Articles d’opinió

El diccionari – pietosament- defineix aquesta activitat com : Tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials.

El comentari – d’anuncis únicament en llengua catalana, els ‘espanyols’ si volen ja s’ho faran – es redueix a dos exemples:

En el primer, una noia – barcelonina, i ‘ progre’ – ens explica que no li agraden els casaments ‘artificials’ – com si el fet mateix de casar-se, que únicament fem els humans, no ho fos -, i se’ns casa dalt d’una muntanya nevada, calçada amb les botes ad-hoc. Ah!, vol que beguem una determinada classe d’aigua.

En l’altre una suposada mare i el seu fill entren a pagar la benzina en una estació de servei; el nen volta per la botiga – ara a les benzineres venen de tot – i veu una persona en una cadira de rodes. El comentari posterior dalt del cotxe, amb la veu d’un adult que pretén fer-se passar per un nen, és espantós : m’agrada aquesta botiga, tenen cadires amb rodes perquè no et cansis fent la compra. El ‘menor’ té una edat física en la que el comentari és sens dubte ofensiu.

La publicitat s’adreça clarament a un col•lectiu concret; a quien se le dijo ?, a persones de baix nivell cultural i formatiu, que son les que fan les compres familiars i en ocasions de ‘las casas’ on treballen.

 L’anunci de la – presumpta – barcelonina, ‘progre’ té una destinació clara, gent de ciutat, força ‘curteta’, amb un clar complex de superiorat.

 El de la cadira, el ‘malvat’, que pretén ?.

Dubto que s’adreci als invàlids perquè comprin a les benzineres.

Si algú pot contestar, que ho faci.

 

 Dissabte 31 de maig, a la plaça de la Constitució de Sóller ? que hiha la intenció de batejar-la de bell nou, com s?ha fet amb la plaçad?Espanya de ciutat de Mallorca, actualment anomenada plaçad?Islàndia, per a celebrar el moviment i totes les consecucions ques?ha assolit en aquell país- es va celebrar la primera assembleadels indignats de Sóller.Unes dues-centes persones, en el moment de màxima assistència, ens reunirem per a expressar lliurament el nostre, no tan solsdescontent, terme massa suau, si no indignació amb la situacióactual, tant econòmica, social com política.Una persona de l?acampada de la plaça de ciutat de Mallorca,Carolina, fou qui exposà els principis del moviment ?15 M per unaDemocràcia real ja? i posteriorment es va fer un debat on tots elsque volguérem interveníem amb les nostres crítiques i propostes.Durant l?acte se?ns van entregar unes fotocòpies on hi havia escritala motivació del moviment i el que es pretenia fer, escrita perEnric Duran a Barcelona el dia anterior, del qual, transcric itradueix la primera part.?Qualque idees per a passar de la indignació a la consolidaciód?aquesta revolta social??Fruit de la indignació en front d?un sistema capitalista que estàesgotat, corrupte, esbocinat.Un poder executiu que està controlat per la banca i dels granspoders econòmics.Un poder legislatiu format per unes elits polítiques que no ensrepresenten.Un poder judicial igualment corrupte, mogut per interessos políticsi personals.Uns drets socials desballestats totalment, els drets civilsvulnerats repetidament pels propis dirigents polítics.Una crisi ecològica i energètica, de cada vegada més greu idevastadora?Això és el que ha provocat la creació del 15 M, afirmant que aquestaindignació popular s?ha cuinat a foc lent aquests darrers tres anys.La frase ?No ens representen? aporta en el document, que el movimentno vol esser tan sols de denúncia, si no de modificació i per aixòs?abroga per una gran fermesa organitzativa, tot a base d?accionsben pensades, ben meditades i ben votades.Es concreta les places com a un punt de connexió de la mobilització,com a referent simbòlic fins que la capacitat organitzativa delmoviment estigui consolidada i això és contemplat com a unaestratègia fonamental.Les accions han d?esser concretes, defensant uns drets, i jo afegeixque molts d?ells constitucionals, en relació a les hipoteques idesnonaments, del dret a un habitatge digne, fins a parlar d?unapossible desobediència civil i fiscal.El moviment no té cap conformació política, tipus partit,associació, etc si no assembleària, cada persona un vot i es fatransparent i a mà alçada. No existeix protagonisme absolut, molthabitualment dins les formacions polítiques. A mode d?exemple coms?ha gestionat dins el PSOE, que Rucalbaba s?ha convertit en hereude Rodriguez Zapatero, i li han pegat una petita cosa al cul a CarmeChacon, que bastava veure-li la cara de pomes agres, quan feu lesdeclaracions, dient que era lo millor pel partit. També ha passatdins altres partits i com el llegat de Fraga Iribarne, dins d?AP,i posteriorment PP, fins que trobà el delfí adequat Jose MariaAznar.La primera assemblea va acordar: la concentració a la plaça eldissabte i quan surti publicat això ja s?haurà feta i posteriorassemblea de diumenge, on hauran estat debatudes les propostesrecollides el dissabte. També s?haurà portat una camiseta amb ellema del moviment ?Indignats de Sóller?, per donar a conèixer elmoviment.Consider que la participació directa ciutadana en la democràcia noés tan sols anar a votar cada quatre anys. Tenim el dret i el deurede demanar als polítics i gestors, el compliment de les prioritatsciutadanes i si així no es fa emprar tots els sistemes possibles, ipacífics, per pegar-los una bona estirada d?orelles, inclusiu si estracta d?accions reivindicatives en el carrer.El cansament i la indignació sembla que és mundial, ja que aquestmoviment i d?altres d?escaire semblant s?estan desenvolupant a moltspaïsos.Acab, l?article, amb la consecució del poble Islandès, que voldriaque crees un precedent. Un banc Islandès ha tornat a devers setantamil ciutadans i ciutadanes el vint per cent dels interessos de lesseves hipoteques pagats durant un dos o tres anys. Tot fruit de laseva mobilització. Exemple de la força que pot tenir la ciutadania,quan s?organitza i reclama els seus drets.

 Josep Bonnín

 

Començ amb una frase que va dir un home a l’assemblea que es va fer a la plaça d’Islàndia de Ciutat de Mallorca (antiga plaça d’Espanya), que m’ha escrit una amiga mentre compartíem pel facebook, Alba  Ufarte: “Si lluitam podem perdre, si no lluitam estem perduts”. Crec que aquesta frase sintetitza la filosofia i l’esperit del moviment 15 M que s’ha estès, no tan sols a molts llocs de l’estat espanyol, si no que rep el suport a molts altres llocs del món.

Els que em coneixeu sabreu, perquè ho he escrit , que vaig lluitar en contra del Franquisme per a establir una societat democràtica. I em sembla que just ara tenim una “oclocràcia” terme sobre el que vaig escriure no fa tanta estona.

Una gran part dels polítics, que diuen representar-nos, estan més a prop de la seva projecció personal i partidista, que de les vertaderes prioritats ciutadanes, tot governant i legislant pel gran capital, que ens vol tornar a l’estat d’esclavitud.

El meu amic Plàcid Pèrez en una xerrada a la mateixa xarxa, m’ha escrit i estic totalment d’acord: “Que el model econòmic actual té com a objectiu la descapitalització i la supressió de la classe mitjana, que passa per la desfeta  de l’estat del benestar” ( jo afegeix que també esclavitzar la classe treballadora endeutant-la de cada vegada més)

Afegia l’amic Plàcid: “Avui el president del consell d’administració d’un banc, va a estiuejar a la costa i es troba  al llanterner o l’electricista a l’apartament del costat: I això no ho poden consentir”

He transcrit aquestes paraules que defineixen clarament la situació econòmica que estem vivint i que jo afegeix que els respectius governs de tot el món, intentarà no, intenten potenciar, perquè son els braços executius del gran capital.

I mentre s’omplen la boca, al manco en les promeses electorals (ja,ja,ja) de creació de llocs de treball, quan el Banc Central Europeu ja ha recomençat altra vegada la pujada dels tipus d’interès. Els bancs i demés entitats financeres, tant les reflotades amb doblers públics debut a una gestió especulativa d’alt risc i nefanda ( dels nostres impostos) , no amollen un cèntim d’euro per ajudar i afavorir a les petites i mitjanes empreses i per si no faltava res pels dos rals, l’administració en general s’ha convertit en la morosa més important dels treballs que ha encomanat a petites i mitjanes empreses.

No contents amb això, estrangulen a la classe treballadora (I els sindicats els hi juguen el seu joc) amb pujades d’impostos ( qui som els més perjudicats amb la pujada de l’IVA al 18%: nosaltres; ja que la pujada de l’impost s’ha carregat sobre tots els articles i serveis) i per altra banda, els bancs seguint les polítiques del Banc Mare, estan endeutant una mica més a la classe treballadora i mitjana.

Les pujades de tasses a la Universitat és de vergonya. Una altra vegada la selecció de classes. O sigui, a estudiar el que tinguin uns pares que s’ho puguin permetre. Els altres: que es fotin o bé, si llavors quan acaben la carrera, no tenen feina. La cota  d’atur entre els joves  passa d’un 40 %. Això és una autèntica garantia de futur?

El mercat, regit pel gran capital sempre vol més i els governs legislen, perquè així sigui.

Fins quan es podrà mantenir la situació abans que esclati?

Si fem memòria les grans revolucions històriques, s’han produït quan la classe treballadora i en segons quines els estudiants, no han pogut més. Ara mateix no tan sols estan ofegant la classe treballadora, si no, la mitjana està rebent, la joventut, els pensionistes, i de cada vegada s’hi van afegint més sectors socials.

La victòria electoral del PP, en gran part s’ha produït pel vot de la por: “A veure si aquests ho poden arreglar”. Quan els mateixos votants se n’adonin que encara la situació va a pitjor, seran ells mateixos que tal volta també sortiran a reclamar al carrer.

La solució no la té cap partit majoritari, ja que és el capital que comanda i quan imposa retallar, per a no perdre més beneficis, sempre ho fan allà mateix: Prestacions socials, cultura (retallant subvencions i ajuts); pujant impostos i les tasses universitàries per a fer una selecció intencionada i educació en general. Volen uns xots de cordeta, fàcilment manipulables, i no persones amb capacitat analítica i crítica. S’ho trobaran.

Josep Bonnín

 Es legalitzava Bildu per evitar de totes , totes, una victòria majúscula del PNV; molts bascos pensen que votar als partits espanyolistes més que una estupidesa és un suïcidi, i una derrota del tàndem PP/PSOE en les eleccions municipals, podria haver precipitat unes eleccions anticipades a la Presidència del Govern ‘ Regional’.

 Doneu una ullada al video que us deixo en aquest enllaç :

 Certament ens parla de ‘ ratolins canadencs’, enfront dels ‘ gats canadencs’, però des d’un punta de vista pràctic, la seva filosofia  és totalment aplicable a la nostra realitat d’avui. O no ?

 Els ‘gats de tots els colors’ comencen a tenir problemes; és un miratge el creixement del vot al PP, en el nostre actual sistema encara no hi ha ‘llistes de ratolins’ en tots i cadascun dels llocs de decisió; està clar però que únicament és qüestió de temps, oi ?

 Ara, cal esperar que els ratolins acostumats a lluitar i perdre, sàpiguen guanyar, i administrin adequadament la seva victòria.

 El sistema els ha perseguit judicialment durant masses anys, i arriba l’hora d’exigir que la justícia actuï contra els corruptes, els sàtrapes , i sobretot els responsables polítics i econòmics  de la desastrosa situació econòmica que pateix el país.

 Cal desenterrar el cadàver de Juan de Dios Álvarez Mendizábal, jutjar-lo i condemnar-lo si així ho estima la justícia, i reclamar dels seus hereus el retorn dels bens patrimonials de tots;   darrera d’ell tots els ‘desamortitzadors i vende patrias ‘, hauran de sotmetre’s  a l’acció de la justícia, i rescabalar fins el darrer cèntim d’euro els perjudicis ocasionats a les finances públiques i privades.

 Els ‘ratolins’, per descomptat  volen formatge,  és a dir,  treball, pau, educació, salut, .. però volen també, i aquesta vegada noi hi hauran lleis de ‘punt final’ , que es restauri la justícia.

 Cal estar molt amatents perquè com ja es sabut els gats tenen set vides.

 

Estic cansat i indignat. No vaig lluitar contra el franquisme a risc de tot el que vaig viure, per ara trobar-me amb una democràcia descafeïnada en la qual cada un dels partits polítics majoritaris ( dels altres no ho sé, encara no han governat) rema per tenir una bona cadira i uns bons emoluments que hem de pagar tots els ciutadans i ciutadanes.

Els ciutadans i ciutadanes comencen a ocupar els carrers a diverses ciutats de l’estat espanyol i tenen el mateix cansament i indignació que jo.

Estem davant un sistema que no dona resposta adequada a les nostres necessitats i que ens costa un ull de la cara mantenir-lo.

Europa, un model social que havia d’esser, s’ha convertit amb la cova d’Ali Baba; l’Europa dels mercaders on l’únic que priva és el gran mercat i la gran especulació a nivell molt més elevats que quan  tan sols es feia a nivell nacional.

No fa estona que vaig dir que nosaltres tenim el poder si realment ens sabem organitzar per a detectar-lo. No podem deixar les nostres responsabilitats en mans d’uns ineptes que l’únic que fan és agranar per a mantenir-se en el poder que ens correspon a nosaltres; al poble. Ells no creuen amb el poble, i si amb la massa manipulada i moguda quan els interessa, perquè els hi doni suport fictici cada quatre anys i que realment es cregui que té capacitat de decisió. No és vera. És l’engany  més gran de la història.

Ells estipulen les legislacions que més els hi convenen. Poden cotitzar vuit anys i tenir una pensió i la classe treballadora ho ha de fer durant trenta i cinc i a més ara li afegeixen dos anys de cotització. I no se’ls hi cau la cara de vergonya, perquè no en tenen.

Un dels meus darrers articles es titulava “El vampirisme neocapitalista”. Ells treballen per aquests vampirs i a canvi s’acomoden de per vida en acabar els seus distints mandats polítics. I si no contempleu on i com es troben els diversos presidents de l’estat espanyol que han anat passant pel poder. S’han fet tots multimilionaris.

 És hora de passar a l’acció. Jo també port l’esperit de tots els que es troben concentrats. Democràcia real ja!

 Josep Bonnín

Avui escriure sobre l’operació militar anomenada “Geronimo” que teòricament ha acabat amb la vida del considerat “enemic número un  del món” Osama Bin Laden. O sigui un presumpte assassinat amb tota regla i que a més s’ha pogut treure la informació mitjançant tortures, lo que sembla que per segons qui “dignifica” un estat de dret i més endavant explicaré el perquè d’aquesta darrera afirmació.

Participants del contacontes: Barak Obama President EUA; Jay Carner Portaveu Casa Blanca i Leon Panetta Director de la CIA/TIA. Suport de realització: Funcionaris pakistanesos que no en sabien res. Diuen.

Moltes preguntes em venen al cap: en primer lloc vaig seguint les diferents informacions que van apareixent per part de President d’USA Barak Obama, la del portaveu de la Casa Blanca, la del major responsable de la CIA o de la TIA ( com va dir no fa gaire un periodista) i el nexe comú és un esbart de contradiccions, d’incoherències que no s’aguanten per lloc i a  els representants de la Comunitat Internacional o bé, segueixen el joc o estan callats com a morts.

No em dóna la gana fer cap acte de fe sobre la mort de Bin Laden, que sembla que és el que pretenen. Proves fefaents de la seva mort o assassinat si és de debò que estava desarmat i li pegaren dos tirs al cap, no existeixen. Darrerament en la política internacional s’han hagut de fer molts actes de fe, sense tenir cap tipus de proves; vos sona allò que va desencadenà la guerra il·legal d’Iraq amb les armes de destrucció massiva i que l’atemptat de l’11 M, era obra d’ETA?

Anem per parts. Obama anuncia al món la mort del que mou els fils del terrorisme internacional.

L’operació tot un èxit amb un helicòpter que va fotre de nassos sobre el terrat de la “mansió” o complex desmanegat en el centre de Pakistan devora d’una escola militar, el susdit Bin Laden, controlava la xarxa terrorista Al-Queda: sense mòbil ni connexió a Internet.

Hom sap que el prestigi polític d’Obama, segons les enquestes anava bastant a la deriva, havia baixat  entre 9 i 10 punts i just després de comunicar l’execució de Bin Laden, ha pujat com l’escuma, recuperant l’espai perdut. No sé com els ha arribat la informació als nord-americans, ja que de cop els ha tornat pegar un accés de patriotisme descontrolat. Això em dóna a pensar que tenen una gran facilitat per enviar-se les píndoles que els seus mandataris vulguin.

Conclusió si així es pot dir: Sigui cert o mentida, sigui de veritat o un gran muntatge tipus Hollywood; una gran part del món es creu que l’enemic públic número un ha estat executat (o, assassinat si es confirma que estava desarmat)

Sembla que existeixen testimonis, en concret una filla de Bin Laden, que l’havien agafat viu.

Els portaveu de la Casa Blanca, afirmà que  tenien una gran quantitat de proves d’ADN, per a fer la comprovació que era realment el cadàver de Bin Laden; inclusiu el d’una germana seva que morí de càncer a EUA.

Seguim el contacontes: Diuen que per a acomplir amb la tradició islàmica, el cos de Bin Laden fou sepultat a la mar. O sigui,  el porten fins a un portaavions, treuen un iman de davall una pedra, perquè oficiï el ritual, i el llancen al mar. A dir, a l’Islam s’enterra a les persones dins d’una mortalla blanca i en direcció a La Meca, tan sols en casos extraordinaris i si la persona mor dins d’un vaixell i hi ha perill que el cos es podreixi, perquè estan lluny de terra; es fa el ritual i és sepulta a la mar.

Funcionaris i portaveu de la Casa Blanca sembla que no s’aclareixen amb el menú de versions que estan oferint als mitjans de comunicació.

Per un costat diuen que els soldats tenien ordres de matar a Bin Laden i hom es demana; si era el cap i organitzador de la xarxa més gran de terrorisme internacional, no se li hagués pogut treure una informació més que substancial? I En el cas de suposar que la informació que pogués donar en un judici públic pogués perjudicar la política imperialista USA, sembla com a normal i lògic que li callessin la boca de cop.

Voleu dir, que ara, com ha afirmat el President Obama,  el món és més segur?  Voleu dir que un sol home podia tenir en escac a totes les organitzacions d’intel·ligència  internacional i des d’un  complex desballestat  i no “mansió” com s’ha anomenat a on estava, moure els fils del terrorisme “islamista” en el món? I la fotografia, o encara esperen els experts en fotoshop?

Un no sap si el que pretenen és convèncer-lo que la mare de Déu nom Joana

Per una altra part, m’horroritza, segons quines reaccions de representants internacionals. En primer lloc la justificació de la tortura per treure informació, això per part de representants americans; en segon lloc per justificar un presumpte assassinat, com va dir Zapatero, que per la trajectòria sanguinària de Bin Laden s’havia guanyat el final que havia tingut. O sigui, que si és convenient que ni tingui un judici i ens passem l’estat de dret per l’entrefolre, això, l’assassinat és justificable? . Vos jur que m’ha posat els pèls de punta.

Acabaré dient que si escrit que la manipulació dels fets històrics ha estat una vessant que tots els governs de tots els països del món, en algun moment han emprat pels seus interessos, no diré res de nou.  I vos puc assegurar que em toca molt els nassos pensar amb la quantitat de mentides que he hagut de memoritzar quan estudiava i en feren aprendre per tenir una “cultura o incultura” general.

 

Josep Bonnín

 

Telefònica acomiadarà prop de cinc mil treballadors i mentre els alts executius i directius es repartiran una tallada de milions d’euros.

Les declaracions per part dels representants de l’executiu espanyol: “Si s’ajusta a la legalitat….” o sigui que cap problema. L’esclavitud també fou legal en el seu temps. Entenc que la llei es troba molt per damunt de l’ètica i la moralitat. Perquè consider una decisió immoral. Quan he escrit  per activa i per passiva, que tots els governs de tot el món – podria haver qualcuna  excepció, quan la trobi vos ho diré- legislen per afavorir al gran capital sense posar massa emperons, inclusiu els governs que es diuen socialistes; no m’ho trec de la txistera; cada dia hi ha més proves evidents.

Els importa un rave, uns dallonses, als uns i als altres, les tragèdies i drames personals, familiars que creen amb les seves decisions per a seguir acumulant beneficis. Tan sols miren la seva bossa, els  comptes de resultats i si preveuen que puguin minvar, fan les retallades (mossegades, esgarrinxades, xuclades de sang….) de plantilles necessàries i són capaços d’anar-se’n a dormir amb la consciència tranquil·la. Tot i que jo afirm que no en tenen: “Perdoneu, però algú ho havia de dir” vos sona les intervencions d’en Tardà a “Polònia”?.

Cada dia, es percep una estreta de clau. Cada dia pretenen minvar prestacions socials, cada dia els fa més nosa la cultura i l’educació que és allà on normalment retallen i  també en la sanitat pública, que hom pensa, a vegades mal pensat i encerta, que el que realment interessa és que fan tot el possible perquè la sanitat privada se’n pugui dur unes bones espipellades  a casa (llegiu comptes corrents).

Hi ha CAPS de Mallorca,  que no tenen gases, ni pinces, i que manquen  del material necessari per a fer les cures. Hi ha hospitals on han racionat l’aigua, inclusiu en malalts que ho tenen establert com a prescripció del metge. Em refereix a Son Espases i no ho dic perquè m’ho hagin contat, si no que ho he vist i comprovat amb els meus propis ulls, ja que hi he tingut un familiar ingressat, al que li havíem de portar aigua, perquè no li arribava. Un familiar trasplantat d’un ronyó al que li havien pautat al manco de litre i mig a dos litres diaris i no li arribaven. No escriuré respecte a que  Sóller no disposi d’una ambulància i que hagi d’esperar que arribi de Palma( en casos d’urgència a vegades més de dues hores)  perquè em posa d’una mala llet que no és de dir. En tot el que recapta la seguretat social dels ciutadans de Sóller, en podríem tenir una folrada d’or.

Hi ha tantes premudes de clau, que jo no comprenc com encara es té tanta paciència i encara no s’ha desembocat en una vaga general indefinida; una objecció fiscal (no hi ha dret que manegin els nostres doblers amb tant poca vergonya) i una insubmissió civil. Tal volta serà, perquè apliquen la mateixa política que aplicava en Neró: “Panem et circum” o sigui Liga Champions, copa del rei, curses de motos, trofeus de basquet i tot un grapat d’esports massius per a distreure al personal i que no es fixi gaire amb el que realment és important.

Quan escric això, ja haurà passat el partit de la Copa del Rei Barça-Reial Madrid  i l’altre dia vent els preparatius em vaig demanar, si pogués quantificar la quantitat de milions d’euros que val tot el que es mourà per desenvolupar aquest esdeveniment  que durarà prop de dues hores; ens posaríem les mans al cap.

No dic en absolut que no estigui bé els esdeveniments esportius, i no diria la meva, si no fos, perquè tres quartes parts de la humanitat és pobre i passa fam. Que cents mil de persones en el món viuen amb menys d’un euro diari. Si això no passes, tant se’m fotria; però per desgràcia no és així i entenc que no hi ha cap tipus de voluntat d’acabar amb aquesta situació ja que per a molts és rendible. No fa estona vaig escriure que si es dediqués al pressupost d’un any que s’empra en defensa, en una gran part de països del món; per esmenar les carències i pobresa d’aquests germans nostres “invisibles”; aquesta lacra, de la que tots ens som responsables, s’acabaria i encara sobrarien doblers.

No puc aplaudir ni molt menys un model social que fabrica exclosos i no tan sols en els països que tenen com a nom “del tercer món” a vegades per a suavitzar-ho empren l’eufemisme: “Països emergents”; si no també  en els mateixos països que s’anomenen desenvolupats ( en què, no serà en absolut amb els valors solidaris, enteneu?). Existeixen tercers i quarts móns dins dels països del primer món.

Tal volta quan surti aquest article, també haurem pogut viure, jo no en faig compte, el folklore de Setmana Santa, amb tot el que això representa de despesa i de gran negoci. Si Jesús tornés al món, s’esfereiria; el més segur és que el tornessin crucificar si s’atrevís a qüestionar el negoci que fan sobre la seva passió i mort. I aquesta vegada el crucificarien els que s’auto diuen els seus representants. A què té delicte l’assumpte, no creïs?..

I em sembla que m’aniré a preparar el meu palauet d’estiu, per a quan premi  la calor; per cert que no es troba a Itàlia, vos ho puc assegurar; ni tampoc té graneretes de vàter de més de tres-cents euros la unitat. Som  una mica més espartà.

 

Esper que hagueu desfruitat de les empanades, dels rubiols i dels crespells. És bo posar alguna cosa dolça a la vida.

 

Josep Bonnín

Que en ple segle XXI, era de la informàtica i de les noves tecnologies, pugui ocorre el que vos contaré a continuació és poc menys que creïble, però és cert (avis pels navegants).

Resulta que fa un parell de dies mirant els meus comptes bancaris per la línia oberta, em vaig adonar que tenia un saldo retingut. O sigui després d’esbrinar, que no em va esser gaire senzill, vaig veure que hi havia una ordre de constrenyiment (que mal sona la maleïda paraula) per no haver pagat un rebut d’incineració de residus sòlids del 2010.  El que és més al·lucinant és que era d’una propietat que jo tenia a Palma i que fou venuda el 2004, i que després de passar per l’ajuntament de Palma a aportar l’escriptura de venda i posteriorment pel cadastre, perquè fessin les oportunes rectificacions, cansat que m’arribes cada any els rebuts de l’IBI al meu nom.

 Pens que ni cadastre, ni ajuntament han aportat les rectificacions a l’oficina de recaptació de Ciutat , la qual m’ha informat que no tan sols hi ha aquest rebut sinó des del 2006.

A hores d’ara, ja que no m’ha donat temps, el constrenyiment s’ha fet efectiu i he vist volar del  meu compte prop de cent quaranta i sis euros. I si els vull recuperar no em quedarà més remei que presentar  la documentació a l’oficina de recaptació, anar a l’oficina de l’ajuntament amb els documents pertinents  i llavors esperar a  veure quan em donen  els meus estimats doblerets, que aquesta n’és una altra. Tot el temps que he hagut de perdre per recompondre un error seu, aquest vos assegur que no el me pagaran ni “hartos de vino” com a vegades es diu.

I ara com sempre em tocarà córrer a mi per a demostrar l’error.

Al mateix temps vos puc assegurar que no he rebut cap tipus de notificació, m’he tornat com invisible(el meu compte corrent no) i això em fa pensar que tenen el domicili equivocat. Quan vaig passar els papers a l’ajuntament i al cadastre ho vaig fer amb el domicili que tinc a Sóller, el correcte.

Per unes qüestions  d’una propietat, el meu germà va demanar un certificat a l’agencia tributària, relatiu a  que em trobava net d’impostos pendents. Certificat que es va emetre el 2009. O sigui, s’aclareixen o no s’aclareixen. Si no hi havia res pendent,  i està certificat a què ve ara reclamar-me aquests rebuts? A no esser que no estiguin considerat com a impostos els rebuts de residus urbans ; llavors que són?Un al·lucina.

A més, si no vols tassa, tassa i mitja, resulta que ells, vull dir l’agència tributària, aquest soci imposat, a vegades incòmode i que tots patim, tenen el domicili correcte per totes i cada una de les declaracions que he anat presentant els darrers anys. O sigui que sóc fàcilment localitzable. Que no m’he volatilitzat, vos ho puc ben assegurar.

Hom  s’ha de prendre les coses amb  paciència. Ja que flastomar de valent, malgrat no arregli els problemes, a vegades t’ajuda a treure la verinada de dedins, ja que   guardar-la és perjudicial per a la salut.

Bé, no vull pegar la pallissa, però si que vull que serveixi d’avís .  No confieu amics que un cop que heu fet un canvi, les distintes branques de l’administració s’ho comuniquin. Haureu de fer el jubileu per cada una de les oficines que gestionen els diversos rebuts ( el vostre temps per a ells no compte massa) ; ja que si no vos encalçaran, no tan sols a vosaltres, si no que tenen els vostres comptes per mà i vos podeu trobar amb una broma com la que m’han feta. Per tant, val més córrer-ho en el seu moment, que no arriscar-se al que m’ha passat a mi.

Quan estic escrivint aquest article, ja he baixat a Ciutat de Mallorca a “deshacer entuertos”. Quasi ho he aconseguit del tot, he pogut esbrinar que els avisos del rebut (el del constrenyiment) en qüestió, el notificaren al carrer metge Josep Darder de Ciutat de Mallorca.  Curiós que fes, ni més ni manco, que quinze anys que no hi vivia, no és estrany que no em trobessin. Després de viure a aquest carrer, he viscut i m’he empadronat a S’Arracó, a Bunyola, a Fornalutx i finalment a Sóller. Bé, ho deixarem estar ja que em sembla que no cal donar-li més voltes.

El més trist és que aquesta inoperància la pagam tots els ciutadans i ciutadanes, i sé de ben cert que alguns dels meus lectors o lectores, ha passat per algun tràngol semblant. I han  hagut de remoure Roma amb Santiago, per arreglar-ho. Malgrat tot et queda un regust d’agre, d’impotència i d’una certa ràbia, adonar-te  que ells tenen la pella pel mànec.

Escrivint sobre coses més agradables, el passat dia 24 de gener, vaig poder anar a l’acte de la presentació de les candidatures de les Valentes Dones. Vaig parlar amb elles, amb el Regidor de Cultura, Patrimoni i Festes Guillem Bernat, a qui li vull agrair des d’aquí que fes una referència en públic per la feina que estic fent via facebook , per la promoció del proper Firó. Va esser un acte maco. Vos convit a passar-vos pel meu mur del facebook o pels diversos àlbums que he creat i veure les fotografies. Ara a l’espera que arribi el dia 12 de febrer que es faran les eleccions a les Valentes Dones 2011 en el C.P Victòria de Sóller, a les 20h. Si Déu ho vol, ens veurem per allà, i esper i desitj que l’onada de fred, s’hagi esvaït. No estem massa acostumats a això.

 

 

Josep Bonnín

Ho defineix el diccionari de la següent forma : Seient per a una sola persona, sense respatller i sense braços.

Sortia aquest mot en una conversa en la que una bona amiga em manifestava el seu condol per la pèrdua recent , 28.12.2009 , del meu sogre Manel Lorente González.

Ella, la Mariona, i tots els que fem anys, anem – involuntàriament – comptabilitzant absències, i hem sentit a manera de consol, frases que pretenen conformar-nos de la mancança d’aquelles presències, amb la necessitat evident de continuar ocupant-nos dels que encara tenim al nostre costat.

L’existència en aquest món es pot comparar amb una carrera d’obstacles; físics uns – malalties, lesions, intervencions quirúrgiques … , i psíquics la resta – desenganys , morts,… – ; de cap en sortim indemnes, tots ens deixem una petja de sofriment i dolor, que viurà amb nosaltres fins al final de la nostra vida.

La Mariona m’explica que ella té aquesta imatge, bonica i simple del tamboret, que explica perfectament el sentiment vers els absents; cadascú ocupa el seu que inexorablement romandrà buit per sempre , quan ens deixa responent a la crida del Pare. Està clar que NOMÉS veiem el tamboret buit, aquells que sentim una pèrdua.

Per descomptat ens cal abocar-nos amb aquells que fan encara camí amb nosaltres, i donar-los tot l’amor i l’ajut que tenim dins del cor.

Ningú però emplenarà, ni ara , ni mai, els tamborets buits que veiem sempre , i que en aquestes diades nadalenques, fan que sovint se’ns omplin els ulls de llàgrimes.

Gràcies Mariona per aquesta imatge al·legòrica, que ens serveix per explicar-nos de forma didàctica , el sentiment d’absència que sentim tots a la mort d’una persona estimada.

El Primer Ministre d’Itàlia és un expert en fer-se escàpol dels efectes de les normatives legals – lleis – a que estan subjectes tots els italians.

Dissortadament – per ell – però, les seves habilitats son insuficients per aconseguir el mateix èxit, quan es tracta de les lleus físiques; concretament la de la gravetat que va permetre que l’impactes a la carta un objecte llençat per Massimo Tartagliala , un italià fins ara desconegut, que s’ha convertit en ídol per a molts.

En la nostra parla – la catalana – trobem una munió de reflexions sobre les raons ultimes que explicarien l’agressió a Berlusconi, i les que anirem veien properament en la persona dels seus homònims per aquestes terres nostres. En síntesi, totes tenen una clara relació amb la dita «tal faràs, tal trobaràs».

– “qui sembra la misèria recull la ràbia”

– el que sembra roín llavor, cull roín gra

– el que sembraràs, allò colliràs

– qui bé sembra, bé cull

– qui sembra cards cull espines

– qui sembra espines, descalç no vagi

– qui sembra espines, punxes recull

– qui sembra llamps, recull tempestes

– qui sembra mala llavor, no llogarà collidor

– qui sembra odis, recull venjances

– qui sembra vents, recull tempestes

Els refranys sobre el fet de sembrar una cosa i recollir-ne una altra relacionada a allò sembrat, amb el sentit que qui fa una cosa mal feta no en pot esperar res de bo són molt recurrents.

Avui la saviesa popular està bandejada, i per arreu floreixen – amb noms i cognoms locals – més i més Silvio’s Berlusconi; els nostres se’n surten també exitosament en els seus enfrontaments amb la justícia; aquí com allà però, tenen en contra la llei de la gravetat, la llei del pèndul, i fins una llei general de l’Univers a la que el savi Murphy va donar nom.

Temps al temps.

(c) Antonio Mora Vergés