Llegia a l’enciclopèdia Catalana; als vessants septentrionals de la serra de Montclar hi ha el poble de Biure de Gaià , al costat meridional de la riera de Biure. Es formà a redós del castell de Biure, situat damunt un tossalet a la banda de llevant. Bastit al segle XI, ha sofert molts afegits i reformes i actualment té aspecte de palau castell modern, amb torres emmerletades i finestrals neogòtics. N’havien estat castlans els Biure. De l’antiga església romànica, dedicada a sant Joan i de la qual hi ha documentat a la fi del segle XII un altar dedicat a sant Gil, no queda cap resta. L’actual, construïda al segle XVIII, és d’estil barroc i duu la data de 1782 a la dovella central de la portalada, juntament amb la creu de Malta. La parròquia conserva una interessant creu processional d’argent, d’estil gòtic. Molt a prop del temple es troba una artística creu de terme, probablement de la fi del segle XV.
El lloc apareix documentalment amb el nom de Benviure i al segle XI integrava el territori del castell de Montclar. A mitjan segle XII s’hi establí l’orde de l’Hospital, que hi fundà una de les seves primeres cases a la comarca. El 1151 és documentada l’existència de l’església de Sant Joan, de l’esmentat orde, situada dins els termes del castell de Biure i que fou objecte de diverses donacions per part dels Aguiló, senyors del lloc. Ben aviat aquesta casa hospitalera passà a formar part de la comanda de Cervera. Els hospitalers ampliaren el patrimoni inicial amb diverses donacions efectuades al llarg de la segona meitat del segle XII i principi del segle XIII. El 1241 Guillem d’Aguiló els penyorà, per 800 morabatins, el lloc i terme i el 1266 els vengué definitivament a l’orde, per bé que fins el 1277 els hospitalers no aconseguiren de recuperar el feu per compra a Galceran de Puigverd i a la seva dona Elisenda; per la seva banda, el 1380 el prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà, comprà a la corona la total jurisdicció del lloc i terme de Biure. Al segle XIV, l’esmentat orde establí a l’església de Sant Joan un capellà amb el títol de prior.
Cap dada del plàtan de la llibertat situat al costat de la Font.
Consultava a : http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/conca-barbera/
Constava que no se’n fa esment, com tampoc d’altres arbres singulars dels que anirem parlant en successius lliuraments.
El segon feixisme feia un gran tasca destructiva de plàtans – arbres que ells associen a la llibertat pel seu origen – . Qui no recorda les carreteres vorejades d’aquests arbres, que s’eliminaven amb l’excusa del ‘perill pel trànsit’, malgrat que MAI, MAI, MAI, cap arbre havia atropellat un vehicle?.
La Conca de Barberà ha patit – i pateix – una fortíssima caiguda demogràfica, i en situacions de quasi supervivència, s’entén que les ‘qüestions culturals, patrimonials i/o artístiques’ no siguin les del màxim interès.
Les actuals Administracions públiques catalanes superiors, Consell comarcal, Diputació, Generalitat, haurien de fer-se càrrec d’aquesta tasca de documentar el patrimoni històric i/o artístic existent en els municipis que no compten amb la força demogràfica i/o econòmica suficient.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Antonio Mora Vergés
P/D
En la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, sembla que hem tocat algun ‘ull de poll’ .
Facebook, dia si, i dia també, bloqueja les publicacions.
Nosaltres – si ens deixen – continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.