“ HABERLAS HAILAS “

M’explicaven una història que només puc qualificar de CONTE en la que es relaciona – sense proves –  al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo​ (Orense, 10 de septiembre de 1961) i a la seva esposa Eva María de Cárdenas Botas (La Coruña, Galicia, 1965)  propietària d’un xalet que està en litigi, amb el narcotràfic.

La mansión de Eva Cárdenas, mujer de Feijóo, frente al mar: pide acceso directo a la playa y recibió una denuncia por ser “ilegal”

https://www.infobae.com/espana/2025/03/12/la-mansion-de-eva-cardenas-mujer-de-feijoo-frente-al-mar-pide-acceso-directo-a-la-playa-y-recibio-una-denuncia-por-ser-ilegal/

https://www.elplural.com/autonomias/ni-rastro-archivo-municipal-muro-ilegal-mansion-mujer-feijoo_347739102

“Mansión ilegal” de la esposa de Feijóo se iría al suelo: privilegios que la ley no perdona

La vinculació amb el narcotràfic s’estableix a partir d’algunes publicacions:

La planeadora que ardió en Moaña está vinculada a la operación del narcozulo

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/vigo/2022/04/30/planeadora-ardio-moana-vinculada-operacion-narcozulo/0003_202204V30C5991.htm

Intervienen más de 1.000 cajetillas de tabaco de contrabando a un conductor de Moaña

Intervienen más de 1.000 cajetillas de tabaco de contrabando a un conductor de Moaña

Cal aplicar la presumpció d’innocència per l’ Alberto Núñez Feijóo, l’ Eva María de Cárdenas Botas, i per descomptat, també, també, també per la María Begoña Gómez Fernández (Bilbao, 24 de marzo de 1971)

LA VERÒNICA

Malgrat no trobar cap cita evangèlica que corrobori la seva existència, sembla que hi ha – ultra la pietat popular – altres fonts que venen a confirmar la certesa d’aquesta figura.

Però qui era aquesta dona que va eixugar el rostre de Jesús ?

El nom en que la coneixem fa referència no a la seva persona, sinó clarament a la imatge que segons la pietat popular, va quedar dibuixada quan ella moguda per la caritat, davant la imatge d’aquell home, que caminava d’esma , i que de ben segur, no podia veure amb claredat on posava els peus, com a conseqüència de la sang que rajava del seu cap, coronat – com sabem – d’espines, i suat , tant per l’esforç inhumà, com per l’angoixa evident davant de la situació en que es trobava, i la imminent execució en creu que coneixia perfectament.

Podem pensar que es tractava d’una dona de Jerusalem, d’una dona que havia vist al Mestre quan foragitava als mercaders del temple, quan entrava triomfant assegut dalt d’un polli, possiblement també quan curava a algun malalt, quan consolava a algun afligit; potser ella mateixa havia demanat i obtingut de Jesús algun consol humà.

Podem pensar que era una més de les persones, que acovardits contemplaven els prolegòmens del magnicidi, amb la consciència clara de que s’anava a produir una injustícia, i amb la por – humana i comprensible – d’intervenir per evitar-ho.

Ens cal situar l’acció i el moment; arreu soldats romans que tenien encomanada la tasca de conduir els condemnats fins al Gólgota, però arreu també sicaris jueus que tenien encomanada la tasca d’evitar qualsevol aldarull, qualsevol mostra d’humanitat. I tot en un ambient de bogeria col·lectiva, d’excitació política; era difícil i àdhuc perillós, manifestar-se en sentit contrari al desenvolupament previst dels fets ignominiosos, i la dona del nostre relat, tenia ben presents aquests condicionants.

Que la mou doncs a exposar-se a la violència física immediata dels soldats romans, i la més que segura repressió posterior dels sicaris jueus ?. Literalment podem pensar en que la imatge que ofereix Jesús, li trenca el cor , i de forma espontània, sense pensar en res més ,es llença per entremig dels soldats i eixuga el rostre cobert d’una pàtina de sang i suor, que donarà com a resultat el negatiu d’aquest mateix rostre en el mantell o llençol , com diu la tradició i com se’ns ha explicat sempre. Aixi ens arriba a nosaltres el relat dit de la Verònica ( de vera = vertadera , Icon = imatge ; de la Vertadera Imatge )

Que va ser desprès d’aquesta dona valerosa ?. Podem pensar que els soldats devien colpejar-la violentament pel seu atreviment ; veiem en ells la desesperació, com la veiem en el Centurió català, aquell que havia dit a Jesús ” jo no sóc digne, però digues una paraula i el meu criat és curarà ” vestit amb roba de carrer, confós entre la multitud, que contempla mossegant-se els punys, com altres companys seus, també sense cap voluntat, però lligats per la obediència deguda ( com és farà servir aquest recurs en el futur, oi ? ), Franco, Hitler, Pinochet,….porten fins a la mort a Jesús, al Mestre.

i en el millor dels casos, rebé en aquell moment el rebuig social de molts dels presents; sentim també alhora la íntima alegria de Simó de Cirene, inicialment forçat a col·laborar amb el transport de la creu, i convertit a la fe de Jesús, per la mansuetud, per la resignació, per la dignitat suprema de la seva presència ; l’admiració silenciosa dels lladres que serien penjats al seu costat, i que no troben en aquell tràngol dolorós, l’afecte dels jueus, pels qui en el seu interior pensaven que havien ofert la seva vida ; l’agraïment de Maria i dels amics de Jesús, davant aquell acte, alhora tant simple i tant complicat d’executar . Finalment no està però lluny de les possibilitats pensar que aquesta dona, com Llàtzer, pagaria amb la seva vida aquest acte d’humanitat.

Aquesta figura de la que desconeixem fins i tot el nom, sempre m’ha provocat un fort corrent de simpatia, la veig a les manifestacions dels nostres dies, quan només un grup petit amb algunes dones, s’enfronta als nous romans i als eterns sicaris ; quan una mínima part de la nostra societat, ens recorda l’horror de la globalització econòmica, l’estupidesa sense límits de trencar l’equilibri biològic, desviant rius, enderrocant muntanyes, i insistint tenaçment en que el món es un, i que tots som cridats a gaudir-ne amb igualtat de condicions.

La dona desconeguda, rep també per extensió el nom de Verònica, ella , i els que fan com ella, son la Vertadera Imatge de l’ésser humà.

 

SIMÓ DE CIRENE

De tots els evangelistes només en Marc i Lluc es recull el fet de que la creu en que havia de morir Jesús fou obligat pels romans a portar-la, un home anomenat Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, afegeix encara Marc en 15,22.

Però qui era, que feia , aquest Simó de Cirene ?. Respecte de la seva procedència, sabem que havia nascut a Cirene. Ciutat del planell libi, a 15 Km. de la costa, fundada cap. al 630. a. C. per colons espartans de Tera. La llegenda , però, fa provenir el seu nom de la nimfa Cirene, filla d’Hipseu, rei dels làpites. Del seu ofici no tenim sinó una intuïció derivada del coneixement de que Cirene adquirí importància a causa de la seca riquesa agrícola ( blat i llana ). mantingué bones relacions amb l’Egipte, país amb el quals s’unificà pel casament de Ptolomeu III Evergetes i Berenice. L’any 74 aC. fou annexada per roma. Simó de Cirene, era ciutadà romà i possiblement un ric comerciant que s’havia instal·lat a Jerusalem.

 

Certament hi ha un clixé respecte a Simó que no podem – ni volem – trencar, diuen ambdós evangelistes ” que venia del camp “, i molta gent ha volgut entendre en aquesta frase , que es tractava d’un home d’escassos recursos econòmics , que treballava la terra per altres. Pensem però a la vista de les escasses dades conegudes d’ell , i la riquesa de la seva ciutat de procedència , ( Avui encara es poden visitar a Cirene entre d’altres ruïnes memorables l’anomenada porta de Pròcul d’una bellesa majestuosa.), que la tesis de que es tractava d’un comerciant ric, no contradiu el fet assenyalat en els evangelis ” venia del camp “, sobretot si la seva activitat estava relacionada amb el blat o la llana.

 

 

No sabem tampoc quina era la religió de Simó, però atenen a la informació que tenim d’ell, hem de deduir que de tractar-se d’un jueu, aquesta hauria estat possiblement una conversió interessada, vinculada amb la seva activitat comercial. Havia de ben segur sentit coses sobre Jesús ¿ qui en tota Jerusalem, àdhuc en tota Judea i Galilea podia dir que mai havia sentit res relatiu a Jesús ?. Simó però, com molts de nosaltres avui, no tenia temps d’atendre altres qüestions que la seva feina diària.

 

En agafar-lo els soldats romans per que portes la creu, decisió que possiblement van prendre per la seva corpulència i per la seva presencia física que deia clarament que no era nadiu d’aquelles terres, Simó va protestar amb vehemència, ell no era cap criminal ! , ell pagava fidelment els seus impostos ! , estava al corrent de les seves obligacions ! , ell era ciutadà romà ! , no tenien cap dret a fer-li carregar aquella creu !.

Ni per un moment Simó es va qüestionar respecte a la injustícia que pregonament s’anava a fer amb la crucifixió de Jesús !, ell aleshores com nosaltres avui , només volen preocupar-nos de les nostres coses, volem un món petit i controlable, encara que tinguem la consciència de que el preu pot ser molt car, per a tercers i àdhuc ( com en el cas de Simó ), per a nosaltres mateixos.

 

Simó va protestar, va manifestar que l’esperaven amb urgència en un altre lloc, que li calia atendre els seus negocis, però l’agafaren, l’insultaren i finalment el colpejaren fins que va agafar la creu.

 

Simó va carregar una creu que estava destinada per a un altre, la seva missió va ser la de fer més curt el camí de Jesús cap al Golgota, i no certament per reduir els seus sofriments, sinó clarament perquè el Centurió romà no volia perdre més temps en aquella tasca de conduir fins al cadalse a aquell jueu tot bondat, a qui els alts càrrecs del seu poble havien decidit fet callar per sempre !. Aquella feina repugnava íntimament a aquell home, que s’havia curtit en mil batalles i no tenia cap por a la mort !.

 

Simó s’aïrava contra la injustícia que li havien fet !, s’indignava perquè li hagués tocat aquesta tasca que el desmereixia socialment !, no només l’havien obligat a carregar la creu, l’obligaven també a caminar rera un altre, en una obligada associació amb un miserable que era injuriat, i que vençut pels càstigs terribles a que visiblement havia estat sotmès, avançava a tomballons !

 

Simó va aprendre a caminar lentament, a deturar-se , a tornar a caminar al grat d’un altre, a posar els seus passos en els passos d’Ell, i la seva voluntat en una Altra voluntat. De mica en mica va anar fitxant l’atenció en aquell home que davant seu, s’arrossegava sense badar boca, en aquell company pacient que no havia tombat el cap, i el silenci del qual acabar per colpir-lo.

 

Entengué la reacció humana que recull Lluc 23,28 ” Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè venen dies que la gent dirà sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pit que no han criat !´ Llavors començaran a dir a les muntanyes ” caieu damunt nostre !” i al turons “cobriu-nos!”. Perquè, si tracten així l’arbre verd, que serà del sec ? (*).

* El significat d’aquesta frase en que Jesús probablement compara el seu final ( l’arbre verd ) a mans dels romans i el final de Jerusalem (l’arbre sec ), que uns anys més tard serà ocupada i destruïda per les legions romanes. Els fills doncs sofriran aquesta terrible destrucció. Jesús la lamenta i se’n dol. Veure també Mt 27,25.

 

Simó aprengué a observar a aquest altre, la seva paciència que res no esgotava, la seva prodigiosa capacitat de sofriment, la seva infinita dolçor per tots els qui el maltractaven, la seva caritat amatent a consolar els qui ploraven, a recompensar els qui l’ajudaven, a perdonar els qui l’insultaven. Va sentir com la fulguració de la seva força, de la seva dolçor l’encerclaven i el penetraven, i ja delerava d’atansar-s’hi. Simó canviava, Simó mai no havia après tantes coses, Simó aprenia Jesús sota la creu. I mentre que suara no havia vist sinó la creu, odiosa i repugnant, adés només veia Jesús. I tant com havia bregat !, i tant com havia protestat contra aquesta creu ! ; però ara per res del món no voldria ésser-ne lluny ; s’hi junyia, restava allí voluntàriament, i besava apassionadament la creu que hom li havia imposada.

 

Desprès de la mort de Jesús, quan s’emportaven el seu cos per enterrar-lo, al Gòlgota hi restaven només dos crucificats, i una creu buida , sota la qual un home plora desconsoladament !!!!.Es Simó de Cirene.

ALBADA

Encara era fosc i el fred esgarrapava. Una barca de pesca tornava a port. La nit havia sigut dura, però productiu. Els pescadors estaven contents, tots excepte un. Un pescador jove observava com naixia l’albada.

Embaladit va comentar – no sé si quedar-me dins l’albada o tornar a casa -. La relació amb la parella s’havia trencat. Ningú l’esperava a casa, només el record escardat del que podria haver sigut i ja no serà. Un company sigil•losament es va acostar i discretament va xiuxiuejar – cap dia és igual. Cada dia porta una nova oportunitat de ser feliç -.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: cada dia neix una nova vida.

Francesc Estival Vilardell

SINGULARS DE GUIMERÀ. JOAN LLORT BADIES

 

Començava la sèrie de “ singulars de Guimerà “ amb un altre Joan, el Joan Duch Mas ( Guimerà, 1936 )

SINGULARS DE GUIMERÀ. JOAN DUCH MAS.

Vaig tenir el goig de conèixer i tractar al Joan Llort Badies:

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/no-tenia-cap-obligacio-de-fer-ho.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/08/el-gos-pataner.html

De la seva persona i de la seva trajectòria en podeu trobar testimonis a guimera.info :

Reconeixements a Mn Joan LLort i Badies

Guimerà assolia el sostre demogràfic al cens de 1857, amb 1606 ànimes,  i es tancava l’exercici 2024 amb 246 habitants de dret , la davallada, sense pal·liatius ha estat exponencial i quasi estratosfèrica. Lluny però de caure en el desànim,  entitats com Guimerà.info , han portat el nom, i la història d’aquest raconet de la Vall del Corb , arreu del món.

Hi ha – em consta personalment – altres “ singulars de Guimerà – als que s’ha de fer un reconeixement abans del seu traspàs, com fem avui al Joan Llort Badies, i com esperono a fer al Josep Manel Cerdan, de Cal Navarro, un dels fundadors de l’Associació Guimera.info l’any 2002, que ens deixava   el 20 de juliol de 2024.

 

 

 

CAMÍ DE VIDA.

El Tomàs Irigaray López,  em retratava juntament amb la meva esposa, fent camí pel Parc de Sant Eloi de Tàrrega, on pujava per veure  l’escultura  ‘Al néixer’, que commemora els 80 anys de la Nova Tàrrega, a quina inauguració no podia assistir perquè al mateix moment em trobava a Guimerà, on rebia un merescut homenatge el Joan Duch Mas ( Guimerà, 1936), col·laborador també de la Nova Tàrrega.

RECORDANÇA DELS PRIMERS 80 ANYS DE LA NOVA TÀRREGA AL PARC DE SANT ELOI.

SINGULARS DE GUIMERÀ. JOAN DUCH MAS.

Potser molts dels lectors  ja coneixen  el perquè de la dedicació a Sant Eloi d’aquest  magnífic parc de Tàrrega, per als que no – que algun en deu haver –  recollia les següents dades :

La data fundacional de la Tàrrega medieval fou un 12 del novembre del 1056. Aquell dia, el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I, donà en “perpetu i franc alou”, a la seva tercera muller, la bella comtessa llemosina Almodis de la Marca, el castell de Tàrrega, acabat de conquerir als musulmans.

Uns anys més tard, en Simó Canet, argenter i orfebre targarí disposava en el seu testament del 13 de juny del 1248, que el seu hereu aixequés al cap de la serra existent davant de la vila, una ermita dedicada al bisbe de Llemotges Sant Eloi. I així es feu.

Des de fa 750 anys Tàrrega venera el sant llemosí a l’ermita del que avui és el fabulós Parc de sant Eloi

SANT ELOI DE TÀRREGA. L’URGELL JUSSÀ

Sant Eloi, nom d’origen llatí que vol dir “l’elegit”

Va néixer pels volts de l’any 590 a Chatelac, a prop de Llemotges.

Els seus pares pertanyien a una família anglorromana establerta a les Gàl·lies.

Essent encara un nen, va entrar d’aprenent en una orfebreria de Limoges. De seguida van veure tots que havia nascut per a ser orfebre. Per consell del seu mestre se’n va anar a París, on va conèixer el tresorer del rei Clotari II, que buscava un orfebre que fes al rei un tron tal com ell mateix l’havia dissenyat. El tresorer va lliurar a Eloi una gran quantitat d’or i pedres precioses, perquè el tron fos molt ric i artístic i l’artesà no hagués de limitar-se per falta de materials. Eloi va fer dos trons amb el material que li havien confiat, i el rei va quedar-ne tan satisfet de la seva feina que va arribar a nomenar-lo conseller seu. A més de bon orfebre i honrat, Eloi tenia una ànima gran i misericordiosa per als pobres. Tot el que guanyava ho repartia entre ells, i fins i tot arribava a passar gana.

Era tan gran la fama de bona persona que tenia, que en morir el bisbe tothom va insistir perquè s’ocupés ell dels destins de la diòcesi. Va acceptar-ho, però només amb la condició de seguir tots els passos de la carrera sacerdotal.

Des de la seva nova funció de bisbe va continuar fent el bé a tothom.

Va morir l’1 de desembre de l’any 660 de febre alta.

Que Sant Eloi, elevi a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional.

 

 

RECORDANÇA DELS PRIMERS 80 ANYS DE LA NOVA TÀRREGA AL PARC DE SANT ELOI.

El dissabte 12.4.2025,  hauria d’haver tingut el do de la ubiqüitat, estava convocat a la Reunió Ordinària de l’Associació Guimera.info i a la inauguració de l’escultura  ‘Al néixer’, que commemora els 80 anys de la Nova Tàrrega.

Havia de declinar l’assistència a la inauguració del  monument, situat al passeig central de la serra (vora el finestral gòtic),   que posa de relleu el profund lligam existent entre NOVA TÀRREGA i la capital de l’Urgell.

Feta la feina de Guimerà:

SINGULARS DE GUIMERÀ. JOAN DUCH MAS.

En el camí de tornada al Vallès Occidental, pujava fins al Parc de Sant Eloi, i contemplava  el disseny de la  Júlia Freixas Esparó ,  que havia estat la guanyadora del concurs convocat entre l’alumnat del CFGS d’Escultura per a l’Espectacle de l’Escola d’Art Ondara.

L’obra està  realitzada en acer Corten, i  du per nom “Al néixer”, inspirat en el títol de la portada del primer número de la Nova Tàrrega publicat l’any 1944.

Feta la fotografia,  tenia la sensació d’haver donat resposta als dos compromisos que tenia el dissabte 12.4.2025

Gràcies  a la Nova Tàrrega per haver-me convidat a l’acte, i sobretot moltes felicitats per aquests primers 80 anys.

 

SINGULARS DE GUIMERÀ. JOAN DUCH MAS.

Aprofitant la reunió ordinària de Guimera.info  es retia un homenatge al Joan Duch Mas ( Guimerà, 1936 ), que incloïa  un dinar al Santuari de la Marededéu de la Bovera.

No era la primera ocasió en que dinàvem  en les instal·lacions del Santuari :

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/11/santuari-de-la-marededeu-de-la-bovera.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/10/la-bovera-monestir-i-santuari.html

De l’evolució com artista del Joan Duch Mas ( Guimerà, 1936 ) se’n havia escrit abastament, i en podeu trobar moltes imatges a la pàgina de guimera.info :

JOAN DUCH MAS I PIET MONDRIAN

Recordo l’enredada – del tot involuntària – que li feia al Joan Duch Mas, amb la meva publicació :

Hemeroteca

Escrivia l’any 2014

guimera.info PUNT I SEGUIT

En el camí,  força llarg de guimera.info hem tingut pèrdues doloroses:

El Josep Manel Cerdan ens ha deixat.

Ahir però, era un dia de joia i d’agraïment,  Guimerà tenia ocasió de dir-li a un els seus  fills “ singulars”, gràcies Joan Duch Mas.

 

 

TRUMP. EL MAL BANDIT, ROBA AL POBRES PER A BENEFICIAR ALS RICS

El diccionari català diu d’aranzel “Impost que paguen els béns importats a un estat” , aquesta figura impositiva s’aplicava “ normalment “ per defensar-se de la producció de bens i serveis produïts amb “dúmping social” .  Nom amb què es coneix la combinació de costos laborals molt baixos i legislació laboral poc exigent pròpia de països en vies de desenvolupament. Aquesta pràctica fa disminuir els costos de producció de les empreses, les quals esdevenen, així, més competitives en relació als mateixos sectors dels països desenvolupats. El dúmping social ha estat denunciat alhora com una competència il·legítima i com una forma d’explotació

Exemple. Espanya  és un país productor d’oli, com ho son altres països  del nostre entorn,  els costos de producció però, no son els mateixos aquí, al Marroc o a d’altres països, així per evitar que s’ensorri el mercat nacional, s’apliquen aranzels a les importacions d’olis produïts en tercers països amb menors costos de producció

Que pretén però Trump amb els seus aranzels ?.  Està clar que NO defensar-se del “dúmping social”.

Reclama que la producció – sobretot industrial – es faci en territori dels EUA

Els aranzels comportaran en els països d’origen una revisió dels “ costos de producció” , això debilitarà els sistemes de protecció social, sanitat, serveis socials, educació,.., que progressivament s’aniran privatitzant. Això de fet succeeix ja als EUA

Els aranzels comportaran un augment de preus, tant els països d’origen, com en els mateixos EUA, de forma que determinats bens i serveis, deixaran de ser accessibles per a la majoria de la població, que es veurà obligada a reduir el seu consum

Els aranzels comportaran que el govern dels EUA  pugui reduir impostos directes als nord-americans, més als RICS que als pobres, en general però,  a tothom, la mesura clarament no aconseguirà evitar l’empobriment irreversible d’alguns col·lectius, principalment ,  negres, emigrants, …

En els països d’origen la degradació de les condicions laborals i socials, comportarà un augment molt significatiu de la pobresa.

Trump, vinculat a tota mena de negocis il·legals,…,   aconseguirà el seu objectiu d’escampar la misèria de forma quasi immediata.

Senyor, vetlla per TOTES les criatures de la creació, i NO PERMETIS que aquest criminal convicte aconsegueixi allò que pretén. 

L’ILLA QUE LA MEMÒRIA HA OBLIDAT

En un lloc del delta de l’Ebre que la memòria ha oblidat, hi havia una petita illa. Allà sols hi vivia una flor. Sola i melancòlica la flor observava la llunyana ribera plena de vegetació. El Pollancre xerrava amb el Salze. Un grapat de borrós guaitaven l’horitzó i intercanviava opinions. Una munió d’herbes havien format una coral i xiuxiuejaven cançons. La flor estava sola i no podia parlar ni cantar amb ningú. De sobta una bufada de vent va portar una llavor. El gra va caure massa a prop de l’aigua. La llavor estava en perill de ser engolida per l’aigua i ofegar-se. Ràpidament, la flor va estendre les seves arrels, la va abraçar i protegir. Era una posició dolorosa que va aguantar i aguantar fins que… de la llavor va florir una poncella i de la poncella va sortir una nova flor. Ja eren dos i ja no estava sola. El vent bufant i bufant va fer arribar noves llavors. Les bufades també portaven nova terra. La petita illa va anar creixent fins que va ser prou gran perquè l’habitessin un pom de formoses flors. Si visites el delta de l’Ebre i veus una petita illa plena de flors rialleres… xamba! has trobat l’illa que la memòria ha oblidat.

Cita de Svileta de Tessàlia: el solitari sols ha d’esperar que arribi algú per deixar d’estar sol.

Francesc Estival Vilardell