TORNEM A L’ESTALVI

estalvi.jpg
L’estalvi sense mena de dubte, és un generador d’efectes beneficiosos per a la vida social. Un dels més notables, sinó el que més, és l’anomenat “diner bancari” .

Imagino que tots tenim clar que amb el nostres diners, les entitats de crèdit fan operacions de préstec, i d’aquesta manera a banda dels nostres diners, – reals per així dir-ho – prenen existència física, els diners manllevats per tercers; sovint per garantir aquestes operacions els bancs demanem als seus deutors que obrin dipòsits, que fan funcions de garantir la devolució del principal del deute. Lògicament aquests dipòsits tornen a fer al ensems la mateixa tasca: generar nous préstecs que a la seva vegada suposaran nous dipòsits ,…..

Aquesta “moneda” ha permès finançar el creixement brutal dels darrers anys, ha emplenat fins al límit la bombolla immobiliària, les cadenes de muntatge de totes les marques de vehicles, els aparadors de totes les botigues, agencies de turisme,…..

Ara – tothom ho diu -estem en període crisi, qui pot cancel·la el seus préstecs, i tenim :
Menys diners en dipòsits, menys diners en préstecs; literalment els diners desapareixen; no tenim deutes, però com podeu comprovar vosaltres mateixos no tenim tampoc ni un trist euro, oi ?.

Tornaran les compres al comptat; l’admiració pels que s’administren curosament i aconsegueixen fer estalvis, allà on la majoria manifesta tenir problemes per sobreviure;l’equivalent en euros dels cinc durets que regalaven les tietes;…..

Durant un curt període de temps tothom recuperarà “els bons costums”, ja sabeu “ menjar poc, i pair bé “ , però aquest miratge, que serà amics lectors, això un miratge, donarà pas novament a “ viure a crèdit “;a estirar el braç fins que doni la sensació que portem una camisa de manigua curta;…. i és que no tenim remei, oi ?

Ja saps amic desconegut que els consells son de franc, i que no hi ha cap obligació de dur-los a la pràctica ; dit l’anterior quedeu-vos amb aquests consells :

1.Viu amb el que tens

2.Fes-te només amb allò que necessites

3.Des fes-te de tot allò que no et sigui precís.

4.Recupera els bons hàbits : conversar, llegir , escriure, passejar ,… son econòmics i alhora extremadament gratificants per a l’esperit.

5.Ordena la teva existència a ser feliç

6.Conrea la pau

7.Sigues moderat, discret, prudent; que la llengua no et faci passar vergonya.

8.Estima

9.Recorda que malgrat ser un tòpic, és una gran veritat “ les millors coses de la vida son gratis.

10.Estalvia, tal com van les coses et serà de gran utilitat.

 

(c) Antonio Mora Vergés

SÍMBOLS ARRABASSATS

burrocatala.jpg

 

S’acosta un any més l’onze de setembre, el dia en el  que tothom es reivindica com l’autèntic valedor de la Pàtria. Tothom a penjar la senyera ! , tothom a cantar – almenys un trosset – els Segadors !.

 

No costa gens formar part de Pàtries com el Regne Unit de la Gran Bretanya, reduït només a Anglaterra pels qui creuen en coses com : España es una Unidad de destino en lo Universal , que certament costa traduir fins a la mateixa llengua castellana, oi ?.

 

Bèlgica, un invent con tants altres, fet per la suma de flamencs i valons, sembla desfer-se per moments; la raó és senzilla : No n’hi ha hagut mai de Belgues !, únicament existeixen en el món real,  flamencs i  valons;  els uns amb vinculacions de llengua i sentiment amb els veïns germànics, i els altres amb els veïns francesos.

   

Però existeix realment  França ?, més enllà de catalans , corsos i assimilats, val a dir que el nucli dur, els francesos, descendents dels bàrbars anomenats francs, son una minoria.  S’ha de reconèixer però que radical, profundament estulta, i defensora per damunt de tot, dels seus privilegis. I allò de la llibertat, igualtat i fraternitat  ?, paraules, només paraules !

 

La mateixa pregunta podem plantejar-la en relació a Itàlia; existeix ?; rotundament , n o !. 

 

Contràriament, la Confederació Helvètica, Suïssa pels reduccionistes que dissortadament trobem per arreu, existeix, creix,  i possiblement malgrat les seves diferencies, la senten tots plegats com la “casa comú “.

 

I Espanya ?, la pregunta suscita més preguntes; quina Espanya ?, la dels toreros i manolas ? ; la dels xulos de Madrid ?, la dels vestits regionals ?; la de vuelva usted manaña ?; la de los perros catalanes ?; aquestes que son bàsicament una, grande y libre,  dissortadament existeixen.  La de les persones iguals davant la llei; la del dret a l’ensenyament, la sanitat, la vivenda, aquesta encara no; diuen que properament, però senyors aquesta història ja dura massa !

 

Ells un any més, s’amagaran darrera dels símbols ! ; se’ls faran seus per un dia !. Però com l’hàbit no fa el monjo,  tampoc la barretina, la senyera, el cant dels segadors , fan un català  !!!

 

L’11 de setembre és el dia dels qui remenen les cireres, dels qui – literalment – s’unten d’oli els dits; la resta de dies de l’any – amb l’excepció potser també de Sant Jordi –  son dies “catalans” , en els que sense símbols, ens toca resistir en l’esperança que també aquí finalment s’imposarà  la raó, ja sigui per la via de la divisió [ com a Bèlgica ], ja per la de la cooperació com a la Confederació Helvètica [ Suïssa, si us agrada més ].

 

Paciència catalans ! ; sembla que trigarà força a arribar el “nostre” juny !

 

© Antonio Mora Vergés

UN PARTICULAR INTERÉS

molins.jpg

Sorprèn la malaltissa obsessió que mostren els poder públics a l’hora de remenar, trinxar i trossejar el territori. Parapetats darrere els seus despatxos oficials, els nostres governants addueixen l’interès general com a argument que justifica totes les agressions, totes les modificacions irreversibles, totes les ferides incicatritzables que es perpetren contra el paisatge. Siguin del color polític que siguin,els pares de la pàtria defensen aquestes desgavells en nom del progrés i de la modernitat.
 
Després d’haver assolat les terres de Tarragona, ara toca el torn a les de Girona. Un territori que tothom aprecia pel seu extraordinari paisatge i la seva absoluta tranquil•litat està amenaçat per la triple espasa de Damocles del T.A.V, la M.A.T. I els parc eòlics. A l’escletxa definitiva, sagnant que ha obert el tren d’alta velocitat a l’Alt Empordà s’hi afegiran ara els parcs eòlics projectats. La Generalitat va de pressa. Ha declarat d’interès general el Tramuntana (no el bar de Ventdelpla) de Portbou i Colera. Hi ha un particular interès en col.locar els disset molins gegantins que canviaran per sempre l’aspecte de l’Albera, aspirant a ésser declarada patrimoni de la humanitat per la U.N.E.S.C.O. Tot i l’oposició ferma i decidida dels dos ajuntaments, que varen canviar de mans després de les eleccions degut a aquest tema, el nostre govern tira pel dret i passarà per sobre de tot amb tal de poder plantar aquests ginys gegantins en ple cor del palau del vent.
 
Per escometre aquest atemptat paisatgístic, els nostres polítics apel•len a l’argument irrefutable de l’energia neta i renovable, raó de pes i de difícil oposició. Però si pensem una mica podem desmuntar aquesta tesi fàcilment. Les plaques solars són molt més petites i es poden instal•lar en espais no naturals. Els edificis nous de Barcelona ja han d’incorporar per llei aquests elements en els terrats. També es poden situar en zones degradades, com abocadors de residus o polígons industrials. La mateixa Generalitat ofereix ajudes econòmiques per a particulars i empreses i els bancs, crèdits que possibiliten amortitzar la despesa inicial en uns deu anys i després començar a vendre l’electricitat sobrant. En temps de crisi, curiosament, no hi ha cap polític que parli d’estalvi energètic, només d’infraestructures per assegurar el consum. No hem de caure en el parany de l’argument de les energies renovables quan la contrapartida és l’alteració del territori i del patrimoni natural del nostre país.

Enric Roca Perich

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

seleccion.jpg

GOOOOOOL!!!! i la gent del bar s’ha alçat amb els punys enlaire tot bramulant com si es trobessin al front d’una guerra, “vamos E-paña, podemos!” i era només el minut trenta… dons quedava molta batalla per aguantar.

Mentre jo jeia passiu, els meus amics brindaven amb “estrelles” i em deien:”Vamos Joan brinda con nosotros”, i es que a mi m’encanta el futbol, i conec els noms i qualitats de gairebé tots els jugadors de la selecció… i alguns d’ells són culés i fins i tot catalans (4 titulars en la final), i jo sóc culé fins a la medul.la, i català de soca-rel. Però no.

Francament, Espanya ha merescut més que la victòria, en tot el món el tiki-taka ha fet història, i es que fa goig veure a un equip jugar a futbol i que guanya jugant a futbol… però ni així.

Visc a un barri on se’m fa estrany escoltar algú enraonar en català… de fet, tant jo com els meus germans podríem explicar alguna anècdota no gaire agradable d’escoltar. El fet es que segurament jo era l’únic catalanoparlant que estava al bar, l’únic que en certs moments dubtava si animar a Espanya o fer mutis per no desentonar. I així m’he passat tota la Eurocopa, submergit en una mar de sentiments contradictoris. He vist tots els partits de la roja i he intentat descobrir, exempt de qualsevol prejudici (que ni de conya es pot fer), les meves reaccions en els moments claus com un fora de joc, un possible penalti o un gol… i dons… sí que algun cop “he ajudat” a Villa a empènyer la pilota (amb típic moviment inútil del propi peu) però em lamentava si entrava, em venia al cap la imatge de la bandera espanyola amb l’àguila imperial ondejant lliurement per la meva terra… i es que no només a Espanya encara hi ha gent que no tolera els nostres sentiments, sinó que dins de Catalunya hi ha gent que li agradaria cremar la senyera… això ultim em va dir un col•lega al finalitzar el partit; “si hoy hay que quemar alguna bandera, que sea la senyera”.

Polèmiques al marge, s’ha d’entendre que una Eurocopa és un esdeveniment rellevant no només per al món del futbol, i que mou passions (reconec tristament la vergonya antropològica que sento al dir això), i com he dit m’apassiona el futbol, però la meva passió no la puc desbocar obertament.M’agradaria poder simpatitzar amb la selecció espanyola, i es que, en particular, no hi tinc res en contra. Només que… la meva nació no és lliure de participar. Però sí d’altres que sense Estat ho fan; Escòcia, Gal.les, Gibraltar, Irlanda del Nord, Malvines, Santa Elena, Puerto rico, Alaska, Hawaii, Tahití, Guadalupe, Guaiana Francesa, Taiwan, Hong Kong, Macau, Palestina… i es que només hi ha un impediment, la idea d’un Estat anclat en un passat turbulent, que no ens vol donar ni la llibertat de ser representats esportivament per la nostra nació, i som molta gent la que ho sentim i ho volem fermament. Crec que un cop hi ha hagut una injustícia històrica, és molt difícil (diria utòpic) fer justícia, que tot quedi equilibrat…

En part content que hagi guanyat i en part no, és i ha de ser així.

Joan Elias

LA COPA DEL MÓN DE PASTISSERIA (basat en fets reals)

pastisseria_copamon.jpg

He anat a veure el campionat del món de pastisseria a la ciutat de Lió a on he acabat marxant triomfant, ha sigut un clamor popular. Es dennotava una certa remor quan he arribat a Girona d’on sortia el bus que ens duia als professionals de les comarques gironines. Tot controlat, menys el fet d’anar-hi quasi sense dormir, arribo i saludo un parell de coneixençes. Aquest món també és molt petit i ens coneixem pràcticament tots. Intercanvio quatre mots i jo i els altres 50 freaks de la pastisseria i de la cuina pujem al bus per tal d’anar al congrés mundial de freaks en aquesta disciplina. Arribem i jo ja denoto cansanci pel fet de quasi no haver dormit, un pa d’olives i un cafè.

BON JOUR MESSIE!

Penso que haig d’apendre francès. Entro a la inmensa sala a on fan el campionat i veig com un dels coreans està pintant amb una pistola de xocolata un cap d’elefant inmens. Fins que de cop, se li trenca el cap en milers de trossos i el tiu es posa les mans al cap i angoixat mira als seus companys que no el recriminen. Els coreans del públic l’aplaudeixen per animar-lo, tot el pavelló es solidaritza aplaudint i ell plora.
Mala sort, company! Però hi ha una part de mi que pensa: Fote’t! Fossis de corea del nord em sabria greu.Però sient del sud, fote’t!

Més tard, comença la segona ronda de participants en el campionat de cuina. Jo i la majoria de cuiners, pujem a les grades i ens posem al costat de brasilers i argentins. De seguida ens adonem que a prop hi ha el grup d’espanyols. Ho veiem clar, quan uns cinquanta energúmens de la España més recondita començen els càntics guturals de hooligan de futbol animant amb la B.S.O:”a por ellos”, el que “Viva España” de Manolo Escobar o el ja clàssic”España, España y nadie mas”.

Reaccions adverses entre els catalans. Això em va agradar. Ja ens havien tractat masses vegades d’espanyols en un sol dia. Tot i això, ens mantenim apartats enmig d’aquest panorama dantesc i de profund desconeixement de l’apassionant món de la pastisseria. Que a mi m’apassiona i a la majoria us importa un pito.

Res de nou. Observo el concurs. Passen diferents plats de cada país. Primer passen uns entrants, després passen els plats freds i en el moment en què Espanya està a punt de treure el seu plat de carn…. apareix una periodista-sonada de Telecinco, agafa el micro del presentador i rebentant el concurs diu: Digame, cual es el mejor plato de todos? El presentador del concurs que no sap res d’espanyol respon en francès: Què diu? No l’entenc! Què està fent? Això és un concurs!

La imbècil (en perdó, però és que no es pot dir d’altra forma) de la periodista continua absorta en preguntes que el presentador no enten i que a més, no venen al cas. Finalment, opta per cridar : ESPAÑA-ESPAÑA! I tot l’exèrcit de simis criden de nou  “A por ellos, oe. A por ellos, oe”. 
La presentadora para la grabació, es gira i es congratula de la seva gran tasca. I enmig del silenci i l’astorament de tot un pavelló i de les televisions, destaca la claca espanyola cridant i fent sonar trompetes pròpies d’un estadi de futbol.

I llavors apareixo jo sient gravat i retransmès en directe per la televisió francesa fent-li gestos efusius i dient-li grolleries vàries que prefereixo no recrear aquí i ara. Mentrestant, la carn d’Espanya es refreda i la gent del públic al.lucina pel fet d’haver parat el concurs del campionat del món. Un pabelló inmens ple d’amants del món de la cuina i la pastisseria, tothom xiulant-la amb ella i jo li acabo dient que si tant patriota espanyola és, podia haver esperat a que passés la carn de França i així amb una mica de sort li haguessin trencat les dues cames. Salta un simi i assegura que jo no he animat a España, que sóc català i que la presentadora ho ha fet molt bé. La tribu de simis diu que si en murmurs. Jo asseguro que no he animat a Espanya igual com tampoc he animat Sud-Àfrica o Sri Lanka.

Que no es queixin, cadascú pot animar al país que vulgui i en el fons jo no crec que sigui necessari estar amb les cares pintades i amb pom-poms animant a cuiners. Tots els meus arguments ells no ho entenen….Jo penso: Mira que rebentar el concurs quan ells hi juguen…. Quan la cosa puja de to i comença perillar la meva integritat física, la resta de catalans i uns quants brasilers es posen al mig i comencen a increpar-los fins que s’acava calmant la situació.

Evidentment, España amb l’inestimable actitud dels seus seguidors acaba fent pena         (com tantes vegades) i no guanya cap disciplina ni queda en posicions de podi. Amb aquesta actitud del públic, no es pot guanyar de cap manera. Que es fotin! I pensar que la majoria d’ells eren catalans i valencians que erròniament competien per Espanya. En el fons, segur que algun d’ells ha pensat, com jo, que si competissin per Andorra, tot això no els passaria .

Lluís Riera

QUATRE BREUS NOTÍCIES D’UN POSSIBLE I GENS DESITJABLE FUTUR

preocupat.jpg

Delicte ecològic.
Ahir, els Mossos d’Esquadra van procedir a detenir una dona que era objecte de sospites, per part dels seus veïns, de fer un consum irresponsable de l’aigua; cometent així un delicte ecològic. Feia setmanes que els veïns sospitaven que la dona rentava, tal com feien les àvies, els estris de cuinar i la vaixella a la pica de la cuina. Les primeres paraules de la presumpta delinqüent, en el moment de ser detinguda, van ser que la nit anterior se li havia avariat el rentavaixelles.

Contaminació ambiental.
L’associació de veïns de l’edifici anomenat La Farinera, ha fet una demanda a l’Ajuntament per tal que sigui expulsat de la comunitat, per insociable, un veí de l’immoble. La majoria de veïns han patit alguna vegada el núvol tòxic que el veí en qüestió deixa anar cada cop que surt del seu pis, el primer primera, després d’haver-hi estat fumant. Els veïns troben que aquesta és una actitud clarament irrespectuosa que no poden consentir de cap de les maneres.

Control de substàncies.
Els controls que la Policia fa d’uns mesos ençà als vianants, per detectar l’ús de substàncies per desinhibir el comportament, ha fet que un centenar de persones hagin estat sancionades a pagar una multa del cinc per cent del seu sou mensual. Amb aquests controls i càstigs, les autoritats volen acabar amb la lacra del lliure comportament a les vies públiques.

Assetjament sexual.
Una treballadora de la sanitat pública ha estat declarada culpable per un jurat popular, d’assetjament sexual d’un company de feina. Segons la víctima de l’assetjament, un home jove de molt bon veure, la companya de feina li demanava l’hora repetides vegades durant la jornada laboral, en to inequívocament provocador i fent moure els ulls com una centrifugadora.

Jaume Sagués

QUARANTA NENS I UNA IL·LUSIÓ

autocar1.jpg

I arribà el gran dia ! Un darrere l’altre, tots els alumnes van anar acudint al lloc de reunió carregats amb bosses plenes de peces de roba d’abric. Era, tal vegada, el moment més esperat de l’any, la recompensa als seus desvetllaments pels estudis. Enrere quedaven les lliçons, exercicis, fitxes, exàmens i altres tasques escolars. Transcorregudes les inacabables jornades lectives del col·legi, començava l’hora del plaer, de fruir de les merescudes vacances del viatge de fi de curs: una setmana a l’estació d’esquí de “La Molina”. Representava el colofó a un atrafegat curs acadèmic, el desitjat premi després d’un any en el qual es va compartir l’afany per aprovar les assignatures amb les activitats realitzades per tal de recaptar diners amb què pagar l’excursió. Hores de treball que no havien estat inútils, ja que havien permès convertir els fantàstics somnis dels alumnes en realitat.

La Plaça Major del poble s’anava omplint de nois acompanyats de pares i familiars que no cessaven de formular?los consells. L’autobús trigava en aparèixer, tot provocant la impaciència dels majors i la ira dels petits. Llargues inspiracions seguides per sospirs de resignació i d’angúnia. Aquells moments semblaven eterns, ancorats en un immòbil present que semblava no tenir fi.

Quan sorgí l’autocar pel llunyà horitzó de la carretera, els cors van començar a bategar amb desbordada intensitat. La quitxalla va intuir que aquell seria el seu mitjà de transport cap a la neu i van cridar amb sobtada alegria. Es van accelerar els comiats i les últimes advertències. Moments d’indescriptible emoció perquè molts nens mai s’havien separat dels seus pares i alguns d’ells ni tan sols havien dormit lluny de les seves respectives cases. Van ser minuts tensos en què es van barrejar la nostàlgia de l’adéu amb l’alegria de, possiblement, la major aventura de les seves vides.

L’autobús que ens conduí fins al Pirineu de la Cerdanya durant quasi sis hores de trajecte, no resultava massa confortable, però la il·lusió que bullia a l’interior d’aquells joves cors els feia oblidar les incomoditats sofertes. Els meus vint alumnes estaven disposats a gravar un inoblidable episodi en la seva història particular. Una excursió irrepetible donada la íntima convivència que mantindrien durant els propers dies. A mesura que ens apropàvem al nostre destí junt a les instal·lacions d’esquí, augmentava el seu nerviosisme. En descobrir l’hotel on ens allotjaríem, la seva felicitat va desbordar qualsevol previsió. Aquell paradís nevat va provocar exclamacions d’astorament i il·lusió, gestos de plaer i joia. El món de l’esport blanc s’obria davant dels seus atònits ulls amb tota la seva  immensitat, bellesa i jovialitat.

La nit va resultar inacabable per a aquells impacients nois que es delien per trepitjar la neu, la majoria per primera vegada en les seves vides. De matinada estaven ja en el corredor esperant les meves instruccions. Després d’esmorzar i de traslladar?se a les pistes on es col·locaren els seus corresponents equips, l’emoció es va fer visible a flor de pell, il·luminant els seus innocents rostres infantils. Aquells instants no tenien preu. Difícilment hagués aconseguit que renunciessin a l’experiència, i quan després del primer dia de curset amb els monitors assignats, van començar a lliscar sols, ja res ni ningú els hagués apartat de la neu. Suposava l’oportunitat de demostrar?se a si mateixos la seva capacitat d’aprendre. Eren conscients que havien d’adquirir unes tècniques que els permetessin dominar a voluntat els descensos, tot i que allò requeria molta constància. Significava un desafiament que la naturalesa els brindava, i ells no sols acceptaven aquest desafiament sinó que estaven decidits a guanyar?lo. Van afrontar la prova amb coratge. I així, lentament, dia rere dia, després de suportar incomptables caigudes i d’una gran despesa d’energia, van aprendre a esquiar. En cap moment es van donar per vençuts, no defallien en el seu entestament i alenats per una misteriosa força de voluntat van seguir esforçant?se perfeccionant l’estil, segons les aptituds físiques de cadascú. Impulsats per un poderós afany de superació practicaren i practicaren fins perdre la por als pendents i ser capaços de baixar per qualsevol pista.

Allí, en la calma de les muntanyes, contrastant amb l’angoixa de les ciutats, va créixer entre els meus alumnes una meravellosa sensació de goig que va originar la seva posterior felicitat. En aquelles solitàries valls pirinenques, sota un cel blau net de núvols i un sol radiant, la naturalesa se’ns oferia amb tota la seva esplendor. Des dels pins i avets, els esquirols i algunes varietats d’ocells contemplaven amb astorament i temor els ocasionals esquiadors que envaïen els seus refugis situats per damunt dels dos mil metres, per a descendir després pel blanc element.

Passaren els dies i l’esgotament va començar a fer?se notar en els joves músculs dels joves. El cansament acumulat durant les llargues sessions d’esquí els sumia en un estat de llanguiment. Però era un cansament sa, producte de les moltes hores d’exercici. I, tanmateix, se’ls veia alegres, satisfets d’haver superat la prova de l’esport blanc. Difícilment, oblidarien la setmana transcorreguda a l’incomparable marc natural de “La Molina” amb els seus formosos paisatges nevats, on encara podia respirar?se la veritable pau, on la natura en comunió amb la tecnologia, oferia les seves possibilitats de gaudir amb la pràctica dels esports d’hivern.

En aquell immens món on reina la soledat i impera el silenci, els meus alumnes havien après a fer les coses pel seu compte, a espavilar?se ells sols davant qualsevol contingència.

Finalment, va arribar el dia de la tornada. Trist per a alguns perquè suposava el tornar de nou a l’ordre quotidià i a la monotonia, esperat per altres, donat el seu enyorament de la família i de la llar. L’excursió havia servit per establir major coneixement mutu i per estrènyer els llaços d’amistat ja existents. Una experiència meravellosa de la qual sempre guardaran un inesborrable record.

Ara, mentre tornem a casa, penso sobre les vivències d’aquesta setmana passada als Pirineus junt als meus alumnes, i si pogués llegir els seus pensaments, estic segur que a tots els agradaria retrocedir en el temps per a repetir el viatge. Un viatge, de fi de curs que representa la il·lusió i l’esperança de qualsevol alumne.
 

Ramon G. Reverter
Maig de 2008

Nadal a Catalunya

catal..gif

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés 
Gener de 2006

HO DONARÍEM TOT

Arriba el Nadal. Una línia d’horitzó creix al front d’un pilot de persones que, un any més, deixen volar els seus somnis, sovint concretats en desitjos de pau i amistat que es repeteixen mecànicament. Els amants, aliens a les convencions, continuen jugant sota els llençols. El vint-i-cinc de desembre i un grapat de derivats sonen pels carrers, per tot arreu, amb una obstinació insufrible per a la multitud capficada en absències i solituds.Però la troca del temps es desfà per a tots. I roda. I giren els planetes, indiferents al Nadal, a les ferides i alegries, a la diversitat d’uns éssers tan semblants que ho donaríem tot per atrapar per sempre més uns fragments de felicitat tan fugissers com desitjats.

Josep Pastells
Desembre de 2005

ESTIMAR LES COSES I LES PERSONES, MALGRAT LES DIFERÈNCIES

 

abra_1.gif

El que és més humà, és també el que és més diví.  Estimar les coses que són nostres es quelcom natural en la nostra vida. Des de sempre els pares ens han estimat. Amb els amics hem compartit molts bons moments i els apreciem. La nostra família també ens l’estimem: la nostra parella, els fills, els nets… És bo de fer-ho i d’aprofundir sempre aquesta relació. També ens estimem el nostre poble. Perquè  és el nostre, és el millor del món. Tot el que és nostre ens ho hem d’estimar, sembla tant senzill i evident.  Els nostres veïns, els nostres parents, els nostres companys de treball també els hem d’estimar perquè són els nostres pròxims, i passem moltes estones amb ells, els necessitem i ells també ens necessiten. És bo de fer un esforç i de superar les diferències, valorar el que ens uneix, més que no el que ens separa.   Sempre hauríem de potenciar aquests sentiments i fer-los créixer.  Hem de saber estimar tot el que ens rodeja tant les coses com les persones.  Hem de ser conscients que no tots som iguals, però això fa que el món sigui més interessant, i dóna més riquesa a la realitat amb aquesta diversitat. Respectar l’altre ja és estimar, perquè és acceptar-lo tal com és i no pretendre canviar-lo. Té dret a ser com és.  Estimar el nostre país i també els països que ens envolten vol dir sentir-se membre de la gran família humana, amb tota la seva diversitat de cultures races i llengües.  Així ho ha volgut Déu, que la família humana fos tan diversa i variada. L’amor supera les diferències i es fixa en les coses que ens uneixen, fa sorgir les coses bones que tots tenim, per valorar-les més i enriquir-nos amb la col·laboració del l’altre.  Estimar l’Església és estimar-se també un mateix, sense pretendre canviar-la,  perquè dins de l’Església cada u té dret a ser com és. El respecte i l’estimació ha de ser la moneda de canvi, de tots els qui la formen. Sempre hauríem de sospitar de les nostres intencions, quan ens mouen  sentiments de domini, quan volem dominar els altres i de fer-los fer el que nosaltres volem, el que a nosaltres ens agrada més. Al nostre cor es produeix un dilema:  estimar els nostres ideals: allò que ens agradaria que fos l’altre, l’Església o la realitat…  ( és a dir, allò idealitzat que no existeix);   ho estimar les coses concretes, que tenim al davant realment: el nostre veí tal i com és, la nostra Església tal i com és, el nostre món tal i com és.  Estimar la realitat és millor, perquè ens fa tocar de peus a terra. Jesucrist va estimar les persones concretes i va donar la seva vida per elles, tal i com són. Déu ens estima  tal i com som, fa sortir el sol per bons i dolents.  És des de l’amor i amb amor, que el món i les persones poden canviar. Mai des de la coacció externa, ni per la força, ja que sempre serà una agressió.  I si no aconsegueixes fer canviar el món o l’altre, amb l’amor, no et consideris pas un fracassat,  sinó un gran vencedor. Perquè hauràs vençut la més gran de les victòries, t’hauràs vençut tu mateix.                                                                                                 

Mn. Joan Francesc Amigó
Desembre de 2005