Contes

HABELAS, HAILAS

Quan el narcotràfic va descobrir que el poder legal no era un mur sinó una porta, no van trucar: la van comprar.

Al principi, tot va ser discret. Donacions encobertes, favors petits, un regidor aquí, una llicència allà. Però aviat van entendre que el sistema no només tolerava les esquerdes: hi creixia. I així van decidir fer el pas definitiu: no infiltrar-se en el poder, sinó fabricar-lo.

El candidat escollit no era brillant. De fet, era exactament el contrari. Estult, vanitós, amb una confiança infinita en la seva pròpia mediocritat. Parlava massa, pensava poc i somreia sempre en el moment equivocat. Però tenia una virtut insubstituïble: era manipulable. I, sobretot, no feia ombra a ningú.

El van inflar com un globus. Campanyes virals, tertúlies comprades, escàndols esborrats abans de néixer. En pocs mesos, aquell home que abans no hagués presidit ni una comunitat de veïns es trobava dirigint un govern.Al començament, tot funcionava. Signava el que li posaven davant, repetia els discursos que li escrivien i es deixava fotografiar amb qui calgués. Però el poder, fins i tot el prestat, té una manera estranya de deformar qui el toca.

Va començar a improvisar.

Una llei absurda rere una altra. Declaracions incendiàries. Decisions erràtiques que no només feien riure l’oposició, sinó que començaven a inquietar els qui realment manaven. Cada intervenció pública era una nova humiliació. Cada error, una esquerda que deixava veure massa.

Els seus patrocinadors, acostumats a operar en la foscor, detestaven la llum. I aquell home era un focus mal orientat.

—Ens està cremant —va dir un dels homes, en una sala sense finestres.

—Ens ridiculitza —va afegir un altre.

—És prescindible —va concloure el tercer.

La decisió es va prendre amb la mateixa fredor amb què s’havia construït la seva ascensió. No el podien fer desaparèixer de cop: era massa visible. Però sí que podien substituir-lo sense que semblés una execució.

Així va aparèixer el número dos.

Era tot allò que el president no era i  tenia – segons explicaven els seus – una intel·ligència que no buscava lluir, sinó operar. Ningú recordava exactament quan havia entrat en escena, però de sobte era a tot arreu: assessorant, corregint, calmant crisis que ell mateix havia provocat.

El president, alleujat, el va acollir com un salvador.

—Aquest noi sí que en sap —deia, sense adonar-se que cada paraula el feia més petit.

El número dos no discutia. No contradeia. Simplement esperava. I mentre esperava, teixia.

Va començar amb coses petites: reorganitzacions internes, canvis d’agenda, decisions “tècniques” que el president signava sense llegir. Després, va anar més enllà. Va guanyar aliats, va comprar silencis, va acumular informació. Sobretot, informació.

El dia que tot va esclatar, semblava un accident.

Una filtració massiva. Documents, àudios, proves d’irregularitats que implicaven directament el president. Els mitjans, que mesos enrere l’havien enlairat, ara el devoraven amb la mateixa avidesa.

Ell va intentar defensar-se. Va parlar, massa. Es va contradir. Va acusar conspiracions invisibles. Va fer exactament el que sempre havia fet.

I va ser el seu final.

El número dos va comparèixer després, amb el rostre greu i la veu mesurada.

—El país necessita estabilitat —va dir—. I responsabilitats.

En pocs dies, el president va dimitir. En poques setmanes, va desaparèixer de l’escena pública. Alguns deien que havia marxat lluny. Altres, que simplement havia deixat de ser útil.

El número dos va assumir el càrrec amb una naturalitat inquietant.

A diferència del seu predecessor, no cometia errors visibles. No feia soroll. No necessitava fer-ho

A la sala sense finestres, els mateixos homes observaven en silenci.

—Aquest no ens farà quedar malament —va dir un.

—Aquest sap qui mana —va afegir un altre.

Però el tercer no va dir res.

Havia vist alguna cosa en la mirada del nou líder. Una ombra diferent. No de submissió, sinó de càlcul.

I per primera vegada, des que havien decidit tocar el poder legal, algú va començar a sospitar que potser ja no eren ells qui el controlaven.

 

ADÉU-SIAU JUEUS

El govern espanyol, per mantenir la diplomàcia i  evitar  represàlies més greus, acata un ultimàtum d’Israel i organitza “l’operació retorn forçat” jueu, amb un discurs oficial sobre “seguretat compartida” o “retorn als orígens”.

L’ Israel de Netanyahu, el que propiciava la mort de molts joves per justificar les seves accions genocides , és  ara  el  “destí segur” imposat pel poder polític, i la  sortida d’Espanya és vista com a llibertat o salvació.

El model a seguir  és l’expulsió dels jueus de 1492 per part dels Reis Catòlics, quan molts van haver de marxar amb només el que podien carregar,

Només una maleta per persona.

Prohibició de diners, objectes de valor, documents que demostrin autonomia financera  (comptes, propietat, llegats).

“Garantia de vida” tan sols fins a la frontera israeliana; després, el tractament depèn del Ministre d’Interior o d’un “Comissariat d’Assimilació” jueu‑sionista.

 

CONTE INFANTIL

En un país  del que ningú recorda el nom, Els polítics provocaven mal de cap a la gent. Tothom es queixava i la quitxalla ho escoltava tot. Aquell país tenia encimbellat un vell castell. Allà els nens i nenes jugaven. Un dia els petits van trobar una vella llàntia. La llàntia estava plena de pols. Van fregar la llàntia amb un drap per netejar-la i… de la llàntia va sortir molt fum. El fum es va convertir en un geni gegantí i pitof. El geni va dir – demaneu-me el que vulgueu i us ho donaré -. Els petits van dir – els nostre polítics provoquen mal de cap, són un problema, converteix-los en una solució -. El geni gegantí i pitof va fer una reflexió pitofa – si el problema és el mal de cap, ja sé la solució -. Va fer un sortilegi i va convertir a tots els polítics en pastilles de paracetamols. Seguidament es va diluir en fum i va tornar dins la llàntia. Des d’aquell dia el país estava ple de pastilles de paracetamol gegantines que pertorbaven el trànsit quotidià. Ningú sabia ni com ni qui les havia de treure. Ningú sabia on estaven els polítics. La mainada estava seria, preocupada i callada. Tanmateix però,  la gent ja no tenia mal de cap.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’atzucac de la política és que els que estan són el problema i els que volen arribar no són la solució.

Francesc Estival Vilardell

 

.

CRIST SEMPRE ENTRE ELS PERSEGUITS

Feia un dia rúfol  , d’aquells en què el cel sembla voler compartir el dolor dels homes. A la plaça Major d’un petit poble de Catalunya, la gent s’havia aplegat amb pancartes gastades pel vent: Llibertat. Amnistia. Estatut d’Autonomia. No cridaven; només cantaven amb veu baixa, com si aquell cant fos una pregària.

Entre ells hi havia un home que ningú no havia vist mai. Alt, d’ulls clars, amb la mirada serena i una túnica que semblava venir d’un altre temps. Ningú no li demanà el nom, però tots sentien que la seva presència calmava els cors. Quan la Policia Nacional arribà, armada amb por i els seus inconfusibles uniformes grisos , ell es col·locà davant dels joves.

—No els toqueu —va dir amb veu suau—, només demanen pau.

Un comandament li respongué amb un cop de porra. La multitud es va desfer en crits, i l’home caigué sobre les llambordes, sense protegir-se. Tot i així, l’aura que l’envoltava feia que els cops semblessin inútils. Cada vegada que un dels agents l’agredia, ell mirava el cel i repetia amb una tendror que desarmava l’odi:

—Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan.

Alguns dels policies tremolaren, altres agafaven  més fort la porra, i àdhuc algun amb els ulls plens d’odi, treia la pistola de la funda .

Els manifestants intentaren acostar-se,  sobtadament però, una pluja del tot inesperada els separà. Quan tot s’aturà, l’home ja no respirava. Tenia un somriure lleuger, com si la mort fos només una estació més del seu camí.

Aquella nit, a la comissaria, cap agent pogué dormir. Els que l’havien vist juraven que, al carrer mullat, s’havia quedat un rastre de llum sobre les pedres —com una marca viva del que és la veritat i la compassió – .

Des d’aquell dia, els del poble diuen que quan demanen llibertat, el vent els retorna  aquella pregària : Pare, perdona’ls… I que, d’alguna manera, algú els acompanya.

El camí cap a llibertat dels pobles oprimits, de les minories culturals, ètniques, religioses ,..,  és llarg, sempre, sempre, sempre però, Crist recolza les peticions justes.

Vaig tenir el goig de tractar al rector de Tagamanent, Pedrojosé Ynaraja Díaz (Pozaldez (Valladolid) 16 de març de 1933 + a Granollers , 2 de noviembre de 2024 ) ,autor del llibre, Si el senyor tornés, potser,..,  dedico aquesta publicació a la seva memòria

VOLEM LA PAU, VOLEM LA PAU, NO VOLEM DISCURSOS D’ODI!

M’explicaven que Netanyahu per evitar el seu processament  per corrupció  va decidir desviar el curs del destí,  va promoure i facilitar  que els Palestins entressin a Israel, i que provoquessin una matança en una festa rave, sabia que això permetria una resposta militar que faria desviar l’atenció de la seva situació processal.

Havia trobat l’excusa perfecta: la guerra. Amb ella, els seus crims desapareixerien entre el fum dels exilis i els crits de la multitud, aspirava a més però, en secret, va escriure al president dels EUA , el seu antic amic i igualment tacat per la infàmia. El va amenaçar d’exposar proves terribles —imatges i confessions de les seves atrocitats contra infants  a l’illa de  Jeffrey Epstein,  si no s’afegia  al “nou ordre purificador”.

Trump ,  pres entre la por i la cobdícia, va cedir. Junts van dur a terme  un genocidi disfressat de fe i salvació. Les flames van cremar pobles sencers, i sota cada ruïna hi restava un nom oblidat, una història truncada.

El desideràtum vindria amb l’atac a l’Iran, que lluny de plegar-se a les intencions assassines d’ambdós, va respondre als atacs, amb atacs, i va deixar al món en una situació desesperada.

Nord-americans i jueus van començar a dubtar de les raons que els havien explicat per endegar la guerra , els soldats, cansats d’obeir, van girar les armes  i van formar un exèrcit de consciència, Trump i Netanyahu , van ser capturats mentre discutien el repartiment de les despulles.

Foren lliurats al Tribunal Penal Internacional ,  on ja no hi havia lloc per als seus enganys ni per les seves màscares. A la vista dels jutges, els dos homes van dir que només volien “salvar les seves pàtries”. Però la història —i els pobles que havien sobreviscut— sabien que el que volien salvar era  únicament a ells mateixos i a les seves fortunes privades.

Trump i Netanyahu, foren confinats fins a la seva mort al mar dels sargassos, un sector de l’oceà Atlàntic, entre les Açores i el continent americà, d’una extensió aproximada de 4 000 000 de km2 . Hi proliferen, entre altres, les algues del gènere Sargassum (d’on li ve el nom), en aigües relativament calmes.

 

MONSTRES

Quan associem Trump amb nenes brutalment violades, Netanyahu amb el plaer d’assassinar civils, Feijóo, primer  amb el repartiment  gratuït i posteriorment amb la venda de droga per a infants.  o Putin com  un Zar delirant, no estem fent una descripció, sinó una condensació moral: fem servir la imatge més dura que trobem per dir “aquest poder és radicalment inadmissible”

Que hi hagi massacres, corrupció i menyspreu pels drets humans és un fet; que necessitem atribuir-hi un “plaer sàdic” o un mal absolut és una manera de donar sentit a l’horror, però també és una simplificació.

El risc és que, si tot és només lluita entre bèsties, desapareix la responsabilitat política concreta: decisions, estructures, complicitats, interessos econòmics, i tot queda reduït a “dolents molt dolents” contra “bons molt bons”

La qüestió és però; com denunciem el horror sense deshumanitzar fins al punt que acabem reproduint la mateixa lògica que critiquem, la de l’enemic absolut?. El repte ètic és doble: no rebaixar gens la gravetat del que fan aquests líders i, alhora, no regalar-los el privilegi de ser només monstres; seguir-los exigint responsabilitat humana, jurídica i històrica, no exorcisme moral.

Ah!, i esperar com es deia a l’Argentina de Perón , que algún día suenen los tiros por el lado de la justicia !!!!

EL TÀNDEM GENOCIDA

Quan la música psytrance començava a fondre’s amb la primera llum d’aquell matí al desert, ningú dels joves que ballaven al rave sabia que, molt abans que ells, altres havien estat convidats a una festa molt més antiga, discreta i sinistra: la festa dels qui juguen amb pobles sencers com si fossin fitxes d’un tauler d’escacs.

Ell, el Primer Ministre, feia anys que havia après una lliçó brutal: el caos és més útil que la pau, sempre que el puguis administrar. Per això, mentre per davant proclamava seguretat, per darrere havia consentit que els maletins de diners travessessin les fronteres cap a Gaza, alimentant un monstre que després podria assenyalar amb el dit com a justificació de qualsevol cosa. L’opinió pública veia terroristes; ell veia una assegurança política.

Però el vertader contracte no es firmava en cap despatx oficial. Es firmava anys enrere, en una altra costa, davant d’un altre mar, al voltant d’una piscina on dos homes brindaven, envoltats de somriures massa joves i silencis massa densos. Un era el magnat que volia ser president; l’altre, el financer que acumulava secrets com qui acumula lingots d’or. Entre rialles, comentaven “mercaderia fresca”, “no contaminada”, i amb naturalitat parlaven de xantatges com qui comenta una jugada de golf.

Ells creien que només comerciaven amb cossos. No entenien que, en realitat, estaven lliurant les seves pròpies ànimes en forma de proves, testimonis, correus, fotografies, dossiers guardats en llocs que mai sortien als mapes oficials.

Quan el magnat esdevé President, el cercle es tanca. Els arxius del pedòfil, com una ciutat subterrània, comencen a respirar entre mans d’advocats, agents, jutges, i algun funcionari que, mirant de reüll, entén que allò no és només un cas criminal, sinó un arsenal nuclear de secrets personals. Les acusacions, les declaracions sobre violència sexual, els relats de noies que el descriuen amb una barreja de fàstic i por, tot això configura un mapa de vulnerabilitat extrema.

En algun punt d’aquest laberint, un terç actor entra en escena. No surt als diaris, ni als llibres d’història, ni tan sols a les filtracions. És el que sap llegir els dossiers com qui llegeix partitures de guerra. Sap veure que aquell President, ara ja de nou instal·lat al poder, no és només un home poderós, sinó sobretot un home exposat: un arxiu amb cames, ple de portes que es poden obrir en el moment exacte.

El pont entre el desert de l’Orient Mitjà i els salons luxosos de Florida és, aparentment, inversemblant. Però els qui mouen els fils no creuen en continents ni en fronteres: només en palanques. I un President amb ombres sexuals vinculades a un depredador que parlava de xantatge com d’un hobby, és la palanca perfecta.

Llavors arriba el dia del rave, la música, el desert, les llums fluorescents, les drogues toves i els somnis d’un món sense murs. A pocs quilòmetres, una estructura armada que havia estat alimentada durant anys amb diners d’un estat que pretenia controlar el caos, espera el seu moment.

Hi ha informes previs, hi ha senyals, hi ha xifres que no quadren, hi ha fronteres massa relaxades. Però el joc necessita un xoc, un “11 de setembre local”. No cal organitzar-ho del tot; només cal deixar créixer allò que ja havies abrigat i deixar que, en el moment oportú, trenqui totes les costures.

Quan comencen els trets i els crits, el desert es transforma en altar. Els joves que ballaven es converteixen en ofrena involuntària, en imatge icònica, en munició emocional per als informatius del món. Mentre la gent mor, algú, en algun lloc amb bona connexió i cap fred, veu, més que tragèdia, la gran oportunitat: una llicència per a la destrucció massiva, per al setge sense límits, per a la guerra “existencial”.

I el Primer Ministre, davant les càmeres, parla de barbàrie i d’autodefensa. I té raó sobre la barbàrie, però calla que ell mateix havia alimentat la bèstia perquè fos útil en el moment oportú.

Mentre els míssils cauen sobre Gaza i després sobre altres territoris, una altra guerra es lliura en despatxos atapeïts de pantalles: la guerra de la narrativa. Al President nord-americà li ofereixen una armadura de discurs: “lluita contra la barbàrie”, “defensa de la civilització”, “mur davant el terror”. Però dins de la seva pròpia ment hi ha una altra cosa: la consciència, encara que sigui intuïtiva, que hi ha caixes fortes plenes de testimonis, fotos, correus i enregistraments que podrien destruir-lo en setmanes.

La transacció és simple, encara que mai es verbalitzi així: ell dóna cobertura política, diplomàtica i militar, i a canvi, els arxius romanen en silenci, els jutges es mouen lentament, els escàndols no acaben de cristal·litzar. El pedòfil mort continua parlant a través del seu llegat d’evidències, convertint-se en un oracle macabre que dicta què es pot dir i què s’ha d’amagar.

A cada sanció, a cada veto d’un alto el foc, a cada discurs inflamant l’odi, la mà invisible del xantatge sexual i econòmic acarona el timó. És la “lluita contra la barbàrie” com a màscara perfecta per a tapar una altra barbàrie: la d’haver convertit noies, adolescents i dones en moneda de canvi dins un mercat clandestí de poder i silenci.

Però, com a totes les tragèdies clàssiques, la hybris —l’orgull desmesurat— arriba quan aquests enginyers de la mort política decideixen que poden obrir un altre front i enfrontar-se a l’Iran, un país de desenes de milions d’habitants, amb una memòria històrica profunda i una capacitat de sacrifici que cap informe d’intel·ligència no acaba d’entendre.

Els primers atacs semblen quirúrgics, precisos, quasi quiròfans aeris sobre instal·lacions nuclears i objectius militars. Però el que ells interpreten com una operació limitada és llegit per l’altra banda com un intent d’humiliació existencial. I aleshores passa allò que els estrategs del despatx no havien previst: els 93 milions no són només una xifra sobre un PowerPoint, són cossos disposats a resistir, són xarxes regionals, són societats que, en veure’s atacades, activen una solidaritat que trenca fronteres religioses i polítiques.

Cada bomba allà genera deu voluntaris aquí. Cada atac “preventiu” alimenta deu discursos que converteixen la guerra en causa sagrada. I la guerra que els “jueus malignes” i els “nord-americans criminals” —així els anomena la propaganda dels seus enemics— creien que podrien gestionar des d’un panell de control, esdevé una onada que ja no obeeix ordres.

Al final, els únics que continuen ballant són els de sempre: els que es mouen al ritme de números de compte, de contractes d’armament, de fons sobirans i de dossiers sexuals enterrats a mig camí entre jutjats i serveis secrets.

Els joves del rave s’han convertit en símbol per a justificar massacres que mai haurien volgut. Les noies explotades pel financer i els seus convidats continuen sent silenciades en nom de la “seguretat nacional”. Un país de milions d’habitants és demonitzat en blocs sencers, convertit en objectiu, com si el nombre fos suficient per assegurar la victòria.

I el relat oficial ho embolcalla tot amb paraules netes: “defensa”, “ordre”, “civilització”, “progrés”. Però sota aquestes capes hi ha la història que no surt a cap roda de premsa: la d’uns pocs homes que van creure que podien jugar amb el desig, amb la vida, amb el fanatisme i amb la por de tot el planeta, i que van descobrir massa tard que cap extorsió, per sofisticada que sigui, pot garantir-te la victòria contra milions de persones que ja no tenen res a perdre

DEMOCRÀCIA?

A l’Aragó de l’any 2026, la democràcia era un animal dissecat exhibit cada quatre anys al Palau del Pilar, on els ciutadans acudien devotament a contemplar-la, fer-li una foto i marxar a casa amb la sensació d’haver participat en alguna cosa històrica. Només els més escèptics notaven que el cadàver feia olor.

 

Aquell any, el Govern havia decretat una petita novetat: cap càmera, cap mòbil, cap testimoni audiovisual durant el recompte. “Per preservar la sacralitat del vot”, explicà solemnement el portaveu, com si aquell vot fos una relíquia mariana. Els periodistes van protestar, és clar, però se’ls va respondre amb el somriure beatífic dels qui ja tenen el poder assegurat.

 

A la matinada del recompte, les taules electorals van començar a enviar resultats “inspiradors”: per cada mil electors, n’hi havia un que afirmava haver votat Agustina Saragossa Domènech, coneguda pels vells llibres d’història com Agustina d’Aragó. Al principi semblà un acudit patriòtic, però en poques hores el seu nom superava el dels partits en competició.

 

Els rumors es van escampar com el fum d’una canonada: s’havia inserit un vot fantasma en memòria de la heroïna, com a “gest simbòlic de reconeixement històric”. Però ningú sabia d’on sortia ni qui l’havia programat. Alguns asseguraven que els fitxers electrònics havien estat alterats per un funcionari aficionat al napoleònic vintage; altres, més místics, juraven haver vist l’esperit d’Agustina cavalcant per Saragossa sobre un canó de comptes, disparant bits de democràcia corrompuda.

 

El recompte s’allargà fins a l’alba i, per art d’encanteri aritmètic, la major part dels escons foren atribuïts al Partit de la Resiliència Espanyola, que prometia “reconstruir la glòria nacional des de l’interior”.

 

L’acta final consignava un detall menut: 10 milions d’euros de despesa electoral, extrets —com ja era tradició secular— de les partides destinades a serveis socials, sanitat i educació. Les famílies més pobres van rebre una carta: “El vostre sacrifici ajudarà a mantenir viva la flama democràtica.”

 

Quan els ciutadans protestaren, la Junta Electoral emeté un comunicat tranquil·litzador: “Cap frau detectat. Tot en ordre. Fins i tot Agustina ha votat —i ho ha fet pel país.”

 

Aquella nit, la lluna sobre el Pilar es tenyí d’un vermell de pólvora. Alguns testimonis oculars van assegurar haver sentit un crit de dona, sec i furiós, retrunyint pels carrers buits:

“Miserables! Ni el meu canó era tan trampós com vosaltres!”

RODALIES DE CATALUNYA “ LA COVA “ . CONTE

Diuen que al cor del país hi ha una xarxa subterrània de túnels que uneix pobles i ciutats, com un organisme viu que batega lentament sota l’asfalt. Els savis del lloc l’anomenen Rodalies, però els viatgers més vells en diuen simplement la Cova.

Cada dia, milers de persones hi baixen com si entressin en una litúrgia sense pregàries. Allí s’hi obren portes metàl·liques que grinyolen com cofres antics. Hi entra gent de tota mena: estudiants, treballadors, avis cansats i somiadors que encara creuen que el tren arriba puntual. Dins la Cova hi fa olor de ferro, de pressa i de promeses incomplertes.

Conta la llegenda que fa molts anys, un home cridat Ali Babà va descobrir un passadís secret on quaranta lladres amagaven tresors,  a la versió catalana de la història  però,  el passadís no guarda or ni pedres precioses, sinó minuts robats, paciència gastada i vides en espera. Els lladres, diuen, no duen turbant sinó corbata; i el tresor que custodien són pressupostos i excuses invisibles.

Els viatgers murmuren fórmules màgiques: “Obre’t, Sèsam!”, esperant que les portes del tren s’obrin quan toca. Però sovint la Cova respon amb una veu metàl·lica: “Endarreriment indefinit”. Llavors tots sospiren, perquè saben que la màgia, com els horaris, ja no és del poble.

Un jove ferroviari —que alguns anomenen Alí, potser per burla— intenta cada matí reparar les vies. Sap que la Cova té vida pròpia i que cada cargol mal posat és un vers d’un poema antic sobre l’oblit. Ell somnia que un dia la gent torni a cridar “Obre’t, Sèsam!” i les portes s’obrin sense por, perquè la cova haurà deixat de ser presó per convertir-se en camí.

Aquell dia, diuen, el tren arribarà a l’hora. I potser, per fi, la Cova deixarà de riure a l’ombra dels seus lladres.

EL TRIBUT DE LES 1000 DONZELLES

El món viu agenollat davant el nou emperador, al que  diuen el nou Calígula,  darrere del seu somriure fingit hi ha una set infinita: posseir-ho tot, riure’s de tothom, convertir la vida en un espectacle de submissió.

Des del seu poder – que pressuposa infinit – , dicta lleis i pactes, compra governs, i amb veu suau imposa la clàusula “ habitual “, aquella que cap estat gosava llegir en veu alta: el lliurament de mil donzelles per al delit del seu senyor.

Argentina fou la primera a cedir, disfressant l’horror amb danses folklòriques i paraules sobre “cooperació internacional”. Després ho féu Israel, tot entregant les presoneres palestines . I ara Rússia, immensa i fatigada, enviava les seves filles més belles, recollides d’ètnies que mai no s’havien estimat, però que compartien la desgràcia d’haver nascut en el territori equivocat.

Ucraïna s’hi va negar, i Europa també,  el nou Calígula no oblida ni perdona, incompleix els seus pactes, i vol obligar a Ucraïna  a sotmetre’s a la voluntat e Putin,   no calia ser gaire intel·ligent pèr entendre que  la raó veritable  era el que ell considera uan greu  insolència,  haver-li negat el tribut de les 1000 donzelles .

Calígula ha après l’art més antic de tots: fer de la por una religió i del silenci, una pregària.

Massa sovint, la pau no és més que por. oi?.