Aquests dies he viatjat de Lleida a Tarragona en tren. Ho he fet amb el tren de sempre, el que ara s’anomena convencional. Ja sé que això no té interès noticiable, però com que em costa molt llegir dintre d’un vehicle en moviment, m’he entretingut mirant per la finestra i gaudint del paisatge canviant que, aquests dies, insinua l’esclat de la primavera.
I en aquesta feina, sense fer gaire esforç, allò que primer crida l’atenció és la nova línia de l’AVE que tan aviat discorre paral·lelament a la convencional com la travessa i se n’aparta, i això m’ha estimulat la imaginació. A primer cop d’ull, la línia de l’AVE es presenta com una recta sense fi que es perd en l’horitzó llunyà, obrint-se camí amb força esberlant els turons, foradant les muntanyes i passant per damunt les parcel·les de fruiters i sembrats. No s’integra ni es barreja amablement amb el medi, tot al contrari, el trenca. Fins i tot diria que es manifesta bruscament, a crits, i ho pregona amb el blau elèctric amb què estan pintats els ponts i les baranes de separació.
Mentre que el tren convencional serpenteja el territori tot buscant pobles i ciutats per facilitar el contacte i la comunicació entre la gent, procurant no deixar ningú fora del recorregut, i des de la finestra veiem com passem a tocar dels pobles, veiem la gent i sentim l’escalf de les estacions, resulta que l’AVE s’ha dissenyat per anar de pressa i no s’entreté en poca cosa, només va d’una gran ciutat a l’altra i fa tot el que pot per superar els obstacles naturals sense gaires miraments.
En el segle XIX, l’arribada del ferrocarril portava la prosperitat als pobles i les ciutats, obria nous horitzons al fer més fàcil la comunicació, el comerç, el intercanvi d’idees, de projectes i de pensaments. Amb l’arribada del tren es va fer més curt i més fàcil el camí de la ciutat, els pobles van sortir de l’anonimat, les tartanes i les galeres tirades per cavalls amb guarniments negres saltejats de picarols o per dòcils mules s’anaren arraconant.
Però avui l’AVE s’aparta dels pobles, fins i tot diria que ni els vol veure. Passa mostrant-se orgullosament llunyà. Només pensa en les grans aglomeracions humanes i, potser sense voler-ho, menysprea les petites agrupacions que formen els pobles rurals i les ciutats mitjanes al separar i distanciar les persones en lloc d’apropar-les.
Veient les vies de l’AVE en un talús que s’enlaira enmig de la plana i posats a buscar-li una explicació intel·ligible al seu nom, un pensa que és l’acrònim format per les inicials d’Altiu, Vanitós i Eixerit. Perquè transita per damunt la resta de les coses, fent-se ostentosament present, cridant l’atenció de tothom i exhibint sense cap pudor les seves formes allargassades i penetrants, sense deixar-se tocar.
Perquè es presenta com a signe de modernitat i de progrés al trencar i passar per damunt de tot allò que tenim i que hem fet servir fins ara.
I quedi clar que no tinc res en contra del progrés i les comunicacions, però les ferides que la línia de l’AVE ha fet al territori, juntament amb les formes en què es presenta una línia d’alta velocitat, m’han fet pensar que les solucions noves també tenen aspectes poc agradables que també cal contemplar.
Josep Corbella i Duch