Relats

“La realitat supera la ficció, però la ficció sempre és més creïble”

La Santa Compaña necessitava  una GRAN  maniobra de distracció. Algú, al més  “ alt nivell “ , va suggerir sacrificar un vaixell: el Prestige, carregat de petroli. El pla era senzill i cruel: deixar-lo enfonsar, tacant el mar i les costes de Galícia. El comentari dels “ hilillos “ va fer la volta al món

Els beneficis per a la Santa Compaña i els seus col·laboradors van ser immediats: diners, MOLTS diners,  afirmació  del seu creixent poder,….,   el preu però, el paguen encara avui la natura, els pescadors, els mariscadors i tot el poble gallec, que veu com el negre del petroli no s’esborra mai del tot de la seva memòria ni de la seva mar.

«qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència»

L’estiu havia estat llarg i asfixiant a les terres d’Iran. El cel, esquerdat pels crits dels míssils i el foc, havia vist com la ciutat es convertien  en un mosaic de runa i dolor. Els bombardejos, orquestrats per la coalició jueva i nord-americana, havien deixat una ferida profunda, no només en els edificis, sinó en l’ànima d’un poble sencer. Les pèrdues humanes es comptaven per  centenars de milers, i la ràbia, com una llavor amarga, germinava en silenci.

la venjança, com  sabien els savis, és un plat que es menja fred.

Quan les fulles van començar a caure i la memòria dels atacs s’esvaïa entre les rutines de tardor, l’hivern va arribar sense avisar. Va ser llavors, amb els primers freds, que el món va comprovar que  els iranians no havien oblidat ni perdonat .

Una matinada gèlida, mentre Europa encara dormia, una sèrie d’explosions simultànies van sacsejar totes les bases americanes del continent. Els artefactes, d’una potència desconeguda, van convertir les instal·lacions en cràters de foc i ferro. Les pèrdues, tant humanes com materials, van ser devastadores. Els sistemes informàtics americans, confiats en la seva invulnerabilitat, van caure com un castell de cartes. En qüestió de minuts, els Estats Units es van quedar sense llum, sense gas, sense aigua… i sense veu.

La notícia va recórrer el món ,  el pitjor  però, estava per venir. Coincidint amb la pregària del migdia, un silenci sobrenatural va caure sobre Washington. De sobte, la Casa Blanca i el Pentàgon van desaparèixer, engolits per una força invisible i implacable.

Imatge de la casa blanca desprès de l’incendi del  24 d’agost de 1814.

Imatge abans de la destrucció per l’Iran

Ningú entenia res. El món, atònit, va assistir a la caiguda dels gegants, mentre els ecos de la venjança ressonaven a través dels continents.

I així, quan ningú ho esperava, la història va recordar a tothom que fins i tot el poder més gran pot ser doblegat pel fred de la venjança.

El futur per a Occident  va  esdevenir fosc.  La civilització que ens havia fet conèixer el món abans de l’edat mitjana, ens donava una segona oportunitat ?

El diccionari de la llengua anglesa incorporava trump com un dels sinònims de bocamoll.

Retrobar-se amb la tardor fa basarda. Cada any és la mateixa, però mai estic preparat. Sé que ha arribat quan sento un discret silenci que acomiada a la llum els amors descansen i un tremolor d’oblit corre per totes les relacions. El desig resignat espera un sol més generós. La vida s’aletarga per descansar de tota agitació. Com cada any les melangies de la tardor provoca la nostàlgia dels colors.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan el sol se’n va l’esperit s’encongeix.

Francesc Estival Vilardell

Vaig estudiar magisteri.

Ha plogut molt, i per diversos motius (dignitat) no vaig acabar la carrera.

Les classes eren feréstegues i dictatorials.

Les de música,  una purga.

Vaig arribar a odiar l’assignatura,  tot i que sempre m’ha encantat la música, I humilment puc dir, que posseeix un gran bagatge.

Ja d’adult, vaig decidir posar-m’hi seriosament.

Vaig estudiar,

per més de sis anys, llenguatge musical i flauta travessera.

Un gran goig.

He tingut gran sort amb les professores.  D’unes en soc amic, encara.

Ahir, part bàsica dels meus coneixements,  els vaig poder  transmetre al nostre net n’Hugo.

Ha començat a estudiar llenguatge musical bàsic amb la flauta dolça.

La vida va per viaranys increïbles.

L’estic ensenyant d’una manera calmada i tranquil·la,  perquè gaudeixi del què fa.

Sense cap presa,  tot i que adonant-se dels errors i que sigui ell mateix,  que els percebi i els corregeixi.

No sóc el mestre d’escola, sóc el seu padrí,  que comparteix el que ha après.

Ho tinc molt clar i ell confia amb mi.

Ahir, feu 50 anys que Pau Casals, partí al cel dels músics i de les persones honestes.

Li vaig posar a n’Hugo,  “El cants dels ocells” li va agradar.

L’escoltava amb atenció.

L’educació musical,  és molt especial com qualsevol educació. Por portar a una estimació,  o a un rebuig segons es faci.

Cal que qui ensenya, ajudi a descobrir les potencialitats a qui li transmet l’ensenyança,  i activar dins d’ell, el seu propi motor de recerca.

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 23-10-2023

Ahir per la tarda vaig fer el que una persona propera a mi en diu escapar-se. Això vol dir marxar amb el cotxe a comprar a un gran supermercat, on en  poso molt nerviosa, doncs els diners i la paciència meva se solen acabar a mig comprar, a mitja llista de la que porto anotat més o menys tot el que s ‘ha exhaurit a casa meva.

Desprès com a cosa que crec em mereixo,  i em dono cop a regal de tant en tant, em vaig acostar a una perruqueria, en la que la noia que sol atendrem es familiar meu llunya i a la que tinc un estimació especial. Sols tinc el disgust de no haver-la conegut anys abans. La família del meu pare era prou extensa i si bé coneixia a la seva avia, una persona meravellosa, a ella no la havia tractat fins fa poc. He de dir que em mima i es la millor perruquera del mon mundial.

Per acabar be al dia vaig apropar-me a una llibreria de vell. Allà i trobo verdaderes meravelles i el llibreter es bon amic coneixedor de la literatura , amant de les arts i de la musica. Allà sempre hi escolto musica clàssica de la que a mi em plau, un plaer en tots sentits. Vaig carregar de llibres i la conversa ens va portar a Olga Xirinacs Díaz (    Tarragona,  11 de maig de 1936 )   , ell em va comentar que no venia llibres seus.  Jo  en soc una gran i vaig constatar que quasi els havia llegit tots, passat un que molt amablement em va regalar.

Ara crec que també l’he llegit, es igual ho tornaré a fer, l’Olga Xirinacs es per mi una mestre al seu estil. Un cop llegit el regalaré a la meva filla, ja va essent  hora que llegeixi bona literatura i no coses com “ Els jocs de la fam”, que vaig veure llegia amb horror. Si va ser una tarda estupenda amb bona companyia.

Al arribar a casa se’m comunica alguns desgavells que jo intuïa pel camí quan anava conduint. La guineu se li devia avançar el rellotge, no es normal que a dos quarts de set de la tarda vingui a buscar el sopar. En fi vaig dir, que s’esperi, encara no li he preparat res. I sinó que mengi el que ahir no va voler, arròs amb bacallà, clar que bacallà potser no en havia menjat a la seva vida. Segur que ella te raó….

El Gat Trompeta havia caigut daltabaix del terrat. L’anomeno així a un pobre mixet , perquè així que veu fas el gest d’agafar-lo fa uns miols com una trompeta esquerdada. No cal dir que es molt més exagerat si li passes la ma pel llom, llavors no us explico , i el pobre gatet sols te un mes, no se que farà quan sigui gran, inclús la seva mare, una gateta molt assenyada  se’l mira amb cara de preocupació. En fi com que tenen set vides, el gatet tot enter, desprès de miolar com una trompeta el vaig donar a la seva mare perquè l’alletes.

Solucionat  tot això vaig descarregar el cotxe. Un cop tot endreçat i quan volia tancar la porta del garatge. Al tancar vaig veure que al terra i havia un gripau, si el gripau gros i ufanós que sol viure amb les meves flors, no se per quins sets ous havia entrat a dins. Temen els gats salvatges que tinc vaig pensar que l’havia de portar al seu domicili habitual. Com que em feia una mica d’angunia agafar-lo amb les mans. Vaig fer servir una bossa del súper per collir-lo del terra, allà no hi tenia guants. Així que el vaig tenir ben agafat el vaig mirar i vaig pensar que potser era un príncep encantat, com en els contes. El vaig mirar bé i em vaig dir que era incapaç de fer-li un petó. Al mateix temps em vaig dir que amb la classe de prínceps regnants  que avui en dia es veuen pel mon, millor  que es quedes con a galàpet, ja en tenim prou d’orelluts i de “ preparaos” pel mon, i jo em vaig dir  que no sabria pas que fer amb un personatge de sang blava, no per Déu, noooo!!!.

Vaig tancar la porta i quasi contenta vaig pujar les escales quan vaig sentir a dir: Noia tindries de portar els gossos a fer el pipi , jo no he tingut temps, com tampoc he tingut temps de preparar res per sopar, he suposat que ja ho faries tu.

Al vespre desprès de sopar , quan posava els plats al renta vaixelles em vaig donar  compte que no m’havia avorrit gens.

Montserrat Vilaró  Berenguer