Actualment, és molt probable que el terme “blauet” ens remeti a un bonic ocell de ribera.
En temps passats el blauet “famós” era un altre; estem parlant d’un pigment blau fet a partir del cobalt i que degudament barrejat amb calç, donava com a resultat aquell característic tint.
Conegut també com a blau anyil, blavet, matablanc, azulete i blau de Prússia (fent referència l’uniforme de l’exèrcit prussià).
Aquest pigment blau fou sintetitzat l’any 1704 a Berlín pel pintor alemany Heinrich Diesbach en el seu estudi i d’una manera totalment accidental; fins llavors el blau s’obtenia del mineral lapislàtzuli i era més car que l’or.
Molt utilitzat en tintures i en bugaderia per treure la grogor, emblanquir i donar lluminositat a la roba blanca, amic dels llençols i un indispensable en els safaretjos d’arreu del país. Posteriorment fet servir com pintura a les cases.
El fet d’emblanquinar les façanes amb calç sola, ha estat una tècnica mil·lenària, molt utilitzada i ben estesa per tots els pobles del Mediterrani.
El blauet, aquesta barreja feta de calç i pigment blau, s’aplicava a les llindes, ampits de portes i finestres, façanes, patis, parets interiors i fins i tot, en sostres sencers de les cases.
Amb la pràctica de la pedra vista ja no és tan visible el rastre del blauet.
A Guimerà encara es pot veure en alguns racons i en interiors d’algunes cases.
Aplicat bàsicament amb finalitats higièniques (espantar mosques i mosquits), i per donar llum i claror a les cases; però també amb la ferma creença d’allunyar bruixes i mals esperits.
Eren temps d’un blau omnipresent, quasi podríem dir que eren temps en què el poble era blau.
En els seus magnífics quadres el pintor vallesà Joan Vila-Puig, així ens ho mostra.
La feina d’emblanquinar amb blauet era tot un ofici; un treball que al poble feien la Roser de Ca la Paula amb l’ajuda de la “Tuies” de Cal Colom i a vegades d’una senyora de Ca la Genoveva.
Trobareu més detalls referent a les emblanquinadores de Guimerà a l’article: DARRERS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ.
Josep M. Minguell Llorens