LA CAPELLA DEL PONT DE URIES/ CAPELLA DE LA VERGE DIVINA DE PONT DURIS. SANT SERNI. GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA.

L’Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889 – 1942), retratava l’any 1934,  per a l’Estudi de la Masia Catalana, “Capella del Pont de Uries a Gavet de la Conca”.

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5202/rec/26

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5202/rec/26

No en trobava cap dada – lluny de mi però, l’estulta generalització que a Internet ‘hi ha de tot’, està clar que si parlem de temes culturals, l’afirmació hauria de  ser justament la contraria, oi? -;  de Sant Serni ,  un poble integrat al municipi de Gavet de la Conca,  llegia que es duia a terme un  aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Pont d’Orís on, segons la tradició, un bou féu descobrir al pastor una imatge de la Mare de Déu, cosa que va fer que construïssin el santuari en aquell indret. Segons la mateixa tradició, a més, el Noguera Pallaresa apartà el seu curs més cap a ponent, perquè s’hi bastís la capella. L’ermita, romànica, fou destruïda en construir-se la central elèctrica de Gavet, que va entrar en funcionament el 1931 amb una potència instal·lada de 32.000 CV.

file:///C:/Users/Usuario/Downloads/271948-394241-1-PB%20(1).pdf

«      Se apartà lo riu Noguera,

calma son orgull i fúria,

respecte de Vós venera

deixar esta planúria.

Vostra imatge meresquérem

per consol i alegria,

en eix temple que vos férem

per record de tanta ditxa.

Tan gran prenda venerar

per miracle encontrada:

Oïu-nos, Verge Divina,

de Pont Durís anomenada. »

— Goig popular

No em queda clar, que aquesta esglesiola de Pont Durís, sigui la que retratava l’Antoni Gallardo i Garriga, ja que a la fitxa de l’Estudi de la Masia Catalana,  apareix la data 1934.

Us deixo la pregunta,  que traslladaré també al  Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya  ( Arxiu Gavín) , i a TOTS els si en teniu resposta, agrairé un email a coneixercatalunya@gmail.com

Em confirmen des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin), que aquesta era la Capella de la Mare de Déu del Pont d’Oris, i que encara se’n poden veure algunes restes.

 

EL RETORN DE SANT JORDI AMB ALGUNES LLICÈNCIES

He sortit al balcó i l’aire m’ha saludat:

M’ha dit que era primavera.

Després d’un llarg combat,

Entre el fred i la calidesa,

La primavera ha guanyat.

D’aquí a poc serà Sant Jordi,

I, arribarà puntual.

A la mà, la llança afuada,

Tot esperant el llarg instant.

La princesa té un llibre,

Per entretenir el drac.

Recita versos i llegeix contes

Que la bèstia escolta amb interès                

Poca fressa i destresa,

Cop d’espasa i l’ha matat.

Estès a terra es dessagna

El malvat enfurismat.

De la sang neix un roser

Amb roses d’un roig viu.

La donzella s’enamora

Del cavaller audaç

Qui li ofrena amor etern.

 

©MARIA TERESA GALAN – abril 2019

MARIA, NOSTRA SENYORA DE CANÀ.

Abans de començar a llegir ens caldrà fer un exercici d’adaptació històrico-mental ; estem a l’Orient Mitjà , possiblement a l’any 30, és a dir que les condicions econòmiques i socials d’aquell moment, no tenen res a veure, amb les que puguem tenir aquest any 2019.

La situació passa a Canà, un petit poble de Galilea, que les fonts històriques ( no sense alguna reserva ), situen a 14 kms. de Nazaret. ( avui, ara , completament en ruïnes i s’anomena Khirbet Qana, que vol dir justament ” ruïnes de Canà ” * ). Es celebra un casament i entre els convidats trobem a Maria, mare de Jesús i també el mateix Jesús i els seus deixebles; podem pensar que hi havia alguna relació, fins i tot familiar entre la parella que es des posava i Maria (1); potser només però era una relació d’amistat, en qualsevol cas el grau d’intimitat que implica el coneixement de que la previsió de vi s’estava esgotant, reforça la convicció d’una relació més que formal.

Es possible encara que fos l’assistència de Jesús i els deixebles al convit, i d’altres com ells que inicialment no estaven previstos, el que propicies l’acabament. Avui encara, tot i que de forma extraordinària, passa en alguns llocs de casa nostra, que es convida a tothom, a participar d’una festa de noces, d’un bateig,.. En tinc com a mínim una experiència personal.

El fet però, i recollirem les mateixes paraules que ens han arribat, es que Maria, que possiblement s’havia interessat per l’agitació que presentava la mare d’un dels contraents, s’adreça a Jesús, ” no tenen el vi “, en un primer moment Jesús contesta , ” ” Dona, i jo que i tinc a veure ? “, de ben segur que foren els ulls de la mare, els que respongueren a Jesús, i acte seguit, Maria s’adreça als que servien la taula, ” feu el que Ell os digui “. En aquell temps, no hi havia aigua corrent a les cases, com encara de ben segur recordem que passava en aquest país nostre, alguns dels lectors de més edat. A l’entrada de les cases, s’acostumava a tenir en un nombre variable gerres d’aigua – piques diu l’evangeli – per atendre a les necessitats familiars, també i com es recull en el relat evangèlic, a les pràctiques de purificació ritual usuals entre els jueus ; Jesús acompanyat dels servents es dirigí cap aquell lloc, i els digué ” Ompliu d’aigua aquestes piques ” , ells les ompliren fins a dalt, llavors els digué : ” Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei “( dit també en alguns llocs mestre sala , antecedent del Maïtre modern )”.

Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 17 d’abril de 1873[1] – Buenos Aires, 16 de setembre de 1957)

La cara dels servents mentre traslladaven les gerres devia ser per veure-la, pensaven de ben segur que en el millor dels casos, acabarien amb les gerres per barret. El mestre de cerimònies desprès de tastar el vi, es va adreçar fins a la taula que ara en diríem presidencial, i fa el comentari de que tothom acostuma a servir primer el vi més bo, i desprès a mig menjar, quan els convidats ja comencen a perdre el gust , es treu el vi més inferior, i en aquesta ocasió s’ha fet al revés.

D’aquest fet miraculós, hi ha dues coses a ressaltar : la primera és el paper de Maria que actua com a intercessora davant Jesús, aquesta faceta de Maria tant volguda pels catòlics, queda recollida no tant en l’explicació del problema ” no tenen vi “, sinó més clarament amb la petició silenciosa dels ulls de la mare, que Jesús , fill, atén amb promptitud. La segona i no menys important és el fet mateix de que Maria, una dona, en una societat on les dones no tenien cap paper, assumeix que aquell problema – petit si pensen en termes del món – cal solucionar-lo i amb una actitud que hem de veure com molt avançada al seu moment històric s’adreça al seu fill en públic per a demanar la seva intervenció.

I també ,i em dol particularment com a catòlic , hi ha un oblit a reparar. A Khirbet Qana a la plana del Battof , – ara deshabitada – avui no hi ha cap temple dedicat a Maria , justament en el lloc on tenim constància escrita de la seva intercessió directa i principal, justament on es forja la imatge mediadora de Maria !.

La majoria de Santuaris Marians s’han aixecat i es mantenen per la pietat popular, Lourdes, Fàtima , El Miracle, son llocs on la tradició ens diu que la Mare de Déu es va aparèixer, per fer-nos arribar les paraules en què s’adreçà als que servien la taula, ” feu el que Ell os digui “.

Fora lògic – des del meu punt de vista – que s’impulsés des dels creients, la construcció d’un temple. A Khirbet Qana a la plana del Battof , – ara deshabitada – ; penso fins i tot, que una vegada més la mediació de Maria, podria ajudar a portar la pau en aquell racó de món.

* Seguim aquí les tesis històriques recollides pel P. Julian Herrojo, en les que de forma rigorosa i documentada es nega la localització en el territori de l’actual Líban, a 14 Km de Súr (Tiro ), com la de Kfar Kanna que està documentada només des del 1.047 d.C.

  1. La tesi del parentiu entre els nuvis de Canà i Jesús i Maria, està recollida de Julio Africano que en el segle III D.C. assenyala com a lloc de procedència d’alguns dels familiars de Jesús, la població de Kaukab, que es troba només a 4 kms. de Khirbet Qana

OLOR DE CRISANTEMS

Tinc temps perquè m’expliqui la història diu la Júlia, a la dona vella que li ha regalat unes puntes fetes al coixí ,perquè les cusi a una tovallola.

La dona somriu, desa lentament la caixa d’on ha tret les randes , es posa ve la faldilla que li arriba als peus. En fer aquest moviment a la Júlia li arriba un perfum que no sap de moment com distingir, li recorda una mica als crisantems que la seva àvia tenia en previsió per portar al cementiri, el dia de difunts.

La Júlia desa dins la cartera les randes de color marfil al costat de la pòlissa d’enterrament de la dona que li acaba de signar,

Bé diu la senyora i es posa a lloc la seva faldilla que li arriba als peus i tapa una cama més llarga que l ‘altra , la seva brusa blanca perfectament emmidonada, li donen aquest aire de castellana antiga o bé com aquelles pel·lícules del oest ,que de petita mirava i a on en “Haciendas Mejicanas” sortien noies igualetes a la dona que té al davant.

-Si vaig néixer a prop de Veracruz diu i va ser casualitat que conegués el que hauria de ser el meu marit, un català nascut al meu país , però que volia tornar a les arrels d´on venia.

-En aquell temps jo era una xavaleta coixa que ningú mirava, sols ell va veure en mi quelcom que va fer que se’m emportes cap a Catalunya, abans de marxar la meva mare ens va fer casar a l’ermita de la Verge de Guadalupe, el nom que jo tinc. Els ossos dels avantpassats no haurien descansat a la seva tomba. Jo era filla única i em vaig emportar la mare amb nosaltres, no cal dir que fa anys va morir.

Un cop aquí el marit em va portar a un bon metge, no va poder fer res amb la meva coixesa, vaig ser jo qui vaig començar a portar faldilles llargues,  així no es veien les sabates, una amb la sola més gruixuda que l’altra.

Vàrem tenir la nena, la meva filleta , preciosa amb el cabell castany del seu pare i els ulls verds com els meus. La nena però,  va morir al cap de cinc anys i el meu marit embogit de dolor em va deixar. Va tornar d’on haviem vingut però no se’m va voler emporta amb ell, sé que viu no gaire lluny d’on vaig néixer i qualsevol dia es morirà i  no té ningú   que li pagui l’enterrament, per això ho volia fer jo,  tu dius  però, que sols pots fer assegurances aquí a la península, per això jo si la vull fer, però amb quedo amb la recança de què ell morirà i ningú voldrà fer-se cas dels seus ossos.

-Senyora li vaig dir, no es preocupi , si ell la va deixar , vostè no te cap deure de fer-se càrrec de la seva mort, si ell l’ha deixat en vida i sola.

– En part tens raó, però al meu poble el dia de difunts una boira baixa ho cobreix tot, són les ànimes que vaguen amb pena dels que ningú els resa, ni ningú es recorda d´ells. Creu-me, la gent no surt de casa fins l’endemà tenen por. Les campanes toquen soles a difunts i fins que s’escampa la boira tothom diu rosaris ben endins de casa, les portes i finestres tancades . Sols la llum dels ciris dóna una mica de claror als vius. Jo no vull que el meu marit sigui fum ho entens oi,  noia ?

– Si, li vaig dir jo , li faré una pòlissa assegurant que viu amb vostè i que de tant en tant va de viatge a Amèrica, si s’escau el repatriaran.

-La dona em va fer una abraçada, llavors si vaig sentir olor de crisantems, la mateixa olor  que els de la meva àvia;  vaig pensar que era una petita trampa, que a una Asseguradora tan important  però, s’ho podia permetre.

-La dona em va donar les dades em va signar l’altra pòlissa i vaig marxar amb l’ànima encongida. Al final de les escales vaig trobar un gat negre que em va mirar amb els seus ulls de color ambarí de forma  indiferent.

En pujar al cotxe em vaig treure la jaqueta, feia olor de crisantems, una olor que es va escampar per tot el cotxe fins a molts dies després.

Encara avui recordo la senyora que feia olor de crisantems.

Montserrat Vilaró Berenguer

CATALANS EXCEPCIONALS

Havíem endegat una secció CATALANS EXCEPCIONALS al DIARI DE CASTELLAR DEL VALLÈS, un digital que NOMÉS existeix en aquest àmbit.

NO ens sorprenia la virulència dels atacs que patia el DIARI DE CASTELLAR DEL VALLÈS, més enllà que ja tenim una edat – que també – , hi ha col·lectius que consideren que el diàleg , la tolerància, la democràcia a cops, , son eines dels febles, i quan cal  a cops,  quan els sembla mitjançant  estrafolàries ‘marqueses ‘ i/o  ‘nenes escatològiques’ , pretenen amagar reivindicacions del TOT legitimes.

En aquesta ocasió els feia MOLTA nosa Griselda Pascual i Xufré (Barcelona, 11 de febrer del 1926 – Barcelona, 8 de juny del 2001)

https://mujeresconciencia.com/2015/08/01/pasajes-de-la-historia-de-la-ciencia-griselda-pascual-i-xufre/

https://www.raco.cat/index.php/CollectaneaMathematica/article/view/57653

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0246796.xml

https://blocmat.ub.edu/tag/griselda-pascual-xufre/

https://www.researchgate.net/scientific-contributions/54761800_Griselda_Pascual_Xufre

Pots enganyar a tothom durant algun temps; fins i tot pots enganyar a algunes persones durant molt de temps; però no pots enganyar a tothom tot el temps

Cap home no és prou bo per a governar-ne d’altres sense el seu consentiment

Quan van intentar fer que callés, vaig cridar.

TALARN. EL LLOC DEL FRONT

El  Josep Vives Domingo, publica una imatge ‘Talarn Antic’

El Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), eminent filòleg , al que únicament la seva condició de català, privava d’un major reconeixement internacional,  inclou  «Talarn» entre els topònims d’origen cèltic presents als Pallars.

https://cat.elpais.com/tag/joan_coromines

Prové del cèltic comú «talos» (front) amb el sufix també cèltic «-arnos», present en diversos topònims del mateix origen. «Talarnos» (el lloc del front) seria, doncs, el topònim antic, perfectament intel·ligible si s’arriba a Talarn des del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera que domina la vall de la Noguera Pallaresa.

En la terminologia militar el terme ‘front’ té una connotació de límit amb altres forces, pensem que Talarn, en algun  apoca i per un llarg període, devia ser la frontera amb altres grups humans.

MARIA DE MAGDALA. LA MAGDALENA.

En aquests dies en altre temps es recordava el que en deien la ‘ història sagrada’ , publicarem uns quants ‘SECUNDARIS D’OR’ que alguns recordaran amb tendresa, i que molts descobriran, esperem que amb complaença.

De  Santa Magdalena ,   se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana – La Gran – no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, – avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – la trobem juntament amb Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més ensalzat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, – avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .

La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les seves relíquies foren traslladades a Constantinopla.

Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació del Pla de la Garga en seria clarament una mostra. Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.

RESERVAT EL DRET D’ESCOLLIR COMPANYIA PER DINAR

NO el trobava a la Constitució de 1978, i mira que fa una llarga enumeració de drets que els ciutadans NO PODEN EXIGIR a l’Administració :

Dret a la vida
Dret a la llibertat i la seguretat
Dret a la intimitat personal i familiar
Dret al secret de comunicacions
Dret a llibertat de circulació i residència
Dret a la llibertat d’expressió
Dret a l’ensenyament
Dret de reunió
Dret d’associació
Dret de participació
Dret de Petició
Dret a la tutela judicial
Dret a l’educació
Dret a la feina
Dret a la salut
Dret a la vivenda
Dret,….

M’explicava un xofer que fa transport nacional i internacional, que malgrat la fama diu que si hi ha camions el lloc és bo per aturar-se, hi ha camioners – cada vegada més – que deixen d’aturar-se en llocs de carretera on habitualment s’aturen vehicles policials.

Això, alhora que comportava haver de canviar de costums, provocava no poques pèrdues en restaurants i locals de carretera de llarga tradició.

Està clar que NINGÚ et pot obligar a compartir el teu temps, i àdhuc el teu espai amb membres de cossos policials.

Tant clar almenys, com que els locals perjudicats, no poden en virtut del DRET D’ADMISSIÓ, barrar l’entrada als uniformats, oi?.

Coses que poden succeir quan els períodes electorals coincideixen amb la primavera i la floració.

No m’acabo de creure aquesta història que m’explicaven, malgrat que per l’època és més que possible.

M’explicaven que portaven en estat de gran decandiment –  a les portes de la mort quasi –   una persona – no desvetllarem el sexe – al Centre d’Atenció Primària  d’un poble de Catalunya.

La metgessa li va fer una exploració complerta i va comprovar que no hi havia cap CAUSA OBJECTIVA per aquell estat d’agitació que li feia accelerar el cor, i desencaixar els ulls.

Li van preguntar, que li ha succeït?.  Com no li va donar resposta va tornar a preguntar, que les ha sucedido?. La resposta va fer que la metgessa se’n enrioles malgrat els seus esforços per no fer-ho.

Viniendo hacia aquí he visto miles de lazos amarillos, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral Central.  He temido por mi seguridad personal.

La metgessa, que exercia en un poble rural, en el que havia nascut, li va explicar que a la primavera SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, acostumen a groguejar els :

Camps de colza. La ginesta. Les argelagues.

I que per descomptat, no havia de tenir cap por per la seva seguretat personal.

No li va receptar cap a antihistamínic perquè NOMÉS tenen un efecte somàtic, i el seu problema clarament era d’origen psíquic.

Deia que no m’ho acabo de creure això que m’explicaven, tot i que es llegeixen coses com :

http://m.xcatalunya.cat/noticies/detail.php?id=48507&fbclid=IwAR3HysOABS23Si4cgC7VtMJQdkRvbXa8-cZzk2H_Ov4cuIbtPzitaUuaFlA

Un periodista de la caverna proposa llençar una bomba sobre TV3 i fer-hi un puticlub al solar

Ja queden menys dies perquè s’acabi aquesta campanya electoral, oi?.

EL CIENTIFIC ESPAORDIT

Un científic es va espantar per la situació que arribava. Era època d’eleccions polítiques. Com a científic sabia molt. Podia intentar una solució per amorosir la situació. Així que es va tancar al laboratori i va començar a experimentar. El resultat va ser la mutació d’un virus assassí que podia fer desaparèixer als ximples. En la darrera part de l’experiment el virus es va escapar. El primer afectat va ser el propi científic. El virus va pensar que era una ximpleria que l’haguessin creat i va fer desaparèixer al científic. Ara el virus vola sol per entre nosaltres. És època d’eleccions i per tant de ximpleries fàcils. Cal anar molt en compta, sobretot els polítics, perquè el virus no perdona.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: una bona idea és més fàcil oferir-la que fer-la.

Francesc Estival