LA CASA DEL CIRURGIÀ

En les repetides visites a Cal Menut, de Belianes, casa rural i restaurant de qualitat, en el punt on la Vall del Corb comença a perdre el nom per convertir-se en el Pla d’Urgell, i on es pot degustar un magnífic bacallà salvatge, m’ha cridat l’atenció la llinda de la casa del costat, molt ben conser­vada, que porta un cartell en baix relleu, presidit per una creu, on es llegeix: “Añy 1790 – FRANCISCO VIDAL – CIRUR­GIÀ”.

La Enciclopèdia Catalana defineix la llinda com la pedra travessera que clou la part superior d’un portal o una fines­tra i que descansa sobre els muntants.

A primer cop d’ull crida l’atenció, dei­xant a banda el magnífic estat de con­servació de la pedra, la mateixa grafia de la inscripció, començant per la parau­la “AÑY”, atès que incorpora, al mateix temps, la “ñ” castellana i la “y” que cor­respon al mateix so en català “ny”.

La creu encerclada que situada al mig de la inscripció de l’any hem de consi­derar que és una invocació cristiana, i no pas un senyal identificatiu de la professió sanitària del propietari de la casa, atès que la identificació gràfica de la sanitat amb una creu és relativament recent.

Però allò que per a mi resulta més significatiu és l’ortografia del mot “cirur cirur­già”. Així, tant correcte, com si acabés de passar pel serveis de normalització lingüística, però no, el mateix rètol pro­clama que és de l’any 1790, i ja fa mes de 200 anys que és a la vista de tothom, resistint calors i freds, guerres, revoluci­ons i campanyes d’uniformisme idiomà­tic en castellà. Veient aqueta llinda, un entén millor el sentit de la pedra i el seu significat de fortalesa i de perennitat.

No sé pas si avui, en aquella casa, hi viu un cirurgià, ni si hi té la consulta i dubto de si hi viu ningú de manera estable. Però la llinda es manté allí, clara i neta, tossuda. Ningú l’ha tret, i continua marcant la singularitat de la casa. Tampoc sabem si encara es conserven els estris que utilitzava el cirurgià, que va bastir la casa i va posar la llinda.

Amb el temps ha canviat, sino el con­cepte mateix de cirurgià, sí el seu camp professional, i, especialment, la seva formació. Avui només tenim en el record allò del cirurgià-barber, o del barber- cirurgià, de “roba curta”, autoritzat per a tractar ferides, fractures i intervencions externes. Els llibres antics ens parlen de cirurgians pràctics, sagnadors, lle­vadors i practicants, i només el record dels orígens de la professió, lligat a les habilitats personals i a la pràctica en la curació de ferides i afeccions externes, ens pot ajudar a entendre el verdader significat d’aquesta llinda en una casa de Belianes, que l’any 1790 tenia uns 643 habitants. Per això hem de suposar que es tracta de la casa d’un practicant.

El desenvolupament de la cirurgia va tenir el seu punt d’inflexió amb la crea­ció del Col·legi de Cirurgia de Barcelona per Pere Virgili, el 1760, i es va mantenir com una professió independent fins el 1827, en què va quedar unida a la medi­cina, i, des de llavors, de les universitats lliuren títols de llicenciats en Medicina i Cirurgia.

Lany 1790, que figura a la llinda de la porta de la casa de Belianes, ocupava el tron de la monarquia espanyola el rei Carles IV, en una època convulsa pel efectes de la Revolució Francesa i tímida entrada de les idees lliberals, frenada pel filtre imposat pel compte de Floridablanca en la línia de la frontera. La gent de llavors vivia el pròleg de la que poc temps després va ser la guerra del Francès, però no ho sabia. La Vall del Corb no era gaire diferent a la que podem veure avui, en tot cas, potser hi havia més horts al costat dels pobles, i es desconeixen tant les antenes de tele­visió com els molins de vent per a fabri­car energia elèctrica. La Plana d’Urgell era una terra dura i assedegada, inhòs­pita, que fins i tot les legions romanes de Juli Cèsar evitaren travessar.

I, al poble de Belianes, un cirurgià, proclamava la seva existència damunt la pedra.


Josep Corbella i Duch
Advocat
13.09.2013
(Publicat al Butlletí del Col·legi de Metges de Lleida de setembre de 2013)

Comparteix la publicació:

1 comentari a “LA CASA DEL CIRURGIÀ”

Feu un comentari