La proliferació de sèries i pel·lícules que “humanitzen” i glorifiquen policies conviu obscenament amb informacions constants sobre brutalitat, tortura i impunitat policial arreu del món; aquesta fractura no és casual, és estructural i funcional al poder
Les ficcions policials no només expliquen històries, sinó que fabriquen sentit comú: presenten la policia com a única barrera entre l’ordre i el caos, naturalitzen la violència “necessària” i desplacen l’empatia cap a l’agent armat i no cap a qui pateix l’abús. En aquest esquema, la por al crim justifica la por a la policia: qualsevol excés es disculpa perquè “algú ho ha de fer”, i l’espectador acaba acceptant que cal mentir, colpejar o saltar-se la llei per salvar la societat. Aquest fenomen ja té nom: copaganda, propaganda destinada a millorar la imatge policial i desactivar la crítica, fins i tot quan els mateixos mitjans informen d’escàndols de corrupció, racisme o homicidis comesos per agents.
Mentre una part de la programació televisiva mostra policies sensibles, pares i mares abnegats, que ploren i pateixen per “protegir-nos”, els informatius parlen de persones assassinades o greument ferides en operatius “legals”. En el cas del Marroc, per exemple, les protestes juvenils per serveis bàsics i contra la corrupció s’han saldat amb manifestants morts i centenars de detinguts; la violència ha estat denunciada per organitzacions de drets humans, malgrat el relat oficial “d’ordre públic”. En l’àmbit migratori, les actuacions d’agents de l’ICE als Estats Units han estat enregistrades mostrant detencions agressives, vulneracions flagrants de drets i un ús de la força que desmenteix qualsevol narrativa de “servei humanitari”. I, tanmateix, la maquinària audiovisual continua oferint policies valents i sacrificats, un bàlsam simbòlic per tapar una realitat que supura violència institucional sistemàtica
La major part d’aquestes obres centren la mirada en el “bon policia aïllat”, amb dilemes morals individuals, com si el problema fos només de pomes podrides i no d’un sistema de control social construït sobre desigualtat, racisme i impunitat. Això despolititza la repressió: converteix conflictes socials, protesta juvenil o migració en “problemes d’ordre” que requereixen múscul policial, mai transformacions estructurals. Quan la policia marroquina reprimeix joves que demanen serveis bàsics, o quan cossos especialitzats en fronteres colpegen i expulsen migrants, la pregunta no és “què passa a la societat?”, sinó “com contenim aquesta amenaça?”. La ficció, reproduint aquest esquema, serveix com a pedagogia de la resignació: ensenya a no qüestionar qui té el monopoli de la violència, només a confiar que, al final, algú “dins del sistema” farà el correcte.
El fet que, a la mateixa graella televisiva, convisquin sèries que veneren la policia amb notícies sobre la seva brutalitat no és un accident, és un mecanisme de gestió de la contradicció. D’una banda, els fets nus —protestes reprimides al Marroc, actuacions ferotges de l’ICE, atropellaments o trets en contextos de protesta a països com l’Iran— erosionen la legitimitat dels cossos; de l’altra, la ficció la reconstrueix constantment, mostrant agents tan humans i sacrificats que l’espectador preferirà creure que allò que veu al telenotícies és “un error” i no la norma. Aquesta convivència entre relat amable i realitat violenta crea una mena de dissonància cognitiva protectora: és més fàcil pensar que el món és com a la sèrie que assumir que l’Estat pot ser l’agressor sistemàtic dels seus propis ciutadans. En aquest sentit, cada capítol de “policies bons” funciona com una injecció simbòlica que permet suportar —i, al límit, justificar— els cops, les morts i les vexacions que veiem en vídeos filtrats o informes d’ONG
Davant d’aquesta maquinària, el mínim acte de dignitat és mirar amb sospita qualsevol producte cultural que posi una pistola a les mans d’un personatge i ens demani estimar-lo sense qüestionar per a qui treballa. No es tracta de negar l’existència d’agents que intenten fer la seva feina amb decència, sinó de recordar que la qüestió central no és la bondat individual, sinó l’ús polític de la violència organitzada. Quan el relat hegemònic insisteix a presentar policies com a salvadors mentre la realitat mostra cossos que maten manifestants, migrants o dissidents, l’única resposta responsable és assumir una posició radicalment crítica i exigir que el focus es desplaci: menys llàgrimes de policia de ficció, més atenció a les víctimes reals. Potser el veritable gir narratiu que falta no és una nova sèrie de policies “més humans”, sinó imaginar societats que necessitin molta menys policia i molta més justícia