La Catalunya que el temps s’endugué

PERDRE EL TREN

Trobava un carnet de la Previsión Ferroviària de  l’1 de juliol de 1937,  era del meu pare  l’ Antonio Mora Gavaldà que treballava a MZA, Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant.  A Catalunya la seva xarxa tenia explotació independent (MZA-Red Catalana).

Després de la victòria dels sediciosos, el nou el règim exigia el jurament de  “Lleialtat al Caudillo”, deien els papers.

L’Antonio Mora Gavaldà, refusa signar. El preu fou alt: prohibició de treballar en ferrocarrils

Franco, l’any 1941, creà Renfe com a eina de control econòmic i social, nacionalitzant 12.000 km de vies i 4.000 locomotores per dominar el territori.

Els trens de carbó, essencials en l’època de l’autarquia, fumejaven pels ramals no electrificats de Catalunya —com els de Manresa cap a Lleida—, deixant escòries que la gent pobre recollia per sobreviure als anys de misèria.

Recordo  que a darreries de la dècada dels 60 del segle XX, quan anàvem de viatge, em feia aturar si coincidíem amb un tren, i se’l quedava mirant, fins la desapareixia a l’infinit.

Les vies, per a ell, no eren només ferro: eren símbol de dignitat inconquistable.

Sempre he pensat que si Manitú, el gran esperit, regalava praderies als indis, el nostre bon Déu, disposa al cel de línies fèrries eternes,  que funcionen com ho feien els trens  d’abans de la dictadura i la “democraciola” que ens ha vingut  després.

Amb retards, quasi mai en les condicions que caldria,  els trens segueixen  rodant en aquest país , està clar que no tothom, aleshores i ara ,  pot pujar-hi amb honra.

No comparteixo l’amor del meu pare pels trens, si, i espero poder fer-ho fins al darrer alè, la dignitat.

QUE ENS PODEU EXPLICAR DE LA “MAREDEDÉU DE LA PARET VELLA” DE GUIMERÀ? L’URGELL JUSSÀ

A la pallissa d’una era d’una casa de Guimerà, en un  edifici en molt mal estat, una part de la coberta ja està a terra, es va trobar una imatge, força malmesa, de la que no se’n sap hores d’ara res . La propietat és de ca la Coloma

No tenia cap capella ni retaule, només formava part d’una paret com una pedra més, mig esmorteïda per l’erosió i la pluja.

Els més vells del poble l’anomenaven “la Marededéu de la Paret Vella”.

Segons la tradició oral, la figura havia estat part d’un antic portal d’entrada al recinte medieval, potser una clau de volta o una dovella decorada, quan Guimerà era encara vila fortificada.

Durant les guerres, primer la del Francès i després les dels Carlins, desprès les els feixistes encapçalats el general Franco contra el governa LEGÍTIM i DEMOCRATIC de la II República,  moltes imatges religioses es van desmuntar per evitar profanacions.

Aquesta petita imatge, “la Marededéu de la Paret Vella”.  , diuen, fou amagada dins la paret d’una casa, enmig d’un mur refet a corre-cuita, i amb el temps el secret quedà oblidat.

Quan,  decennis després, algú la va redescobrir en repicar el mur per arreglar-lo, va decidir recuperar la imatge que ara està exposada al Museu de Guimerà , a la casa del Batlle.

M’ explicaven  que l’Albert Velasco i Gonzàlez (Lleida, 23 d’abril de 1976), historiador de l’art i conservador del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, al que van contactar perquè ens orientés sobre aquesta peça, els  deia que era una peça extraordinària i que representava a la verge vetllant al difunt, que és representat amb un nen. Es tractaria d’una peça gòtica del segle XIV,  com una mena de làpida al peu de l’enterrament,  i que per la qualitat no va ser feta per un escultor qualsevol sinó que seria obra d’un mestre escultor important de l’època.  Vincula la peça al Monestir de Vallsanta

Em parlaven també  d’una fotografia de 1910/1915 de l’Arxiu Más – He demanat la imatge , fan pagar, em diran quan, si la tenen;  quan jo els identifico fotografies  cosa que ha passat en algunes ocasiones, NO EM PAGUEN –  en que es veu la Verge a la paret del portal del nord a la paret del cementiri vell, on ara aparquen els cotxes, la història més clàssica d’aquesta petita,  nostra, trista, bruta i dissortada pàtria , desvestir un sant, no per vestir-ne un altre en aquesta ocasió, sinó per fer paret.  M’havia trobat amb un semblant amb la làpida d’Ermomir: https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/02/la-lapida-dermomir-arxiu-dhistoria-de.html

Rebia un email de la Núria Peiris Pujolar;

Benvolgut Antonio,

Hem mirat les fotografies que tenim de Guimerà i aquesta imatge de la Marededéu no apareix.

Hi ha un reportatge fet al poble de 1915 on es veuen els carres i zones on sembla que, per la descripció del lloc  que assenyalen podria ser d’on es va trobar la imatge. El cas és que ho hem mirat ampliant les imatges i amb tot detall i no es veu res.

Adjunto a baixa resolució les dues fotos que penso que son de l’indret.

Em sap greu no poder-lo ajudar.

Si trobo alguna referencia o en tinc alguna pista ja el tindré al corrent.

Ben cordialment

Com es deia  a l’època de l’Ermessenda de Valrà, Qui cerca, troba, o com ens deia a les classes de francès als escolapis  de Sabadell, el  Pare, Enric Dordal i Frias (Barcelona, 7 d’abril de 1919 — Barcelona, 26 d’abril de 2009)  « Avec de la patience, on arrive à tout »

Que  “la Marededéu de la Paret Vella” elevi a l’Altíssim la pregaria dels  guimeranencs , masovers,  ordiencs ,  camarasíns,   santmiquelencs,    vilallerencs,  pallaresos , aranesos,  bascos, gallecs catalans, palestins, pagesos, ramaders, pescadors,.., i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Escolta Senyor  els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

IN MEMORIAM. PRACTIQUES DE TIR REAL D’ARTILLERIA DE COSTA.1973

Entre les coses en que em va tocar participar en el període de servei miliar obligatori, va ser en organitzar les pràctiques de tir real d’artilleria de costa l’any 1973, dutes a terme  sota la direcció de l’oficial de la Bateria L-1, i en la que participaven tots els artillers que havien rebut formació de telèmetristes  i en aquesta ocasió el que seria anys a venir director de cinema, al que facilitàvem   material per a deixar-ne testimoni.

A la Bateria L-1 , al castell de Montjuic quedàvem únicament  el personal que calia per garantir el seu funcionament, la resta, juntament amb el personal d’altres Bateries, anaven a la Costa de Girona on es durien a terme el exercicis que consistien en fer pràctiques amb un blanc mòbil ,  una estructura, habitualment feta de fusta, a la qual s’hi fixa una gran peça de roba o lona que fa de superfície visible. Aquesta estructura es col·loca sobre una plataforma flotant i és arrossegada pel mar mitjançant un vaixell, en aquesta ocasió el dragamines EO.

El seu objectiu principal és servir de diana flotant per a exercicis i pràctiques de tir. Naturalment es tracta de fer servir el blanc mòbil com a referència, i tirar a una distància que no el malmeti, corroborant els telèmetristes l’exactitud del tir.

El primer dia dels exercicis tot va anar com estava previst, el segon dia  l’aleshores Gobernador Militar de Gerona ,  el General de Brigada de Infantería Alfonso Rodríguez Cullel, va efectuar una visita.

https://www.boe.es/boe/dias/1973/10/17/pdfs/A20048-20048.pdf

Entre els oficials d’artilleria i d’infanteria,  hi havia o potser hi ha encara, una certa tibantor, els artillers es consideren superiors en formació i coneixements.

Així el comentari  que feia el General , así, cualquiera puede presumir de punteria,  el contestava l’Oficial d’artilleria dient, a su orden destruiré el blanco movil mi General , i aquest de forma irreflexiva, li va dir contestar, proceda !

L’oficial va donar les coordenades als artillers, i al primer tret  el blanc mòbil despareixia completament, i  el dragamines EO patia una forta reculada que provocava que li entres aigua per la popa amb risc quasi d’ensorrar-lo.

A la ràdio la veu de  del teniente de navio  Carlos Rodríguez Casaú, era clara, quien ha sido el imbecil! .

Tot, fins l’àudio, va quedar recollit.

El General va marxar,  les pràctiques de tir es van donar per acabades, i el dragamines EO va retornar amb dificultats al port de Barcelona.

La qüestió va portar no pocs problemes i sortosament les pel·lícules van deslliurar a l’Oficial d’artilleria d’una greu sanció en aquell moment.

Anys a venir però, quan, ja com a Coronel, el van obligar a fer-se càrrec de desmuntar les Bateries de Costa, tenia clar que no assoliria la categoria de General de Brigada, com tampoc l’Alfonso Rodríguez Cullel, va assolir la de General de Divisió.

 

 

RECORDS DEL SERVEI MILITAR OBLIGATORI

La història – real – succeïa l’any 1973 al Regiment mixt d’artilleria amb seu a Barcelona,  on  hi ha un home al calabós, català, culte, d’una família qualificada com “ desafecta al regim “, havia estat el candidat especial per aplicar-li la tècnica del “ cop de pal cec “, aquesta pràctica , que d’això es tracta, d’una mala pràctica , es freqüent quan cal gestionar una multitud, ja sigui de persones, ja d’expedients – persones també finalment, oi ?-. I val a dir que malgrat el seu general coneixement i aplicació, no està regulada ni pel que fa al seu exercici, ni dissortadament pel que fa als seus efectes perversos. El legislador ,habitualment treballa per a ell mateix ,en el nom del poble. Recordeu ?, tot per al poble, però sense el poble.

Al llarg de la nostra existència, sobretot si com en el nostre cas, pertanyem a una minoria ètnica i/o lingüística [ a ells tant els fa ] , és fàcil que patim en més d’una ocasió l’aplicació d’aquesta tècnica del cop de pal cec.

L’oficial de guàrdia és un brigada –  per l’edat podem suposar que en acabar la revolta militar, no tenia ofici ni benefici i es va quedar  a l’exercit , on assoliria merescuda fama de borratxingo –   al que se  li escapen els soldats que estaven de  retén, i als que volia fer carregar un camió de deixalles, el brigada fora de si – l’alcohol quasi sempre té aquest efecte – fa sortir al soldat del calabós, el porta davant del munt de runa, i li diu que carregui el camió, el soldat li respon, mi brigada estoy en el calabozo, no en trabajos forzados, el borratxingo es treu ala seva pistola nacarada i l’amenaça, carga o te mato!, el soldat li contesta, mi brigada, como va explicar mi presència fuera del calabozo?. El brigada el fa tornar amb males paraules al calabós, i a la tarda es nega a deixar-lo a sortir al patí, el soldat, demana de veure al Jefe de Dia, i en el seu defecte diu que ho farà constar a l’entrada de la guàrdia de demà, el sergent fa raonar al brigada i demana al soldat que surti al pati, i que no demani veure al Jefe de dia.

Coincidirien més dies el borratxingo i el soldat al que no s’hi va adreçar en cap ocasió el brigada.

La I.A em deia, gràcies per compartir aquesta escena tan detallada i plena de matisos, que reflecteix molt bé l’ambient militar i social de l’Espanya franquista dels anys setanta, especialment en un context tan sensible com el d’un regiment d’artilleria a Barcelona.

MEMÒRIA.

Ho recordo com si fos ahir,  els fets succeint durant la transició democràtica, en una assistència a un detingut, per unes possibles lesions en baralla tumultuària, produïda en un partit de  futbol infantil entre Badia del Vallès i l’equip del Pueblo Nuevo de la Salut.

Actuava com  advocat d’ofici, i, vaig  assistir-lo durant l’interrogatori. Un cop acabada la declaració, vaig demanar que el detingut  pogués marxar lliurement, ja que no hi havia motius legals per retenir-lo més temps. Davant la negativa dels agents, vaig anunciar que presentaria un Habeas Corpus, exigint així el compliment de la llei.

La tensió va pujar de cop. El capità de la caserna, visiblement irritat, es va aixecar i, amb un gest amenaçador, es va treure la pistola de la funda, sense vacil·lar, el vaig  mirar als ulls i li vaig  dir amb fredor;  com explicarà aquest assassinat? El fet que jo sigui català, ja li dic ara, que no serà suficient.

Durant uns segons, el silenci va ser absolut. El capità, sorprès per la determinació de l’advocat, va guardar la pistola sense dir res més. Finalment, el detingut va poder marxar a casa després de declarar, amb l’obligació de presentar-se a la caserna el dilluns a primera hora per ser portat a presència judicial.

El dilluns el presentaven emmanillat als Jutjats de Sabadell, i el Jutge de Guàrdia – que el deixava en llibertat, perquè  el perjudicat no el va reconèixer com l’autor de l’agressió – reprenia als números de la Benemèrita per traslladar-lo com si fos un delinquint perillós

En acomiadar-nos li recomanava no explicar aquesta historia al lloc on treballava.

Durant els anys en que vaig exercir com advocat d’ofici no vaig ser cridat en cap altra ocasió. 

 

 

IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ANGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 – Barcelona, 9 d’agost de 1938)  aixecava per encàrrec de Hermenegild Miralles i Anglès (Barcelona, 19 d’agost de 1859 – 1 de maig de 1931 ), unes cases valencianes , l’any 1917, que foren enderrocades als anys 60, segur que endevineu qui era l’alcalde.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/6133/rec/4

https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/90050/1/6475.pdf

I l’ Antoni Gaudí i Cornet Riudoms, el Camp jussà de Tarragona , 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) faria la Porta i  la Tanca, que son les úniques parts que es conserven.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/496/rec/7

https://www.latorredebarcelona.com/actualitat/finca-miralles-un-dels-monuments-modernistes-de-sarria/

El fet que Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 – Barcelona, 28 de gener del 1929) no estes vinculat al Fons Estudi de la Masia Catalana, i que la seva mort es produís  l’any 1929, feia que el seu Fons patis una mínima expurgació per part de la dictadura franquista.

La seva és una obra extraordinària.

  Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

ENTENEM QUE RAMON MUIXI ROIG FEIA UN DIBUIX A LA PLOMA DEL MAS DE SANT MAMET DE SEVA, I QUE LA DENOMINACIÓ CAN CAMET ÉS ERRÒNIA. OSONA

l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, 1934) , explica a :

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-mamet-seva

La  masia i capella de Sant Mamet es troba a l’extrem de tramuntana del mas homònim, el qual es troba en un sector molt proper al terme dels Hostalets de Balenyà.

Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 364-M781: x 39,1 —y 29,6 (31 tdg 391296).

L’any 1934,  Ramon Muixi – sense cognom patern, lloc de naixement i traspàs i peripècia vital – la tècnica habitual de la dictadura per invisibilitzar  persones,  feia un dibuix que presentava   VIII Premi Concurs Masia Catalana A.E. Tagament. Facilitada en: 1934. Dibuix de Can Camet, a Balanyà

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1460/rec/2

Pensem que  es tractava de Ramon Muixí Roig, nascut a Tàrrega l’any 1911,.., ens agradarà però tenir-ne confirmació a l’email castellardiari@gmail.com

https://cartellistes.blogspot.com/2015/09/les-imatges-del-trimestre-estiu-2015.html

http://museudelleida.cat/wp-content/uploads/2016/12/Dossier-dactivitats_reduit.pdf

Havíem publicat CAPELLA DE SANT MAMET DE BALENYÀ. SEVA. OSONA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/01/capella-de-sant-mamet-de-balenya-seva.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/12/goigs-sant-mamet-balenya-i-seva-osona.html

Que  Sant Mamet i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis … , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

IN MEMORIAM. SAFAREJOS PÚBLICS DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERA

El Josep Salvany Blanch visitava l’any 1912 Santa Coloma de Queralt, aleshores funcionaven encara els safarejos  públics, Safareig i creu a Santa Coloma de Queralt

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/search/searchterm/Vallfogona%20de%20Riucorb

Feia més feina,  el Josep Salvany Blanch, en un altre país, seria reconegut amb els més alts honors.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/search/searchterm/santa%20coloma%20de%20queralt

També amb menys activitat, els amics del Fons Estudi de la Masia Catalana:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Santa%20coloma%20de%20Queralt

Havíem publicat :

LLOCS INOBLIDABLES: L’HOSTAL COLOMÍ DE LES GERMANES CAMPS

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/llocs-inoblidables-lhostal-colomi-de.html

SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/01/santa-coloma-de-queralt-la-conca-de.html

FAÇANA DE SANTA MAGDALENA AL PATÍ D’ARMES DEL CASTELL DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/08/facana-de-santa-magdalena-al-pati.html

CASTELL DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/08/castell-de-santa-coloma-de-queralt-la.html

Marta de Queralt [ En record dels catalans de la Diàspora ]

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/marta-de-queralt-en-record-dels.html

ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE BELL-LLOC, MAL DITA SANTA MARIA . SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/08/esglesia-de-santa-maria-de-bell-lloc.html

RENTADORS PÚBLICS DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/08/rentadors-publics-de-santa-coloma-de.html

EL CRIST DE LA MANSUETUD

https://guimera.blog/contesnadal/el-crist-de-la-mansuetud/

IES JOAN SEGURA I VALLS, SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/05/ies-joan-segura-i-valls-santa-coloma-de.html

PORTAL DE SANOU, DE CERVERA I/O DEL SENYOR . LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/08/portal-de-sanou-de-cervera-io-del.html

L’ESTRELLA , TEATRE MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/10/lestrella-teatre-municipal-de-santa.html

IN MEMORIAN DE LA CAPELLA DE SANT PERE NOLASC DEL MAS DEN BRIÀS. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/01/in-memorian-de-la-capella-de-sant-pere.html

SANT MIQUEL DE LA PORTELLA. L’ESGLÉSIA ESPOLIADA.SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/08/sant-miquel-de-la-portella-lesglesia.html

LA PLAÇA MAJOR DE SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/08/la-placa-major-de-santa-coloma-de.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2023/09/esglesia-parroquial-de-santa-coloma-de.html

SANT VICENÇ D’AGUILÓ EN TERME DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ, CATALUNYA

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/06/sant-vicenc-daguilo-en-terme-de-santa.html

ESCORXADOR DE SANTA COLOMA DE QUERALT.

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/06/escorxador-de-santa-coloma-de-queralt.html

ERMITA DE SANT MAGI DE LA BRUFAGANYA. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/10/ermita-de-sant-magi-de-la-brufaganya.html

EL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2013/06/el-cementiri-municipal-de-santa-coloma.html

DE LA PLAÇA DE LES ERES A LA PLAÇA MAJOR. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ/ABANS LA SEGARRA JUSSANA.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2018/06/de-la-placa-de-les-eres-la-placa-major.html

FAÇANA DE L’ESGLESIA DE SANTA MARIA DE MAGDALA DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ/ABANS BAIXA SEGARRA.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2018/06/facana-de-lesglesia-de-santa-maria-de.html

A SANTS I/A MINYONS,…, DINAR A L’HOSTAL COLOMÍ DE LES GERMANES CAMPS. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/10/a-sants-ia-minyons-dinar-lhostal-colomi.html

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LA POBLA DE CARIVENYS. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/11/in-memoriam-escola-de-la-pobla-de.html

La darrera sortida que fèiem amb la Irene Tironi Laporta, era justament a les  restes del Castell de quer-alt i a la seva capella  advocada  a  Sant Cristòfol/ Menna

QUER-ALT, LÍMIT DE L’ANOIA.

https://guimera.blog/coneixer/quer-alt-limit-de-l%e2%80%99anoia-%e2%80%8f/

Enviaré aquesta publicació a :

revistalasegarra@premsacomarcal.cat , lasegarra@eltafaner.com, eltafaner@eltafaner.com

Ens agradaria  que se’n fessin ressò.

També a la pàgina   Santa Coloma de Queralt , que administrava per evitar-ne el tancament.

https://www.facebook.com/groups/23620729158

 El franquisme feia una excel·lent tasca destructiva, quines conseqüències  bàsicament pel pas del temps i la mala política del ‘laissez-faire, laissez-passer‘  dels “ demòcrates successors de la dictadura , costaran molt de revertir.

El Fons Estudi de la Masia Catalana,  a conseqüència de l’alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, no podia, no ja concloure, sinó senzillament consolidar els fonaments de la seva ambiciosa proposta, i ens deixava una tasca MOLT incomplerta.

 https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

SANT BLAI

Lluny són els records del passat, 

quan a l’església de Santa Eulàlia,

anava amb la tieta Margalida, 

a beneir caramels i barres de regalèssia,  ,

en la celebració de la festivitat

d’aquell sant  armeni ,  metge, bisbe  i anacoreta.

Quan el rector, m’untava el coll,

fent el senyal de la Creu

amb oli beneït

per quedar protegit de malalties de la gargamella, no puc recordar la oració que recitava.

Lluny els records,

no sé si massa…

L’església plena, i els infants amb cistelletes de vímet o llata, altres

amb panerets petits, plens de diverses llepolies.

A vegades, temps ha

he tingut la gargamella escarranxada

per no poder dir tot el què sentia.

No s’hi valia la protecció de Sant Blai.

No poder fer un bramul contra totes les injustícies que percebia,  també,

 es troba lluny en el temps.

Vaig ser un dissident radical (radical ve d’arrel)

 i just ara, sento

que la veritable revolució

s’ha de fer dintre mi.

Amb setanta un anys,

he perdut les dents pel camí,

perquè no podia rosegar segons quines barroeries ni immundícies.

No vull dir, que no hi hagin situacions que em repoteguen el fetge, les visc d’altra manera.

Aplic a la meva vida el que digué Gandhi: “Canvia en tu, el què vulguis canviar en el món “

Em modifico a mi honestament.

A més tinc la capacitat de la paraula poètica que és transformadora.

Que és un gran elixir per modificar i modelar situacions de vida.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.3 de febrer de 2023

CAN GRAELLS. SANT CUGAT DEL VALLÈS. RETRATADA PER L’ANTONIO GALLARDO GARRIGA, PER AL FONS ESTUDI DE LA MASIA CATALANA

L’ANTONIO GALLARDO I GARRIGA (Barcelona, 18/04/1889 – 16/06/1942), li poso la O al nom, perquè com en el meu cas, en aquella època no es permetia la inscripció al Registre Civil de noms en altres llengües que no fossin el castellà –  “ ells “ en diuen espanyol – . La Constitució de 1978 però, l’anomena correctament castellà.    Retratava  l’any 1928, Camí, portal i façana de Can Graells. Sant Cugat. Vallès Occidental.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5372/rec/9

Llegia que els antecedents del mas es remunten a tres heretats documentades al segle XIV.

L’any 1629 Rafael Graell comprà les propietats i a partir de llavors el mas es coneix amb aquest nom.

 Del segle XVII es conserven restes de les cotes inferiors dels murs de l’edifici actual.

El cos principal de la masia data de finals del segle XVIII i a inicis del segle XIX es va ampliar el costat sud.

L’escut heràldic que decorava la façana principal, i que podem observar en fotografies antigues del mas, datava de mitjans del segle XIX (1850) quan a Joan Clarós de Ferran , propietari del mas, se li va concedir el títol de baró de Prado Hermoso.  Sembla que ell demanava ser nomenat marquès, i li van atorgar la Baronia, considerant els mèrits de Juan Pablo Clarós y Presas (Barcelona, 1749 – ? 1827) avi patern, i heroi de la Guerra de la Independència.

https://heraldicaynobiliaria.blogspot.com/2014/11/baron-de-prado-hermoso.html

 A la dècada dels seixanta del segle XX el mas va ser abandonat.

 Finalment, La masia va ser rehabilitada l’any 2014, es troba dins dels terrenys on s’ubica la seu de Hewlett Packard Española SL.

https://www.viaempresa.cat/territori/hp-disseny-centre_2189234_102.html

Ens calen dades , entre altres, de Mossèn, Baldiri Guillamet, cognom matern , i data de naixement i traspàs,.., les esperem a l’email castellardiari@gmail.com

També de Pau Rosselló, sacerdot

I Frederic Martí Albanell:

http://simurg.bibliotecas.csic.es/browse?q=must,any,contains,Frederic%20Mart%C3%AD%20Albanell&limit=50&sort=-metadata.25_year.es.keyword&sort=-metadata.26_numero.es.keyword

El franquisme feia una excel·lent tasca destructiva, quines conseqüències  bàsicament pel pas del temps i la mala política del ‘laissez-faire, laissez-passer‘  dels “ demòcrates successors de la dictadura , costaran molt de revertir.

El Fons Estudi de la Masia Catalana,  a conseqüència de l’alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, no podia, no ja concloure, sinó senzillament consolidar els fonaments de la seva ambiciosa proposta, i ens deixava una tasca MOLT incomplerta.

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.