(Comentari a la Sent. del TS de 07/03/1866)
Avui, palplantats a l’altra banda del riu, mentre ens sorprenem mirant i remirant l’arquitectura del poble de Guimerà, coronat per les restes del castell i de la torre, ben segur que no ens costarà res deixar anar el pensament i, fent una volada enrere, imaginar altres temps amb senyors i servents habitant al castell, vivint una mica al marge de la gent del poble que sojornava en les cases distribuïdes esglaonadament als seus peus, ocupada, majoritàriament, en les feines pròpies de l’agricultura i de la ramaderia.
En la imaginació podem recrear les activitats i les relacions entre les persones, semblantment a com ho fem davant d’un Pessebre per les festes de Nadal, o contemplant un diorama. Però no podem donar per fet, ni tenir per segur, que les relacions entre el senyor del castell (el comte, des de 1599) i la gent del poble de Guimerà, fossin harmonioses i cordials, car tenien desacords importants, tensions i controvèrsies que donaren lloc a la presentació i tramitació de diverses reclamacions en els jutjats i tribunals sobre les obligacions relacionades amb els drets de propietat sobre les terres, la qual cosa fa pensar en l’existència d’un cert malestar generalitzat que no era bo per a ningú, i segurament, partint d’aquesta base, van acabar amb diferents acords o concòrdies, la més important de les quals consta documentada en escriptura atorgada al castell de Guimerà el 29 d’abril de 1606 entre el Comte, d’una part, i el Batlle, els Jurats i 56 veïns de la vila, d’altra part.
Anotem que en aquella data el primer comte de Guimerà, Gaspar Galceran de Pinós i Castre (Barcelona 15/11/1584-Saragossa 15/07/1638), intel·lectual, amant de les lletres, dels epigrames i de les coses antigues, el qual sempre feu ostentació del títol, signa una concòrdia amb el Batlle i els veïns de Guimerà.
Les diferències i discussions entre el comte i els veïns de Guimerà giraven entorn del pagament del lluïsme o laudemi, per la transmissió (venda, donació, heretament) de les terres, propietat del senyor/comte, que conreaven aquests, i que havien rebut en emfiteusi.
L’emfiteusi és una institució molt antiga (algunes formes ja s’aplicaven en el món clàssic de Grècia i de Roma) que va tenir un gran desenvolupament a l’ombra del 2 feudalisme, i que consisteix en un desdoblament de la propietat d’una cosa (generalment, una finca) mitjançant un contracte pel qual el senyor (propietari de la terra, i/o d’altres immobles), reservant-se el domini directe de la mateixa, i cedeix el domini útil a una altra persona per tal que hi treballi, la millori i en tregui rendiment.
L’emfiteuta, en rebre el domini útil està obligat a pagar un cànon o una renda anual al senyor, reconeixent així que conserva el domini directe de la finca, i també una quantitat (generalment un percentatge del seu valor) per cada transmissió, anomenat lluïsme o laudemi.
Així podem entendre que els senyors, i la noblesa, poguessin viure, més o menys desvagats, en llurs castells i mansions, perquè tenien garantits ingressos procedents de les rendes de terres, molins, i altres immobles donats en emfiteusi.
A Guimerà les tensions, i els plets, entre el comte, titular del domini directe sobre les finques del territori que conreaven els vilatans, se centraven en el pagament del laudemi meritat per la cada transmissió, i amb la Concòrdia de 29 d’abril de 1606 s’arriba a un acord transigint totes les reclamacions judicials i acabant els plets que les parts tenien pendents a Barcelona.
Resumidament, la concòrdia estableix que, el comte, perdonant als guimeranencs els deutes i delictes comesos, d’ara endavant, en lloc de cobrar un terç per cada transmissió onerosa, cobrarà un ral per lliura, i, en lloc de cobrar mig terç per cada transmissió lucrativa (herències), cobrarà mig lluïsme.
Per la seva banda, el Batlle, els Jurats i els veïns de Guimerà estaven obligats a fer un capbreu (document on es relacionen els béns que tenien en emfiteusi) i a reconèixer el comte com a senyor alodial i directe de les propietats, possessions, rèdits, delmes, censos i qualsevulla altra cosa que estiguessin obligats a fer.
Però la Concòrdia de 1606 no fou definitiva, continuaren les controvèrsies i calgueren nous reconeixements, confessions generals i acords el 1608, 1664 i 1698, però sense aconseguir pacificar les relacions fins que el 22 d’octubre de 1788, un segle després, amb la intervenció d’apoderats i amigables componedors, s’acorda que, després de cada confessió general, cadascun dels veïns la faria individualment respecte de llurs propietats.
I és en aquest context de controvèrsies i enfrontaments sobre el pagament dels laudemis meritats per la venda de finques, i el seu import, entre el comte i la gent del poble de Guimerà, es dona el cas que, el 20 de setembre de 1858, Josep i Joan Boleda, pare i fill, venen a Josep Gasul, una peça de terra, part campa, part plantada 3 de vinya i part boscosa, de sis jornals de cabuda, en el terme de Guimerà, partida anomenada de Clot, del Gran o Vallsanta, per un preu de 5.866 rs. 67 cént., i una altra peça de terra boscosa, de dos jornals i un quart de cabuda, en el mateix terme i partida de La Coma Juliana, en 1.173 rs. I 33 cénts.
El comprador no fa cap manifestació, ni paga al comte el laudemi establert, per la qual cosa, el 22 de novembre de 1862, llurs representants, argumentant que té el domini directe sobre la terra de la partida de Vallsanta, presenten una demanda al Jutjat de Cervera contra Josep Gasul amb la petició que sigui condemnat al pagament del 10 per cent del preu de la compra, en concepte de laudemi, al reconeixement del domini directe sobre la finca esmentada, i les costes del judici.
En la data de presentació de la demanda ostentava el títol de comte de Guimerà José Manuel Fadrique de Silva Fernández de Hijar y Palafox (29/03/1776-16/07/1863), que morí durant la tramitació del plet. El comte era un aristòcrata i militar, resident a Madrid, que fou director del Museu del Prado entre 1826 i 1838, aconseguint mantenir la integritat de les col·leccions a la mort de Ferran VII, per la qual cosa hem de pensar que no va tenir cap intervenció directa en la reclamació judicial, que seria presentada pels seus representants i/o apoderats.
Sorprèn una mica que només es reclami el laudemi per la venda de la finca de Vallsanta, deixant al marge de la reclamació la finca de la Coma Juliana. Però per aclarir aquest punt, caldria una investigació suplementària que ara no podem fer.
Com era d’esperar, el demandat, Josep Gasul s’oposà a la demanda al·legant que el comte no tenia el domini directe sobre la finca, que ni ell mateix, ni llurs antecessors havien atorgat escriptura d’emfiteusi, i que, els drets de senyoriu havien desaparegut en virtut del decret de les Corts de Cadis de 6 d’agost de 1811, i de les normes aclaridores posteriors. I que, pel cas que no s’acceptessin aquests arguments, demana que es declari que correspon pagar un laudemi del dos per cent del preu de la finca tal com disposaven les lleis vigents.
L’oposició a la demanda introdueix un argument important fent referència a l’abolició dels senyorius, que el podem veure des d’una perspectiva més àmplia tenint en compte la legislació desamortitzadora promulgada en diferents moments del segle dinou. El Decret de 6 d’agost de 1811 suprimeix i deixa sense efecte els senyorius jurisdiccionals, que reverteixen a la nació, així com les prestacions reals i personals procedents d’un títol jurisdiccional o feudal, i només es mantenen vigents els que es consideren territorials. Per això es consideren subsistents els censos, pensions, rendes i terrenys de propietat particular en relació amb els quals hi ha un contracte onerós.
Per complir amb les normes esmentades sobre abolició i subsistència de senyorius, prèviament a la presentació de la demanda el comte havia tramitat en el Jutjat un expedient mitjançant el qual es declara que el senyoriu que exercia en la vila de Guimerà era de naturalesa territorial i de propietat particular, mantenint subsistents i obligatoris els contractes fets en relació amb utilitzacions, arrendaments, censos i altres.
I la declaració d’aquest expedient judicial previ serveix ara d’argument al Jutjat que tramita la reclamació del comte del laudemi al Josep Gasul per a establir que les concòrdies de 1606 i 1788 no tenien per objecte una prestació d’origen feudal, sinó només transigir els plets que tenien pendents el comte i els veïns de Guimerà en relació amb els pagaments de laudemis i, que aquest, per si mateix, no denota senyoriu territorial i vassallatge, i és un dret que correspon al titular del domini directe de la finca venuda.
El jutjat de Cervera estima parcialment la demanda del comte i condemna a Josep Gasul a reconèixer el domini directe d’aquest i pagar un laudemi del dos per cent. Però l’Audiència de Barcelona, estimant el recurs presentat pel demandant, modifica la sentència d’instància i condemna a pagar una quota de laudemi del deu per cent, això és, al pagament de 586,67 rals.
Josep Gasul, disconforme amb aquesta resolució formula recurs de cassació davant el tribunal suprem, que és desestimat per sentència el 7 de març de 1866, amb imposició de les costes.
Aquesta sentència fou publicada en la Gaceta de Madrid de 18 de març de 1866, i també en la col·lecció legislativa, d’on n’he pogut treure una còpia.
Deixant a banda altres consideracions, la sentència del tribunal suprem comentada deixa clar que, en virtut de les normes sobre senyorius, han quedat abolides les prestacions reals i personals derivades d’un títol jurisdiccional o feudal, i també que el dret de laudemi que reclama el comte de Guimerà no és una prestació feudal, sinó un dret derivat de les concòrdies i pactes establert amb els batlles i veïns del poble.
La sentència comentada obre una porta per a parlar sobre la vigència de l’emfiteusi, els censos, i altres drets reals que continuen vigents i estan regulats en el Dret Civil Català, malgrat que des del segle passat s’hagin dictat diverses disposicions per a la seva regulació i extinció.
No em consta que, actualment, hi hagi vigents drets d’emfiteusi, i/o censos emfitèutics al terme de Guimerà, però tenint en compte que, en el cas comentat, es demanda per una transmissió feta a mitjan segle dinou, cal pensar que o bé hi ha una renúncia 5 expressa del comte, o bé, que els drets hagin prescrit, i que s’hagin extingit per aplicació de les normes vigents. En qualsevol cas, sobre una possibilitat de recerca en aquest àmbit.
Finalment, comentar que, després de la mort del primer comte de Guimerà (aparer meu, el més autèntic i representatiu, malgrat no viure al castell, atès que sempre es presentava com a tal) el títol passa a la casa d’Hijar, i queda integrat en un lloc secundari de la llarga llista de títols mobiliaris que es relacionen després del ducat d’Hijar. Per això, la sentència comentada s’encapçala fent referència al plet entre el Duc d’Hijar, Comte de Guimerà, amb Josep Gasull, i, a partir d’aquí el contingut del text queda referenciat al Duc, i el Comte queda com una menció secundària.
Josep Corbella i Duch