Espant i desori!
Mons desfets
enmig de tempestes mitològiques.
Creatius humans, que
materialitzen
llegendes proscrites.
Un allau de percepcions,
que fan vibrar
qui contempla l’obra.
Imatge creada,
sota l’alquímia
de la mirada.
Model: Ahinara Díez Arroyo
Fotografia: Ricard Bonnín
Maquillatge i atrezzo:
@evevanmakeup
Patim i fem patir en néixer
Patim i fem patir en créixer
Patim i fem partir per amor
Patim i fem patir pel dolor
La malaltia – qualsevol – ens fa patir a nosaltres i als nostres
Vivim sempre amb por
Per la feina, per la família, pels amics,….
Patim per la natura
Per les accions maldestres que la malmetem
I les reaccions que pensem que això produeix
Per les guerres properes i llunyanes
Per la corrupció, la inflació, la deflació,…
La por, és la companya del nostre camí
I potser, allò que malgrat tot
Encara en fa ser essers humans
Obra de Joan Gibert Saletas
Velocitat alada,
del cavall dels nostres somnis
i desitjos.
Efímer,
el seu flairós moviment.
Muscles, sang, respiració:
Potència per assolir
l’objectiu.
A instants,
no toca al terra
i per la rapidesa,
la nostra mirada inquieta,
no ho percep.
I els traç?
Escultura feta en llapis
sobre paper o tela?
Evocacions infinites,
que supuren d’una creativitat,
palesa.
Aquest poema íntim,
és per les persones, gran persones,
que a més d’ensenyar-te uns coneixements, et regalen la seva saviesa.
Moltes, no passaren per l’escola reglada,
tot i que aprengueren i aprenen
de l’escola de la vida: saviesa, curiositat i observació crea cultura vertadera.
Per a mi, són un exemple de vida. Pretenc viure’l com ells, quan la llum necessària, m’arriba.
Sempre
he considerat la vida
com una escola d’aprenentatge: de tant en tant, ets mestre,
i mils vegades alumne.
Avui, ma mare Maria Teresa,
des del cel celebrarà el seu sant,
ella, n’era una d’aquestes persones.
A més d’una pacificadora nata, que va practicar durant la seva vida, la frase que tantes vegades he esmentat:
“Se selectiu amb les teves batalles,
és millor viure en pau, que tenir raó”
He encès una espelma blanca, en recordatori de ma mare, (tot i que la recordo a diari) ,
doncs , sent que estaria o tal volta ho està,
orgullosa de mi
com a poeta i escriptor.
Ella, sempre va creure amb mi,
i em va insuflar aquesta força,
perquè continues escrivint.
Guardava alguns poemes meus, dels que li vaig dedicar,
en un calaix d’un moble del seu dormitori.
Avui, he sentit profundament,
que havia de reivindicar
el que em va llegar,
i el seu llinatge, que abans no apareixia,
acompanyarà tots els meus escrits i poemes.
Vilafranca de Bonany. 15 d’octubre de 2022. Dia de Santa Teresa
Llàgrimes de cera,
plora l’espelma i,
cauen degotissos lentament.
Una història d’amor i odi,
entre el ble i la flama,
reviuen una lluita ancestral,
on ningún en surt victoriós.
Superba la flama,
no sap que sense el ble ni la cera,
no existiria,
i s’alça senyorívola,
sense adonar-se’n que tindrà
el temps comptat i s’apagarà.
No sap que la seva agonia
serà prou evident,
deixarà d’il·luninar, i
no tindrà marxa enrere.
Mentre balla,
mostra el vestit de colors iridiscentes,
ara groc, vermell, carmesí i blau,
segons la mou l’oratge.
Del ble sorgeixen formes,
algunes vegades,
semblen un cor que pateix.
Pateix amb dignitat i
la frivolitat de la flama,
que tant estima i
no vol que mori, no sap com expressar-ho.
Sap o intueix,
que tot dos junts,
desapareixeran,
deixant un silenci amarg,
ple de foscor.
La melangia l’impregna.
Restarà per sempre,
enamorat de la flama,
donant per a ella la vida.
Avui, he decidit anar a cercar el diccionari per jugar una estona a descobrir noves paraules.
Vos puc assegurar que llegeixo molt i quasi no en trobo de noves que desconegui.
He obert pàgines a l’atzar.
Emplujat enlloc de plujós, m’ha agradat i ha estat anotada.
Galdós també té la seva musicalitat.
Infaust com a no favorable també té els seus dallonses.
He recordat metzina, marinada, emplorallat i empolainar.
En el fons és divertit, entretingut i educatiu.
Na Llibertat? Descansa, avui ja és divendres i ha passat una setmana un tant agobiada…la calor que no soporta.
Ni llapis ni retolador, directament -gosat que és un- des del teclat del mòbil.
Hem rebut a la cortina de la cuina, la visita d’una Mantis religiosa o pregadeus, l’he treta al jardí, que allà trobarà menjua.
Ara a punt de fer-me un bon pa amb oli per sopar, m’excuso de tots vosaltres, que la fam m’alça.
Alguns se n’han anat fa estona, d’ells guardo moltes vivències i bons records i
des del cel, em segueixen guarint,
i ho sé ben cert.
Dels que fa poc, partiren,
i em deixaren amb l’absència de l’enyor, sé que també ho fan, i a vegades em venen a visitar en els somnis.
A cops, les dates dels records,
estàn marcades, unes, per una alegria,
d’altres per una profunda tristor,
que malgrat, aquestes, no siguin del nostre agrat,
les devem acceptar i viure-les.
Ells i elles, haguessin volgut,
que nosaltres seguíssim endavant
i no estessim emporuguits
davant la vida.
Només mor en vida, qui perd l’esperança i els seus somnis.
Ens conegueren i estimaren,
lluitadors i agosarats, algun un tant excèntric.
Tots ens ajudaren d’alguna manera
a ser qui som ara.
Deixaren la seva petjada al nostres cors, com nosaltres deixarem la nostra.
Desitjo, que la meva, sigui
d’estimació, comprensió i respecte.
* Dedicat al meu germà Xim, que avui fa dos anys partí cap al cel i que sento i sé, que un dia ens retrobarem.
Quaranta anys de vivències junts, na Rafela i jo, donen per molt,
inclús per escriure un grapat de llibres.
Un dia, dins una cabina de telèfon, ens vàrem plantejar: I si ens casem?
Una mica d’ensurt per la família, que alguns ens consideràvem unes bales perdudes, poguessin fer tros de bó.
A una esglesieta petita d’Escorca, Sant Pere, amb un nombre petit de familiars i una amiga; en Pep Toni, capellà i fill de cosí meu (que ja és al cel) ens va casar.
Molts són els qui varen estar-hi i ja han partit cap al cel. Els enyorem.
Ha plogut molt.
Hem viscut a nou cases distintes.
A Palma i a sis pobles. Un bon periple.
Molts viatges arreu, ens encanta conèixer nous llocs i noves cultures.
Un tant políticament incorrectes i a vegades incòmodes a segons qui.
Comptats amics i amigues.
Un sol fill en Ricard i estreno com a padrins de n’Hugo fa vuit anys i mig.
Tenim un reducte de pau a Vilafranca, meravellós poble que ens ha acollit i una casa que ens encanta.
Hem fet un procés junts de creixement, mental, emocional i espiritual durant les quatre dècades.
Moments de temporals i altres de mar calma
Deix un testimoni, que estimo compartir amb amics i amigues.
He sentit, que com ho he fet en cada aniversari, avui, especialment calia.
Aquest vent tan potent ho trastoca tot, crea situacions complexes i perilloses.
Esqueixa i tomba arbres al seu pas amb una dança frenètica desfermada.
Destrueix.
Temporals amb ones d’alçada increïble, pel nostre Mediterrani més bé calm.
Els pescadors resguardats i maleint el mestral, les barques a port i els llocs de venda de peix tancats.
Tota la fruita de tardor per terra feta malbé.
A mi m’ennervia molt i tinc el cap espès.
Sent que la Natura, deu tenir les seves raons.
Més de 140 quilòmetres per hora, fan por.
Avui dematí, per Hortella de Son Cotanet, els pins ballaven enfurismats i feien un so orquestral, què a cops, anguniejava.
El sol de tardor era agradable als llocs arrecerats.
No conec a ningú què li agradi el vent.
La sensació de malestar i inseguretat és gran.
És especialista en trobar retxilleres, malgrat la casa es trobi ben aïllada.
Quan arriben aquests fenòmens, el meu pensament i el meu sentiment, se’n va cap a les persones què no tenen sostre o una casa amb condicions precàries i m’arriba una inmensa pena i un tant de ràbia.
Per a elles vull justícia i no caritat!
Em sent molt assortat de tenir ca nostra, això no deixa que en molts instants de la meva vida, no hagi lluitat pels qui no la tenien.
Quan fa el traspàs,
una persona lúcida i honesta,
entristeix per una banda.
Per l’altra,
veure com ha viscut
els darrers instants, amb dignitat,
ens dóna una lliçó de vida,
quan s’apropa la mort.
La gran honestedat, una escala de valors molt elevada, un treball constant, per fer visibles els exclosos pel sistema.
Deixen un buit, quan parteixen,
tot i que ens regalen un llegat,
per la transformació del món,
cap a l’harmonia.
He recopilat frases seves que m’han commogut:
“Estem obligats a no perdre mai l’esperança”
“Reclamo dignitat vital per a tota la humanitat”
“Quan ens apropem a la mort, ens adonem”
“Me’n vaig tranquil, perquè estic satisfet amb la meva vida”
Dignes cada una per un poema.
Gran sort, conèixer -malgrat no sigui personalment- la tasca d’aquestes persones.
T’obren noves visions del món.
Treball de mestre.
Què descansi en pau,
al cel de les persones,
què han viscut de debò!
