Contes

Conte basat en uns fets reals, narrats en primera persona. Allò que és penal resta formulat com a sospita, no com a fet provat. Els noms de les persones  s’han omes  o s’han  substituït per títols descriptius.

La filla va morir el vint-i-vuit de novembre del 2024. Tenia cinquanta-sis anys, i era la llum de la casa.

La mare va deixar de menjar i de dormir, o menjava i dormia només de paraula, perquè el cos ja no li responia. El germà — l’únic germà — es recuperava, amb prou feines, d’una operació de les que no es tornen a explicar amb lleugeresa. I ella vivia sota el pes d’una medicació que li nuava el cap com un drap moll al voltant dels ulls.

Tots els dies, deia, veia la filla. I al costat de la filla, la mare comuna, que feia temps que no hi era en cos i que ara hi tornava, o hi havia tornat sempre, per acompanyar-la en aquella boira. Aquelles presències, explicava al germà, es perllongarien per mesos. No eren records: eren veïnes.

I aquell mateix hivern — ara ho sabem — un home que no mereix més nom que el de l’ombra, es feia amb les escriptures i anava cap a la notaria al voltant de la Diada  dels Reis, quan les cendres de la filla tot just es refredaven i el germà s’anava agafant a la vora del món.

A la notaria li van preparar l’escriptura de donació. Li van donar data: el vint-i-dos de gener del 2025. La donació és, segons la llei, un contracte de liberalitat, és a dir, un acte perquè una persona lliurement es desinteressa d’un bé en favor d’una altra, sense contrapartida. Per això, la llei exigeix dues coses que, aquí, no es van complir: que el donant tingui capacitat d’obrar, i que el consentiment sigui lliure. I més encara: la donació no és vàlida quan el donant no és «en el seu ple seny», i aquest seny es perd, com és sabut, amb el dol, amb la medicació, amb la malaltia. La llei també admet que la donació pugui ser revocada quan s’incompleixi el motiu o la càrrega imposada — com, per exemple, el de tenir cura de la donant fins a la seva mort.

El notari — que és qui hauria de vetllar, que és qui ha de veure, que és qui té, per ofici, el deure de comprovar la capacitat i la llibertat del qui firma — va advertir  la confusió mental de la donant, perquè doncs,  no va demanar atesa l’edat i la situació de la donant, un informe mèdic ?.  l’escriptura de donació recollia aquella fórmula que pesa com una pedra: que la coneixia i que la jutjava amb capacitat suficient per a l’acte.

Quina capacitat? Quin seny? La d’una dona que feia cinquanta-cinc dies que havia enterrat la filla, que vivia sota medicació, que veia cada matí els morts asseguts al seu costat? La capacitat no es certifica amb una fórmula impresa; es constata mirant els ulls, escoltant la veu, preguntant dues vegades el mateix,  i veient si la resposta canvia. Aquell dia, ningú no va preguntar res dues vegades. Es va firmar, i prou.

I l’escriptura va marxar cap al Registre de la Propietat, com si res no hagués passat, com si la donant no hagués perdut la filla feia cinquanta-cinc dies, com si no estigués sota medicació, com si no veiés cada matí els morts asseguts al seu costat. Un cop inscrita, la donació produeix efectes davant de tothom: el donatari figura com a titular, i qui vulgui impugnar-la ha de litigar contra el pes d’un document públic que, en principi, fa fe de veritat.

Aquesta és la trampa de l’ombra: no robar la casa amb un passadís a la nit, sinó amb una escriptura neta, un segell notarial i una inscripció registral. El robatori legalitzat. La usurpació convertida en títol.

I a la mateixa escriptura, una càrrega: que el donatari havia de tenir cura de la donant. Aquesta clàusula no era un ornament: era el preu de la liberalitat, la contrapartida que justificava que una mare es desprengués del sostre familiar en vida. Trencar-la no és un simple incompliment civil: és el trencament de la paraula donada, que és, en dret, motiu de revocació. I, en la consciència, molt més.

La llei existia. Però, qui la complia?

El dos de maig del 2026, el germà, amoïnat perquè el telèfon sonava en buit, va travessar el carrer fins a la casa. No tenia claus. Va trucar. I darrere la porta, una veu apagada, una veu que ja no era del tot d’aquest món, deia: socors, socors.

Va trucar a la Policia Local. La Policia Local, als bombers i a una ambulància. Una veïna, en veure’ls, va dir el que sabia: que aquell home, l’ombra, tenia claus. El germà va demanar que li truquessin. Estava, deien, fent una excursió per terres del Bages.

Els bombers van entrar per la casa del costat. La van trobar asseguda al vàter, en un estat de greu confusió mental, amb el cos mig desconnectat de la voluntat. Quan la vaig acompanyar al Taulí, no se’m va ocórrer — i m’ho retraure sempre  — de demanar anàlisis toxicològics. Avui, malgrat no en tinc proves, tampoc en tinc dubtes: l’havien emmetzinada per matar-la. La metgessa d’Urgències ho va dir amb aquella calma que fan servir els qui ja n’han vistes massa: havia estat molt a prop de la mort.

Però no va fer cap comunicació al Jutjat de Guàrdia.

La llei existia. Però, qui la complia?

L’ombra també va comparèixer. I es veia de seguida, com es veu la por en una bèstia acorralada, que la meva germana li tenia, i li té , un temor reverencial: aquell silenci que no és respecte, sinó por.

En aquell estat, encara emboirada, li vaig dir que havia de deixar-ho tot preparat, que s’havien de fer obres a la casa per adaptar-la al seu estat. La seva reacció em va desconcertar. L’ombra havia de ser-hi present, i hi era, sempre hi és. Quan va comparèixer, em va explicar amb veu seca que no hi havia res per a preparar. Que la casa era seva. Com comprovaria jo mateix, va afegir, demanant la nota simple al Registre 4 de Sabadell.

La vaig demanar. I la nota simple parlava amb la lletra freda dels registres: que el dia 22 de gener del 2025 s’hi havia signat una escriptura de donació, que la donant era la meva germana, que el donatari era l’ombra.

A la meva germana li vaig recomanar, amb tota la suavitat de què sóc capaç, que no mengés res, ni tastés res, que vingués de la mà d’aquell home o de la seva família. Perquè la mort de la meva germana — l’hi deia sense mirar-la als ulls, per no espantar-la — consolidaria la nua propietat. Així funciona el mecanisme: viu, és un dret expectant; morta, és ple domini.

Ella volia deixar la casa perquè, deia, si portessin a terme accions en benefici de persones com la seva filla — en benefici de les que moren massa aviat, de les que no arriben a vells —i que la casa fos instrument d’aquell bé, i no trast de cap ombra.

Es va passar gairebé un mes i mig al Taulí, fins que la van traslladar a la Residència Albada, on durant quasi dos mesos ,  intentaven , amb paciència de terapeutes, que tornes a posar un peu davant de l’altre.

La meva germana va tornar a casa el dinou d’agost del 2026. On romandria sola i tancada fins l’endemà, el dia vint, en que algú m’advertia desprès de parlar amb ella per telèfon, que apreciava un greu estat de confusió, vaig trucar al 061, els serveis sanitaris recriminaven a l’ombra l’abandó en que l’havia deixat, la trobaven caiguda a terra i amb la pressió l’arterial a 4, i  se l’enduien novament al Taulí.

Tampoc aquesta vegada, ni la Policia Local ni els metges d’Urgències van fer comunicació al Jutjat de Guàrdia.

La llei existia. Però, qui la complia?

El dilluns vint-i-quatre d’agost li donaven l’alta hospitalària, i ingressava a la Residència Sabadell, al carrer d’Antoni Forrellat, 50, on l’anava a visitar. Difícilment tornarà a la casa que tota la família havia ajudat a pagar, rajola a rajola, mes a mes, any rere any. Difícilment hi tornarà, perquè la casa ja no és seva, i ella ja no és seva del tot.

Els fets es van posar en coneixement del Col·legi de Notaris, de la Fiscalia de Sabadell, i de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública. I amb més convicció, perquè ja només em quedava la fe, vaig encendre un llantió a la Marededéu de l’Ajuda, i em vaig asseure a desesperar.

Tot és presumpte. La falsedat en document públic. L’obstrucció a la justícia per part del Col·legi de Notaris. L’estafa agreujada duta a terme per l’ombra. Les temptatives d’homicidi. El trencament de la promesa per la qual es feia la donació — la de tenir cura de la donant —, que potser és, de tot el que hi ha, el que més fa mal: que la donació es feia a canvi de cura, i la cura ha estat el verí.

Només hi ha una certesa. Tots els que van intervenir, per acció o per omissió, en aquests fets, estan maleïts.

Continuo escoltant la veu apagada , socors, socors

Nota de l’autor: aquest conte pren com a base fets reals narrats en primera persona. Les imputacions de caràcter penal — falsedat, estafa, temptativa d’homicidi, obstrucció a la justícia — figuren aquí com a sospita o convicció del narrador, no com a fets provats. La sola certesa que el text sosté és la veu que demana auxili darrere la porta.

 

En un país  del que ningú recorda el nom, Els polítics provocaven mal de cap a la gent. Tothom es queixava i la quitxalla ho escoltava tot. Aquell país tenia encimbellat un vell castell. Allà els nens i nenes jugaven. Un dia els petits van trobar una vella llàntia. La llàntia estava plena de pols. Van fregar la llàntia amb un drap per netejar-la i… de la llàntia va sortir molt fum. El fum es va convertir en un geni gegantí i pitof. El geni va dir – demaneu-me el que vulgueu i us ho donaré -. Els petits van dir – els nostre polítics provoquen mal de cap, són un problema, converteix-los en una solució -. El geni gegantí i pitof va fer una reflexió pitofa – si el problema és el mal de cap, ja sé la solució -. Va fer un sortilegi i va convertir a tots els polítics en pastilles de paracetamols. Seguidament es va diluir en fum i va tornar dins la llàntia. Des d’aquell dia el país estava ple de pastilles de paracetamol gegantines que pertorbaven el trànsit quotidià. Ningú sabia ni com ni qui les havia de treure. Ningú sabia on estaven els polítics. La mainada estava seria, preocupada i callada. Tanmateix però,  la gent ja no tenia mal de cap.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’atzucac de la política és que els que estan són el problema i els que volen arribar no són la solució.

Francesc Estival Vilardell

 

.

A l’Aragó de l’any 2026, la democràcia era un animal dissecat exhibit cada quatre anys al Palau del Pilar, on els ciutadans acudien devotament a contemplar-la, fer-li una foto i marxar a casa amb la sensació d’haver participat en alguna cosa històrica. Només els més escèptics notaven que el cadàver feia olor.

 

Aquell any, el Govern havia decretat una petita novetat: cap càmera, cap mòbil, cap testimoni audiovisual durant el recompte. “Per preservar la sacralitat del vot”, explicà solemnement el portaveu, com si aquell vot fos una relíquia mariana. Els periodistes van protestar, és clar, però se’ls va respondre amb el somriure beatífic dels qui ja tenen el poder assegurat.

 

A la matinada del recompte, les taules electorals van començar a enviar resultats “inspiradors”: per cada mil electors, n’hi havia un que afirmava haver votat Agustina Saragossa Domènech, coneguda pels vells llibres d’història com Agustina d’Aragó. Al principi semblà un acudit patriòtic, però en poques hores el seu nom superava el dels partits en competició.

 

Els rumors es van escampar com el fum d’una canonada: s’havia inserit un vot fantasma en memòria de la heroïna, com a “gest simbòlic de reconeixement històric”. Però ningú sabia d’on sortia ni qui l’havia programat. Alguns asseguraven que els fitxers electrònics havien estat alterats per un funcionari aficionat al napoleònic vintage; altres, més místics, juraven haver vist l’esperit d’Agustina cavalcant per Saragossa sobre un canó de comptes, disparant bits de democràcia corrompuda.

 

El recompte s’allargà fins a l’alba i, per art d’encanteri aritmètic, la major part dels escons foren atribuïts al Partit de la Resiliència Espanyola, que prometia “reconstruir la glòria nacional des de l’interior”.

 

L’acta final consignava un detall menut: 10 milions d’euros de despesa electoral, extrets —com ja era tradició secular— de les partides destinades a serveis socials, sanitat i educació. Les famílies més pobres van rebre una carta: “El vostre sacrifici ajudarà a mantenir viva la flama democràtica.”

 

Quan els ciutadans protestaren, la Junta Electoral emeté un comunicat tranquil·litzador: “Cap frau detectat. Tot en ordre. Fins i tot Agustina ha votat —i ho ha fet pel país.”

 

Aquella nit, la lluna sobre el Pilar es tenyí d’un vermell de pólvora. Alguns testimonis oculars van assegurar haver sentit un crit de dona, sec i furiós, retrunyint pels carrers buits:

“Miserables! Ni el meu canó era tan trampós com vosaltres!”

Diuen que al cor del país hi ha una xarxa subterrània de túnels que uneix pobles i ciutats, com un organisme viu que batega lentament sota l’asfalt. Els savis del lloc l’anomenen Rodalies, però els viatgers més vells en diuen simplement la Cova.

Cada dia, milers de persones hi baixen com si entressin en una litúrgia sense pregàries. Allí s’hi obren portes metàl·liques que grinyolen com cofres antics. Hi entra gent de tota mena: estudiants, treballadors, avis cansats i somiadors que encara creuen que el tren arriba puntual. Dins la Cova hi fa olor de ferro, de pressa i de promeses incomplertes.

Conta la llegenda que fa molts anys, un home cridat Ali Babà va descobrir un passadís secret on quaranta lladres amagaven tresors,  a la versió catalana de la història  però,  el passadís no guarda or ni pedres precioses, sinó minuts robats, paciència gastada i vides en espera. Els lladres, diuen, no duen turbant sinó corbata; i el tresor que custodien són pressupostos i excuses invisibles.

Els viatgers murmuren fórmules màgiques: “Obre’t, Sèsam!”, esperant que les portes del tren s’obrin quan toca. Però sovint la Cova respon amb una veu metàl·lica: “Endarreriment indefinit”. Llavors tots sospiren, perquè saben que la màgia, com els horaris, ja no és del poble.

Un jove ferroviari —que alguns anomenen Alí, potser per burla— intenta cada matí reparar les vies. Sap que la Cova té vida pròpia i que cada cargol mal posat és un vers d’un poema antic sobre l’oblit. Ell somnia que un dia la gent torni a cridar “Obre’t, Sèsam!” i les portes s’obrin sense por, perquè la cova haurà deixat de ser presó per convertir-se en camí.

Aquell dia, diuen, el tren arribarà a l’hora. I potser, per fi, la Cova deixarà de riure a l’ombra dels seus lladres.