Mes: juny de 2009

L’estiu ens porta sempre la festa de Sant Cristòfol, les cues per a beneir cotxes, motos, tractors i altres vehicles amb motor, un record per aquells que un dia van marxar de viatge i no han tornat, i, tal vegada un desig llunyà per actuar sempre amb la màxima prudència quan ens posem al volant d’un vehicle.

Però sembla que ben aviat ens oblidem que la conducció i la circulació de vehicles és una activitat de risc. Que els colors de les corrosseries i la lluentor dels cromats amaguen una màquina que necessita control, i el dilluns al matí ens despertem amb la noticia de que el cap de setmana ha deixat 27 morts a les carretes.

Conservo una imatge des de la infantesa, de pals plantats als vorals de les carreteres amb cartells blancs, on les autoritats del moments escrivien la indicació “aquí dos muertos en 1.960”. Els temps ha demostrat que aquests indicadors no han servit per a rebaixar la xifra de víctimes, i la mort, embolcallada en brunzits de motors, encara té un lloc entre els usuaris de la carretera.

Avui aquella imatge s’ha transformats en corones i poms de flors lligats a tanques metàl·liques, que, silenciosament, ens diuen el mateix que els antics cartells oficials. Però hi ha una diferència important. Les flors no les posen mans anònimes de funcionaris, porten nom, cognoms i sentiments, sobre tot sentiment. Son una manifestació d’amor, de comunicació, d’anyorança. Sempre que veig flors al costat de la carretera penso amb tot allò que un dia es va trencar, i la seva fugaç presència, el seu silenci, son un crit d’atenció que ressona i no puc oblidar.

Els avenços de la tècnica sovint ens porten a creure que vivim en un mon feliç i segur, i oblidem l’home en la seva autentica dimensió, fràgil, limitat en tot, feble, necessitat de respecte i consideració.

Les flors al costat de la carretera pregonen el fracàs i la mort. La diada que els conductors de vehicles dediquen a Sant Cristòfol, ens ha de portar, des de la responsabilitat individual i col·lectiva, a canviar-les per flors de vida i d’esperança.

J. Corbella i Duch

Advocat

Un dissabte de març, al matí, quan encara és present la frescor de la nit, i s’endinsa poc a poc per tot el cos. Quan sembla que l’autobús no arribarà mai, mentre els ocells intercanvien cançons alegres sense parar, m’entretenia mirant l’entorn del carrer mes solitari que de costum, veig molt a prop, a l’empit d’una finestra baixa, una llauna de cervesa abandonada per algú durant la nit.

En aquests moments, el primer que em va al cap és pensar que, allò que mes crida l’atenció son els comportaments incívics i descuidats, que afecten la imatge de la ciutat donant sensació de  brutícia i de desordre.

Aquell que va deixar la llauna a la finestra, tenia ben a prop una paperera i uns contenidors d’escombraries, però va prendre la solució mes fàcil, sense fer el mínim esforç.

Mentre estava amb aquests pensaments, un home baixava pel carrer tot decidit, com aquells que té pressa i vol arribar aviat a la feina, el que camina a pas viu per espantar el fred, i sense dir res a ningú, ni girar la vista, agafa la llauna buida, dona dos passos i la posa dintre el contenidor sense aturar-se.

Aquell home, que no tenia cap obligació de llençar la llauna al contenidor, ni esperava cap agraïment de ningú pel seu comportament, em va impressionar.

La vida és plena de comportaments cívics i solidaris anònims. De gestos altruistes i gratuïts, que ajuden a fer possible la convivència.

No ens calen discursos abrandats, ni gran declaracions de principis. És suficient el compromís personal, i l’actitud constant en el respecte dels valors.

Em vaig sentir avergonyit, perque mentre jo em perdia fent volar el pensament tot contemplava la llauna a la finestra, i criticava l’actitud del ciutadà desconegut que l’hi havia deixat, un altre, sense dir res, l’agafa i la posa dintre el contenidor destinat als metalls.

Vaig rebre una eficaç lliçó de civisme que em va despertar de cop. La senzilla acció del ciutadà desconegut, que caminava amb pressa, em va pressionar per a redreçar el comportament, superar la passivitat de la crítica al demés, i realitzar accions que ajudin a millorar l’entorn.

Es tracta de no quedar-nos quiets esperant que facin els altres, sinó d’actuar en allò que tenim al nostre abast sense esperar altra cosa que la íntima satisfacció de col·laborar a fer una societat mes humana i solidaria.

Poc després ve l’autobús, pujo i li desitjo bon dia al conductor; quan no em veu ningú, m’acoto per a recollir un boci de diari perdut entre el seients i el deixo a la paperera.

  J. Corbella i DuchAdvocat