La tardor, i, especialment el mes de novembre, quan s’escursen les tardes i s’allarguen les hores fosca, arribada la nit som mes propensos a la intimitat, a la introspecció i al record, especialment dels familiars i amics que han acabat el seu transit per aquest mon i la mort els hi ha obert la porta per a traspassar a una altra vida.
El calendari de festes que ve de la nostra tradició cristina ens ajuda a viure aquest sentiment íntim i familiar dels difunts començant el mes de nombre dedicat el dia a recordar tots els sants, i, l’endemà, el dia dos, a pregar pels difunts.
I és així com aquest dies, i els les seves vigiles, el cementiris s’omplen de visites que repassen, netegen i adecenten làpides i tombes, que hi porten flors fresques, que, tot revivint moments viscuts amb aquells que ja no hi son, resen una oració, mentre aguanten una llàgrima i/o amaguen una expressió de desencís.
A redós d’aquest ambient he trobat un llibre editat recentment per Cossetània Edicions, que porta per títol “Catalunya, 50 cementiris emblemàtics”, del que és autor, textos i fotografies, Joan Valls Bassa.
L’obra comença amb un text de presentació explicant que els cementiris, tal com els coneixem avui, separats de les poblacions, i tancats amb murs, sorgeixen per una ordre dictada el 3 d’abril del 1787 pel rei Carles III que, inicialment, va tenir poc seguiment, per la qual cosa fou reiterada mes tard per Carles IV, l’any 1804, marcant un punt d’inflexió a partir del qual es van tancar els cementiris que no complien amb la norma, i se n’obriren de nous.
Malgrat no hi hagi estadístiques fiables, sembla que a Catalunya hi ha, actualment, mes de dos mil cementiris, dels quals, uns 800 a la província de Lleida.
L’obra inclou una referencia als 50 cementiris que l’autor considera emblemàtics per diferents motius: historia, arquitectura, escultura, persones que hi son enterrades, tal com ho explica en la descripció que fa de cadascun d’ells, en dues pàgines: Una dedicada a explicar-ne llur historia i característiques, i l’altra, amb una fotografia del seu indret mes representatiu.
Impacte la fotografia, a dues pàgines, del cementiri Mariner de l’Escala, clausurat l’any 1970, amb les seves fileres de nínxols blancs, immaculats, sense cap inscripció, només diferenciats pel numero que tenen assignat, dibuixat en blau, sota una creu, en una petita rajola blanca octogonal.
En les pàgines dedicades al cementiri del Poble Nou de Barcelona, hi ha una fotografia de l’escultura de marbre de la tomba de Josep Llaudet, anomenada “El petó de la Mort”, que representa un esquelet alat fent un petó a la galta d’un noi jove, en el precisis moment que, ja sense vida, cau de genolls
En allò que ens és mes proper, cal dir que inclou una referencia al cementiri de Lleida, amb fotografia del panteó d’Enric Nuet, comte de Torregrossa. Una foto del “bosc” de creus del cementi Vell de Balaguer, com també una foto de la compilació de làpides que exhibeix el cementiri de Cervera, on hi ha un panteó gòtic de la vídua d’Antonio Viadé.
Entre els cementiris petits, inclou el de Palouet, amb nínxols resguardats per arcs. El de Montornés de Segarra, sufragat per Antoni Balcells i Cortada, que va fer fortuna a Cuba. Olius, amb diverses tombes excavades a la roca, i, el de la Teresa, que només té la seva tomba, feta pels veïns del poble de Bausen.
M’ha cridat especialment l’atenció el cementiri de la família Pallerols, al poble d’Aleny (Calonge de Segarra) que va fer construir Joan Pallerols i Prat, del Mas de les Quadres, el 1915, per a la seva família. Té una superfície de 36 metres quadrats, tancats per murs de pedra, que inclouen 12 nínxols i una capella dedicada a Sant Joan.
El llibre ens porta unes notes d’història, i un exquisit tast de l’art funerari que es conserva en els nostres cementiris.
j. corbella i duch
advocat
02/novembre/2025