Mai m’havien mirat tant els ulls com avui.
Han tingut a bé, mirar-me’ls amb diversos estris,
a ca l’oculista.
Hauran quedat bocabadats.
Uns ulls blaus, preciosos, llegats de família al nostre net n’Hugo.
Ma mare Maria Teresa, la seva germana la tieta Angeleta i el meu germà petit “en Ricardito” que estan al cel, els tenien del mateix color, més guapos que el meus.
Hugo ha llegat una barreja dels colors i són una meravella.
Cataractes importants n’hi ha moltes: les del Niàgara, d’Iguazú, el Salt de l’Àngel…
I les d’en Keops (nom meu de batalla) són uns te’ls difuminats que volen emboirar la meva visió.
Les gotes que m’han posat, algunes coïen.
Tal com m’han dit, veuria borrós durant unes hores. Així ha estat.
M’han ofert operar-me, que he declinat, perquè no tinc problemes de visió.
Revisió d’aquí a un any.
Un tema tancat.
A més,
hi ha coses que veig, i percep, sense menester els ulls,
el meu cor,
les capta indefectiblement.