EU NON CREO NAS MEIGAS, MAIS HABELAS HAINAS.

L’Arturo Cigire Macánta, d’ascendència irlandesa, aprovava la oposició d’agent fiscal d’hisenda, i el destinaven a la Delegació de A Coruña.

El sobtava que persones aparentment sense recursos regulars, tinguessin vehicles cars, Polaris, Corvus, Jeep ,.., i algun Land Rover, i encara més que tots els haguessin pagat amb efectiu , i que manifestessin que amb diners dels seus estalvis que guardaven a casa perquè NO tenen confiança amb els bancs, ni amb l’estat.Comprovava que tots eren sospitosos de participar en activitats de contraban i/o de narcotràfic, i fins que a alguns els havien enxampat amb petites quantitats de “ material” , fet que comportava únicament sanció econòmica.

Li va costar fer confiança amb els altres agents, tothom mesurava molt les seves expressions i paraules, i evitava intimar més enllà del que era estrictament necessari per la feina.

L’arribada de pèl·lets de plàstic a les platges de Baldayo, Caión, Valcovo, Repibelo, Sabon,…, obligava a deixar sense vigilància les platges de Mera, Riazor, Orzan , Bastiaguueiro,…

Advertia un notable augment del consum per part dels “ sospitosos oficials “ en el període en que l’activitat dels agents fiscals es centrava en l’arribada de pèl·lets de plàstic.

Feia notar aquesta circumstància al seu Cap, i aquest li deia que en prenia nota.

Tenia una especial relació amb el José Vieiras, i li comentava també la seva “ sensació” de que hi havia una relació entre la caiguda al mar dels pèl·lets de plàstic, i l’activitat dels contrabandistes i narcotraficants.

El José Vieiras li recomanava no insistir en aquest tema. En aquest negoci, hi ha “ gent molt important” , i si cal tirar al mar pèl·lets de plàstic, els tiren, i si cal provocar una “ marea negra” es provoca, i recorda sempre, que jo no t’he dit res.

«eu non creo nas meigas, mais habelas hainas»

L’Arturo Cigire Macánta, demanava el trasllat a Barcelona

REPARTIR-SE EL PASTÍS

Hi havia una trobada de delinqüents d’alt nivell   a Barcelona – això, no us escandalitzeu, passa amb freqüència, encara que lògicament no apareix a la premsa – , els canvis polítics havien provocat alguns “ petits problemes “  alhora de “repartir-se el pastís”.

Calia  tornar a fer l’escandall del tràfic de persones, tant de les que venien des de l’Àfrica, com de les que entraven per altres vies.

També, també, els narcotraficants, que havien passat  d’un «laissez faire, laissez passer», quasi total, a situacions de violència extrema.

https://www.lavozdigital.es/provincia/asesinato-dos-guardias-civiles-barbate-acabamos-enterrar-20240213141146-ntv.html

En aquestes reunions s’imposa sempre el “ win-win” , tothom guanya, l’estratègia és senzilla, si no n’hi ha perquè tothom quedi content, s’augmenta el preu del “ material”

S’acordava  a les “ taules de negociació” que s’augmentaria un 10% el preu dels “ passatges”  pels que venien de l’Àfrica, mantenint les “ mesures de control”, en el mateix nivell.

Pel que feia al narcotràfic, no era possible augmentar el preu de venda, tota vegada que els “ compradors” tenien cada vegada menys poder adquisitiu, aquí s’acordava que s’augmentaria un 15% el “ material “.  Es mantenien els percentatges de “ captures” i “ requises” en els nivells que s’havien acordat per a tota la Unió Europea.

Els acords es revisarien en el primer trimestre de l’any 2025.

LA MUNTANYA DELS ÉSSERS ESPECIALS

Hi havia una muntanya que era difícil de mirar. Una boirina misteriosa l’envoltava de basarda. Malgrat tot la gent sovint la visitava. Tothom sabia que hi vivien uns éssers humans especials. Hi havia un home que tenia mig cos escamat com la pell d’un escurçó; era un poeta que despertava les ànimes i adormia els mals sentiments. També hi havia una noia d’orelles tan llargues que penjaven com dos mitjons; era tan bona modista que, gràcies a ella, tota la comunitat anava elegantment vestida. A més hi havia un jove de cames tan curtes que no tenia genolls: era un virtuós violinista i omplia l’aire d’amoretes sonores. I una noia que tenia el nas arremangat i un ull més gran que l’altre; era una gran inventora que amb les seves innovacions facilitaven la vida a tota la comunitat. Aquell indret era conegut com la muntanya dels éssers especials perquè hi habitaven un poeta, una modista, un músic i una inventora tots ells excepcionals.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’aspecte físic es temporal i sols impressiona. El contingut d’una persona és intemporal i viu per sempre.

Francesc Estival Vilardell

CONTE DE NADAL.

El Joan vivia de forma molt modesta,  pare de tres fills, ja majors d’edat, i només un amb feina, a casa els costava Déu i ajuda, arribar a fi de mes.

Abans de Nadal es va veure amb 2,5€ a la butxaca, i no ho va dubtar i es va comprar una butlleta de l’Euromillones que justament celebrava sorteig el dia 22.12.2023.

Com estava destinat, li va tocar el premi gros.

El Joan va poder assegurar el futur dels seus fills.

I va destinar la resta dels diners – que eren molts – a solucionar la vida de persones que com ell mateix, desprès d’una vida de treball, justet, justet, arribaven a fi de mes.

Us ho explico  perquè tot ho va fer de forma discreta.

 

CONTE DE TARDOR

En una vesprada de tardor en la  que llum ens va abandonar massa aviat, passejava sense esma per un parc. Una sensació de solitud em va envair i un calfred va ser la meva única companyia. Vaig seure en un banc per descansar. Vaig buscar pel meu voltant la sensació de companyia que m’havia abandonat. Hi havia tan poca gent que la buidor no es va omplir. Vaig observar com un jove il·lusionat escrivia en un paper. Finalment no va quedar satisfet, va arrugar el paper i el va llençar. Un ventijol va fer volar la bola de paper fins deixar-lo al meu costat. La curiositat em va guanyar. Sigil·losament vaig recollir el paper i el vaig llegir. En el paper hi havia escrit , –  quan la mar i la terra es besen, fruiten sensacions  . Si el seu besoteig és agullonat per les carícies de l’aire, aleshores neix un prodigi anomenat món. No oblidis mai que tu formes part d’aquesta meravella No oblidis mai que el món està al teu voltant -. Vaig emportar-me’l a casa. El vaig planxar i el vaig penjar en un racó per recordar que sóc part d’una meravella.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: rodejat de tot mai estaràs sol.

Francesc Estival Vilardell

COMPTE AMB ELS ” CAVALLS REGALATS” !!!!

El Federico Lopez Varela, viu a Cubas de la Sagra, i la política no és la seva passió, un dels seus amics el convidava però, a anar a Barcelona el 8.10.2023 amb totes les despeses pagades, i com té una filla que viu a Santa Coloma de Gramenet, li va semblar una idea excel·lent.

Poc s’imaginava però, que el farien passejar per la Ciutat Comtal, amb banderes i pancartes, i que acabaria sortint fins a la televisió,  per acabar-ho d’adobar només va poder veure un moment a la seva filla Sofia , la seva parella i els nets molt breument perquè havien de tornar ràpidament a Cubas de la Sagra

El que ni de lluny podia sospitar era que algunes de les càmeres que l’havien filmat i retratat, farien un buidat d’imatges en un programa d’identificació, que passaria a engruixir el Registre “ Oficiós” de feixistes del Reino, i que un programa d’Intel·ligència artificial, acabaria trobant la seva vinculació amb la seva filla Sofia, i que tot pregat generaria un informe, que es posaria a disposició de les empreses privades, que el farien servir per valorar al seu personal.

La Sofia era molt bona treballadora, i la seva empresa considerava nomenar-la responsable d’un grup humà,  l’informe del el Registre “ Oficiós” de feixistes del Reino però, li jugaria una mala  passada,  el personal que havia de fer la valoració, va considerar que amb els antecedents familiars, la Sofia podria ser una font de problemes,  s’associava al feixisme, la manca d’empatia, l’obcecació,  la intolerància, la misogínia i àdhuc la violència.

El resultat que la Sofia no entendre mai, va ser que NO LA VAN PROMOCIONAR, i des d’aleshores,  va estar més fiscalitzada que abans,  la promocionada era gallega, nascuda a Orense, a la que sortosament ningú va relacionar amb   l’Alberto Núñez Feijóo

El Federico Lopez Varela, no va saber mai, com de car li va sortir a la seva filla, el viatge gratuït a Barcelona del dia 8.10. 2023.

Avui,  cal desconfiar molt, amb i sense la I.A, d’allò que deien els antics “A caballo regalado, no le mires el diente”.

EL LLIBRE ANTIC

A les golfes de casa,  fa una munió d’anys vaig trobar un llibre antic. Estava escrit en  un català que es veia antiquíssim i moltes paraules  una mica estranyes. El llibre era amb cobertes del que semblava un cuir i el paper molt rústic, semblava també de confecció casolana.

El vaig prémer amb les meves mans i durant uns dies vaig poder desxifrar el seu contingut que em va encuriosir i em vaig  preguntar de qui devia ser el llibre?. Algun avantpassat meu potser,  la masia és de la nostra propietat de fa molts i molts anys.

En el llibre hi ha tres històries, la que em va cridar més l’atenció, ús la transcric ara a vosaltres, em va agradar molt i espero que també la  tingueu en compte.

El llibre explica i comença més o menys així:

En aquell temps en què les bèsties parlaven i els humans els entenien, car llur llenguatge era similar, era el principi de la humanitat, els humans vivien en coves i balmes , i els animals corrien lliurement pels boscos i muntanyes.

Vet aquí que un dia de tardor un cavall s’atansà a la cova i fent primer un renill els digué: he vist que amb molt esforç llaureu la terra, jo i la meva muller l’egua us podem ajudar. A canvi volem  que ens  doneu menjar i ens protegiu dels animals salvatges, fet!. varen dir l’home i la dona que havien sortit de la cova. I allí es varen quedar per ajudar a llaurar la terra.

Una nit quan tothom dormia es va sentir un terrabastall. L’home s’aixeca i sortí al carrer i pregunta. Qui sou? Mummmuuu muuuusaltres va dir el bou que era un xic pagerol. Ma muller té llet i es pot fer formatges i mantega, ens podem quedar?.. Fet va dir la dona, sereu útils.

I així un altre dia vingueren els gossos i es quedaren per ser guardians.

I els galls per fer de despertadors.

i les gallines pondre ous.

Més tard vingué el gat que es va oferir per netejar de rates i la gata per fer companyia i jugar amb els nens..

Vet  aquí com diu que varen començar els humans, la convivència amb els animals. I conte explicat conte acabat. Us asseguro que tot això pot ser ben veritat

Montserrat Vilaró Berenguer

COMENCEM BE EL DIA !

Avui al sortir de casa a portar els quissos a fer el pipí, ja m’han fet enrabiat. La Kira la gosseta ha donat un ensurt de mort a un gatet que prenia tranquil·lament el sol. Els seus lladrucs es deuen haver sentit al poble. El pobre mixet no li ha quedat més remei que pujar a un roure i allà el veig encara. Amb les corredisses el gat ha tirat per terra un ciclamen , que ahir vaig plantar a un test i el vaig col·locar al cim d’ un tros d’ arbre , més ben dit un tió gros que s’aguantava verticalment i jo pensava que arribaria a Nadal, per el menys, doncs no! s’ha trencat el test i  en tinc de buscar un altre, el posaré de plàstic , ja veig com les gasten els meus animals de companyia.

Els altres animals que sovintejant a casa, les guineus s’han portat prou bé. S’ han menjat el sopar i han marxat.

Ara els senglars un desastre, havia plantat unes quantes plantes de blat de moro per decoració i es veu  que ja eren prou madures perquè no n’hi han deixat cap ni una espiga, tot trinxat. Jo que mengin les aglans molt d’ acord ,encara que al anar a estendre la roba senti ferum de porc i tingui d’anar esquivant a vegades cagarades seves, penso que són adob per la gespa.

I últimament també els teixons fan de les seves, als llocs humits del jardí fan forats rodons i trencant flors i testos per terra.

Els únics que em donen alegria són els cabirols , els veig menjar alfals als camps de davant de casa i els seus salts alegren la vista.

Menys mal que de rates i ratolins cap ni un, amb els gats que tinc encara deuen córrer.

I passat  d’una reineta que vaig haver de pescar a la piscina i que no deixava dormir als meus fills amb els seus cants, res important.

Algun dia em tindre de posar seriosa, crec que tots em prenen el pèl.

Apa li! Vaig a plantar de nou el ciclamen !

La reineta l’he vist nedant dins l´aigua dels gossos, un carretó sense rodes.

Montserrat Vilaró Berenguer

UNA CAPSA DE MITGES DE SEDA

El dia que vaig  conèixer a  la Lidia no vaig pensar que un dia podria ser la meva  dona.

Era l’any 1932 i va entrar com a mecanògrafa en la tenda de material quirúrgic que jo també treballava de venedor i expert en compres a l’estranger, en concret Paris.

La Lidia era una noia de uns vint anys rodoneta com una poma, baixeta ni lletja ni guapa, però amb tot l’encant i candor dels seus pocs anys.

Jo als meus quaranta cinc anys complerts, bohemi a volta de tot i amb esperit de solter recalcitrant, no li vaig prestar gaire atenció. Un dia però, que tenia molta feina ,  un company em va dir que Lidia escrivia i parlava molt be el francès , el cel es va obrir, vaig veure la llum, ella em podria ajudar, encara que sols fos un cop.

-Senyoreta Lidia em podria fer un favor encara que nomes sigui avui?

-Podria passar a maquina aquestes cartes, no tinc temps i no se com fer-ho…

-Per descomptat senyor Enric, i llavor em va somriure…

Llavors vaig veure que al riure, se li formaven uns clotets molt macos a les galtes i els seus ulls eren de color de mel. A part de tot això la pell  la tenia colrada pel sol, l’última moda d’alguns, apart de tot érem Juliol.

L’endemà la vaig mirar millor i li vaig somriure, ella me’l torna i altre volta els clotets . Vaig pensar que si les pogués mossegar les seves galtes tindrien gust a mel i sol.

Al migdia  jo dinava a un bar a la cantonada del carrer, ella portava una carmanyola dins un cabasset molt bufo i tenia uns tovallons de randes molt polits i dinava a l’oficina. Aquell dia vaig tornar mentre s’espolsava polidament unes engrunes de pa de la faldilla blava

-Senyoreta Lidia li vindria de gust prendre un cafè amb mi? Veig que ja ha dinat.

-Senyor Albert no acostumo a fer-ho.

-Doncs vingui i prengui el que vulgui, jo convido som companys de feina , oi?

-D’acord senyor Albert , gràcies un dia es un dia. I anàrem al bar a prendre un refresc.

I així va començar tot, la noia era llesta filla d’una família modesta. Una tia li paga estudis de mecanografia i francès. Li agradava anar a nedar a la Barceloneta amb el seu germà, llegir,  i les flors i no tenia xicot.

Vaig començar a pensar en ella, jo vint-i cinc anys mes gran, quin gran disbarat, però em vaig donar compte que no podria viure ja sense ella, que l’estimava malgrat tot, i ella em mirava amb els seus ulls de mel que deien també molt. Un dia de pluja la vaig acompanyar a casa seva amb taxi i li vaig dir que l’estimava i que volia casar-me amb ella, i ella va somriure i va dir . Perquè no?. A mi m’agraden els senyors ja fets, perquè son uns cavallers.

Al dia del seu Sant quan ja érem promesos li vaig preguntar que voldria de regal, no volia espifiar el regal. La Lidia em va dir, Albert compra’m una capsa ben plena de mitges de seda. Quasi tota la meva vida he somiat en tenir-ne quantitat, soc maldestre al posar-les i se’m estripen molt.

Desprès d´ un temps prudencial de festeig ens vàrem casar, malgrat l’oposició de les nostres dues famílies, per la diferencia d’edat i posició

Ara es la meva dona, estem de viatge de noces a Paris, jo la miro dins una botiga que venen  barrets, a ella li estan molt bé .  El que es prova ara serà  el segon que te en  la seva vida. Em mira somriu i els clotets a les galtes es formen. Jo penso en el gust de mel i sol. Ara si que ja els he mossegat…….

 

Montserrat Vilaró Berenguer

EL COFRE DEL SR. PAULÍ

El Sr. Paulí va ser un veí de la meva infantesa. Ens unia l’afició a la fotografia. Entrava a casa seva com si fos la meva. Ell i la seva senyora em regalaven el seu afecte. En aquell temps jo era molt jove i tenia poca pràctica  en saber viure. Un dia que es va enteranyinar el meu cap el Sr. Paulí per consolar-me em va descobrir un secret. Era un petit cofre on guardava satisfaccions. Em va dir – que fas quan et passa alguna cosa digna de recordar? Jo tinc un cofre preparat. Aquest cofre custòdia els bons moments de la meva vida. Hi tinc guardades gentileses que em van arribar. Somriures que em van regalar. Rialles i alguna picada d’ull. Quatre caixes curulles d’il•lusions. Bosses de paraules que em van fer sentir important. Xiuxiuejos a cau d’orella que em van fer oblidar la solitud. I el record de les persones que ja no hi són. I saps perquè serveix tot això? Quan el dia s’enteranyina, estic trist i la llum disminueix, remeno en el cofre i la llum torna a brillar -. Recordo el moment quan va obrir el cofre, estava vuit!, però mentre explicava es va anar omplint de vida.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: als bons records dóna’ls-hi vida llarga. Als mals records vida curta.

Francesc Estival Vilardell