admin

Com molts altres joves, un dia, va deixar el poble. Tenia 27 anys, a casa feien carros, però la seva vida va anar per altres camins; va conèixer una noia de Badalona en una festa major a Guimerà, es van casar i ha viscut fins ara en aquesta ciutat del Barcelonès. Ell, mai ha deixat de venir al poble, hi conserva la casa on va néixer,

“Qui perd les arrels perd la identitat” diuen. Ell, ha fet bé.

Parlem sovint del seu estimat poble; mirem fotografies antigues i em comenta com han canviat algunes cases, alguns carrers, el riu, els camps i així parlant parlant va començar a recordar persones i coses del passat; va començar a dir-me totes les botigues que ell havia conegut.

Oficis, al poble, n’hi ha més, la pagesia, el bestiar, els transports, la construcció i molts altres (ho podeu lllegir els 3 articles d’en Josep Corbella publicats en aquest blog, OFICIS…, MÉS OFICIS… i DARRERS OFICIS…); però ens vàrem centrar en botigues físiques, establiments on la gent comprava les coses del dia a dia.

Es tractava de fer memòria, posar un granet de sorra, mirar que no s’oblidés aquesta part de la història de Guimerà que només recorden els més grans.

Ell té 90 anys, així que els seus records van dels anys 30 fins avui; algunes botigues, poques, es mantenen, altres no.

VERSIÓ COMPLETA PDF

1. Fleca de Cal Cornet.
2. MATILDE DE CAL PONET – Perruqueria de dones.
3. CAL SERENO – Canyissos sota-teulada, coves i cistells.
4. CA LA MODISTETA – Merceria, plats i olles. Estris de la llar.
5. PEPET DEL PRÉSSEC – Fusteria.
6. CAL GANADÉ – Cafè, sala de ball i cinema.
7. CAL AIGÜELO – Barberia, anys més tard sastreria de Cal Carabasser.
8. CA L’ANXICA – Diumenges i festius, cafè.
9. CAL FRANCESC – Queviures.
10. CAL COSTETA – Fleca.
11. CAL FUSTER FARINETES – Fusteria.
12. CAL MORETES – Cafè, barberia.
13. CAL PEROT ara CAL BATISTE – Cafè i sala de ball.
14. CAL MILIO – Queviures i peixateria. Espardenyes i subministrament de butà.
15. CAL SILVESTRE – Fusteria.
16. CAL VENTURA – Ferrer.
17. CAL PERDIGALL – Cafè, espardenyeria, fleca. Més tard telèfons a la plaça.
18. CAL  DORETA – Ferrer.
19. CA L’AIGUADÉ – Estanc (tabacs i segells). Queviures i estris per la llar. Adobs i productes per la pagesia.
20. CAL COIX – Farmàcia.
21. CAL FERRER – Ferrer.
22. CAL CARAGOL – Baberia i bast (guarniments pels cavalls). Era també matalasser ambulant.
23. CAL PAULETA – Sastreria i teixits.
24. CA LA JANTA (CAL PONET) – Escola al pis de dalt, farmàcia al carrer del Portal.
25. CAL BIEL – Carnisseria i llet, un temps telèfons.
26. CAL MUS – Carnisseria de Cal Jan.
27. CAL BARRI – Sabateria.
28. CAL BARRI – Sastreria en un local de Ca la Bepa i també matàven el porc.
29. CA LA BEPA – Queviures.
30. CAL CANYO –  Fleca.
31. CAL JAN – Verdures i més tard amb Cal Primo, Molí d’oli.
32. CAL PERRISSA – Llet.
33. CA LA LLIGA – Càntirs.
34. CAL BASSÓ – Fleca.
35. CA L’ULLDEBOU – Fruites i verdures, després electrodomèstics.
36. CAL MOTA – Carnisseria.
37. MUSEU LA CORT DEL BATLLE – Escorxador.
38. CAL SEC – Barberia, espardenyeria.
39. CAL MARXANTÓ – Carnisseria, al local de Cal Sec.
40. CAL CARRETER – Carros.
41. CA L’ELENA – Perruqueria d’homes i dones.
42. Bàscula i Correus. La Modisteta hi pesava.

 

Si algú coneix més comerços, o teniu fotografies que vulgueu compartir ens ho podeu fer saber al correu histories@guimera.info, sempre es poden afegir noves dades.

Gràcies,

Josep M. Minguell, fill del Batiste de Cal Carreter

---

• Hem actualitzat la llista amb la informació aportada per l’Antonio de ca l’Aiguadé, que ens ha comentat que en el seu establiment despatxaven també adobs i productes per la pagesia.
• La Concepció de Cal Bané ens ha fet saber de 2 comerços més. La carnisseria de Cal Marxantó, una botiga molt estreta tocant les escales que tenien llogat al local de Cal Sec, a tocar de l’espardenyeria i barberia. I també Ca l’Elena, al carrer de la Bovera, perruqueria d’homes i dones. També que en l’edifici actual del Museu La Cort del Batlle hi havia ubicat l’escorxador del poble. Gràcies, els hem afegit!
• El Miquel Àngel de Cal Milio ens ha fet saber que la seva botiga era de queviures, però també la peixateria del poble. També tenien espardenyes i subministrament de butà. Ho hem actualitzat.
• El Quim i la Maria de Cal Pepito el Barber ens van fer saber que ells havien fet un exercici similar a casa seva. La seva llista és coincident en molts dels punts amb l’original que vam publicar en aquesta entrada, però hi ha identificats nous comerços i en altres aporta informació addicional (Cal Barri, Ca la Lliga, la bàscula, Cal Jan). Moltes gràcies també per a compartir aquesta informació que hem emprat per actualitzar l’article.

 

Després de l’article El misteri del toll de la dona morta, completem aquesta minisèrie d’estiu dedicada a fets misteriosos a la vall, aquesta vegada, aigües amunt.

Conduíem camí a Guimerà, havíem triat el camí més llarg però també el més entretingut i circulàvem per la sinuosa carretera que recorre la vall tot seguin el curs del riu corb.

Havíem deixat enrere primer Rauric, després el trencall que porta a Savallà i feia pocs minuts havíem travessat Llorac. Enfilàvem ja cap al pont de l’Albió.

El dia era serè. La carretera, moltes vegades humida i amb poca visibilitat en els dies de boira, estava en perfectes condicions per a la conducció. L’hora era la de la sobretaula, amb poc o gens de trànsit. Tot convidava a prémer l’accelerador i escurçar el temps que ens faltava per arribar a casa, a Guimerà.

Sortint d’una de les corbes vam veure un home dempeus a un costat de la carretera amb l’espatlla recolzada al seu cotxe, un 4×4 força tronat aturat al voral. La imatge era força estranya, com fora de lloc i d’època. Sens dubte va captar la nostra atenció.

Vam aturar-nos a preguntar si necessitava ajuda, alhora que preguntàvem com es trobava. “Mort!” va exclamar, mentre es girava assenyalant cap al seu vehicle. Estava esperant que el remolquessin. Vam insistir, però no hi va haver manera, “feu, feu camí, a mi ja no em pot passar res més, creieu-me”. Ens va agrair de cor el fet que ens haguéssim aturat i quan estàvem a punt d’arrencar i enfilar el camí cap a Guimerà, es va girar i amb to ferm ens va dir: “ara em toca a mi, ajudar-vos. Aneu amb molt de compte a l’entrada del pont. Hi ha força pedra que ha caigut la darrera nit. Si hi passeu massa de pressa, podeu relliscar al fer el revolt i prendre mal”.

Ens vam acomiadar i de nou al volant, ara a velocitat força més baixa, vam dirigir-nos cap al pont. Just quan érem a la corba que gira a l’esquerra, ens vam adonar que efectivament hi havia graveta escampada per tot arreu. Estic ben convençut que si haguéssim conduït a la velocitat que dúiem durant bona part del camí, podíem haver perdut el control del vehicle, endur-nos un bon ensurt i qui sap si quelcom pitjor.

Just en entrar al pont ens vam aturar instintivament per a mirar cap on era l’home que ens havia ajudat, un mena d’inconscient agraïment. Però allà on feia pocs segons hi havia el cotxe aparcat i aquell home dempeus, no hi havia res ni ningú. Ens vam mirar tots força estranyats, havia pogut finalment engegar ja el cotxe i havia marxat? Tan de pressa? Després d’uns segons de silenci, vam mirar tots endavant de nou i vam continuar el camí.

A tots ens van passar pel cap la llegenda urbana de “la noia de la corba”, on un conductor recull a una noia que fa autoestop. Al cap d’una estona, la jove, asseguda a la part de darrere del cotxe, li adverteix: “Aneu amb compte amb la propera corba, perquè és molt perillosa”. Després desapareix. Hi ha tantes versions com persones que l’han explicat, com aquella en la qual el conductor li pregunta per què ho sap: “Perquè jo vaig morir precisament aquí”, respon la dona, que a vegades va vestida de blanc o, fins i tot, de núvia.

Mai no sabrem que va passar, però per a nosaltres, aquell home el recordem com “l’home de la corba”.

I sempre que circulem per aquesta carretera, parem especial atenció a terra quan ens aproximem al pont per si cal minorar la marxa.

Vigileu també vosaltres i feu cas de… “L’HOME DE LA CORBA”.

 

Jordi Sender i Beleta

Les situacions que desconeixem sovint ens poden portar a pensar en fenòmens que ens allunyen més o menys de la realitat. El que es va viure a Guimerà en alguns estius dels anys setanta del segle passat va ser un episodi que va encuriosir i engrescar al jovent i a bona part del poble, parlem de psicofonies i en un indret conegut com el toll de la Dona Morta, un nom molt propici per a imbuir-nos a pensar en fenòmens paranormals.

Abans d’anar als fets ens centrarem en la definició de psicofonia i l’origen i la història d’aquests fenòmens paranormals. La psicofonia és un fenomen que rep també els noms de parafonia, veu electrònica, veus directes, veus de l’univers, veus del més enllà o veu paranormal. Són en definitiva sorolls o veus que es perceben en l’escolta d’enregistraments.

El terme psicofonia està compost per les paraules gregues “psique” i “fonos” fent al·lusió directa a un so emès per un potencial psíquic, en aquest cas la ment. Pel seu origen etimològic una de les teories més difoses per explicar aquest fenomen és l’actuació de la ment de l’investigador o psicoquinesis. Segons aquesta teoria es tractaria d’una emanació mental, ja sigui a nivell conscient o inconscient, per part dels investigadors i que actuaria sobre el dispositiu (gravadora, micròfon…). No obstant això, no s’ha pogut especificar la classe d’emanació ni es descriu el mecanisme concret pel qual quedarien gravats els sons.

Una altra teoria més ben rebuda en el sector de la parapsicologia és la que diu que les psicofonies fan referència a determinades veus d’origen desconegut, associades normalment a esperits i morts, que interactuen amb un experimentador en el camp de la transcomunicació instrumental, és a dir a través d’algun tipus de dispositiu electrònic com gravadores, televisors o ordinadors. Un dels més utilitzats pels investigadors d’aquest camp és el magnetòfon.

La història de les psicofonies arrenca l’estiu de 1959 quan el productor cinematogràfic suec Fiedrich Jürgenson es va proposar enregistrar el cant de l’ocell pinsà per realitzar un documental. En aquest procés va col·locar un magnetòfon prop d’un bosc als afores de casa i començà a enregistrar el so dels ocells. En escoltar-ho a casa va identificar a la perfecció el cant dels ocells però també la veu d’algú parlant en noruec fent comentaris sobre el trinar del pinsà. Va rebutjar la gravació i l’endemà va repetir l’operació de gravar a la mateixa zona, i de nou al reproduir la gravació va identificar una nova veu. En aquesta ocasió va creure reconèixer la veu de la seva mare difunta. Segons Jürgenson, en l’enregistrament s’escoltava alguna cosa així com “Friedel… el meu petit Friedel… pots sentir-me?”

No sabem ben bé com podia haver començat tota aquesta història de psicofonies a Guimerà però intentarem fer-ne una reconstrucció. Guimerà els estius de la dècada dels anys setanta tenia molta vida, moltes famílies tornaven per a estiuejar al poble any darrere any. El jovent es passava els dies entre la piscina i el carrer, i de nit sortia a divertir-se. En aquest context hi va haver dos circumstàncies que haurien afavorit aquestes experiències psicofòniques durant aquelles nits d’estiu. D’una banda el jovent sentia i tenia la necessitat de buscar espais per gaudir i experimentar, recordem que temps enrere no era estrany que es fessin visites nocturnes al cementiri vell, i d’altra banda també podem pensar que algun estiuejant devia conèixer la moda de les psicofonies i l’hauria traslladat al poble. Si afegim un marc físic idoni ja tenim l’escena complerta. Es tractaria d’un bosquet d’arbres de ribera tocant al riu Corb, en un indret anomenat popularment toll de la Dona Morta, ja en el terme de Ciutadilla.

El topònim ‘Dona Morta’ apareix en diferents punts geogràfics arreu de Catalunya i en diverses formes: clot, fondo, font, pla, serra, serrat, turó i en el nostre cas toll. Sembla ser que l’origen del nom tindria a veure amb una llegenda popular que associaria el lloc amb una dona trobada morta en aquest punt en temps passats. Ja des de temps antics l’indret en qüestió era conegut amb els topònims toll de la Dona Morta o sèquia del ‘Pèlac’, paraula que significa toll, i es localitza al final del barranc de la font de l’Arnica, a la partida del Cossos del terme de Ciutadilla i molt proper al de Guimerà.

Suposem que el punt de partida de la història hauria estat més o menys com ara ho relatarem. Un dia devia córrer la veu que per la nit algú havia anat al toll de la Dona Morta a fer gravacions d’ambient enmig del silenci absolut i que en una d’elles s’hi escoltava amb claretat la veu d’una dona entonant una melodia misteriosa. A partir d’aquí recordo el jovent a la terrasa del bar de cal Ganadé disposar-se a escoltar les gravacions fetes les nits anteriors i analitzar repetidament aquella veu o melodia que semblava molt real. Però que podia ser aquell so? Uns deien que era una veu del passat, la veu de la dona que en aquell indret van trobar morta segles passats, i altres que podia ser el soroll que produïa el vent sobre de les fulles i branques dels arbres que s’escoltava quan bufava en una direcció concreta, el seré o la marinada. Fos el que fos, a partir d’aquell moment es va crear en aquest lloc un ambient misteriós.

Les nits següents es van repetir les visites i les gravacions arribant en alguna ocasió a congregar-se un gran nombre de gent del poble. Moltes vegades aquestes trobades resultaven ser un motiu recurrent per a donar un bon ensurt al personal o fins i tot servir d’excusa per a fer manetes entre les parelletes. El fet d’anar a escoltar aquella veu es va convertir en un costum que perdurà en major o menor mesura els estius següents i encara avui és present en la memòria col·lectiva de la nostra generació. És evident doncs que durant uns quants estius aquest tema va ser recurrent i motiu d’intriga i diversió pel jovent del poble.

Us en recordeu?  Vàreu tenir alguna experiència? Quins records en teniu?

Ens agradaria que ens ho comentéssiu!

Miquel Àngel Farré Targa

Ens encarreguen de fer un article sobre l’origen del malnom “gambairot” referent als habitants de Guimerà. Molt bé, molt fàcil…bé, potser no tant.

De bon principi ja partim de la pregunta primordial, què és un “gambairot”? Només escriure-ho al processador de textos ja salta el corrector i l’opció que dóna per corregir-lo és la forma “gambirot”. Ai coi! Però, com que del corrector se n’ha de fer un cas relatiu, anem a consultar diccionaris a veure si ens dóna millor resultat.

No pas! En els diccionaris de referència que podem consultar en paper i en digital o no apareix el coi de gambairot o apareix en la forma “gambirot”. És el mateix? La conclusió que arribem com a filòlegs de fireta és que la forma “gambirot” seria la formal i acceptada als diccionaris, i la més usada en les varietats orientals de la llengua (ras i curt, barceloní, gironí i mallorquí).

I què vol dir ser un gambirot? Busquem al diccionari Català-Valencià-Balear, per tenir més varietat. Ens sembla que podem deixar de banda que és el nom de determinats crustacis i d’una polaina que porten els ferrers per no cremar-se els peus amb les espurnes del ferro roent. Descartem l’accepció “animal hermafrodita” que tampoc ve al cas i trobem les tres definicions que ens sonen més (bon criteri científic). Són:

3. Salt que es fa amb moviment exagerat de les cames (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. brinco. Lo més petit de tots… passant per sobre de les pletes… fonent-se ab quatre gambirots, Verdaguer Jov. 188.

4. Noi o jove entremaliat i de poc seny; cast. saltabarrancos. Envejo el gambirot que sens matar-se | li fa saltar les dents d’un cop de puny, Sagarra Comte 183.

6. Núvol molt voluminós que vola i vola i no arriba a donar aigua (Borges Blanques).

Però, tornant a l’ortografia, ens hem de preocupar? Hem de començar ja a canviar noms d’associacions, blogs, grups de Facebook i Whatsapp? No tinguem cap atac de correcció política/lingüística, encara, no anem tan de pressa. Que buscant una miqueta més trobarem el que ens interessa.

En diccionaris i reculls de lèxic del nostre àmbit hi trobem “gambairot” en la forma que la fem servir nosaltres. Primer exemple, en un recull de mots d’ús comú que no són al diccionari, publicat a Santa Coloma de Queralt, hi apareix en el seu sentit meteorològic:

Extret de la revista “RECULL núm.5. Article MOTS LOCALS QUE NOFIGUREN EN EL DICCIONARI”. As.Cult.Baixa Segarra, Santa Coloma de Queralt, 1998.

Molt rebé! En volem més? Aquí trobem uns amics de les Garrigues que també ho diuen com nosaltres:

Extret de “LÈXIC DE METEOROLOGIA POPULAR A LES GARRIGUES”. Diversos autors, Editorial Fonoll, 2008.

Molt bé, l’apartat meteorològic ja el tindríem cobert. Però, i les altres definicions? A veure què us sembla això:

Extret de “EL VALENCIÀ DEL SEGLE XIX: ESTUDI LINGÜÍSTIC DEL DICCIONARIO VALENCIANO DE JOSEP PLA I COSTA” de Josep Martines, Biblioteca Sanchis Guarner, 2000.

 

Molt bé, ara ja tenim la paraula escrita com ho fem nosaltres i amb tots els significats de la forma gambirot. Ara a veure si ho podem lligar amb fet que sigui el nostre malnom. Perquè com a malnom dels de Guimerà està recollit en diccionaris de malnoms:

Un gambariot o gambairot és el mot lleidatà en altres contrades dit gambirot, un home poca solta, que es fica en tot sense que li demanin. Com a nom satíric és aplicat sovint als habitants d’algun poble veí.

Guimerà: Malnoms [gentilici]      gambairots, quecos

Verdú: Malnom [gentilici]      coixos, malaiots

I el motiu? Perquè aquest i no qualsevol altre? En un recull de tradicions catalanes trobem el següent escrit:

El santuari de la Bovera, emplaçat entre Ciutadilla, Guimerà, i Verdú, ha estat una altra de les grans fonts d’hostilitats inter-locals en aquestes terres. Entre Guimerà i Verdú sobretot. I especialment entre el jovent respectiu. Els frecs i les batusses que en deriven tot sovint, se centren en el tradicional aplec que cada dilluns de Pasqua se celebra en aquest santuari baix segarrenc. Els romeus dels dos pobles, i el seu jovent de manera molt particular rivalitzen, per veure quin poble arriba primer dalt del turó del santuari, quin poble branda primer la bandera de la Verge, de quin poble és el rector que oficia la missa o de quin poble és el cor que la canta. Una rivalitat que inspira als joves de Verdú aquesta corranda al·lusiva, que es befa dels joves romeus guimeranencs que volen fer-se amb la Bovera:

Gambairots de Guimerà

ja podeu plantar bandera

que els malaiots de Verdú

us han pres la Bovera.

I que, com sol passar en aquests casos, troba la seva justa antífona en aquesta altra cobla que els de Guimerà dediquen amb el mateix to ridiculitzador als joves pelegrins verdunins, que malden pel mateix objectiu:

Gambairots de Guimerà

ja podeu alçar bandera

que els coixos de Verdú

s’han deixat prendre la Bovera.

Aquests frecs i baralles entre els de Verdú i els de Guimerà obliguen en diverses ocasions a prendre mesures de concòrdia entre aquests pobles.

 

Que seria força semblant a la forma amb que ho hem sentit de sempre:

Gambairots de Guimerà

ja podeu aixecar bandera

perquè els coixos de Verdú

us volen prendre la Bovera.

 

I quin significat s’està fent servir de gambairot? Bona pregunta! Com a gent que corre i salta en grans gambades o camallades? Aquesta és l’accepció que expliquem amb les visites guiades que fem pel poble:

La llegenda diu, que en la construcció de l’ermita hi van participar els de Guimerà i els de Verdú i en acabar-la es van barallar per ser-ne els amos i custodiar-ne les claus. Com que els de Guimerà hi van arribar abans fent gambades es van quedar els claus. En contraposició als de Verdú se’ls anomena els coixos perquè hi van arribar més tard.

 

Amb tot i, la definició de jove entremaliat i de poc seny s’adiria més amb el text del poema “El Nou de Copes” de mossèn Ramon Muntanyola:

Queda’t enrere

per gambairot,

a la Bovera

refés el vot,

compte les llunes,

mira’ns passar.

Castell en runes

de Guimerà.

 

El Castell de Guimerà s’ha de quedar enrere per gambairot, i després a la Bovera refés el vot, com si l’autor comminés al Castell a fer penitència apartat i refer el vot d’agraïment a la Mare de Déu de la nostra ermita, un cop penedit. Mossèn Muntanyola potser juga amb el doble significat del nom gambairot: dos en un.

Tan entremaliats som els de Guimerà, direu, perquè d’això en surti el nostre malnom? Per tradició, a casa, han arribat diferents dites que reforçarien la imatge de malfactors que es tenia dels nostres avantpassats als pobles veïns. Com la dita que diu que si, a mercat a Tàrrega o a altres llocs, la gent deia que era de Guimerà els contestaven: “De Guimerà? Toca ferro!” (per conjurar la mala sort o per agafar una arma per defensar-se, vindria a dir l’expressió). Una altra dita assegurava que, a principis de segle XX, sempre hi havia algú de Guimerà tancat a la presó de Cervera (seu del partit judicial al qual el poble pertany, encara): “No ha estat mai la presó de Cervera, sense ningú de Guimerà”.

L’hemeroteca de principis de segle XX sembla mostrar fets que reforçarien la idoneïtat del malnom, també. Segons una notícia de La Vanguardia del 22 d’abril del 1934 hi va haver garrotades entre partidaris i contraris a la celebració d’una processó:

D’aquesta peculiar fama que teníem a la comarca en trobem, també, una mostra en l’escrit de memòries de Ramon Busquets publicat en aquest mateix blog. Diu que quan es va identificar com a guimeranenc amb uns nois de Cervera, de camí al camp de concentració de León, aquests li van contestar: “anem, anem, que aquest és més roig que Negrín” (en referència al darrer president de govern de l’extingida República).

Si volem filar prim hauríem de donar una explicació, també, a la definició “meteorològica” del terme. Però, què són els núvols sinó presagis de tempestes, o malifetes del temps meteorològic, els gambairots són uns núvols pocavergonyes, que amenacen pluja, però, que rarament concreten més enllà de l’amenaça. Una mica agafat pels pèls… però podria funcionar, no us sembla?

Com veieu aquest article no aporta pas massa certeses sobre dates i orígens concrets del malnom, però, no és així per definició la cultura popular?

Som o no som gambairots?

 

Un escrit de Francesc Castanyer, amb la col·laboració de Roger Rosich.

Amb agraïment a Jordi Sender per la proposta i la informació facilitada.

Guimerà, abril de 2020.

La llevantada Glòria va creuar la península Ibèrica entre els dies 20 i 23 de gener de 2020. Es tracta d’un vent humit i fred, amb gran quantitat de pluja, possibilitat de nevades en cotes molt baixes i en el mar alçant un fort onatge. Els estralls han estat molt rellevants. Amb diversos rius desbordats, l’aigua del mar penetrant fins a tres quilòmetres endins el Delta de l’Ebre, afectació de platges i infraestructures arreu del territori. Malauradament també s’ha hagut de lamentar diverses víctimes mortals. Les pluges acumulades que han superat àmpliament els 200, 300, 400… i fins i tot en alguns punts els 500l/m². A ponent s’han fregat els 100 l/m². En alguns casos, l’aigua ha fet molt mal i, en d’altres ha estat un regal del cel pel dèficit acumulat.

Ha estat la depressió més extensa i devastadora en molts anys. Es tracta, doncs, d’un fet aïllat? Malauradament sembla que ens haurem d’anar acostumant a episodis d’aquesta mena, cada vegada més virulents i persistents, causats pel canvi climàtic, a causa de l’augment de la temperatura en les darreres dècades en el Mediterrani, en contrast amb l’entrada d’aire fred.

I per què se’l va anomenar Glòria? Europa ha seguit la tradició americana de posar noms als huracans i depressions tropicals, i ara fem el mateix per identificar les borrasques potencialment perilloses. Cada temporada s’elabora una llista de noms per ordre alfabètic, intercalant sempre noms d’home i de dona.

Aquesta és la llista per la temporada de depressions 2019-2020,

I a tot això, que hi diu el calendari de la ceba (més informació a l’entrada 2018, EL CALENDARI DE LA CEBA)?

Bé, de nou sembla que el calendari va predir les pluges d’aquest gener. I mirant els pròxims mesos, sembla que no hem de témer la visita de la propera llevantada fins aquest maig… Veurem!

Incloem a continuació una sèrie d’imatges i vídeos que han circulat per les xarxes socials:

Miquel Florensa

Diari Segre

 

Gambairots de Guimerà

 

Sebastià Busquets 

 

Jordi Sender

L’energia total d’un sistema aïllat ni es crea ni es destrueix, roman constant. L’energia només es transforma d’un tipus a un altre. (Primera llei de la Termodinàmica. Julius Robert von Mayer)

L’energia cultural, i aquesta llei, dins el nostre poble no es pot posar en dubte. Només en els últims 80 anys s’han desenvolupat multitud d’iniciatives en el camp de la música, el lleure, l’esplai, i, és clar, el teatre.

La nòmina d’orquestres, grups musicals, solistes i corals l’ha tractat a fons en F. Busquets en un article anterior.

A finals dels 70 i tots els 80 va funcionar el Grup de Joves, amb activitats com l’esplai i les colònies que van omplir tardes i jornades d’estiu de la nostra generació, els nascuts a principis i mitjans dels 70. Objecte d’un altre article per aquest blog, per qui en tingui prou informació per fer-lo amb cara i ulls.

Associacions com els Amics de Guimerà i guimera.info han continuat amb algunes d’aquestes activitats i han ampliat l’àmbit d’acció a la divulgació cultural i històrica a través d’internet, complementant les activitats que portaven a terme els diferents ajuntaments.

I el teatre, doncs? Gent de la generació dels nostres avis, després de veure’ns actuar a nosaltres, ens explicaven, amb nostàlgia, sainets de joventut representats al que és ara el Casal del poble, i, és de suposar, també a cal Ganadé. Però, com que no en tenim massa informació ho deixem per un altre bloguer que s’hi vegi amb cor.

Si hem de buscar els nostres antecedents directes, una generació sencera, que ara està entre la quarantena i la cinquantena, va començar a fer teatre el 1977 amb “els Pastorets” de Folch i Torres. Van anar actuant cada Nadal, amb obres de diferents gèneres, dirigits per l’Armand Puig i després pel Xavier Roselló fins a inicis dels noranta. Per posar un exemple: A l’espectacle de Nadal (i de reobertura del Casal) del 1981 es va representar “Els pastorets” de J.M. Folch i Torres (amb joves i adults) i una adaptació del “Tirant lo Blanc” amb nois i noies, nens i nenes, que participàvem de l’esplai del poble.

Full de mà. Obertura Casal de Guimerà, 1981

Als anys vuitanta els vam veure representar obres clàssiques i vodevils que es podrien ressenyar en un altre article. De fet, un altre contacte primerenc amb el teatre d’alguns de nosaltres –quasi ni ho recordàvem-, fou una petita col·laboració com a canalla a l’obra “Madame Verdoux” que el 1990 va representar l’esmentada generació que llavors era “el Jovent”.

Dins el marc de l’Esplai i el Grup de joves, els nens i nenes del poble també participàvem en unes representacions teatrals i escala en hi-fi per la festa de Sant Sebastianet. En la representació de 1984 es van representar tres contes i obres per nens, quatre cançons en escala en hi-fi i un concert curt de l’Orfeó Mossèn Camí. També a tall d’exemple.

Fullet de mà. Sant Sebastianet 1984

I a què treu cap aquest resum?, podeu dir. Aquests que hem descrit són els nostres “avantpassats” com a grup, per dir-ho curt i malament. I alguns de nosaltres ja trèiem el cap a l’escenari del casal abans de conèixer aquell nom estrany.

 

Inicis del grup de teatre Wigmar

Com a activitat fomentada per l’associació Amics de Guimerà, els estius de 1993 i 1994, pels volts del 15 d’agost, es va representar l’espectacle “Història del vestit” a la Plaça Major. Amb la implicació de la Pepita Duch i el fons de l’Escola Genny d’Igualada. L’espectacle incloïa referències a la història del poble i la vall, antecedent dels espectacles de l’actual Mercat Medieval. Hi apareixíem alguns de nosaltres, com a figurants i locutors. Aquí va començar per alguns de nosaltres el cuquet del teatre.

L’any 1994, en veure que calia un relleu generacional per a garantir la continuïtat del teatre a Guimerà, des de l’Associació Amics de Guimerà, es va impulsar un seguit d’actuacions per Nadal on el plat fort eren de nou “els Pastorets”. Aquesta vegada, però, qui actuava era un grup d’uns vint nois i noies nascuts a finals dels setanta i primers dels vuitanta dirigits pel Benjamí Fontova i l’Enric Prats –dos actors de la fornada anterior reconvertits en directors-. Vam començar a sentir com els nervis es transformaven en la gratificant sensació d’escoltar aplaudiments.

L’estiu següent, coincidint amb el 150è aniversari del naixement d’Àngel Guimerà, l’espectacle a la plaça es va dedicar al dramaturg català. Hi vam prendre part alguns dels actors que havíem participat als Pastorets, si bé el grup era més reduït. Com nosaltres, també hi van participar nombrosos nois i noies, estiuejants, que ja s’havien implicat els dos anys anteriors en les representacions a la plaça. Es van representar escenes de clàssics com “Terra baixa” o “Mar i cel”.

Fou poques setmanes després que, qui ens havia dirigit, el Benjamí Fontova, ens va proposar de crear un grup estable i preparar la nostra primera obra “seriosa” pel Nadal de 1995. Li vam dir que sí i, pot ser perquè aquell any havia nascut el Mercat Medieval i havíem sentit a parlar per primera vegada d’aquell nom -origen etimològic del topònim Guimerà- vam agafar-lo com a nom del grup: Wigmar.

Primera etapa

La primera etapa fou la dirigida per l’esmentat Benjamí Fontova, com hem dit, veí de Guimerà.

La primera obra, “la Mirandolina“, amb vestuari clàssic, un gran decorat i ambientació d’època, fou un gran èxit. Pot ser per això l’any següent, el 1996, ens vam atrevir amb un plat una mica més complicat: “el Tartuf” de Jean Baptiste Poquelin, el conegut Molière. Aquesta obra fou un cop, ja que resultà ser un pèl massa complicada per uns actors tan novells i un públic poc acostumat a aquest tipus de teatre.

Per aquest motiu durant els anys següents ens vam centrar en comèdies senzilles i populars, d’autors com Lluís Coquard o Assumpta González, que solien ser representades per grups no professionals, no massa profundes ni transcendents, però que la gent de Guimerà va trobar força divertides. Vàrem anar representant: el 1997 “Una milionària d’amagatotis”; el Nadal de 1998 i la Pasqua de 1999 “Aquí hi ha mullader”; el Nadal de 1999 “Avi jove busca companyia”; l’any 2000 “No em toquis la flor”; el 2001 “Tots en tenim una”; el 2002 “Pitonissa, no m’enredis” i el 2003 “Adrià, un torero català”.

No em toquis la Flor, Nadal 2000

Aquesta etapa ens va servir per agafar el relleu de la gent que havia fet teatre a Guimerà tantes dècades, per perdre la por, per –encara que dins un mateix tipus de teatre- anar fent papers diferents cada any i per agafar rodatge. Però, sobretot, ens va servir per formar un grup fort i perquè cada vegada ens agradés més la interpretació. El cartell del dia de Nadal es completava amb petites obres de teatre que representaven els nens i nenes del poble dirigits per l’Enric Prats.

Festival de Nadal 2001. Reproducció del cartell original.

Aquesta etapa es va complementar amb la nostra participació en l’espectacle central d’un Mercat Medieval que començava a agafar volada. L’espectacle del 1996, continuava amb el costum dels anys anteriors, però, definitivament centrat a l’edat mitjana a la vall i al nostre poble. A partir de 1997, ja plenament dins els actes del Mercat Medieval, es van anar representant la concessió del mercat, un casament de nobles, el pas de baronia a comtat, i la història, en general, del poblament de la vall i, en concret, la del nostre poble. Cal dir que la nostra participació a partir de llavors no només va consistir a representar l’espectacle, sinó que ens vam implicar a adaptar i redactar el guió, i vam col·laborar al muntatge tècnic i direcció de la representació els dies de mercat.

Punt d’inflexió

L’estiu de 2004 el Benjamí Fontova ens va comunicar que per motius familiars no podria seguir dirigint-nos. Fou llavors quan, després de valorar diferents opcions, des del grup vam decidir de contractar un professional per dirigir-nos. En aquest cas: l’Eva Antas. L’Eva, de Lleida, havia actuat a la Fira del Teatre, a Sevilla, a Milà i a Barcelona, entre altres llocs. En una reunió se’ns va posar a la butxaca i, fins i tot, ens va convèncer de fer teatre sense apuntador!! En sortir del primer assaig, encomanats de la seva energia, vàrem veure que s’obria una nova etapa. Vam simplificar els decorats, vam fer un salt qualitatiu amb el so i la il·luminació i vam començar a cuidar l’escenografia. Vam començar a treballar d’una manera molt diferent, més professionalitzada i, sobretot, molt més meticulosa, i això es va notar amb uns resultats espectaculars.

Dirigits per l’Eva vam fer:

“No és tan fàcil” de Paco Mir, el Nadal de 2004. Diferents actors fèiem els mateixos personatges representant un ampli ventall de possibilitats i raons per posar fi a la vida de parella. La gent de Guimerà es varen sorprendre del salt qualitatiu que havíem fet. “No és que fins ara no ho féssiu bé, però és que ara ho feu diferent i molt millor que tots els grups amateurs que han passat per aquí” ens deien la gent de teatre del poble.

“Hercules i el poble de Shepetivka” de Friedrich Dürrenmatt, el Nadal de 2005. Pot ser l’obra no va ser tan popular com la de l’any anterior, però com a actors vam fer un pas molt gran i interessant tastant un tipus de teatre gens costumista que ridiculitzava un mite com Hèrcules fent-li netejar fems i que feia reflexionar a l’espectador sobre el món de les aparences en què vivim.

“Safareig pagà: històries breus d’ells i elles”, diumenge de Pasqua de 2007. Un muntatge que adaptava textos independents d’Empar Moliner, Carles Flavià, Jordi Sanchez i Joel Joan, Woody Allen i Sergi Belbel. Eren diversos espectacles dins el mateix. Cada actor feia un personatge diferent a cada esquetx, requerint, per tant, una ràpida habilitat de canvi de registre.

Safareig pagà. Pasqua 2007

El Nadal de 2007 vam presentar “De cine”. Amb aquest espectacle vam voler homenatjar el món del cinema que tantes bones i entretingudes estones ens fa passar. Vam representar escenes de pel·lícules de directors tan diversos  com Terry Gilliam i Terry Jones (dels Monty Python), Jose Corbacho i Juan Cruz, Woody Allen o David Trueba. Es tractava d’extreure una idea de cada pel·lícula en poc més de cinc minuts.

Els mesos d’estiu seguíem col·laborant en tots els àmbits de la representació del riu dins el Mercat Medieval, fins a l’interludi de 2008-2009 en què l’espectacle el va representar una companyia externa (La Cremallera Teatre).

Etapa actual

L’estiu de 2008 l’Eva ens va dir que no podia seguir per altres compromisos professionals que tenia, però ens va presentar l’actual directora de Wigmar Teatre: l’Ares Piqué. L’Ares, també de Lleida, és llicenciada per l’Institut del Teatre de Barcelona i va seguir formant-se a Londres. Ella ha introduït uns divertits i molt útils exercicis d’escalfament i concentració, ha seguit el treball professional i exigent de l’Eva, però, sobretot, ens ha fet créixer molt i molt en confiança. Ha aportat un estil de direcció metòdic i, alhora, molt participatiu que ens ha permès suggerir, aportar i, sobretot, llençar-nos a la piscina sense pensar si hi ha aigua o no.

Dirigits per l’Ares hem preparat nou espectacles.

El primer el vàrem presentar la Pasqua de 2009. Era una adaptació d’un clàssic internacional “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare. Aquesta obra fou un altre pas endavant. Vam crear un món de somni –valgui la redundància- totalment surrealista dins un món real. En aquest món imaginari per primera vegada alguns actors vam actuar amb mascares, cosa que ens va obligar a treballar molt l’expressió corporal.

La segona obra que vam fer amb l’Ares va ser “L’apassionant món de la parella” una adaptació del musical “T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré”. Era un recorregut per la vida de parella en les diferents etapes de la vida, i feia que qualsevol persona del públic es pogués sentir, en un moment o altre, del tot identificada amb les situacions que es donaven a l’escenari. També ens va suposar un parell de passets més. Vam cantar, encara que fos només una cançó, dalt de l’escenari. El segon pas va ser superar el que per nosaltres era un repte; sortir de Guimerà. Després de representar-la a Guimerà i a Verdú la primavera del 2010, la primavera de 2011 la vam representar a Sant Martí de Maldà i, després, la vam presentar al Concurs de Teatre Amateur de Tàrrega, on vam veure com la nostra il·lusió i esforç eren premiats amb sis premis, entre els quals hi havia, el primer premi de Presentació escènica, el segon premi de Direcció, un segon premi per Actriu secundària (Marta Huguet), un tercer premi per Actor secundari (Jordi Dalmau), un tercer premi com a Grup i el premi de Votació popular.

Al mateix temps, la primavera de 2011, vam assajar i representar a Guimerà “Arsènic i puntes de Coixí”. Obra de Joseph Kesselring, una història d’humor més aviat negre, on en Miquel Puigdemort, tendrament enamorat, descobreix que les seves tres dolces tietes amaguen un petit i compassiu (però verinós) secret. La falta de dates, però, no ens va permetre representar-la en altres ocasions.

L’obra que vam preparar el 2012 va ser “La Ratera” d’Agatha Christie. I, com sempre, amb la nova obra vam assumir nous reptes. Un va ser el canvi de registre. Acostumats a l’humor, passar a una obra d’intriga, més seriosa, va ser tot un desafiament. El segon va ser representar l’obra envoltats de públic, en un escenari reduït, enmig de la platea. Aquesta vegada sí, vam poder representar-la, també a Sant Martí de Maldà i Verdú.

La ratera. Pasqua de 2012.

“Família”, de Fernando León de Aranoa, la vam estrenar a Guimerà el diumenge de Pasqua de 2013. Una família que no ho és, una actuació per un estrany amfitrió. El repte el suposaven els matisos, els canvis de registre i l’humor recaragolat a costa de les petites misèries dels personatges. La vam representar, també, a Sant Martí de Maldà.

L’obra triada per Pasqua del 2014 va ser “El secretari de dos patrons”, adaptació d’ Ares Piqué i Gabriel Solans de “El criat de dos amos” de Carlo Goldoni. Els assajos ens van donar algunes nocions del què és la Commedia dell’arte. Aquesta obra també la vam presentar al Concurs de Teatre Amateur i vam aconseguir un segon premi a l’actor principal (Jordi Dalmau) i un segon premi a la Direcció (Ares Piqué). A més de la preceptiva representació el diumenge de Pasqua a Guimerà, vàrem portar-la a Ribes de Freser i a Aitona.

El 2015 tornem a canviar de registre, i passem de la comèdia clàssica a l’actual. L’obra triada és “El mètode Grönholm” de Jordi Galceran, que adaptada i passada per les mans dels nostres directors/adaptadors de capçalera, és quedà en “Grönholm“. El repte en aquesta ocasió era el text, més dens i més important en la trama que en les comèdies a les que estàvem avesats. Aquesta, després d’estrenar-la a casa, ens va portar a actuar a Montornès de Segarra i al Vè Concurs de Teatre “Buscatalents” de Massoteres, on aconseguírem el Segon premi.

El 2016-17 ens vàrem atrevir amb “Lletja” una adaptació del “Sóc lletja” de Jordi Sánchez i Òscar Roig. Una comèdia dramàtica on vàrem tornar a l’humor negre. Va ser un passet més en els reptes per al grup, per la interpretació de personatges estripats i extrems, i el fet de cantar en directe diverses cançons de teatre musical. L’esforç ens va donar un premi més (segon premi a Actriu protagonista per a l’Anna Macià) al Concurs de Teatre Amateur de Tàrrega. Amb aquesta obra vàrem anar també a Ivorra i al Centre Cívic de Drassanes, a Barcelona.

Des del 2018-19 representem “Incendis”, adaptació de l’obra de Wajdi Mouawad. Primer drama del nostre repertori. Un altre repte de text per a nosaltres. Un text contemporani on es mostra el pitjor de la condició humana i la resposta valenta de les protagonistes.

Incendis. Diumenge de Pasqua de 2019.

En els darrers deu anys, també col·laborem (com a grup, en solitari, actuant o en l’apartat tècnic) en l’espectacle que coordinen diferents entitats i grups del poble a favor de la Marató de TV3. Com a exemple, el 2013 vam participar, juntament amb altres voluntaris, a l’espectacle “Un tomb per Sinera“, dirigits aquest cop per Josep Minguell.

Pel que fa al Mercat Medieval, després del reinici de 2010, vam seguir col·laborant a nivell tècnic i actoral en la representació dels espectacles ideats per Roger Rosich i dirigits per l’Ares Piqué. I com a animació al Mercat, des del 2008 fins al 2016, vam preparar (dirigits per la mateixa Ares) petites escenes, que provaven de ser divertides, per diferents punts del mercat. En aquestes petites representacions o esquetxos seguíem un guió base i després ens deixàvem dur per la improvisació. Aquesta experiència ens han ajudat a veure un teatre més proper i espontani que té el públic a tocar.

Bruixes. Mercat Medieval, 2013

Vint-i-cinc anys de teatre amb canvis i transformacions. Altes i baixes d’actors i actrius, directores i directors. Assajos, textos i cançons. Al Casal, als carrers, al Riu. Reptes i obligacions assumides de grat que ens han servit per formar-nos en tots els àmbits que engloba el teatre (l’actoral i el tècnic). I per posar voluntàriament el nostre proverbial gra de sorra a una gran part de les activitats culturals que s’han portat a terme al poble els darrers vint-i-cinc anys. I els que vindran.

 

Associació Wigmar Teatre

 

Cobrim en aquesta entrada el període més antic del que tenim constància a les nostres terres. Si temps enrere especulàvem amb la possibilitat que una columna de l’exèrcit d’Anníbal creues la vall del Corb allà per l’any 218 aC, ens remuntem ara un mil·lenni més enrera.

Segons els darrers estudis, els primers humans que van començar a construir monuments megalítics es situarien en el període Mesolític (darrers grups de caçadors-recol·lectors, cap al 12.000 a 5500 anys abans de la nostra era), mentre que l’etapa de la Prehistòria on es produeix la màxima expansió del Megalitisme serà el període següent, el Neolític (primers grups d’agricultors-ramaders, cap al 5500 a 2500 anys abans de la nostra era).

Destaca la seva varietat en els suports: figuretes, gravats rupestres, esteles esculpides i també gravats sobre roques, molt esteses en territori català. La utilització dels gravats sembla ser variada, des de raons culturals/rituals fins a possibles marcadors de territoris o de zones d’influència de les comunitats prehistòriques.

Fou Agustí Duran i Santpere qui, amb la gran descoberta de l’estela de Preixana l’any 1964, va poder establir l’existència en terres lleidatanes d’una població de l’anomenada cultura argàrica, de l’Edat del Bronze.

I un temps més tard, el 1970, Enric Moreu Rey fa la gran troballa d’unes pedres decorades  amb incisions, al terme de Passanant, en un encreuament de camins de Guimerà a Forès en el  cap de terme de Guimerà, que foren classificades com a esteles megalítiques.

Aquestes dues troballes extraordinàries motivaren el fet de parlar d’uns possibles camins prehistòrics que podrien sorgir del primer món ramader i agrícola, més marcat i fixat  en el període Eneolític, seguir més tard en la cultura del Bronze i Ferro i continuar, en plena iberització i romanització, fins a l’Edat Mitjana.

Diverses són les descobertes fetes seguint aquell Camí Ral, en diferents jaciments que corresponen la major part al món del Bronze,  al voltant dels camins prehistòrics que intercomunicaven el fet ramader, comercial i de contactes amb altres grups tribals.

• La cista del Pla de la Sala a Passanant.
• Sepulcre de fossa de les Comes, a Conesa.
• Les pedres decorades de Passanant.
• Abric sepulcral deIs Amprius de Verdú.
• L’estela de Preixana.
• Taller de sílex, Serra Aixol, Guimerà.
• Gravats rupestres Rat Salla, Guimerà.
• Taller de sílex, Comacardós Senyores, Guimerà.
• Gravats rupestres, inscultures o petròglifs, Vall dels Pous, Guimerà.

 

 

Aquests 2 darrers, situats prop de l’antic camí que comunicava amb el camí ral, ramal per on es podia anar de Guimerà a Sarral, per Forés, passant molt prop d’on es Localitzaren les pedres decorades de Passanant (Tarragona).

La localització de gravats megalítics, situats prop de llocs d’aigua, zones amb roques, de camins prehistòrics i de possibles jaciments de l’Edat del Bronze, mostren un cert pas de poblament a la vall del Corb. També hi ha mostres de diferents tallers de sílex de superfície i altres troballes de l’edat dels metalls. Els camins de ferradura, antics passos de pastors, són principi de comerç entre els habitants que es comunicaven amb les terres de la muntanya i de la costa. La zona de la Vall del Corb, és terra fronterera entre els pobles de les tribus ibèriques.

Joan Duch i Mas

---

La tercera és la bona!

Per a completar aquest article, volíem incloure nou material gràfic. Per això ens vam posar en marxa cap a la vall dels Pous per a trobar i fotografiar de nou els petròglifs en qüestió. Tot i seguir les indicacions rebudes, enfilant-nos per camins transitats des de temps immemorials, no vam tenir gaire (o gens) d’èxit. Després de voltar amunt i avall per la zona una bona estona, vam ser incapaços de trobar la dita pedra.

Vam tornar per segona vegada, aquesta vegada amb reforços, en companyia del Joan Duch. De nou, després de “pentinar” la zona i estar segurs que érem ben a prop, a tocar de la pedra, el fet és que tampoc vam acabar de trobar-la. Vam tornar a casa amb la cua entre cames.

La tercera vegada vam anar “a totes”. Revisant la documentació del Joan, vam topar amb les coordenades precises de la seva ubicació. Ara sí, mòbil en mà i amb l’ajut de Google Maps, aquesta vegada no se’ns podia escapar. I així va ser com, finalment, vam anar a petar directament on era la pedra. Missió complerta!

Aquí teniu, doncs, el testimoni gràfic de la troballa.

Jordi Sender i Beleta

Sempre recordaré aquella primera trobada casual, a la primavera de 1966, el dia que vaig conèixer a Avel.li Artís Gener, “Tisner”, que estava de visita per Guimerà. Estava pintant prop de la font de la Carrertera, tot mirant de cara a la vila medieval de Guimerà.

Em vaig apropar a observar la seva pintura i vaig observar la seva alegria i deli en cada una de les pinzellades. Li vaig preguntar si ja coneixia el poble; em va mirar i em va dir: “Inclús en somnis, estant a Mèxic se m’apareixia en imatges i pensava en l’estampa del poble de Guimerà”.

Durant la Guerra Civil espanyola es va allistar com a voluntari a l’exèrcit republicà. Em va explicar que estan en l’Hospital Militar de Vallfogona de Riucorb, sempre que podia baixava a Guimerà, són pocs kilòmetres, passejava pels seus carrers i observava les seves cases amb ambient medieval i descobria l’artístic poble.

El mateix Tísner en fa referència al seu llibre de memòries Viure i Veure.

---

En Tísner rep l’encàrrec de revisar les recomanacions dels nous reclutes amb la idea clavada al cap que allò que necessiten són combatents i no «enxufats»:

—La base d’incorporació de la 27 Divisió és a Vallfogona de Riucorb, entre Tàrrega i Santa Coloma de no sé què.

—De Queralt.

—Exacte! Estic segur que ara no se’n diu Santa Coloma.

—És clar: deu ser Camarada Colometa de la Conca!

—Coneixes tot allò?

—Una mica. De passada. Al costat de Vallfogona, un pic abans d’arribar-hi, hi ha un poble que em subjuga, dit Guimerà. Hi he anat diverses vegades i el somnio amb recurrència.

—Ara el podràs somniar despert. Perquè volem que vagis a Vallfogona i hi muntis una oficina, que actuarà de sedàs. Hi farem passar tota la gent que ve destinada a la nostra Divisió i duu recomanacions.

---

Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Torna a Catalunya 25 anys després. “Durant el meu exili a Mèxic em vaig prometre que una de les primeres visites que faria en tornar a Catalunya seria a Guimerà”, va dir. I així va complir la seva promesa, fent la primera visita en motocicleta.

Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d’oficis. Va fer d’escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció i va morir el dia 7 de maig del 2000 a Barcelona a l’edat de 87 anys a causa d’un atac de cor.

Participà en la campanya dels anys 80 de La Norma, una nena amb peto blau que incitava per primera vegada als catalans a utilitzar amb normalitat la nostra llengua. Els dibuixos eren de Lluís Juste de Nin, i els guions de les vinyetes, d’en “Tísner”.

Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d’esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.

A Catalunya, participa en l’Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d’honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.

Per si no fos prou, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l’AVUI, el Diario Mercantil, L’Opinió, La Publicitat, Papitu, L’Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l’Exili i Tele-Exprés”.

Joan Duch i Mas, Jordi Sender i Beleta

M’ho va dir per email el Jordi i vaig pensar que havia errat els càlculs, tot i que es persona de qui pots fiar-te del que diu… Vaig i obro tot seguit l’arxiu on tenim les estadístiques i me n’adono que la dada era certa. No em podia creure que l’any vinent assolirem els 6 MILIONS de visites a https://guimera.info des del 2002 quan vam començar. Qui ho havia de dir… Ningú de nosaltres l’any 2002 sabia fer coses a Internet, el que si sabíem és que Internet havia de ser la nostra eina principal pel que havíem de fer!.. 6 milions de visites, quina passada!

Les estadístiques ens diuen que el juny de 2020 ja haurem assolit aquesta fita coincidint amb el 18è aniversari d’activitat de l’associació. Serà el millor regal d’aniversari! Un resultat excepcional!

Si mirem els tres eixos de la raó de ser de l’Associació Guimera.info tal com la vam definir l’any 2002, diu…

QUE VOLEM FER:

1. Donar a conèixer Guimerà, la Vall del Corb i el seu patrimoni històric-artístic a través d’Internet.
2. Fomentar l’ús d’Internet a les nostres contrades com una important i eficaç eina de comunicació.
3. Fer actuacions de caire cultural, artístic o de patrimoni relacionades amb Guimerà i la Vall del Corb.

… el resultat és excepcional perquè és excel·lent en el més important d’allò que des de l’inici hem dit que volem fer.

Aprofito també per referenciar-vos a les altres coses rellevants que hem fet en aquests 17 anys d’activitat: https://www.guimera.info/avui/queHemfetfinsara17.pdf

Roser Bergadà Llobet – Cap de setmana de la segona quinzena d’octubre de 2019

L’aspecte del nostre poble els caps de setmana d’uns anys ençà pel que fa a visitants ha canviat molt. Quin goig veure el moviment de gent que hi ha tots els caps de setmana de l’any.

Veient això,… Qui pot dir o acceptar avui que Guimerà té risc de desaparèixer! Si el donem a conèixer, si cuidem el patrimoni històric, si el tenim net i endreçat, si mantenim les coses que es fan… Guimerà interessa! Tot plegat als guimeranencs ens ha de fer veure que si sabem trobar una mica de temps i cercar des d’on poder fer coses per Guimerà, moltes vegades petites coses, el nostre poble és molt agraït i sempre les fa lluir. Si fem el que només està a la nostra mà i no l’abandonem, Guimerà té llarga vida!

2020, COM SERÀ LA NOVA WEB

Tornant a https://guimera.info, dir-vos que estem treballant en la renovació de la web. Aquest, ara mateix és assumpte prioritari dins de la feina prevista pels mesos vinents i tot i ser un projecte molt ampli, voldríem que al llarg de 2020 estigués acabat. A la web actual, des de 2002 no li hem fet grans canvis. Està dissenyada per visualitzar-se en un PC raó per la qual no podem esperar més en adequar-la als dispositius mòbils. Revisarem també els continguts a la vegada que la farem més amigable aprofitant el que ens permet la tecnologia actual.

La web https://guimera.info tal com té ara, ha de tenir continguts que atraguin el màxim nombre de visitants amb arguments com: Guimerà, Jujol, Ramon de Mur, Cister, Turisme rural, Mercat Medieval, Antics costums i tradicions, Francesc Charles Pardell, Museu, Contes de Nadal, Conèixer Catalunya, Històries de la història, … i després, quan aconseguim portar els visitants a la web, no els podem deixar indiferents, cal despertar-los-hi el desig de venir a visitar el poble!

Dit això, i tot i tenir clar que no és l’objectiu principal, la web també és un centre de documentació sobre Guimerà i la Vall del Corb a la vegada que un punt informatiu per la gent del poble i de la vall. No podem deixar això de banda i cal treballar-hi per millorar-ho.
Finalment convidar-vos a donar-nos idees, fer-nos suggeriments, ajudar-nos, … per tal que la nova web segueixi donant a conèixer Guimerà i contribuint a portar gent a visitar el poble i la Vall del Corb.

Pasqual Prous

Si voltàveu per Guimerà el passat 16 de novembre, potser vau veure un munt de gent pels carrers fent dibuixos del poble. Qui eren? Què van dibuixar?

Doncs era un grup de prop de 50 “Urban Sketchers” provinent del Maestrat, Tarragona i Lleida (el grup més nombrós amb una trentena) que es van trobar a Guimerà per dibuixar, tal com ells diuen, una de les viles medievals més boniques de Ponent, un poblemolt “xulo” per dibuixar.

El perfil urbà del poble, els carrers o els seus espais emporxats van ser els motius principals dels dibuixants que van finalitzar la trobada amb l’habitual foto de grup i un dinar amb bona part dels participants.

Tot i que el dia no va acompanyar, “fa un fred que pela” es va fer tot el possible per plasmar en paper tots els racons que té que són molt bonics. I queda clar que ho van aconseguir!

Què és aquest moviment?

El moviment “Urban Sketcher” va començar ja fa anys arreu del món. Són unes quedades periòdiques (depèn del grup usk es troben setmanalment, quinzenalment, mensualment… ) de gent interessada pel dibuix. Dibuixen in-situ al carrer, amb el que cada carrer / racó / plaça … transmet en aquell moment i l’ambient que l’envolta.

Un manifest oficial de tots els grups USk que ho descriu força bé:

1. Dibuixem “in situ”, a cobert o a l’aire lliure, capturant directament el que observem.
2. Els nostres dibuixos expliquen la història del nostre entorn, dels llocs on vivim i on viatgem.
3. Al dibuixar documentem un lloc i un moment determinat.
4. Som fidels a les escenes que presenciem.
5. Celebrem la diversitat d’estils de dibuix i utilitzem qualsevol tipus d’eines i suport.
6. Ens ajudem mútuament i dibuixem en grup.
7. Compartim els nostres dibuixos a internet.
8. Mostrem el món, dibuix a dibuix.

Reproduïm a continuació alguns dels dibuixos realitzats.

Benil Cano Carmen Argerich Carmina SolàCecilia Sala Dolors BarberanJ. Mas Joan Mestre Marçal Abella Miquel Bruno  Paquita Sanchez Pere. Rosinach Rosa Mª Ysac Ruth Gomez Teresa Muñoz

Agraïm el moviment Urban Sketchers Lleida per a facilitar-nos tota la informació que apareix en aquest article I permetre’ns reproduir també el material gràfic.

Si voleu veure els seus treballs, aquí teniu l’enllaç a la seva pàgina al FACEBOOK:

https://www.facebook.com/groups/dibuixalleida/

Jordi Sender