CUAL GRITAN ESTOS MALDITOS
PERO, ¡MAL RAYO ME PARTA,
SI EN CONCLUYENDO LA CARTA
NO PAGAN CAROS SUS GRITOS ¡
Amb aquestes paraules de queixa amenaçant comença l’obra dramàtica de Don Juan Tenorio, centrada en el personatge de Don Juan, un fatxenda, buscarraons, i faldiller, que era costum representar a la tardor, coincidint amb la festa de Tots Sants, atès el seu tràgic final.
Mozart va portar el personatge a l’opera amb el nom de “Don Giovanni”, accentuant-ne el caràcter masclista del personatge, i la seva condemna baixant a l’infern arrossegat per la mà del comanador, que, des de l’abisme, torna per un instant donant vida a llur estàtua i acceptant sopar amb l’home que li havia llevat.
Però avui no volem parlar pas de Tenorios, ni de comanadors, sinó dels sorolls, dels insuportables sorolls que estem forçats a suportar en molts, i molts, establiments hotelers. En cafeteries, bars, restaurant i sales de festa.
I ho dic perquè aquest darrer diumenge m’he sentit víctima del soroll i la cridòria d’una taula en la que s’havien ajuntat nou persones que compartien el dinar.
Potser els resultava difícil fer-se sentir per a tots, però es que, en parlar tots al mateix temps, també estaven obligats a cridar mes fort. I, d’aquesta manera estaven tancats en una espiral de crits i sorolls que perjudicava als mateixos protagonistes, i també a la gent del voltant.
Sembla que, després de passar un temps en que les mesures imposades per a contenir la pandèmia ens han obligat a no mantenir cap mena de relació personal, física, directa i propera, quan s’han desaparegut les prohibicions hem caigut a l’altre extrem, en un moviment pendular tant irreflexiu com inevitable.
Però en aquesta forma de comportament, manifestant-nos exageradament i amb cridòria, ens oblidem dels demés (dels que son aliens a les nostres relacions personals), de la seva intimat i salut, perquè els crits i el soroll afecten al sistema auditiu, i causen mal de cap, neguit i desassossec, fins al punt de limitar i impedir les comunicacions orals.
Cal, en primer lloc, una reflexió d’aquells que parlen a crits, dels que no tenen prou cura en el comportament, i cal també, que el propietaris i els responsables dels establiment que acullen clients sorollosos, posin límits, en nom del respecte al demés i de la millora de la convivència.
No vull acabar amb l’amenaça de fer pagar amb escreix la cridòria, però continuaré queixant-me i dient “Cual gritan estos malditos !”, i giraré cua per a sortir ràpidament del lloc, amb una lleu mirada de despreci, tal com vaig fer l’altre dia.
dr.j. corbella i duch
advocat
26/octubre/2024