El noi de Tona, l’home del sac, la Marieta de l’ull viu, el gegant del pi… i tants i tants personatges de la cultura popular catalana; uns ben reals, altres, pura fantasia.
I si Guimerà també ha tingut el seu personatge, aquell del que se’n parla de pares a fills, d’avis a nets i de poble a poble?
Aquesta és la història d’un home desgraciat, de trista vida i trist final. Escrit en un català propi de l’època, però, fàcilment entenedor.
120 anys fa d’aquest escrit; aparegut a “Almanach per a 1902” de la revista “La esquella de la Torratxa”.
La Esquella… (1871-1939), fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona; duia per subtítol: “Periodich satírich, humorístich, il·lustrat y literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana”.
L’autor del text fou Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1861-1912), mestre, pedagog, escriptor i poeta. Home important de les lletres catalanes, amb una extensa obra literària i una gran tasca pedagògica; fins i tot un carrer de Barcelona duu el seu nom.
L’Anton de Guimerà, una història considerada i inclosa com de tradició de la Segarra.
A jutjar per la claredat i per les paraules amb què ens parla l’autor del text, hom diria que l’Anton, va existir.
Si és així…
Quins eren els seus cognoms?
De quina casa era?
On va ser enterrat?
Qui era la seva dona?
Qui eren els seus dos fills?
Potser algun dia podrem “posar llum a la foscor”.
Josep M. Minguell Llorens