T’HE CONEGUT PER LA VEU

Aquesta és la resposta que, fa poc dies, donava a una bona amiga que, malgrat la mascareta, em va conèixer quan passava per la plaça de la Sal, i vaig respondre així a la salutació que em feia tot intentant posar-se la seva mascareta a un nivell inferior per deixar lliure la cara. I és que, amagades les faccions personals per imperatius de salut pública, ens cal estar atents i emprar altres referències per identificar els altres, com la veu, la manera de caminar, els gestos, les maneres de vestir, el pentinat i altres característiques físiques de la persona.

En aquest temps de cares tapades, per poc observador que hom sigui, anant pel carrer s’adonarà que molta gent, per no dir la majoria, ha de fer un esforç amb la mirada per intentar identificar i posar nom a les persones que té al voltant i amb les quals es creua. Per això diria que, col·lectivament, estem desenvolupant noves formes per identificar i relacionar-nos amb els altres. Posats davant de cares tapades, que s’esdevenen inexpressives, no ens queda altre remei que traspassar a la vista, i a les expressions corporals, de mans, braços, cames i cos, el llenguatge visual que acumulem a la cara. Deixar-lo en suspens durant el temps en què regna el tapaboques, i traspassar-lo a altres parts del cos.

I així, en correspondència, ens cal forçar el sentit de la vista i adquirir noves habilitats expressives, d’identificació i adquisició de coneixement per tal de poder mantenir la identitat social de la persona i no perdre la capacitat de relació.

L’establiment obligatori de l’ús de la mascareta sanitària, que tapa nas, boca i bona part de la cara, ens ha obert noves formes d’expressió i de relació social que, més aviat que tard, es convertiran en usuals i permanents, i marcaran per sempre un abans i un després des de la declaració oficial de la pandèmia originada per la Covid-19. Estic segur que direm moltes vegades “t’he conegut per la veu”, perquè cap mascareta ens priva de la veu, ni del seu timbre i tonalitat. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia veu, única, personal i irrepetible, que tan bé coneix la gent de l’entorn, especialment les mares, i ara, més que mai, ens cal escoltar les veus amb atenció. D’aquesta manera podrem descobrir si darrere d’aquella tela que, descolorida, sense suc ni bruc, amaga la cara d’una persona, hi tenim un amic, un parent o un conegut. I, arribats a aquest punt, com que un no es pot treure l’etiqueta de jurista, cal fer una inflexió i assenyalar que, amb tot el que hem dit, arribem a la conclusió que la veu és una de les dades personals més importants per la seva singularitat, i que, com a tal, mereix la màxima protecció i respecte, atès que identifica la persona en qualsevol lloc i situació en què es trobi. Aquesta obligació va més enllà de l’imperatiu legal derivat de les disposicions del Reglament de la UE 2016/679, sobre protecció de dades personals, atès que s’imposa també per una obligació natural de respecte de la identitat de l’ésser humà.

Dr. Josep Corbella  i Duch

Diari  SEGRE
13/10/2020 a les 09:05

Comparteix la publicació:

Feu un comentari