Els qui maten necessiten paraules netes perquè la sang no taca els informes ni les rodes de premsa. “Armes de destrucció massiva”, “danys col·laterals”, “intervenció humanitària”, “operacions quirúrgiques”, “guerra preventiva”: és tot un diccionari moral dissenyat per maquillar l’horror i convertir l’assassinat en tramitació administrativa o en gesta èpica.
George Orwell ja advertia que el llenguatge polític serveix per “fer que les mentides sonin veritables i que l’assassinat sembli respectable”, quan la concreció (matar, bombardejar, torturar) es dilueix en abstraccions (“pacificar”, “neutralitzar objectius”, “gestionar el conflicte”). Quan un dron executa una persona sense judici, se’n diu “targeted killing”; quan la tortura esdevé política d’estat, se’n diu “enhanced interrogation”; quan els nens moren sota les bombes, se’ls arxiva com a “danys col·laterals”. L’eufemisme no és només maquillatge: és l’arma que precedeix totes les altres, perquè desactiva la capacitat d’indignar-nos.
La “fúria èpica” completa el cercle: es construeix el relat de la creuada justa, la guerra com a cirurgia necessària contra un “càncer” del món, el bombardeig com a “operació quirúrgica” que extirpa el mal. L’enemic és deshumanitzat (“barbàric”, “incivilitzat”, “tumor”) i, un cop deshumanitzat, matar-lo deixa de semblar crim per convertir-se en deure moral. Llavors, la violència ja no es viu com una transgressió, sinó com una mena de litúrgia patriòtica, filmada amb càmeres tèrmiques i locutada amb veu de portaveu.
El resultat és un ciutadà anestesiat, exposat a un flux constant d’eufemismes que transformen la guerra perpètua en soroll de fons. Si el llenguatge que rebem ja ve manipulat, la nostra consciència també es desfigura: costa molt més dir “han matat criatures” quan tothom repeteix que hi ha hagut “danys col·laterals en una operació de precisió”. La responsabilitat moral, així, es dissol en passiva impersonal i en sintagmes tècnics.
Potser el primer acte de resistència és recuperar les paraules nues: dir “bombardeig” en lloc “d’intervenció”, “tortura” en lloc “d’interrogatori reforçat”, “assassinat” en lloc de “neutralització d’objectius”. Només si anomenem les coses pel seu nom podem negar la llicència simbòlica que els criminals es concedeixen per matar; sense aquesta neteja del llenguatge, la barbàrie continuarà presentant-se com a política pública, i la mort com a mal menor gestionable.
George Walker Bush; ( New Haven, Connecticut, 1946), Anthony Charles Lynton Blair (Edimburgo, 6 de mayo de 1953) José María Aznar López (Madrid,25 de febrero de 1953), no respondran – en aquest món – per les seves accions, tenien “ llicència per a matar “.
Donald John Trump (14 de junio de 1946 , Queens, Nueva York ) Benjamín «Bibi» Netanyahu, ( Tel Aviv, 21 de octubre de 1949), dos assassins de “ llibre “ , tenen tomben “ llicencia per a matar “ i no respondran – en aquest món – per les seves accions.
Cap d’ells però, quedarà lliure d’allò que s’esmenta a Siràcida, 3
Fill meu, no privis el pobre del que necessita per a viure,
no desenganyis el qui et demana amb ulls suplicants.
No facis sofrir l’home que té fam
ni exasperis el qui viu en la misèria.
No empitjoris la situació d’un home desesperat
ni facis esperar la teva ajuda a qui la necessita.
Ara que l’aigua s’ha endut bàsicament propietats a Andalusia, cal recordar el que ja es deia a l’època de l’Ermessenda de Valrà, “a la vora del riu, no t’hi facis el niu”.
Entenem que les terribles conseqüències de les riuades de l’any 1962 principalment a la comarca del Vallès Occidental a la Catalunya sota domini franquista, estaven més que previstes , fins diria que desitjades per la dictadura franquista.
Altra cosa però, és el cas d’Andalusia, aquí la permissivitat per ocupar terrenys inundables tenia exclusivament finalitats d’enriquiment.
En els anys foscos, negres millor, de la dictadura franquista, demanar responsabilitats polítiques era no tant sols impensable, sinó clarament – d‘haver-ho intentat – , clarament suïcida.
Ara, teòricament en una democràcia – tot i que “ adjectivada “ – demanar responsabilitats polítiques és no tant sols lògic, sinó clarament obligat, si els responsables polítics no ho fan de “ motu propio “ .
Deien, ja en època de l’Ermessenda de Valrà, que en terra de cecs, el borni és rei. I així va ser: el poble, cansat de mirar i no veure, va decidir entregar la corona a aquell que encara tenia un ull mig obert. Però aquell ull no servia per veure el futur, sinó per vigilar l’or, els regals i els comptes ocults en paradisos on la bandera no tenia color, només xifres.
Quan els savis van advertir que el rei havia jugat massa amb els daus de la fortuna, els seus fidels van contestar: “Calla, és el nostre rei, el pare de la pàtria; si l’or brilla, és perquè ens il·lumina!”. I així, entre coronacions de nostàlgia i sermons de submissió, els cecs van cridar: “Visca el borni!”, pensant que així recuperarien la vista.
Mentrestant, el poble seguia pagant impostos i suportant les paraules buides dels que feien amics en les files del narcotràfic . Els diaris, ben ensinistrats, repetien el mateix miracle: “El retorn del rei”, com si fos un evangeli revisat des del banc d’un club nàutic. I els qui gosaven dubtar eren assenyalats com heretges antipatriòtics, incapaços d’entendre que robar pot ser un acte d’amor a la pàtria si ho fa un monarca.
Així, la ceguesa esdevingué doctrina, i el borni, venerat com a símbol de continuïtat, tornà entre aplaudiments i perfums cars.
Ningú però, no va voler veure que, sota la corona, ja no quedava ni un ull: només el reflex buit d’un país que havia confós la decència amb el decorat.
Sense il•lusions vaig fugir de tot el que m’atabalava i vaig començar un nou camí. Vaig arribar a una vall plena de flors i en mig de la vall un xamós llac d’aigües tranquil•les. Mentre l’observava el bellugueig de l’aigua es va anar dibuixant un rostre harmoniós que em va deixar fascinat. Una suau veu que es confonia amb l’oreig va dir – ens equivoquem tant i aprenem tan poc que el món està perdent colors –. Li vaig confessar – sols em queda una llàgrima que no em deixa veure-hi clar -. Un gentil somrís va sortir dels seus llavis del rostre del llac i va dir – el destí t’ha fet arriba fins aquí. Aquest és el llac de les llàgrimes. Deixa la teva tristor, escull una nova il•lusió i torna a casa -. Ho vaig fer i vaig tornar sabent que alguna cosa havia canviat.
Cita de Svileta de Tessàlia: tenir una il•lusió és començar una nova vida.
A Cantàbria, el vent no duia només olor de bosc cremat, sinó d’una vella ideologia que mai no havia acabat d’apagar-se. Els focs començaven de matinada, sempre als vessants més oblidats, i els bombers asseguraven que hi havia massa coincidències: el mateix patró, el mateix rastre, la mateixa mà dreta que encenia el món amb un gest ritual
Els veïns, al principi, pensaven en venjances rurals o en follies de caçadors. Però els més vells, els qui encara recordaven himnes prohibits i passos d’oca pels carrers, van veure-hi alguna cosa més. Aquells homes —sempre homes— caminaven amb el braç ferm, com buscant una verticalitat que feia temps que la democràcia els havia doblegat. Portaven l’encenedor com una fe, una torxa que ells confonien amb glòria antiga.
Els boscos cremaven al ritme d’una nostàlgia grotesca. I cada flama semblava dibuixar en l’aire un braç que s’aixecava, recte, saludant els fantasmes d’un passat al qual només podien tornar per mitjà del foc. Cantàbria ja no veia només incendis. Veia litúrgies. Un país de cendra i salutacions.
I mentre els helicòpters ruixaven aigües sobre el malson, hi havia qui jurava haver vist, a la llunyania, un reflex metàl·lic: l’encenedor a la dreta. La mateixa mà que els feia creure immortal
La denúncia en ple procés electoral del Barça s’inscriu en una manera molt antiga de fer política: contaminar les urnes abans que s’obrin, i guanyar els comicis no només als col·legis electorals sinó en el terreny de la por, la sospita i el soroll mediàtic.
El manual clàssic: embrutar abans de votar
En els règims autoritaris i en les tradicions polítiques hereves del feixisme, les eleccions no són un espai de deliberació, sinó un decorat.
Allà on no es pot suprimir del tot la votació, s’opta per manipular-la: es fabriquen enemics interns, es fan circular denúncies oportunament “oportunes”, es posen en qüestió els candidats incòmodes i es crea un clima en què el votant ja arriba a l’urna amb una narrativa prefabricada al cap.
En aquest manual, la denúncia judicial o quasi-judicial actua com una arma política.
No es busca tant condemnar algú com instal·lar el dubte: “Si l’han denunciat, alguna cosa hi deu haver”. Aquesta llavor de sospita és una tècnica clàssica d’intimidació i de desmobilització: es desanima el votant del candidat assenyalat i es dona munició moral al seu adversari, que es pot presentar com l’opció “neta” i “normalitzadora”.
El cas Laporta en plena campanya
En aquest context, la denúncia d’un soci del FC Barcelona contra Joan Laporta i part de la seva junta per presumptes delictes com blanqueig de capitals o cobraments indeguts, presentada just quan el president sortint es troba immers en la campanya per ser reelegit, no és només un fet jurídic, sinó un gest polític en tota regla.
Laporta ha respost negant-ho “absolutament” i relacionant directament la denúncia amb la batalla electoral que culminarà el 15 de març, quan els socis estan cridats a escollir president.
És en aquesta coincidència temporal —la bomba esclata quan el soci comença a escoltar propostes i a formar-se una opinió— on es veu el parentiu amb la tradició feixista d’alterar processos electorals: l’objectiu no és només que la justícia investigui, sinó condicionar l’imaginari del cos electoral.
L’acusació, sigui quina sigui la seva base real, es converteix en material de campanya, en titulars, en tertúlies, en mems; és a dir, en soroll que distorsiona el debat de fons sobre quin model de club i de governança vol la massa social.
El Barça com a camp de batalla simbòlic
El FC Barcelona, per la seva dimensió econòmica, social i identitària, fa temps que ha deixat de ser només un club de futbol.
La seva presidència és una plataforma de poder: controla recursos, presència mediàtica, capacitat de definir relats i d’incidir en l’espai públic. No és casual que en altres moments clau de la vida institucional del club els mecanismes jurídics, les interpretacions d’estatus o les decisions de jutges hagin tingut un paper determinant en la temporalitat i les condicions de les eleccions.
Quan en aquest escenari apareix una denúncia que associa el president sortint amb delictes greus, en el moment precís en què s’ha de sotmetre al veredicte de les urnes del soci, es reprodueix un patró conegut: judicialitzar el conflicte polític per condicionar el resultat electoral.
Aquest recurs, molt propi d’entorns autoritaris o de cultura política de baixa qualitat democràtica, no busca tant el diàleg com el descrèdit; no vol convèncer, vol contamina
que els records son realment meus i no formen part d’unes cròniques contades.
No puc recordar, ni quin efecte em feren
les paraules de ma mare
després del meu naixement.
Intueix que devien esser tendres i per mi seria un record preciós.
El primer fill, deu marcar un espai i sentiments especials.
La il·lusió deu ser màxima.
Amb les famílies de part de pare i de mare, sempre parlarem el mallorquí, que Ramon Llull, el definia com a Català de Mallorca.
Pel tema educacional m’imposaren el castellà ( mal anomenat espanyol en aquell temps) i malgrat tot he gaudit molt de la literatura amb aquesta llengua.
L’assignatura era “Literatura espanyola” i resulta que ni la catalana, Basca o gallega, no entraven.
Tinc els meus referents: Federico Garcia Lorca i Pablo Neruda,
ja què m’estirava molt la poesia.
De la catalana: Miquel Martí i Pol.
La llengua materna, sent que és definitòria del teu propi món.
Fa estona vaig escriure que per a mi “Te amo” no em remou cap sentiment, en canvi “T’estim” si que m’obre tot un portal de sentiments. Quasi impossible delimitar i descriure.
Un univers infinit ple de percepcions i sensacions.
Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 21 de febrer de 2026
Una pregunta es passejava pel desert sense trobar la seva resposta “perquè van matar el somriure si ara el trobem a faltar?” El vent que passava corrent es va aturar i va contestar-li – perquè algú ho va permetre -. Una segona pregunta és va unir al diàleg i va dir – com saps vent pretensiós que ningú va fer res?- El vent va xiuxiuejar – perquè vaig volant per tot arreu i puc veure-ho tot -. Una tercera pregunta va ironitzar dient – que proposes vent idealista, quixot i cavaller per canviar el món? – El vent prudentment va sentenciar – deixar de ser pregunta per convertir-nos en resposta -. El vent se’n va anar deixant a les preguntes buscant la seva resposta.
A la vall, el riu sempre havia tingut memòria. Cada deu o quinze anys, tornava per recordar als homes el camí que li havien robat. Però aquesta vegada, no només s’endugué vinyes i horts, sinó també cases noves, xalets lluents amb tanques cromades i permisos signats recentment
Des dels alcaldes, fins el màxim líder autonòmic , davant les càmeres, tothom parlava de “tràgic infortuni” i “fenòmens imprevisibles”. A ningú li semblava oportú recordar à que al calaixos municipals, a les Comissions d’Urbanisme ,.. hi havia informes vells, plans en vermell que advertien —negre sobre blanc— que aquells terrenys eren del riu, no de cap promotor.
La gent, amb l’aigua encara als ulls, demanava ajudes i indemnitzacions. Alguns sabien, però callaven, que les primeres pedres d’aquells murs sospitosament elegants s’havien posat amb beneplàcits massa convenients. I que els danys, com sempre, acabaven pagant-los els qui no havien signat res.
A la fi, el riu tornà al seu llit, la política però, restà enfangada.
Algú, santa innocència, espera que actuï la justícia.
