societat

En el mes de novembre es trenca l’any. Una basca incontrolada omple tots els racons. Una angunia impertinent pentina el món. L’ànsia es consola buscant la llum per l’horitzó. I les hores caminen a poc a poc. Les nits són llargues. De dia n’hi ha poc. La lluna tremolosa s’esberla en petits bocins que cauen per tot arreu. Engrunes de lluna, flàccida llum que crea enyors pels records de joventut i pels que ja no hi són. Moments d’il•lusions que defalleixen, però… com el nadó que aprèn a parlar, fortaleses que no es rendeixen. Cors que no deixen de bategar. Esperances que s’aixequen vigoroses convençudes de que aviat la llum tornarà.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: cada mes de l’any té la seva personalitat, també les seves reflexions.

Bona castanyada

Francesc Estival Vilardell

“La preocupació,  és una mala utilització de la imaginació “

Quan ens preocupa’m,  ens situa’m en un futur, que desconeixem o vivim

en base  a suposicions de coses,  que és impossible saber si realment ocorreran.

Amb aquesta actitud,  la vida ens fuig de les mans,  a una velocitat vertiginosa.

Crea’m aclaparament  ,  ansietat,  mal estar…

Passa’m pena,  per alguna cosa inexistent.

Ens troba’m ben enfora de l’aquí I l’ara.

Res es pot modificar lluny del present.

El passat està viscut, és immodificable.

Quan et preocupes no hi ha una acció possible,  en el temps futur, no es possible actuar,  sols es pot fer en el present.

Crea’m una construcció mental desordenada,  deformada i falsa, d’algo  que no és en absolut una realitat  i es troba fonamentada amb un ego alterat i deformat, que ho crea a través de les pors, els dubtes i les inseguretats.

Hi ha tècniques per recuperar la presència i l’instant,  jo coneix: la respiració conscient i la meditació (activa i passiva) , i escoltar el silenci.

Llavors recupera’m la presència,  vius la pau, ets l’amo del teu espai de vida.

Això podria ser una definició de l’ocupar-se.

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany. 28 d’octubre de 2024

Els “ caïnites “   els que fan bromes amb acudits com “ las mujeres, como las guitarras, tocadas y colgadas “ , s’estripen metafòricament les vestidures amb l’afer del  Íñigo Errejón Galván (Madrid, 14 de diciembre de 1983) , això alhora els permet NO parlar de les seves accions habituals – la corrupció endèmica i sistèmica , tant en l’àmbit privat, com en el públic – , el sentit comú, a ells que son tant amants de  la paremiologia,  els hauria de fer veure que aquesta història és la punta d’un iceberg que tot just comença a albirar-se a l’horitzó.

Alguns dels “ bocamolls/bocamolles” oficials, recordaran en els dies, setmanes, mesos y ays proper aquella dita profètica de la llengua castellana:

No te metas a redentor, que puedes salir crucificado

Cadascú viu la seva vida com sap, o bonament  pot.

Ningú té el dret a jutjar-la.

Es diu,  més o manco així: “Quan algú et jutgi,  deixa’l que es posi les teves sabates “

Ens indica que desconeixem el camí que han hagut de fer els altres i com de dur ha estat .

Sols sabem de nosaltres mateixos,  el camí que hem fet i feim.

I al cap i a la fi, el camí anomenat vida,  ja ens portarà a crear totes les lliçons que ens pertoquin per a fer,  el què hem vingut a realitzar.

Per a mi, aquesta és  la veritat que crec i

no li don més voltes.

Davant aquest fet, no entro en absolut,  en cap tipus d’apologia.

Sent quin és el camí que he de transitar, he triat i el faig a diari.

Procur fer-ho amb plenitud i gratitud.

No em faig trucs ni cap tipus de malabarismes.

El camí és tal qual és.

L’has creat tu mateix i els deus transitar amb el màxim de consciència, honestedat i dignitat.

Tot el demés son “vuits i nous i cartes que no lliguen”

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 13 d’octubre de 2024

De molt jove vaig tenir un dentista que xerrava pels colzes. Quan estaves estirat, amb la boca oberta, anestesiada i les seves eines llimant-te les dents; et parlava sobre “los catalanes” i no tenia pietat. Espantat no podies defensar-te i ell es despatxava exageradament. Acabada la feina volia ser el teu amic i canviava d’arguments. Aviat vaig canviar de dentista. Així es van calmar molts dolors. Les dents van ser ben ateses pel nou dentista i la meva opinió sobre els altres va millorar. Cal entendre que no tothom és un dentista covard que aprofita la seva posició per humiliar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si en algun lloc no et respecten, canvia de lloc.

Francesc Estival Vilardell

“Qui no compren una mirada, tampoc entendrà una llarga explicació “

Lleonard Da Vinci

Llenguatges secrets que cada dia empra’m: El gest, la mirada i el silenci.

Existeixen molts altres llenguatges, cadascun té un sentit diferent dins la natura.

Els animals i els elements els empren.

L’ésser humà-que se’l defineix com animal racional, que tinc els meus dubtes- que n’empri molts, dependrà de la seva sensibilitat per percebre i compartir.

Si es sent natura,  tendrà accés a molts més,  doncs s’haurà desencorcetat de llastres que ho impedeixen.

El llenguatge de la tendresa,  es fonamenta amb la carícia que pot ser feta per: les mans, la mirada, el silenci,  les paraules, els gestes…

L’abraçada,  en què ambdós que se la donen i tanquen els ulls per assaborir l’instant,  sempre m’ha corprès; és una fusió d’energies: ànima es fon amb altra ànima.

De cor a cor.

D’infants,  habitualment,  som molt més lliures i sense estereotips,  a l’hora d’expressar les nostres emocions.

D’adults, i pendents del què diran, crea’m barreres i armadures.

Existeixen llengües,  unes més musicals i dolces que les altres.

També existeixen diversos llenguatges en base a la creativitat: música,  poesia, pintura, fotografia… no faig la llista completa per no embafar.

Hi ha uns llenguatges universals: el somriure i les llàgrimes.

Lleonard,  va encertar plenament, tampoc és estrany ja que la seva sensibilitat era sublim i va deixar un bon llegat.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  5 d’octubre de 2024

En aquell moment el món estava darrera de vels transparent. Malgrat això vaig veure ocells a la riba de la mar cantant la cançó que volia escoltar. Que el teu amor i el meu amor eren el mateix caminar. Que les flors, el seus colors i fragàncies construiran la casa on la nostra relació viuria. En el moment que estic a punt de tocar la teva cara amb la meva mà… bufa!!!… sobtadament un fort timbre va sonar i em va despertar… Els vels s’han dissipat, els ocells no canten, tu estàs lluny de mi i … he de prendre la pastilla que la metgessa em va receptar. Tanmateix dins del meu cafè trobo un núvol que em fa tornar a creure. Gràcies a ell sé que algun dia arribaràs i ompliràs el buit que ha deixat el timbre que t’ha fet volar… odio al meu despertador!

Cita de Svileta de Tessàlia: si se t’escapa un somni, tanca els ulls i torna a somiar.

Francesc Estival Vilardell