MOKHTAR EL BUFÓ

Passejant per Carcassona  m’esforçava en parlar francès per relacionar-me amb la gent, ningú acceptava  però,  els meus errors i la meva autoestima patia. Carcassona és una ciutat de meravelles que convida a entrar en la fantasia de l’edat mitja. Carcassona és amplament criticada per aquells que creuen que la fantasia ha de tenir els límits de la seva ignorància. Són els mateixos que no accepten els meus errors quan parlo en francès. El fred d’aquella nit de desembre m’estava gelant els ossos. Vaig fugir per refugiar-me en l’hotel on estàvem allotjats. A primera hora del dia següents, quan les vanitats encara dormen, vaig baixar al menjador per esmorzar. El menjador estava tan solitari que feia basarda. Amb temor vaig buscar l’encarregat del menjador. De sobte va aparèixer un home menut d’una edat intemporal que anava vestit de bufó del rei, era en Mokhtar. Després del primer esglai, en Mokhtar em va atendre amb una amabilitat sense límits i una simpatia que esquitxava tot l’espai. La gent del grup de viatge va anar arribant i va ser atesa per la incansable amabilitat de Mokhtar. En el moment d’acomiadar-me, en Mokhtar em va dir “tu parles très bien français”. No m’havia adonat que tota la relació havia sigut en francès.

Abans de deixar el menjador, en Mokhtar va voler fer-se una fotografia amb mi.   M’agradaria ser capaç de somriure com en Mokhtar.  Bon Nadal !!!

Per progressar sols has de trobar el moment i l’entorn adequat. Des d’aquell dia m’atreveixo a parlar francès sense importar-me l’opinió de cap llepafils.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: hi ha paraules que fan créixer.

Francesc Estival Vilardell

 

SECRETS CALLATS

Visitant les restes arqueològiques de Tornabous, vaig pensar ,  dins les restes del passat, hi ha els secrets del que va passar. Fins a nosaltres sols ha arribat el mite. El mite és la realitat que ha desdibuixat el pas del temps i sols es pot suposar. Els avantpassat van ser com nosaltres. Cada un va tenir la seva vida que la va gestionar com va poder. Va estimar a qui podia ser estimat. Va respectar a qui no es deixava estimar. En tots els casos el que va passar mai es sabrà, perquè les pedres no parlen i els secrets dormen eternament en un país de núvols juganers.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si les pedres parlessin, no hi hauria herois.

Francesc Estival Vilardell

LA VALL GROGA I ELS PENSAMENT DEL VENT

Quan arriba la tardor a la plana de Vic, la llum s’aprima com un fil de mel sobre els sembrats. Entre roures i pollancres, el cel es torna d’un blau esmorteït, i les boires del matí s’enrotllen als turons com si volguessin protegir els secrets antics dels masos.

Quan la tarda es va encendre amb els darrers reflexos del sol, ell comprengué que la tardor no era una fi, sinó un pacte: deixar anar el que pesa perquè el demà pugui créixer amb arrels netes.

Cita d’en Svileta de Tessàlia .  La tardor, és l’única estació que no menteix. Ens mostra com tota bellesa acaba essent memòria. Mira els arbres: ells no ploren la pèrdua, sinó que celebren l’alliberament. “Tot el que cau ensenya a tornar.”

Francesc Estival Vilardell

CAPELLA DE MAS PERPINYÀ DE PARDINES. VALL DE RIBES. EL RIPOLLÈS

De la capella del mas Perpinyà de Pardines advocada a Sant Marti de Tours en diu , l’enciclopèdia ;

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-del-mas-perpinya-pardines

Edifici d’una nau, de filiació dubtosa, atès que els seus paraments són arrebossats i la seva estructura és d’una simplicitat absoluta. La façana de ponent, que és l’única amb una certa intenció arquitectònica, presenta una composició centrada per la porta rectangular amb llinda i un oval circular, i culminada per un petit campanar d’espadanya excèntric, el qual s’adiu perfectament amb l’arquitectura rural d’època barroca. Sobretot l’adoració de sant Martí permet pensar que l’església és força antiga i fa evident que ha sofert profundes modificacions, l’abast de les quals, i la presència de possibles vestigis medievals, és impossible de precisar sense una profunda exploració dels seus paraments i subsòl

Si existeixen,  ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com , també, també, si fos possible imatges de l’exterior i l’interior de la capella.  Ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Sant_Mart%C3%AD_del_Mas_Perpiny%C3%A0

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/pardines-can-perpinya-pel-cami-de-les-vinyes-can-barratort-la-falgosa-can-perpinya-pardines-112398417

https://ca.wikipedia.org/wiki/Capella_de_Mas_Perpiny%C3%A0

Patrimoni

https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Ripolles/Pardines/attachments/243_Pardines_Qu%C3%A8%20fer.pdf 

Que sant Martí que es partia la capa amb els més pobres,  elevi  a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

AIGUA LLUNY DEL MAR

La sensació que provoca passejar per la Savoia és que hi ha aigua lluny del mar. Hi ha per tots els llocs i en diferents estats. Aigua que reposa en els llacs en estat líquid. Aigua que flueix pels rius o que corra xamosa pels canals que refresquen les ciutats i pobles. Aigua que penja de les glaceres en estat gelat. Aigua guardada en núvols que finalment cau en forma de pluja i rega tota la terra. I la conseqüència de tanta aigua és una terra regalada, verda i fresca. Rodejat de tanta abundància vaig fer una reflexió; uns tant i altres tan poc… En altres llocs la felicitat és un simple got d’aigua.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: ni la pluja tot i caient del cel és capaç de repartir amb justícia.

Francesc Estival Vilardell

 

ESTATUES DE PEDRA

Els Jardins de Jaume Vicens i Vives estan plens d’estàtues. Van voler recrear un espai bucòlic enmig de la ciutat que en aquell temps creixia fins aquest punt. Tanmateix la bellesa sempre es rebutjada per mentalitats malaltes. Algú que… ningú recorda, va voler protestar de… ningú sap de què. Va trencar les estàtues dels Jardinets. La fada de les Corts el va veure, es va enfadar i el va convertir en animal de pedra. Entre les estàtues dels Jardins de Jaume Vicens i Vives n’hi ha una que és diferent. És la del brètol petrificat. Diuen que si les vas tocant, trobaràs una que tremola de penediment. Aquesta és la del brètol petrificat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les conseqüències de la tonteria humana es queden per sempre i serveix per recordar-nos que som tontos.

Francesc Estival Vilardell

EL CLUB DELS PATUFETS

Els avui Jardins de la Maternitat van ser un orfenat. Quan treballava en el Recinte de la Maternitat vaig conèixer un grup de gent gran que es reunia per organitzar-se. Tots ells van estar acollits en l’orfenat. Sols i abandonats van haver d’inventar la família que no tenien. En secret van fundar el Club Dels Patufets. Es van fer grans, van sortir de l’orfenat per viure la vida, però el club va continuar existint. En el moment que jo els vaig conèixer es dedicaven a buscar infants que necessitessin ajut i discretament els ajudaven. El temps ha passat i encara penso en ells. Les seves converses en veu baixa, la cerca de qui necessitava ser ajudat, els plans per ajudar. Per mi són inoblidables. Aquest diumenge vaig passejar pels Jardins de la Maternitat. No els vaig trobar. Llastimosament he d’acceptar que com a tothom la vida se’ls ha anat emportant. Estic segur que allà on estiguin seguiran reunint-se i El Club del Patufets seguirà buscant a qui ajudar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la bondat existeix, però és discreta. La maldat és cridanera. 

Francesc Estival  Vilardell

ESPURNES DEL PASSAT

Hi ha llocs on els esperits descansen. Allà està guardat el passat. Allò que va servir per tenir una viva més còmode o provocar una il•lusions. Davant d’aquestes imatges ningú queda indiferent. Per els vells rememora la seva infància, aquell obsequi que en el seu moment els va fer sentir grans i els fa recordar els que ja no hi són. Els joves encuriosits aprenen que amb menys meravelles també es va ser feliç. Un d’aquets llocs són les botigues de Salàs de Pallars. Allà guarden les espurnes del passat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: el gran món està fet de petites idees.

Francesc Estival  Vilardell

CAL FOLLET

Des del principi dels temps els Follets o Minairons van aprendre que un de sol no fa res, però tots plegats poden moure muntanyes. Viuen en llocs inaccessibles on la lluita per la supervivència no s’atura. El país dels Follets està ple de camins que porten a totes parts i ple de racons abrigats que la natura els hi dóna per aixoplugar-se. La família és un sol esperit. El seu somriure és etern. Tanmateix les regles de convivència són extremadament fermes, creuen que qui no ajuda als altres no ha de ser ajudat. Així és Cal Follet.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la solidaritat cura totes les solituds.

Francesc Estival Vilardell

LA VACA GUENYA

En el Pirineu hi havia una vaca que es creia toro. Abraonadament envestia als viatgers. Tanmateix la vaca era guenya i mai encertava en el seu objectiu. Acabava donar-se un fort cop en un arbre, ensopegant en un marge o equivocant-se de camí fins a perdre’s. Després d’una estona tronava confosa, atordida i buscant d’on havia sortit. Ningú recorda que fes cap mal. Els viatgers transitaven segurs i reien de les peripècies de la pobre vaca guenya. Un dia es va equivocar de camí, és va perdre i encara no ha tornat. Diuen que segueix voltant pels camins de muntanya del Pirineu esquellejant, estràbica, enyorada i mussitant “casa meua”.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: qui vol ser el que no és, mai arribarà a ser ell mateix.

Francesc Estival Vilardell