A la crònica oficial, els accidents d’Adamuz i Gelida eren fruit del desgast natural: fatiga del material, pluja, vent i una pedra que cedeix allà. Els portaveus, amb veu greu i americana ben planxada, repetien que tot estava “sota control”. I la gent, cansada i hipnotitzada per pantalles blaves, se’ls creia. Perquè creure és més còmode que pensar.
Als pobles però , hi havia veus que murmuraven. Els vells ferroviaris sentien vibracions estranyes abans dels sinistres. Els gossos bordaven la nit anterior. I algú jurava haver vist llums sota els ponts, com si les pedres respiressin.
Un aprenent d’enginyer, en Ferran, va decidir excavar més enllà del talús de Gelida . Va descobrir que la roca tenia veus amagades: parlava en llengua de ferro i memòria tèrmica.
—Les vies no cauen —li xiuxiuejà la terra—, són alliberades.
Cada accident, va comprendre, no era casualitat sinó ritual. El descarrilament d’un tren obria el flux econòmic d’una autopista; la reconstrucció generava contractes; la por, dependència. Però el món tem les veus que expliquen massa. Aquell qui connecta punts és immediatament titllat de conspiranoic, perquè així es conserva la fe en la versió oficial: la fe del dòcil.
Quan Ferran va voler denunciar el que sabia, el seu nom va aparèixer a la pantalla com a “jove confús afectat per paranoia tecnològica”. Ningú no el va escoltar. Només el talús, que de nit li tornava a parlar, burleta:
—No t’ho prenguis massa a pit. Les veritats soterrades només floreixen quan no hi ha ningú per mirar-les.
I així, la credibilitat pública va sobreviure intacta. I els talussos, fidelment, van continuar caient sols.
Com ja deien a l’època de l’Ermessenda de Valrà, més val creure-s’ho que anar a veure-ho