TRISTESA

La tristor,

ombra dins el teu cor,

sentiment,  que ni

te’n recordaves que existia.

La tristor dins el teu cor,

fagocita il·lusions i somnis.

Crea llàgrimes de sentiments enyorats

que t’obnubilen i no et deixen

percebre el teu camí.

De cop

afloren tristeses.

No saps el motiu en absolut,  tot i que, 

esdevenen visibles i perceptibles:

Couen!

Cal dir-ho, 

apart del cervell,

 existeixen,  dins nosaltres, 

altres centres de memòria.

Alguns,  per lo vist i experimentat,

no es troben

a les nostres mans controlar-los.

Tenen autonomia pròpia.

Avui,  he tingut el sentiment tot el dia.

Sense més, 

Queien  dels meus ulls, llagrimones, 

sense cap raó.

He sentit, que tal volta, era una manera de treure del més profund,  sentiments  què desconeixia,

 tot i que es manifestaven

He viscut la tristor,  sense oposar-me,

acceptant que alguna raó havia de tindre i

 jo desconeixia.

Tal volta,  un compendi d’emocions no expressades?

Estrany amb mi

ja que les aboc a través de les paraules o la música.

Hi ha molts drames al món,  que els coneixes,  i et dolen, doncs no tot és de motiu personal o individual.

Passarà,  com tot a la vida i revindrà el miracle de l’alegria a través de l’esperança.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 17 de novembre de 2024

FULLES MORTES SOBRE EL TERRA

En un racó de la tardor un paper espera ser escrit per un poeta que ha perdut la inspiració. El poeta no té forces. Les paraules caminen a poc a poc. Resignat el paper espera un brill de passió que torni al poeta la improvisació. Lentament, amb una mà que ha perdut el vigor, el poeta escriu sense convicció

Fulles mortes sobre el terra faran créixer noves flors.

Amb elles tornaran els colors.

La llum serà viva.

 Els cors cantaran noves cançons.

 Fulles mortes sobre el terra, esperances pel futur .

Almussafes. Carme Sáez. Camí de fulles caigudes a un bosc del nord durant la tardor.

El paper ja viu content i es prepara per l’arribada de més emocions. El poeta segueix cercant més il•lusions.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: a la tardor la vida s’amaga, però no desapareix.

Francesc Estival Vilardell

TROBAR-SE AMB L’AIGUA AL COLL

La dita és molt anterior a l’època de l’Ermessenda de Valrà,  el significat però, és entenedor fins i tot per als “ caïnites “ , posa remei – ara que pots – als danys que pateix el teu veí, o et succeirà el mateix o pitjor desastre.

Està clar que  aplicar només el focus econòmic a la recerca d’un benefici immediat , és alhora que un error, una praxis habitual per als que veuen la política com una forma ràpida – i senzilla –  de fer diners.

A la memòria de tothom, el sinistre del Yak-42 ,  essent ministre  del govern Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (Cartagena, 23 de mayo de 1952)

https://www.lasexta.com/programas/lasexta-clave/que-fue-responsables-accidente-yak42-trillo-libro-solo-condeno-general-dos-oficiales_20230525646fb90a910a1b0001de5c25.html

A Catalunya saben des de sempre que “els estalvis es mengen les estovalles” .

També, també però, que “no es pot repicar i anar a la processó”,   i està clar que mantenir una estructura pública redundant, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions,  Autonomies, Delegacions de les Autonomies, Govern Central, Delegacions del Govern Central,  participació a la UE,.. , demana uns recursos econòmics que ara como ara, el REINO DE ESPAÑA no disposa.

Supeditar-ho tot l’economia, autoritzant  per exemple la construcció en indrets inundables, o d’especial interès natural, és una acció suïcida que posa a TOTA la ciutadania amb l’aigua al coll.

Cal fer un replantejaments radical de la nostra “ forma de  vida” , i sembla obvi, que no son els que ens portaven fins aquí,  els que ho faran possible.

 

 

 

QUAN LA BARBA DEL TEU VEÍ VEGES AFAITAR, POSA …

La dita és molt anterior a l’època de l’Ermessenda de Valrà,  “Quan la barba del teu veí veges afaitar, posa la teua a remullar”, el significat però, és entenedor fins i tot pels “ caïnites “ , posa remei – ara que pots –  als danys que pateix el teu veí, o et succeirà el mateix o pitjor desastre.

Fa massa anys que la mal dita espècie sapiens sapiens , mareja la perdiu del canvi climàtic, COP 1. Berlín, 1995, COP 3. Kioto. 1997, COP 13. Bali, 2007, COP 15. Copenhague, 2009, COP16. Cancún, 2010, COP17. Durban, 2011, COP18. Doha, 2012, COP20. Lima, 2014, COP21, París, 2015, COP22, Marrakech, 2016, COP23, Bonn, 2017, COP24, Katowice (Polonia) 2018, COP25, Madrid, 2019, COP26, Glasgow, 2021, COP27, Sharm el-Sheij, Egipto, COP28, celebrada en Dubái, CP29, Bakú (Azerbaiyán) 2024.

El nombre de víctimes i danys en tots els àmbits ha estat exponencial al llarg dels anys, els “ caïnites “  – els que neguen l’existència d’una causa/efecte entre l’activitat humana i el desencadenament de fenòmens “ naturals “ cada cop més virulents, més freqüents ,.-  insisteixen en continuar amb els beneficis a curt termini.

Sembla evident que la solució no vindrà per la via de les negociacions

La paremiologia ens dona la solució “Qui no vol creure la bona mare, ha de creure la mala madrastra”.  Venen temps difícils.

https://www.univision.com/noticias/medio-ambiente/paises-mas-muertos-por-desastres-naturales-fotos

 

 

 

 

CAÍN, SEMPRE CAÍN

Els successos tràgics  dels darrers dies al País València, em feien recordar   el relat de Gènesi, 4

Paul Gustave Doré (Estrasburg6 de gener de 1832 – París23 de gener de 1883)

Llavors el Senyor va preguntar a Caín:

On és el teu germà Abel?

Ell va respondre:

—No ho sé. Que potser soc el guardià del meu germà?

El Senyor li replicà:

—Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!   Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits.  Aniràs pel món errant i fugitiu.

Caín respongué al Senyor:

—El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.

El Senyor li va replicar:

—Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà venjat set vegades.

Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobarien.

VEURE LES ORELLES AL LLOP

Tothom al llarg de la vida ha vist en més d’una ocasió “  les orelles del llop” ,  l’observació és una obvietat, oi?.

Les orelles del llop sobresurten per damunt del seu cap, i les ensenya  sense voler, quan s’atura per observar.

En moltes ocasions, desprès d’observar – i valorar – decideix que els danys podrien ser superiors als guanys, i se’n va sense més.

Llegia :  Óscar Sánchez Gil, jefe de la Unidad de Delitos Económicos y Fiscal (UDEF) de la Jefatura Superior de Policía de Madrid, ha sido detenido junto a su pareja tras la incautación del mayor alijo de drogas en España.

https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/asi-era-anodino-policia-udef-que-tenia-20-millones-euros-casa_20241109672f83af65664200019d1b5d.html

Algú al llegir la noticia, veia les “  orelles del llop “ , perquè com diuen els gallecs,  os amigos dos meus amigos son os meus amigos

DINS D’UN ATZUCAC

Sobtadament un polític se’n va adonar que no servia per res i el seu somni de ser útil es va trencar. Al dia següent havia d’anar a una reunió amb els de sempre, per parlar dels mateixos problema de sempre i estava segur que tampoc els resoldrien. Flagel•lat pels dubtes, aquella nit no podia dormir. Va sortir a passejar per la foscor. Pels racons trobava gent dormint en el carrer. Eren els rodamóns i captaires que la política havia abandonat. La passejada nocturna va seguir fins que va arribar a un atzucac. Al final del carreró hi havien dos pobres estirats dormint tranquil•lament. Com a capçalera hi havia una pintada a la paret. Deia – intel•ligent no és aquell que sap parlar, sinó el que sap amb qui ha de parlar per no perdre el temps -. Allà mateix va decidir no acudir a la reunió del dia següent. Va perdre la confiança del seu grup polític. Ara en el mateix atzucac hi han tres pobres dormint profundament. Un és el polític honrat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: per tenir un somni has de poder dormir tranquil•lament. 

Francesc Estival Vilardell

PERSONES ENTRANYABLES

En un món on  hi ha massa tragèdies,  dolor absurd , fabricat per interessos dels executors de les forces de la foscor,  vull deixar la meva empremta de pau, esperançà harmonia i concòrdia.

Ho intent fer de moltes maneres, i ara ho faig,  amb les paraules que vos envio cada vespre.

Hi ha persones que has estimat molt en aquesta vida i d’altres que estimes ara.

Que has tingut una gran coincidència de sentiments semblants, malgrat hagin fet el viatge al cel abans que tu.

Tots tenim aquestes persones especials dins el nostre cor amb les que s’ha creat un vincle,  que mai podrà ser trencat. 

Un vincle d’ànimes.

Quan son vives,  creen un espai harmònic,  fantàstic .

A vegades són persones que han assolit els seus somnis i t’han transmès la seva il·lusió i ganes de viure.

Altres no els assoliren,  i et feren arribar uns sentiments,  en els que notares,  que és sentien certament fracassats i amb el què els quedava gaudien de les miques de la vida.

Veig, quan escric això,  al meu padrí de fons, en Gasparet.

Volia trobar una fotografia que està al meu record d’ara.

Tenia dos anys i em donava la mà.

No l’he trobada,   malgrat els àlbums fotogràfics després de tants anys de circular pel món,  la recerca d’imatges concretes sol ser impredictible.

Sols dir-vos,  que recercant he fet un viatge en el temps.

Tal volta no cal imatge pel poema, millor que el poema  us comporti imatges de vida.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  5 de novembre de 2024

ESBERLES DE LLUNA

En el mes de novembre es trenca l’any. Una basca incontrolada omple tots els racons. Una angunia impertinent pentina el món. L’ànsia es consola buscant la llum per l’horitzó. I les hores caminen a poc a poc. Les nits són llargues. De dia n’hi ha poc. La lluna tremolosa s’esberla en petits bocins que cauen per tot arreu. Engrunes de lluna, flàccida llum que crea enyors pels records de joventut i pels que ja no hi són. Moments d’il•lusions que defalleixen, però… com el nadó que aprèn a parlar, fortaleses que no es rendeixen. Cors que no deixen de bategar. Esperances que s’aixequen vigoroses convençudes de que aviat la llum tornarà.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: cada mes de l’any té la seva personalitat, també les seves reflexions.

Bona castanyada

Francesc Estival Vilardell

TOTS SANTS I LA CASTANYERA!

Tots Sants ens invita, amb castanyes i moniatos torrats,

no oblidar la família que ja no hi és. Visitarem el cementiri,

i els portarem flors, o ens mirarem el columbari,

ple d’històries familiars.

El fred no acompanya, però l’ànima sí.

Amics i família comparteixen menges, rialles, records,

i llàgrimes que busquen consol.

De difunts, els cors en són plens.

La canalla pregunta tot menjant els panellets:

Per què en parlen si són morts?

“Perquè aquest dia és per recordar-los”,

respon la més gran de la casa.

La Rita, la castanyera, torra castanyes

i cou moniatos; en cada castanya recorda un petó,

i en cada moniato sent la veu de la mare.

A qui passarà el seu llegat?: el torrador de castanyes,

els molls per a donar-los volta i la cantarella: “”Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?”

La Rita ja és vella, qui seguirà la tradició?, ella no té família.

I la canalla, que ensenya la moneda, i espera amb il•lusió,

la paperina plena de castanyes calentes…, llavors, qui l’omplirà?

 

MARIA TERESA GALAN BUSCATÓ