que la Terra orbita al voltant del Sol, basant-se en càlculs geomètrics que evidenciaven que el Sol és molt més gran que la Terra, concloent que no és coherent que un cos molt més gran giri al voltant d’un de menor. També van ser capaços de fer la primera predicció precisa d’un eclipsi abans que succeís. Això va ser el 28 de maig de 585 aC.

Però aquesta no és la primera referència documentada d’un eclipsi. El 30 de novembre de 3340 aC, un eclipsi solar va ser visible a tota Irlanda. Els seus habitants el van registrar en una roca, on s’hi representen el Sol i la Lluna.

I després, al llarg de la història, trobem nombrosos testimonis gràfics en què els artistes deixaven constància d’allò que havien vist, com en el Llibre dels miracles d’Augsburg, de 1550.

El coneixement de quan es produira un eclipsi ha estat utilitzat com a eina de poder al llarg de la història: els maies el feien servir per reforçar l’autoritat de les seves elits, a Grècia un eclipsi (el que hem comentat del 585 aC) va aturar una batalla i va forçar la pau, i Cristòfor Colom el va utilitzar per intimidar els indígenes i aconseguir provisions.

I tornant finalment als nostres dies…

Si l’anterior eclipsi total de Sol va ser el 1905, vol dir això que haurem d’esperar més de cent anys per veure’n el següent? Doncs no! Ben aviat, el 26 de gener de 2028 tindrem una nova oportunitat. Aquesta vegada, la Lluna estarà una mica més allunyada de la Terra i no arribarà a produir-se una ocultació total del Sol, sinó que quedarà un petit anell visible: és el que s’anomena un eclipsi anular de Sol. De nou, serà a la tarda, a prop de la posta de sol, com mostra l’animació

Creuem els dits i esperem tenir una bona visibiliat el dia 12, sense núvols ni boirines prop de l’horitzó!

Cal aprofitar aquests 2 anys, ja que el proper eclipsi anular a les nostres terres no serà fins el 2082 i caldrà esperar al 2180 per un de total.

Jordi Sender i Beleta

Un apunt final

Durant el procés de documentació d’aquesta història vaig topar amb una dada curiosa que té poc a veure amb Guimerà, però que, si heu arribat fins aquí, ara podreu visualitzar i entendre molt millor.

Cap a finals de 2026, la sonda Voyager 1 —llançada el 1977,  l’objecte construït per l’ésser humà que ha arribat més lluny— assolirà la distància aproximada d’un dia llum del Sol. Dit d’una altra manera: els senyals de ràdio que envia tardaran exactament un dia a arribar fins a la Terra.

La Voyager 1 és la nostra ambaixada física a l’espai. A bord hi porta el famós Disc d’Or, un missatge destinat a eventuals civilitzacions extraterrestres, amb informació sobre la Terra, la humanitat i un mapa per localitzar el Sistema Solar. El projecte va comptar amb la participació de científics de prestigi com Carl Sagan.

No tothom, però, compartia aquesta visió. El físic Stephen Hawking advertia que revelar la nostra ubicació a possibles civilitzacions desconegudes podia comportar riscos, recordant que els contactes entre civilitzacions tecnològicament desiguals sovint no han tingut un final feliç al llarg de la història humana.

Però tornem a la nostra escala de referència: la Terra com una pilota de bàsquet situada al centre de la plaça Major. En aquest model, la Lluna quedava a uns 7 metres, el Sol a la Pobla de Ferran i Plutó a Andorra la Vella. Doncs bé, la Voyager 1 és molt més lluny encara. Per trobar-la hauríem de recórrer gairebé 490 quilòmetres, aproximadament la distància fins a Valladolid. I continua avançant a prop de 60.000 km/h que, en la nostra maqueta a escala, equivaldrien a tan sols 1 mil·límetre cada 3 segons.

I, per acabar de posar les coses en perspectiva, la Estació Espacial Internacional (ISS), que sovint imaginem molt llunyana, es trobaria en aquest mateix model a només 7 mil·límetres de la superfície de la pilota de bàsquet. Probablement, molt més a prop del que us pensàveu. Tan a tocar que, per no caure, ha de moure’s a gran velocitat i completar unes 16 òrbites al nostre planeta cada dia.