Poesia

Sempre m’he estimat els infants.

M’encanta veure’ls jugar i com es tracten.

La rancúnia no existeix per ells.

Cert, que a vegades marquen territori,  i hi ha més d’una empenta i qualcuna galtada i estirada de cabells.

Així i tot, son clars com l’aigua.

La hipocresia és inexistent.

Es prodiguen unes abraçades,  besades, comparteixen la xupa…

Viuen el present immediat,  sens cap dubte,  ni curolla llunyana.

He après molt d’ells en aquesta vida.

Ja què m’encanta observar.

Son mestres, perquè encara no s’han corromput.

Els contempl i tenen una bellesa i energia especial.

Quan fan filigranes per començar a caminar,  per mantindré l’equilibri,  que és un gest de coratge i confiança amb un  mateix, m’encanta.

Tal volta,  hi ha moments de por i la superen.

Malgrat tot

després de les culades, es tornen aixecar i  intentar-ho.  Així és la vida.

Expressen les seves emocions sense estereotips.

Els estereotips,  formen part del món d’alguns adults.

Em duc molt bé amb els infants.

No sé si percebem,

que jo en el fons

també en soc un, a qui

els anys els hi han passat per endavant.

Encara m’estoren moltes coses.

Crec amb la màgia,

i intent

viure l’instant present.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 24 d’octubre de 2025

La tristor,

ombra dins el teu cor,

sentiment,  que ni

te’n recordaves que existia.

La tristor dins el teu cor,

fagocita il·lusions i somnis.

Crea llàgrimes de sentiments enyorats

que t’obnubilen i no et deixen

percebre el teu camí.

De cop

afloren tristeses.

No saps el motiu en absolut,  tot i que, 

esdevenen visibles i perceptibles:

Couen!

Cal dir-ho, 

apart del cervell,

 existeixen,  dins nosaltres, 

altres centres de memòria.

Alguns,  per lo vist i experimentat,

no es troben

a les nostres mans controlar-los.

Tenen autonomia pròpia.

Avui,  he tingut el sentiment tot el dia.

Sense més, 

Queien  dels meus ulls, llagrimones, 

sense cap raó.

He sentit, que tal volta, era una manera de treure del més profund,  sentiments  què desconeixia,

 tot i que es manifestaven

He viscut la tristor,  sense oposar-me,

acceptant que alguna raó havia de tindre i

 jo desconeixia.

Tal volta,  un compendi d’emocions no expressades?

Estrany amb mi

ja que les aboc a través de les paraules o la música.

Hi ha molts drames al món,  que els coneixes,  i et dolen, doncs no tot és de motiu personal o individual.

Passarà,  com tot a la vida i revindrà el miracle de l’alegria a través de l’esperança.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 17 de novembre de 2024

En un racó de la tardor un paper espera ser escrit per un poeta que ha perdut la inspiració. El poeta no té forces. Les paraules caminen a poc a poc. Resignat el paper espera un brill de passió que torni al poeta la improvisació. Lentament, amb una mà que ha perdut el vigor, el poeta escriu sense convicció

Fulles mortes sobre el terra faran créixer noves flors.

Amb elles tornaran els colors.

La llum serà viva.

 Els cors cantaran noves cançons.

 Fulles mortes sobre el terra, esperances pel futur .

El paper ja viu content i es prepara per l’arribada de més emocions. El poeta segueix cercant més il•lusions.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: a la tardor la vida s’amaga, però no desapareix.

Francesc Estival Vilardell

Esponerosa Natura que em regales vida i esculpeixes roques per mostrar-nos la teva força creadora.

M’inunda un sentiment de gratitud,

 quan et contemplo,

sense jutjar res i soc capaç

d’un gran acte d’amor  cap a tu.

El flaire del bosc, l’olor de terra banyada,

 és una percepció tan entranyable i màgica,

que evoca i inspira,

unes paraules tendres d’un follet-poeta i trescador  que sap de fades i gnoms.

Una ovella, que no es fa externa,  segueix menjant l’herba, que ha fet créixer les darreres pluges.

Sent,  que la Divinitat,

es mostra a través  del què puc captar i copsar.

Em corprèn aquesta plenitud i unitat que sent dins mi.

Escolt el silenci,

sol trencat pel trinar,  d’una possible cadernera que no albiro

Sols, contemplant la bellesa,

arrib a una pau, que me agombola,  i

a un estat  de serenitat miraculós.

Raigs de sol, travessen  els brancams de les alzines  conferint  un espectacle de llum,

amb els reflexes  de les seves fulles,

humides per la rosassa.

El fred i la humitat,  s’ensenyoreix de mi,

 perquè gosat,  port roba d’estiu  per la Serra de Tramuntana.

Em resguard dins el cotxe,  notant una tebior i contemplo el bosc d’alzines gaudint l’obsequi del seu silenci.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 23 d’octubre de 2024

No lluitar contra el què és,

és una actitud estimable i intel·ligent, per a no perdre  el temps de bades.

A estones de la vida, cal esser molt pragmàtic i aprendre a fer  els esforços indispensables i amb sapiència.

Així,  com en un dia enteranyinat i nigulós cauen gotes de pluja; també en segons quins instants,  descendeixen gotes de dolor, que et xopen l’ànima i  et deixen  l’agre regust d’absència.

Estic tan acostumat a renàixer, 

que una sotragada més

no em fa gaire por,

doncs he sortit victoriós  de  batalles, 

molt més dures.

Sempre es tracta de creure fermament,  amb un mateix i no deixar mai, que el corcó de la por,

 faci niuada dintre el teu cor.

Avui,

en aquest diumenge plàcid i plujós, 

deixaré que poc a poc,

es vagin curant  les meves ferides, per tindre prou consciència,

i  fer el camí  que fa tanta estona m’he proposat i  no penso trair.

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany.  8 de setembre de 2024

Les notes de la cançó,

em porten a transitar,

per un bosc de melangia i nostàlgia.

També, un enyor un tant insolent

em rapinya el cor sense fer sang.

Una absència feta tardor,

de fulles que cauen mansa,

entapissant el sota bosc,

d’una catifa color ocre i

daurats d’or vell.

Yves Montand, el seu compositor,

fa estona partir a recercar el seu somni amagat davall les fulles.

Edit Piaff, el descobrí com a cantant i

com a amant.

Una cançó, que m’evoca un passat que no s’oblida mai i que la ferida ha anat cicatritzant, tot i que alguns records encara punyen dins.

Hi havia una persona, que li encantava, l’embadalia i deixava tot el que estàs fent, fins acabar d’escoltar-la.

D’aquella ràdio, que no record la marca,

Telefunken pot ser,

 sorgia

aquella preciosa i lànguida veu.

Veritat mamà que era així i no em falla la memòria.

La tenies com a preferida, tot i que mai et vaig sentir cantar-la.

Avui i segur, que des del cel, l’hauràs sentida en el teu cor i l’hauràs transmès un missatge, mitjan ella.

Sou una mica entremaliats els esperits. És broma.

Et recordo sovint i avui la cançó m’ha fet una jugada polissona.

I mentre l’escolto, penso tranquil·lament amb tu,

sense dolor ni patiment.

Mentiria si afirmés, que l’enyor

no hi era ben present.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany.  24 de setembre de 2022