A dia d’avui no coneixem amb total exactitud l’any de construcció ni sabem la durada de l’obra; són dades que no tenim. Afortunadament, sí que disposem d’alguns testimonis i d’abundant documentació gràfica, fotografies de diferents èpoques, que ben segur ens ajudaran a saber més coses del pou i a fer-ne una datació aproximada.
Fons Salvany 1916. Aspecte de la Plaça Major de Guimerà, en una de les fotografies més antigues d’aquest indret.
Davant els períodes de sequera, un recurs habitual per obtenir aigua fou obrir el que es coneixia com a fontanelles, es tractava de practicar un forat al llit del riu, d’uns 3 m de diàmetre i amb una fondària indeterminada, a més sequera, més fons. Tenim testimonis de dues d’aquestes obres, una davant el carrer de la Font, al costat del pont vell, el que ara seria davant de Cal Moretes i un altre davant de Cal Ponet, darrere de la bàscula vella, parlem dels anys 30.
En aquestes fontanelles s’hi podia baixar per agafar l’aigua per unes escales degudament deixades a les parets interiors.
Tot plegat era una solució temporal.
Poder abastir d’aigua a la població i el bestiar era assumpte de primera necessitat; la possibilitat d’obrir un pou que fos sempre útil es presentava com la millor solució. El lloc triat fou la Plaça Major, punt neuràlgic del poble. Disposar d’aigua al bell mig del poble, a l’abast de tothom i on s’hi podia arribar fins i tot amb els carros, era el millor pla.
Tasca difícil, es tractava d’arribar a la capa freàtica del riu, uns 15 m aprox. a contar des del nivell de la plaça.
Ens ha explicat en Joan de Cala Carme que el seu padrí per part de mare, hi havia treballat, que la perforació del pou es va fer a jova on els treballadors, la gent del poble, hi entraven per torns. Un treball dur, un treball de pic i pala, corrioles, cabassos i terra amunt. La idea inicial era anar a la fondària del riu, però van tenir una sorpresa; un dia en un dels descansos per anar a dinar, van deixar, com sempre feien, les eines al fons, en tornar tot era colgat d’aigua; no sap a quina fondària es trobaven, però no havien arribat al nivell del riu, es veu que l’aigua trobada era fruit d’una veta o mina que travessava per sota la plaça de nord a sud i que era aigua dolça, més pura que la del riu i que de tots era sabut que aquesta aigua agradava especialment al bestiar.
Així doncs, el pou estava fet.
S’ha pogut determinar, com veurem més endavant, que l’obra es va realitzar a mitjans dels anys 40.
Ens servirem d’una selecció de fotografies per anar fent un seguiment cronològic.
Postal Foto Calafell, primers anys 40, el pou encara no hi apareix.
Pintura d’Alfons Guber, any 1948.
La presència de l’abeurador ens indica que el pou ja existia.
Arxiu Cuyàs, aprox. 1950
Tenim el pou amb el seu torricó, una obra de maons de terrissa cuita i amb coberta a quatre vents feta de lloses de pedra. No hi apareix a la fotografia, però a la paret sud hi havia una petita porta de fusta per accedir a l’interior. La part interna era tota revestida de maons massissos i hi havia una escala de ferro fins al fons.
Postal Cal Francesc 1960
Són molt il·lustratives les imatges descobertes en diferents filmacions dels primers anys 70 on es veuen canvis en la seva fesomia.
Fragment del curtmetratge SOLO de Ramón Monfà, 1971.
La coberta a quatre vents ha donat pas a una petita teulada amb caiguda al vessant nord.
El pintor Antoni Garcia Lamolla passejant pel poble durant la seva estada els anys 70.
Pintura de Lamolla.
1976, tot just reformada la plaça; encara es veu el plafó informatiu de les obres.
Cal recordar alguns fets importants; l’any 1953 es van fer cinc fonts al poble, totes iguals i ben distribuïdes des de la placeta d’en Rossich fins a l’Arrabal; aquestes fonts eren alimentades amb aigua d’uns dipòsits situats al carrer de la Goleta; els primers anys era aigua arribada de la font de la Sangola, però posteriorment, a començaments dels anys 70, dits dipòsits s’omplien amb aigua del pou, s’hi va posar una bomba elèctrica; va ser en Manel de Cal Ulldebou l’encarregat de la instal·lació i posterior manteniment.
La manovella (manivela) que tants anys havia servit per bombar l’aigua va deixar de fer el seu servei i va passar a ser un ferro testimonial sense altre ús que fer de gronxador per la canalla. La reforma de la plaça de 1976 va acabar amb tot rastre del pou.
Per cert, la bomba encara descansa al fons.
Funcionament del pou de manovella:
Amb funcionament similar trobem els pous de palanca, de roda o de manovella.
Amb un senzill, i efectiu, mecanisme de biela i manovella (parts externes) es genera el moviment del pistó o èmbol (part interna submergida) que mitjançant l’alternança d’obertura i tancament de vàlvules produeix la succió i posterior pressió que fan pujar l’aigua a la superfície.
Josep M. Minguell Llorens