Diuen que una papallona, en alçar el vol amb una lleugera tremolor d’ales, pot alterar els corrents invisibles del món fins a desfermar una tempesta llunyana, en terres que no coneixerà mai. El seu gest és minúscul, gairebé imperceptible, però conté en si mateix una promesa de desordre, una llavor de canvi.

A la baronia de San Felices del Rudrón, les coses es mouen però,  amb una altra mena de gravetat. Allà, el temps sembla haver après a respirar a poc a poc, i els dies s’estenen com una tela antiga que ningú no gosa sacsejar. És en una cambra discreta, amb una finestra oberta als camps de cereal i al murmuri constant del riu, on reposa el matalàs de la Maria Ruiz Moreno.

No és un objecte qualsevol. Ningú no sabria dir quan va ser confeccionat ni amb quines mans exactes, però hi ha qui afirma que guarda dins seu les capes invisibles dels somnis que ha sostingut. Cada nit, en acollir un cos cansat, el matalàs no només sosté pes, sinó que recull inquietuds, dissipa angoixes i desfà, com qui desfila un fil tens, els nusos del pensament.

A diferència de la papallona, el seu efecte no és expansiu ni tumultuós. No hi ha tempestes que es forgin a partir del seu contacte, ni vents que alterin geografies llunyanes. El seu poder és contrari, gairebé subversiu en la seva quietud: allà on podria néixer el caos, ell hi instaura calma. Allà on el món empeny cap al vertigen, ell ofereix una pausa.

Una nit d’estiu, un viatger hi va dormir sense saber-ne la història. Venia d’un llarg trajecte, carregat de preocupacions que li pesaven com pedres. Però en estirar-se, alguna cosa va cedir dins seu, com si una mà invisible li hagués alliberat el pit. Va dormir profundament, sense somnis, com feia anys que no ho feia.

L’endemà, en despertar, el món no havia canviat. Els camps continuaven daurats, el riu seguia el seu curs antic, i cap tempesta no havia sacsejat els horitzons. Però dins d’ell, alguna cosa s’havia ordenat. I en reprendre el camí, el viatger portava una lleugeresa nova, com si aquell matalàs hagués corregit, en silenci, una petita desviació del seu destí.

Potser, al capdavall, no tots els gestos minúsculs estan destinats a desfermar tempestes. Alguns, com el descans ofert per un bon matalàs de làtex , en  l’habitació d’una casa amiga, tenen la rara virtut de restaurar l’equilibri del món sense que ningú no ho noti.

Visitant les restes arqueològiques de Tornabous, vaig pensar ,  dins les restes del passat, hi ha els secrets del que va passar. Fins a nosaltres sols ha arribat el mite. El mite és la realitat que ha desdibuixat el pas del temps i sols es pot suposar. Els avantpassat van ser com nosaltres. Cada un va tenir la seva vida que la va gestionar com va poder. Va estimar a qui podia ser estimat. Va respectar a qui no es deixava estimar. En tots els casos el que va passar mai es sabrà, perquè les pedres no parlen i els secrets dormen eternament en un país de núvols juganers.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si les pedres parlessin, no hi hauria herois.

Francesc Estival Vilardell

Quan arriba la tardor a la plana de Vic, la llum s’aprima com un fil de mel sobre els sembrats. Entre roures i pollancres, el cel es torna d’un blau esmorteït, i les boires del matí s’enrotllen als turons com si volguessin protegir els secrets antics dels masos.

Quan la tarda es va encendre amb els darrers reflexos del sol, ell comprengué que la tardor no era una fi, sinó un pacte: deixar anar el que pesa perquè el demà pugui créixer amb arrels netes.

Cita d’en Svileta de Tessàlia .  La tardor, és l’única estació que no menteix. Ens mostra com tota bellesa acaba essent memòria. Mira els arbres: ells no ploren la pèrdua, sinó que celebren l’alliberament. “Tot el que cau ensenya a tornar.”

Francesc Estival Vilardell

De la capella del mas Perpinyà de Pardines advocada a Sant Marti de Tours en diu , l’enciclopèdia ;

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-del-mas-perpinya-pardines

Edifici d’una nau, de filiació dubtosa, atès que els seus paraments són arrebossats i la seva estructura és d’una simplicitat absoluta. La façana de ponent, que és l’única amb una certa intenció arquitectònica, presenta una composició centrada per la porta rectangular amb llinda i un oval circular, i culminada per un petit campanar d’espadanya excèntric, el qual s’adiu perfectament amb l’arquitectura rural d’època barroca. Sobretot l’adoració de sant Martí permet pensar que l’església és força antiga i fa evident que ha sofert profundes modificacions, l’abast de les quals, i la presència de possibles vestigis medievals, és impossible de precisar sense una profunda exploració dels seus paraments i subsòl

Si existeixen,  ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com , també, també, si fos possible imatges de l’exterior i l’interior de la capella.  Ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Sant_Mart%C3%AD_del_Mas_Perpiny%C3%A0

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/pardines-can-perpinya-pel-cami-de-les-vinyes-can-barratort-la-falgosa-can-perpinya-pardines-112398417

https://ca.wikipedia.org/wiki/Capella_de_Mas_Perpiny%C3%A0

Patrimoni

https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Ripolles/Pardines/attachments/243_Pardines_Qu%C3%A8%20fer.pdf 

Que sant Martí que es partia la capa amb els més pobres,  elevi  a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

Els Jardins de Jaume Vicens i Vives estan plens d’estàtues. Van voler recrear un espai bucòlic enmig de la ciutat que en aquell temps creixia fins aquest punt. Tanmateix la bellesa sempre es rebutjada per mentalitats malaltes. Algú que… ningú recorda, va voler protestar de… ningú sap de què. Va trencar les estàtues dels Jardinets. La fada de les Corts el va veure, es va enfadar i el va convertir en animal de pedra. Entre les estàtues dels Jardins de Jaume Vicens i Vives n’hi ha una que és diferent. És la del brètol petrificat. Diuen que si les vas tocant, trobaràs una que tremola de penediment. Aquesta és la del brètol petrificat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les conseqüències de la tonteria humana es queden per sempre i serveix per recordar-nos que som tontos.

Francesc Estival Vilardell

Els avui Jardins de la Maternitat van ser un orfenat. Quan treballava en el Recinte de la Maternitat vaig conèixer un grup de gent gran que es reunia per organitzar-se. Tots ells van estar acollits en l’orfenat. Sols i abandonats van haver d’inventar la família que no tenien. En secret van fundar el Club Dels Patufets. Es van fer grans, van sortir de l’orfenat per viure la vida, però el club va continuar existint. En el moment que jo els vaig conèixer es dedicaven a buscar infants que necessitessin ajut i discretament els ajudaven. El temps ha passat i encara penso en ells. Les seves converses en veu baixa, la cerca de qui necessitava ser ajudat, els plans per ajudar. Per mi són inoblidables. Aquest diumenge vaig passejar pels Jardins de la Maternitat. No els vaig trobar. Llastimosament he d’acceptar que com a tothom la vida se’ls ha anat emportant. Estic segur que allà on estiguin seguiran reunint-se i El Club del Patufets seguirà buscant a qui ajudar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la bondat existeix, però és discreta. La maldat és cridanera. 

Francesc Estival  Vilardell