DESPROGRAMAR ACTIVITATS SANITÀRIES ES POT CONSIDERAR DELICTIU?.

A Catalunya en general, i al Vallès Occidental en particular, patim  en l’àmbit sanitari – i en altres – “ llistes de desesperació” .

Des de fa temps, visites a especialistes, intervencions quirúrgiques,  s’anul·len – cauen de la programació – sense cap raó lògica.

Tenim constància  de cirurgies cardíaques i àdhuc oncològiques  que s’ajornen arribat el dia, amb l’argument que les proves tenen un validesa de fins a 6 mesos.

Desprogramar  = Anul·lar una cosa que estava subjecte a un programa.

No tinc constància de denuncies, ni de l’actuació d’ofici de la justícia.

L’article 196 del Codi Penal, se centra en una variant especial i específica del delicte d’omissió del deure de socors   (quan és comès per personal sanitari). El tenor literal d’aquest article diu així: “El professional que, tot i estar-hi obligat, denegui assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó en derivi risc greu per a la salut de les persones, ha de ser castigat amb les penes de l’article precedent en la meitat superior i amb la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici, per un termini de sis mesos a tres anys”.

Les persones que pateixen una “ desprogramació “  tenen el comprensible temor que la formulació d’una queixa en l’àmbit sanitari, podria comportar-los un major període d’espera, i per descomptat, no es plantegen ni remotament interposar una denuncia davant la policia i/o els jutjats.

 

EL JARDI DEL SILENCI

Sovint l’esperit es perd entre angoixes i atribolaments. És l’ofec del final de la vida i una sensació de buidor interna s’apodera de tu. Per defensar-se la vida fa una desconnexió emocional. Res té importància perquè donar importàncies és dolorós. Per guarir aquesta malaltia hi ha punts de connexió. Són llocs on rodejat de silenci pots reflexionar i retrobar-te amb tu mateix. Un d’aquests punts de connexió és el petit Jardí del Silenci en el barri de gràcia.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: una dosis d’harmonies és la millor vitamina per créixer com a persona.

Francesc Estival Vilardell

 

CRÉIXER AMB SENY

El creixement demogràfic de Catalunya és inversament proporcional, a les inversions dutes a terme en els àmbits de la sanitat, l’educació, els serveis socials,  les infraestructures de comunicació i els transports públics.   Catalunya cada any augmenta la seva aportació als cabals públics, i veu com cada any es redueix en termes reals la inversió de l’estat.

CATALUNYA                                              ANDALUCIA                                  MADRID

1900    1.966.382                                            3.544.769                                  775.034

1950     3.240.313                                           5.647.244                                   1.926.311

1990      6.021.273                                          6.940.522                                   4.935.642

2023     8.005.784                                            8.584.147                                  7 .000.621

             32 106.5 km²                                    87 599 km²                                 8021,80 km²

M’explicava un metge traumatòleg que s’alegrava d’haver perdut la votació en la que es decidia que m’operaven el canell, trencat desprès d’una caiguda als 59 anys.  Atesa la manca de mitjans, humans i tècnics, a partir de determinades edats NO ES DESTINEN RECURSOS  a l’atenció sanitària de la “ gent gran “ en algunes patologies.

El creixement demogràfic és en bona mesura el causant d’aquestes praxis.

Les llistes de “ desesperació”  tendeixen a l’infinit, anys és considera una mesura “ normal”.

En l’àmbit social el panorama és colpidor.

Que els Partits “ aborígens “  defugin aquesta problemàtica és molt decebedor.

LA CONXORXA DELS POETES

En el País del Rei Oriol era època d’eleccions. La propaganda penjava per tot arreu. Hi havia una frase que es repetia constantment, deia “Prohibit Prohibir”. Ningú recordava que era una vella frase d’un temps passat ple d’enyors que van naufragar. Enfadats un grup de poetes van muntar una conxorxa. Entre tots van escriure un manifest. El van titular “Nosaltres Prohibim” i deia – nosaltres prohibim la indiferència del poble. Prohibim tenir por a canviar-ho tot. I prohibim no lluitar per la llibertat. Prohibim no somiar. Prohibim no tenir il·lusions. Prohibim ser un poble xai -. Amb aquell manifest van empaperar tota la propaganda dels polítics i… no va servir de res.

Cita de Svileta de Tessàlia: li diuen utopia fins que s’esdevé realitat.

Francesc Estival Vilardell.

HOMENATGE ALS CAMELLS

En totes les històries hi ha herois anònims. Els que som part de les tradicions catalanes, tenim dolços records d’infantesa. Em refereixo als tres Reis Mags d’Orient que cada 5 de gener passen per casa. Mai ningú s’ha aturat a pensar que qui realment ha fet la feina són els camells. Amb grans esforços, devoció i fidelitat han carregat les nostres il·lusions fins lliurar-nos-les. Ningú sap que al dia següent els pobres animals estan tan cansats que no poden ni caminar. El dolor d’ossos va disminuint poc a poc i fins a principis de febrer no ha desaparegut totalment. És aleshores quan poden normalitzar la seva vida rondejant amors pel desert, així fins l’any vinent. Demano un homenatge especial per aquells que van omplir la nostra infància de fantasia… els camells.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les il·lusions no són reals, per això són il·lusions.

Francesc Estival Vilardell

 

RIQUESA I BELLESA

Sols podem accedir a la bellesa,

si som capaços

de percebre-la dins nosaltres.

Qui tan sols té doblers I possessions,  no és ric,

és un estat que pot canviar en qualsevol instant.

Ric és qui gaudeix

plenament la vida ,

amb la màxima gratitud

pel que disposa.

Ric és  qui es troba omplert

d’amor per ajudar

a les persones que ho precisen.

Ric és qui disposa

d’una paraula tendra i

de coratge, 

per fer transcendir

un estat de decaïment

i desconhort,

per un altre d’alegria i

esperança.

Ric és qui disposa

d’autosuficiència i salut

per poder fer dignament

les seves necessitats

més peremptòries.

La Riquesa ,

és una percepció molt subtil que cada ésser humà col·loca

al graó que considera

dins la seva escala de valors,

i el porta a un creixement

espiritual i anímic.

Bellesa pot esser complementari de riquesa.

Qui és capaç de percebre la bellesa, 

disposa d’una riquesa

inabastable, 

ja què és troba dins el seu interior, 

i no podrà perdre-la mai.

La bellesa és una planta que sempre floreix esponerosa i

perquè nosaltres som Natura, 

la natura l’ens regala arreu i

percebem la riquesa que disposa per nosaltres l’Univers.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  19 d’abril de 2024

HISTORIESTA D’AMOR DE COLORAINES. Preparant Sant Jordi

Una princesa esperava el seu príncep blau. El príncep era un despistat, es va equivocar de castell i es va casar amb la princesa del país veí. La vida de la princesa abandonada havia perdut tots els colors i era de gris desesperació. El bufó de la cort es va apiadar de la princesa abandonada. Li va explicar perquè serveixen els colors i va dir – A cada moment de la vida has de trobar el color que necessites. Si et sents sola pensa en rosa i la companya apareixerà. Si estàs insegura pensa en blau i la utopia arribarà. Si estàs trista pensa en verd i l’esperança naixerà. Si et sents esclava pensa en groc i veuràs la llibertat. Si et falta valor pensar en vermell i el coratge et visitarà -. Des d’aquell dia la princesa va pensar en rosa. Un dia la princesa va conèixer a un fuster i es van enamorar. Però el fuster no era de sang blava i no podia casar-se amb la princesa. La situació tornava a ser gris desesperació. La princesa va pensar en verd i la esperança va arribar. Desprès va pensar en groc i va proposar al fuster buscar la llibertat. Finalment els dos van pensar en vermell i van ser prou valents per fugir del tediós ambient palatí. Junts van caminar per un camí blau per buscar la utopia. Finalment van trobar un país on ningú els coneixia i la seva vida va ser rosa.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: qui ha après a treballar les seves sensacions, sempre trobarà el camí per solucionar els seus problemes.

Francesc Estival Vilardell

REPARTIR EL PASTÍS. + PER A LES PERSONES – PER A LES SUPERESTRUCTURES

Els governs democràtics es financen amb les aportacions que fan els seus ciutadans, ja siguin persones físiques, ja jurídiques.

Hi ha impostos com l’IVA que graven el consum, i que no discriminen en funció de la capacitat econòmica dels compradors, el pa té el mateix preu per una persona que guanya menys de 1000€ que per l’Amancio Ortega Gaona (Busdongo de Arbas, 28 de marzo de 1936) per exemple.

Hi ha d’altres que graven els ingressos que reben /generen les persones físiques,  IRPF, que grava de forma progressiva els trams de renda.  O les jurídiques que només tributen en cas d’obtenir beneficis.

N’hi ha més d’impostos – i cada dia n’hi haurà de nous –  les administracions, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, autonomies, govern central,.., tendeixen a créixer exponencialment.

En el repartiment del pastís – que es fa amb llum i taquígrafs –  hi ha despeses respecte de les quals no s’acostuma a negociar cap reducció  ,  en el capítol de   personal  ,   en els àmbits de l’administració civil, els cossos policials, l’administració de justícia,.., tampoc en els parlaments i en  altres òrgans consultius,..,   i per descomptat tampoc a  l’exercit.

La sanitat ja no gaudeix d’aquest “ privilegi “,  els beneficiaris creixen i els pressupostos fa anys que no creixen en la mateixa proporció, el resultat és una major  morbiditat i mortalitat – tenen les dades  quantificades, quan aproven el pressupost – i acostumen a ser dissortadament força exactes.

Tampoc l’àmbit dels drets socials estan exempts, les llistes de persones desateses, creix de forma exponencial, superant de MOLT, les previsions.

L’educació també és un terreny propici a les retallades, s’explicava com un acudit, que un polític d’altíssim nivell, feia una “ visita “ en la que comprovava l’estat pèssim de molts centres escolars, i no assumia cap compromís – i ja se sap que les paraules se les emporta el vent, oi?– , i quan anava a veure una presó, assumia  el compromís de millorar-ne les instal·lacions de forma quasi immediata, el seu assessor, reservadament li feia notar el diferent tracte donat a les escoles, i la resposta era aquesta “ a l’escola no hi anirem més, i no podem assegurar que no acabem a la presó “ , oi?

Les administracions s’han aprimar, els recursos s’han de destinar a millorar la salut, el benestar social, l’educació,… , dissortadament però, això ni passava, ni passa, ni passarà, els que viuen de la “ menjadora publica” faran el que calgui per continuar-ho fent.

 

DEL DIUMENGE DE RAMS, CAMI CAP A LA CRUCIFIXIÓ

Avui,

el color del cel és gris i

està ennigulat.

Les ales

no tenen massa incentiu

per aixecar el vol,

porten llastres acumulats

de melangia.

I malgrat tot, la bellesa de l’instant persisteix.

Vivim en un tràfec

d’emocions efímeres

que devem acceptar

sense ancorar-nos

a cap d’elles.

Tenen el seu propi

recorregut i final.

Jesús,

 diumenge de Rams,

entrà a Jerusalem,

aclamat

amb cants d’Hosanna.

Intuïa, que començava

el seu camí cap a una mort dolorosa?

 Sabia què el què havia fet i faria

el portava a beure un calze cruel?

Mai he pogut esbrinar la resposta.

El què si sé, 

és que si ets honest i

transmets la teva veritat

pots passar per un camí

i no de roses,

sinó farcit de esbarzers.

Caldrà

tindre el coratge de fer-lo

sinó et vols trair a tu mateix

i arribar a una frustració flagrant.

Moltes persones

han viscut alguna entrada triomfal,

han aixecat palmes i rams

per nosaltres.

Més endavant, alguns dels mateixos

han intentat que

ens  crucifiquessin.

A alguns la decepció

els ha mort en vida,

altres,  malgrat tot

han o hem seguit caminant

i compartint la bellesa

que trobàvem

en el nostre trànsit.

Mai ens hem  sentit herois i sempre ha onejat

dins la nostra vida,

la bandera de la humilitat.

No hem pretès ser un exemple a seguir.

Ens hem mostrat

despullats i sincers.

Tal volta

el nostre missatge

hagi arribat a terra fèrtil.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 24-3-24

NINGÚ ELS ATURARÀ

Passejant pel camp o la muntanya pots adonar-te que alguna cosa està ressorgint. És l’ànsia de les llavors que volen fer néixer a totes les flors. En el cel hi ha un brogit suau que de mica en mica arribarà. Són els ocells que tornen de la seva emigració anual. Tot plegat és la força de la natura que prepara la gran esclatada primaveral. Entre les que esperen brotar hi ha les roses que portaran tendresa pels enamorats. Jasmin xiuladors que ompliran l’aire de melodies. Las margarides venen carregades de carícies. Clavells cridaners que repartiran passions i devocions. Arpegis de violetes. Campaneig de roselles. Sons de mandolina fets pel ginebró. Totes elles acompanyades pel piulador so del cant dels ocells. I un director que ho farà sonar tot, tu i el teu somriure. Des del principi dels temps ha passat i ningú ha pogut aturar-ho.

Cita de Svileta de Tessàlia: qui realment mana en el món és la naturalesa. Nosaltres sols som una anècdota.

Francesc Estival Vilardell