EL MONOLINGÜISME ANGLÈS I EL GENOCIDI CULTURAL

El  plantejament  ja  fa por “matar l’indi, salvar l’home”

En escoles residencials i internats per a indígenes (Canadà, EUA, Austràlia), la política explícita era assimilar els infants a la cultura blanca i fer-los oblidar llengua, religió i costums.

Això es feia amb lleis i programes governamentals, sovint gestionats per esglésies cristianes, que definien llengües i cultures indígenes com a inferiors o “salvatges

Els infants eren arrencats de les seves llars i portats a internats lluny de la comunitat, molts mesos o anys sense contacte amb la família.

A Austràlia, les criatures de les “Stolen Generations” eren situades en institucions o famílies blanques amb l’objectiu que creixessin com a angloparlants, sense accés a la seva llengua ni cultura.

El tall del vincle familiar impedia la transmissió natural de la llengua (explicacions, històries, rituals, cançons).

Quan un infant era sorprès parlant la seva llengua, s’aplicaven mesures repressives molt dures:

Pallisses, fuetades, bufetades i altres formes de violència física com a càstig “disciplinari”.

Fer-los menjar sabó, posar-los en confinament solitari o negar-los el menjar.

Fer que nois grans castiguessin els petits, creant un clima de por i control intern.

Ridiculització pública, insults i burla davant dels altres infants per fer-los sentir vergonya de la seva llengua i identitat.

Un exemple recurrent als testimonis és l’infant que deixa anar una paraula en la seva llengua materna, és denunciat per altres criatures o pel personal i rep una pallissa o un càstig exemplaritzant davant de tothom

L’ensenyament prioritzava l’anglès, la religió cristiana i tasques manuals (agricultura, servei domèstic), preparant els infants per rols subordinats en la societat blanca.

El currículum menystenia o negava la història i el coneixement indígena, presentant la cultura blanca com a única “civilitzada”.

Els infants rebien missatges constants que la seva llengua era “dolenta”, “bruta” o “salvatge”, generant autoodi i trencant la transmissió intergeneracional

Caligula / Trump, el gran pedòfil, és un dels resultats d’aquelles polítiques

Els anglesos NO SON DE FIAR,  traïen a Catalunya l’any 1714 ,  bescanviant-nos per un penyal ple de mones.

Tots els monolingüismes son genocides.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/02/el-monolinguisme-frances-i-el-genocidi.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/02/el-monolinguisme-genocida.html

MIRALL DE L’ÀNIMA

La frase deia, “la cara és el mirall de l’ànima “; avui això de l’ànima no està de moda, avui es porta ser “dur”, comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.

Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot “la mala sang” amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?

Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint “cares”, la major part en parlen de tristesa, de patiment – real o imaginat – , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.

El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?

Al mati amic lector quan et mires al mirall, t’agrada el que hi veus?, reconeixes en el vidre el teu present i el teu passat?

Ara hi ha força gent que es fa canviar la cara pels cirurgians plàstics, està clar que la que tenen no els hi agrada, però certament en virtut del reflex que exposava al començament, el que no els hi agrada és la seva ànima, i aquesta malauradament no es pot operar – encara – , ens cal viure amb tot el que hem fet de bo, i sobretot amb tot el que no hem fet, i per descomptat amb tot el que hem fet, i fem malament, i és aquesta carrega la que ens transforma – o deforma – la cara; són les nostres accions i/o les nostres omissions, les que habitualment poc a poc, però en ocasions de forma accelerada ens transformen als nostres ulls, i als ulls de la resta del món.

No us donaré noms de polítics, o d’artistes , o de professionals diversos, perquè tots veiem la mateixa televisió, i llegim els mateixos diaris; ara vosaltres sols, i en relació a qui us sembli feu aquesta prova, el mireu a la cara i intenteu l’exercici de valorar, en quina mesura aquesta reflexa la seva trajectòria vital. Hi ha qui fins i tot té faccions inhumanes, oi?

https://www.elmundo.es/blogs/elmundo/sinnoticiasdedior/2012/12/11/felipe-gonzalez-rompe-la-pana.html

 

BONDAT

 

La bondat és revolucionària i traspassa fronteres.

És una energia prou neta i no precisa explicació: És!

La bondat és un estat de l’ànima.

Una inclinació natural a fer el bé

Germana de l’estimació,  que disposa de les mateixes característiques.

O es sent o no es sent.

Estimats

enlloc es pot comprar.

Aquests sentiments naixen del cor i la nostra ànima,

per tan, es tenen o no.

Qui no els té,  no l’hem de jutjar com a dolent.

Tal volta

no l’hi tocava tindre’ l.

Qui sap

si pateixen més que qui els tenen.

Estic enamorat de la Vida i no de succedanis, que ens volen vendre i imposar un sistema econòmic depredador.

Viure segons uns principis que no casen amb aquest sistema,

es fa llarg i feixuc.

Habitualment,

sempre acabes tot sol i

no és una queixa.

La solitud triada, és molt enriquidora.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany . 14 de febrer de 2026

EL PROFESSOR ALAFERIT

Un professor va observar que els alumnes no entenien de la mateixa manera el sentit de les seves lliçons. Cada un feia una interpretació diferent i arribaven a diferents conclusions. Què estava passant? Observant i reflexionant va arribar a unes conclusions – cada alumne té diferents experiències personals. Per aquest motiu cada un arribava a una conclusió diferent -. Malgrat tot, era evident que tots progressaven quan feien una reflexió. El bon professor va decidir que era més important que practiquessin la reflexió a que entenguessin la lliçó. Aquest professor, tot i estar ferit en el seu orgull, va seguir ensenyant durant molt temps i va ser un bon professor.

Cita d’en Svileta de Tessàlia – Allò  més important , no és el que et volen ensenyar, sinó el que ets capaç d’aprendre.

Francesc Estiva Vilardell

ENYORANÇES

Hi ha llocs que en època estival es vesteixen de gala. Llocs privilegiats que les famílies escullen per fer vacances. Tanmateix durant la resta de l’any queden sols i estan enyorats. Bressolats pel silenci troben a faltar les rialles de la gent, el cant dels ocells, els colors de les flors, l’escalfor del sol. Només els hi queden els estels que són els mateixos i cada nit surten per il•luminar el firmament. Aletargats pel fred es pregunten quan tornaran. Recolzats en l’esperança esperen que torni l’època estival.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’enyor és una vitamina per la sensibilitat.

Francesc Estival Vilardell

TOT VA COMENÇAR AMB UN DESNONAMENT

Els texts que expliquen la història del Paradís Terrenal, ens fan pensar en un jove emprenedor de l’immobiliari celestial, que per raons inexplicades – que hi guanyava ell ? –  va decidir desnonar Adam i Eva del seu hortet tancat amb muralles de llorer, no sabia que inaugurava una tradició que esdevindria el motor invisible de la història: l’art de fer fora algú d’on era feliç.

El jove emprenedor de l’immobiliari celestial,  i no pas Adam— va crear   el primer contracte de lloguer vitalici amb clàusules invisibles: “No menjar el fruit prohibit, mantenir el jardí net i ser agraïts”. Naturalment, els humans no havien llegit la lletra petita (ni sabien llegir, de fet) i, com passa sovint, un mos de coneixement els va costar la casa.

L’ emprenedor de l’immobiliari, que encara no coneixia la figura del mediador ni el dret a la defensa, va fer-los fora amb una ordre de desnonament exprés.

Des de llavors, el món ha anat d’expulsió en expulsió.

Els descendents d’Adam van desnonar els nòmades per fundar ciutats; els reis van desnonar camperols per aixecar castells; les esglésies van desnonar heretges per purificar l’ànima col·lectiva; i els bancs, que són molt més disciplinats que Déu, van perfeccionar el procediment amb signatura electrònica i corretja hipotecària.

Quan l’home va arribar a Amèrica, ja era un especialista. Allà va desnonar pobles sencers en nom de la civilització i de la canya de sucre. A la Revolució Industrial, els desnonaments van agafar fum i so de sirena: fora de la terra, benvinguts al taller! El segle XX, amb la seva devoció pel progrés i la seva passió pels exilis, va elevar el desnonament a categoria filosòfica: no només de casa, sinó també d’idees, de llengua, de memòria.

Ara, al segle XXI —que segons els optimistes havia de ser el de la consciència global— desnonem vides senceres amb un clic. De l’habitatge físic hem passat al digital: si et cancel·len el compte, perds la identitat. Els “Adam i Eva” d’avui són famílies amb hipoteques eternes, autònoms expulsats de la seguretat social per “errors administratius” i joves que paguen quatre-cents euros per un llit amb finestra a la rentadora del pis.

El jove emprenedor de l’immobiliari celestial diuen que viu en un paradís fiscal , i per descomptat, ni  rastre de la serp, que ara treballa en màrqueting per a una empresa de criptomonedes.

Encara però, ens  queda una ironia: cada generació, quan és desnonada del seu paradís particular, pensa que ara sí, que reconstruirà un món millor, …,  fins que oblida llegir la lletra petita.

FEIJÓO ÉS UN TROL DINS DEL PP?.

 

Que el PP es dediqui a “dinamitar-se” des de dins és, al final, un problema menor: el veritable drama és que, mentre es barallen, utilitzen els pressupostos públics i les institucions com si fossin patrimoni privat, i converteixen els drets en moneda de canvi electoral.

El missatge que rep la ciutadania és que hi ha milions per a eleccions anticipades, contractes tecnològics i aparells de partit, però no n’hi ha per reduir llistes d’espera, garantir un diagnòstic oncològic a temps o blindar l’educació pública.

Quan la gent vegi que aquests avenços electorals deixen la mateixa o pitjor realitat social, quedarà encara més clara la naturalesa d’uns partits que prioritzen càlculs interns per sobre de la vida quotidiana de la majoria

Les dretes que governen aquests territoris han assumit com a programa l’afebliment de l’Estat del benestar: retallades, externalitzacions i opacitat mentre es multipliquen els diners per a contractes a empreses amigues i campanyes.

Una part significativa de la socialdemocràcia ha estat còmplice d’aquest procés, inaugurant retallades que després la dreta accelera fins a convertir-les en nou “sentit comú”.

Aquesta connivència crea el que anomenes, amb encert, “partits antidemocràtics” de facto: respecten el ritual electoral mentre buiden de contingut els drets socials que donen sentit real a la democracia

El mirall andalús: un avís clar;  A Andalusia, anys de polítiques de retallades, externalitzacions i privatització progressiva han portat a una sanitat pública en col·lapse, amb escàndols greus com el del cribatge de càncer de mama, on milers de dones s’han vist afectades per mamografies sense informar i sistemes desbordats.

Sindicats i moviments com la Marea Blanca descriuen un “desmantellament” planificat del sistema públic, amb falta de personal, tecnologia obsoleta i llistes d’espera invisibilitzades.

Dir quer  malalts /es de càncer   d’Extremadura , l’Aragó, Galicia, ..  “ja tremolen” davant el model andalús, no és exageració: és exactament el que passa quan els governs decideixen que el negoci i l’estalvi pressupostar

En territoris on la sanitat, l’educació i les polítiques socials arrosseguen dèficits estructurals, dedicar milions addicionals a un caprici electoral és moralment indefensable.

Les mateixes forces que proclamen “responsabilitat fiscal” accepten sense parpellejar que 5 milions extres a Aragó o 4,2 milions extres a Extremadura no vagin a hospitals, escoles o dependència, sinó a propaganda i logística electoral inflada.

Quan es retallen plantilles, es precaritzen professionals i s’externalitzen serveis, qualsevol euro desviat cap a un avanç electoral és, de facto, una retallada encoberta en drets socials.

Això no és només mala gestió; és una opció ideològica: s’accepta que el patiment social és un “mal menor” mentre els partits asseguren la seva aritmètica parlamentària

Les eleccions anticipades a Extremadura i Aragó són una obscenitat política i pressupostària disfressada de “normalitat democràtica”

Extremadura passa de 2,8 milions el 2023 a 7 milions d’euros, un increment del 60% perquè ara la Junta assumeix sola el cost que abans compartia amb l’Estat.

A Aragó, el 8-F suposa uns 10 milions d’euros, el doble que el 2023, amb 5 milions extres atribuïts exclusivament a l’avenç electoral decidit per Azcón.

Bona part d’aquests diners van a grans empreses tecnològiques (Indra concentra al voltant de la meitat del pressupost a Aragó pel tractament i transmissió de dades) mentre es retallen o s’ofeguen serveis essencials.

 

DEMOCRÀCIA?

A l’Aragó de l’any 2026, la democràcia era un animal dissecat exhibit cada quatre anys al Palau del Pilar, on els ciutadans acudien devotament a contemplar-la, fer-li una foto i marxar a casa amb la sensació d’haver participat en alguna cosa històrica. Només els més escèptics notaven que el cadàver feia olor.

 

Aquell any, el Govern havia decretat una petita novetat: cap càmera, cap mòbil, cap testimoni audiovisual durant el recompte. “Per preservar la sacralitat del vot”, explicà solemnement el portaveu, com si aquell vot fos una relíquia mariana. Els periodistes van protestar, és clar, però se’ls va respondre amb el somriure beatífic dels qui ja tenen el poder assegurat.

 

A la matinada del recompte, les taules electorals van començar a enviar resultats “inspiradors”: per cada mil electors, n’hi havia un que afirmava haver votat Agustina Saragossa Domènech, coneguda pels vells llibres d’història com Agustina d’Aragó. Al principi semblà un acudit patriòtic, però en poques hores el seu nom superava el dels partits en competició.

 

Els rumors es van escampar com el fum d’una canonada: s’havia inserit un vot fantasma en memòria de la heroïna, com a “gest simbòlic de reconeixement històric”. Però ningú sabia d’on sortia ni qui l’havia programat. Alguns asseguraven que els fitxers electrònics havien estat alterats per un funcionari aficionat al napoleònic vintage; altres, més místics, juraven haver vist l’esperit d’Agustina cavalcant per Saragossa sobre un canó de comptes, disparant bits de democràcia corrompuda.

 

El recompte s’allargà fins a l’alba i, per art d’encanteri aritmètic, la major part dels escons foren atribuïts al Partit de la Resiliència Espanyola, que prometia “reconstruir la glòria nacional des de l’interior”.

 

L’acta final consignava un detall menut: 10 milions d’euros de despesa electoral, extrets —com ja era tradició secular— de les partides destinades a serveis socials, sanitat i educació. Les famílies més pobres van rebre una carta: “El vostre sacrifici ajudarà a mantenir viva la flama democràtica.”

 

Quan els ciutadans protestaren, la Junta Electoral emeté un comunicat tranquil·litzador: “Cap frau detectat. Tot en ordre. Fins i tot Agustina ha votat —i ho ha fet pel país.”

 

Aquella nit, la lluna sobre el Pilar es tenyí d’un vermell de pólvora. Alguns testimonis oculars van assegurar haver sentit un crit de dona, sec i furiós, retrunyint pels carrers buits:

“Miserables! Ni el meu canó era tan trampós com vosaltres!”

REFLEXIÓ NECESSÀRIA SOBRE LES DIFICULTATS DELS SUD-AMERICANS PER APRENDE I ENRAONAR LA LLENGUA CATALANA

Hi ha sud-americans que, quan senten el català per primera vegada, perceben alguna cosa molt més fonda que una llengua nova. Hi ha en el seu gest d’aprendre-la un record antic, una vibració de la veu que reconeix un eco de la seva pròpia història callada. Com si, en cada paraula catalana, hi bategués també la llengua dels seus avis, aquells que van ser forçats  – en massa ocasions fins a la mort a la plaça pública – a callar-la davant la imposició del castellà —aquella llengua que el poder va vestir d’uniforme i  en va fer bandera.

 

Molts no ho saben, però dins seu hi ha gravada la por ancestral del càstig per parlar com els seus avantpassats. Quan volen dir bon dia, una punta de vergonya o de resistència els travessa la gola, com si una veu invisible els digués: “No diguis això, que no és la llengua dels vencedors.” Però alguns d’ells  – pocs dissortadament encara – , tossudament, continuen. Repeteixen, practiquen, s’equivoquen i riuen, perquè intueixen que el català no només és una eina de convivència: és una manera d’honorar els que, segles enrere, van ser condemnats per parlar diferent.

 

A poc a poc descobreixen que aprendre català no és substituir una llengua per una altra, sinó rescatar el dret a pensar amb paraules pròpies. Alguns senten, aleshores, que és el mateix esperit indòmit que va resistir a les reduccions jesuïtes o als virregnats imperials el que ara els empeny a resistir de nou, però amb llibres, paraules i amistats noves.

 

Així, cada cop que un llatinoamericà diu “estimo aquesta terra”, sense por ni vergonya, trenca el fil antic del silenci imposat. I en aquell instant —encara que no ho sàpiga—, retroba la veu dels seus morts i la transforma en futur.

COPAGANDA. PELIS DE POLIS

La proliferació de sèries i pel·lícules que “humanitzen” i glorifiquen policies conviu obscenament amb informacions constants sobre brutalitat, tortura i impunitat policial arreu del món; aquesta fractura no és casual, és estructural i funcional al poder

Les ficcions policials no només expliquen històries, sinó que fabriquen sentit comú: presenten la policia com a única barrera entre l’ordre i el caos, naturalitzen la violència “necessària” i desplacen l’empatia cap a l’agent armat i no cap a qui pateix l’abús. En aquest esquema, la por al crim justifica la por a la policia: qualsevol excés es disculpa perquè “algú ho ha de fer”, i l’espectador acaba acceptant que cal mentir, colpejar o saltar-se la llei per salvar la societat. Aquest fenomen ja té nom: copaganda, propaganda destinada a millorar la imatge policial i desactivar la crítica, fins i tot quan els mateixos mitjans informen d’escàndols de corrupció, racisme o homicidis comesos per agents.

Mentre una part de la programació televisiva mostra policies sensibles, pares i mares abnegats, que ploren i pateixen per “protegir-nos”, els informatius parlen de persones assassinades o greument ferides en operatius “legals”. En el cas del Marroc, per exemple, les protestes juvenils per serveis bàsics i contra la corrupció s’han saldat amb manifestants morts i centenars de detinguts; la violència ha estat denunciada per organitzacions de drets humans, malgrat el relat oficial  “d’ordre públic”. En l’àmbit migratori, les actuacions d’agents de l’ICE als Estats Units han estat enregistrades mostrant detencions agressives, vulneracions flagrants de drets i un ús de la força que desmenteix qualsevol narrativa de “servei humanitari”. I, tanmateix, la maquinària audiovisual continua oferint policies valents i sacrificats, un bàlsam simbòlic per tapar una realitat que supura violència institucional sistemàtica

La major part d’aquestes obres centren la mirada en el “bon policia aïllat”, amb dilemes morals individuals, com si el problema fos només de pomes podrides i no d’un sistema de control social construït sobre desigualtat, racisme i impunitat. Això despolititza la repressió: converteix conflictes socials, protesta juvenil o migració en “problemes d’ordre” que requereixen múscul policial, mai transformacions estructurals. Quan la policia marroquina reprimeix joves que demanen serveis bàsics, o quan cossos especialitzats en fronteres colpegen i expulsen migrants, la pregunta no és “què passa a la societat?”, sinó “com contenim aquesta amenaça?”. La ficció, reproduint aquest esquema, serveix com a pedagogia de la resignació: ensenya a no qüestionar qui té el monopoli de la violència, només a confiar que, al final, algú “dins del sistema” farà el correcte.

El fet que, a la mateixa graella televisiva, convisquin sèries que veneren la policia amb notícies sobre la seva brutalitat no és un accident, és un mecanisme de gestió de la contradicció. D’una banda, els fets nus —protestes reprimides al Marroc, actuacions ferotges de l’ICE, atropellaments o trets en contextos de protesta a països com l’Iran— erosionen la legitimitat dels cossos; de l’altra, la ficció la reconstrueix constantment, mostrant agents tan humans i sacrificats que l’espectador preferirà creure que allò que veu al telenotícies és “un error” i no la norma. Aquesta convivència entre relat amable i realitat violenta crea una mena de dissonància cognitiva protectora: és més fàcil pensar que el món és com a la sèrie que assumir que l’Estat pot ser l’agressor sistemàtic dels seus propis ciutadans. En aquest sentit, cada capítol de “policies bons” funciona com una injecció simbòlica que permet suportar —i, al límit, justificar— els cops, les morts i les vexacions que veiem en vídeos filtrats o informes d’ONG

Davant d’aquesta maquinària, el mínim acte de dignitat és mirar amb sospita qualsevol producte cultural que posi una pistola a les mans d’un personatge i ens demani estimar-lo sense qüestionar per a qui treballa. No es tracta de negar l’existència d’agents que intenten fer la seva feina amb decència, sinó de recordar que la qüestió central no és la bondat individual, sinó l’ús polític de la violència organitzada. Quan el relat hegemònic insisteix a presentar policies com a salvadors mentre la realitat mostra cossos que maten manifestants, migrants o dissidents, l’única resposta responsable és assumir una posició radicalment crítica i exigir que el focus es desplaci: menys llàgrimes de policia de ficció, més atenció a les víctimes reals. Potser el veritable gir narratiu que falta no és una nova sèrie de policies “més humans”, sinó imaginar societats que necessitin molta menys policia i molta més justícia