Hi ha una cosa meravellosa en el llenguatge contemporani: la capacitat de batejar amb noms solemnes allò que, en el fons, continua depenent del mateix vell fil invisible —el diner públic. ONG, OBP, fundacions, entitats del tercer sector… Acrònims que sonen a independència moral, a societat civil organitzada, a solidaritat espontània. I tanmateix, rere la sigla hi batega sovint una realitat molt menys èpica: el pressupost de sempre, redistribuït amb una etiqueta més amable.
Les ONG, “no governamentals”, diuen. No governamentals… però generosament alimentades per subvencions, convenis, ajuts i línies de finançament que neixen exactament del mateix lloc que diuen no representar. És com declarar-se vegetarià mentre es viu d’un escorxador, però amb una bona campanya de comunicació. La paradoxa no sembla inquietar gaire ningú; al contrari, esdevé un sistema perfectament assumit, gairebé elegant.
I després hi ha les OBP —les obres benèfiques públiques—, on la subtilesa ja ni tan sols es dissimula. Aquí el cercle es tanca sense complexos: diners públics, gestió pública o parapública, que curiosamenet no resolen la necessitat sinó que la perpetúen amb una certa dignitat institucional. Serveis socials, xarxes assistencials, dispositius d’urgència,… Tot imprescindible, sens dubte, però també revelador: una societat que es felicita per alimentar els seus pobres sense preguntar-se massa per què en continua produint.
El més fascinant és la narrativa. Les ONG projecten la imatge de la iniciativa altruista que sorgeix des de baix, mentre que les OBP assumeixen la funció paternalista des de dalt. Però en ambdós casos, el motor econòmic és el mateix contribuent, discret i obedient, que finança tant la caritat com la seva necessitat.
Potser el veritable acrònim que falta és un de més honest: DDP —Dependència Disfressada de Públic. Però aquest, és clar, no lluiria gaire en una memòria anual ni en una gala solidària.
I així anem fent: canviant sigles, refinant discursos i celebrant la solidaritat institucionalitzada, mentre el sistema que la fa necessària continua intacte, gairebé intocable. Una obra d’enginyeria social admirable: convertir la necessitat en sector, i la solució en estructura permanent.