Mes: maig de 2026

Aquesta ha estat la decisió presa per la sala contenciosa del TS en una recent sentència de 26 de març de 2026 (núm. 393/26), ratificant així l’acord de la Jutgessa Degana de Pontevedra sobre l’accés d’animals a l’edifici judicial, establint que només els hi es permès als gossos pigall d’assistència a persones discapacitades, als gossos ensinistrats de les forces de seguretat, i als animals de companyia de les persones vulnerables, sempre que no interfereixen les funcions judicials ni l’ordre públic.

També assenyala que a l’edifici judicial no hi ha un espai adient per a custodiar animals, després que hi hagin entrat.

El problema s’origina poc després de la promulgació de la llei 7/23, de 28 de març, de protecció dels drets i benestar dels animals, quan un advocat de Pontevedra demana autorització per acudir a la seu judicial, exercint les funcions pròpies d’advocat, acompanyat d’un petit gos “caniche bicho”, anomenat “Chili”, argumentant que “és un animal cívic que respecta les normes de convivència en qualsevol lloc que sigui”.

Aquesta petició, potser inesperada, va tenir la resposta transcrita mes amunt, que no va deixar satisfet l’advocat que l’havia presentat, i convençut com estava que la nova llei empara la presència dels animals de companyia a les oficines judicials, interposa el recurs corresponent que acaba amb la sentència dels TS esmentada, amb la qual, mes enllà de resoldre una petició concreta, estableix criteris d’abast general que es podran aplicar en el futur.

En primer lloc, el TS diu ben clar que la llei de 2023 no contempla una especie de drets fonamentals dels animals, malgrat ho pugui semblar pel seu nom, que, en aquest aspecte, crea confusió. La llei de 2023 regula el nostre comportament (el de les persones) vers el animals, per a que tinguin un bon tracte, respecte i protecció, inherent i derivats de llur naturalesa de ser que senten (“sintientes”), i la seva finalitat és definir un marc normatiu que permeti aconseguir la màxima protecció dels drets i el benestar animal. La llei modula els drets que les persones poden exercir sobre els animals en consideració del seu benestar.

També diu que els edificis judicials es destinen a l’exercici d’una funció jurisdiccional complexa, en la que es ventilen drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, que poden quedar afectats per la presència d’animals durant les activitats judicials. I, per aquest motiu, cal garantir un clima de seguretat, assossegament i tranquil·litat per a tots els ciutadans/nes que vagin a les seus judicials, mantenint sempre les dependències adequades per a l’exercici de la funció jurisdiccional.

El Consell General del Poder Judicial en l’informe previ a la sentència, diu que no sempre es pot garantir al 100 % el comportament cívic d’un gos en un entorn de tanta tensió, i, en aquest cas concret, considera que és difícil conciliar el 100% d’atenció en la vigilància de l’animal, amb el 100 % d’atenció a l’exercici de les funcions pròpies de la professió d’advocat.

En aquesta ocasió l’autoritat judicial ha tancat la porta dels jutjats per l’accés dels animals de companyia (també anomenats mascotes) que, cada dia que passa, s’integren mes en la societat i els veiem acompanyant les persones arreu, en el que podem interpretar com un canvi en els hàbits i comportament social de les persones, i per això cal agrair el contingut de sentències com la comentada que interpreten la llei, i posen límits a la presència dels animals en entorns d’actuacions humanes de la màxima importància i trascendència.

j.corbella i duch

advocat

21 d’abril de 2026

Es costum que, amb el bon temps, hom tingui ganes de sortir de casa, veure el paisatge primaveral i visitar amics i coneguts, encara que estiguin una mica lluny. I això és el que vam decidir fer alguns de la societat gastronòmica “Amics del bacallà, de Lleida”, dissabte passat, pujant fins a Torà per dinar al “Restaurant Jaumet”, fent així una visita al Jaume Marimon que, sempre que pots, baixa fins a Lleida per tal d’assistir als dinars reglamentaris de l’Associació, compartint la taula i animant la tertúlia posterior amb companys i convidats.

Posar-se a la carretera i travessar els sembrats, espigats i drets (tiessos, diuen alguns) que presenten tots els colors del verd i es mouen al ritme del vent talment com si fossin un mar, eixampla el cor, i porta l’esperança d’horitzons diferents, mentre albirem una bona collita després de les abundoses pluges d’hivern, que ja tocava.

Ha estat un goig que el mateix Jaume ens hagi guiat en la visita a Torà, que conserva una fusteria museïtzada, a cal Ventureta, com també el que havia estat forn de pa del poble, tombant pels carrers estrets, i pendents, que recorden temps passats, fins arribar a la que avui és, i sempre ha estat la plaça de la font, malgrat un temps va ser la plaça d’Alfons XIII, en record de la visita que hi va fer el rei quan van esdevenir les inundacions del 12 d’octubre de 1907 causant la mort d’algunes persones, i després, la plaça de la República. Però avui, com que ni un ni l’altra hi son, i la plaça, amb la seva monumental font de pedra, rodejada per les piques que servien d’abeuradors dels animals, i del safreig on, abans, tot el poble hi rentava la roba, ha recuperat el seu nom originari, però el passat no s’ha esborrat del tot, i a la part del darrera de la font hi ha un cartell que, per una cara diu: “Plaça de la República”, i, per l’altra “Plaza de Alfonso XIII”.

Diu que Torà ha estat un punt important en la transhumància dels ramats, mercant, punt d’intercanvi. Els pastors van portar l’advocació a Sant Gil, sota la qual s’ha posat l’església del poble, d’estil gòtic.

L’antic hospital de pobres, un edifici de línies clàssiques, és avui la seu de l’Ajuntament

Sembla que els ciutadans de Torà tenen un desig generalitzat de mesurar el temps, i ens trobem bastants rellotges de sol a les façanes de les cases. De tot ells, el mes singular es el que hi ha a la plaça de  l’església que, a part de ser molt gran, està orientat a sol ponent, cosa per a mi mai vista fins ara (reconeixo la meva ignorància en la matèria). El mateix rellotge ens adverteix de llur singularitat, amb una inscripció a la part de baix que diu “Al matí no em busqueu. A la tarda em trobareu”.

A dalt a l’esquerra, sota la imatge d’un sant, que pot ser Sant Gil, consta la xifra 1997, que pot ser l’any de la seva construcció, atès que el Jaume ens diu que aquest rellotge es va fer quan es va treure el que hi havia a la paret de l’església, orientat a migdia, on encara roman clavada el gnòmon (la vareta de ferro que projecta la seva sobra a la paret marcant les hores).

L’Hostal Jaumet és un establiment situat al peu de la carretera que va de Barcelona a Andorra, que funciona com a casa d’hostes i restaurant des de 1890, fa mes de cent anys, conservant els plats tradicionals, de tota la vida, que li han donat fama, com l’ofegat de la Segarra i la perdiu a la vinagreta, i s’ha adaptat a les noves corrents gastronòmiques. Ara que hi penso, després d’haver algunes estades al seu menjador en diversos moments, crec que és l’exemple viu d’una cuina impulsada per les dones, atès que de l’activitat de l’avia Ramona a la cuina, avui l’establiment està sota la direcció de la neta, la Laia, que està en tot.

L’Hostal és un establiment amb personalitat que transcendeix mes enllà del seu entorn natural. Representa alguna cosa mes que una fonda, o un restaurant, en tant, des de la seva fundació, és un punt de referència, i de parada, pels viatgers que han fet via per les comarques de l’interior de Catalunya. Avui, ens ha preparat un dinar amb bacallà cuinat de mil maneres: carpacció, bunyol, amb callós, amb arròs, i al pil pil. Magnífic. Tornarem.

j. corbella i duch

advocat

3 de maig de 2026