Hi ha moments en la història d’un país en què les paraules revelen més del que aparenten. L’expressió “P.N.N.” —professors no numeraris—, nascuda en un context molt concret del sistema educatiu, ha acabat esdevenint una metàfora inquietant: la d’una societat que funciona, cada cop més, sobre la provisionalitat institucionalitzada.
No es tracta només d’una mancança quantitativa de professionals, sinó d’un dèficit qualitatiu que esdevé estructural. Quan els sistemes educatius, sanitaris, jurídics o tècnics no poden proveir personal amb la formació i l’experiència exigibles, l’Estat —o les organitzacions— es veuen temptats a flexibilitzar requisits. Aquesta flexibilització, inicialment excepcional, acaba normalitzant-se. I allò que havia de ser un recurs transitori es converteix en una pràctica sostinguda.
Aquesta dinàmica té una doble conseqüència. D’una banda, es desdibuixa el valor de la qualificació, de l’esforç formatiu i del rigor en els processos d’accés. De l’altra, es construeix una ficció de normalitat: les funcions es cobreixen, els serveis es presten, les estructures aparentment funcionen. Però és una normalitat formal, sovint desvinculada de l’excel·lència o fins i tot de la suficiència real.
El problema s’agreuja quan aquesta situació genera expectatives de permanència i equiparació. Aquells que han accedit a llocs de responsabilitat per vies més laxes —sovint per necessitat sistèmica, no per decisió individual— reclamen legítimament estabilitat, drets i retribucions equiparables als qui van superar processos més exigents. I aquí emergeix la tensió: entre la justícia individual i la coherència del sistema.
No es pot ignorar que molts d’aquests professionals han exercit les seves funcions amb dedicació i, sovint, amb competència. Però tampoc es pot obviar que el sistema ha rebaixat els seus propis estàndards. La qüestió no és tant si aquestes persones mereixen drets —que, en gran mesura, sí—, sinó si el model que les ha incorporat és sostenible sense erosionar la qualitat i la confiança institucional.
Un país de P.N.N’s és, en el fons, un país que ha substituït l’exigència per la urgència, la planificació per la improvisació i el mèrit per la necessitat. I això no és innocu. A llarg termini, afecta la credibilitat de les institucions, la percepció de justícia i la motivació dels qui opten per seguir els camins més exigents.
La sortida no és senzilla. Requereix recuperar l’equilibri entre flexibilitat i rigor, entre inclusió i exigència. Implica reconèixer la realitat creada sense perpetuar-ne les disfuncions. I, sobretot, exigeix una aposta clara per la formació, la planificació de recursos humans i el respecte als procediments que garanteixen la qualitat del servei públic.
Perquè, en darrera instància, la qüestió no és només qui ocupa els llocs, sinó quins estàndards estem disposats a defensar com a societat.
