Mes: abril de 2010

Les noves tecnologies han portat també noves i diferents formes de llenguatge, i de comunicació. L’altre dia, un amic aficionat als escacs, em comentava que ara juga partides per internet, i que alguns competidors s’identifiquen amb noms d’animals o de coses, diu que així és més fàcil.

Posats dintre de la xarxa electrònica, ens ha calgut trobar un nom curt, fàcil i evocador, relligat amb la inevitable @ a l’hora d’identificar-nos i tenir una adreça electrònica.

Tot això és conseqüència del progrés i la modernitat; però posats a pensar en mig de la calma d’un diumenge a la tarda, em sembla que la majoria ens podem identificar amb el nom que sempre ha estat de la nostra família, o del nostre llinatge, tal com era costum entre els romans. Un nom generalment lligat a la terra, als oficis, als costums; curt i senzill, que és expressió de la cultura popular. Son noms propers, fàcils de pronunciar i de recordar, i crec que no ens cal anar mes lluny, ni portar locucions d’altres indrets, i d’altres idiomes.

A tots els pobles la gent es coneix pel nom de la casa, que no és ni un mal nom, ni un renom. La seva permanència en temps fa que un se’n senti orgullós de ser de tal o qual casa, perquè, al cap i a la fi, és un signe d’identitat i de cohesió familiar, i això explica que d’un temps cap aquí moltes cases de poble hagin incorporat a la façana una rajola amb el nom del seu llinatge, que és el de “la casa”, i que gent vinguda de les ciutats, quan tenen una casa al poble com a segona residència, s’identifiquin amb el nom d’aquesta.

Sense anar mes lluny, a Guimerà, el meu poble, fent una mirada ràpida a les cases que esglaonadament miren el sol sota la torre del castell, trobem noms plens de significat, que, també ràpidament, i demanant perdó tant als qui esmento -per la gosadia-, com als qui no cito -per l’oblit-, podem catalogar en els següents grups:

– Les que fan referència a professions i oficis : ca l’Adroguer, cal Moliné, cal Corretger, cal Sabater, cal Sabateret, cal Ganader, cal Fuster, ca la Modisteta, cal Carreter (quan es va tancar la casa, no es van fer mes carros), cal Xollador, cal Farré Nou, cal Ventura el Manescal (els que vaig conèixer, no curaven animals, eren ferrers), cal Bover (es pot referir tant a qui cuida els bous, com al masover d’una finca del mateix nom, o a un ermità de la Bovera), ca l’Aiguadè (que també pot fer referència al costum de veure aigua, i no tastar mai el vi), cal Caminer.- Les que porten noms de persona : cal Jan, cal Mus, ca la Paula, cal Manel, cal Milio, ca la Bepa, cal Teodoro, ca la Milia, cal Baldomero, cal Biel, cal Jeroni, ca la Bepeta, ca la Manela, cal Sebastianet, cal Tòfol, cal Caterineta, ca la Doreta, ca la Felici, ca la Maria Àngela, ca la Carme, ca l’Armengol, cal Batiste, cal Marquet, ca la Josepa, cal Joan del Rosa, ca l’Agnés, cal Sebastià el Llort, ca la Pascola

Hi trobem molts noms de dona, la qual cosa fa pensar que no sempre han manat els homes, o que som en terra de pubilles. Ho deixarem per a l’estudi dels sociòlegs.

– Les que porten noms d’animal : ca la Garsa, cal Cargol, cal Gaig, ca l’Ull de Bou, cal Pollina, cal Colom.- Les que fan referència a l’aspecte físic, o bé a qualitats de les persones : cal Sec, cal Cego, ca la Bepa Muda, cal Sord, cal Bessó, cal Petit, ca la Rossa, cal Enrogallat, cal Rosset, cal Tieso, cal Blanc, cal Negre, cal Ros, cal Pelat, cal Primo, cal Llort. Cal Cornet, cal Moretes, ca la Mora, cal Pintxo, cal Xollat, cal Menut, cal Pessetes- Les que porten noms de flors o de plantes diverses : cal Faig, cal Magrana, cal Rosa, cal Florensa.- Noms que indiquen procedència geogràfica, o situació : cal Francès, cal Navarro, cal Binefa, cal Castell, cal Ferran, ca la Bovera, cal Cadena (pel molí de la Cadena).

L’ermita de la mare de Deu de la Bovera, que fins els anys seixanta ha estat guardada per una família, ha donat nom a diferents cases i llinatges, com ara a ca l’Ermità, ca la Maria l’Ermità, ca la Bovera.

– Noms relacionats amb estris diversos : ca l’Aixol, cal Jou, ca la Vela, cal Roca.

Tal com va dir el poeta, qui perd els orígens perd la identitat. I avui les noves tecnologies ens donen bons arguments per a mantenir viu i proclamar arreu els nostres particulars orígens. Només cal que ens identifiquem a “la xarxa” amb el nom de casa nostra.

J. Corbella i Duch, de cal Cervera, per servir-vos.

(publicat en el diari “Segre”, de 05/08/2000, revisat i corregit, el 30/03/10)

Panòptic, o panopticon, és paraula formada per la integració de dues paraules gregues, pan = tot, i, optico = veure. Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa.

I és així com el panòptic ha esdevingut el paradigma del control. He decidit parlar-ne perque se’m representa cada vegada que passo al costat de les cameres connectades a una central llunyana, a una sala plena de pantalles o a un gran ordenador; i, especialment, sempre que viatjo per  carretera i trobo un senyal avisant de la proximitat d’un radar; o be quan l’Administració comunica que disposa d’una base de dades on s’enregistra tot el que fem i tot el que tenim, perque tot això és el nostre pa de cada dia, i, si et pares a pensar, t’adones que l’espai individual d’intimitat i de llibertat s’ha reduït de tant, que, pràcticament, queda limitat a les parets de casa (si es dona el cas que tenim les finestres tancades), fent bona aquella expressió d’un jutge americà que deia “my house is my castle” (casa meva és el meu castell), on només hi entra aquell que nosaltres volem que ho faci.

El Panòptic és una invenció de l’anglès Jeremy Bentham (1748-1832), que és tingut per un del principals teòric de la filosofia de l’utilitarisme, expressada en un tractat sobre la ètica i legislació.Bentham defensa la idea de que els governants han de procurar la màxima felicitat per el major nombre possible de persones; que calia evitar el sofriment, i procurar gaudir de la vida.

Amb la idea de regenerar les persones, propugnava una reforma de les presons i de les cases de correcció, que en el seu temps eren llos foscos i bruts, i amb aquesta finalitat va inventar un nou model arquitectònic de presó (que també podia servir per a dissenyar una fabrica o un hospital) anomenat panòptic.Aquest projecte de presó tenia forma circular, sense finestres ni altres obertures a l’exterior, però les cel·les, que miraven totes a l’interior, no estaven tancades per parets, sinó amb barrots, que posaven a la vista tots els racons de l’espai cel·lular. En el centre del cercle, hi havia una torre, de la mateixa alçada que la resta de l’edifici, on se situaven els vigilants.

Des de la torre central, hom podia veure i controlar tots els ocupants de les cel·les sense que aquests poguessin veure mai el vigilant, el qual disposava, a mes, d’un sistema de tubs per a donar ordres i instruccions particulars a cada pres.La novetat del sistema resideix en el fet de veure i controlar sense ser vist. En crear un ambient de por i de submissió en els presos, el quals, en tot moment, se sentien controlats i subjectes a l’ull de guardià, però que mai sabien on era ni li podien veure la cara. Així es creava una situació de control total i de submissió aclaparadora Bentham, que admirava la revolució francesa de 1789, fins al punt que va ser declarat ciutadà honorari de França, desenganyat perque el rei d’Anglaterra no va acceptar el seu projecte, el va trametre als revolucionaris de Paris, però tampoc els hi va agradar, potser estaven enlluernats amb l’eficàcia de la guillotina i creien que no necessitaven construir presons.

Bentham va morir sense veure’l realitzat el seu projecte. Malgrat això, el pas del temps, que poc a poc, ho posa tot en el seu lloc, ens ha portat altres panòptics mes perfeccionats, sempre amb la mateixa idea de controlar i atemorir els demés. No son pas iguals al que va idear Jeremy Bentham, però naixen fills de la mateix concepte, vigilar i controlar sense ser vistos. Penseu en els cartells que avisen de l’existència de radars a les carreteres; en les caixes que tenen la forma d’un radar però que no ho son; en les cameres de filmació de qualsevol edifici, tant públic com privat; en les targes magnètiques que obren portes, lleven barreres, anoten l’entrada i la sortida a la feina; les que serveixen per a fer operacions en els caixers automàtics; les que posen en funcionament ordinadors, i en un llarg etcètera d’activitat controlades a distància, per un ull que és allí, però que mai podem veure, i que ens vigila, en nom d’una impossible seguretat total.

Crec que l’afany de control i de seguretat ens ha limitat l’alegria, i ens obliga a viure aclaparats pels panòptics moderns.Ens ha tocat viure així. Si li voleu donar les gràcies al Sr. Bentham pel seu invent, el podeu trobar al Col·legi Universitari de Londres, del que va ser-ne fundador, i va disposar que el seu cadàver s’havia de conservar en el Col·legi, on hi roman actualment, vestit i assegut, en un armari-expositor, excepte el cap, que no se sap si per les burles i juguesques del alumnes, o per altres causes, ha estat traslladat en un altre indret.Si mai passeu per Londres, i el podeu visitar, doneu-li records d’un amic, per a ell desconegut que, cada any el recorda, juntament amb el seu panòptic, mentre explica dret penitenciari, quan li toca parlar de la evolució de la presó.

J. Corbella i Duch
Advocat
29/març/2010