DESENCANT I DESPIT

Sempre el desencís i les decepcions sorgeixen de suposicions infundades.

Vos demanareu que entenc per suposició?

Per mi, és exercir un judici de com ha actuat certa persona,  i és troba a milions anys llum

de com ho farien nosaltres.

Aquest plantejament, no té cap tipus de fonament.

I manco,  el fet de culpabilitzar a l’altre.

És una acció emocional nostra que crea’m per la desil·lusió

que ens ha provocat.

Cal ,  honestament,   arribar a assumir,   el daltabaix emocional  que ens ha causat.

Cal coherència i responsabilitat en les nostres decisions i actuacions.

Si sentim que hem fallat d’alguna manera,  aprofitar l’aprenentatge, 

per la propera vegada, percebre  que els prejudicis  ens porten  a un malèvol atzucac.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany  . 17 de juny de 2025

RÉPLICA.

En resposta al comentari que va fer el senyor exalcalde de Castellnou de Bages al meu nebot Josep M. Baraldés sobre l’orientació política del meu parent Joan Casas Alemany , he cregut convenient adreçar-li aquest escrit perquè se sabés qui era el meu oncle i com va morir i perquè s’adonin de l’error en la afirmació del dit exalcalde, segurament feta des de la ignorància i per desconeixença.

En Joan Casas Alemany era el meu padrí i na Teresa Gras González, la seva esposa, la meva padrina i tieta de la meva mare.

Vivien a Barcelona i tenien dues botigues on hi venien des de fi ls per cosir a matalassos i a l’altra, ceràmica, olles, etc. Les dues botigues es comunicaven per la part posterior. No tenien fi lls i es guanyaven molt bé la vida. Ell era una persona molt compromesa amb el país i de marcat sentit catalanista, però no estava afiliat a cap partit polític. Cantava en cors, feia comèdia o els pastorets al teatre Romea de Barcelona. Era soci d’un club excursionista i de l’Aliança del Poble Nou, entitat on es reunien per ballar i socialitzar.

Amb els anys, van tenir l’oportunitat de vendre els negocis i van decidir anar a viure a Guimerà, un petit poble de Lleida, molt proper a Tàrrega, on hi tenien una casa familiar anomenada Can Bellart. Residents doncs al poble, de seguida el van fer alcalde, ja que era una persona culta i, en aquella època, pocs sabien escriure i llegir, estem parlant de l’any 1921. Es va trobar amb un poble que no tenia aigua corrent, ni electricitat i l’escola es desenvolupava dins un galliner. Hi mancaven doncs els serveis bàsics als que estem tan acostumats ara i sembla que sempre s’han tingut.

La primer decisió doncs que va prendre com a alcalde va ser construir unes escoles noves, que encara perduren en l’actualitat en uns terrenys de la seva propietat que va cedir al poble i de les quals va assumir pràcticament la totalitat del cost de construcció. I és que just enguany celebren els 100 anys de la seva inauguració. Seguidament, va portar llum i aigua corrent al poble. Va fer construir escales als pujadors amb baranes per a millorar l’accessibilitat. Qui coneix el poble sap que està enclavat en una muntanya i sense les escales, sobretot a l’hivern, es feia difícil la mobilitat ja que quan plovia, el terra, es convertia en fang. Totes aquestes millores les va aconseguir movent fils a Lleida, amb visites al governador i insistint en la necessitat d’aquestes millores i aconseguint bona part del finançament de l’Estat. Tot plegat, va ser alcalde de Guimerà durant tretze anys!

Durant el període previ a la Guerra Civil, tots sabem què va passar, sobretot pel que fa al tema eclesiàstic, malgrat que la majoria de gent, i més en els pobles petits, eren de marcat sentit cristià. I és que va arribar el Divendres Sant de l’any 1935 i al poble hi havia la tradició de passejar el Sant Crist pels carrers del poble i és aquí on van començar les desavinences entre els partidaris de seguir-la i els que hi estaven en contra. Els que hi estaven en contra van amenaçar de destruir la relíquia si sortia de l’església i van amenaçar l’alcalde Joan Casas, el meu padrí, de matar-lo en diverses ocasions. Veient doncs el panorama es va posar la vara d’alcalde a terra, travessera a l’entrada i es va dir el següent: això és l’autoritat i qui no la respecti que s’atengui a les conseqüències. La processó, però, es va dur a terme a l’interior de de l’església, pel passadís central. Tot i així, els van apedregar a la sortida de l’església.

A partir d’aquest moment, la situació va esdevenir insostenible i el Joan Casas va decidir renunciar a l’alcaldia i va marxar a la finca on vivia la seva neboda amb la seva família, la meva, a la Sala, ubicada a Castellnou de Bages, molt a prop de Manresa. I amb nosaltres va viure fins l’any 1938, quan el van assassinar.

Els fets que van acabar amb la seva vida, es van produir de la següent manera:

Aquell dia vam anar d’excursió a l’ermita de Sant Salvador, que està ubicada a uns 30 minuts a peu des de casa. Amb la felicitat de fer una sortida amb la família, la meva mare Angelina recordava el comentari que li va fer al meu padrí Joan sobre la nostra pinta d’excursionistes. Jo anava a les espatlles de l’oncle, ja que només tenia dos anys.

Quan vam passar per un bosc que s’anomenava la Manigua, l’oncle va veure quatre persones per allà que li van cridar l’atenció, ja una d’aquestes li recordava algú. Mentre l’observava, l’individu es va girar d’esquena, es va baixar els pantalons i li va ensenyar el cul. Això no li va fer cap gràcia i en arribar a l’ermita li va dir al meu germà gran de vuit anys que anés a casa i digués a les dones que tanquessin totes les portes, que havia vist gent que no li feien cap gràcia. El meu germà, quan tornava a casa, es va creuar amb ells i li van preguntar on anava. A l’ermita, la resta vam berenar ràpid i, de tornada, l’oncle anava remugant intentant recordar qui era

aquell personatge, però no li venia al cap. Arribant a la nostra masia els vam tornar a veure i l’oncle va pensar que com que els passarien a prop, el reconeixeria. Però en passar pel seu costat, es van treure les pistoles i van dir que aixequéssim les mans a l’aire i que els seguíssim. L’oncle va intentar arribar corrent a la casa, però un d’ells el va seguir tot disparant-li trets. I quan el va tenir a terra, encara li va buidar el carregador. Acte seguit van marxar per on havien vingut. L’oncle jeia mort a terra.

Vam saber que els assassins del meu oncle eren del Comitè de la República de Montornès, que es un poble veí de Guimerà i el cap del Comitè era el cunyat de l’anomenat “caminero de Guimerà”, que en aquella època era la persona encarregada de mantenir transitable la carretera de Guimerà a Tàrrega. Aquest personatge va resultar ser el que més va insultar i amenaçar l’oncle abans que marxés de Guimerà.

Aquest és doncs el relat dels fets tal com els vam viure i que li he volgut explicar en aquest escrit, perquè tingui coneixement d’aquest fatídic episodi que va acabar amb la mort del meu oncle i padrí, una tragèdia per a la nostra família que segueix ben viva en el nostre record.

JOAN BARALDÉS GRAS

 

LA VERÒNICA

Malgrat no trobar cap cita evangèlica que corrobori la seva existència, sembla que hi ha – ultra la pietat popular – altres fonts que venen a confirmar la certesa d’aquesta figura.

Però qui era aquesta dona que va eixugar el rostre de Jesús ?

El nom en que la coneixem fa referència no a la seva persona, sinó clarament a la imatge que segons la pietat popular, va quedar dibuixada quan ella moguda per la caritat, davant la imatge d’aquell home, que caminava d’esma , i que de ben segur, no podia veure amb claredat on posava els peus, com a conseqüència de la sang que rajava del seu cap, coronat – com sabem – d’espines, i suat , tant per l’esforç inhumà, com per l’angoixa evident davant de la situació en que es trobava, i la imminent execució en creu que coneixia perfectament.

Podem pensar que es tractava d’una dona de Jerusalem, d’una dona que havia vist al Mestre quan foragitava als mercaders del temple, quan entrava triomfant assegut dalt d’un polli, possiblement també quan curava a algun malalt, quan consolava a algun afligit; potser ella mateixa havia demanat i obtingut de Jesús algun consol humà.

Podem pensar que era una més de les persones, que acovardits contemplaven els prolegòmens del magnicidi, amb la consciència clara de que s’anava a produir una injustícia, i amb la por – humana i comprensible – d’intervenir per evitar-ho.

Ens cal situar l’acció i el moment; arreu soldats romans que tenien encomanada la tasca de conduir els condemnats fins al Gólgota, però arreu també sicaris jueus que tenien encomanada la tasca d’evitar qualsevol aldarull, qualsevol mostra d’humanitat. I tot en un ambient de bogeria col·lectiva, d’excitació política; era difícil i àdhuc perillós, manifestar-se en sentit contrari al desenvolupament previst dels fets ignominiosos, i la dona del nostre relat, tenia ben presents aquests condicionants.

Que la mou doncs a exposar-se a la violència física immediata dels soldats romans, i la més que segura repressió posterior dels sicaris jueus ?. Literalment podem pensar en que la imatge que ofereix Jesús, li trenca el cor , i de forma espontània, sense pensar en res més ,es llença per entremig dels soldats i eixuga el rostre cobert d’una pàtina de sang i suor, que donarà com a resultat el negatiu d’aquest mateix rostre en el mantell o llençol , com diu la tradició i com se’ns ha explicat sempre. Aixi ens arriba a nosaltres el relat dit de la Verònica ( de vera = vertadera , Icon = imatge ; de la Vertadera Imatge )

Que va ser desprès d’aquesta dona valerosa ?. Podem pensar que els soldats devien colpejar-la violentament pel seu atreviment ; veiem en ells la desesperació, com la veiem en el Centurió català, aquell que havia dit a Jesús ” jo no sóc digne, però digues una paraula i el meu criat és curarà ” vestit amb roba de carrer, confós entre la multitud, que contempla mossegant-se els punys, com altres companys seus, també sense cap voluntat, però lligats per la obediència deguda ( com és farà servir aquest recurs en el futur, oi ? ), Franco, Hitler, Pinochet,….porten fins a la mort a Jesús, al Mestre.

i en el millor dels casos, rebé en aquell moment el rebuig social de molts dels presents; sentim també alhora la íntima alegria de Simó de Cirene, inicialment forçat a col·laborar amb el transport de la creu, i convertit a la fe de Jesús, per la mansuetud, per la resignació, per la dignitat suprema de la seva presència ; l’admiració silenciosa dels lladres que serien penjats al seu costat, i que no troben en aquell tràngol dolorós, l’afecte dels jueus, pels qui en el seu interior pensaven que havien ofert la seva vida ; l’agraïment de Maria i dels amics de Jesús, davant aquell acte, alhora tant simple i tant complicat d’executar . Finalment no està però lluny de les possibilitats pensar que aquesta dona, com Llàtzer, pagaria amb la seva vida aquest acte d’humanitat.

Aquesta figura de la que desconeixem fins i tot el nom, sempre m’ha provocat un fort corrent de simpatia, la veig a les manifestacions dels nostres dies, quan només un grup petit amb algunes dones, s’enfronta als nous romans i als eterns sicaris ; quan una mínima part de la nostra societat, ens recorda l’horror de la globalització econòmica, l’estupidesa sense límits de trencar l’equilibri biològic, desviant rius, enderrocant muntanyes, i insistint tenaçment en que el món es un, i que tots som cridats a gaudir-ne amb igualtat de condicions.

La dona desconeguda, rep també per extensió el nom de Verònica, ella , i els que fan com ella, son la Vertadera Imatge de l’ésser humà.

 

SIMÓ DE CIRENE

De tots els evangelistes només en Marc i Lluc es recull el fet de que la creu en que havia de morir Jesús fou obligat pels romans a portar-la, un home anomenat Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, afegeix encara Marc en 15,22.

Però qui era, que feia , aquest Simó de Cirene ?. Respecte de la seva procedència, sabem que havia nascut a Cirene. Ciutat del planell libi, a 15 Km. de la costa, fundada cap. al 630. a. C. per colons espartans de Tera. La llegenda , però, fa provenir el seu nom de la nimfa Cirene, filla d’Hipseu, rei dels làpites. Del seu ofici no tenim sinó una intuïció derivada del coneixement de que Cirene adquirí importància a causa de la seca riquesa agrícola ( blat i llana ). mantingué bones relacions amb l’Egipte, país amb el quals s’unificà pel casament de Ptolomeu III Evergetes i Berenice. L’any 74 aC. fou annexada per roma. Simó de Cirene, era ciutadà romà i possiblement un ric comerciant que s’havia instal·lat a Jerusalem.

 

Certament hi ha un clixé respecte a Simó que no podem – ni volem – trencar, diuen ambdós evangelistes ” que venia del camp “, i molta gent ha volgut entendre en aquesta frase , que es tractava d’un home d’escassos recursos econòmics , que treballava la terra per altres. Pensem però a la vista de les escasses dades conegudes d’ell , i la riquesa de la seva ciutat de procedència , ( Avui encara es poden visitar a Cirene entre d’altres ruïnes memorables l’anomenada porta de Pròcul d’una bellesa majestuosa.), que la tesis de que es tractava d’un comerciant ric, no contradiu el fet assenyalat en els evangelis ” venia del camp “, sobretot si la seva activitat estava relacionada amb el blat o la llana.

 

 

No sabem tampoc quina era la religió de Simó, però atenen a la informació que tenim d’ell, hem de deduir que de tractar-se d’un jueu, aquesta hauria estat possiblement una conversió interessada, vinculada amb la seva activitat comercial. Havia de ben segur sentit coses sobre Jesús ¿ qui en tota Jerusalem, àdhuc en tota Judea i Galilea podia dir que mai havia sentit res relatiu a Jesús ?. Simó però, com molts de nosaltres avui, no tenia temps d’atendre altres qüestions que la seva feina diària.

 

En agafar-lo els soldats romans per que portes la creu, decisió que possiblement van prendre per la seva corpulència i per la seva presencia física que deia clarament que no era nadiu d’aquelles terres, Simó va protestar amb vehemència, ell no era cap criminal ! , ell pagava fidelment els seus impostos ! , estava al corrent de les seves obligacions ! , ell era ciutadà romà ! , no tenien cap dret a fer-li carregar aquella creu !.

Ni per un moment Simó es va qüestionar respecte a la injustícia que pregonament s’anava a fer amb la crucifixió de Jesús !, ell aleshores com nosaltres avui , només volen preocupar-nos de les nostres coses, volem un món petit i controlable, encara que tinguem la consciència de que el preu pot ser molt car, per a tercers i àdhuc ( com en el cas de Simó ), per a nosaltres mateixos.

 

Simó va protestar, va manifestar que l’esperaven amb urgència en un altre lloc, que li calia atendre els seus negocis, però l’agafaren, l’insultaren i finalment el colpejaren fins que va agafar la creu.

 

Simó va carregar una creu que estava destinada per a un altre, la seva missió va ser la de fer més curt el camí de Jesús cap al Golgota, i no certament per reduir els seus sofriments, sinó clarament perquè el Centurió romà no volia perdre més temps en aquella tasca de conduir fins al cadalse a aquell jueu tot bondat, a qui els alts càrrecs del seu poble havien decidit fet callar per sempre !. Aquella feina repugnava íntimament a aquell home, que s’havia curtit en mil batalles i no tenia cap por a la mort !.

 

Simó s’aïrava contra la injustícia que li havien fet !, s’indignava perquè li hagués tocat aquesta tasca que el desmereixia socialment !, no només l’havien obligat a carregar la creu, l’obligaven també a caminar rera un altre, en una obligada associació amb un miserable que era injuriat, i que vençut pels càstigs terribles a que visiblement havia estat sotmès, avançava a tomballons !

 

Simó va aprendre a caminar lentament, a deturar-se , a tornar a caminar al grat d’un altre, a posar els seus passos en els passos d’Ell, i la seva voluntat en una Altra voluntat. De mica en mica va anar fitxant l’atenció en aquell home que davant seu, s’arrossegava sense badar boca, en aquell company pacient que no havia tombat el cap, i el silenci del qual acabar per colpir-lo.

 

Entengué la reacció humana que recull Lluc 23,28 ” Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè venen dies que la gent dirà sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pit que no han criat !´ Llavors començaran a dir a les muntanyes ” caieu damunt nostre !” i al turons “cobriu-nos!”. Perquè, si tracten així l’arbre verd, que serà del sec ? (*).

* El significat d’aquesta frase en que Jesús probablement compara el seu final ( l’arbre verd ) a mans dels romans i el final de Jerusalem (l’arbre sec ), que uns anys més tard serà ocupada i destruïda per les legions romanes. Els fills doncs sofriran aquesta terrible destrucció. Jesús la lamenta i se’n dol. Veure també Mt 27,25.

 

Simó aprengué a observar a aquest altre, la seva paciència que res no esgotava, la seva prodigiosa capacitat de sofriment, la seva infinita dolçor per tots els qui el maltractaven, la seva caritat amatent a consolar els qui ploraven, a recompensar els qui l’ajudaven, a perdonar els qui l’insultaven. Va sentir com la fulguració de la seva força, de la seva dolçor l’encerclaven i el penetraven, i ja delerava d’atansar-s’hi. Simó canviava, Simó mai no havia après tantes coses, Simó aprenia Jesús sota la creu. I mentre que suara no havia vist sinó la creu, odiosa i repugnant, adés només veia Jesús. I tant com havia bregat !, i tant com havia protestat contra aquesta creu ! ; però ara per res del món no voldria ésser-ne lluny ; s’hi junyia, restava allí voluntàriament, i besava apassionadament la creu que hom li havia imposada.

 

Desprès de la mort de Jesús, quan s’emportaven el seu cos per enterrar-lo, al Gòlgota hi restaven només dos crucificats, i una creu buida , sota la qual un home plora desconsoladament !!!!.Es Simó de Cirene.

TRUMP VIU EN “ TEMPS DE DESCOMPTE”

Thomas Matthew Crooks (20 de septiembre de 2003[1]​-13 de julio de 2024)  rebia l’encàrrec de ferir a la orella al aleshores candidat a la presidència dels EEUU, Donald John Trump,  el seus trets mataven a un espectador i en ferien altres dos.

El encàrrec implicava la indemnitat de Thomas Matthew Crooks, que moria pels trets d’un membre del servei de protecció de Donald John Trump

La bogeria dels aranzels , fins el 104% a la Xina,  ha posat en risc la vida de Donald John Trump, fins al punt que si Xina “ aguanta”   Trump  està vivint  “ en temps de descompte”.

Malgrat la mort de Trump – desitjada per molts – , els EEUU no tornaran a liderar el món occidental, que NO CONSIDERA als nord-americans persones confiables.

Carlos Manuel Puebla Concha (1917-1989) cantava : Yankee, Go Home!

Yo del inglés conozco poca cosa,

Pues solamente hablo en castellano ,

Pero entiendo a los pueblos cuando dicen:

¡Yankee go home!

El inglés que yo tengo es muy escaso,

Es un inglés de “Mister” y “Hello”,

Pero entiendo a los pueblos cuando exigen:

¡Yankee go home!

Lo dicen en Manila y en Corea,

En Panamá, en Turquía y en Japón.

El clamor es el mismo en todas partes:

¡Yankee go home!

Con este inglés me basta, aunque precario,

Para gritar con fuerza y con razón

y con criterio revolucionario:

¡Yankee go home!

Me basta con mi voz nacionalista

Para exigir con firme decisión

y con razones antimperialistas:

¡Yankee go home!

 

 

 

 

 

 

LA HISTORIETA D’EN CESC TROMPERA

En Cesc Trompeta era un jove desorientat, despistat i solitari. Tanmateix va aprovar l’entrada a un club d’altes capacitats o superdotació. Estava tan content que ho va voler compartir amb els seus distants amics. Des d’aquell dia la relació va ser encara més difícil. Trist, el jove va assistir a la primera reunió del club de superdotats. La gran part dels assistents explicaven el mateix, la relació amb l’entorn era difícil. Per aixecar els ànims, un membre vell del grup i per vell de gran experiència, va arengar-los i va dir – la nostra diferència és un valor, alhora una provocació. La nostra capacitat no és absoluta, ens equivoquem com tots, però hem perdut el dret a equivocar-nos. Cal no desesperar ni deixar de creure que podem ser útils, però sota condicions. La nostra aportació sempre ha de ser amb permís dels altres ja que entre ajudar i humiliar hi ha una petita frontera que ningú sap on està. La nostra capacitat ha de ser un secret, la nostra intervenció anònima, la nostra presència discreta -. Per sort la intel·ligència dels amics d’en Cesc Trompeta sols era emocional i aviat van tornar encuriosits. Aquelles amistats retrobades acudien quan tenien algun dubte per demanar la seva opinió. En Cesc Trompeta ja no estava sol, s’havia convertit en un líder emocional secret, anònim, discret.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: saber callar quan ningú necessita escoltar-te, és de superdotats.

Francesc Estival Vilardell

CONTES DE GALICIA. O CON. MOAÑA. PONTEVEDRA. LA PLATJA DELS NARCOS

M’explicaven una historia que succeeix a Galicia, i a molts altres llocs de les costes del REINO DE ESPAÑA

https://www.turismo.gal/recurso/-/detalle/10143/o-con?langId=es_ES&tp=3&ctre=15

https://enfoques.gal/galicia/moana-presenta-alegaciones-contra-el-acceso-a-la-playa-para-el-chale-de-la-pareja-de-feijoo/

Titulava la història  com un CONTE, en aquest cas però, no de fades.

Per descomptat, cap imatge de les “ presumptes descarregues del narcotràfic “, cap imatge que vingui a confirmar la història.

 

HORITZONS NEBULOSOS

Hi ha llocs on la gent neix i mora per una carícia. Entre mig la vida passa a passos petits, poques esgarrapades i tan a poc a poc que sembla més llarga. La vista mai es cansa de mirar. La fruita és dolça i l’amargor no ha sigut presentada. El brogit viu lluny i tot el que passa demana permís al silenci per arribar. Tot excepte el gall que cada matinada recorda que la vida no és un somni i cal anar a treballar. Al final del dia el capvespre és acomiadat amb enyor per la matinada. I a l’endemà la vida tornar a passejar sense fatigar. Aquest petits mons encara existeixen, estant en els horitzons nebuloses d’oblit.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: tot el que s’oblida acaba desapareixen.

Francesc Estival Vilardell

VIATGE CAP A LA LLUM

Ahir, tristament,   em vaig assabentar que Cati Pastor Ramis,  havia emprès el seu viatge cap al cel de les bones persones.

Vaig descobrir, passejant per Sineu, el número de telèfon de na Cati, que anunciava Reiki,  i després vaig llegir una entrevista a un periòdic.

Portava molts anys volent fer la mestria de reiki – sistema Usui,  ja què l’he anat practicant durant quasi 30 anys, tenint els 2 nivells.

M’havien fet propostes altres mestres, inclús una gratuïta,  per fer la mestria,  tot i que sentia que no hi havia prou sinergia.

Amb na Cati,  si existí,  des de què la vaig conèixer personalment.

Amb ella vaig fer el tercer nivell(2018) i la mestria (2019)

He seguit el transcurs de la seva malaltia pel grup de WhatsApp , i pel personal,  on rebia els meus poemes,  i estaven en contacte.

Volia telefonar-la i pels motius que siguin no ho vaig fer.

Me’n penedesc.

A vegades, si no et deixes guiar per la intuïció,  ja no hi ets a temps i fas tard.

M’ha passat moltes altres vegades.

Segur que ha fet el camí cap a la llum dolçament,  era una persona savia i tendra, que deixarà un bon i gran legat.

Bon viatge cap a la llum Cati i saluda de part meva tots els mestres que ens feren arribar aquesta meravellosa teràpia.

 

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany. 9 de gener de 2025

DRETA, AR!!!!

Clemens Schell , un matemàtic jubilat que viu a Düsseldorf, explicava que la sensació de pànic,  s’estenia com una taca d’oli  per la República Federal Alemanya, les noticies que publicaven els diaris tant a nivell local, com en  d’altres països , Àustria , Italià , España,…,  donaven per acabat el sistema de democràcia representativa en benefici tant de forces polítiques manifestament antidemocràtiques, com d’organitzacions de caire criminal, com la Màfia, o les que gestionaven el narcotràfic, el tràfic de persones, …,  que s’havien introduït en les estructures democràtiques a tots els nivells.

Les manifestacions de Donald John Trump  ( Queens, Nueva York; 14 de junio de 1946), Elon Reeve Musk (Pretoria, sud-africà  28 de junio de 1971) ,….,  provocaven gran preocupació i no únicament  a Panama ,  a Groenlàndia o al Canada.

No entenia  gaire  els motius de la “ celebració”  al REINO DDE ESPAÑA ,  dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde​​ (El Ferrol,​ 4 de diciembre de 1892-Madrid, 20 de noviembre de 1975)​

El 2025, sens dubte, portarà moltes sorpreses i ens temem que no totes agradables i/o positives.

A la memòria de les víctimes de la dictadura franquista.