Voleu saber quina va ser la darrera batalla pel comtat de Guimerà? Potser us venen al cap imatges d’èpoques pretèrites, amb exèrcits lluitant per les planes de l’Urgell, sota el comandament de noms il·lustres com Castre, Pinós, Alemany… Res, però, més lluny de la realitat ja que estem parlant d’una mena de batalla molt diferent i molt més propera del que podríeu pensar.
No és pas d’ara que Guimerà és un poble desitjat i estimat.
Potser perquè se situa en un indret estratègic i arrecerat. Potser per la climatologia, o perquè viu prop del riu i del cel. Potser per mil motius que ara no ens posarem pas a buscar entre les boires d’hivern que van i venen. Però és cert. És ben cert, ja des dels més antics pobladors del castell, Guimerà ha estat un lloc estimat i desitjat.
I els comtes, des dels Alemany, aquells que amb una ala d’àliga a l’escut familiar manifestaven llur esperit aventurer i emprenedor, de generació amb generació s’han mostrat gelosos del comptat i del poble. I així, de família, amb família, sempre han posat el nom del poble i del comtat, al costat del seu propi.
Ja al segle XVI els comptes van perdre el costum de viure al castell, i van preferir les comoditats de la ciutat, les tertúlies a la vora del foc, i els balls en salons engalanats de vellut rodejats d’amics que els riuen les gràcies, i de dames enjoiades.
Però el comtat de Guimerà és un títol que muda i fa patxoca. Dona llustre a qui el porta, malgrat que el seu titular sigui posseïdor d’altres títols de noblesa. I vet aquí, que passa dels Alemany als Hijar, i del Hijar al Silva, i, quan ja som molt cap aquí, a mitjans del segle passat, dues rames de la família Silva pugnen per ostentar el títol de Comte de Guimerà.
Hi ha un punt en què tenim un comtat sense titular, i un poble que mira les runes d’un castell sense “amo”. I comença la lluita. Aquesta vegada no es vessen calderes d’oli bullent des dels merlets, ni es llancen sagetes des de les arpilleres, ni es lliuren combats damunt de cavalls engalanats i cuirassats. La lluita entre una noble senyora que col•lecciona títols de grandesa, i el descendent d’un noble valencià maridat amb la filla d’un llinatge hongarès, es lliura a base d’instàncies, arbres genealògics, i informes d’experts en els foscos passadissos del Ministerio de Justicia, i en els despatxos que guarden lligalls de documents ordenats i planxats.
És una batalla per un nom, però una batalla aferrissada la que es desferma el 1969 amb la mort de la Sra. Natalia de Silva i Cavero. Per una banda la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fitz-James Stuart i Silva, i, per l’altra, el Sr. Carlos Caro Vázquez Guillamas i Silva. Els carrers del poble romanen silenciosos i amb poca llum, la carretera polsosa i amb clots. Els carros van i vénen dels trossos arrossegats per mules i matxos.
I allà lluny es desenvolupa una batalla. Vinga papers per aquí, i papers per allà, mentre del poble ningú en parla. Només del títol del comte.
Finalment, s’imposa el Sr. Carlos Caro Vázquez, solter, que viu entre Madrid i Sant Sebastià, i llavors s’imposa la màgia del poble i del nom, i el Sr. Caro, de la mateixa manera que molts dels que l’havien precedit en el títol, vol conèixer el poble, i el visita discretament dues vegades. Després, en el que hem de veure com un gest familiar que l’honora, en l’esquela que publica el diari ABC de l’u d’agost de 2004, es notifica públicament la mort a Madrid el dia 30 de juliol de 2004 del Comte de Guimerà, i el seu enterrament al cementiri de Polloe, de Sant Sebastià.
La mort del Sr. Carlos Caro, solter i sense descendència, permet a la Sra. Maria del Rosario Cayetana Fit-James Stuart accedir pacíficament al títol de Comtessa de Guimerà l’any 2007. Suposem que és una fita important per a una gran col•leccionista de títols com ha estat la Sra. Fit-James Stuart, que l’ha volgut conservar pocs de temps, fins al mes de març de l’any 2013, en què l’ha cedit al seu fill Alfonso, esdevenint així el XVII Comte de Guimerà.
De moment, no ens consta que la família Fit-James Stuart hagi visitat el poble. Potser perquè és massa costerut, o perquè del castell només en queda la torre, o perquè és en un indret tranquil i amagat. Vés a saber, de vegades un, després de sostenir una batalla important i difícil, està molt cansant, i ja no li queden ganes de res, ni d’assaborir la victòria.
Vés a saber. Els nobles viuen en un altre món.
Josep Corbella i Duch
