EL LLIBRE ANTIC

A les golfes de casa,  fa una munió d’anys vaig trobar un llibre antic. Estava escrit en  un català que es veia antiquíssim i moltes paraules  una mica estranyes. El llibre era amb cobertes del que semblava un cuir i el paper molt rústic, semblava també de confecció casolana.

El vaig prémer amb les meves mans i durant uns dies vaig poder desxifrar el seu contingut que em va encuriosir i em vaig  preguntar de qui devia ser el llibre?. Algun avantpassat meu potser,  la masia és de la nostra propietat de fa molts i molts anys.

En el llibre hi ha tres històries, la que em va cridar més l’atenció, ús la transcric ara a vosaltres, em va agradar molt i espero que també la  tingueu en compte.

El llibre explica i comença més o menys així:

En aquell temps en què les bèsties parlaven i els humans els entenien, car llur llenguatge era similar, era el principi de la humanitat, els humans vivien en coves i balmes , i els animals corrien lliurement pels boscos i muntanyes.

Vet aquí que un dia de tardor un cavall s’atansà a la cova i fent primer un renill els digué: he vist que amb molt esforç llaureu la terra, jo i la meva muller l’egua us podem ajudar. A canvi volem  que ens  doneu menjar i ens protegiu dels animals salvatges, fet!. varen dir l’home i la dona que havien sortit de la cova. I allí es varen quedar per ajudar a llaurar la terra.

Una nit quan tothom dormia es va sentir un terrabastall. L’home s’aixeca i sortí al carrer i pregunta. Qui sou? Mummmuuu muuuusaltres va dir el bou que era un xic pagerol. Ma muller té llet i es pot fer formatges i mantega, ens podem quedar?.. Fet va dir la dona, sereu útils.

I així un altre dia vingueren els gossos i es quedaren per ser guardians.

I els galls per fer de despertadors.

i les gallines pondre ous.

Més tard vingué el gat que es va oferir per netejar de rates i la gata per fer companyia i jugar amb els nens..

Vet  aquí com diu que varen començar els humans, la convivència amb els animals. I conte explicat conte acabat. Us asseguro que tot això pot ser ben veritat

Montserrat Vilaró Berenguer

Feu un comentari