TENIU INFORMACIÓ DE CAL JUTGE AL TERME DE BARBERÀ DEL VALLÈS?. EL VALLES OCIDENTAL. CATALUNYA

No sabia trobar cap dada de la masia que retratava l’any 1927, Eduard Mari – ens agradarà rebre mes dades  a l’email coneixercatalunya@gmail.com , cognom maten, lloc i data de naixement i traspàs,..- ;  Vista general de Cal Jutge amb dos carros

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/1973/rec/2

Barberà del Vallès,  Vallès Occidental,  Catalunya

Ens agradarà rebre les vostres aportacions.

Per als catalans el patrimoni històric, la seva conservacions i documentació  son un impertatiu ètic

SOM UNA NACIÓ

El Jacint s’havia quedat vidu quan la Joana només tenia 10 anys; malgrat l’ajuda de la seva germana Rosa, criar-la va ser una tasca feixuga.

Quan la Joana tenia quasi 20 anys li va dir que li agradava un noi, al Jacint ja li havien arribat noticies de que la Joana es relacionava amb un guardià civil; com només eren això, ‘noticies’, li va semblar que no havia de dir res, de sobres sabia la Joana que al Jacint no li agradaven les persones que es guanyaven la vida, fent aquesta mena de feines.

Les ‘noticies’ van resultar ser certes, i la Joana li va dir que el Felipe volia venir a casa.

El Jacint, de la millor manera, sense alçar la veu, sense cap mal to, li va contestar que com ja era major d’edat, podia sortir amb qui volgués, fins i tot si així ho volia, casar-se amb un guardià civil, ell però, no tenia tampoc cap obligació de renegar dels seus principis, i no volia rebre al Felipe a casa seva.

Al cap d’uns dies, el poble és molt menut, el Felipe va fer per veure al Jacint, aturant-lo al carrer, i demanant-li explicacions:

Que me ha dicho la Joana que usted no consiente en nuestro matrimonio.

El Jacint, li va demanar educadament que el deixies passar, i que en endavant s’abstingués d’adreçar-se a ell pel carrer, i va marxar.

La Joana i el Felipe, o el Felipe i la Joana, es van casar, i a la cerimònia, l’acompanyava la seva tieta Rosa, el Jacint no va assistir ni a l’acte religiós, ni al convit.

La Joana va acabat entenen que el seu pare tenia unes conviccions, i al cap d’uns mesos es van tornar a relacionar, fins semblava que el Felipe ho entenia.

L’1 d’Octubre de 2017 el Jacint tenia claríssima la seva assistència al Referèndum, com havia participat ja al Procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya el 9N del 2014

La Joana, tenia en aquesta qüestió el cor dividit, s’estimava Catalunya, i s’estimava també al Felipe; la vida a la casa-caserna se li feia difícil, el castellà era la llengua ‘obligatòria’, i la jerarquia es traslladava també a les relacions veïnals, ella havia participat al procés de l’any 2014, i veia clar, que si ho volia tornar a fer l’1 d’Octubre, se’ls complicaria la vida a la caserna. La relació de parella s’havia anar refredant, sempre era la Joana la que havia de cedir, i això començava a passar factura.

L’1 d’octubre la Joana no va anar a votar, es va quedar a la caserna, sabia però, que malgrat li ho havia desaconsellat el Jacint exerciria el seu dret.

El que TOTS desconeixien era que el dispositiu que s’havia preparat des del gobierno, acabaria afectant també al Felipe, i als altres guàrdies de la caserna, que van haver de reforçar a les unitats que s’havien traslladat.

El dia 1 d’octubre, el Felipe formava part dels que colpejaven, i el Jacint dels que rebien; el Jacint acabaria el dia a l’hospital.

La Joana va decidir que havia d’estar al costat del seu pare en aquelles hores, i el Felipe es va sentir ‘ desautoritzat’ davant dels seus companys.

Quan li van donar l’alta hospitalària al Jacint, la Joana el va acompanyar fins a casa, i es va quedar amb ell.

La situació va evolucionar com tots ja sabem, i la Joana no va tornar a la casa-caserna, ella i el Felipe, van iniciar un procés de divorci civil.

Al dinar de Nadal de l’any 2018, la Joana, va confessar tant al Jacint, com a la Rosa, i a la resta de la família, que si no tenien fills, no era per cap qüestió física, ella i el Felipe estaven sans. La qüestió va ser que ella no es veia criant un fill en aquell ambient de la casa-caserna.

Algú va fer un acudit parafrasejant la lletra de la cançó CORAZON LOCO que havia popularitzat L’Antonio Abad Lugo Machín conegut com a Antonio Machín (Sagua la Grande, Cuba, 17 de gener de 1903 – Madrid, Espanya, 4 d’agost, 1977) als anys 40 del segle XX.


“No se pueden querer dos patrias a la vez, y no estar loco”.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PRINCEP DE VIANA DE LLEIDA. CATALUNYA

El col·legi va ser inaugurat l’any 1929 , l’edifici anteriorment era conegut amb el nom de Col·legi dels Ferroviaris ja que va ser creat per als fills/es dels treballadors del ferrocarril  (l’estació es troba a pocs metres del centre educatiu) i estava situat al carrer Príncep de Viana.

Fotografia de l’any 1983. Josep Àngel Corbella i Garcia, / J.Salvadó

El trasllat  del col·legi des d’aquest edifici situat a la cantonada entre els carrers Príncep de Viana i Comtes d’Urgell, fins al carrer al carrer Anselm Clavé  als locals del que fou el primer col·legi Maristes de la ciutat, posteriorment reconvertit en la facultat de medicina,  va ser fa 26 anys.

https://agora.xtec.cat/escolaprincepdeviana/lescola/historia/

https://www.segre.com/noticies/lleida/2018/01/21/noces_plata_centenaries_37632_1092.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/03/in-memoriam-de-lescola-dels-ferroviaris.html

Lleida és – per dir-ho de forma políticament correcta – poc curosa amb la documentació del seu patrimoni històric.

https://surtdecasa.cat/ponent/activat/ruta-modernista-lleida-arquitectura

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE RELIGIOSES URSULINES DE LA UNIÓ ROMANA DE MALGRAT. EL MARESME. CATALUNYA

Malgrat, con tants i tants pobles i ciutats de Catalunya, dilapidava el patrimoni històric comú; no únicament en els dies foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes – que també -, sinó clarament a les beceroles d’aquesta ‘democraciola’ que en quasi tots els terrenys, ha aconseguit que el REINO DE ESPAÑA torni a l’edat mitjana.

https://malgratantic.blogspot.com/2015/03/can-campassol.html?fbclid=IwAR3i1vckv7IoNU8E1-r7hEoE36AAZXKUfb6E2sjBeN2OVyscCLgEui5UznE

https://www.seu-e.cat/documents/804755/7172374/B%C3%A9ns+municipals+del+Cat%C3%A0leg/2ba6648f-4c1b-4049-b471-26665fb73b70
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08110#

Mariano Alsina Robert, natural de Malgrat de Mar, compra a August Aurich Buch una finca de 3.429m2, a la cantonada del carrer de Mar, carrer Sant Pere.

Entre els anys 1869-1873, Mariano Alsina, que havia fet fortuna a Amèrica, mana construir-hi una casa de singulars característiques i l’envolta d’un exuberant jardí. Esn agradarà tenir oticia del mestre d’obres i/o arqutievtre autor d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A la mort del seu pare, l’any 1879, Mariano Alsina Fernandez-Pellon, hereu universal , al ser menor d’edat, passen els seus béns a ser administrats per D. Juan Furguer Puig, el qual va vendre algunes propietats dels Alsina, i va posar a lloguer la casa.

La casa és llogada a Raimundo Camprubí Escudero, enginyer de camins, procedent de Puerto Rico, casat amb Isabel Aymar Lucca. Els Camprubí tenen la casa llogada “la Quinta”, com l’anomenen fins l’any 1891. Dels tres fills de la família, Zenòbia, que nasqué a la casa, fou la dona de Juan Ramon Jimenez.

L’any 1897, Mariano Alsina Fernandez-Pellon, casat i resident a Barcelona, vèn la casa a Juan Campassol Calvell, natural de Barcelona, però que residia a Malgrat des de feia uns anys. Juan Campassol, notari, va muntar a principis de segle la societat mercantil “Campassol- Martí”, fàbrica de gèneres de punt situada al carrer del Carme núm. 20-22, actual Cine Centro; l’any 1908, ocupa el càrrec de notari a Malgrat durant quatre anys.

L’any 1905, i fins l’any 1917, la casa és llogada per les germanes Ursulines franceses, per a muntar una escola.

L’any 1926, Pilar Campassol Martí, casada amb Juan Balsells Carreras, que van tenir cinc fills, ocupa la casa on hi viuen fins ben entrat els anys setanta.

L’any 1976, la família Campassol, vol vendre’s la casa; s’intenta protegir la casa com a monument d’interès històric-artístic, però no s’aconsegueix.

L’any 1977 (23 d’agost) s’inicia l’enderroc de la casa, que queda interromput per la revolta popular.

L’any 1981, després de quatre anys, l’Ajuntament compra la finca, per destinar a parc i a esplai.

L’any 1984 s’inaugura el nou Casal de Jubilats.

L’any 2003, es realitza una millora del Parc de can Campassol, així com la remodelació del Casal per a la gent gran.

 

 

MEMÒRIA DE SABADELL. LA CASA DE LA CARITAT

L’Hospital de la Mare de Déu de la Salut

El primer antecedent de l’actual Hospital de Sabadell és la fundació l’any 1283 d’un petit hospital en el centre de la ciutat

Aquest centre tingué un caràcter essencialment humanitari de tipus asilar, com era habitual en els hospitals medievals. Fou iniciativa de Pere Sa Muntada, a qui Miquel Carreras descrivia com : «Un home memorable que va fer un gran benefici al comú, Pere Sa Muntada. Era veí de Sabadell i pels volts de l’any 1283 va fundar l’Hospital. Li va donar per estatge una casa de la seva propietat que estava situada a la cantonada que feien els carrers Alt de Pedregar i travessia de l’Església, abans d’obrir-se la [actual] plaça del doctor Robert…».

Els pacients ingressats estaven afectats de malalties cròniques i, gairebé des del principi de la seva creació, l’hospital va compartir edifici amb la Casa de la Caritat, que s’encarregava de l’atenció de gent gran sense recursos i de l’escolarització de menors desemparats

L’hospital romangué en aquesta localització fins l’any 1698, quan les creixents necessitats el portaren a un edifici més gran del carrer del Pedregar. El canvi fou possible gràcies a la generositat de mossèn Pere Joan Llobet, qui va fer donació d’una casa per fer possible un canvi que havia decidit el Consell General de l’Hospital l’any 1598

L’any 1725 l’Ajuntament va comprar al mateix mossèn Llobet unes cases annexes a l’hospital per convertir-les en casernes, però les necessitats de l’exèrcit augmentaren i acabaren ocupant l’hospital, raó per la qual es cercà un nou emplaçament per traslladar-lo. De fet, pràcticament no hi hagué hospital entre 1730 i 1751, fins que finalment el trasllat es completà a una finca anomenada el Retir que es trobava entre el carrer Alt de Pedregar i el que més tard s’anomenaria carrer de Sant Joan

. Les instal•lacions no eren encara les adequades i l’hospital passà amb penes i treballs els anys següents fins que l’any 1816 s’iniciaren les obres de reparació i ampliació de l’edifici

El creixement de la població obrera pel desenvolupament de la indústria tèxtil durant el segle XIX i la seva precària situació féu que augmentés el nombre dels que necessitaven assistència pública i el Retir aviat fou també insuficient. La població dirigí els seus ulls cap al convent del Caputxins, abandonat pels frares l’any 1834, incendiat l’any següent i convertit en caserna pel govern espanyol arran de la desamortització de Mendizábal. La pressió de ’Ajuntament i de l’alcalde Pere Turull, el ric de Sabadell, va permetre que el govern accedís a cedir-lo l’any 1843 i l’Ajuntament el dediqués a hospital i centre de beneficència, cosa que va permetre la seva inauguració amb aquest ús l’any 1856

Al 1854 l’Ajuntament de Sabadell demana que les Carmelites es facin càrrec de la Casa Caritat (l’edifici que estava a l’actual Plaça Marcet). En aquell temps tan sols era Casa Caritat, i al venir la Germanes es va afegir l’Hospital i l’Escola gratuïta.

La Casa de Beneficència es va inaugurar el 25 de març de 1854. Vingueren a encarregar-se’n quatre Germanes Terciàries del Carme del convent de Vic. Ara fa, doncs, 150 anys de l’arribada de les Germanes Carmelites a Sabadell.
El conveni el van constituir tres parts: les Carmelites, l’Ajuntament i la Junta de Beneficiència. Per una banda hi havia la germana Veneranda Font en representació de la fundadora Joaquima de Vedruna, que estava impossibilitada (va morir el 28 d’agost de 1854) . Per part de l’Ajuntament de Sabadell hi havia l’alcalde Pere Turull i els regidors Joaquím Casanovas i Josep Durán i Sorts, i la Junta de Beneficència va estar representada pels senyors Pau Vilarrubias, Agustí Durán i Joan Sallarés. Com a Superiora va ser escollida Magdalena Torrents de Sant Albert, i la van acompanyar les germanes Eulàlia Font del Salvador, Maria Noguera del Salvador i Carme Casals de la Santíssima Trinitat.

Va ajudar molt a la beneficència municipal l’anomenada junta de Desperdicis fundada el 1856 pels fabricants, que, per tal d’evitar els abusos que es feien amb el comerç de filots, acordaren no vendre’n a ningú i només a la Casa de Beneficència, que els treballava i en feia un mòdic negoci.

De mica en mica es van anar millorant les condicions d’aquesta Institució i fins i tot van poder fer noves adquisicions, en les quals també hi va contribuir la classe benestant industrial que hi va portar a estudiar a les seves filles mitjançant classes retribuïdes, a més de continuar amb l’ensenyament gratuït a noies sense recursos. L’edifici es va enderrocar el 1969

Malgrat disposar d’un edifici més ampli, l’hospital seguia essent poc menys que una institució asilar dedicada a rebre malalts necessitats que no podien ser atesos en els seus domicilis.

L’Ajuntament intentà millorar la situació el 1865 signant un conveni amb els metges de la ciutat que els obligava a dedicar unes hores del seu temps a visitar els malalts ingressats. No obstant això, el centre continuava essent precari. Per exemple, no tenia la possibilitat de realitzar intervencions quirúrgiques, al no disposar de quiròfan ni d’instrumental adequat, i tampoc podia atendre dones embarassades. La crisi començà l’any 1891 quan, arran d’una epidèmia, es negà a admetre pacients infecciosos pel risc que suposaven per a la resta dels residents.

Tot això portà que dos metges sabadellencs, Ignasi Ubach i Josep Mir, elaboressin el projecte de creació d’una unitat d’infecciosos, separada de l’hospital. Tot plegat conduí, cap a l’any 1894, a la decisió de construir un nou hospital, lluny dels asilats de la casa de beneficència, que fou finalment acceptada per la Junta de la institució quatre anys després i aprovada per l’Ajuntament. La idea es materialitzà l’any 1901 amb l’escriptura de donació d’un terreny propietat de Josep Cirera Sempere en el paratge del Taulí

El nou hospital quedà llest a principis de 1903 però no fou fins 1923 quan s’autoritzà finalment la instal•lació d’un hospital per a malalties infeccioses. L’any següent, els pavellons d’aquest centre passaren a anomenar-se Clínica de Nostra Senyora de la Salut). A Sabadell, però, era més coneguda per «els Eucaliptus» o «els Caliptus», pels exemplars d’aquests arbres que envoltaren les instal•lacions fins l’any 1956, quan van desaparèixer pràcticament tots arran d’un llarg període de gelades.

L’any 1969 no desapareixia només l’edifici anomenat Hospital i Casa de Caritat i Beneficència, sinó que per llei ho feien també els pobres.

Ah!, Si teniu una fotografia d’aquest edifici sou pregats d’enviar-la a coneixercatalunya@gmail.com