A l’Aragó de l’any 2026, la democràcia era un animal dissecat exhibit cada quatre anys al Palau del Pilar, on els ciutadans acudien devotament a contemplar-la, fer-li una foto i marxar a casa amb la sensació d’haver participat en alguna cosa històrica. Només els més escèptics notaven que el cadàver feia olor.

Aquell any, el Govern havia decretat una petita novetat: cap càmera, cap mòbil, cap testimoni audiovisual durant el recompte. “Per preservar la sacralitat del vot”, explicà solemnement el portaveu, com si aquell vot fos una relíquia mariana. Els periodistes van protestar, és clar, però se’ls va respondre amb el somriure beatífic dels qui ja tenen el poder assegurat.

A la matinada del recompte, les taules electorals van començar a enviar resultats “inspiradors”: per cada mil electors, n’hi havia un que afirmava haver votat Agustina Saragossa Domènech, coneguda pels vells llibres d’història com Agustina d’Aragó. Al principi semblà un acudit patriòtic, però en poques hores el seu nom superava el dels partits en competició.

Els rumors es van escampar com el fum d’una canonada: s’havia inserit un vot fantasma en memòria de la heroïna, com a “gest simbòlic de reconeixement històric”. Però ningú sabia d’on sortia ni qui l’havia programat. Alguns asseguraven que els fitxers electrònics havien estat alterats per un funcionari aficionat al napoleònic vintage; altres, més místics, juraven haver vist l’esperit d’Agustina cavalcant per Saragossa sobre un canó de comptes, disparant bits de democràcia corrompuda.

El recompte s’allargà fins a l’alba i, per art d’encanteri aritmètic, la major part dels escons foren atribuïts al Partit de la Resiliència Espanyola, que prometia “reconstruir la glòria nacional des de l’interior”.

L’acta final consignava un detall menut: 10 milions d’euros de despesa electoral, extrets —com ja era tradició secular— de les partides destinades a serveis socials, sanitat i educació. Les famílies més pobres van rebre una carta: “El vostre sacrifici ajudarà a mantenir viva la flama democràtica.”

Quan els ciutadans protestaren, la Junta Electoral emeté un comunicat tranquil·litzador: “Cap frau detectat. Tot en ordre. Fins i tot Agustina ha votat —i ho ha fet pel país.”

Aquella nit, la lluna sobre el Pilar es tenyí d’un vermell de pólvora. Alguns testimonis oculars van assegurar haver sentit un crit de dona, sec i furiós, retrunyint pels carrers buits:

“Miserables! Ni el meu canó era tan trampós com vosaltres!”

Diuen que al cor del país hi ha una xarxa subterrània de túnels que uneix pobles i ciutats, com un organisme viu que batega lentament sota l’asfalt. Els savis del lloc l’anomenen Rodalies, però els viatgers més vells en diuen simplement la Cova.

Cada dia, milers de persones hi baixen com si entressin en una litúrgia sense pregàries. Allí s’hi obren portes metàl·liques que grinyolen com cofres antics. Hi entra gent de tota mena: estudiants, treballadors, avis cansats i somiadors que encara creuen que el tren arriba puntual. Dins la Cova hi fa olor de ferro, de pressa i de promeses incomplertes.

Conta la llegenda que fa molts anys, un home cridat Ali Babà va descobrir un passadís secret on quaranta lladres amagaven tresors,  a la versió catalana de la història  però,  el passadís no guarda or ni pedres precioses, sinó minuts robats, paciència gastada i vides en espera. Els lladres, diuen, no duen turbant sinó corbata; i el tresor que custodien són pressupostos i excuses invisibles.

Els viatgers murmuren fórmules màgiques: “Obre’t, Sèsam!”, esperant que les portes del tren s’obrin quan toca. Però sovint la Cova respon amb una veu metàl·lica: “Endarreriment indefinit”. Llavors tots sospiren, perquè saben que la màgia, com els horaris, ja no és del poble.

Un jove ferroviari —que alguns anomenen Alí, potser per burla— intenta cada matí reparar les vies. Sap que la Cova té vida pròpia i que cada cargol mal posat és un vers d’un poema antic sobre l’oblit. Ell somnia que un dia la gent torni a cridar “Obre’t, Sèsam!” i les portes s’obrin sense por, perquè la cova haurà deixat de ser presó per convertir-se en camí.

Aquell dia, diuen, el tren arribarà a l’hora. I potser, per fi, la Cova deixarà de riure a l’ombra dels seus lladres.

El món viu agenollat davant el nou emperador, al que  diuen el nou Calígula,  darrere del seu somriure fingit hi ha una set infinita: posseir-ho tot, riure’s de tothom, convertir la vida en un espectacle de submissió.

Des del seu poder – que pressuposa infinit – , dicta lleis i pactes, compra governs, i amb veu suau imposa la clàusula “ habitual “, aquella que cap estat gosava llegir en veu alta: el lliurament de mil donzelles per al delit del seu senyor.

Argentina fou la primera a cedir, disfressant l’horror amb danses folklòriques i paraules sobre “cooperació internacional”. Després ho féu Israel, tot entregant les presoneres palestines . I ara Rússia, immensa i fatigada, enviava les seves filles més belles, recollides d’ètnies que mai no s’havien estimat, però que compartien la desgràcia d’haver nascut en el territori equivocat.

Ucraïna s’hi va negar, i Europa també,  el nou Calígula no oblida ni perdona, incompleix els seus pactes, i vol obligar a Ucraïna  a sotmetre’s a la voluntat e Putin,   no calia ser gaire intel·ligent pèr entendre que  la raó veritable  era el que ell considera uan greu  insolència,  haver-li negat el tribut de les 1000 donzelles .

Calígula ha après l’art més antic de tots: fer de la por una religió i del silenci, una pregària.

Massa sovint, la pau no és més que por. oi?.

A la cripta sense llum del vell Palau de les Togues, s’havien reunit en consell d’emergència. Els germans de la Confraria del Lawfare ocupaven els seus llocs amb el rostre pàl·lid, mentre els pergamins de poder tremolaven damunt la taula de marbre. Les notícies havien corregut com una taca d’oli: l’informe de l’advocat general estava a punt de fer públic el seu veredicte, i no pintava gens bé.

El Gran Prior, anomenat “Magister Instruendo”, intentava mantenir la calma. “No us deixeu dur pel terror”, murmurà. Però la seva veu tremolava com la flama d’un ciri abans d’extingir-se. Tots sabien què s’hi jugaven: si aquell informe confirmava el que temien, el somni d’impunitat es fonia com cera calenta.

A fora, el poble ja començava a murmurar. Parlaven de prevaricacions, de muntatges, de togues tacades d’interessos. I cada frase s’arrossegava com una mena de prec per la justícia negada. A la Confraria, alguns calculaven desesperats la seva fortuna restant; d’altres buscaven fugides diplomàtiques en forma de càrrecs o d’escó protector.

Només un miracle polític, repetien tots, podia salvar-los. Només el triomf dels partits no democràtics, aquells que els devien silenci i serveis, podia aturar el rosari de querelles que els esperava. El Gran Prior beneí el silenci i tancà el concili amb paraules que sonaren com una confessió: “Tots hem jugat massa amb foc. Ara, el fum ens delatarà.”

Quan les campanes de l’alba van sonar, la Confraria del Lawfare ja no semblava un ordre poderosa, sinó una congregació de peregrins que temien el dia del judici.

Cada any, en algun punt , avui desconegut del mapa del Reino, milers de fidels de mirada opaca i cor enganyós peregrinaven cap al turó on s’aixecava l’ermita de la Virgen de las Mentiras. No hi arribaven per fe, sinó per conveniència; allà els esperava un altar de marbre tenyit de falsedats, davant del qual juraven fidelitat a la seva deïtat: la Mentida, mare dels pactes obscurs i protectora dels farsants.

L’aplec era una barreja d’ofici pagà i consell de guerra. Els grans jerarques antidemòcrates del Reino hi acudien amb la seva roba de gala, plena de medalles guanyades amb traïcions. A dins, entre ciris negres i fum d’encens adulterat, discutien com “restaurar l’ordre”, és a dir, com imposar de nou la por. Redactaven calendaris, projectaven estratègies, i brindaven amb vi ranci pel dia en què la democràcia quedaria reduïda a cendra.

Mentre celebraven les seves litúrgies de poder, un murmuri creixia pels  boscos del voltant. Eren els antifeixistes,  que reclamaven  justícia amb torxes i tambors. S’havien anat apropant   en silenci primer, i després amb crits que feien tremolar els murs de l’ermita. Quan els cercles de foc van tancar el pas, els fidels de la Virgen de las Mentiras van entendre, massa tard, que el seu altar de pedra es transformava en pira. La flama de la veritat els envoltava, i el fum, pujant lentament al cel, semblava purificar aquell racó maleït.

Des d’aquell dia, ningú ha trobat les restes del santuari. Només queda la llegenda que, en nits de tempesta, encara s’hi sent una veu velada que implora: “torneu-me el poder”, mentre el vent respon, rient: “la Mentida ja no governa aquí.”

Entre murs i fogueres , al món augmenta  la influència perniciosa  de dues potències fosques: la Nord-Amèrica de Trump —on els discursos de l’odi contra els emigrants s’han transformat en lleis de ferro— i el conegut com el REINO DE ESPAÑA, un país convertit en un vaixell fantasmal carregat de litigis com el de Torre Pacheco, cada cop més habituals.

Els murs de ferro i cendra, els perseguidors nord-americans han construït murs que no només separen territoris, sinó que divideixen l’ànima mateixa del continent. Allà, els emigrants són caçats amb drons i empresonats en camps on només la desesperació sobreviu. Però en la foscor d’aquests centres, les llavors de resistència germinen en secret.

El mirall espanyol: Focs a Torre Pacheco,  al REINO DE ESPAÑA, cremen les barraques de Torre Pacheco i altres indrets on sobreviuen jornalers sense papers. Cada incendi és un crit que, lluny de vèncer els perseguits, els enardeix. Els líders polítics dormen inquietats per les ombres que traspassen finestres tancades: còctels molotov encenen la nit davant les seves cases.

A través dels cables de la xarxa i els passadissos secrets d’internet, un moviment clandestí creua mars i continents. Les vàlvules d’escapament dels oprimits s’obren en dues vies:

A Nord-Amèrica: Els migrants, ocults sota màscares venecianes, organitzen caceres contra funcionaris corruptes. Amb armes improvisades i una xarxa d’informants, converteixen els caçadors en les seves preses.

A Espanya: Els esclaus del camp esdevenen espectres insurrectes. Sota la lluna, carreguen els seus bols de benzina i les seves esperances cremades, llançant les primeres flames de la venjança als palaus dels intocables.

El que comença com brots dispersos de ràbia creix i s’entrellaça. De Múrcia a Texas, de Nova York a Almeria, naix una xarxa clandestina que comparteix tècniques, missatges xifrats, i llistes negres. L’autoritat comença a veure’s rodejada d’Enemics Invisibles.

El món observa astorat aquesta onada de foc i fúria. La premsa del règim ho titlla de terrorisme, però a l’ombra, les cançons populars converteixen els perseguits en herois. El moviment no busca només venjança: vol dignitat. I mentre cremen les mentides i els murs, per primer cop en dècades, les ciutats senten olor de llibertat… i de pólvora.

Aquesta narració és una ficció inspirada pels esdeveniments i tendències reals, transportada però,  a una realitat alternativa on la resistència adopta formes  molt previsibles per als que han  viscut una mica.