Hi ha dos flaires que m’encisen.
El de la terra banyada després de la pluja i el del cafè recent fet.
Em calmen molt i em relaxen.
Avui, he emparat una part
de la pluja caiguda a Vilafranca.
Despullat, al jardí de ca nostra,
deixant que les gotes fredes,
acariciessin la meva pell.
He sentit que s’emportaven la pesadesa interna.
M’ha renovat.
Ho necessitava.
Ha estat un gran plaer, com és el plaer de viure,
les coses senzilles i
gaudir i agrair
a la Vida
que en les regala.
Et parlem, amor, com si fos temps de parlar,
com si la teva veu, subtil,
seguís fent tremolar els vidres de la casa.
No hi ha distància en el silenci,
només un sospir que es torna llum,
una ombra que sap estimar des d’un altre costat del món.
No ets absència, ets pausa.
Ets aquell instant on les coses encara tenen nom
i el nom recorda la vida.
Quan obrim la finestra, entra el teu gest,
transparent, amable,
com l’aire que no s’acaba mai.
La mort no ha pres res del que eres:
només t’ha convertit en espai,
en tacte sense carn,
en petjada que el vent respecta.
Per això, quan diem “tu”,
no tanquem cap cercle,
sinó que obrim la porta al tot,
a la llum que ens reconeix encara.
Seguim parlant, perquè parlar és viure.
Seguim vivint, perquè viure és recordar.
I en aquest record tan clar, tan lliure,
conversem amb tu,
com si el temps fos un sol cor
repicant en l’eternitat.
Sempre m’he estimat els infants.
M’encanta veure’ls jugar i com es tracten.
La rancúnia no existeix per ells.
Cert, que a vegades marquen territori, i hi ha més d’una empenta i qualcuna galtada i estirada de cabells.
Així i tot, son clars com l’aigua.
La hipocresia és inexistent.
Es prodiguen unes abraçades, besades, comparteixen la xupa…
Viuen el present immediat, sens cap dubte, ni curolla llunyana.
He après molt d’ells en aquesta vida.
Ja què m’encanta observar.
Son mestres, perquè encara no s’han corromput.
Els contempl i tenen una bellesa i energia especial.
Quan fan filigranes per començar a caminar, per mantindré l’equilibri, que és un gest de coratge i confiança amb un mateix, m’encanta.
Tal volta, hi ha moments de por i la superen.
Malgrat tot
després de les culades, es tornen aixecar i intentar-ho. Així és la vida.
Expressen les seves emocions sense estereotips.
Els estereotips, formen part del món d’alguns adults.
Em duc molt bé amb els infants.
No sé si percebem,
que jo en el fons
també en soc un, a qui
els anys els hi han passat per endavant.
Encara m’estoren moltes coses.
Crec amb la màgia,
i intent
viure l’instant present.
Una rememorança del què realment som,
de la nostra essència,
es sol produir dins el silenci i la contemplació.
Seria llevar el vel que ens allunya, d’aquesta percepció.
El fet en si ens porta a la pau i l’equilibri.
Isokratia (del grec) com a autogovern i autodomini.
Diu que el vertader poder no és controlar el món, sinó a tu mateix.
Els estoics, abogaven, que la llibertat no és fer el que vulguis, sinó ser l’amo dels teus impulsos, emocions i sentiments.
Evidenciar , qui realment som, és enretirar el vel, i arribar a la revelació dins del despertar
Percebre perquè hem vingut a la Terra i el camí que devem fer,
sent, que és on troba la clau de volta.
La tristor,
ombra dins el teu cor,
sentiment, que ni
te’n recordaves que existia.
La tristor dins el teu cor,
fagocita il·lusions i somnis.
Crea llàgrimes de sentiments enyorats
que t’obnubilen i no et deixen
percebre el teu camí.
De cop
afloren tristeses.
No saps el motiu en absolut, tot i que,
esdevenen visibles i perceptibles:
Couen!
Cal dir-ho,
apart del cervell,
existeixen, dins nosaltres,
altres centres de memòria.
Alguns, per lo vist i experimentat,
no es troben
a les nostres mans controlar-los.
Tenen autonomia pròpia.
Avui, he tingut el sentiment tot el dia.
Sense més,
Queien dels meus ulls, llagrimones,
sense cap raó.
He sentit, que tal volta, era una manera de treure del més profund, sentiments què desconeixia,
tot i que es manifestaven
He viscut la tristor, sense oposar-me,
acceptant que alguna raó havia de tindre i
jo desconeixia.
Tal volta, un compendi d’emocions no expressades?
Estrany amb mi
ja que les aboc a través de les paraules o la música.
Hi ha molts drames al món, que els coneixes, i et dolen, doncs no tot és de motiu personal o individual.
Passarà, com tot a la vida i revindrà el miracle de l’alegria a través de l’esperança.
Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 17 de novembre de 2024
En un racó de la tardor un paper espera ser escrit per un poeta que ha perdut la inspiració. El poeta no té forces. Les paraules caminen a poc a poc. Resignat el paper espera un brill de passió que torni al poeta la improvisació. Lentament, amb una mà que ha perdut el vigor, el poeta escriu sense convicció
Fulles mortes sobre el terra faran créixer noves flors.
Amb elles tornaran els colors.
La llum serà viva.
Els cors cantaran noves cançons.
Fulles mortes sobre el terra, esperances pel futur .
El paper ja viu content i es prepara per l’arribada de més emocions. El poeta segueix cercant més il•lusions.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: a la tardor la vida s’amaga, però no desapareix.
Esponerosa Natura que em regales vida i esculpeixes roques per mostrar-nos la teva força creadora.
M’inunda un sentiment de gratitud,
quan et contemplo,
sense jutjar res i soc capaç
d’un gran acte d’amor cap a tu.
El flaire del bosc, l’olor de terra banyada,
és una percepció tan entranyable i màgica,
que evoca i inspira,
unes paraules tendres d’un follet-poeta i trescador que sap de fades i gnoms.
Una ovella, que no es fa externa, segueix menjant l’herba, que ha fet créixer les darreres pluges.
Sent, que la Divinitat,
es mostra a través del què puc captar i copsar.
Em corprèn aquesta plenitud i unitat que sent dins mi.
Escolt el silenci,
sol trencat pel trinar, d’una possible cadernera que no albiro
Sols, contemplant la bellesa,
arrib a una pau, que me agombola, i
a un estat de serenitat miraculós.
Raigs de sol, travessen els brancams de les alzines conferint un espectacle de llum,
amb els reflexes de les seves fulles,
humides per la rosassa.
El fred i la humitat, s’ensenyoreix de mi,
perquè gosat, port roba d’estiu per la Serra de Tramuntana.
Em resguard dins el cotxe, notant una tebior i contemplo el bosc d’alzines gaudint l’obsequi del seu silenci.
No lluitar contra el què és,
és una actitud estimable i intel·ligent, per a no perdre el temps de bades.
A estones de la vida, cal esser molt pragmàtic i aprendre a fer els esforços indispensables i amb sapiència.
Així, com en un dia enteranyinat i nigulós cauen gotes de pluja; també en segons quins instants, descendeixen gotes de dolor, que et xopen l’ànima i et deixen l’agre regust d’absència.
Estic tan acostumat a renàixer,
que una sotragada més
no em fa gaire por,
doncs he sortit victoriós de batalles,
molt més dures.
Sempre es tracta de creure fermament, amb un mateix i no deixar mai, que el corcó de la por,
faci niuada dintre el teu cor.
Avui,
en aquest diumenge plàcid i plujós,
deixaré que poc a poc,
es vagin curant les meves ferides, per tindre prou consciència,
i fer el camí que fa tanta estona m’he proposat i no penso trair.
Me’n aniré i als palestins els continuaran matant
Els africans moriran a la mediterrània
O explotats com esclaus
Continuaran les màfies
La corrupció, el lawfare,…
aquells que em van estimar també se’n aniran
i el poble es farà nou cada any
Jo però, haure marxat,
seré un altre,
sense llar,
, sense pou blanc,
sense cel blau i plàcid…