En l’entrada 1885, LA PRIMERA FOTOGRAFIA PANORÀMICA DE GUIMERÀ, parlàvem d’aquesta primera fotografia panoràmica del poble, investigant qui l’havia fet, des d’on s’havia realitzat…

Fem ara un salt de més de 120 anys fins al gener de 2007 per parlar d’una altra fotografia, de nou una panoràmica. Aquesta vegada, sí que tenim tota la informació. Es tracta de la gigafoto feta per en Josep Giribet, un dels pioners d’introduir aquesta tècnica al nostre país (2006), i que amablement ens ha compartit. Aquest va ser un encàrrec de la Generalitat de Catalunya (Direcció General del Patrimoni cultural) per documentar i compartir el patrimoni cultural de Catalunya.

Per crear aquest tipus d’imatges es fa servir un sistema de composició de mosaics ajuntant un gran nombre de fotografies digitals d’alta resolució. En aquest cas, ens ho explica directament en Josep Giribet: “vaig utilitzar una càmera Canon EOS 5D MkII amb un objectiu Canon 70-200mm. El control del mosaic de fotos va ser fet amb el ‘robot’ Gigapan Epic Pro (desenvolupat en un projecte de recerca a la Carnegie Mellon University, amb la participació del Josep Giribet). Es van fer un total de 70 fotos per unir-les amb una sola imatge de 17541×5432 píxels posteriorment retallada a 14173 x 5244 pix (a 72dpi). Es podria imprimir una imatge en paper d’uns 5 metres (a 72dpi).”

El procés en detall per a la creació de la gigafoto aplicat a la pintura mural, que és la mateixa tècnica per fer la d’espais naturals o monumentals, com el cas de Guimerà, el trobareu en el següent article LA FOTOGRAFIA DE MOLT ALTA RESOLUCIÓ APLICADA A LA PINTURA, Josep Giribet.

De forma molt resumida, podem dir que en el lloc triat per a fer la fotografia, es va situar el trípode i la càmera, amb una òptica de 200 mm,16 i es va procedir a fer el mosaic de fotos, amb files i columnes, tot solapant les imatges entre un 20% i 30% entre cadascuna d’elles. El mosaic d’imatges va ser processat posteriorment unint totes les imatges per a generar un únic fitxer i finalment s’aplica un procés de correcció del color.

En aquesta part ampliada del campanar de l’església, podeu veure el nivell de detall i nitidesa aconseguit amb aquest procés. En la imatge inferior podem veure la torre partida per a comparar la gigafoto, amb una fotografia de qualitat estàndard i a més a més, feta des de menys distància. Com més amplieu la imatge, més notòries es fan les diferències. Mai més ben dit, una imatge val més que mil paraules!

Podeu accedir a la imatge a màxima resolució en aquest ENLLAÇ al portal Gigapan.

Finalment, per a completar la documentació d’aquest article, li vam preguntar al Josep, des de quin punt s’havia fet la fotografia, però no recordava el lloc exacte. Així que hem emprat de nou la tècnica d’anàlisi de la imatge, tal com vam fer amb la primera fotografia panoràmica. A partir de les amplades relatives amb la que es veuen les 2 cares de diferents edificacions i emprant càlculs trigonomètrics, es pot determinar l’angle des del qual s’ha fet la fotografia, respecte a aquella edificació.

Projectant aquesta visual i repetint el procés des de diferents edificis, la intersecció d’aquestes línies ens porta, de nou, a un punt molt proper a la Font Cirera. Això sí, en aquest cas el procés ha estat força més senzill, ja que l’alt nivell de detall de la imatge permet de treure mesures molt més precises.

I bé, només apuntem que aquesta no és l’única gigafoto que en Josep Giribet ha fet per a documentar el patrimoni cultural de Guimerà. Però això, ja és una altra història…

 

Josep Giribet, Jordi Sender

Potser estem davant del primer esbós que Josep Maria Jujol va realitzar del retaule i altar pel presbiteri de l’església de Santa Maria de Guimerà.

Podem dir que gairebé es tracta d’un esbós “amagat”, fins ara desconegut per tots aquells que no som estudiosos d’aquest genial arquitecte.

Un treball trobat a la pàgina 27 del magnífic llibre “La arquitectura de J.M.Jujol”, editat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears.

Gairebé totes les imatges que apareixen en aquest llibre estan degudament referenciades i documentades, no és així en el cas que ens ocupa, aquí no hi trobem ni data, ni lloc, ni cap mena d’informació.

Afortunadament, l’evidència és ben visible, no hi ha dubte que és Guimerà.

En el llibre “Jujol a Guimerà” publicat per la parròquia de Santa Maria, nº 10 de la col·lecció Guimerà-Bovera-Vallsanta, hi podem veure els dos esbossos que ja coneixiem fins ara, datats de 1940 i 1941.

Tots tres dibuixos preparatoris de Jujol, reflecteixen perfectament la idea concebuda pel mestre; només hi ha una variant respecte a l’obra acabada, la figura de Sant Sebastià, que apareix a l’esquerra, finalment fou substituïda per Sant Josep. Es va determinar que Sant Sebastià mereixia un altar propi (lamentablement, un altar que mai es va dur a terme).

Per què diem que aquest darrer esbós “descobert” podria ser el primer?

Si bé les imatges es troben en la seva invariable disposició aèria, el dibuix encara no ens mostra els dossers de fusta que cobreixen i uneixen totes les figures, un detall important i definitiu que després acabarà lligant tot el conjunt.

Josep Maria Jujol fou un arquitecte polifacètic, un gran dibuixant i amb un complet domini de totes les arts plàstiques; un treballador detallista i amb una espontaneïtat genial; estiuejant a Guimerà els anys 1930,1931 i 1932, tornà el 1939, acabada la guerra, per fer-se càrrec d’aquesta magnífica obra inaugurada el 1946, deixant així aquest valuós llegat pel poble i per tota Catalunya.

 

Josep M. Minguell Llorens

 (Comentari a la Sent. del TS de 07/03/1866)

Avui, palplantats a l’altra banda del riu, mentre ens sorprenem mirant i remirant l’arquitectura del poble de Guimerà, coronat per les restes del castell i de la torre, ben segur que no ens costarà res deixar anar el pensament i, fent una volada enrere, imaginar altres temps amb senyors i servents habitant al castell, vivint una mica al marge de la gent del poble que sojornava en les cases distribuïdes esglaonadament als seus peus, ocupada, majoritàriament, en les feines pròpies de l’agricultura i de la ramaderia.

En la imaginació podem recrear les activitats i les relacions entre les persones, semblantment a com ho fem davant d’un Pessebre per les festes de Nadal, o contemplant un diorama. Però no podem donar per fet, ni tenir per segur, que les relacions entre el senyor del castell (el comte, des de 1599) i la gent del poble de Guimerà, fossin harmonioses i cordials, car tenien desacords importants, tensions i controvèrsies que donaren lloc a la presentació i tramitació de diverses reclamacions en els jutjats i tribunals sobre les obligacions relacionades amb els drets de propietat sobre les terres, la qual cosa fa pensar en l’existència d’un cert malestar generalitzat que no era bo per a ningú, i segurament, partint d’aquesta base, van acabar amb diferents acords o concòrdies, la més important de les quals consta documentada en escriptura atorgada al castell de Guimerà el 29 d’abril de 1606 entre el Comte, d’una part, i el Batlle, els Jurats i 56 veïns de la vila, d’altra part.

Anotem que en aquella data el primer comte de Guimerà, Gaspar Galceran de Pinós i Castre (Barcelona 15/11/1584-Saragossa 15/07/1638), intel·lectual, amant de les lletres, dels epigrames i de les coses antigues, el qual sempre feu ostentació del títol, signa una concòrdia amb el Batlle i els veïns de Guimerà.

Les diferències i discussions entre el comte i els veïns de Guimerà giraven entorn del pagament del lluïsme o laudemi, per la transmissió (venda, donació, heretament) de les terres, propietat del senyor/comte, que conreaven aquests, i que havien rebut en emfiteusi.

L’emfiteusi és una institució molt antiga (algunes formes ja s’aplicaven en el món clàssic de Grècia i de Roma) que va tenir un gran desenvolupament a l’ombra del 2 feudalisme, i que consisteix en un desdoblament de la propietat d’una cosa (generalment, una finca) mitjançant un contracte pel qual el senyor (propietari de la terra, i/o d’altres immobles), reservant-se el domini directe de la mateixa, i cedeix el domini útil a una altra persona per tal que hi treballi, la millori i en tregui rendiment.

L’emfiteuta, en rebre el domini útil està obligat a pagar un cànon o una renda anual al senyor, reconeixent així que conserva el domini directe de la finca, i també una quantitat (generalment un percentatge del seu valor) per cada transmissió, anomenat lluïsme o laudemi.

Així podem entendre que els senyors, i la noblesa, poguessin viure, més o menys desvagats, en llurs castells i mansions, perquè tenien garantits ingressos procedents de les rendes de terres, molins, i altres immobles donats en emfiteusi.

A Guimerà les tensions, i els plets, entre el comte, titular del domini directe sobre les finques del territori que conreaven els vilatans, se centraven en el pagament del laudemi meritat per la cada transmissió, i amb la Concòrdia de 29 d’abril de 1606 s’arriba a un acord transigint totes les reclamacions judicials i acabant els plets que les parts tenien pendents a Barcelona.

Resumidament, la concòrdia estableix que, el comte, perdonant als guimeranencs els deutes i delictes comesos, d’ara endavant, en lloc de cobrar un terç per cada transmissió onerosa, cobrarà un ral per lliura, i, en lloc de cobrar mig terç per cada transmissió lucrativa (herències), cobrarà mig lluïsme.

Per la seva banda, el Batlle, els Jurats i els veïns de Guimerà estaven obligats a fer un capbreu (document on es relacionen els béns que tenien en emfiteusi) i a reconèixer el comte com a senyor alodial i directe de les propietats, possessions, rèdits, delmes, censos i qualsevulla altra cosa que estiguessin obligats a fer.

Però la Concòrdia de 1606 no fou definitiva, continuaren les controvèrsies i calgueren nous reconeixements, confessions generals i acords el 1608, 1664 i 1698, però sense aconseguir pacificar les relacions fins que el 22 d’octubre de 1788, un segle després, amb la intervenció d’apoderats i amigables componedors, s’acorda que, després de cada confessió general, cadascun dels veïns la faria individualment respecte de llurs propietats.

I és en aquest context de controvèrsies i enfrontaments sobre el pagament dels laudemis meritats per la venda de finques, i el seu import, entre el comte i la gent del poble de Guimerà, es dona el cas que, el 20 de setembre de 1858, Josep i Joan Boleda, pare i fill, venen a Josep Gasul, una peça de terra, part campa, part plantada 3 de vinya i part boscosa, de sis jornals de cabuda, en el terme de Guimerà, partida anomenada de Clot, del Gran o Vallsanta, per un preu de 5.866 rs. 67 cént., i una altra peça de terra boscosa, de dos jornals i un quart de cabuda, en el mateix terme i partida de La Coma Juliana, en 1.173 rs. I 33 cénts.

El comprador no fa cap manifestació, ni paga al comte el laudemi establert, per la qual cosa, el 22 de novembre de 1862, llurs representants, argumentant que té el domini directe sobre la terra de la partida de Vallsanta, presenten una demanda al Jutjat de Cervera contra Josep Gasul amb la petició que sigui condemnat al pagament del 10 per cent del preu de la compra, en concepte de laudemi, al reconeixement del domini directe sobre la finca esmentada, i les costes del judici.

En la data de presentació de la demanda ostentava el títol de comte de Guimerà José Manuel Fadrique de Silva Fernández de Hijar y Palafox (29/03/1776-16/07/1863), que morí durant la tramitació del plet. El comte era un aristòcrata i militar, resident a Madrid, que fou director del Museu del Prado entre 1826 i 1838, aconseguint mantenir la integritat de les col·leccions a la mort de Ferran VII, per la qual cosa hem de pensar que no va tenir cap intervenció directa en la reclamació judicial, que seria presentada pels seus representants i/o apoderats.

Sorprèn una mica que només es reclami el laudemi per la venda de la finca de Vallsanta, deixant al marge de la reclamació la finca de la Coma Juliana. Però per aclarir aquest punt, caldria una investigació suplementària que ara no podem fer.

Com era d’esperar, el demandat, Josep Gasul s’oposà a la demanda al·legant que el comte no tenia el domini directe sobre la finca, que ni ell mateix, ni llurs antecessors havien atorgat escriptura d’emfiteusi, i que, els drets de senyoriu havien desaparegut en virtut del decret de les Corts de Cadis de 6 d’agost de 1811, i de les normes aclaridores posteriors. I que, pel cas que no s’acceptessin aquests arguments, demana que es declari que correspon pagar un laudemi del dos per cent del preu de la finca tal com disposaven les lleis vigents.

L’oposició a la demanda introdueix un argument important fent referència a l’abolició dels senyorius, que el podem veure des d’una perspectiva més àmplia tenint en compte la legislació desamortitzadora promulgada en diferents moments del segle dinou. El Decret de 6 d’agost de 1811 suprimeix i deixa sense efecte els senyorius jurisdiccionals, que reverteixen a la nació, així com les prestacions reals i personals procedents d’un títol jurisdiccional o feudal, i només es mantenen vigents els que es consideren territorials. Per això es consideren subsistents els censos, pensions, rendes i terrenys de propietat particular en relació amb els quals hi ha un contracte onerós.

Per complir amb les normes esmentades sobre abolició i subsistència de senyorius, prèviament a la presentació de la demanda el comte havia tramitat en el Jutjat un expedient mitjançant el qual es declara que el senyoriu que exercia en la vila de Guimerà era de naturalesa territorial i de propietat particular, mantenint subsistents i obligatoris els contractes fets en relació amb utilitzacions, arrendaments, censos i altres.

I la declaració d’aquest expedient judicial previ serveix ara d’argument al Jutjat que tramita la reclamació del comte del laudemi al Josep Gasul per a establir que les concòrdies de 1606 i 1788 no tenien per objecte una prestació d’origen feudal, sinó només transigir els plets que tenien pendents el comte i els veïns de Guimerà en relació amb els pagaments de laudemis i, que aquest, per si mateix, no denota senyoriu territorial i vassallatge, i és un dret que correspon al titular del domini directe de la finca venuda.

El jutjat de Cervera estima parcialment la demanda del comte i condemna a Josep Gasul a reconèixer el domini directe d’aquest i pagar un laudemi del dos per cent. Però l’Audiència de Barcelona, estimant el recurs presentat pel demandant, modifica la sentència d’instància i condemna a pagar una quota de laudemi del deu per cent, això és, al pagament de 586,67 rals.

 Josep Gasul, disconforme amb aquesta resolució formula recurs de cassació davant el tribunal suprem, que és desestimat per sentència el 7 de març de 1866, amb imposició de les costes.

Aquesta sentència fou publicada en la Gaceta de Madrid de 18 de març de 1866, i també en la col·lecció legislativa, d’on n’he pogut treure una còpia.

Deixant a banda altres consideracions, la sentència del tribunal suprem comentada deixa clar que, en virtut de les normes sobre senyorius, han quedat abolides les prestacions reals i personals derivades d’un títol jurisdiccional o feudal, i també que el dret de laudemi que reclama el comte de Guimerà no és una prestació feudal, sinó un dret derivat de les concòrdies i pactes establert amb els batlles i veïns del poble.

La sentència comentada obre una porta per a parlar sobre la vigència de l’emfiteusi, els censos, i altres drets reals que continuen vigents i estan regulats en el Dret Civil Català, malgrat que des del segle passat s’hagin dictat diverses disposicions per a la seva regulació i extinció.

No em consta que, actualment, hi hagi vigents drets d’emfiteusi, i/o censos emfitèutics al terme de Guimerà, però tenint en compte que, en el cas comentat, es demanda per una transmissió feta a mitjan segle dinou, cal pensar que o bé hi ha una renúncia 5 expressa del comte, o bé, que els drets hagin prescrit, i que s’hagin extingit per aplicació de les normes vigents. En qualsevol cas, sobre una possibilitat de recerca en aquest àmbit.

Finalment, comentar que, després de la mort del primer comte de Guimerà (aparer meu, el més autèntic i representatiu, malgrat no viure al castell, atès que sempre es presentava com a tal) el títol passa a la casa d’Hijar, i queda integrat en un lloc secundari de la llarga llista de títols mobiliaris que es relacionen després del ducat d’Hijar. Per això, la sentència comentada s’encapçala fent referència al plet entre el Duc d’Hijar, Comte de Guimerà, amb Josep Gasull, i, a partir d’aquí el contingut del text queda referenciat al Duc, i el Comte queda com una menció secundària.

Josep Corbella i Duch

Aquesta història és una història relativament recent que comença el primer de maig de l’any 2022 quan cap al migdia, sortint del Museu, veig una persona asseguda a les escales que van de les Ascorones al carrer de la Goleta que estava dibuixant al seu bloc.

Sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig acostar al dibuixant. Era un home amb barba blanca que portava gorra, amb aspecte d’artista i potser una mica més jove que jo. El primer que vaig fer és compartir amb ell l’agradable sorpresa que em va provocar trobar-me’l dibuixant, fet que em recordava quan, de petit, sovint es podien veure a Guimerà pintors dibuixant en diferents indrets del poble.

L’home i jo vam iniciar una agradable conversa on em va explicar que ell dibuixava gairebé tots els caps de setmana, sol o amb grup, a diferents indrets i que era la segona vegada que venia a fer-ho a Guimerà perquè el poble li agradava molt. Em va dir que ell es deia Martí Viladomat i que formava part dels Urban Sketchers (USk). Seguidament, jo li vaig dir que formava part de l’Associació Guimera.info entitat que gestionava el Museu de Guimerà. La conversa va ser molt agradable, tant que ens va portar a plantejar-nos si tindria sentit fer en el futur alguna cosa plegats a Guimerà i després de donar-nos email i telèfon, vam acordar que ens ho pensaríem.

Deixeu-me ara fer un incís respecte als USk per si no coneixeu aquest moviment de dibuixants…

Els Urban Scketchers, o USk, són una comunitat global de dibuixants que es va constituir com una organització sense ànim de lucre l’any 2009 a l’estat de Washington, als EUA.  Estan organitzats per grups arreu del món formant part d’una xarxa global que, segons ells diuen, treballa per connectar el món dibuix a dibuix.

Els USk tenen unes regles que defineixen l’esperit i la pràctica del moviment, que estan recollides dins del “Manifest Urban Sketchers” i que diuen:

• Dibuixem in situ, a cobert o a l’aire lliure, capturant directament el que observem.
• Els nostres dibuixos expliquen la història del nostre entorn, dels llocs on vivim i viatgem.
• Els nostres dibuixos són un registre fidel del temps i l’espai.
• Som fidels a les escenes que presenciem.
• Utilitzem qualsevol mitjà i valorem l’estil individual.
• Ens ajudem mútuament i dibuixem junts.
• Compartim els nostres dibuixos en línia.
• Mostrem el món, un dibuix a la vegada.

Fet l’incís, dir-vos que un mes després de la trobada amb el Martí, a primers de juny, vam tenir un primer contacte on va sorgir la idea d’organitzar a Guimerà una trobada de USk. El Martí per la part dels USk va contactar amb el Joan Mestre (USk de Lleida) i amb la Míriam Paredes (USk de Ponent de Tàrrega) i tots plegats vam iniciar el procés per avaluar la possibilitat.

Després d’algunes reunions on les coses van fluir molt bé, els USk van analitzar quina podria ser l’afluència de participants en la trobada i també van plantejar les seves necessitats i nosaltres juntament amb l’Ajuntament i Viu Guimerà, vam acordar com contribuiríem cadascú per tal que la trobada fos un èxit.  A mitjan juliol ja teníem la data per la trobada, el 5 d’octubre de 2024 i la participació estimada de poc més de 100 USk.

El dissabte 5 d’octubre a partir de les 9h van començar a arribar de diferents indrets de Catalunya els USk inscrits a la trobada que un cop acreditats a la Plaça Major, a poc a poc es van anar distribuint pels carrers de Guimerà.

La meravellosa imatge de Guimerà amb els seus carrers sembrats de dibuixants m’evocava aquells anys quan de petit sovint s’hi veien pintors amb els seus cavallets plantats davant de l’indret que havien triat per la seva obra.

La participació va ser un èxit, 113 dibuixants que van dibuixar tot el matí fins al migdia que van anar a fer-se la fotografia final de grup per immortalitzar la trobada.

El feedback dels dibuixants que van participar en la trobada va ser molt positiu. També ho va ser per la part dels organitzadors que ens hem platejat repetir-la aquest any 2025.

El 16 de novembre de 2019 ja hi va haver una trobada dels USk de Lleida a Guimerà on hi van participar uns 50 dibuixants i la van organitzar els USk de Lleida.

Aquí hi teniu tota la informació de les diferents trobades de USk que s’han fet a Guimerà.

Estaria molt bé que any rere any la trobada anés millorant fins assolir el format que la convertís en una data esperada del calendari anual dels USk. Aquest ha de ser l’objectiu dels organitzadors, especialment els que estem per la part del poble.

Pasqual Prous

S’anomena dovella, bàsicament, a cadascuna de les peces que conformen un arc, encara que a vegades les dovelles es disposen en línia recta, formant el que es coneix com a llinda adovellada o a nivell.

Aquest és el cas que ens ocupa. A Guimerà és tota una raresa.

Es tracta d’una solució arquitectònica molt utilitzada a l’època renaixentista; una raresa que trobem integrada en un portal de Guimerà, poble medieval per excel·lència.

Conegut a Catalunya com adovellat a saltacavall i com dintel engatillado a l’estat espanyol, és un sistema constructiu on les dovelles munten una damunt de l’altre formant una mena de encoixinat.

Un recurs ja conegut des de l’imperi romà, molt útil per evitar que les dovelles es despengin, un fet, lamentablement, habitual en els tradicionals arcs medievals de mig punt.

A part d’una funció pràctica, suposava també, un canvi estètic, una “moda”; l’arribada del renaixement marcava un salt de l’època medieval a l’època moderna.

A Guimerà hi ha una bona mostra d’arquitectura renaixentista; quasi sempre finestrals incorporats a façanes originàriament medievals, cases modestes guarnides de noblesa. Potser ornaments de l’antic castell?

El portal motiu d’aquest article porta gravada la data de 1681, potser una mica fora del pur renaixement que molts historiadors situen entre els segles XV-XVI; així i tot, és un clar exemple dels canvis constructius que s’estaven produint.

Aquesta mostra, potser única a Guimerà, es troba al carrer Cendra a Cala Elisabet (abans Cal Barbos), entre Cal Colom i Cala Munda, pel damunt de la bassa del molí.

Als portals de Guimerà són molt freqüents, a part dels bells arcs de mig punt,

les llindes d’una sola peça, d’una sola pedra.

El que no és gens habitual és una llinda adovellada en línia recta. Certament, un treball molt bonic i en un molt bon estat de conservació Així doncs, aquesta casa, aquesta façana, tot passejant, bé es mereix una visita.

Josep M. Minguell Llorens

Ara fa just 140 anys (juny de 1885), un fotògraf va plantar la seva càmera a Guimerà i va realitzar la que és la fotografia panoràmica més antiga que tenim constància.

Si mireu bé, s’hi poden veure força diferències aquí i allà en comparació amb l’actualitat. Potser la més remarcable la trobarem si ens fixen en les restes del castell, ja malmès després dels fets de la primera guerra Carlina (vegeu l’entrada 1835, LA LEGIÓ ESTRANGERA ENVAEIX GUIMERÀ). S’hi pot veure la torre, encara sencera i també “es pot observar la que podria ser part de la façana del castell que mirava al poble i que podria tenir algunes restes gòtiques en alguna finestra i uns aparents contraforts de la paret feta amb treballats carreus” (El castell de Guimerà, pàg. 186).

Ampliem la part on es veu el Castell. I també un dibuix corresponent a la dita fotografia, del Joan Duch.

I si fa no fa, fins on heu llegit, era la idea i contingut inicial d’aquest article, fent una crida a tothom que tingués informació extra al respecte, que ens ho fes saber a través dels comentaris. Qui la va fer? Des d’on es va fer? On és l’original, si és que encara existeix?…

El fet és que a mesura que anava preparant aquesta entrada al blog, he pogut recopilar informació addicional (gràcies a tots!) molt interessant, que comparteixo, en l’ordre cronològic segons va anar sorgint.

Parlem primer de qui va ser l’autor d’aquesta fotografia. En Josep Giribet de Tàrrega, autor d’una Gigafoto de Guimerà, amb qui estem preparant un article que publicarem aviat, ens ha aportat el que podria ser una revelació sobre la primera panoràmica de Guimerà.

Possiblement, l’original era placa de vidre i la còpia feta sobre paper amb la tècnica de l’albúmina, molt estesa durant la segona meitat del segle XIX, però especialment delicada i sensible al pas del temps, produint-se un progressiu esvaïment de la imatge. Malauradament, no en tenim cap, per tant, el que exposem a continuació entra en el terreny de l’especulació i encara que és difícil de demostrar, en tot cas, és força versemblant.

Anys enrere, en Josep va trobar en unes golfes una panoràmica de Tàrrega del 1880, segurament una de les primeres que se’n va fer. Per sort, en ser l’original, al darrere portava un segell que deia J. Sagrista, Igualada.

Estirant aquest fil va descobrir que el fotògraf barceloní Josep Sagristà i Creus es va instal·lar a Igualada cap al 1880 i segons explica la REVISTA D’IGUALADA: Aquest fotògraf, per tal de fer valer la seva condició de fotògraf professional, s’anunciava al diari amb una clara referència als fotògrafs que no eren professionals: “El que ofrena sus servicios al público no es ningún pintor de brocha gorda…” Amb l’ajut d’un corresponsal, Sagristà va anar a tots els pobles de la comarca, per tal de poder retratar totes les persones que ho desitgessin sense haver de desplaçar-se a Igualada, i al mateix temps sembla que feia una vista del poble que regalava a l’Ajuntament.

Evidentment, sense l’original de la panoràmica de Guimerà no podem saber si aquesta és una de les fotografies d’en Josep Sagrista, però en tot cas sembla probable. Caldrà continuar investigant.

Si comparem les fotografies de Tàrrega i de Guimerà, podem veure que tenen les mateixes proporcions i també en els dos casos, la panoràmica en paper està feta unint dues fotografies per poder abastar així el camp visual necessari.  Com diu en Josep, “un indici més”.

Bé, si algú tingués un original de la fotografia amb el segell de l’autor, serviria per corroborar aquesta afirmació.

I un cop hem posat una mica de llum al tema del fotògraf, vaig començar a mirar si podíem esbrinar des d’on s’havia fet la fotografia, en la que es pot llegir:

Preguntant on es troba la Costa del Canó, el Sebastià de Cal Sebastianet va indicar que és el nom que al poble es dona al tram de camí que va de l’era Belleta a l’entrador del Xalet del Cobo, o sigui a l’altura de la font Cirera.

I millor encara, el Francesc de Cal Catxó ja havia estat mirant aquest tema, i fet una estimació d’aquesta ubicació. A continuació, les seves explicacions:

Atès que la foto feta des del mateix camí no queda amb el mateix enquadrament que l’original, ens disposem a buscar, no massa lluny, el punt que es podria considerar òptim. Hem intentat triangular la posició del fotògraf a partir de diferents punts de referència que es poden veure a la foto original.

Primer intentem definir l’alçada des d’on es va fer la foto. Ens serveix de guia la part solana de darrere del poble que es pot veure a la foto, respecte als punts més alts visibles de la torre i el campanar.

Partim tot seguit de les parts visibles dels carrers Migdia, les Piques i de la Font (costa del Barri) que s’aprecien a la foto de 1885, que són espais que actualment es conserven molt semblants a com eren fa 140 anys. Des d’aquests espais podem traçar, sobre el plànol del poble actual, una línia recta en direcció al punt de l’obaga on podia estar situat el fotògraf.

Si tracem aquestes tres línies, des del carrer de la Font (cal Moretes), des del carrer Migdia (entre ca la Mília i cal Caragol) i des del carrer de les Piques (carreró d’accés al Casal), es creuen en un punt de l’obaga del poble. Per sobre de cal Garrell i uns metres a l’est.

Obertura visible del carrer Migdia a la cantonada entre cal Caragol i ca la Mília Vell.

 

És en aquest darrer punt on es va fer la foto següent:

 

I ja posats en aquest tema, per la meva banda també havia pensat un altre mètode per a calcular la posició des d’on s’havia fet la fotografia.

Es basa en les amplades relatives amb la que es veuen les 2 cares de diferents edificacions. Emprant càlculs trigonomètrics, es pot determinar l’angle des del qual s’ha fet la fotografia, respecte a aquella edificació. Ho fem primer pel campanar de l’església i ho repetim de nou amb una casa prou allunyada.

Si projectem les línies amb l’angle corresponent, des de la cara frontal de cadascun dels edificis triats, i tenim en compte la seva orientació en el mapa, en la intersecció d’aquestes línies, trobarem el punt (aproximat) on es va situar la càmera fotogràfica ara fa 140 anys. Si bé el procediment matemàtic és precís, cal tenir en compte els errors que podem haver comès en les mesures fetes sobre la fotografia. Una petita desviació de 0.5 graus en l’angle calculat, projectada a la distància aproximada de 400 metres al lloc on estava la camera, es transforma en una imprecisió d’entre 3 i 4 metres.

Amb els dos mètodes obtenim resultats molt semblants! No devem anar gaire desencaminats.

Fins aquí les recerques fetes, que no han estat poques, respecte a aquesta antiga fotografia.

I de nou, demanem que si algú té més informació, si us plau, feu-nos-la arribar!

 

Jordi Sender i Beleta, Francesc Castanyer Minguell, Josep Giribet Torrelles

 

Guimerà a finals de segle XIX tenia una població al voltant de 1.400 habitants, era un poble viu amb un bon nombre de projectes sobre la taula que l’havien d’impulsar cap al nou segle amb il·lusió, uns que es van materialitzar i d’altres que haurien d’esperar.

L’Ajuntament de Guimerà evidentment estava al darrere de tots aquests projectes i procurava fer-los realitat en la mesura que li era possible. Així l’any 1887 el consistori va acordar arranjar els carrers i places de la vila pel seu mal estat i per a fer-ho s’utilitzaren pedres procedents del castell. L’any 1894 es va enllestir el tram de la carretera de Guimerà fins a enllaçar amb la general de Montblanc a Artesa de Segre, una via que facilitaria el trànsit de persones i mercaderies.

Altres projectes en els que l’ajuntament i els vilatans havien posat molts esforços per desgràcia no van fructificar. Aquest va ser el cas de l’arribada del ferrocarril, projecte que s’arrossegava des de finals de segle XIX i que finalment es va desestimar en iniciar-se la dècada dels anys trenta.

Les necessitats bàsiques de la població s’havien de cobrir sense dilació, però la seva resolució no arribaria fins a ja entrat el segle XX: l’aigua potable, la llum, el telèfon, el nou cementiri, les escoles…

Certament, la manca d’aigua potable devia ser una de les principals preocupacions dels ajuntaments de Guimerà de finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que sovint va ser motiu de debat en els plens municipals tal com s’evidencia en el redactat de les actes.

El maig de 1897 es va plantejar la conducció d’aigües des de la font del Cha, Montargull, Cornet i Sangola fins a un dipòsit que facilités l’aigua a la població. L’estudi no va anar més enllà i l’abastiment d’aigua al poble va continuar sent un problema difícil de resoldre. Finalment, però, l’any 1910 es va començar a posar fil a l’agulla. Es redacta un nou projecte i en la sessió municipal de 5 de juny s’acorda la conducció de l’aigua potable des de la font de la Sangola, que brolla de la partida dels Rats, fins a Guimerà amb la conformitat dels propietaris per on han de passar les canonades.

En la villa de Guimerá a cinco junio de mil novecientos diez. Reunidos en la sala capitular los Sres del Ayuntamiento que al margen se expresan con asistencia ademas de los propietarios siguientes: D. Francisco Pont Bergada, D. Francisco Sans Saperes, D. Ramon Duch Minguell, D. Juan Llort Amenós D. Antonio Roig Duch, D. Francisco Armengol Duch, D. Antonio Bergadá Bergadá. D. Francisco Boleda Pedró, D. José Armengol Pijoan, D. José Antonio Docon Sierra, D. José Minguella Bordes, D. Manuel Bonet Prous, D. Sebastian Domenech Nadal, D. Francisco de P. Esteve Bagés, D. Salvador Civit Timoneda, D. Francisco Rosich Minguell, D. Sebastian Bosch Porta, D. Antonio Miró Alba y Herederos de Ramon Puigdeval; previamente invitados por el Sr. Alcalde Presidente D. José Prous Farran al objeto de tratar de la traïda de aguas potables a esta población de la fuente que mana en la partida Rats y denominada Sangola, desde cuyo punto la tuberia de conducción deberá atravesar los terrenos que el ingeniero indicarà y al efecto, los citados propietarios que se hallan conformes en que dicha tuberia atraviese las fincas sin expropiación alguna para ellos, forman la presente con los demàs tres concejales concurrentes de que certifico.

El Alcalde José Prous

Concejales: José Pedro, José Minguella, Francisco Minguella, Antonio Ramon, Francisco Rosich, Jaime Cortasans

Propietarios: Francisco Pont, Juan Llort, José Minguella

A ruego de Antonio Roig y Francisco Armengol Duch, José Minguell

Siguen las firmas

 

El projecte doncs va tirar endavant i finalment el 17 d’abril de 1911, coincidint amb Dilluns de Pasqua, s’inaugurava la portada d’aigües al poble enmig d’una gran multitud en una diada molt festiva.

Guimerà i la font d’aigua potable l’any 1915

En la festa que es va organitzar hi va participar el cor de Preixana i el poble va obsequiar els diputats presents, autoritats i convidats amb un gran banquet que va ser amenitzat per la banda de música targarina la Familiar Tarragense. Posteriorment, tothom es va dirigir a la plaça on es va descobrir una làpida commemorativa de la inauguració de les fonts, en honor del Sr. José Matheu Ferrer, diputat a Corts per Cervera, enmig de l’entusiasme dels guimeranencs. Seguidament, hi va haver parlaments del mateix Sr. Matheu, dels diputats provincials Sr. Riu Vendrell i Sr. Florensa, del Sr. Jové, del Sr. Josep Prous Farran, alcalde de Guimerà, i també del rector, tots ells molt aplaudits.

Els detalls de la festa els coneixem a partir de la descripció que fa el 29 d’abril de 1911 el corresponsal de Guimerà de la revista El Ciervo, publicació periòdica cerverina. Us deixem la crònica de l’esdeveniment:

Desde Guimerá con motivo de celebrarse la fiesta de la virgen de la Bobera, que ha coincidido este año con la inauguración de la traída de aguas potables al pueblo de Guimerá, ayer se congregó en el santuario de la virgen enorme gentío de los pueblos de la Sagarra y de Urgel que acudieron á presenciar las fiestas.

A cosa de las diez y media de la mañana llegaron a Guimerá en automóvil el diputado á cortes por Cervera D. José Matheu y los diputados provinciales Sres. Riu y Florensa, organizándose la comitiva en marcha al santuario de la virgen entre aplausos estruendosos y vivas al señor Matheu y diputados provinciales por aquel distrito.

Los divinos oficios, solemnísimos, y el sermón, a cargo del Rdo. D. Miguel Piera, muy  sentido y elocuente.

Cantaron los coros de Preixana, muy bien dirigidos, con verdadero arte, varias de las composiciones de su repertorio, se celebró el esplendido banquete con que á los diputados obsequiaba el pueblo de Guimerá, amenizando la comida la banda de música Familiar Tarragense al descorcharse el champagne e Rdo. D. Miguel Piera y el alcalde, expresaron en nombre del pueblo de Guimerá la profunda gratitud que siente por lo mucho que hace por ellos el diputado D. José Matheu. Leyéronse luego poesías alusivas al acto, encomiásticas del Sr. Matheu.

Organizase inmediatamente corridas a pié, disparo de morteretes y tracas etc, etc. y se dirigieron todos á la plaza al acto de descubrir la lápida conmemorativa que por acuerdo del Ayuntamiento de Guimerá y en honor al Sr. Matheu se ha construido y que dice: Al diputado de cortes D. José Matheu Ferrer, el pueblo de Guimerá agradecido, acordó construir esta lápida en 17 abril 1911. Fué una explosión de entusiasmo delirante, de vitores á Matheu á Florensa, a Riu que se repetian sin cesar, pidieron que les dirigiese la palabra el diputado provincial señor Florensa y nuestro amigo, con aquella palabra cálida y elocuente que tanto admiramos, pronunció un discurso que era de inmensa gratitud por las repetidas atenciones que de Guimerá ha recibido, y que me obligan decía á ser siempre un ardiente defensor de vuestros intereses. Aludió a la última campaña electoral y, dijo, vuestros aplausos, vuestra simpatía, es el más precioso obsequio que podía apetecer, porqué en la desproporción entre los que yo soy y lo que vuestro cariño quiere, hallo nuevo motivo de agradecimiento.

Terminó su discurso con un ¡Viva Guimerá!

Siguióle el Sr. Riu Vendrell que fue relatando la serie de trabajos finalizados en favor del distrito por D. José Matheu, diciendo que con hechos, con realidades, es como se demuestra al país que se es digno de representarlo. Fue muy aplaudido.

El Sr. Jove abundó en las ideas de sus compañeros, manifestando á si mismo la profunda gratitud que el país debe al Sr. Matheu por sus desvelos. También fue muy aplaudido, así como el Sr. Alcalde y cura párroco en sus discursos.

El Sr. Matheu dio gracias á todos en breves y elocuentes frases y manifestó que seguiría siempre la labor que se impuso al representar en Cortes al distrito de Cervera, de trabajar constantemente por la prosperidad del país. Una ovación delirante acojía sus palabras.

Luego fueron todos á ver las fuentes que al pueblo de Guimerá ha regalado el Sr. Matheu y en el automóvil marcharon otra vez los diputados, mientras los acordes de la música y el batir de palmas ahogaba las voces de ¡viva el Sr. Matheu! ¡viva el Sr. Florensa!

EL CORRESPONSAL

Detall de la font del pont

D’aquesta manera tan festiva es va celebrar una gran fita pels guimeranencs, l’arribada de l’aigua potable a la població.

Miquel Àngel Farré Targa

00Tots som conscients que els canvis se succeeixen ràpidament, potser algú pensarà que massa ràpid i tot, en el món actual. En contraposició, podem pensar que tot allò que és antic, ha restat immutable al llarg de segles i segles d’història.

L’església de Santa Maria pot ser un d’aquests casos. Va ser construïda tal com la veiem ara? Si no és així, com ha anat evolucionant al llarg del temps? En aquest article intentarem visualitzar, de forma molt breu i visual, els canvis principals. Si voleu informació més detallada, visiteu l’apartat L’església de Santa Maria.

Guerau Alemany i la seva esposa, Guevara de Rocabertí, senyors de Guimerà de 1325 al 1343, obren una època de millores amb la formació i tancament de la vila closa i també amb el començament de la construcció de l’església gòtica.

L’església no tenia absis i una paret llisa tancava la nau.

En el segle XV es va instal·lar en aquesta paret el Retaule de Ramon de Mur.  Trobem una disposició similar a l’església de Rubió, que pot ajudar a fer-nos una idea de com podia ser l’Església de Guimerà durant els primers temps.

I també en aquesta imatge simulada de l’església.

En una segona fase s’acabà el campanar i les capelles, I més tard, la restauració de la capella de Sant Joan (1440), capella de Sant Joan, la construcció de les obres de la nova capella de sant Sebastià (1782) I finalment, al segle XIX, es fan obres importants amb l’ampliació i acabament de l’absis, nou presbiteri. I l’ampliació de la capella del Sagrat Cor (1882).

Finalment, al segle XX, es construeix el nou retaule de Josep M. Jujol.

 

Jordi Sender i Beleta

Actualment, és molt probable que el terme “blauet” ens remeti a un bonic ocell de ribera.

En temps passats el blauet “famós” era un altre; estem parlant d’un pigment blau fet a partir del cobalt i que degudament barrejat amb calç, donava com a resultat aquell característic tint.

Conegut també com a blau anyil, blavet, matablanc, azulete i blau de Prússia (fent referència l’uniforme de l’exèrcit prussià).

Aquest pigment blau fou sintetitzat l’any 1704 a Berlín pel pintor alemany Heinrich Diesbach en el seu estudi i d’una manera totalment accidental; fins llavors el blau s’obtenia del mineral lapislàtzuli i era més car que l’or.

Molt utilitzat en tintures i en bugaderia per treure la grogor, emblanquir i donar lluminositat a la roba blanca, amic dels llençols i un indispensable en els safaretjos d’arreu del país.  Posteriorment fet servir com pintura a les cases.

El fet d’emblanquinar les façanes amb calç sola, ha estat una tècnica mil·lenària, molt utilitzada i ben estesa per tots els pobles del Mediterrani.

El blauet, aquesta barreja feta de calç i pigment blau, s’aplicava a les llindes, ampits de portes i finestres, façanes, patis, parets interiors i fins i tot, en sostres sencers de les cases.

Amb la pràctica de la pedra vista ja no és tan visible el rastre del blauet.

 A Guimerà encara es pot veure en alguns racons i en interiors d’algunes cases.

Aplicat bàsicament amb finalitats higièniques (espantar mosques i mosquits), i per donar llum i claror a les cases; però també amb la ferma creença d’allunyar bruixes i mals esperits.

Eren temps d’un blau omnipresent, quasi podríem dir que eren temps en què el poble era blau.

En els seus magnífics quadres el pintor vallesà Joan Vila-Puig, així ens ho mostra.

La feina d’emblanquinar amb blauet era tot un ofici; un treball que al poble feien la Roser de Ca la Paula amb l’ajuda de la “Tuies” de Cal Colom i a vegades d’una senyora de Ca la Genoveva.

Trobareu més detalls referent a les emblanquinadores de Guimerà a l’article: DARRERS OFICIS I OCUPACIONS QUE UN DIA VAN SER A GUIMERÀ.

Josep M. Minguell Llorens

Corrien els anys 1978-1979 durant l’època de mossèn Francesc Vives, com a rector de la parròquia de Guimerà, que l’ermita de la Bovera era assetjada sovint per robatoris i actes vandàlics.

La casa adjunta a l’ermita tenia un aspecte d’abandonament i l’hort del seu costat, darrere d’una porta de fusta vella i atrotinada, deixava veure l’interior ple d’esbarzers i runa.

Un Dilluns de Pasqua el doctor Josep Maria Andreu (Cal Salla) va voler parlar amb Xavier Bonet (Ca la Paula) sobre actes que hi succeïen a l’ermita i que era necessari prendre algunes mesures per tal de fer un canvi radical important a tot l’espai.

Una de les primeres accions seria crear un patronat per vetllar d’aquest patrimoni.

Poc temps després Xavier Bonet i Joan Pons van anar a Tarragona a parlar amb mossèn Josep Martí, que era vicari general de l’arquebisbat, el qual coneixia molt bé la Bovera, ja que havia estat rector de Guimerà durant els anys 1964-1970 i que li tenia una gran estima.

El tema anava agafant forma i aviat redactaren uns estatuts en què el Sr. Bisbe de Tarragona  Josep Pont i Gol (1970-1983) seria nomenat president.

Poc després va tenir lloc una reunió a la sala de l’antic ajuntament, ubicat a la plaça major en aquell temps, d’allí va sortir una junta que posaria en marxa les accions a prendre. Aquesta junta estava formada per mossèn Francesc Vives, J.M. Andreu, Fermí Tàpies, J.M. Rosich, Enric Prats i Xavier Bonet.

En aquell temps no calgué fer socis perquè amb les col·lectes que es recollien ja eren suficients per començar a fer reformes comptant sobretot, amb dies de jova de la gent del poble i una rebaixa dels honoraris del paleta Josep Brugal (Ca la Mariàngela), per voluntat pròpia.

Amb mossèn Armant Puig entre 1981 i 1987 començaren les primeres obres.

Amb mossèn Joan Curieses entre 1987 i 1996 es van construir les barbacoes, que ell mateix va dissenyar i s’arreglaren les parcel·les de bosc de l’entorn.

També en aquest període va arribar la llum a la Bovera, concretament l’any 1994, fet que canviaria radicalment la fisonomia d’aquell indret.

Josep Maria Minguell (Cal Forn) intervingué en l’assessorament tècnic de la revisió de tres pressupostos existents per tal de fer l’arribada de la llum a la Bovera d’una manera més efectiva i econòmica.

Manel Bosch (Ulldebou) s’encarregaria de fer la resta de la il·luminació de baixa tensió a partir del transformador d’alta tensió.

El dia 7 d’agost de 1994  connectaren la llum a la xarxa de FECSA i uns dies després, al capvespre, va tenir lloc l’encesa oficial de la llum de tot el recinte amb un acte religiós, un sopar i parlaments de Xavier Bonet i del Sr. Esquerrer, president del Consell Comarcal, que va fer una donació d’1.000.000 de pessetes.

Amb aquesta aportació s’arreglaria el terra de la sala de la cisterna i s’habilitaria el claustre intern, entre altres obres.

Amb mossèn Josep Moreno (Pep) entre 1996 i 2003 es va fer la teulada nova i obres a l’exterior, també va ser pintat el sostre de l’església.

Amb mossèn Francesc Amigó 2003-2011 es van pintar, al fresc, les pintures de l’absis a càrrec del pintor targarí Josep Minguell.

L’indret ja estava en condicions de rebre visites, de fer reserves a grups i treure un rendiment econòmic de les instal·lacions. El Sr. Ramon Busquets va començar a gestionar les reserves i atendre a les persones que les volien utilitzar.

Miquel i Dolors de cal Bayona van transformar l’exterior i l’interior de l’ermita, fent una atenció diària al recinte durant una colla d’anys.

Més tard Xavier Bonet s’encarregà del manteniment de les instal·lacions, fins avui amb Francesc Prats i una extensa llista de col·laboradors.

El lloguer d’una antena, que no es va instal·lar mai, per part de France Télécom i Orange, va suposar un ingrés anual de 12.000 € durant anys.

Entre tot plegat la Bovera va disposar d’unes entrades que podien fer front a reformes i arranjaments que encara avui es continuen fent.

Actualment, la Bovera té un aspecte saludable, d’ordre, neteja, confort i serveis molt exquisits i gaudeix d’una bona salut econòmica gràcies a les aportacions de la utilització de les instal·lacions per part de guimeranecs i de gent de la comarca.

Vull agrair a Xavier Bonet i a Enric Prats la narració dels fets que permetran deixar constància de la CREACIÓ DEL PATRONAT DE LA BOVERA.

 

Francesc Xavier Busquets Pagès