General

Imagineu-vos un  Jutjat de Primera Instància i Instrucció a mitjans de la dècada dels 70, Franco tot just s’ha mort oficialment  , recordo  un jutge – innominat –  que  era una institució més antiga que el rellotge de la sala de vistes , que feia anys que s’havia aturat a les onze i disset.

Assegurava que la justícia no depenia del temps, sinó del criteri. I el seu criteri —explicava amb una serietat que glaçava— es basava en una diana penjada darrere la porta del seu despatx. “In dubio… jo dubto molt”, deia, i tot seguit llançava un dard amb una elegància sorprenent. Si queia en un sector fosc, condemna; si en un de clar, absolució. Els funcionaris ja no s’escandalitzaven: havien après a distingir, pel soroll del dard, si aquell dia tocaria escriure una sentència llarga o una simple absolució per manca de proves… o de punteria.

Es fama que no la despenjava ni en les escasses ocasions en que hi  havia visita de la Inspección de Juzgados y Tribunales

Amb els anys, el sistema va adquirir una mena de lògica interna. Els advocats  novells  intentaven influir subtilment en la il·luminació del despatx; algun fins i tot havia suggerit canviar la bombeta per “raons de salut laboral”, el més veterans però,  preparaven al ensems que l’escrit de conclusions ,   el recurs d’alçada a l’Audiència .

L’inefable  jutge  – que per descomptat era el campió dels recursos d’alçada – era molt  gelós de la seva metodologia, convençut  alhora de la seva immunitat  i de que aquell atzar cromàtic era més imparcial que qualsevol llei interpretada per humans. “La llei és grisa —sentenciava—, però la diana és clara.”

El dia que la seva filla gran va jurar el càrrec de jutgessa, el jutge de la Diana,  va assistir a l’acte amb una emoció solemne.

Ella parlava de garanties, de drets fonamentals, de seguretat jurídica.

Ell assentia amb orgull, tot i que, en sortir, li va regalar una petita diana de viatge. “Per quan tinguis dubtes”, li va dir en veu baixa.

La filla va somriure, amb aquella barreja de tendresa i vergonya que només es reserva als pares difícils d’explicar.

Al seu jutjat, diuen, no hi ha cap diana, alguns asseguren però,  que abans de dictar sentència en casos especialment enrevessats, la jutgessa es queda uns segons mirant fixament un punt de la paret, com si hi veiés colors invisibles. I després escriu amb una seguretat impecable. Ningú no ha pogut provar res, i habitualment  les seves resolucions són d’una coherència impecable, …,  excepte aquells dies en què la llum entra massa forta per la finestra i dibuixa, sense voler, una rodona imperfecta sobre el mur.

Els testos s’assemblen a les olles, diu la paremiologia catalana. Potser és més adequat però, posar-ho en llengua castellana – ni el jutge de la Diana, ni la filla, son catalans – de tal palo, tal astilla, oi?:

Espanya , formalment  és  una monarquia parlamentària, la seva arquitectura política però, mostra símptomes de desgast, polarització i bloqueig que alimenten el descrèdit del règim vigent.

El problema no és només la crispació: és la sensació que una part creixent del poder efectiu circula fora de la legitimitat estrictament electoral, entre aparells, equilibri tàctics, cúpules partidàries, òrgans institucionals i actors de veto que deformen la sobirania popular. Quan la política deixa de semblar un espai de decisió i es converteix en un laberint d’impossibilitats, el sistema deixa de generar adhesió i passa a generar fatiga.  I aquesta fatiga és perillosa perquè no sempre desemboca en més democràcia; de vegades desemboca en el desig d’un “cop de taula” i en la temptació d’un poder fort.

La història ensenya que els règims desgastats no cauen només cap a l’emancipació: també poden relliscar cap a l’autoritarisme.

La monarquia parlamentària espanyola no és avui un mur de contenció virtuós, sinó un mecanisme que sobreviu sobretot per inèrcia. El seu gran problema no és només simbòlic; és de legitimitat democràtica, perquè la cap d’Estat no surt de les urnes i això, en una època de sobiranies fragmentades i exigència de transparència, pesa cada vegada més. Quan el sistema necessita un àrbitre hereditari per sostenir la ficció d’equilibri, ja admet implícitament la seva feblesa.

El règim actual té un defecte de naixement i un defecte de vellesa. Va nàixer condicionat per un pacte de sortida, no per una depuració democràtica completa; i ha envellit enmig d’escàndols, polarització i una litúrgia institucional cada cop més buida. Quan un sistema necessita tanta retòrica per justificar-se, és que ja no convenç per si mateix.

La clau però, no és romantitzar la república com si fos una màgia moral. La clau és que, davant d’un model esgotat, la república ofereix una base més clara: ciutadania, responsabilitat política i cap d’Estat elegida o, com a mínim, estrictament legitimada democràticament.

Ara bé, no ens enganyem: una república no s’improvisa amb un canvi de sigles. Caldrien majories socials, culturals i institucionals; una transició ordenada; i una ruptura clara amb l’herència d’opacitat, impunitat i immunitat que ha fet tant de mal a la confiança pública. Però, precisament per això, és l’opció millor: perquè obliga a fundar el poder en la raó democràtica i no en la resignació.

La III República seria una reforma de fons; la III dictadura seria una amputació- La primera amplia la sobirania; la segona la confisca. La primera obliga a repensar el pacte constitucional amb coratge; la segona el substitueix per la por, la censura i la jerarquia vertical.

La pregunta doncs,  no és només “república o dictadura”, sinó “quin tipus de país vol ser Espanya quan la tensió arribi al límit”. Si es vol evitar l’abisme, cal obrir una sortida democràtica clara abans que la frustració la busqui per vies més fosques. I aquesta sortida, avui, passa per una III República serena, exigent i plenament civil.

https://www.archivosagenda.org/ca/darrer-discurs-de-salvador-allende-11-de-setembre-de-1973

“Continueu sabent que, molt més d’hora que tard, s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure per construir una societat millor”.

L’any 2025. Li retíem al Joan Duch Mas, un molt merescut homenatge :   https://www.guimera.blog/tribuna/singulars-de-guimera-joan-duch-mas/

Avui, en el silenci encara recent del seu traspàs,  constatem que el nom de Joan Duch Mas ressona amb una força íntima i serena entre els carrers de Guimerà, el poble que el va veure néixer i al qual va consagrar la seva vida amb una fidelitat exemplar.

Fill d’aquesta terra aspra i noble, Joan Duch va créixer entre pedres antigues i horitzons quiets, aprenent ben aviat que la bellesa s’amaga en els detalls més senzills. Guimerà no fou només el seu lloc d’origen, sinó l’arrel profunda que nodrí la seva mirada i la seva vocació. D’aquell paisatge en va extreure una sensibilitat que es manifestaria al llarg dels anys en dues dimensions inseparables: la de mestre i la d’artista.

Com a mestre, fou molt més que un transmissor de coneixement. Va ser guia, referent i sembrador de consciències. A les aules de Guimerà hi deixà no sols lliçons, sinó petjades. En cada infant que va escoltar-lo hi va plantar una llavor de curiositat, d’estimació per la cultura i de respecte per la identitat pròpia. Aquells que van passar per les seves mans no recorden només el que els va ensenyar, sinó com els va fer sentir: capaços, dignes, part d’una continuïtat.

Paral·lelament, el dibuix fou el seu altre llenguatge. Amb traç pacient i mirada atenta, Joan Duch Mas va saber capturar l’ànima de Guimerà i dels seus racons. Les seves obres no són només representacions, sinó testimonis: fragments de memòria fixats amb sensibilitat, com si volgués retenir el temps perquè no s’escoli del tot. En cada línia hi ha una estimació profunda pel patrimoni, per la pedra viscuda, per la història callada que ell sabia escoltar.

La seva vida no va estar marcada per gestes estridents, sinó per una coherència tenaç, per una dedicació constant i per una manera d’estar al món honesta i discreta. Va ser, en el sentit més ple, un home del seu poble. I és precisament aquesta aparent senzillesa la que avui es revela extraordinària.

Ara que ens ha deixat, Guimerà no és exactament el mateix. Hi manca una presència, però hi resta una empremta. Perquè Joan Duch Mas no desapareix: perdura en la memòria dels seus alumnes, en els seus dibuixos, en cada racó que ell va saber mirar amb ulls atents, i en la consciència col·lectiva d’un poble que ha tingut la sort de comptar amb algú com ell.

Que la terra que tant va estimar li sigui lleu. I que el seu record, com els seus traços, continuï dibuixant-nos el camí.

La combinació entre la Llei d’Hondt i un llindar mínim d’accés a l’escó fa que, en molts casos, ja no calgui una tupinada clàssica per distorsionar la representació: el mateix disseny del sistema fa una bona part de la feina bruta.
La gran perversió no és només la fórmula de repartiment, sinó el fet que el vot no val igual a tot arreu i que el sistema penalitza amb duresa les opcions petites o disperses. Quan una circumscripció és petita i, a sobre, hi ha un percentatge mínim o una barrera efectiva d’entrada, la desproporció deixa de ser un accident i es converteix en arquitectura política.

Això té una conseqüència molt clara: no cal manipular urnes ni papers per obtenir un resultat esbiaixat; n’hi ha prou d’haver dissenyat unes regles que filtren prèviament qui pot convertir vots en escons. Dit d’una altra manera, el sistema crea una aparença de neutralitat mentre introdueix un biaix estructural que fa gairebé supèrflues les antigues maniobres de tupinada.

D’Hondt, per si sola, no és necessàriament tan desproporcionada quan la circumscripció és gran; el problema fort apareix quan es combina amb circumscripcions petites i amb mínims d’entrada. En aquest escenari, el tall real no és només jurídic, sinó matemàtic: molts vots queden condemnats a no esdevenir representació.

Això és especialment criticable perquè es presenta com a sistema proporcional, però en la pràctica pot premiar de manera exagerada unes forces i fer desaparèixer-ne d’altres. El resultat és una democràcia amb forma representativa però amb una entrada molt restringida a la cambra.

Històricament, la tupinada era el frau visible: manipular censos, vots o escrutinis per alterar el resultat. Però en un sistema ja desequilibrat, la manipulació no sempre és necessària perquè l’efecte polític desitjat pot sortir directament de la norma. El mecanisme és més fi, més elegant i, justament per això, més perillós.

La crítica de fons és que el poder no sempre necessita falsejar el recompte si pot dissenyar el terreny de joc. Quan la desigualtat està incorporada a la regla, el frau ja no sembla frau; sembla administració, tècnica o legalitat.
Això erosiona la confiança democràtica perquè converteix la llei electoral en una mena de filtre de conveniència dels grans actors polítics. El ciutadà vota, sí, però el sistema decideix amb molta antelació quins vots mereixen ser traduïts en poder i quins quedaran diluïts.

Per això la crítica més severa no és només contra la Llei d’Hondt, sinó contra el conjunt de regles que, sumades, fan que la representació sigui menys lliure del que proclama. I quan el propi sistema ja redueix la pluralitat, les velles pràctiques de tupinada deixen de ser una necessitat: la injustícia queda institucionalitzada

No sé perquè plores,  recorda  però,  que jo estic al teu costat. Les llàgrimes no saben que mai estaràs sola i que algun dia deixaràs de plorar. Quan la basarda derroti el  teu valor, recorda que mai m’apartaré de tu. Quan els somnis hagin volat, els faré tornar. Quan l’esperança s’hagi extraviat, estigués segura que t’està buscant. Un bocí d’amor mai et faltarà. Quan les llàgrimes s’escapin pels teus ulls, deixa-les anar perquè les llàgrimes només volen arribar fins a la mar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la tristor igual que ve, se’n va.

Francesc Estival Vilardell