Poesia

La tristor,

ombra dins el teu cor,

sentiment,  que ni

te’n recordaves que existia.

La tristor dins el teu cor,

fagocita il·lusions i somnis.

Crea llàgrimes de sentiments enyorats

que t’obnubilen i no et deixen

percebre el teu camí.

De cop

afloren tristeses.

No saps el motiu en absolut,  tot i que, 

esdevenen visibles i perceptibles:

Couen!

Cal dir-ho, 

apart del cervell,

 existeixen,  dins nosaltres, 

altres centres de memòria.

Alguns,  per lo vist i experimentat,

no es troben

a les nostres mans controlar-los.

Tenen autonomia pròpia.

Avui,  he tingut el sentiment tot el dia.

Sense més, 

Queien  dels meus ulls, llagrimones, 

sense cap raó.

He sentit, que tal volta, era una manera de treure del més profund,  sentiments  què desconeixia,

 tot i que es manifestaven

He viscut la tristor,  sense oposar-me,

acceptant que alguna raó havia de tindre i

 jo desconeixia.

Tal volta,  un compendi d’emocions no expressades?

Estrany amb mi

ja que les aboc a través de les paraules o la música.

Hi ha molts drames al món,  que els coneixes,  i et dolen, doncs no tot és de motiu personal o individual.

Passarà,  com tot a la vida i revindrà el miracle de l’alegria a través de l’esperança.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 17 de novembre de 2024

En un racó de la tardor un paper espera ser escrit per un poeta que ha perdut la inspiració. El poeta no té forces. Les paraules caminen a poc a poc. Resignat el paper espera un brill de passió que torni al poeta la improvisació. Lentament, amb una mà que ha perdut el vigor, el poeta escriu sense convicció

Fulles mortes sobre el terra faran créixer noves flors.

Amb elles tornaran els colors.

La llum serà viva.

 Els cors cantaran noves cançons.

 Fulles mortes sobre el terra, esperances pel futur .

El paper ja viu content i es prepara per l’arribada de més emocions. El poeta segueix cercant més il•lusions.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: a la tardor la vida s’amaga, però no desapareix.

Francesc Estival Vilardell

Esponerosa Natura que em regales vida i esculpeixes roques per mostrar-nos la teva força creadora.

M’inunda un sentiment de gratitud,

 quan et contemplo,

sense jutjar res i soc capaç

d’un gran acte d’amor  cap a tu.

El flaire del bosc, l’olor de terra banyada,

 és una percepció tan entranyable i màgica,

que evoca i inspira,

unes paraules tendres d’un follet-poeta i trescador  que sap de fades i gnoms.

Una ovella, que no es fa externa,  segueix menjant l’herba, que ha fet créixer les darreres pluges.

Sent,  que la Divinitat,

es mostra a través  del què puc captar i copsar.

Em corprèn aquesta plenitud i unitat que sent dins mi.

Escolt el silenci,

sol trencat pel trinar,  d’una possible cadernera que no albiro

Sols, contemplant la bellesa,

arrib a una pau, que me agombola,  i

a un estat  de serenitat miraculós.

Raigs de sol, travessen  els brancams de les alzines  conferint  un espectacle de llum,

amb els reflexes  de les seves fulles,

humides per la rosassa.

El fred i la humitat,  s’ensenyoreix de mi,

 perquè gosat,  port roba d’estiu  per la Serra de Tramuntana.

Em resguard dins el cotxe,  notant una tebior i contemplo el bosc d’alzines gaudint l’obsequi del seu silenci.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 23 d’octubre de 2024

No lluitar contra el què és,

és una actitud estimable i intel·ligent, per a no perdre  el temps de bades.

A estones de la vida, cal esser molt pragmàtic i aprendre a fer  els esforços indispensables i amb sapiència.

Així,  com en un dia enteranyinat i nigulós cauen gotes de pluja; també en segons quins instants,  descendeixen gotes de dolor, que et xopen l’ànima i  et deixen  l’agre regust d’absència.

Estic tan acostumat a renàixer, 

que una sotragada més

no em fa gaire por,

doncs he sortit victoriós  de  batalles, 

molt més dures.

Sempre es tracta de creure fermament,  amb un mateix i no deixar mai, que el corcó de la por,

 faci niuada dintre el teu cor.

Avui,

en aquest diumenge plàcid i plujós, 

deixaré que poc a poc,

es vagin curant  les meves ferides, per tindre prou consciència,

i  fer el camí  que fa tanta estona m’he proposat i  no penso trair.

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany.  8 de setembre de 2024

Les notes de la cançó,

em porten a transitar,

per un bosc de melangia i nostàlgia.

També, un enyor un tant insolent

em rapinya el cor sense fer sang.

Una absència feta tardor,

de fulles que cauen mansa,

entapissant el sota bosc,

d’una catifa color ocre i

daurats d’or vell.

Yves Montand, el seu compositor,

fa estona partir a recercar el seu somni amagat davall les fulles.

Edit Piaff, el descobrí com a cantant i

com a amant.

Una cançó, que m’evoca un passat que no s’oblida mai i que la ferida ha anat cicatritzant, tot i que alguns records encara punyen dins.

Hi havia una persona, que li encantava, l’embadalia i deixava tot el que estàs fent, fins acabar d’escoltar-la.

D’aquella ràdio, que no record la marca,

Telefunken pot ser,

 sorgia

aquella preciosa i lànguida veu.

Veritat mamà que era així i no em falla la memòria.

La tenies com a preferida, tot i que mai et vaig sentir cantar-la.

Avui i segur, que des del cel, l’hauràs sentida en el teu cor i l’hauràs transmès un missatge, mitjan ella.

Sou una mica entremaliats els esperits. És broma.

Et recordo sovint i avui la cançó m’ha fet una jugada polissona.

I mentre l’escolto, penso tranquil·lament amb tu,

sense dolor ni patiment.

Mentiria si afirmés, que l’enyor

no hi era ben present.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany.  24 de setembre de 2022

Sent, i

ho  he experimentat,

tant amb la meva vida,

com amb l’observació

el poder de les paraules.

El nostre subconscient, 

obeeix al peu de la lletra, 

el què li indiquem.

Seran decrets, d’obligat compliment.

Digues-li a una persona:

– Et veig molt desmillorada, i observa els canvis en ella.

També pels altres, ja sigui positiu o negatiu.

O quan un pare o mare li diu a l’infant que està jugant:

-Si segueixes fent l’esburbat cauràs al terra.

Catacrac,  el nin per terra.

Les paraules son energia condensada.

“El verb es va fer carn i habità entre nosaltres “

Analitzem aquestes paraules  bíbliques.

“El verb es va fer carn…”

La paraula formà part de la persona.

“… i habità entre nosaltres “

Va fer llar dins nosaltres.

És la meva interpretació.

Siguem prou conscients de la utilització que en fem com per nosaltres mateixos,  com cap als altres.

Son decrets energètics,  que poden tornar a nosaltres, quan menys esperem.

Els positius i els negatius.

Cal esser mesurats i respectuosos.

 

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany. 18 de setembre de 2023

Un dia vaig escoltar dir a un saberut – tots els mars són iguals -. L’argumentació que va seguir era infantil, però indiscutible, va dir – tots els mars estan plens de gotes d’aigua -. El saberut tenia l’esperit ràpid, la veu forta i incontinència verbal; es va imposar! Cap dels present va poder qüestionar-ho. El resultat va ser que les orelles es van tancar i els cors es van entristir. La següent vegada que el saberut va parlar, ningú el va escoltar. Potser hi havia una petit veritat en la seva argumentació. Doncs és cert que els mars són plens de gotes d’aigua. Tanmateix era una visió esqueixada i molt limitada. Tots els mars embolcallen diferents pobles, cultures i pentinen diferents tradicions. El cromatisme és inacabable, la varietat rica i les sensacions dolces com la mel.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les opinions simplistes són les esquerdes que trenquen les bones idees

Francesc Estival Vilardell

El Creador, quan va acabar el món va comprovar que li havia sortit trist. En aquell punt va començar una etapa desconeguda de la creació, enumerada “Les inseguretats del Creador”. Va passar el temps i no trobava el motiu de la tristor. Va caure en depressió. Així va ser fins que un dia a l’albada va observar que a l’horitzó hi havia reflexes de llum. Aleshores se’n va adonar que s’havia oblidat de crear els colors i el món era en blanc i negre. Aquí va començar un altre etapa de la creació, coneguda com “El gran canvi”. Després de moltes proves, va aconseguir un nou element i li va posar el nom de llavor. Va intentar activar-les de diferents maneres, però les llavors semblaven mortes. Així que respectuosament les va enterrar. Cansat i derrotat se’n va anar a dormir. Al dia següent el van despertar uns resplendors. Quan va obrir els ulls es va trobar enmig d’un esclat de colors.

Les llavors s’havien convertit en flors. El món ja no era trist. El Creador va poder descansar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si vols canviar la teva vida, hauràs de trobar els motius del canvi.

Francesc Estival Vilardell