El Josep de cal Biel era l’onzè de dotze germans. Els jubilats del poble encara el recorden per alguna de les seves múltiples facetes culturals: era un ferm defensor de la llengua catalana, li agradava llegir, havia fet teatre d’aficionats, va escriure tretze llibres –dotze dels quals, de poesia–, etc. Era, sobretot, un home de missa. De fet, fins i tot es va plantejar fer-se capellà. Però tot això ara no importa; el que és rellevant és el seu record de la Guerra Civil i les pàgines que va deixar escrites.
Quan va esclatar el conflicte, el Josep de cal Biel –mon pare– tenia dotze anys. Molts anys després, el 2000, escriuria el llibre Desestimada, una mena d’autobiografia que presentaria al programa Explica’ns la teva vida, que s’estava gestant a TV3. De les prop de 700 obres presentades, només una trentena van passar la selecció final del jurat. La resta van ser desestimades, motiu pel qual en Josep Rossell i Farré va decidir autoeditar un volum. Criden especialment l’atenció les pàgines dedicades als afers succeïts durant la Guerra Civil a Guimerà, que ell havia viscut i vist en primera persona, tot i que amb ulls d’adolescent.
Copio íntegrament el capítol Justícia a un Comitè (p. 25 i 26): «El meu germà Joan era, quan començà la guerra, el president de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i jo era el president dels avantguardistes. Això sol, en aquells dies, ja era prou motiu per ésser afusellats tots els de casa, però a Guimerà tinguérem la sort de tenir un comitè amb molt de seny, principalment el president Josep Capdevila.
»Els primers dies vingué a casa i ens va dir: “No tingueu por, que aquí no ha de passar res. Abans de matar ningú, m’haurien de matar a mi”. Vingué, però, el dia de Sant Jaume i es presentà una allau de milicians i milicianes sortits de no sé on, que volien passar-ho tot a sang i foc.
»Aleshores ens feren avisar que ens amaguéssim perquè allò no ho podien deturar. Jo, en lloc d’amagar-me, vaig voler ésser present en tot, tant com pogués.
»Després d’entrar a beure, la riuada de forasters que havia vingut va pujar a cremar l’església gran. Tragueren les imatges a la placeta i hi calaren foc. Després baixaren a la capella, una esglesiola que hi havia al mig del poble. Clavat a la porta hi havia un rètol que començava així: “Respecteu aquest edifici que és del poble”, i continuava amb alguna advertència que ara no recordo.
»Un dels milicians, quan va llegir aquell rètol, cridant i blasfemant, digué: “Que teniu un comitè feixista en aquest poble? Porteu una bomba, porteu un perpal…” Un perpal li portaren tot seguit; de bombes, els pagesos del meu poble no en tenien. En aquestes circumstàncies arribà el president del comitè i encarant-s’hi li digué: “Companys, calmeu-vos. Aquí davant hi ha la casa d’un amic, al costat hi ha casa meva i, fins que ens en puguem fer una de nova, volem conservar la que tenim. Traurem les imatges, les portarem al riu i allí hi calarem foc; si voleu marxar, ja podeu fer-ho. Aquesta feina queda per a nosaltres”.
»Després, pensant que anirien a cremar l’ermita de la Bovera, tres homes s’avançaren per salvar de les flames la Mare de Déu. Aquests homes eren el Joan Prous (Blanc), i els altres no ho sé del cert, però em sembla que foren Pere Prous (Gatneu) i Pasqual Prous (Pinxo). Quan arribaren els piromaniàtics, la Mare de Déu ja era amagada a la faixa del Joan del Blanc.
»Durant el mandat d’aquest comitè, que fou gairebé d’un any, no passà res greu en el poble. Feren pagar uns diners a les famílies més riques, solament. Hi havia unes despeses extraordinàries i s’havien de recollir diners, també, de forma extraordinària».
Factures de guerra
Va ser una factura cara per a cal Biel, una casa que tenia carnisseria. Les raons eren òbvies, com s’explica al capítol Providència? Sort?: «A causa de no haver anat a l’exèrcit republicà els meus germans [grans], ens prengueren el ramat de pastura, cabres i ovelles, uns cent cinquanta caps i més de dues-centes bèsties de corral: porcs, conills, gallines, etc. Ens retiraren també la targeta de racionament i encara, com a càstig, ens portaren dos refugiats voluntaris del front d’Aragó que, en sentir les castanyes com petaven, se’n van apartar. Després d’aquests dos, quan ja se n’havien anat, un comissari polític i dos més dels grossos.
»Guardo uns comunicats que ens enviaven de tant en tant des de l’ajuntament, que transcric a continuació:
»”Tiquet de leche a favor del refugiado Federico González por la ración de medio litro de leche diario, advirtiendo que no debe faltarle por ser su único alimento. Guimerá, 8 de Enero de 1938. Alcalde Ramon Bellart. Valedero por 8 días.”
»”L’ajuntament, en sessió d’aquesta data, acorda acceptar el donatiu que oferiu espontàniament de 500 pessetes d’ajut per a despeses de guerra, avisant-vos que la dita quantitat la fareu efectiva fins avui a les sis de la tarda i podreu continuar la vostra indústria. En cas contrari es donarà compte a Ordre Públic que sou enemic del règim, perquè teniu un fill emboscat i heu fet algunes manifestacions que us condemnen. Guimerà, 24 de març de 1938. Alcalde Ramon Roca”». I, com aquests, el pare va publicar tres comunicats més.
A les memòries de Josep Rossell hi ha tretze pàgines dedicades a la Guerra Civil, una contesa que va concloure quan el pare ja tenia quinze anys. «El poble estava tan cansat de la guerra que fins i tot algunes persones d’esquerra compromeses amb el règim exclamaven: “Que vinguin ja d’una vegada i que s’acabi tot això”. Els més intel·lectuals catalanistes temien, però, la persecució que cauria sobre Catalunya.
»Havent entrat les tropes de Franco al poble, el meu pare i altres homes d’Acció Catòlica digueren a les autoritats: “A Guimerà, no hem de matar ni empresonar ningú. Ells respectaren la vida i la presó. Respectem-ho també nosaltres”.»
El Josep Rossell i Farré, de cal Biel, de gran.
Política i fe
Altres temes tractats al llibre Desestimada són l’excursió a Tarragona que els escolans del poble i els avantguardistes van fer amb el vicari quan ja es temia l’inici del conflicte; el bombardeig a un magatzem d’armament de Tàrrega; el degoteig de refugiats republicans que van acollir a cal Biel, etc. El que més crida l’atenció és fins a quin punt era determinat la fe religiosa perquè et situessin en un bàndol o l’altre. I, si no ho creieu, llegiu aquest fragment:
«No ho sé del cert, però crec que devia ser l’any 1932 que es formà a Guimerà la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual fou president el meu germà Joan; el segon, el Jaume Busquets; i el tercer fins a la seva desfeta el juliol del 1936, també el meu germà Joan.
»Al cap de poc es constituí el grup d’avantguardistes del qual vaig ser elegit president, tot i que era un dels més joves de la colla, i vaig ser reelegit cada any fins al 1936.
»Tot i que la Federació estava al marge de tot partit polític, alguns dels joves formaven part de la Lliga Catalana, considerada de dretes. Jo era, doncs, considerat el cap dels nens de dretes».
Segur que mon pare va ser de dretes perquè, de petit, l’havien assenyalat com a tal. Ell es va desentendre de la política de ben jove, fora de Guimerà sempre va treballar com a obrer ras, mai va simpatitzar amb la monarquia i en tot moment va defensar la llengua i la cultura catalana. Amb aquest perfil, podria haver-se sentit còmode en qualsevol altra esfera. De fet, a Cal Biel, eren només de gent de missa i pacifistes i, com tants, no volien saber res de conflictes armats. Prova d’això és que els dos germans grans de la casa, el Joan i el Domingo, van intentar travessar els Pirineus en diverses ocasions. A un li va tocar estar a un bàndol i a l’altre al bàndol contrari. El Joan mai va tornar de la guerra ni mai més se’n va tenir notícia.
Fills de Josep Rossell van comprar aquesta casa del carrer de l’Hospital el 1997 i li van posar el nom de cal Josep del Biel.
Recuperar la memòria escrita d’aquells anys
L’objectiu d’aquest post és recuperar la memòria escrita de la Guerra Civil a Guimerà. Potser a casa vostra encara conserveu retalls de premsa, correspondència, comunicats i altres materials que esperen sortir de la foscor d’aquella època i de la por i del silenci posteriors. Si aconseguim reunir força escrits, qui sap què en pot sortir? Un altre article per a aquest web, un bon reportatge que podria publicar-se a la premsa comarcal, un llibre que podria editar aquesta associació… Qui ho sap?! En qualsevol cas, us encoratjo a obrir calaixos, buidar capses i remenar papers antics. Tant de bo en puguem continuar parlant.
Albert Rossell i Farré
Ca les Orenetes