Aquest dies, arran de la informació apareguda en la publicació digital “territoris.cat”, en relació a l’homenatge que tributat per Castellnou de Seana a Miquel Galitó, a sortit a la llum la figura del coronel Antoni Niubó, que va ser un dels principals protagonistes en molts dels enfrontaments armats que es van succeir a l’anomenada “provincia” de Lleida durant la primera guerra carlina, fins que el 2 de maig de 1837, va morir a Lloberola, prop de Biosca, en ser atacat per la partida de mossèn Benet Tristany, mentre anava amb la seva columna cap a Solsona per intentar reconquerir-la de les mans dels carlins.
I, si m’ho permeteu, també voldria afegir-me a la conversa oberta sobre el coronel Niubó, atès que, de fa temps que hi he dedicat alguna estona per a saber alguna cosa mes de la seva persona, i, en aquest sentit, agraeixo les aportacions fetes tant pel Sr. Lladonosa, en la secció de cartes al director del diari “Segre”, com la Sra. Xammar en l’apartat del comentaris a la noticia que publica “Territoris.cat”.
El meu interès per coronel Niubó ve de lluny. Potser és una d’aquelles dèries de l’adolescència, atès que el setembre de 1.835 va deixar una petja inesborrable a Guimerà, el meu poble, quan ordena bombardejar amb bala rasa el castell, per tal capturar el Rosset, de Belianes i la seva partida calina formada per 463 homes (segons consta en l’informe tramés pel mateix coronel Niubó a capitania general).
Aquell setembre de 1.835 marca la fi del castell de Guimerà. Des de llavors només en queden els fonaments i mitja torres esberlada, que corona el poble i li dona la fisonomia que tots coneixem.
El coronel Niubó era un militar professional de l’exèrcit espanyol, llavors també anomenat cristí perquè donava suport a la reina governadora, Maria Cristina de Borbó. Les cròniques s’hi refereixen amb l’adjectiu de “bizarro”, que podem traduir com a valent, atrevit, eixerit.
Crec que era una persona que complia amb escreix les ordres rebudes per a combatre les partides carlines, i que hi aplicava tota la seva capacitat i energia, per tal destruir-les.
Dona la sensació de ser inflexible en la persecució i destrucció de l’enemic. El setembre de 1835, quan els carlins d’en Rosset es tanquen al castell de Guimerà, no es conforma en mantenir el setge, i esgotar la resistència dels encastellats. Per a evitar l’efecte crida, i que altres partides poguessin venir a socórrer els assetjats, demana reforços d’artilleria, i així trenca les muralles del castell. Després, quan els carlins es rendeixen i pren el castell, ordena afusellar Rosset i altres 33 components de l’escamot, allí mateix, i per a que els pobles del voltant prenguin nota i no es desvien, n’afusella 12 a Verdú, 22 a Tàrrega, i 3 a Igualada. La resta, 388, queden presoners i enviats a Lleida. Hom diu que després van ser deportats a Cuba, però no n’he vist la relació.
Però el coronel Niubó també va donar mostres d’extrema duresa al santuari de Lord (que les cròniques de l’època anomenen de l’”Hort”), prop de Sant Llorenç de Morunys, on el 1835 els carlins hi havia instal·lat un hospital. Niubó comandava les tropes que van atacar i foragitar els carlins refugiats a Lord, i, quan ocupa el santuari, l’incendia fins a destruir-lo totalment.
Antoni Borges, cap carlí de Vernet, operava per la zona d’Artesa de Segre i de Comiols, fins que el maig de 1836, ferit, as refugia en una casa de Vilanova de Meià, on és detingut pel Coronel Niubó, i des d’allí traslladat a Cervera, on, sembla que per pressions populars, fou afusellat.
Diu que en la batalla de Lloberola, encerclada i derrotada la columna del coronel Niubó, un fill del cabdill Antoni Borges, anomenat Josep (a) “Borgetes”, va ser qui va acabà amb la vida del coronel, en revenja per la mort del seu pare.
Potser no és tota la veritat, però explica molt be l’ambient d’aquella guerra civil que durant set anys va portar tanta mort i destrucció.
No soc un expert militar, però amb els ulls d’avui sembla que les accions del coronel Niubó eren excessives, que anaven mes enllà del compliment dels deures imposats, però entenc que, des de la nostra posició, tampoc ho podem afirmar. No hi ha dubte que era un bon professional.
En qualsevol cas, les ordres de destrucció anihilació de l’enemic li venien dels seus comandaments, i que, com sempre, els que encenen una guerra no son a les trinxeres, ni corren per camins i muntanyes perseguint un enemic inventat no se sap per qui, ni per què.
He nascut i he crescut sota la torre esberlada i partida del castell de Guimerà, i per això lamento que el coronel Niubó s’hi atanses un dia de setembre de 1835. La guerra és cruel, i si ens toca de prop, encara mes.
El castell no tornarà mai mes, els morts tampoc, només desitjo que Deu els hagi perdonat a tots.
J. Corbella i Duch
Advocat; 02/03/13