Em poso a escriure la vigília del dia en que toca canviar l’hora, i abans de posar-me al llit, en tant que ciutadà complidor de les normes, faré avançar un hora als rellotges de casa, llevat d’un, un vell rellotge de butxaca que m’ha pervingut d’un oncle de la meva sogra, home amable i de poques paraules, que sempre s’havia guiat pel sol i mai havia canviat l’hora del rellotge. Per això considero que, si ara ho faig, seria com una traïció ignominiosa.
Avui perdem una hora (cosa molt relativa dintre de la immensa relativitat del temps), que les Administracions públiques ens retornaran a la tardor.
Aquests canvis d’hora també em traslladen als temps de la meva infantesa i joventut, quan, passada la guerra civil, els que manaven van decidir posar el rellotge al mateix fus horari que corresponia al centre d’Europa, reculant així l’hora la que se seguia fins llavors, que s’ajuntava mes a l’hora solar.
Així, es va començar a parlar de l’hora vella, i/o hora del sol, i de l’hora nova, i/o l’hora oficial. La primera era l’hora dels pagesos, i de la gent del poble, i, la segona, l’hora oficial de l’Administració, dels bancs, les oficines i el menestrals. I era freqüent allò d’anomenar l’hora amb fent referència a les diferent computacions, dient allò, dinarem a les dues, que son les tres, la qual cosa es prestava moltes confusions perque hom mai podia saber si el seu interlocutor es regia per l’hora vella o per l’hora nova.
I, en aquest punt, els dels errors i confusions, millor dit, les estratègies per a evitar-los, casa nostra va esdevenir un punt de referència perque el pare era el conductor (xofer, que també se’n deia) del cotxe de línia que, cada dia, cap a les sis del matí, sortia de Guimerà, seguint el riu Corb, amunt, amunt, fins a Sta. Coloma de Queralt per a enllaçar amb els autocars que continuaven cap a Igualada i Barcelona, i els que anaven cap a Montblanch i Tarragona. Doncs molts dels que havien de viatjar l’endemà passaven per casa a preguntar-nos l’hora que marcava el nostre rellotge per tal d’acompassar-hi el seu, llevar-se a l’hora, i ser a la parada en el moment en que arrancava el cotxe i començava el viatge.
Fins i tot, algú, per a estar mes tranquil, s’acomiadava demanant que li diguessim al pare que demà viatjaria, que no el deixés a terra, que tenien hora el metge i no podien perdre la visita, etc., etc. I el pare, sense faltar a l’horari, feia fins on podia per atendre tot hom, i, si no veia aquells que avien avisat, mes d’una vegada tocava el so greu de la botzina anunciat la imminent sortida als mes dormilegues, que recordo haver escoltat del llit estant, en les fosques i silencioses nits d’hivern.
La historia que us he contat no té gaire relació amb el canvi d’hora, però té els rellotges per protagonistes, que, a casa nostra, bategaven donant sentit tant a les relacions socials i veïnals, com al compliment de la jornada laboral.
Avui m’agradaria que saber que, d’una vegada per sempre, els governants es decideixin per un horari fix i estable, sense que mai mes ens calgui canviar d’hora.
j. corbella i duch
advocat
9/agost/2025
Nota.- Revisió del comentari publicat al diari “Segre” de 03.04.25