La meva condició ja havia estat verificada: desafecte al règim. No hi havia cap escletxa per a la sospita favorable. A casa no hi havia militars, ni policies, ni jutges, ni capellans que poguessin avalar una adhesió fingida o oportunista. Érem, senzillament, prescindibles. I per això mateix, exemplars.
Ho vaig entendre del tot quan un coronel, amb aquella veu greu i distant dels qui no dubten mai, em confirmà el que ja intuïa: el càstig no era només per a mi, sinó per a tots els qui com jo, no creiem en el seu sistema. La repressió, ben administrada, havia de tenir valor pedagògic.
El calabós era una habitació de dos per tres. Sis metres quadrats de temps immòbil. Allà dins no hi havia programa de reinserció, ni discurs de redempció, ni tan sols la pretensió d’un futur. Només hores. Hores acumulades com pols damunt la pell.
Va ser en aquell espai on vaig començar les meves pròpies tasques inútils. Caminar per l’habitació durant una hora, sense girar-me per evitar marejar-me, llegit novel·les d’Oest que em deixaven alguns soldats, desprès del primer diumenge en que vaig reivindicar el meu dret d’assistir a missa en un estat nacional catòlic, també llibres seriosos que em deixava l’oficial religiós, fer neteja diari a fons escombrar, fregar, afaitar-me com si m’hi anés la vida – m’hi anava – , fer durar els àpats, caminar a bona marxa pel pati – també va costar aconseguir-ho – , s’hi afegirien tasques imprevistes, l’assistència “espiritual” als oficials de guàrdia, gent gran, desencantada ,…, . Exercicis tots ells, sense cap benefici mesurable, sense rendiment, sense valor de canvi.
En deien tasques inútils, accions sense profit, perquè no generaven valor per al sistema; res més incert, : aquelles tasques, les meves, no eren imposades per sotmetre’m, sinó per sostenir-me. Allò que el sistema anomenava inútil era, en realitat, l’únic espai de llibertat possible.
Amb els anys he entès que el veritable perill, per a qualsevol règim autoritari, no són les grans accions visibles, sinó aquestes petites resistències invisibles. Pensar sense permís. Recordar sense autorització. Persistir sense rendiment.
Per això ens volien desocupats en l’absoluta inutilitat oficial, en el gest buit que anul·la el subjecte. Però fins i tot allà, entre quatre parets i una porta tancada, hi havia una esquerda que no podien controlar: la voluntat de no desaparèixer.
I és aquí on rau la paradoxa: allò que el poder qualificava d’inútil era, en essència, el que feia possible continuar sent.
