Sempre m’he estimat els infants.
M’encanta veure’ls jugar i com es tracten.
La rancúnia no existeix per ells.
Cert, que a vegades marquen territori, i hi ha més d’una empenta i qualcuna galtada i estirada de cabells.
Així i tot, son clars com l’aigua.
La hipocresia és inexistent.
Es prodiguen unes abraçades, besades, comparteixen la xupa…
Viuen el present immediat, sens cap dubte, ni curolla llunyana.
He après molt d’ells en aquesta vida.
Ja què m’encanta observar.
Son mestres, perquè encara no s’han corromput.
Els contempl i tenen una bellesa i energia especial.
Quan fan filigranes per començar a caminar, per mantindré l’equilibri, que és un gest de coratge i confiança amb un mateix, m’encanta.
Tal volta, hi ha moments de por i la superen.
Malgrat tot
després de les culades, es tornen aixecar i intentar-ho. Així és la vida.
Expressen les seves emocions sense estereotips.
Els estereotips, formen part del món d’alguns adults.
Em duc molt bé amb els infants.
No sé si percebem,
que jo en el fons
també en soc un, a qui
els anys els hi han passat per endavant.
Encara m’estoren moltes coses.
Crec amb la màgia,
i intent
viure l’instant present.
