Jordi Pujol i Pasqual Maragall, esmorzen junts. Dos Presidents, dos formes de veure Catalunya. Dos formes de estimar-la. Dos formes complementàries. Es un senyal inequívoc que el catalanisme de soc a rel es viu. Les lluites històriques han deixat pitjada: hi han ferides encara obertes. Ambdues sensibilitats tenen un front comú: recuperar el nostre orgull, la nostra identitat, les nostres institucions amb plenitud. Negociar com un poble, no com un puzle de partits regionalistes mimètics d’un Gran Germà amb referència directa o amb capacitat d’aixopluc per anar tirant de la rifeta de càrrecs funcionarials.
En comú, el seu esforç. En comú, la seva dignitat. En comú, gats escaldats per el mateix amo. En comú, voluntat que no volen donar a tòrcer. Jordi Pujol, avui, ben arropat, per un partit viu, per un programa renovador, per gent que es baralla però que te clar l’objectiu final. Pasqual Maragall, deixat pels que el van utilitzar: idealisme en front del pragmatisme mes descarnat. Ciutadans es un aixopluc honest però sense un nord polític i nacional clar.
En Pasqual representa una munió de gent del nostre país, nascuts o no ací. En Jordi pot esser encara mes ¿Per què no unir les forces?
La Casa Gran, pot esser, ens indica un camí.
Endavant.
Josep de Nadal
No sempre el resultat de sumar contraris dona bons resultats.
Penso que cal esmorzar sempre – és l’apat més important del dia – si pots fes-ho únicament amb amics; en qualsvol cas però esmorza !
Imagino que en aqeust cas – com en molts altres – el Jordi Pujol i soley, ha fet de la necessitat virtud.
Som catalans, i allò de ” al enemigo ni agua “, no ens sembla ni lògic, ni huma, ni sobretotr pròpi d’un poble com el nostre.
Déu va crear els pobles, i esperarem tant com calgui, perque finalment – també els catalans- assolim un dia la llibertat.
Amen !