AGRAIMENT A UN BOTIGUER FLORENTÍ

Aprofitant que aquest any la festa de la Mare de Deu del Pilar s’esqueia entre setmana, amb un grup d’amics hem fet una excussió per ciutats de la Toscana italiana.

El fet, en si mateix, no va mes enllà de l’àmbit personal, si no fos perque, el primer dia del viatge, després de caminar pels carrers empedrats del centre de Florència, d’admirar la seva catedral, cúpula inclosa, i d’imaginar, fins on era possible, la intervenció del lleidatà cardenal Remolins en el judici, condemna, execució a la forca i cremació a la foguera del frare dominic Girolamo Savoranola, i amb el ulls tancats, escoltar en silenci la remor de la multitud de gent aplegada a la plaça de la Signoria, per a veure amb els propis ulls la caiguda i anorreament de qui havia ostentat el poder de la ciutat, arribats a l’anomenat pont vell, farcit de botigues a banda i banda, hom va decidir dissoldre el grup, i llavors, cadascú, va prendre el camí que mes li venia de gust. 

I, a partir d’aquí, mes enllà del pont vell de Florència, comença la història que volia contar-vos, perque, acostumat com estic a portar corbata de llaç, i sabent que costa molt de trobar-ne a casa nostra, aprofito totes les oportunitats que tinc per a renovar les existències, i tenir l’armari ben assortit.

Fins fa poc, se’n podia trobar a les botigues dels aeroports, però en els últims temps no he tingut gaire sort (tampoc és que viatgi massa, i les restriccions derivades de la pandèmia també ho han impedit). Parlant d’Itàlia, cal dir que les vegades que he estat a Milà, he pogut donar un tom per les conegudes galeries de Vittorio Emanuele, on hi ha un parell de botigues que tenen vistoses corbates de tota mena, i, algú m’ha dit que a Nàpols també se’n poden aconseguir de maques.

Be, però aquest octubre passejava per Florència, a l’altra banda del pont vell, badoquejant entre altres turistes pel carrer de Guicciardini, quan m’adono que en una botiga d’aquelles de tota la vida, en una de les vitrines del costat de la porta s’hi exposen corbates de colors vius i lluminosos.

L’establiment és d’aquells que convida entrar-hi, no massa gran, mes aviat estret, amb taulell i prestatgeries de fusta. Només hi ha un senyor que sembla el botiguer, d’aquella edat indefinida, que en veure’ns s’aixeca de la cadira i ens treu un parell de caixes amb diverses corbates de llaç que, a primer cop d’ull em deixen encegat i fan molt difícil d’escollir-ne una.

Deixo el barret que porto damunt del taulell, i em poso a mirar i remirar quina corbata pot quedar millor, quins colors, quins colós i quins dibuixos no tinc, en provo alguna davant del mirall, i, finalment, decideixo, pago i, marxem.

Continuem carrer amunt comentant en aquest viatge, sense pensar-hi gaire, hem pogut comprar corbates noves, i, llavors sento algú que, darrere meu, em crida, i que ve cap a mi amb el pas accelerat, somrient, i amb el meu barret a la ma.

També amb un somriure li dono les gràcies. El senyor Chelazzi, que és el nom de la botiga, m’ha fet un gran favor. Si no s’hagués pres la molèstia de sortir del seu establiment en veure el barret sol i abandonat al taulell, i de sortir al carrer, l’hauria perdut per sempre mes.

No parlem pas d’un objecte valuós, però es de molta utilitat especialment quan hom fa llargues caminades sota el sol.

El Sr. Chelazzi, botiguer de Florència, ha demostrat que és amable i solidari amb els demés i, malgrat potser no tingui ocasió de llegir aquestes ratlles, volia deixar constància del meu agraïment.

J.Corbella i Duch

advocat

14/novembre/2022

Comparteix la publicació:

Feu un comentari