MUTS A L’ASCENSOR

No fa gaires dies pujava als jutjats del Canyeret pel carrer de la Parra, i, com altres vegades, passava pel pati que queda en mig de dos blocs perque tinc la sensació que el camí és mes planer. En un dels bancs que hi ha al patí, aprofitant l’ombra fresca d’un matí d’estiu, un home llegia el diari. Ens vam mirar en la distància, i així que arribo davant seu, de manera natural, i amb veu clara i forta, com si ens haguéssim conegut de tota la vida, em diu “Bon dia”.

Giro lleugerament la cara, procuro agafar el to mes natural, li torno el “Bon dia”, i continuo el camí.

Ben segur que l’anècdota no té cap interès, però per poc observadors que sigueu haureu comprovat que a les ciutats la gent no acostuma a saludar-se al carrer, llevat que siguin amics de temps, coneguts o veïns. Per contra, als pobles i a les comunitats petites, tot hom se saluda. Surts al carrer i li dius bon dia al veí que descarrega el tractor, i al que rega les flors, i a la senyora del carrer de baix que s’adreça cap al forn a comprar el pa, i al padrí que tranquil·lament repassa la vida assegut al pedrís mentre espera l’hora de dinar.

Si, és diferent. Si voleu cridar l’atenció i analitzar la sorpresa dels altres, només cal que digueu “bon dia” quan arribeu a la parada de l’autobús. Crec que un mon industrial, impersonal, individualista i competitiu no hi ha res mes revolucionari que la paraula i la relació personal i directa. Allò de “sentir” que hi ha algú al costat, que pensa, que parla, que té coses a dir, que intercanvi vivències i opinions sobre les coses mes diverses, establint llaços d’amistat i de solidaritat.

Fa pocs anys, potser perque els viatges eren llargs i feixucs, ja fos al tren o en el cotxe de línia, la gent trenava grans converses amb la persona que ocupava el seient del costat. S’explicaven d’on eren, a on anaven, els motius del viatge, els estudis de la canalla, l’escassedat de la collita de l’any, el casori de la noia de Cal Sort, etc., etc., etc.

Però avui, al tren, a l’autobús, i al carrer veus la gent absent i mig endormiscada, amb la mirada perduda i les orelles tapades per altaveus de coloraines, com si estigués traspassada a un altre mon, i, aquells que no s’aïllen d’aquesta manera, viuen pendent de la pantalla de l’ordenador portàtil o del telèfon mòbil.

I tothom callat, sense dir res, ni al veí del seient del costat, talment com si tots ens haguéssim tornat muts de repent. Ni una mirada, ni un gest. Tots tancats en el petit mon interior sense colors, i, potser, sense horitzons.

I segurament és quan anem amb algú mes a l’ascensor quan aquest aïllament personal es fa mes evident. En l’estretor de la cabina, no sabem on posar la mirada, ni el cos, ni els braços, ni la cartera, ni la senalla de la compra, ni …… I ens quedem muts, com petrificats, suant, contant els segons que falten per arribar al replà i sortir, deixar enrere els companys de viatge i continuar amb la nostra soledat.

Preferim anar sols a l’ascensor, i accelerem el pas per a evitar que se’ns ajunti altra gent, perque no sabem que dir-los-hi, ni quina cara posar. I, si no tenim altre remei que compartir-lo, parlem del temps, de la calor a l’estiu i del fred a l’hivern. Encara tenim sort que, de tant en tant, hi ha algun dia de pluja i podem canviar de tema.

Tot i això, continuem dient que l’home és un ésser social per naturalesa. Segurament si, però sembla que ens esforcem per a no demostrar-ho.


J. Corbella i Duch

Advocat

24/07/12 (publicat en el diari “Segre” de 28-07-12)

Comparteix la publicació:

Feu un comentari