General

Els fets posteriors a la mort de Jesús cal interpretar-los en clau històrica, sense perdre però, la perspectiva d’una comunitat que darrerament està excel·lint en repressió, violència, crueltat i injustícia.

Des d’una perspectiva històrica, el dissabte després de la crucifixió de Jesús es pot llegir com un temps de suspensió, por i espera: una comunitat petita, desorientada i potencialment vulnerable, que evita l’exposició pública mentre encara és fresca la repressió contra l’entorn del mestre. Aquest silenci no significa absència de fe, sinó un moment de crisi fundacional en què la pràctica visible queda interrompuda i la comunitat es replega abans de la relectura pasqual del que ha passat

Si hi hagué por, prudència o ocultació, això encaixa amb la lògica de les primeres comunitats messiàniques sota pressió: no es tracta d’una institució amb espais, calendaris i rituals fixos com els entendrà més tard el catolicisme, sinó d’un nucli fràgil que depèn de la memòria, la confiança i la perseverança. Per això, la “inactivitat” del dissabte és més aviat una pausa dramàtica que no pas una aturada real de la creença: el que s’atura és l’expressió pública, no la tensió esperançada que desembocarà en Pentecosta i en l’inici de l’evangelització.

Aquell dissabte no s’ha d’interpretar com l’inici d’una Església ja consolidada, sinó com un grup de deixebles encara lligat al judaisme del seu temps i immersos  en el trauma de la mort del líder.

La litúrgia cristiana posterior convertirà aquest buit en símbol: el dissabte sant representa el silenci, l’absència de signes sacramentals i la comunitat a l’espera del gir que només arribarà amb la Pasqua

Aquest silenci té una força narrativa enorme: mostra que el cristianisme neix no triomfant, sinó desarmat, en una frontera entre la derrota i la interpretació d’un esdeveniment que després serà llegit com a resurrecció.

La tradició cristiana transformarà aquest buit en una categoria espiritual: el dia en què no hi ha missa, no hi ha consagració i tot sembla suspès, però precisament per això es prepara el sentit del diumenge pasqual.

La proliferació de sèries i pel·lícules que “humanitzen” i glorifiquen policies conviu obscenament amb informacions constants sobre brutalitat, tortura i impunitat policial arreu del món; aquesta fractura no és casual, és estructural i funcional al poder

Les ficcions policials no només expliquen històries, sinó que fabriquen sentit comú: presenten la policia com a única barrera entre l’ordre i el caos, naturalitzen la violència “necessària” i desplacen l’empatia cap a l’agent armat i no cap a qui pateix l’abús. En aquest esquema, la por al crim justifica la por a la policia: qualsevol excés es disculpa perquè “algú ho ha de fer”, i l’espectador acaba acceptant que cal mentir, colpejar o saltar-se la llei per salvar la societat. Aquest fenomen ja té nom: copaganda, propaganda destinada a millorar la imatge policial i desactivar la crítica, fins i tot quan els mateixos mitjans informen d’escàndols de corrupció, racisme o homicidis comesos per agents.

Mentre una part de la programació televisiva mostra policies sensibles, pares i mares abnegats, que ploren i pateixen per “protegir-nos”, els informatius parlen de persones assassinades o greument ferides en operatius “legals”. En el cas del Marroc, per exemple, les protestes juvenils per serveis bàsics i contra la corrupció s’han saldat amb manifestants morts i centenars de detinguts; la violència ha estat denunciada per organitzacions de drets humans, malgrat el relat oficial  “d’ordre públic”. En l’àmbit migratori, les actuacions d’agents de l’ICE als Estats Units han estat enregistrades mostrant detencions agressives, vulneracions flagrants de drets i un ús de la força que desmenteix qualsevol narrativa de “servei humanitari”. I, tanmateix, la maquinària audiovisual continua oferint policies valents i sacrificats, un bàlsam simbòlic per tapar una realitat que supura violència institucional sistemàtica

La major part d’aquestes obres centren la mirada en el “bon policia aïllat”, amb dilemes morals individuals, com si el problema fos només de pomes podrides i no d’un sistema de control social construït sobre desigualtat, racisme i impunitat. Això despolititza la repressió: converteix conflictes socials, protesta juvenil o migració en “problemes d’ordre” que requereixen múscul policial, mai transformacions estructurals. Quan la policia marroquina reprimeix joves que demanen serveis bàsics, o quan cossos especialitzats en fronteres colpegen i expulsen migrants, la pregunta no és “què passa a la societat?”, sinó “com contenim aquesta amenaça?”. La ficció, reproduint aquest esquema, serveix com a pedagogia de la resignació: ensenya a no qüestionar qui té el monopoli de la violència, només a confiar que, al final, algú “dins del sistema” farà el correcte.

El fet que, a la mateixa graella televisiva, convisquin sèries que veneren la policia amb notícies sobre la seva brutalitat no és un accident, és un mecanisme de gestió de la contradicció. D’una banda, els fets nus —protestes reprimides al Marroc, actuacions ferotges de l’ICE, atropellaments o trets en contextos de protesta a països com l’Iran— erosionen la legitimitat dels cossos; de l’altra, la ficció la reconstrueix constantment, mostrant agents tan humans i sacrificats que l’espectador preferirà creure que allò que veu al telenotícies és “un error” i no la norma. Aquesta convivència entre relat amable i realitat violenta crea una mena de dissonància cognitiva protectora: és més fàcil pensar que el món és com a la sèrie que assumir que l’Estat pot ser l’agressor sistemàtic dels seus propis ciutadans. En aquest sentit, cada capítol de “policies bons” funciona com una injecció simbòlica que permet suportar —i, al límit, justificar— els cops, les morts i les vexacions que veiem en vídeos filtrats o informes d’ONG

Davant d’aquesta maquinària, el mínim acte de dignitat és mirar amb sospita qualsevol producte cultural que posi una pistola a les mans d’un personatge i ens demani estimar-lo sense qüestionar per a qui treballa. No es tracta de negar l’existència d’agents que intenten fer la seva feina amb decència, sinó de recordar que la qüestió central no és la bondat individual, sinó l’ús polític de la violència organitzada. Quan el relat hegemònic insisteix a presentar policies com a salvadors mentre la realitat mostra cossos que maten manifestants, migrants o dissidents, l’única resposta responsable és assumir una posició radicalment crítica i exigir que el focus es desplaci: menys llàgrimes de policia de ficció, més atenció a les víctimes reals. Potser el veritable gir narratiu que falta no és una nova sèrie de policies “més humans”, sinó imaginar societats que necessitin molta menys policia i molta més justícia

El Joan Antoni Blaze Archs, al llarg  dels  anys ha estat una  bona “ font informativa “ , al mateix més d’octubre de 2023, començava a obrir-se camí la tesis que darrera d’aquest atac hi ha Benjamin Netanyahu, que hauria disposat la “ relaxació” dels sistemes d’intel·ligència per permetre’l, i àdhuc que hauria infiltrat a les files de Hamas, als mateixos organitzadors.

EL DIABLE ES VESTEIX DE NETANYAHU

En la seva follia Benjamin Netanyahu,  ha sacrificat – i sacrificarà – tantes vides com calgui – menys la seva -, i  posa en risc, no tants sols als palestins de Gaza, sinó clarament a la Comunitat Internacional, que s’ha posicionat, a favor i en contra.

Diversos informes han descrit com l’ocupació israeliana que reconeix més de 71.000 víctimes per atacs, i cap però, per manca d’aliments , medecines,…,   ha passat d’explotar el territori a destruir-lo per redissenyar-lo demogràficament i econòmicament, parlant ja d’una “economia de genocidi”. Alhora, ministres israelians han arribat a presentar la devastació de Gaza com una “bonança immobiliària”, insinuant projectes de reconversió urbana un cop expulsada o reduïda la població palestina. Fins i tot es discuteix obertament com aprofitar els jaciments de gas de Gaza per finançar la reconstrucció, convertint la ruïna d’un poble en una oportunitat de negoci energètic regional.

Res d’això seria possible sense la complicitat activa de potències que continuen enviant armes, cobertura diplomàtica i projectes econòmics, fins i tot mentre les seves pròpies instàncies jurídiques parlen de risc de genocidi. Quan ministres i dirigents parlen de Gaza com d’un futur ressort, d’un espai a reurbanitzar, o d’un “problema” que cal “resoldre definitivament”, legitimen una imaginació política que tracta els palestins com un obstacle material a retirar, no com a éssers humans.

Bezalel Yoel Smotrich (en hebreu: בְּצַלְאֵל יוֹאֵל סְמוֹטְרִיץ׳‎) (Haspin, Alts del Golan, 29 de desembre de 1980) és un polític d’extrema dreta israelià que exerceix com a ministre de Finances des del 2022.  Va descriure Gaza literalment com un “negoci/bonança immobiliària” i una “mina de oro Inmobiliaria” que “es paga sola”, un cop destruïda. Ho va fer en conferències immobiliàries a Tel-Aviv, davant d’inversors, i no en un context militar o de seguretat

Davant d’aquesta combinació de massacre reconeguda, discurs deshumanitzador i interessos econòmics sobre la terra devastada, parlar de “guerra” o “conflicte” és un eufemisme covard.

Cal dir-ho clar: és una empresa de destrucció i reordenació colonial que assumeix la mort massiva com a condició d’èxit, i això s’aproxima perillosament al cor mateix del concepte de genocidi tal com el defineixen juristes i relators de l’ONU.

Tota reflexió ètica que no gosi posar aquest nom damunt la taula –i exigir responsabilitats penals personals als dirigents que l’orquestren– forma ja part del problema, no de la solució

No ens agrada, ni això, ni les morts  per càncer evitables provocades per la Junta de Andalusia, ni la situació de rodalies Catalunya, provocada per la “ desviació” dels diners pressupostats tant per part de governs del PP, com del PSOE, ni les cues de l’Ap7, tampoc, tampoc les morts “ evitables “  d’Adamuz,..,  i molt menys encara les de la sanitat pública provocades per desviar  els seus recursos i els dels Serveis Socials per afavorir capricis privats.  Diguem no!!!!. Dissortadament però, ara com ara, no n’hi cap altre de món, oi?.

A la crònica oficial, els accidents d’Adamuz i Gelida eren fruit del desgast natural:  fatiga del material, pluja, vent  i una pedra que cedeix allà. Els portaveus, amb veu greu i americana ben planxada, repetien que tot estava “sota control”. I la gent, cansada i hipnotitzada per pantalles blaves, se’ls creia. Perquè creure és més còmode que pensar.

Als pobles però , hi havia veus que murmuraven. Els vells ferroviaris sentien vibracions estranyes abans dels sinistres. Els gossos bordaven la nit anterior. I algú jurava haver vist llums sota els ponts, com si les pedres respiressin.

Un aprenent d’enginyer, en Ferran, va decidir excavar més enllà del talús de Gelida . Va descobrir que la roca tenia veus amagades: parlava en llengua de ferro i memòria tèrmica.

—Les vies no cauen —li xiuxiuejà la terra—, són alliberades.

Cada accident, va comprendre, no era casualitat sinó ritual. El descarrilament d’un tren obria el flux econòmic d’una autopista; la reconstrucció generava contractes; la por, dependència. Però el món tem les veus que expliquen massa. Aquell qui connecta punts és immediatament titllat de conspiranoic, perquè així es conserva la fe en la versió oficial: la fe del dòcil.

Quan Ferran va voler denunciar el que sabia, el seu nom va aparèixer a la pantalla com a “jove confús afectat per paranoia tecnològica”. Ningú no el va escoltar. Només el talús, que de nit li tornava a parlar, burleta:

—No t’ho prenguis massa a pit. Les veritats soterrades només floreixen quan no hi ha ningú per mirar-les.

I així, la credibilitat pública va sobreviure intacta. I els talussos, fidelment, van continuar caient sols.

Com ja deien a l’època de l’Ermessenda de Valrà, més val creure-s’ho que anar a veure-ho