Passejant per Carcassona m’esforçava en parlar francès per relacionar-me amb la gent, ningú acceptava però, els meus errors i la meva autoestima patia. Carcassona és una ciutat de meravelles que convida a entrar en la fantasia de l’edat mitja. Carcassona és amplament criticada per aquells que creuen que la fantasia ha de tenir els límits de la seva ignorància. Són els mateixos que no accepten els meus errors quan parlo en francès. El fred d’aquella nit de desembre m’estava gelant els ossos. Vaig fugir per refugiar-me en l’hotel on estàvem allotjats. A primera hora del dia següents, quan les vanitats encara dormen, vaig baixar al menjador per esmorzar. El menjador estava tan solitari que feia basarda. Amb temor vaig buscar l’encarregat del menjador. De sobte va aparèixer un home menut d’una edat intemporal que anava vestit de bufó del rei, era en Mokhtar. Després del primer esglai, en Mokhtar em va atendre amb una amabilitat sense límits i una simpatia que esquitxava tot l’espai. La gent del grup de viatge va anar arribant i va ser atesa per la incansable amabilitat de Mokhtar. En el moment d’acomiadar-me, en Mokhtar em va dir “tu parles très bien français”. No m’havia adonat que tota la relació havia sigut en francès.
Abans de deixar el menjador, en Mokhtar va voler fer-se una fotografia amb mi. M’agradaria ser capaç de somriure com en Mokhtar. Bon Nadal !!!
Per progressar sols has de trobar el moment i l’entorn adequat. Des d’aquell dia m’atreveixo a parlar francès sense importar-me l’opinió de cap llepafils.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: hi ha paraules que fan créixer.
Francesc Estival Vilardell
