El què faig per intentar modificar el meu món, és no lluitar contra res ni amb mi mateix.
He arribat a aquesta conclusió, després de molts anys de corrua per la vida.
Lluitar contra el què no està en les teves mans modificar-ho, considero que és un doi, que no ajuda a ningú, i és un dispendi energètic absurd .
M’estim més aportar la meva pau, harmonia, concòrdia i empatia.
T’ajuden a prendre les millors decisions aquestes actituds i no ficar més brutícia, sinó més amor i comprensió.
Amagar-se d’un mateix, per no ser prou honest, per encarar-se a les seves pròpies pors, és funcionar com un cranc.
És un escapament flagrant que ens porta a patir més del necessari.
Som qui som.
No me’n penedeix de cap de les vivències que he passat i havia de passar
fins arribar al què som.
No cal renunciar
ni oposar-nos a res del què vivirem en el passat,
ni tan sols condemnar-lo.
Actuarem amb la consciència que disposàvem en aquell moment.
Així de clar.
Del contrari no seríem qui som ara mateix.
Què podríem haver fet les coses d’altres maneres?
Clar que si.
Condicionades a la capacitat que teníem de resolució quan succeïren.
No ens castiguem, no existeixen les culpabilitats, això és una creació mental que ens allunya de la nostra pròpia essència.
El què passà, passà.
Ha estona, vaig emprendre el camí de la gratitud.
Tot el què he viscut, m’ha servit d’aprenentatge i després aquestes lliçons, han estat aplicades a la meva vida.
Podria ser la meva definició de maduresa.
He d’agrair tant a la Vida, malgrat a vegades l’hagi sentit una mica dura amb mi,
que per acabar i acomiadar-me, sols se m’ocorre una paraula:
GRÀCIES, GRÀCIES,I GRÀCIES.
