UN CARDENAL DE LA CÚRIA ROMANA, RECTOR DE GUIMERÀ

El titular no és cap joc de paraules, i tampoc necessita cap esforç d’interpretació. Cal agafar-lo en la forma que està escrit, atès que es tracta d’un fet documentat i, posteriorment recollit i comentat en el llibre de Mn. Sanç Capdevila, editat pel Patronat de la Mare de Déu de la Bovera, el març de 1986, que porta per títol “SANTA MARIA I SANT ESTEVE DE GUIMERÀ”. Notes històriques. Edició ampliada a cura de Mn. Armand Puig i Tàrrench i Roser Puig i Tàrrench, assenyalat amb el núm. 6 de la col·lecció de les publicacions fetes per l’esmentat Patronat. Podeu llegir el llibre a través de la nostra BIBLIOTECA DIGITAL

En la pàgina 105 del llibre, que recull i ordena el rectorologi de Guimerà, inclou, durant els anys 1515-1517, al Cardenal Remolins. Després a les pàgines 106 i 107, sota el rètol “Nota sobre el Rector-Cardenal Remolins (1515-1517)” es reprodueix la carta (escrita en llatí) adreçada per la Sra. Guiomar de Castre i Manríquez al Sr. Arquebisbe de Tarragona i/o al seu Vicari General, presentant al Cardenal Remolins per a ocupar el càrrec de rector de Guimerà, que estava vacant per la mort del seu titular, exercint el dret de presentació que ostenta com a patrona de la rectoria. La nota porta data de 29 de març de 1515.

Això és així perquè, en aquell temps, la rectoria de Guimerà era de patronatge senyorial, i corresponia al senyor del castell (en aquest cas, a la seva vídua, com a usufructuària dels béns del difunt espòs) el dret de presentar a l’arquebisbe de Tarragona el sacerdot a càrrec de la rectoria.

Al peu de la transcripció es fa constar que és un document de l’arxiu parroquial de Guimerà, del manual d’Andreu Morell, prev.

En les pàgines següents, consta una breu biografia del Cardenal Remolins, i al final de l’obra, en les pàgines 167 i 168, hom pot trobar el document traduït al català.

Dit això, i per entendre millor la insòlita situació generada per la proposició presentada per la Sra. Guiomar, cal fer una breu referència a la història i contemplar la situació del moment, i també mirada a la biografia als protagonistes d’aquest fet. L’any 1515, moment en què la senyora Guiomar presenta al cardenal Remolins com a rector de Guimerà, el rei Ferran II governava en solitari els regnes de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Catalunya, València, Sicília i Nàpols) després de la mort de la reina Isabel el 1504, i actuava com a regent del regne de Castella. Eren temps complicats amb diversos moviments de les potències del moment, que s’acaben concretant després de la mort del rei esdevinguda el 23 de gener de 1516.

Pel que fa als protagonistes d’aquesta història, comencem fent un resum de la biografia del Cardenal Remolins.

Segons Martí de Riquer en “Quinze generacions d’una família catalana” (Quaderns Crema, 1999), Francesc de Remolins i Pardines. Neix a Lleida el 1462, i mor a Roma el 1518. Estudia dret a l’Estudi General de Lleida, seguint la carrera del seu pare, que ocupava una càtedra, i el 1491 es trasllada a la Universitat de Pisa on obté el doctorat “in utroque iure” (en ambdós drets, civil i eclesiàstic) i també exerceix com a docent durant dos anys.

A Pisa coincideix i fa amistat, amb Giovanni de Medici (fill de Llorenç de Medici) i Cèsar Borja (fill del papa Alexandre VI). Amistats que, d’alguna manera, determinaran el seu futur.

L’any 1495 torna a Lleida i es casa amb una dona molt pietosa, que un bon dia decideix canviar l’estat matrimonial per la vida contemplativa, i es fa monja. En aquesta situació, sigui per despit o per vocació, Remolins es fa capellà.

El rei Ferran II, el Catòlic, l’envia com ambaixador a Roma, a la cort del papa Alexandre VI, que, segurament per recomanacions del seu fill Cèsar (amic de Remolins), el nomena protonotari apostòlic (ben mirat, sembla com una deserció, o canvi de bàndol, atès que passa de servir al rei a servir al papa), i entra així, dintre del cercle de persones de confiança del papa.

Poc temps després, a Florència, Girolamo Savonarola, frare dominic, adquireix gran fama pels seus sermons contraris a l’esperit mundà i llicenciós del Renaixement, especialment visible en les autoritats eclesiàstiques, el qual, en mig de les convulsions derivades de la guerra amb el rei de França, instaura un govern teocràtic a la ciutat, fins que els ciutadans es revolten i l’empresonen.

Aquest és el moment que esperava el papa Alexandre VI per actuar contra Savonarola, al que ja havia prohibit predicar, i el mes de maig de 1498 envia a Florència al fidel Francesc de Remolins, que ja havia acreditat llurs coneixements jurídics, juntament amb el superior dels dominics, Giochinno Torriani, amb l’encàrrec de constituir un tribunal per a interrogar el frare rebel i jutjar-lo.

I és així com la nit del 22 de maig de 1498 té lloc el darrer interrogatori de Savonarola, que immediatament és condemnat a mort i, l’endemà, executat a la foguera juntament amb dos altres companys del mateix convent, fra Domenico da Pescia i fra Silvestro Maruffi que, segons diu Riquer, ni tan sols van ser interrogats, el qual afegeix que Remolins actuava com un fidel i fred instrument al servei del papa Alexandre VI.

El 1501 és nomenat arquebisbe de Sorrento, i governador de Roma, càrrec que exerceix fins a la mort del papa Alexandre VI, l’agost de 1503.

També el 1503, a les acaballes del pontificat del papa Alexandre, és elevat a cardenal, cosa li permet estar present als conclaves de 1503 que elegeixen als papes  Pius III i Juli II (Giuliano de la Rovere), persona d’una família enemistada amb el papa Borja i els membres de la seva cort, motiu pel qual Remolins perd influència dintre de la cúria pontifícia i, per a evitar riscs, se’n va a Nàpols, posant-se al servei del rei Ferran II d’Aragó, que el nomena lloctinent reial, durant dos períodes consecutius entre 1511 i 1513, substituint a Ramon Folch de Cardona-Anglesola i Requesens (de Bellpuig d’Urgell), llavors ocupat en el comandament de la Lliga Santa impulsada pel papat, Venècia, l’Imperi i el rei d’Aragó per a lluitar contra el rei de França (El cardenal torna a canviar, i es posà al servei del rei, demostrant així una gran capacitat per a superar dificultats i mantenir-se dintre dels àmbits de l’alta política i del poder terrenal).

S’obre un temps en què el cardenal Remolins omple els dies complint encàrrecs del rei, fent gestions diplomàtiques i ajudant en allò que pot al seu amic César Borja. El 1512 renúncia a l’arquebisbat de Sorrento en favor del seu germà Gispert, al mateix temps que participa en activitats de l’església, intervenint en el Vè Concili Lateranense i ocupant-se de l’administració apostòlica de l’arquebisbat de Parlem, fins que el 1513 s’esdevé la mort del papa Juli II, i l’elecció de Giovanni de Medici, antic company d’estudis del cardenal, a Pisa, que pren el nom de Lleó X.

Amb un amic Medici a la seu pontifícia Francesc de Remolins torna a Roma (i entra, novament, en el cercle de confiança papal), és nomenat administrador dels bisbats de Sarno i de Gal·lípoli, i bisbe d’Albano, obtenint rendes importants que li permeten establir la seva residència en el Palau Orsini i portar una vida de luxe i de plaers, un xic desordenada, diuen (podem veure que les seus episcopals assignades al cardenal Remolins se situen en el Regne de Nàpols).

El 1514 és nomenat Vicari General  de l’Orde del Sant Sepulcre; el 1515 Abat del monestir benedictí de Sant Pere de Besalú, on segons alguns autors havia professat com a monjo el seu fill, abat de 1521 a 1524, anomenat Francesc (altres diuen que era un nebot) i, finalment, el 1517, nomenat abat del monestir de Sant Pere de Camprodon.

En la biografia del cardenal Remolins que consta a la Reial Acadèmia de la Història, escrita per Álvaro Fernández de Córdoba Miralles, citant K. Eubel, diu que durant aquest temps “el cardenal recibió una cascada de pequeños beneficios que se repartian por diferentes monasterios e iglesias de la Peninsula Ibérica e Italina”.

Possiblement, en aquesta “cascada” de reconeixements i de nomenaments, s’hagi d’incloure el de rector de la parròquia de Sta. Maria de Guimerà.

Si tenim en compte les activitats que el cardenal Remolins desenvolupa a Roma després de 1513, les rendes i ingressos que li arriben, i el nivell de vida aconseguit, fent vida en un palau romà, arribaren ràpidament a la conclusió de què no hi havia cap possibilitat real que el cardenal Remolins es presentés un dia a Guimerà, al bell mig de la Vall del Corb, per a prendre possessió de la seva rectoria, deixant a banda els favors papals, les relacions de poder i els luxes mundans inherents a la vida d’un príncep de l’església de l’època renaixentista.

Per això el cardenal Remolins no fa gens de cas del seu nomenament com a rector de Guimerà, continua al seu palau de Roma i l’abril de 1517, forma part d’una comissió papal que gestiona a les corts reials cristianes un acord per actuar contra el perill turc, i, al mes següent, maig de 1517, actua com a membre del tribunal que jutja, i condemna, als cardenals acusats d’una conjura contra el papa Lleó X. Posteriorment, els seus serveis són premiats generosament pel papa Medici.

Mentrestant, la rectoria de Guimerà és ocupada, en substitució serva, com a ecònom, per Anton Geltrú.

Remolins mor el 5 de febrer de 1518, després de caure en una letargia o estat de coma (algun autor diu que mori de sífilis), cosa que obre tot un seguit d’especulacions sobre si havia estat enterrat viu, especialment per les dificultats per a localitzar el lloc del seu enterrament, que les opinions més solvents situen a Roma, en l’església de Santa Maria Sopra Minerva.

Sense necessitat d’aprofundir detalladament en la biografia del cardenal, podem concloure que no tenia cap motiu per a traslladar-se des de Roma a Guimerà i ocupar la seva rectoria, atès que no li donava rendes importants, ni incrementava el seu prestigi. Per això hem de buscar una explicació del fet en les circumstàncies de la persona que fa la proposta de nomenament, na Guiomar de Castre i Manríquez, vídua de Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, mort el 1509, i en la seva família.

El llinatge dels Castre (Castro) correspon a una família de la noblesa d’Aragó que ostenta el títol instituït per Jaume I, el Conqueridor, a favor d’un fill bastard, a qui atorgà territoris i castells en la zona del Baix Cinca (tenia la seu principal prop del poble de La Puebla de Castro). Durant la Guerra Civil Catalana de 1462 els Castro van fer costat al rei Joan II, participant en la batalla de Rubinat, en la que van ser derrotades les tropes de la Generalitat. Entre altres títols i possessions, van esdevenir senyors de Guimerà.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos i Mendoza, també conegut amb els qualificatius d’“El Pòstum”, “El Darrer”, “El Jove”, i/o “El Net”, que era una mica trapella, després de quedar vidu del seu matrimoni amb Timbor de Hijar, el 2 d’agost de 1506 casava amb Guiomar Manrique de Lara y Castro (la que en els documents esmentats més amunt s’identifica a si mateixa com a Guiomar de Castre i Manríquez), i morí l’agost de 1509 sense deixar fills de cap dels dos matrimonis.

Felip Galceran VII de Castre-Pinos, però, tenia tres fills extramatrimonials (que en aquell temps eren considerats il·legítims), un dels quals, anomenat Pedro de Castro, era el seu preferit.

Un mes abans de contraure matrimoni amb Guiomar, Felip Galceran VII, ven a un cosí seu, Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca, per un preu molt ajustat, les possessions de Castillonroy, Camporrrells i de Miralcamp, actuant així en perjudici de la seva futura esposa, i amb la voluntat d’afavorir al seu fill Pedro, el qual, posteriorment, rebia les propietats de mans de Jaime Martínez.

D’aquesta manera, quedaven fora del domini Felip Galceran VII, i del futur dret d’usdefruit de la seva vídua, les propietats més valuoses del patrimoni familiar.

Guiomar Manrique de Lara mai va perdonar l’actuació matussera del seu espòs, malgrat quedar com a usufructuària de tots els seus béns (inclòs el patronatge sobre la rectoria de Guimerà).

Tampoc tenia bones relacions amb Pedro de Castro, fill extramatrimonial de Felip Galceran VII, “El Pòstum”, per això, quan en 1509 s’obre la seva successió, Guiomar maniobra per tal que l’herència sigui diferida a favor del vescomte d’Èvol (Francesc Galceran de Castre Pinós i de So, casat amb Aldonça Roig de Iborra (ex amant del rei Ferran II, que sempre va estar prop seu), amb preferència als hereus designats en el testament del “Pòstum”, el seu cosí Jaime Martínez de Luna, senyor d’Illueca (ja esmentat), i el seu nebot, Berenguer Arnau de Cervelló, baró de La Llacuna.

La successió de Felip Galceran VII es decideix en un llarg i dur procés judicial instigat directament per Guiomar Manrique de Lara des del castell de Guimerà, en el que passava llargues temporades (segons ens diu Roger Rosich en l’article “QUINA PARENTELA!”, publicat el març de 2016 en aquest mateix blog).

Guiomar, filla de Pedro Manrique de Lara, duc de Najera, i de Guiomar de Castro Acuña (nascuda, segurament, el 1470, i morta al 1539), és part d’una extensa família formada per nou germans (a la que cal afegir-ne uns altres 7 d’extramatrimonials), dos dels quals, Antonio i Francisca (que morí a Arbeca el 21.08.1529), es van casar el mateix dia (12.02.1498) amb dos membres de la família Folch de Cardona. Podem dir doncs, que malgrat la seva procedència castellana, Guiomar tenia parents prop de casa que li podien donar suport en moments de dificultat.

També ens cal tenir en compte que Guiomar adreça la carta de nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà a l’Arquebisbe de Tarragona, que l’any 1515 era Pere de Cardona (fill extramatrimonial de Joan Ramon Folch de Cardona).

És possible, doncs, que a través de la família Folch de Cardona (recordem que Remolins substitueix a Ramon Folch de Cardona-Anglesola a Nàpols), Guiomar tingués notícies del cardenal Remolins, que sempre va mantenir els vincles amb Lleida i el seu Estudi General, i fins i tot que hi hagués tingut alguna relació, o contacte epistolar.

En aquests anys, la família de Guiomar, es relaciona tant amb l’entorn del rei Ferran II (per la banda del vescomte d’Évol), com amb la família Folch de Cardona (mitjançant els seus germans Antonio i Francisca), amb els que també té relació el cardenal Remolins.

Per tot això, és possible que Guiomar Manrique de Lara, coneixedora el prestigi jurídic del cardenal Remolins, com també llurs capacitats diplomàtiques i les bones relacions que tenia amb el rei Ferran, vulgui obtenir llur favor i ajuda en el plet que se segueix en relació a la successió del seu marit, i li ofereix l’única prebenda eclesiàstica que té a l’abast, nomenant-lo rector de Guimerà, càrrec que, en aquests moments, roman sota el seu patronatge.

Els registres documentals ens deixen constància del resultat final d’un procés, el nomenament del cardenal Remolins com a rector de Guimerà, però no tenim una explicació de les motivacions, ni dels perquès d’aquest nomenament, la qual cosa obre un ampli camp a la imaginació i a l’especulació, mentre continuem buscant una resposta en els arxius.

Josep Corbella i Duch



Comparteix la publicació:

PINTORS A GUIMERÀ: JOAN VILA PUIG

Guimerà ha rebut la visita de força pintors catalans al llarg dels anys. Podeu llegir els articles AVEL·LÍ ARTÍS-GENER “TÍSNER” A GUIMERÀ, i també URBAN SKETCHERS A GUIMERÀ cobrint la recent visita d’aquest grup de dibuixants al poble.

Parlem aquesta vegada, però, del pintor Joan bhVila Puig (1890-1963) nascut a Sant Quirze del Vallès, al número 45 de l’antic carrer Major, que avui porta el nom de l’artista. Va viure la seva infantesa a Sant Quirze, però aviat es traslladaria a Sabadell, on va iniciar els estudis a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va continuar-los a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, coneguda com la Llotja, i l’any 1913 va ser subvencionat per continuar la seva formació a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid.

Joan Vila Puig fou una destacada figura del paisatgisme català de la primera meitat del segle XX. Venia a pintar moltes vegades a Tàrrega i els seus entorns fent descobertes pictòriques per la comarca i molt particularment als llogarrets de la Vall del Corb, cercant els millors paisatges del món rural i medieval.

Josep Martí, pintor i fotògraf de Tàrrega, un bon amic i company de Vila Puig, fou el seu contacte amb els artistes-pintors de Tàrrega. Formava part de les trobades i descobertes, tot acompanyant-lo en les visites i sortides de treball, per anar al Balneari de Vallfogona, entre altres llocs de la Vall del Corb, i molt especialment, per pintar per algun carrer de Guimerà.

Oli sobre tela de 56 x 47 cm, del període 1930-1940, titulat GUIMERÀ

Un fet molt important a valorar fou el de la senyora Maria Codina, Vídua de Vila Puig, que va oferir una obra del pintor al Museu de Guimerà. Un recordatori i homenatge al poble de Guimerà per haver conservat el conjunt de la vila medieval i per les atencions que rebien els artistes i per tants records familiars. Un somni nostàlgic d’un passat que es pot conservar com un testimoni del món de l’art a la vila medieval de Guimerà, que ha inspirat a tants pintors.

Podeu trobar tot el material gràfic de l’obra de Guimerà d’en Vila Puig a través d’aquest enllaç al blog GUIMERÀ RECORDA.

 

Revisarem en properes entrades altres pintors que han visitat i també dedicat la seva obra a Guimerà.

 

Joan Duch i Mas

 

 



Comparteix la publicació:

LA VALL D’ALFED o ALFEZ

Com tots sabem, Guimerà es troba a la Vall del Corb. Sabem però, d’on bé aquest nom? Potser fa referència a l’ocell, usualment associat amb la malastrugança?

Aquest nom, molt més probablement prové del llatí curvus, és a dir, que fa ziga-zagues, en referència al curs sinuós del riu.

Però la Vall no sempre s’ha anomenat així.

En la documentació dels segles X al XII, referent a la conquesta de la Vall i de les comarques veïnes, es fa referència a la constitució dels termes castrals que organitzen l’exercici del poder i enquadren els habitants amb la conquesta feudal.

El primer document que fa referència a la vall és de l’any 1033 i descriu la venda del castell de Montclar. Parlant dels límits d’aquest castell, al nord, diu textualment: “venit per Valle Alfez unque in termine Sancta Cholumba vel Cheralto….”. A partir d’aquest moment, Alfez és el topònim utilitzat pels senyors feudals  per a descriure el que formava la Vall del Corb, camí natural des de Santa Coloma de Queralt fins a Lleida. En un altre document posterior, del 1058 (on apareix per primera vegada el castell de Guimerà), fa referència a Fores, que limita al Nord amb la vall Alphedi. Altres documents al llarg del mateix segle, posen límits a diferents castells, parlant de la vall com a valle de Alfed,  Alfez, Alphez, Alphezi vallis

D’on prové, doncs, aquest nom? L’etimologia d’Alfedi pot derivar-se de l’àrab,  al-hawz que descriu un espai de terra treballada al voltant d’un nucli d’assentament, o bé de la paraula també àrab al-fahs que es refereix  un espai de terra conreada prop d’una zona de pastures.

L’any 714, l’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa. Des de aquell moment es va iniciar la conquesta de l’actual Catalunya. Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs. La dominació islàmica va ser petita en aquesta zona, que no s’arribà a islamitzar, en canvi, la zona sud i oest de Catalunya restà més de 300 anys durant el control musulmà.

No sembla un mot triat a l’atzar, i sembla indicar l’excepcionalitat de la terra treballada a la vall, bé per la seva qualitat, be perquè a la seva rodalia no hi havia res de semblant. Sembla, per tant, que quan els magnats cristians fan efectiva la conquesta, fan servir el mot àrab per a identificar-la.

Avui en dia, segles després, a part de l’increment del turisme com a motor de l’economia, la vall d’Alfed segueix sent eminentment agrícola, amb abundància de conreu de cereals, vinya, oliveres i ametllers.

Nota: La informació referent al topònim Alfedi, l’hem extret del llibre L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta de Carolina Batet Company.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

2017, EL MUSEU DE GUIMERÀ-VALLSANTA PREMI CULTURÀLIA

En una entrada anterior vam fer esment del Premi Culturàlia atorgat al Mercat Medieval de Guimerà (veieu l’article   2005, EL MERCAT MEDIEVAL PREMI CULTURÀLIA). Toca ara recordar la segona vegada en la que l’activitat cultural a Guimerà ha estat reconeguda amb aquest guardó.

El Centre Cultural de Tàrrega atorga, des de l’any 1998 els Premis Culturàlia, en reconeixement de la tasca social, cívica i cultural realitzada per persones i entitats de la ciutat i de la comarca de l’Urgell.

En una altra entrada dins aquest blog (2006, EL MUSEU DE GUIMERÀ) teniu total la informació del projecte de reforma i posterior obertura del museu. Un munt de feina aleshores i després de forma sostinguda durant tots aquests anys, per a poder mantenir obert aquest equipament cultural fins l’actualitat.

I en el següen enllaç, teniu l’audiovisual rodat al Museu de Guimerà en motiu dels XX Premis Culturàlia on s’explica la raó de ser de l’Associació guimera.info i es dona informació sobre el Museu de Guimerà.

 

En podem estar ben orgullosos!

Recollim a continuació la nota de premsa referent al dit premi:

“Museu de Guimerà-Vallsanta, premi comarcal: situat al nucli antic de Guimerà (Urgell), aquest equipament museístic alberga diferents peces trobades en les excavacions realitzades al Monestir de Vallsanta entre els anys 1986 i 2008 així com d’altres exposicions temàtiques: els monestirs cistercencs de la comarca, ceràmica ibèrica, creus de terme, mostra dels treballs realitzats per diversos autors sobre les portes velles de Guimerà i audiovisuals. A la segona planta s’hi troba una sala d’audiovisuals i un espai per exposicions culturals i artístiques. A més hi ha una petita botiga on es poden trobar records de la vila de Guimerà. Totes les aportacions econòmiques han estat fetes per particulars. El guardó l’ha recollit el director del Museu, Pasqual Prous, que ha destacat l’esforç que es fa per mantenir l’equipament obert a les visites tots els caps de setmana des del 2011.”

Moment de l’entrega del premi i posterior discurs del Pasqual Prous.

 

L’equip amb el premi en mà!

L’acte va comptar amb la presència de Carme Forcadell, Presidenta del parlament de Catalunya, mesos abans de ser empresonada.
Aquí teniu el seu discurs.

Moment de l’arribada i multitudinària recepció de Carme Forcadell al Teatre Ateneu.

 

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA TORRE DE RAVINAGRE

A Guimerà, quan parlem de “la torre”, tots tenim clar que ens referim a la torre de guaita del Castell, al cim del poble. En aquest cas dediquem l’article a “l’altra” torre, anomenada de Ravinagre o de Muntdessó, també ubicada dins el terme de Guimerà. Era una torre de guaita, amb una estructura semblant a la de Guimerà, potser més petita, dita de Ravinagre, que controlava el camí que anava de Guimerà a Passanant i la Pobla de Ferran.

La funció d’aquestes torres era la vigilància d’un camí o d’un territori, avisant de perill a la torre o castell més proper. Solien formar part d’una xarxa defensiva organitzada entorn d’una fortalesa central, amb la qual es comunicaven visualment.

Pilar d’Almenara, prop d’Agramunt. Un bon exemple per a visualitzar com podria haver estat la Torre de Ravinagre.

Segons J. Bolós “molt sovint, la funció d’aquestes torres era la de vigilar un camí”. Aquest fet s’ha comprovat en la localització de les restes de la torre de Muntdessó o Ravinagre,20 al terme de Guimerà, que controlava un antic camí estratègic que va de Guimerà a Pobla de Ferran i Passanant i que podia comunicar amb el “camí ral”.

Les restes d’aquesta torre es redueixen a la part inferior d’una torre de planta circular. El diàmetre interior fa 210 cm i el gruix de les parets és d’1,90 m a 2,10 m. Només s’ha conservat la part baixa de la torre fins a una alçada de poc més d’1, 5 m. Per la part externa, a la banda sud, hi ha un tros de paret; a la banda nord, n’hi ha un altre.

Base d’aquesta torre circular que s’aixecava sobre un esperó rocós de la vall del Ravinagre. Font Enciclopèdia catalana

 

Les parets són fetes amb pedres del país, tallades a cop de martell i escairades. Els carreus poden fer 13 cm d’alt per 32 cm de llarg o bé 16 cm per 51 cm. Són col·locats en filades horitzontals.

No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable.

En aquesta comparativa de diferents torres cilíndriques (incloent-hi la imponent Torre de Vallferosa, de visita “obligada”), especulant amb la seva possible alçada.

 

En principi, hem de pensar que és la part inferior d’una possible torre de guaita, que cal relacionar amb el camí que devia passar per aquesta vall. Si hom té present el gruix de les parets, podem suposar que devia tenir una alçada considerable. No sembla pas que es pugui relacionar amb un lloc de poblament, atès que resta envoltada d’un espai conreat. Es pot datar en època romànica, sense més precisions.

Documentació gràfica i notes de la troballa de la torre.

 

On és la Torre de Ravinagre?

Són múltiples les indicacions que hem trobat i que guien cap a la torre… i totes semblem porter a llocs diferents. Les hem seguit en diverses excursions però no hem estat capaços de trobar les restes de la dita torre. Incloem aquí les diverses indicacions per si algú s’anima i la troba.

A l’enciclopèdia Catalana trobem les explicacions d’en Joan Duch:

“Les restes de la torre són a mig vessant E de la petita vall del Ravinagre, sobre un esperó rocós. Era a la partida de Muntdessó, damunt de l’antic camí que comunicava Guimerà amb la Pobla de Ferran.

Si venim de la carretera de Tàrrega, un cop a Guimerà, havent passat el pont del Riu Corb, hem d’agafar una pista de terra que s’enfila cap a la serra (direcció SE). Havent fet 1, 5 km, arribarem a un encreuament, on hem de girar cap a la dreta. Pocs metres més amunt hi ha una altra cruïlla; cal seguir recte endavant i baixar a la vall del Ravinagre. Sense travessar el torrent, hem d’anar cap a la dreta i seguir el curs avall, al llarg d’1 km aproximadament. La torre és al cim d’un esperó rocós, envoltat de camps.”

També s’indiquen unes coordenades 31T CG 492 que fan referència a un mapa de l’Instituto Geológico y Minero de España. Preguntant directament al IGME, ens van indicar que les dites coordenades pertanyien al sistema MGRS (Military Grid Reference System) emprat per l’OTAN. Les coordenades no feien referència a un punt concret sinó a una àrea quadrada de 100 m x 100 m. Sembla prou precís, però estem parlant d’una superfície de 10,000 m² enmig de camps, matolls, arbres… de difícil caminar i accés.

En aquest altre mapa, força imprecís tot sigui dit, apareix una indicació amb la posició de la torre.

Altres indicacions apunten a la partida de Muntdessó, que podem trobar en el llibre Guimerà de Miquel Àngel Farré Targa.

Si us animeu a buscar la torre, sort! Si més no, gaudireu d’unes excursions per uns paratges molt bonics.

 

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

LA LLEGENDA DE LA TROBALLA MARE DE DÉU DE LA BOVERA

La construcció i ubicació del santuri de la Bovera, prop de Guimerà, té uns origens històrics ben documentats, que cubrirem més endavant en un altre article. Reproduïm en aquesta entrada al blog, els fets segons ens explica la tradició popular, tal i com està escrita en el llibre Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras.

“És tradició que aquesta imatge de la Mare de Déu la trobà un pastor de cal Duard, que guardava els bous per aquestes contrades i, concretament, al lloc on s’ubicà l’ermita.

Ja feia uns dies que el bon pastor observava com un bou del ramat es fixava en un lloc concret, I fins I tot els darrers dies li semblà al pastor que s’agenollava. Encuriosit per aquell fet  s’acostà a l’animal, a sota , d’una alzina i seguint la mirada va descobrir, entre les branques, un imatge de la Mare de Déu.

El pastor, en fer la preuada troballa la guardà, I a l’hora de retirar el ramat se l’endugué a casa seva, on la posà en un armari tan bon punt arribà.

Anà a comunicar-ho a la família i amics, i quan aquests acudiren contemplaren, estranyats, que dins l’armari no hi havia res. El pastor quedà d’allò més estranyat, però per esbrinar què havia passat decidí anar fins al lloc on havia fet la troballa. I quina no fou la seva sorpresa en trobari la imatge de la Verge.

L’agafà de nou i va tornar a empendre el camí del poble. Però en arribar-hi i voler-la ensenyar, la imatge havia desaparegut una altra vegada.

El pastor anà a dormir a dormir al jaç, però per més que la palla era flonja, no aclucà l’ull. En trencar el dia agafà els bous i emprengué de nou el camí per indagar si havia perdut la imatge pel camí o tornava a estar al mateix lloc.

Només arribar el bou s’ecaminà a l’alzina, i el pastor també, la marededéu tornava a ser allí (diuen que és la mateixa alzina que avui encara hi ha) i agafant-la per tercera vegada intentà portar-la al poble. Tampoc ara no ho aconseguiria.

Assabentaren del fet el rector i s’acordà d’anar-hi en processó a buscar-la, però ni així aconseguiren de portar-la al poble, amb la qual cosa entengueren que era la seva voluntat de no moure’s d’aquell lloc.

I el poble, ple de devoció, hi aixecà una ermita, per venerar aquella imatge, que a partir d’aquell moment anà prenent una popularitat immensa en tota la contrada.

Aquesta popularitat va fer que el santuari de la Bovera hi pugés gent vinguda de totes bandes.

També els poetes hi van venir, i al paper es van plasmar centenars de cants a la Verge.”

Fets, costums i llegendes – L’URGELL, I, d’en Joan Bellmunt i Figueras

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació:

1992-2005, ASSOCIACIÓ AMICS DE LA VILA DE GUIMERÀ

L’any 1992 el poble de Guimerà notava una davallada d’actes culturals i recreatius  que els guimeranencs trobàvem a faltar, ja que sempre hi havia hagut un bon caliu d’activitats de tota mena.

Es palpava un refredament de vida social al que no s’estava acostumat, perillava el grup de joves, el teatre, reunions de colles, cavalcada de reis, esport, etc., en definitiva tot un seguit d’activitats que feien sortir al carrer infants, joves i grans per gaudir del temps de lleure i que ajudaven a socialitzar els habitants.

Moguts per aquest fet els comentaris de carrer deien que alguna cosa s’havia de fer i que si no hi havia suficient força per part dels que hi havia al poble s’invitava, al projecte, a tots el guimeranencs que vivien fora.

Així doncs, una petita comissió es va començar a reunir a una de les sales de “Can Cabreta” seu de reunió de moltes activitats.

Objectiu: Crea, activar i realitzar activitats socials i culturals, sense ànim de lucre, en pro de la Vila de Guimerà. Aquest era el primer punt dels estatuts que es van redactar.

Es va crear una junta amb president, secretari i vocals per començar a engrescar a la gent de la vila i de fora vila a fer-se socis per engegar aquest projecte.

L’increment de socis era progressiu a mesura que anaven passant els anys

Anys Socis
1993 40
1884 50
1995 61
1996 75
1997 84
1998 90
1999 98

Aquest imprès que mostrem a continuació era el punt de partida per tal de formar part de l’associació

Normalment era un soci per família o casa, la qual cosa volia dir que s’havia aconseguit que una molt bona part del poble recolzava l’iniciava ajudant i participant en el projecte.

La quota era de 2.000 pessetes l’any (12 €). Aquests diners anaven destinats als costos que generaven les activitats i el material necessari.

La comissió gestora estava representada, bàsicament, per persones de la cultura, de la joventut, de la parròquia, de l’ajuntament i altres moviments socials.

Les reunions setmanals començaven a donar fruit i ja es perfilaven projectes:

  • Representacions teatrals a la plaça.
  • Pessebres vivents amb maniquins per Nadal.
  • Teatre.
  • Tertúlies amb pa torrat a la plaça les nits fredes d’hivern.
  • Guimerà de nit a l’entorn de la Pasqua.
  • Homenatge a Àngel Guimerà.
  • Trobada dels cognoms Guimerà.
  • Berenar a la Bovera a l’agost.
  • Sardanes
  • Partits de futbol.
  • Dinar de germanor a la Bovera el primer dissabte de setembre com a cloenda dels actes de l’estiu.
  • Primers mercats medievals.

Alguns d’aquests actes van quedar consolidats i fins i tot es mantenen avui, altres es van perdent, però l’acte principal de celebrar un MERCAT MEDIEVAL va prenent força, any rere any a partir de 1994.

A partir de 1994 tots els esforços van encaminats a consolidar el MERCAT MEDIEVAL i el març de 2005 s’adreça una carta a tots els socis per fer una reflexió sobre la continuïtat de l’associació demanant la seva opinió mitjançant una enquesta, per tal de poder decidir entre tots el seu futur.

Veure carta i enquesta a continuació:

Carta als socis març 2005

El juny de 2005 s’adreça una nova carta amb el resultat de l’enquesta que recomanava deixar-la activa i congelar les quotes esperant nous comandaments per l’associació, però a partir d’aquell moment tots els esforços, temps i recursos van anar destinats al Mercat Medieval que a causa del seu increment creixen no va permetre poder seguir l’activitat com Associació Amics de la Vila de Guimerà.

Veure resultat de l’enquesta a continuació:

Carta als socis juny 2005

Durant aquests anys s’editaren una sèrie de revistes plenes de fotografies i d’articles que s’anaven realitzant. El nostre objectiu és poder-les aportar a la biblioteca virtual, d’aquesta mateixa web, tan bon punt les tinguem digitalitzades.

Així doncs, el projecte iniciat el 1992 acaba el 2005 havent deixat unes bones empremtes i on queda palesa la voluntat dels guimeranecs de mantenir sempre viu el poble de Guimerà.

Cordialment,

Francesc Xavier Busquets



Comparteix la publicació:

PER QUÈ SANT ESTEVE?

Guimerà compta amb una gran església parroquial dedicada a la Mare de Déu, Santa Maria de Guimerà, però, a més, al bell/vell mig del poble compta també amb la capella de Sant Esteve, al costat de la plaça Major, tocant a l’antic Hospital; Cal Manseta avui.

És una esglesiola discreta, gairebé sols perceptible com a tal per la seva campaneta i per una porta interior amb vitrall. Té una estructura arquitectònica medieval, però un interior totalment modernitzat. Conserva sols un parell d’elements de la capella que es va erigir al segle XIV.

També s’hi pot trobar, a la dreta de l’altar, una petita reproducció d’una pintura que representa a Sant Esteve, pintada per Ramon de Mur a mitjans del segle XIV. Una representació iconogràficament canònica del sant, amb tres pedres al cap, símbol de com va morir, la palma del martiri a la mà i vestit com a diaca amb túnica dalmàtica.

L’original de l’obra es troba al Museu Episcopal de Vic, just al costat del gran retaule de l’església parroquial. Al museu vigatà no disposen de més informació de la peça, però, gairebé sens dubte ens podríem aventurar a dir que aquesta també va marxar de Guimerà juntament amb el gran retaule de Ramon de Mur de l’església.

No és gens comú d’un poble rural de la zona, englobant l’Urgell, la Segarra o la Conca de Barberà, que en un poble hi hagi dues esglésies. I de Guimerà semblaria menys normal comptant com pot presumir d’una església parroquial de grans dimensions. Una església parroquial sols concebible si s’entén el poble de Guimerà com un poble amb un nombre destacat d’habitants i d’una riquesa econòmica important en els temps de la seva construcció. Com era el cas.

Potser no s’ha parlat mai prou de la riquesa econòmica que va generar pel municipi el fet de comptar amb un mercat setmanal (gràcies al dret atorgat pel rei Jaume II el 1294). Una riquesa que va permetre comptar amb una gran església parroquial, un importantíssim retaule gòtic, unes muralles consistents… i també amb una segona esglesiola.

La capella de Sant Esteve es trobava al mig del bullici d’aquells dies de mercat. Al costat de la plaça Major i de les Ascorones, on es devien congregar venedors i compradors. Però també a tocar dels carrers on, de ben segur, residia una petita comunitat jueva en aquells temps (Carrer Maimó, Carrer Cacau). Una comunitat jueva que es devia dedicar al comerç, a alguna tasca artesanal que pogués ser oferta en dia de mercat o en la tasca de prestamistes, sempre relacionada amb el poble de David.

Però no és sols curiós el fet que Guimerà compti amb dos centres de culte religiós. També ho és que aquest culte estigui dedicat al protomàrtir (el primer dels sants màrtirs del cristianisme) Sant Esteve.

Esteve no és el patró de Guimerà, sent-ho com ho és un altre sant màrtir, el cavaller romà Sebastià. De Sebastians sempre n’hi ha hagut a Guimerà, però Esteve no és, en cap cas, un nom comú a la vila.

I si mirem també a la zona geogràfica, podem analitzar que no hi ha esglésies dedicades al màrtir mort a pedregades. No és comú a la Vall del Corb, ni a la coneguda com a Baixa Segarra, ni tampoc a l’Urgell. Resulta, si més no, curiós.

Així doncs, per què els guimeranencs del segle XIV van dedicar una capella al protomàrtir? Per què no la van dedicar a qualsevol altre sant, com per exemple Sant Jaume, estant la capella construïda al costat de l’antic Hospital, destinat a peregrins?

Doncs té una explicació.

El 1368 Aldonça de Castre és baronessa de Guimerà. És la filla i hereva de Francesca Alemany, senyora de Guimerà, i de Felip de Castre, baró de Castre. Els seus cognoms són de rang de primer nivell entre la vella noblesa catalana. Aquell any Aldonça es casa amb Bernat Galceran de Pinós i de Fenollet, d’un llinatge tan important com el de la seva esposa, i aquest serà baró de Guimerà amb ella al llarg de la seva llarga vida, i també després de la mort d’ella.

La meva teoria és que és a Bernat Galceran de Pinós a qui cal atribuir el fet que la capella de Sant Esteve dugui aquest nom.

I tot comença amb una llegenda, o amb un miracle. Que cadascú ho cregui com vulgui.

És la Llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. Una llegenda de tradició oral, recollida en alguns textos medievals, que explica com el cavaller noble Galceran de Pinós fou fet presoner pels musulmans quan liderava un intent de conquesta d’Almeria el 1147. Aquest almirall Galceran de Pinós és un avantpassat del nostre Bernat Galceran de Pinós.

Els musulmans demanaren a canvi del cabdill cristià un rescat de 100 mil monedes d’or, 100 peces de brocat, 100 cavalls, 100 vaques i 100 donzelles.

Aquests centeners de rescat foren reunits i disposats per entregar, però l’aparició miraculosa de Sant Esteve i Sant Genís alliberen de la cel·la a Galceran de Pinós i als seus companys, i així pot escapar, sense que tan important rescat hagi de ser pagat.

Des d’aquell moment, el llinatge Pinós sempre va honorar aquell avantpassat salvat per intercessió miraculosa i procuraven dedicar, allà on eren senyors, un centre de culte al protomàrtir, o a Sant Genís.

I un d’aquests indrets fou Guimerà.

L’altra església de referència dedicada a St. Esteve en relació amb els Pinós és a Bagà, d’on són originaris.

Però no sols queda aquí la cosa en relació amb el personatge llegendari: també tots els descendents masculins d’aquell il·lustre Galceran de Pinós empraren el nom complet del seu avantpassat. Així, el nostre Bernat Galceran de Pinós en realitat de nom sols es deia Bernat, però tant ell com els seus parents homes, com els seus fills i més descendents, es diguessin com es diguessin, sempre portaven de segon nom “Galceran”. Era, per dir-ho d’alguna manera, una extensió del cognom. D’aquesta manera, el pare i el germà gran de Bernat es deien Pere Galceran de Pinós. O mirem els noms dels molts fills que Bernat va tenir (després d’enviudar d’Aldonça es va casar dues vegades més): Pere Galceran, Francesc Galceran, Bernat Galceran, Ramon Galceran o Berenguer Galceran. O el curiós cas d’un nét seu, que es va dir Galceran Galceran de Pinós (sí, dues vegades). Així també diferents barons de Guimerà es digueren Felip Galceran de nom. I el primer comte de Guimerà (1599) es digué Gaspar Galceran de Castre-Pinós.

Per cert. Una darrera curiositat. Aquest primer comte no va tenir fills amb la seva esposa, cosa que comportà que el llinatge comtal s’estronqués en la seva branca directa. Però sí que consta un fill il·legítim de Gaspar Galceran. Sabeu quin nom li va posar? Esteve Galceran!
L’homenatge a aquell oncle guerrer de la Reconquesta i als sants que el salvaren, segurament van ser els que van portar a Bernat Galceran de Pinós a imposar el nom del protomàrtir a la capella guimeranenca i a demanar a Ramon de Mur si podia pintar una petita taula més (després de la feinada que havia tingut, ja no venia d’aquí!) dedicada a Sant Esteve. Quan ell va arribar a Guimerà ja estava finalitzada la construcció de la capella, però seria segurament ell qui la dedicaria al sant.

Bernat Galceran visqué molts anys, fou un noble estimat i fou un dels nobles més destacats dels temps confusos que va viure. Morí a Guimerà el 8 d’abril de 1425 i per petició seva va ser enterrat a l’església de Sant Esteve de Bagà. Durant la seva vida van transcórrer el regnat de fins a cinc reis diferents i amb successions al tron que no es queden enrere amb la saga de Joc de Trons. Però això es mereix una història a banda.

Roger Rosich



Comparteix la publicació:

s. XX, COMERÇ ANTIC DE GUIMERÀ

Com molts altres joves, un dia, va deixar el poble. Tenia 27 anys, a casa feien carros, però la seva vida va anar per altres camins; va conèixer una noia de Badalona en una festa major a Guimerà, es van casar i ha viscut fins ara en aquesta ciutat del Barcelonès. Ell, mai ha deixat de venir al poble, hi conserva la casa on va néixer,

“Qui perd les arrels perd la identitat” diuen. Ell, ha fet bé.

Parlem sovint del seu estimat poble; mirem fotografies antigues i em comenta com han canviat algunes cases, alguns carrers, el riu, els camps i així parlant parlant va començar a recordar persones i coses del passat; va començar a dir-me totes les botigues que ell havia conegut.

Oficis, al poble, n’hi ha més, la pagesia, el bestiar, els transports, la construcció i molts altres (ho podeu lllegir els 3 articles d’en Josep Corbella publicats en aquest blog, OFICIS…, MÉS OFICIS… i DARRERS OFICIS…); però ens vàrem centrar en botigues físiques, establiments on la gent comprava les coses del dia a dia.

Es tractava de fer memòria, posar un granet de sorra, mirar que no s’oblidés aquesta part de la història de Guimerà que només recorden els més grans.

Ell té 90 anys, així que els seus records van dels anys 30 fins avui; algunes botigues, poques, es mantenen, altres no.

VERSIÓ COMPLETA PDF

  1. Fleca de Cal Cornet.
  2. MATILDE DE CAL PONET – Perruqueria de dones.
  3. CAL SERENO – Canyissos sota-teulada, coves i cistells.
  4. CA LA MODISTETA – Merceria, plats i olles. Estris de la llar.
  5. PEPET DEL PRÉSSEC – Fusteria.
  6. CAL GANADÉ – Cafè, sala de ball i cinema.
  7. CAL AIGÜELO – Barberia, anys més tard sastreria de Cal Carabasser.
  8. CA L’ANXICA – Diumenges i festius, cafè.
  9. CAL FRANCESC – Queviures.
  10. CAL COSTETA – Fleca.
  11. CAL FUSTER FARINETES – Fusteria.
  12. CAL MORETES – Cafè, barberia.
  13. CAL PEROT ara CAL BATISTE – Cafè i sala de ball.
  14. CAL MILIO – Queviures i peixateria. Espardenyes i subministrament de butà.
  15. CAL SILVESTRE – Fusteria.
  16. CAL VENTURA – Ferrer.
  17. CAL PERDIGALL – Cafè, espardenyeria, fleca. Més tard telèfons a la plaça.
  18. CAL  DORETA – Ferrer.
  19. CA L’AIGUADÉ – Estanc (tabacs i segells). Queviures i estris per la llar. Adobs i productes per la pagesia.
  20. CAL COIX – Farmàcia.
  21. CAL FERRER – Ferrer.
  22. CAL CARAGOL – Baberia i bast (guarniments pels cavalls). Era també matalasser ambulant.
  23. CAL PAULETA – Sastreria i teixits.
  24. CA LA JANTA (CAL PONET) – Escola al pis de dalt, farmàcia al carrer del Portal.
  25. CAL BIEL – Carnisseria i llet, un temps telèfons.
  26. CAL MUS – Carnisseria de Cal Jan.
  27. CAL BARRI – Sabateria.
  28. CAL BARRI – Sastreria en un local de Ca la Bepa i també matàven el porc.
  29. CA LA BEPA – Queviures.
  30. CAL CANYO –  Fleca.
  31. CAL JAN – Verdures i més tard amb Cal Primo, Molí d’oli.
  32. CAL PERRISSA – Llet.
  33. CA LA LLIGA – Càntirs.
  34. CAL BASSÓ – Fleca.
  35. CA L’ULLDEBOU – Fruites i verdures, després electrodomèstics.
  36. CAL MOTA – Carnisseria.
  37. MUSEU LA CORT DEL BATLLE – Escorxador.
  38. CAL SEC – Barberia, espardenyeria.
  39. CAL MARXANTÓ – Carnisseria, al local de Cal Sec.
  40. CAL CARRETER – Carros.
  41. CA L’ELENA – Perruqueria d’homes i dones.
  42. Bàscula i Correus. La Modisteta hi pesava.

 

Si algú coneix més comerços, o teniu fotografies que vulgueu compartir ens ho podeu fer saber al correu histories@guimera.info, sempre es poden afegir noves dades.

Gràcies,

Josep M. Minguell, fill del Batiste de Cal Carreter


  • Hem actualitzat la llista amb la informació aportada per l’Antonio de ca l’Aiguadé, que ens ha comentat que en el seu establiment despatxaven també adobs i productes per la pagesia.
  • La Concepció de Cal Bané ens ha fet saber de 2 comerços més. La carnisseria de Cal Marxantó, una botiga molt estreta tocant les escales que tenien llogat al local de Cal Sec, a tocar de l’espardenyeria i barberia. I també Ca l’Elena, al carrer de la Bovera, perruqueria d’homes i dones. També que en l’edifici actual del Museu La Cort del Batlle hi havia ubicat l’escorxador del poble. Gràcies, els hem afegit!
  • El Miquel Àngel de Cal Milio ens ha fet saber que la seva botiga era de queviures, però també la peixateria del poble. També tenien espardenyes i subministrament de butà. Ho hem actualitzat.
  • El Quim i la Maria de Cal Pepito el Barber ens van fer saber que ells havien fet un exercici similar a casa seva. La seva llista és coincident en molts dels punts amb l’original que vam publicar en aquesta entrada, però hi ha identificats nous comerços i en altres aporta informació addicional (Cal Barri, Ca la Lliga, la bàscula, Cal Jan). Moltes gràcies també per a compartir aquesta informació que hem emprat per actualitzar l’article.

 



Comparteix la publicació:

2010, CORB MISTERIÓS… L’HOME DE LA CORBA

Després de l’article El misteri del toll de la dona morta, completem aquesta minisèrie d’estiu dedicada a fets misteriosos a la vall, aquesta vegada, aigües amunt.

Conduíem camí a Guimerà, havíem triat el camí més llarg però també el més entretingut i circulàvem per la sinuosa carretera que recorre la vall tot seguin el curs del riu corb.

Havíem deixat enrere primer Rauric, després el trencall que porta a Savallà i feia pocs minuts havíem travessat Llorac. Enfilàvem ja cap al pont de l’Albió.

El dia era serè. La carretera, moltes vegades humida i amb poca visibilitat en els dies de boira, estava en perfectes condicions per a la conducció. L’hora era la de la sobretaula, amb poc o gens de trànsit. Tot convidava a prémer l’accelerador i escurçar el temps que ens faltava per arribar a casa, a Guimerà.

Sortint d’una de les corbes vam veure un home dempeus a un costat de la carretera amb l’espatlla recolzada al seu cotxe, un 4×4 força tronat aturat al voral. La imatge era força estranya, com fora de lloc i d’època. Sens dubte va captar la nostra atenció.

Vam aturar-nos a preguntar si necessitava ajuda, alhora que preguntàvem com es trobava. “Mort!” va exclamar, mentre es girava assenyalant cap al seu vehicle. Estava esperant que el remolquessin. Vam insistir, però no hi va haver manera, “feu, feu camí, a mi ja no em pot passar res més, creieu-me”. Ens va agrair de cor el fet que ens haguéssim aturat i quan estàvem a punt d’arrencar i enfilar el camí cap a Guimerà, es va girar i amb to ferm ens va dir: “ara em toca a mi, ajudar-vos. Aneu amb molt de compte a l’entrada del pont. Hi ha força pedra que ha caigut la darrera nit. Si hi passeu massa de pressa, podeu relliscar al fer el revolt i prendre mal”.

Ens vam acomiadar i de nou al volant, ara a velocitat força més baixa, vam dirigir-nos cap al pont. Just quan érem a la corba que gira a l’esquerra, ens vam adonar que efectivament hi havia graveta escampada per tot arreu. Estic ben convençut que si haguéssim conduït a la velocitat que dúiem durant bona part del camí, podíem haver perdut el control del vehicle, endur-nos un bon ensurt i qui sap si quelcom pitjor.

Just en entrar al pont ens vam aturar instintivament per a mirar cap on era l’home que ens havia ajudat, un mena d’inconscient agraïment. Però allà on feia pocs segons hi havia el cotxe aparcat i aquell home dempeus, no hi havia res ni ningú. Ens vam mirar tots força estranyats, havia pogut finalment engegar ja el cotxe i havia marxat? Tan de pressa? Després d’uns segons de silenci, vam mirar tots endavant de nou i vam continuar el camí.

A tots ens van passar pel cap la llegenda urbana de “la noia de la corba”, on un conductor recull a una noia que fa autoestop. Al cap d’una estona, la jove, asseguda a la part de darrere del cotxe, li adverteix: “Aneu amb compte amb la propera corba, perquè és molt perillosa”. Després desapareix. Hi ha tantes versions com persones que l’han explicat, com aquella en la qual el conductor li pregunta per què ho sap: “Perquè jo vaig morir precisament aquí”, respon la dona, que a vegades va vestida de blanc o, fins i tot, de núvia.

Mai no sabrem que va passar, però per a nosaltres, aquell home el recordem com “l’home de la corba”.

I sempre que circulem per aquesta carretera, parem especial atenció a terra quan ens aproximem al pont per si cal minorar la marxa.

Vigileu també vosaltres i feu cas de… “L’HOME DE LA CORBA”.

 

Jordi Sender i Beleta



Comparteix la publicació: