En un regne on la veritat  és moneda falsa i la mentida, sagrada, existia un temple resplendent dedicat a Nuestra Señora del Lawfare. Els seus adoradors no pregaven, sinó que redactaven denúncies,  diligencies, autos, sentencies ,..,  i en lloc d’encens, cremen dossiers. Vestien togues negres com la nit i portaven als colls una medalla brillant amb el símbol d’un ull obert, vigilant-ho tot.

Cada vespre, celebraven la litúrgia del Pretext, en què recitaven capítols de lleis amb veu solemne. S’agenollaven davant l’estàtua de la Senyora, feta de marbre i ego, suplicant-li favors judicials i condemnes convenients. I així, la ciutat vivia sotmesa a la fe sense misericòrdia dels seus ministres de pedra.

El temps però , com un jutge antic, sempre dicta sentència. Un dia d’hivern, amb els núvols com mantells sobre els palaus, començà el que ningú- atesa la naturalesa pagana d’aquest deïtat –  va voler  anomenar miracle. El primer sacerdot del Temple, mentre predicava des de la seva torre de cristall sobre la “puresa de la llei”, relliscà estranyament i desaparegué per la finestra.

Després fou el segon, que havia instruït cent processos, i el tercer, que havia signat condemnes com qui beneeix. Cap crit, només el silenci, i la pluja rentant la pedra. Els adoradors restants, temorosos, tancaren totes les finestres. Però la nit següent, una altra obertura s’obrí sola, com guiada per la mà invisible del destí. I un altre cos caigué, amb el medalló encara brillant entre els dits.

El temple restà buit, amb els dossiers escampats pel terra com fulles mortes. Diuen que només l’estàtua restà il·luminada amb una llum blava, com si somrigués. I a qui gosa acostar-s’hi ara, una veu suau li xiuxiueja: “A cada impostura li arriba la seva pròpia caiguda”.

M’explicaven que la apocrítica de Nosa Señora do narcotràfic ha estat un esdeveniment social de màxima importància, hi havia de “ tot”, i s’han fet declaracions  épatants :

https://www.publico.es/tremending/feijoo-vuelve-me-gusta-fruta-video-karaoke-insultar-copiar-ayuso.html

Feijóo vuelve al “me gusta la fruta” con un vídeo en un karaoke : “Hasta para insultar tiene que copiar a Ayuso”

https://www.elplural.com/autonomias/galicia/planos-mansion-ilegal-mujer-feijoo-parte-deberia-ser-demolida_346834102

Planos de la “mansión ilegal” de la mujer de Feijóo: esta es la parte que debería ser demolida

https://www.publico.es/politica/marcial-dorado-pemex-cajas-gallegas-contratos-familiares-afines-corrupcion-persigue-feijoo.html

Marcial Dorado, Pemex, las cajas gallegas y los contratos con familiares y afines: la corrupción que persigue a Feijóo

https://elpais.com/espana/2025-09-06/tellado-anima-a-empezar-a-cavar-la-fosa-del-gobierno-y-sanchez-acusa-al-pp-de-hacer-una-apelacion-encubierta-a-la-violencia.html

Tellado anima a “empezar a cavar la fosa” del Gobierno y Sánchez acusa al PP de hacer una “apelación encubierta a la violencia”

Sembla que el càtering  s’encarregava a l’empresa de Marcial Dorado Baúlde (Cambados, Pontevedra, 2 de abril de 1950)

L’Ermessenda de Valrà, deia; A l’amic, per a que t’honre, i a l’enemic, per a que no et deshonre

De Feijóo es pot predicar  allò de caure malament o caure avall, o caure tort, o caure agre

En un Pazo , tipus de casa pairal tradicional gallega, de caràcter senyorial, normalment situada al camp lluny de mirades indiscretes, es van reunir els representants de les Comunitats i Ciutats Autònomes vinculats a la Santa Compaña, la poderosa màfia del narcotràfic. No hi havia ni polítics ni funcionaris, només professionals del gremi, aquells que realment mouen els fils de l’ombra.

L’ordre del dia era clar: calia decidir si continuava sent rendible invertir en partits polítics i càrrecs públics. Els informes eren contundents: la influència política, que anys enrere havia garantit impunitat i facilitats, era cada cop menys efectiva. Els partits estaven desprestigiats, els càrrecs públics, més vigilats que mai, i la rendibilitat de la inversió minvava.

En canvi, la infiltració entre funcionaris havia donat fruits excel·lents. El control de duanes, ports i administracions clau s’havia demostrat molt més útil i discret. Les operacions fluïen amb menys soroll i més eficàcia.

Després d’un llarg debat, i entre copes d’albariño i el fum espès dels puros, la decisió es va prendre per unanimitat: la Santa Compaña donava per acabada la seva relació amb els partits polítics. A partir d’aquell moment, la inversió es concentraria exclusivament en la captació i col·laboració de funcionaris estratègics.

La trobada va concloure amb una sensació d’eficiència renovada. El vell Pazo, testimoni de secrets inconfessables, va tornar a quedar en silenci, mentre la màfia es preparava per una nova etapa, més invisible i, potser, més perillosa.

El son de la raó produeix monstres

Trump celebra una gala luxosa a la Casa Blanca,  com sempre el sàtrapa abusa de la seva condició de President,  no comptava però,  que a la festa assistien també un grup format per víctimes del seu propi partit, farts dels seus mal usos, dret de cuixa, pedofília, crims genocides,…. L’atemptat, orquestrat amb una precisió quirúrgica, sacseja el cor del poder nord-americà

Les proves de les seves atrocitats, filtrades a la premsa mundial, provoquen una onada d’indignació sense precedents. El Congrés, pressionat per la ciutadania i la comunitat internacional, convoca eleccions anticipades

El Partit Republicà, associat irremeiablement amb els excessos i crims de Trump, pateix una debacle històrica. En les noves eleccions, només obté el 3% dels vots, esdevenint una força residual.

Els Estats Units inicien una profunda regeneració democràtica. Es creen tribunals internacionals per jutjar els responsables de les atrocitats comeses, amb Trump, cauran Benjamín «Bibi»​ Netanyahu, i tots els líders que mutatis mutandis, practicaven les polítiques de Trump

Nous partits i moviments socials, nascuts de la resistència i la lluita pels drets humans, prenen el protagonisme.

El canvi climàtic donava lloc a intenses calorades de dia i de nit,  les nits tropicals, és a dir aquelles en que es registra  una  temperatura mínima igual o superior als 20 °C, comencen a considerar-se com una benedicció, les  nits tòrrides amb una temperatura mínima igual o superior als 25 °C, sovintegen tant al interior com a la costa i les  nits roents  en  les que la temperatura mínima és  igual o superior als 30 °C,  es van repetint  amb massa freqüència,  hom proposa ja  les nits infernals  que serien aquelles  en que  la temperatura està al voltant del 40 graus. En una d’aquestes nits d’insomni  cal situar aquesta historia que és¸ ara com ara, el somni d’una nit d’estiu.

La III República Espanyola es proclama després d’una crisi institucional profunda. El nou govern, decidit a trencar amb el passat autoritari i la continuïtat de les estructures franquistes, impulsa una depuració sense precedents de totes les administracions públiques.

S’estableix que qualsevol persona amb vincles familiars amb antics funcionaris de la dictadura serà apartada de l’administració pública. El criteri s’aplica de manera estricta i transparent, sense excepció per grau de parentiu ni per càrrec ocupat.

Judicatura: Renovació gairebé total dels jutges i fiscals. Es creen tribunals provisionals per garantir la continuïtat de la justícia.

Forces de Seguretat: Dissolució de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Es crea la Policia Republicana, amb competències a tot el territori excepte a Euskadi i Catalunya, on es mantenen l’Ertzaintza i els Mossos d’Esquadra.

Exèrcit: Es depuren els alts comandaments i s’implementa una nova estructura basada en la lleialtat a la República.

Administracions locals i provincials: Renovació massiva de funcionaris, alcaldes i diputats provincials.

Partits polítics: S’eliminen els partits que van protagonitzar la Transició. Es prohibeix la participació de persones amb vincles familiars amb antics càrrecs. Neixen nous partits amb lideratges completament renovats.

El procés dura tres anys. S’estableixen comissions de revisió, amb participació ciutadana i internacional, per garantir la imparcialitat. Ningú pateix dany físic; la depuració és administrativa i professional, no punitiva.

El model desperta interès internacional com a exemple de transició radical i pacífica cap a una democràcia neta.

Durant dècades, la monarquia havia estat el pilar d’un règim centralista, desigual i injust, blindat pels seus propis interessos i pels d’una elit que vivia d’esquenes al poble. La justícia, lluny de ser imparcial, s’havia convertit en un refugi de privilegis, nepotisme i corrupció, amb jutges i magistrats que cobraven sous astronòmics i feien servir   estratagemes legals per protegir els seus beneficis. Els crims quedaven impunes i la confiança en les institucions era pràcticament nul·la.

Els partits polítics tradicionals, per la seva banda, s’havien convertit en maquinàries de poder, més preocupats per perpetuar-se i repartir-se càrrecs que per servir la ciutadania. Les eleccions, sovint marcades per l’abstenció i el desengany, eren vistes com una pantomima més que com una expressió real de la voluntat popular.

Amb la proclamació de la III República Federal, el nou govern va anunciar un ambiciós pla de regeneració institucional i social. Entre les primeres mesures, es va decidir mantenir únicament les Repúbliques de Galícia, Euskadi i Catalunya, reconeixent la seva singularitat històrica i política dins d’una federació realment plural i descentralitzada.

El Senat, considerat una cambra redundant i inútil, va ser abolit sense contemplacions. Es van eliminar també totes les administracions duplicades i triplicades, racionalitzant l’estructura de l’Estat per posar fi al malbaratament de recursos i a la burocràcia innecessària.

El nou text constitucional  que es va presentar a l’aprovació dels ciutadans garantia drets socials, culturals i ambientals per a tothom, i establia mecanismes clars per evitar la corrupció i l’especulació.

La justícia va ser reformada de dalt a baix: es van depurar els càrrecs corruptes, es va establir la meritocràcia i la transparència com a pilars fonamentals, i es va crear un sistema judicial independent, accessible i realment al servei de la ciutadania. En paral·lel, es va dissoldre la vella policia i es va fundar la Policia Republicana, formada i orientada sota els valors democràtics i de servei públic.

L’exèrcit va fer costat al nou govern, garantint l’ordre i la seguretat durant la transició. Aquesta actitud va ser clau per evitar temptacions autoritàries i assegurar que la voluntat popular es pogués expressar sense coaccions.

Amb aquestes mesures, la III República Federal va néixer amb la voluntat de posar fi als vells vicis i construir un futur basat en la justícia social, la llibertat i la fraternitat entre els pobles.

Una nova etapa començava, amb l’esperança que, aquesta vegada, la regeneració fos real i duradora.

A Galícia,  tothom sap de qui parles quan et refereixes a “O Porquiño que  s’ha guanyat la fama de ser l’ombra protectora de Feijóo.

A Galícia, s’expliquen històries esfereïdores sobre  “ O Porquiño” , des de  va fer callar tot un poble amb només una mirada, fins que  va aconseguir que un adversari polític de Feijóo es perdés per sempre en la boira de la Costa da Morte,  la fama – sempre exagerada –  diu que els corbs s’aparten quan senten el seu nom.

Feijóo, ambiciós i hàbil, sabia que per saltar de la tranquil·litat de Galícia a la tempestuosa Madrid, necessitaria alguna cosa més que discursos i promeses: necessitava protecció. I qui millor que O Porquiño, el periodista capaç de fer desaparèixer escàndols abans que arribessin a la portada dels diaris, d’intimidar rivals amb només una trucada i de manipular la veritat amb la mateixa destresa amb què un mariner lliga els nusos de la seva barca?

La capital del REINO l no és Galícia: aquí les intrigues són més sofisticades, els periodistes més agressius i els escàndols, més grans. O Porquiño, fidel a Feijóo, el va seguir, disposat a protegir-lo de qualsevol situació “incòmoda”,   els seus mètodes, tan efectius a la terra dels seus avantpassats però , van començar a sobtar als madrilenys.

En una roda de premsa, mentre un periodista feia una pregunta comprometedora, O Porquiño va aparèixer de sobte, amb la seva veu greu i la seva presència imponent, i el silenci es va fer a la sala. Els periodistes locals, acostumats a la llibertat i al joc net, van quedar bocabadats davant aquell home que semblava sortir d’una altra època, d’un món on el poder i la por caminaven de la mà.

A poc a poc, la llegenda d’O Porquiño va començar a estendre’s per Madrid. Alguns el veien com un protector fidel, d’altres com una amenaça per a la llibertat de premsa. Però tots sabien una cosa: mentre Feijóo tingués a O Porquiño a la seva ombra, cap escàndol seria prou gran, cap enemic prou valent, i cap veritat prou poderosa per fer-lo caure.

I així, entre la boira gallega i la llum de Madrid, la llegenda d’O Porquiño continua creixent, alimentada per la por, el respecte i l’admiració d’aquells que saben que, a vegades, la millor defensa és una ombra que ho veu tot i no té por de res.

A Galicia, com a arreu del món diuen , a cada porco lle chega o seu San Martiño