El temps, i el quefer de cada dia, ens donen referències amb relació als esdeveniments viscuts, fins al punt que podem tenir la convicció de què allò que forma part de la nostra quotidianitat, potser perquè ho veiem cada dia, hi és des de sempre, i que es manté com a referència inalterable amb relació a altres coses que han canviat.
I malgrat que la carretera pugui semblar vella i gastada, no hi ha estat sempre. Va tenir un moment inicial, que no és pas massa llunyà, i que poden situar el començament del segle vint. Aquesta és la convicció a què arribo després de remenar calaixos per casa i trobar un full d’apreci, en un expedient d’expropiació forçosa, “per a la construcció de la carretera de tercer ordre de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt” (“trozo 1º”), finca núm. 50, que correspon a un tros de la partida dels Palaus que, des de temps immemorials, ha cultivat la meva família, que porta data de 30 d’agost de 1915, lliurada per la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona.
La construcció de la carretera comporta l’ocupació i expropiació de vuit àrees i 82 centiàrees (882 m²) de la finca dels Palaus, i també l’enderrocament d’un mur de 118,95 metres, que tancava la finca.
La finca dels Palaus està situada a mà dreta i a un nivell superior al de la carretera, i, l’enderrocament del mur es diu que la carretera es va fer aprofitant i ampliant el camí que hi havia, i seguint el seu mateix traçat. Per això podem dir que, com en altres ocasions, la carretera s’ha construït damunt d’un antic camí i palesa la modernitat i el progrés.
El document esmentat també ens informa que l’obra es gestiona des de la Delegació d’Obres Públiques de Tarragona i, malgrat que es descriu com a carretera de Guimerà a Sta. Coloma de Queralt”, sembla que la finalitat última és millorar les comunicacions viàries de Sta. Coloma, ja que si no fos així, si hom volia millorar les comunicacions de Guimerà, s’hauria gestionat de les oficines administratives de Lleida. També cal tenir en compte que, sortint des de Santa Coloma, la majoria dels pobles pel que passa la carretera son a la província de Tarragona, i, només des del riu Seniol, més avall del Molí de la Cadena, al capdamunt de la partida dels Palaus, estem en territori assignat, administrativament, a Lleida.
Ras i, curt, podem dir que gràcies a la projecció del poble de Sta. Coloma de Queralt, a principis del segle XX Guimerà no va quedar en un cul-de-sac viari, i disposa d’una carretera que transita des de les planes interiors cap a les capçaleres dels rius que baixen directament al mar de Tarragona.
I parlant de la carretera de Guimerà, també cal fer un esment al pont que, sota la torre del castell, de l’església, i de les cases esgraonades, passa del marge dret del riu Corb a l’esquerre, per tornar a traspassar-lo sota el poble d’Albió, després de deixar enrere el Balneari de Vallfogona, per continuar per aquesta banda fins a veure la font (que forma un aiguamoll) on neix el riu, davant del poble de Rauric.
El pont que hi ha avui a Guimerà, no és pas el que es va construir amb la carretera a principis del segle XX. És relativament nou, data de 1943, tal com consta a la placa que ara, després de la neteja i restauració feta aquest any, es pot veure clarament en el pilar més proper al poble, marge dret, a la part de dalt (llevant).
El pont que hi havia al camí, després carretera, per passar el riu a Guimerà, era de pedra i sense baranes, tal com podem veure en algunes fotografies antigues. Estava situat uns centímetres més avall de l’actual, com es pot veure, encara avui, per les pedres que el sustentaven a una banda i l’altra, i travessava el riu fent un angle de noranta graus, des de davant de cal Batiste, per a continuar pel carrer Sant Jordi amunt, i girar a l’esquerra després de passar la séquia dels Alamanys per anar a trobar la Creu de Sant Jordi i, després de passar el sifó, continuar amunt per la carretera que coneixem.
Dit d’una altra manera, el pont actual és nou, com també els metres de carretera que hi ha fins al sifó. I això és així perquè, a les acaballes de la guerra civil, gener de 1939, en la retirada de l’exèrcit, i amb la finalitat d’evitar, o de dificultar, l’avanç dels franquistes, hom va decidir volar amb dinamita el vell pont de pedra.
La voladura del pont i l’explosió de la dinamita causaren un gran impacte a les persones que ho veien, com m’ha explicat el Sebastià Armengol, de Cal Ponet, llavors encara nen, i recorda que l’explosió va impulsar una gran pedra fins al carrer dels Estudis, a la part més alta del poble.
Des de 1943, el pont traça una lleugera diagonal per a passar el riu a Guimerà, i després la carretera continua amunt sense fer grans corbes de canvis de direcció, mentre el carrer de Sant Jordi ha deixat de ser carretera.
Acabada la guerra civil, la tramitació de l’expedient administratiu per a la construcció del pont actual també es va fer a la delegació del ministeri de Tarragona, seguint la inèrcia procedimental iniciada amb la construcció de la carretera. Això és, riu amunt, som a la circumscripció administrativa de Lleida, però aquesta administració només contempla fins al poble mateix, les vies de comunicació amb els pobles de la capçalera del riu, correspon sembla que són competència de la circumscripció administrativa de Tarragona, i així també ho hem vist altres vegades, com quan s’ha renovat l’asfalt de la via.
A la Vall del Corb, el riu i la carretera, juntament amb els pobles, formen un conjunt que no es pot contemplar separadament, perquè configuren la identitat d’un biosistema unitari.
Josep Corbella i Duch
1 comentari a “SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA I DEL PONT DE GUIMERÀ”