General

HARMONIA I JUSTICIA

Sabeu que eren dues deesses?

Harmonia segon algunes genealogies, filla de Zeus i Electra.

Themis,  deessa grega: Llei de la Natura i patrona de la Justícia i de la Llei.

Em faig un embolcall de paraules per vèncer la fredor de la incomprensió.

Vull que les meves paraules siguin una llançadora cap a l’harmonia i reivindiquin una Justícia inexistent.

La darrera, qui és capaç d’enviar a unes persones a passar la nit davall d’un pont d’una autopista?

No puc passar per alt , el què psicòpates que comanden i no governen,  ho intentin justificar.

El discurs neofeixista ha entrat en força a l’estat espanyol i

l’alienació i la manipulació,  han calat, valent i profundament dins la societat espanyola.

Sent que està imperant la curtor i la barroeria.

Tot i que sent que un sistema injust i depredador,  caurà,  ben aviat,  per les seves pròpies incongruències i contradiccions.

He descarregat un bon pes del meu gavatx poètic.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 26 de desembre de 2026

JOAN GUERRA OLIVER. ( SENCELLES, 1938 + SENCELLES, 17.12.2025 )

Ja havia configurat el poema per avui, tot i que una nova m’ha trasbalsat.

Joan Guerra Oliver , pintor i escultor naïf,  se n’ha anat, amb les seves escultures,  algunes un tan iròniques,

al cel dels artistes que mai moren.

Aquella iconografia entremesclada de naïf i popular mallorquina,  era molt especial, per desgràcia no en tinc cap.

Quants horabaixa-vespre,  el vaig anar a veure a la seva botiga “L’àngel blau” pels voltants de la Seu de Palma.

Aquella botiga, que endemés de les seves escultures,  venia molts de detalls i llibres de vell, tenia un flaire especial.

Xerràvem molt i encara el record amb el seu davantal i sense aturar-se de treballar mentre enraonàvem sobre moltíssims temes.

Era una persona molt respectuosa i diria que tímid a la vegada.

Escoltava i a vegades mantenia un silenci,  i ignoraves a quin món s’havia traslladat.

Vaig passar moltes hores parlant amb ell, fent aquelles rudes que omplia de pasta de paper, per fer el cos dels seus personatges.

He de dir que mai els hi vaig veure pintar.

Devia tindre una connotació especial,  que no compartia amb ningú.

No puc dir, si ens vàrem convertir en companys o amics, tot i que eren força semblants les visions sobre idees i el què sentíem.

Podria ser que li llegís algun poema meu, ara no ho puc recordar.

Han transcorregut molts d’anys.

Ell coneixia la meva dèria de ser poeta i d’escriure molt.

Vaig aprendre molt d’ell, era de gestes calmats i afectuosos.

Mai vaig denotar presa amb el què treballava ni amb les paraules que expressava.

Els seus silencis místics,  estaven plens de significat.

Vull deixar el meu testimoni, per preservar el seu record.

Amic Joan,  que la terra et sigui lleu i li puguis regalar una de les teves escultures a Sant Pere.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany . 17 de desembre de 2025

LA JUSTICIA MASSA SOVINT ES DEDICA A “ COMPLICAR LES COSES SENZILLES “

L’Ermessenda de Valra, explicava que hi ha persones, moltes, que tenen el do de ‘complicar les coses senzilles’,  la recent condemna – sense sentència, cosa inaudita, fins i tot per mi, que havia vist jutges borratxos dirigint judicis – contra l’Álvaro García Ortiz (Lumbrales, Salamanca, 16 de diciembre de 1967), Fiscal General interí, sembla que per indicis – no sabem quins – , topa a la fotografia mítica del Alberto Núñez Feijóo​ (Orense, 10 de septiembre de 1961) , i Marcial Dorado Baúlde (Cambados, Pontevedra, 2 de abril de 1950) , en la que tots els indicis feien – i fan pensar- en una estreta col·laboració entre el Partir del Feijóo i els narcotraficants,  la història de  la Casa de Moaña, no ajuda gaire;  https://www.eldiario.es/galicia/feijoo-pareja-vistos-vecinos-chale-querian-privilegios-tuvimos_1_12051316.html

Pedro Sánchez Pérez-Castejón, (Madrid, 29 de febrer de 1972) deia   “el temps posarà les coses al seu lloc” recentment en relació amb la condemna al fiscal general, expressant la seva confiança que la situació es resoldrà de manera justa amb el temps. Val a dir que JUSTA i TEMPS son antònims, una justícia que no s’aplica al temps que toca, és converteix en una forma més d’injustícia.

Qui li retornarà a Puigdemont els anys d’exili ?.  La inassistència a  l’enterrament del pare  Xavier Puigdemont Oliveras, el 7 novembre 2019, i de la  mare de  Núria Casamajó i Ruiz, que va morir el 29 d’abril de 2024

Els de la confraria de santa Maria del Lawfare, no les tenen totes: https://guimera.blog/contesnadal/nadal-de-sang/

PIJAMA DE COLORS

A la tardor la naturalesa cau  en la letargia hivernat. Es prepara per anar a dormir. Escull els colors del seu pijama entre les darreres llums de l’estiu. Coqueta i voluptuosa busca un lloc per repapar-se. Envoltada de melangies estira la seva mandra, la naturalesa ja té son. Els ulls se li tanquen. La nyonya guanya. La peresa fa els darrers badalls. I s’allita amb sinuosos moviments fins trobar la posició més confortable… Silenci!… La naturalesa s’ha quedat dormida. Bones nones naturalesa, fins a la primavera.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan la llum s’ha amagat, és perquè el sol està esperant per sortir.

Francesc Estival Vilardell

TENIU UNA IMATGE D’UNA CARTILLA DE MISSES?. LA IA NO LA SAP GENERAR

Recordo de la meva infantessa que evitàvem – si era possible  – relacionar-nos amb fills de guàrdia civils i/o policies,  i molt especialment les converses que pugessin comportar parlar de la historia de les nostres famílies,  per descomptat recelàvem fins del  secret de confessió, anomenat també sigil sacramental, i  les nostres confessions , molt freqüents es imitaven a reconèixer actes i/o pensament impurs, mai, mai, mai,  cap dada dels pares i/o de la família.

Anava als escolapis de Sabadell, i  això implicava l’assistència entre setmana  d’almenys tres celebracions religioses, i  ens donaven una cartilla de misses,  en la que un cop acabada la missa dominical, el sacerdot ens havia de posar la data i el segell de la parròquia, a cada fulla hi havia espai per a dos funcions religioses, així, oberta la cartilla, hi havia espai per a quatre misses.

La IA, més artificial que intel·ligent perplexity.ai , no pot generar una imatge, si algun esser humà conserva encara una  d’aquelles cartilles de missa, és pregat de fer-nos-la seguir a tribuna@guimera.info

Recordo que en alguna ocasió, si el sacerdot no estava molt pendent, posàvem el segell, a la part posterior de la següent fulla, i així ens “ estalviàvem una missa “,  el control era força rutinari.

En una ocasió però,  ens van revisar TOTES les cartilles de missa, i als que havíem posat el segell a la part superior de la següent fulla ens van castigar.

El primer pensament va ser que algú havia confessat el “ pecat “.  Mai ho vam confirmar.  El recel però a parlar obertament a la confessió s’havia instal·lat  al nostre pensament.

Anys desprès – la vida dona molts cops – vaig constatar a la feina, a l’exercit – era l’època del Servicio militar obligatorio – com era de cert allò de  que “el Diable sap més per vell que per diable, ”, i que abans que nosaltres el que ens semblaven estratègies originals, ja les havien practicat uns i descobert els altres feia anys i panys.

L’obligació de guardar el  secret de confessió, anomenat també sigil sacramental, únicament la pot dispensar el penitent, i  la revelació estava i està  sancionada amb la pena d’excomunió.

L’estratègia  d’evitar relacionar-nos amb fills de guàrdia civils i/o policies, i àdhuc de funcionaris públics nominats per “ mèrits de guerra “ va ser – i és encara – molt efectiva,  no però, els recels  sobre que els sacerdots guardessin el  secret de confessió, anomenat també sigil sacramental.

L’exercici de l’advocacia em faria practicar també “ el secret professional”  en relació a les converses amb les persones que em confiaven els seus assumptes, i  mai, mai, mai, el vaig  trencar.

Serveixi aquesta publicació de confessió.  Demano l’absolució.

Amén !!

LA CONTRACTACIÓ LEGAL DE L’OBRA PÚBLICA I DELS SERVEIS NO ES POT RESOLDRE NOMÉS AMB LA UCO

La contractació legal de l’obra pública i dels serveis no es pot resoldre només amb la UCO. En Noruega van investigar una corrupció per carregar com despesa pública unes xocolatines de TOBLERONE.

Els delictes que es produeixen  quan les diferents institucions i entitats que disposen de fons públics  i que atorguen Contractes irregularment  a les empreses privades, no son fàcils d’evitar i des de fa molt temps es pretenen evitar /reduir amb lleis. .

La primera referencia històrica que nos encontramos en relación con la contratación pública es el Real Decreto de 27 febrero de 1852, publicado por Bravo Murillo, que, curiosamente, se abría así: “Señora (refiriéndose a la Reina Isabel II): Autorizado competentemente por V.M., previo acuerdo del Consejo de Ministros, presentó el de Hacienda a las Cortes en 29 de diciembre de 1850 un proyecto de ley de contratos sobre servicios públicos, con el fin de establecer ciertas trabas saludables, evitando los abusos fáciles  de cometer en una materia de peligrosos estímulos, y de garantizar la Administración contra los tiros de la maledicencia…”.

Des de l’any  1852 fins l’any  2017 , en que s’ha fet la darrera revisió de la llei de Contractació  dels serveis públics,  s’han  promulgat diferents lleis  buscant delimitar  no solament  els possibles fraus , si no també introduint  canvis d’objectius com modificar el concepte de SUBASTHA com criteri fonamental d’adjudicació a l’oferta més baixa de preu així  com introduir  conceptes de afectació mediambientals,  fixar condicions mínimes pels treballadors i altres referencies que incorporin  les determinacions  per  coincidir  amb els objectius estratègics en matèries de Transició Ecológica.

Això ha portat  a acomodar  la llei de Contractació vigent, Ley 9/2017, de 8 de noviembre, de Contratos del Sector Público , per la que es transposen al ordenament  jurídic espanyol las Directives del Parlament Europeu i del  Consell 2014/23/UE y 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014.

Aquesta adaptació de la Llei , a les Directives del Parlament Europeo , porta a la  evidencia de que  el problema dels actuals fraus que es puguin cometre, no es una qüestió de la llei aplicable i per això cal fer una nova, sinó  que cal aprofundir en    les raons de que amb la mateixa llei , es en Espanya on apareixen  els  més rellevants i alarmants  procediments jurídics contra  la corrupció en la contractació .

Els noms de “Gurtel “ , que la sentencia va produir la moció de censura contra Mariano Rajoy  del PP  , son records recents que ara semblen  tenir semblances als de la trama CERDAN,KOLDO, ABALOS del PSOE. Semblaria  així  que  la Llei de Contractació existent  des de 2017  no ha impedit  que dirigents de diferents partits polítics ’hagin mantingut actuacions  il·legals per  obtenir adjudicacions fraudulentes..

Aconseguidors : així son coneguts els que intervenen per aconseguir adjudicacions a canvi de comissions per part de les empreses licitadores i apareix una evidencia : perquè amb la mateixa llei europea que hi ha al nostre país  , no  s’ha aconseguit  disminuir la corrupció i en altres països de l’entorn sí ?

La demora  dels procediments judicials , de molt llarga instrucció , poden ser 4- 6 anys o més , per les garanties dels processats i per les   propis demores   de la judicatura per arribar  en una sentencia que descrigui  detalladament los HECHOS PROBADOS , no han de permetre que es consideri la corrupció com una cronificació del sistema ( no hi ha  llei possible per aturar-la i feta la llei , feta la trampa..).

Confiar només en l’UCO , que fonamentalment es basa en les informacions de les denuncies i continguts de gravacions, dels integrants de la trama de corrupció produïdes pels normals enfrontaments en els ambients delictius per causa del reparto del botin, no es suficient jurídicament , ja que després s’han de revisar els contractes suposadament amanyats . Sense aquestes denuncies creuades de Victor Aldama- Koldo Garcia i les implicacions de Lluis Avalos i Santos Cerdans , l’UCO no hi hauria trobat tants elements per implicar-los. En l’argot policial es diu “cantar” .

Per això , no podem confiar només en els enfrontaments dels delinqüents , per saber de la corrupció que ha pogut produir-se, perquè aquests Informes obliguen a una immersió judicial en totes les fases de la CONTRACTACIÓ , la composició de les persones de la Taula de contractació, ,l’existència o no de Recurs a l’adjudicació i que en molts casos pot operar la PRESCRIPCIÓ de 5 anys , que obliga al Jutjador a una rigorosa comprovació de l’informat per l’UCO per  validar els seus informes i que els advocats defensors utilitzaran.

Què es pot fer contra això : un altre llei amb un tràmit parlamentari mínim de 4- 6 anys ? es el que s’ha fet des de 1852 i amb els resultats que aquest dies posen en greu risc el funcionament de la democràcia ?.

Aixequem la vista per sobre els Pirineus i miren aquests entorns , excepte Itàlia, en que les mateixes lleis tenen una més gran efectivitat, per la TOLERANCIA CERO , que practiquen contra la corrupció que dona uns valors arrelats en l’actuació social de les persones, les institucions i les empreses contra la corrupció.

Qualsevol persona que visiti els països nòrdics, haurà d’escoltar com un orgull nacional “ La tolerancia cero nórdica contra la corrupción La Policía finlandesa ha abierto una investigación contra los funcionarios de la oficina de la primera ministra, Sanna Marin, por gastar 350 euros al mes de dinero público en desayunos para su família

I NORUEGA explica a tots els seus turistes, el caso de les xocolatines TOBLERONE, que van obligar a la dimisión de Mona Sahlin, figura emergente de la socialdemocracia sueca de finales de los 80 y principios de los 90, después de que se descubriera que usó una tarjeta de crédito oficial para compras privadas (aunque luego reintegraba el dinero) por valor de algo más de 5.000 euros como pañales, cigarrillos y Toblerone, una marca de chocolatinas que dió nombre al caso.

Per això se insisteix que no només sigui la UCO , si no que ja hi han suficients instruments  per la vigilància , denuncia i seguiment   dels processos de licitació i que haurien de ser la Fiscalia Anticorrupció que amb els recursos necessaris controles d’ofici, el procediments de licitació per detectar irregularitats en totes les fases d’una CONTRACTACIÓ , ja que s’ha demostrat que els controls administratius ( Intervenció d l’Estat i de les diferents licitadors (Ministeris, Ajuntaments , altres , així com dels Secretaris d’Ajuntaments i altres) no han detectat cap irregularitat i per contra sí que hi eren.

Tota la recent operació d’investigació que es va denomina DELORME en nom clau , en homenatge a un doctor francès Charles de Lorme, el médico francés que, en el siglo XVII, defiende el uso del cubrebocas para evitar la propagación de enfermedades. , en el seu inici va ser per la iniciativa de un ex fiscal de Saragossa RAMIRO GRAU que sobre el 2020 va fer un dossier sobre l’empresa SOLUCIONES DE CONTROL Y APOYO A EMPRESAS SL amb seu també a Saragossa que sense cap experiència sanitària va facturar 54 milions d’euros a diferents administracions públiques per mascarelles durant el COVID.

Este dossier  fue presentado al Tribunal Supremo, a la Fiscalia General del Estado, a la Moncloa, a la parlamentaria de Vox Macarena Olona y a la presidenta de la Comunitad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. El primero lo archiva, los tres siguientes lo ignoran y la última contesta amablemente que lo estudiarán, según explicó Grau a El Heraldo .

Hem d’arribar a març 2.022 perquè una denuncia des de el Partido Popular de Madrid, contra aquests contractes que ja es va presentar l’any 2020 i que no va ser acceptada a tràmit pel Tribunal Suprem, ni per la Fiscalia General ni per la Moncloa que deurien haver iniciats les oportunes actuacions., comencés la seva actual trajectòria en el Tribunal Suprem per causa del aforament de Luis Avalos per la seva condició de diputat i a l’Audiència Nacional per la resta

Teníem els instruments jurídics per fer-ho , però la falta de compromís dels partits polítics, de les diferents Administracions que efectuen les licitacions , contra la corrupció va permetre el seu arxiu fins 2024.

Cal esperar als enfrontaments entre els integrants de la trama de corrupció, perquè s’activi l’UCO ? No i per això cal revisar perquè va fallar el sistema. de vigilància i alertes. No cal crear nous controladors, cal que els existents funcionin.

Ara en molts casos la investigació judicial, es trobarà , amb procediments licitadors tancats amb la ratificació dels membres de les Taules de Contractació ( normalment Enginyers de Camins, Arquitectes , Arquitectes Tècnics, Enginyers, Serveis Jurídics , altres ) que van ratificar l’adjudicació i cal saber com els aconseguidors  van arribar  a  imposar els seus candidats en les taules de Contractació i que segur era per les cadenes d’autoritats de cada entitat licitadora, totes elles vinculades per la seva adscripció partidista com motiu del seu nomenament. A tots ells en la sentencia se’ls deuria contemplar una sanció exemple.

La Fiscalia deuria estudiar la capil·laritat que va permetre als aconseguidors , arribar fins als membres de les Taules de Contractació i ara haurien d’estar tremolant els funcionaris o autoritats de les diferents Administracions que van facilitar els contactes des de les cúpules dels Ministeris i de tots els licitadors a les Taules de Contractació per la sanció que s’ha d’aplicar però que al estar en un sistema de “ justícia rogada” ( els jutges no poden condemnar si no hi ha petició de condemna), ha de demanar la Fiscalia.

Res d’això s’ha fet fins ara i els responsables i autors de facilitar aquests contactes als aconseguidors , prohibits per la llei, han resultat impunes i sense això  no estarem lliures de corrupció.

Els membres de les Taules de Contractació, han de tenir el recolzament de la FISCALIA ANTICORRUPCIÓ , com testimonis protegits i s’ha d’actuar contra les autoritats que intentin alterar la llibertat dels que constitueixen la Taula de Contractació. Igualment un estudi de les Actes de cada licitació ha d’avaluar el treball dels Interventors, Secretaris , que no detecten cap anomalia, quan una senzilla valoració de les diferents licitacions i la recurrència o no dels adjudicadors , pot donar indicis de corrupció. Tots callats, no han vist res.

Cap de la nombrosa quantitat d’assessors, Interventors , Secretaris, Assessories Jurídiques de l’Administració, va constatar que l’objecte social de l’empresa SOLUCIONES DE CONTROL Y APOYO A EMPRESAS SL, en cap cas aportava experiència sanitària i per això no permetre l’accés a la licitació de material sanitària ? .

El mateix no es va detectar la falsa UTE ACCIONA-SERVINALAB empresa controlada per SANTOS CERDANS en les licitacions ,ja que la UTE el que feia es permetre a l’empresa de SERVINALAB , sense recursos ni cap relació amb el projecte constructiu objecte de les licitacions , si no que permetia un fàcil traspàs de diners de ACCIONA al aconseguidor SANTOS CERDANS controlador de SERVINALAB i que des de aquesta empresa es trasllada al seu cercle familiar amb compra d’immobles.

Les lleis i els que les han d’aplicar , ja hi son. No cal fer de noves com justificació de les mancances en la seva aplicació, ja que sense aquesta clara voluntat de lluitar contra la corrupció , a tots els nivells de les ADMINISTRACIONS LICITADORES haurem d’esperar a un nou enfrontament pel repartiment del botin , per saber de noves corrupcions que produeixen la desafecció dels ciutadans de les actuals normes democràtiques que no situen la voluntat d’erradicar amb TOLERANCIA CERO la corrupció.

Guimerà 07/07/2025

JOSEP Mª CODERCH , ENGINYER TÈCNIC, ex membre de Taules Contractació , Ajuntament de Sabadell

Afegit a Cal Moliner de Guimerà.

DESENCANT I DESPIT

Sempre el desencís i les decepcions sorgeixen de suposicions infundades.

Vos demanareu que entenc per suposició?

Per mi, és exercir un judici de com ha actuat certa persona,  i és troba a milions anys llum

de com ho farien nosaltres.

Aquest plantejament, no té cap tipus de fonament.

I manco,  el fet de culpabilitzar a l’altre.

És una acció emocional nostra que crea’m per la desil·lusió

que ens ha provocat.

Cal ,  honestament,   arribar a assumir,   el daltabaix emocional  que ens ha causat.

Cal coherència i responsabilitat en les nostres decisions i actuacions.

Si sentim que hem fallat d’alguna manera,  aprofitar l’aprenentatge, 

per la propera vegada, percebre  que els prejudicis  ens porten  a un malèvol atzucac.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany  . 17 de juny de 2025

RÉPLICA.

En resposta al comentari que va fer el senyor exalcalde de Castellnou de Bages al meu nebot Josep M. Baraldés sobre l’orientació política del meu parent Joan Casas Alemany , he cregut convenient adreçar-li aquest escrit perquè se sabés qui era el meu oncle i com va morir i perquè s’adonin de l’error en la afirmació del dit exalcalde, segurament feta des de la ignorància i per desconeixença.

En Joan Casas Alemany era el meu padrí i na Teresa Gras González, la seva esposa, la meva padrina i tieta de la meva mare.

Vivien a Barcelona i tenien dues botigues on hi venien des de fi ls per cosir a matalassos i a l’altra, ceràmica, olles, etc. Les dues botigues es comunicaven per la part posterior. No tenien fi lls i es guanyaven molt bé la vida. Ell era una persona molt compromesa amb el país i de marcat sentit catalanista, però no estava afiliat a cap partit polític. Cantava en cors, feia comèdia o els pastorets al teatre Romea de Barcelona. Era soci d’un club excursionista i de l’Aliança del Poble Nou, entitat on es reunien per ballar i socialitzar.

Amb els anys, van tenir l’oportunitat de vendre els negocis i van decidir anar a viure a Guimerà, un petit poble de Lleida, molt proper a Tàrrega, on hi tenien una casa familiar anomenada Can Bellart. Residents doncs al poble, de seguida el van fer alcalde, ja que era una persona culta i, en aquella època, pocs sabien escriure i llegir, estem parlant de l’any 1921. Es va trobar amb un poble que no tenia aigua corrent, ni electricitat i l’escola es desenvolupava dins un galliner. Hi mancaven doncs els serveis bàsics als que estem tan acostumats ara i sembla que sempre s’han tingut.

La primer decisió doncs que va prendre com a alcalde va ser construir unes escoles noves, que encara perduren en l’actualitat en uns terrenys de la seva propietat que va cedir al poble i de les quals va assumir pràcticament la totalitat del cost de construcció. I és que just enguany celebren els 100 anys de la seva inauguració. Seguidament, va portar llum i aigua corrent al poble. Va fer construir escales als pujadors amb baranes per a millorar l’accessibilitat. Qui coneix el poble sap que està enclavat en una muntanya i sense les escales, sobretot a l’hivern, es feia difícil la mobilitat ja que quan plovia, el terra, es convertia en fang. Totes aquestes millores les va aconseguir movent fils a Lleida, amb visites al governador i insistint en la necessitat d’aquestes millores i aconseguint bona part del finançament de l’Estat. Tot plegat, va ser alcalde de Guimerà durant tretze anys!

Durant el període previ a la Guerra Civil, tots sabem què va passar, sobretot pel que fa al tema eclesiàstic, malgrat que la majoria de gent, i més en els pobles petits, eren de marcat sentit cristià. I és que va arribar el Divendres Sant de l’any 1935 i al poble hi havia la tradició de passejar el Sant Crist pels carrers del poble i és aquí on van començar les desavinences entre els partidaris de seguir-la i els que hi estaven en contra. Els que hi estaven en contra van amenaçar de destruir la relíquia si sortia de l’església i van amenaçar l’alcalde Joan Casas, el meu padrí, de matar-lo en diverses ocasions. Veient doncs el panorama es va posar la vara d’alcalde a terra, travessera a l’entrada i es va dir el següent: això és l’autoritat i qui no la respecti que s’atengui a les conseqüències. La processó, però, es va dur a terme a l’interior de de l’església, pel passadís central. Tot i així, els van apedregar a la sortida de l’església.

A partir d’aquest moment, la situació va esdevenir insostenible i el Joan Casas va decidir renunciar a l’alcaldia i va marxar a la finca on vivia la seva neboda amb la seva família, la meva, a la Sala, ubicada a Castellnou de Bages, molt a prop de Manresa. I amb nosaltres va viure fins l’any 1938, quan el van assassinar.

Els fets que van acabar amb la seva vida, es van produir de la següent manera:

Aquell dia vam anar d’excursió a l’ermita de Sant Salvador, que està ubicada a uns 30 minuts a peu des de casa. Amb la felicitat de fer una sortida amb la família, la meva mare Angelina recordava el comentari que li va fer al meu padrí Joan sobre la nostra pinta d’excursionistes. Jo anava a les espatlles de l’oncle, ja que només tenia dos anys.

Quan vam passar per un bosc que s’anomenava la Manigua, l’oncle va veure quatre persones per allà que li van cridar l’atenció, ja una d’aquestes li recordava algú. Mentre l’observava, l’individu es va girar d’esquena, es va baixar els pantalons i li va ensenyar el cul. Això no li va fer cap gràcia i en arribar a l’ermita li va dir al meu germà gran de vuit anys que anés a casa i digués a les dones que tanquessin totes les portes, que havia vist gent que no li feien cap gràcia. El meu germà, quan tornava a casa, es va creuar amb ells i li van preguntar on anava. A l’ermita, la resta vam berenar ràpid i, de tornada, l’oncle anava remugant intentant recordar qui era

aquell personatge, però no li venia al cap. Arribant a la nostra masia els vam tornar a veure i l’oncle va pensar que com que els passarien a prop, el reconeixeria. Però en passar pel seu costat, es van treure les pistoles i van dir que aixequéssim les mans a l’aire i que els seguíssim. L’oncle va intentar arribar corrent a la casa, però un d’ells el va seguir tot disparant-li trets. I quan el va tenir a terra, encara li va buidar el carregador. Acte seguit van marxar per on havien vingut. L’oncle jeia mort a terra.

Vam saber que els assassins del meu oncle eren del Comitè de la República de Montornès, que es un poble veí de Guimerà i el cap del Comitè era el cunyat de l’anomenat “caminero de Guimerà”, que en aquella època era la persona encarregada de mantenir transitable la carretera de Guimerà a Tàrrega. Aquest personatge va resultar ser el que més va insultar i amenaçar l’oncle abans que marxés de Guimerà.

Aquest és doncs el relat dels fets tal com els vam viure i que li he volgut explicar en aquest escrit, perquè tingui coneixement d’aquest fatídic episodi que va acabar amb la mort del meu oncle i padrí, una tragèdia per a la nostra família que segueix ben viva en el nostre record.

JOAN BARALDÉS GRAS

 

LA VERÒNICA

Malgrat no trobar cap cita evangèlica que corrobori la seva existència, sembla que hi ha – ultra la pietat popular – altres fonts que venen a confirmar la certesa d’aquesta figura.

Però qui era aquesta dona que va eixugar el rostre de Jesús ?

El nom en que la coneixem fa referència no a la seva persona, sinó clarament a la imatge que segons la pietat popular, va quedar dibuixada quan ella moguda per la caritat, davant la imatge d’aquell home, que caminava d’esma , i que de ben segur, no podia veure amb claredat on posava els peus, com a conseqüència de la sang que rajava del seu cap, coronat – com sabem – d’espines, i suat , tant per l’esforç inhumà, com per l’angoixa evident davant de la situació en que es trobava, i la imminent execució en creu que coneixia perfectament.

Podem pensar que es tractava d’una dona de Jerusalem, d’una dona que havia vist al Mestre quan foragitava als mercaders del temple, quan entrava triomfant assegut dalt d’un polli, possiblement també quan curava a algun malalt, quan consolava a algun afligit; potser ella mateixa havia demanat i obtingut de Jesús algun consol humà.

Podem pensar que era una més de les persones, que acovardits contemplaven els prolegòmens del magnicidi, amb la consciència clara de que s’anava a produir una injustícia, i amb la por – humana i comprensible – d’intervenir per evitar-ho.

Ens cal situar l’acció i el moment; arreu soldats romans que tenien encomanada la tasca de conduir els condemnats fins al Gólgota, però arreu també sicaris jueus que tenien encomanada la tasca d’evitar qualsevol aldarull, qualsevol mostra d’humanitat. I tot en un ambient de bogeria col·lectiva, d’excitació política; era difícil i àdhuc perillós, manifestar-se en sentit contrari al desenvolupament previst dels fets ignominiosos, i la dona del nostre relat, tenia ben presents aquests condicionants.

Que la mou doncs a exposar-se a la violència física immediata dels soldats romans, i la més que segura repressió posterior dels sicaris jueus ?. Literalment podem pensar en que la imatge que ofereix Jesús, li trenca el cor , i de forma espontània, sense pensar en res més ,es llença per entremig dels soldats i eixuga el rostre cobert d’una pàtina de sang i suor, que donarà com a resultat el negatiu d’aquest mateix rostre en el mantell o llençol , com diu la tradició i com se’ns ha explicat sempre. Aixi ens arriba a nosaltres el relat dit de la Verònica ( de vera = vertadera , Icon = imatge ; de la Vertadera Imatge )

Que va ser desprès d’aquesta dona valerosa ?. Podem pensar que els soldats devien colpejar-la violentament pel seu atreviment ; veiem en ells la desesperació, com la veiem en el Centurió català, aquell que havia dit a Jesús ” jo no sóc digne, però digues una paraula i el meu criat és curarà ” vestit amb roba de carrer, confós entre la multitud, que contempla mossegant-se els punys, com altres companys seus, també sense cap voluntat, però lligats per la obediència deguda ( com és farà servir aquest recurs en el futur, oi ? ), Franco, Hitler, Pinochet,….porten fins a la mort a Jesús, al Mestre.

i en el millor dels casos, rebé en aquell moment el rebuig social de molts dels presents; sentim també alhora la íntima alegria de Simó de Cirene, inicialment forçat a col·laborar amb el transport de la creu, i convertit a la fe de Jesús, per la mansuetud, per la resignació, per la dignitat suprema de la seva presència ; l’admiració silenciosa dels lladres que serien penjats al seu costat, i que no troben en aquell tràngol dolorós, l’afecte dels jueus, pels qui en el seu interior pensaven que havien ofert la seva vida ; l’agraïment de Maria i dels amics de Jesús, davant aquell acte, alhora tant simple i tant complicat d’executar . Finalment no està però lluny de les possibilitats pensar que aquesta dona, com Llàtzer, pagaria amb la seva vida aquest acte d’humanitat.

Aquesta figura de la que desconeixem fins i tot el nom, sempre m’ha provocat un fort corrent de simpatia, la veig a les manifestacions dels nostres dies, quan només un grup petit amb algunes dones, s’enfronta als nous romans i als eterns sicaris ; quan una mínima part de la nostra societat, ens recorda l’horror de la globalització econòmica, l’estupidesa sense límits de trencar l’equilibri biològic, desviant rius, enderrocant muntanyes, i insistint tenaçment en que el món es un, i que tots som cridats a gaudir-ne amb igualtat de condicions.

La dona desconeguda, rep també per extensió el nom de Verònica, ella , i els que fan com ella, son la Vertadera Imatge de l’ésser humà.

 

SIMÓ DE CIRENE

De tots els evangelistes només en Marc i Lluc es recull el fet de que la creu en que havia de morir Jesús fou obligat pels romans a portar-la, un home anomenat Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, afegeix encara Marc en 15,22.

Però qui era, que feia , aquest Simó de Cirene ?. Respecte de la seva procedència, sabem que havia nascut a Cirene. Ciutat del planell libi, a 15 Km. de la costa, fundada cap. al 630. a. C. per colons espartans de Tera. La llegenda , però, fa provenir el seu nom de la nimfa Cirene, filla d’Hipseu, rei dels làpites. Del seu ofici no tenim sinó una intuïció derivada del coneixement de que Cirene adquirí importància a causa de la seca riquesa agrícola ( blat i llana ). mantingué bones relacions amb l’Egipte, país amb el quals s’unificà pel casament de Ptolomeu III Evergetes i Berenice. L’any 74 aC. fou annexada per roma. Simó de Cirene, era ciutadà romà i possiblement un ric comerciant que s’havia instal·lat a Jerusalem.

 

Certament hi ha un clixé respecte a Simó que no podem – ni volem – trencar, diuen ambdós evangelistes ” que venia del camp “, i molta gent ha volgut entendre en aquesta frase , que es tractava d’un home d’escassos recursos econòmics , que treballava la terra per altres. Pensem però a la vista de les escasses dades conegudes d’ell , i la riquesa de la seva ciutat de procedència , ( Avui encara es poden visitar a Cirene entre d’altres ruïnes memorables l’anomenada porta de Pròcul d’una bellesa majestuosa.), que la tesis de que es tractava d’un comerciant ric, no contradiu el fet assenyalat en els evangelis ” venia del camp “, sobretot si la seva activitat estava relacionada amb el blat o la llana.

 

 

No sabem tampoc quina era la religió de Simó, però atenen a la informació que tenim d’ell, hem de deduir que de tractar-se d’un jueu, aquesta hauria estat possiblement una conversió interessada, vinculada amb la seva activitat comercial. Havia de ben segur sentit coses sobre Jesús ¿ qui en tota Jerusalem, àdhuc en tota Judea i Galilea podia dir que mai havia sentit res relatiu a Jesús ?. Simó però, com molts de nosaltres avui, no tenia temps d’atendre altres qüestions que la seva feina diària.

 

En agafar-lo els soldats romans per que portes la creu, decisió que possiblement van prendre per la seva corpulència i per la seva presencia física que deia clarament que no era nadiu d’aquelles terres, Simó va protestar amb vehemència, ell no era cap criminal ! , ell pagava fidelment els seus impostos ! , estava al corrent de les seves obligacions ! , ell era ciutadà romà ! , no tenien cap dret a fer-li carregar aquella creu !.

Ni per un moment Simó es va qüestionar respecte a la injustícia que pregonament s’anava a fer amb la crucifixió de Jesús !, ell aleshores com nosaltres avui , només volen preocupar-nos de les nostres coses, volem un món petit i controlable, encara que tinguem la consciència de que el preu pot ser molt car, per a tercers i àdhuc ( com en el cas de Simó ), per a nosaltres mateixos.

 

Simó va protestar, va manifestar que l’esperaven amb urgència en un altre lloc, que li calia atendre els seus negocis, però l’agafaren, l’insultaren i finalment el colpejaren fins que va agafar la creu.

 

Simó va carregar una creu que estava destinada per a un altre, la seva missió va ser la de fer més curt el camí de Jesús cap al Golgota, i no certament per reduir els seus sofriments, sinó clarament perquè el Centurió romà no volia perdre més temps en aquella tasca de conduir fins al cadalse a aquell jueu tot bondat, a qui els alts càrrecs del seu poble havien decidit fet callar per sempre !. Aquella feina repugnava íntimament a aquell home, que s’havia curtit en mil batalles i no tenia cap por a la mort !.

 

Simó s’aïrava contra la injustícia que li havien fet !, s’indignava perquè li hagués tocat aquesta tasca que el desmereixia socialment !, no només l’havien obligat a carregar la creu, l’obligaven també a caminar rera un altre, en una obligada associació amb un miserable que era injuriat, i que vençut pels càstigs terribles a que visiblement havia estat sotmès, avançava a tomballons !

 

Simó va aprendre a caminar lentament, a deturar-se , a tornar a caminar al grat d’un altre, a posar els seus passos en els passos d’Ell, i la seva voluntat en una Altra voluntat. De mica en mica va anar fitxant l’atenció en aquell home que davant seu, s’arrossegava sense badar boca, en aquell company pacient que no havia tombat el cap, i el silenci del qual acabar per colpir-lo.

 

Entengué la reacció humana que recull Lluc 23,28 ” Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè venen dies que la gent dirà sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pit que no han criat !´ Llavors començaran a dir a les muntanyes ” caieu damunt nostre !” i al turons “cobriu-nos!”. Perquè, si tracten així l’arbre verd, que serà del sec ? (*).

* El significat d’aquesta frase en que Jesús probablement compara el seu final ( l’arbre verd ) a mans dels romans i el final de Jerusalem (l’arbre sec ), que uns anys més tard serà ocupada i destruïda per les legions romanes. Els fills doncs sofriran aquesta terrible destrucció. Jesús la lamenta i se’n dol. Veure també Mt 27,25.

 

Simó aprengué a observar a aquest altre, la seva paciència que res no esgotava, la seva prodigiosa capacitat de sofriment, la seva infinita dolçor per tots els qui el maltractaven, la seva caritat amatent a consolar els qui ploraven, a recompensar els qui l’ajudaven, a perdonar els qui l’insultaven. Va sentir com la fulguració de la seva força, de la seva dolçor l’encerclaven i el penetraven, i ja delerava d’atansar-s’hi. Simó canviava, Simó mai no havia après tantes coses, Simó aprenia Jesús sota la creu. I mentre que suara no havia vist sinó la creu, odiosa i repugnant, adés només veia Jesús. I tant com havia bregat !, i tant com havia protestat contra aquesta creu ! ; però ara per res del món no voldria ésser-ne lluny ; s’hi junyia, restava allí voluntàriament, i besava apassionadament la creu que hom li havia imposada.

 

Desprès de la mort de Jesús, quan s’emportaven el seu cos per enterrar-lo, al Gòlgota hi restaven només dos crucificats, i una creu buida , sota la qual un home plora desconsoladament !!!!.Es Simó de Cirene.